Vilanova i la Geltrú té més homònims que Barcelona, Reus, París i Londres junts. La gloriosa llista de les Barcelones del món queda petita al costat de la que pot exhibir la capital del Garraf. Una de les fórmules toponímiques més esteses és, justament, la que descriu una població com a vila nova. De tothom són conegudes les altres vilanoves catalanes i probablement alguna Villanueva espanyola. Però la cosa no acaba aquí. La llista s'enriqueix amb grans ciutats del passat (per exemple Cartago) i un reguitzell de viles noves homònimes que encara senyoregen als mapes d'avui. Si ens cenyim a la vella i dissortada Europa, les localitats germanes de la pàtria de Francesc Macià abasten Newtown, Neuville, Napoli, Neustadt i Novogrod.
Però Vilanova podria també esdevenir l'escenari ideal per a una hipotètica trobada enigmística de personatges amb cognom toponímic. La nova arca de Noè antrotoponímica aplegaria gent ben diversa que compartiria l'estranya qualitat de no poder desaparèixer del mapa. La podria presidir el teòleg benedictí Evangelista Vilanova i els seus membres podrien traçar una autèntica ruta turística.
Així, l'actriu Sílvia Tortosa seuria prop dels radiofònics Sílvia Tarragona i José Luis Barcelona, sota l'atenta mirada de Josep Antoni Duran Lleida i just al costat d'un bust de Manuel Girona. El sector català el completarien el fotògraf Quim Manresa, l'actriu Teresa Manresa, el futbolista colombià Tren Valencia, el financer Valls i Taberner, el desparegut noble de fira Jaime de Mora y Aragón, l'enginyer de camins espirituals monsenyor Escrivà de Balaguer i la inefable Tita Cervera.
El país veí també comptaria amb una nodrida representació. L'estrella indiscutible dels antrotopònims —Carmen Sevilla— patiria els atacs dels puristes perquè es tracta d'un pseudònim, però la seva simpatia proverbial tornaria a salvar-la. Els escriptors catalans Maria Jaén i Enric Sòria s'afegirien a la celebració, igual com les artistes Rosa Zaragoza i Loles León o els futbolistes Fran Murcia, Cáceres, Ricardo Zamora (q.e.d.) i Iván Zamorano. Les Castelles encara aportarien quatre nous membres il·lustres a la trobada de Vilanova: l'ex-president mexicà Miguel de la Madrid, l'ex-consellera catalana Maria Eugènia Cuenca i dues patums de la música i del teatre espanyols: Andrés Segovia i Paco Martínez Soria.
Posats a gastar diners públics en congressos, encontres, trobades, aplecs i jornades l'antrotoponímia és nova, espectacular i distreta. Atrauria els mitjans de comunicació i tampoc no caldria que els congregats diguessin gran cosa. Sempre podrien parlar de Jaume Roma.
dijous, 13 de juliol del 1995
dijous, 6 de juliol del 1995
De cor ¿què vols?
Qui menja sopes se les pensa totes. Segurament, Josep Maria Albaigès en deu haver menjat moltes abans d'escriure el seu recent manual de mnemotècnia —o mnemònica— Ayudando a la memoria (Círculo de Lectores, 1994). Un llibre digestiu farcit de fórmules pretesament infal·libles per retenir en el cervell informacions de tota mena. Les publicacions de caire pràctic al voltant de la memòria són força nombroses en totes les cultures. Albaigès —que ja ha fet llibres sobre noms de persona—, s'afegeix a la tradició mnemotècnica amb una obra correcta que participa de les claus bàsiques del gènere: anècdotes Guinness, promesa còmplice d'utilitat, nocions psicològiques generals, mètodes curiosos, receptes clares i exemples precuinats. El seu llibre supera amb escreix els models més sensacionalistes i es situa en la regió de la tèbia credulitat que transiten les darreres tendències en la mnemònica, com ara Demonic Mnemonics de Murray Suid (Laurel Ed. New York, 1990). Enrera queden les gasòfies que ofereixen poder mental en 30 dies o obres com les del francès Robert Tocquet que l'any 1987 els de Martínez Roca van tenir la delicadesa de traduir com Supermemoria. Cómo adquirir, desarrollar y conservar una memoria excepcional, sense acabar d'especificar en quants dies.
Els sofistes grecs són els pares de la mnemònica. Quintilià explica que Simònides s'havia retirat d'hora d'un gran banquet que acabaria en tragèdia. El sostre es va ensorrar i la majoria de morts van quedar desfigurats. Simònides reconstruí mentalment la posició de tots els convidats i així va poder reconèixer els seus cadàvers. El rei cimmeri Mitridates II del Pont, en qui s'inspirarien Racine, Scarlatti i Mozart, parlava 22 llengües i coneixia el nom de tots els seus soldats. Sèneca retenia grups de 1.000 paraules incongruents. També Pico della Mirandola parlava 22 llengües i podia repetir de cor, com l'eximi Menéndez y Pelayo, qualsevol cosa en llegir-la per primera vegada. Més enllà d'aquests dignes terratinents de la memòria s'alça el territori inhòspit de la follia.
Poliglotes exhibicionistes que dominen 54 llengües (cardenal Giuseppe Gaspare Mezzofanti), conferenciants de fira que poden recitar 20.000 dates de la història universal en 15 llengües (doctor Fred Braums), estudiosos de l'Alcorà que en reciten 6.666 versicles sense vacil·lar (Mehmed Ali Halici, d'Ankara, en 1967), hindús que reciten de cor les 10.000 estrofes del seu Rig Veda o japonesos obsedits per saber les 20.000 primeres xifres del número pi (Hideaki Tomoyori). Però el rei de la casa és el polonès Veniamin, estudiat durant més de 30 anys per l'Acadèmia de Ciències de la URSS. Veniamin rebia qualsevol llista de mots —fins i tot inexistents—, de xifres o de signes i la reproduïa de cor. Una setmana després. O un mes. O fins i tot vuit anys més tard. Les seves explicacions són impressionants. El paio associava qualsevol signe a una impressió de forma, de color, de llum... i després ho recordava tot plegat. Un crac de la sinestèsia, el polonès.
Albaigès ofereix alguns exercicis per jugar a fer de Veniamin i afegeix un divertit diccionari de trucs mnemotècnics en espanyol a preu fet. Alguns d'entranyables: "Cuando el oso toca el pito, el mico pasa el plato", en un context químic, implica que els àcids acabats en -oso produeixen bases acabades en -ito. Els àcids d'alta valència acaben en -ico i les seves sals en -ato. Són trucs curiosos. Podem usar-los, llençar-los o fer-ne de nous. I menjar més sopes. O millor encara, cues de pansa.
Els sofistes grecs són els pares de la mnemònica. Quintilià explica que Simònides s'havia retirat d'hora d'un gran banquet que acabaria en tragèdia. El sostre es va ensorrar i la majoria de morts van quedar desfigurats. Simònides reconstruí mentalment la posició de tots els convidats i així va poder reconèixer els seus cadàvers. El rei cimmeri Mitridates II del Pont, en qui s'inspirarien Racine, Scarlatti i Mozart, parlava 22 llengües i coneixia el nom de tots els seus soldats. Sèneca retenia grups de 1.000 paraules incongruents. També Pico della Mirandola parlava 22 llengües i podia repetir de cor, com l'eximi Menéndez y Pelayo, qualsevol cosa en llegir-la per primera vegada. Més enllà d'aquests dignes terratinents de la memòria s'alça el territori inhòspit de la follia.
Poliglotes exhibicionistes que dominen 54 llengües (cardenal Giuseppe Gaspare Mezzofanti), conferenciants de fira que poden recitar 20.000 dates de la història universal en 15 llengües (doctor Fred Braums), estudiosos de l'Alcorà que en reciten 6.666 versicles sense vacil·lar (Mehmed Ali Halici, d'Ankara, en 1967), hindús que reciten de cor les 10.000 estrofes del seu Rig Veda o japonesos obsedits per saber les 20.000 primeres xifres del número pi (Hideaki Tomoyori). Però el rei de la casa és el polonès Veniamin, estudiat durant més de 30 anys per l'Acadèmia de Ciències de la URSS. Veniamin rebia qualsevol llista de mots —fins i tot inexistents—, de xifres o de signes i la reproduïa de cor. Una setmana després. O un mes. O fins i tot vuit anys més tard. Les seves explicacions són impressionants. El paio associava qualsevol signe a una impressió de forma, de color, de llum... i després ho recordava tot plegat. Un crac de la sinestèsia, el polonès.
Albaigès ofereix alguns exercicis per jugar a fer de Veniamin i afegeix un divertit diccionari de trucs mnemotècnics en espanyol a preu fet. Alguns d'entranyables: "Cuando el oso toca el pito, el mico pasa el plato", en un context químic, implica que els àcids acabats en -oso produeixen bases acabades en -ito. Els àcids d'alta valència acaben en -ico i les seves sals en -ato. Són trucs curiosos. Podem usar-los, llençar-los o fer-ne de nous. I menjar més sopes. O millor encara, cues de pansa.
dijous, 22 de juny del 1995
Pasquí
La setmana passada aquesta secció contenia un article de pes que no va ser gaire ben rebut a Sant Andreu de Llavaneres. Ens limitàvem a documentar alguns termes a l'entorn de la lletra P i reproduïem perles etimològiques d'origen occità com ara "pepeiar", "pepejar" (predecessors del nostre "repapieg"), "pepeteyà" (fer l'imbècil), "pèpi" (extravagant) o el curiós verb "pepeà(r)", que Coromines trobà al glossari de la Vall d'Àneu definit en castellà com "desvariar, chochear".
Com que estàvem —estem— convençuts que la rica complexitat de la lletra P no s'esgota en la seva repetició convulsiva, avui ampliem les quatre ratlles que dedicàvem al fascinant món dels pasquins. Un pasquí és un escrit satíric i anònim que s'afixa en un lloc públic amb la sana intenció de descarregar dosis d'adrenalina que no troben cap altra via de sortida. El terme prové del nom de l'estàtua mig mutilada d'un pobre gladiador que els romans utilitzaven per penjar aquesta mena de missatges anònims. A l'altre extrem de Roma, el "Pasquino" tenia un company de fatigues que no va tenir la sort de llegar el seu nom a la posteritat: una estàtua de Mart anomenada "Marforio" que també feia de tanca publicitària abans de la lletra (sic). Com que l'estranya parella estava ubicada en dos indrets força allunyats, les pasquinades que exhibien l'un i l'altre sovint eren elaborades per faccions contràries, de manera que es podien establir autèntics diàlegs entre Pasquino i Marforio.
Però el motiu real del bateig de l'estàtua publicitària amb el nom de "Pasquino" és tot un misteri. L'anglès Misson, als seus Viatges per Itàlia, aporta una curiosa etimologia popular: un sastre romà anomenat Pasquin. Es veu que Pasquin era un home d'enginy molt esmolat que aprofitava el tracte íntim amb gent notable per anar escampant brames per tot Roma. Els seus acudits eren coneguts pels romans com pasquinades. Rebla Misson que, en finar Pasquin, van trobar l'estàtua de marbre del gladiador sota el terra de la seva botiga. Els mecanismes metonímics van fer la resta.
En les seves impagables Curiosities of literature (Londres, 1866) Isaac Disraeli esmenta un mític recull de pasquinades anomenat "Pasquillorum Tomi Duo", un incunable publicat a Basilea el 1544 que en reproduïa moltes en vers i en prosa. La majoria dels epigrames sarcàstics es basen en jocs de paraules feridors i van dedicats a Papes diversos, amb una especial predilecció pels nostres Borja. De Climent VII, la mort del qual s'atribuïa a una negligència del seu metge, n'hi ha un que fa: "Curtius occidit Clementem; Curtius auro/ Donandus, per quem publica parta salus" (Curtius ha mort el Papa amb els seus remeis; hauria de ser remunerat per haver guarit l'estat). A Pau III va dedicat "Ut canerent data multa olim sunt Vatibus æra: / Ut taceam, quantum tu mihi, Paule, dabis?" (Els poetes rebien diners per cantar/ Quant em donaràs, Pau, per callar?).
La quota Borja és considerable. D'Alexandre VI, per exemple, hi ha un pasquí que fa: "Vendit Alexander claves, altaria, Christum; Emerat ille prius, vendere jure potest" (Alexandre ven les claus, els altars i Crist; com que primer els va comprar, tenia el dret a vendre'ls!). Lucrècia tampoc no queda sense: "Hoc tumulo dormit Lucretia nomine, sed re / Thais; Alexandri filia, sponsa, nurus!" (Sota aquesta llosa reposa l'anomenada Lucrècia, en realitat Thaís, la filla, la dona i la nora d'Alexandre!). Els pasquins més actuals circulen amb la mateixa dosi de mala bava per la Internet. Els millors continuen sent impublicables.
Com que estàvem —estem— convençuts que la rica complexitat de la lletra P no s'esgota en la seva repetició convulsiva, avui ampliem les quatre ratlles que dedicàvem al fascinant món dels pasquins. Un pasquí és un escrit satíric i anònim que s'afixa en un lloc públic amb la sana intenció de descarregar dosis d'adrenalina que no troben cap altra via de sortida. El terme prové del nom de l'estàtua mig mutilada d'un pobre gladiador que els romans utilitzaven per penjar aquesta mena de missatges anònims. A l'altre extrem de Roma, el "Pasquino" tenia un company de fatigues que no va tenir la sort de llegar el seu nom a la posteritat: una estàtua de Mart anomenada "Marforio" que també feia de tanca publicitària abans de la lletra (sic). Com que l'estranya parella estava ubicada en dos indrets força allunyats, les pasquinades que exhibien l'un i l'altre sovint eren elaborades per faccions contràries, de manera que es podien establir autèntics diàlegs entre Pasquino i Marforio.
Però el motiu real del bateig de l'estàtua publicitària amb el nom de "Pasquino" és tot un misteri. L'anglès Misson, als seus Viatges per Itàlia, aporta una curiosa etimologia popular: un sastre romà anomenat Pasquin. Es veu que Pasquin era un home d'enginy molt esmolat que aprofitava el tracte íntim amb gent notable per anar escampant brames per tot Roma. Els seus acudits eren coneguts pels romans com pasquinades. Rebla Misson que, en finar Pasquin, van trobar l'estàtua de marbre del gladiador sota el terra de la seva botiga. Els mecanismes metonímics van fer la resta.
En les seves impagables Curiosities of literature (Londres, 1866) Isaac Disraeli esmenta un mític recull de pasquinades anomenat "Pasquillorum Tomi Duo", un incunable publicat a Basilea el 1544 que en reproduïa moltes en vers i en prosa. La majoria dels epigrames sarcàstics es basen en jocs de paraules feridors i van dedicats a Papes diversos, amb una especial predilecció pels nostres Borja. De Climent VII, la mort del qual s'atribuïa a una negligència del seu metge, n'hi ha un que fa: "Curtius occidit Clementem; Curtius auro/ Donandus, per quem publica parta salus" (Curtius ha mort el Papa amb els seus remeis; hauria de ser remunerat per haver guarit l'estat). A Pau III va dedicat "Ut canerent data multa olim sunt Vatibus æra: / Ut taceam, quantum tu mihi, Paule, dabis?" (Els poetes rebien diners per cantar/ Quant em donaràs, Pau, per callar?).
La quota Borja és considerable. D'Alexandre VI, per exemple, hi ha un pasquí que fa: "Vendit Alexander claves, altaria, Christum; Emerat ille prius, vendere jure potest" (Alexandre ven les claus, els altars i Crist; com que primer els va comprar, tenia el dret a vendre'ls!). Lucrècia tampoc no queda sense: "Hoc tumulo dormit Lucretia nomine, sed re / Thais; Alexandri filia, sponsa, nurus!" (Sota aquesta llosa reposa l'anomenada Lucrècia, en realitat Thaís, la filla, la dona i la nora d'Alexandre!). Els pasquins més actuals circulen amb la mateixa dosi de mala bava per la Internet. Els millors continuen sent impublicables.
dijous, 15 de juny del 1995
Pepets, pepetes i pasquins
Una de les lletres més fascinants de l'alfabet és la pe de pamplona. És una consonant contundent, que incita a l'escopinada. També és la més paternal. Quasi autoritària. Vaticana. En català, qui papa s'ho empassa tot sense mastegar, qui no popa no mama, qui no pipa no fuma i qui repapieja acostuma a fer pipi fora del test. Ara per ara la pe és la consonant que més es porta a les espanyes. N'estan ben empapades. "Me lo sé de pe a pa", diuen per referir-se al beabà —les beceroles, l'abecé—. La que està de moda és una pe doble, punyent i quequejada com l'acrònim que posà en circulació sant Josep en concebre un il·lustre descendent sense participar-hi carnalment: pare putatiu —P.P.—. Una pe que confon, que el poliglota Johan Cruyff podria anomenar "el pes", els de la broma "Lepe" i els afrancesats com Semprún "le pen". Per poc que ho analitzem descobrim que l'afer P sempre ha estat conflictiu. Ramon Gómez de la Serna ja va escriure en una gregueria que la P era una R quieta que arronsava una cama per no donar cap pas.
Josep Carner va inventar el terme "pupí", un eufemisme irònic que va fer fortuna per designar els membres del PUP, el Partido de Unión Patriótica del general Primo de Rivera. Carner, que era un bon coneixedor de l'anglès, devia saber que en aquesta llengua un "puppy" és un simpàtic representant de l'espècie canina. Ara potser podríem adaptar el seu quisso al moment històric que ens toca viure. El que era "pupí" a primers de segle podria ser "pepí" a finals. ¿Recorden els magnífics anuncis de les cuinetes de la senyora Pepis? Doncs ara es farien d'or fabricant Moncloes. Perquè després de les eleccions —"por hache o por be" que diuen els castissos en una clara al·lusió al tumultuós món aberzale— els "pepins" proliferen. N'hi ha de pipiolis (¿"pepinillos"?) i de més granadets (¿pepones?) que passegen la papada pertot amb un pin del del bigoti a la solapa.
Al seu monumental Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana Joan Coromines documenta alguns termes catalans que també resulten força escaients per descriure la "pepinada". Així, els verbs "pepeiar" o "pepejar" són dialectalismes de repapiejar que també provenen de l'occità. El "pepeig" que després esdevé "repapieg" a tot l'àmbit lingüístic és sinònim de desvari i imbecilitat. El mestre Coromines documenta molts usos occitans com ara "pepeteyà" (fer l'imbècil) o "pèpi" (extravagant) i extreu del glossari de la Vall d'Àneu el terme "pepeà(r)", definit en castellà com "desvariar, chochear".
Però la rica complexitat de la lletra pe no es limita a les vides exemplars dels Pepets i de les Pepetes. El repapieg general d'aquestes últimes eleccions ha tingut un antònim d'origen italià. Es tracta de la pasquinada triomfant que ha sacsejat la ciutat de Barcelona. Un pasquí és una mena de ban municipal políticament incorrecte. Ras i curt, un cartell satíric i anònim que malparlava dels il·lustres quan encara no hi havia publicacions com "El Bé Negre", "Le Canard Enchainé" o "El Triangle". Els pasquins provenen de l'italià antic i semblen derivats de l'estàtua d'un gladiador anomenada Pasquino que encara avui es pot visitar a Roma. Durant el Renaixement, potser aprofitant la dubtosa bellesa del gladiador, tothom hi penjava aquesta mena de cartells. Coromines esmenta també un poema valencià de Montmajor (1586) que parla del "Rei Pasquí", tot al·ludint a aquesta estàtua. La pasquinada barcelonina ha deixat amb un pam de nas els pepets i les pepetes. Passi-ho bé, doble pe!
Josep Carner va inventar el terme "pupí", un eufemisme irònic que va fer fortuna per designar els membres del PUP, el Partido de Unión Patriótica del general Primo de Rivera. Carner, que era un bon coneixedor de l'anglès, devia saber que en aquesta llengua un "puppy" és un simpàtic representant de l'espècie canina. Ara potser podríem adaptar el seu quisso al moment històric que ens toca viure. El que era "pupí" a primers de segle podria ser "pepí" a finals. ¿Recorden els magnífics anuncis de les cuinetes de la senyora Pepis? Doncs ara es farien d'or fabricant Moncloes. Perquè després de les eleccions —"por hache o por be" que diuen els castissos en una clara al·lusió al tumultuós món aberzale— els "pepins" proliferen. N'hi ha de pipiolis (¿"pepinillos"?) i de més granadets (¿pepones?) que passegen la papada pertot amb un pin del del bigoti a la solapa.
Al seu monumental Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana Joan Coromines documenta alguns termes catalans que també resulten força escaients per descriure la "pepinada". Així, els verbs "pepeiar" o "pepejar" són dialectalismes de repapiejar que també provenen de l'occità. El "pepeig" que després esdevé "repapieg" a tot l'àmbit lingüístic és sinònim de desvari i imbecilitat. El mestre Coromines documenta molts usos occitans com ara "pepeteyà" (fer l'imbècil) o "pèpi" (extravagant) i extreu del glossari de la Vall d'Àneu el terme "pepeà(r)", definit en castellà com "desvariar, chochear".
Però la rica complexitat de la lletra pe no es limita a les vides exemplars dels Pepets i de les Pepetes. El repapieg general d'aquestes últimes eleccions ha tingut un antònim d'origen italià. Es tracta de la pasquinada triomfant que ha sacsejat la ciutat de Barcelona. Un pasquí és una mena de ban municipal políticament incorrecte. Ras i curt, un cartell satíric i anònim que malparlava dels il·lustres quan encara no hi havia publicacions com "El Bé Negre", "Le Canard Enchainé" o "El Triangle". Els pasquins provenen de l'italià antic i semblen derivats de l'estàtua d'un gladiador anomenada Pasquino que encara avui es pot visitar a Roma. Durant el Renaixement, potser aprofitant la dubtosa bellesa del gladiador, tothom hi penjava aquesta mena de cartells. Coromines esmenta també un poema valencià de Montmajor (1586) que parla del "Rei Pasquí", tot al·ludint a aquesta estàtua. La pasquinada barcelonina ha deixat amb un pam de nas els pepets i les pepetes. Passi-ho bé, doble pe!
dijous, 8 de juny del 1995
Més gnoms i cognoms
Segons com, el nom fa la cosa. Segons com, fa nosa. Un eximi notari d'El Vendrell va ser una prova fefaent de la primera hipòtesi fins que la jubilació el va apartar del mercat de la fe. Però encara el recorden. Segons m'informa el periodista Antoni Ribas, l'il·lustre professional es deia senyor Deu i, naturalment, vivia de donar fe. A les antípodes d'aquesta coincidència tan escaient, la lectora Gertrudis Canals ens fa saber que la seu madrilenya del Partit Comunista d'Espanya havia estat al carrer de la Santíssima Trinitat de la capital veïna.
Un notable escriptor lleidatà va publicar fa uns mesos un parell d'articles onomàntics al diari "Segre". Es tracta d'un fet excepcional, perquè el nom de l'autor dels articles encapçala la llista catalana d'una nova categoria que podríem anomenar "ecoica". Parlem del conegut escriptor i periodista Vidal Vidal. Els ecoics podrien formar una nova versió de l'Arca de Noè de Rusiñol, i als Països Catalans ho tindrien fàcil per trobar un honorable sant patró: Jordi de Sant Jordi. Sense furgar gaire, se'ns acuden dos bons acompanyants del Vidal estéreo: la deliciosa criatura de ficció que Nabòkov va crear per assetjar la bella Lolita (Humbert Humbert) i l'escriptor balear Ponç Pons. Segur que molts lectors de l'AVUI es veuran amb cor d'eixamplar la llista dels noms ecoics.
Vidal Vidal és un escriptor seriós. L'avalen els quatre volums de Les Rutes de Ponent o llibres com Geografia impúdica i Tots venim d'Arbeca. Però com que el seu nom ecoic li permet mantenir un doble clavadet a l'original, de tant en tant es dedica a fer broma. A finals de gener, des de la seva refrescant columna del "Segre", el segon Vidal feia una repassada exhaustiva del bestiari municipal català.
A partir de dues anècdotes de la vida municipal de Viladecavalls i Llardecans, el doble Vidal resseguia el nomenclàtor català a la recerca de més bestioles amb alcalde. En la categoria dels invertebrats destacaven Abella de la Conca, la Llagosta, Santa Maria del Corcó o Llagostera. L'aviari català s'omplia d'àligues (Aguilar de Segarra, les Valls d'Aguilar) i de coloms (Vilacolum i les Santa Colomes de Gramenet, de Queralt, de Farners...). Finalment, la secció de mamífers d'aquest improvisat zoològic municipal comptava amb èquids (Viladasens, Vilademuls o Castelldasens —on ara han escurçat el nom per dissimular i es fan dir Castelldans—), amb cànids (Viladecans, Cantallops, Gratallops, Llobera) i amb tota mena d'exemplars ovins, caprins, bovins i porcins (la Torre de Fontaubella, Cabra del Camp, Cabrera de Mar, Maçanet de Cabrenys, Vacarisses, Porqueres, Portbou, Tornabous, Vilanova d'Escornalbou...)
La immersió de Vidal Vidal en el món municipal el va portar a descobrir els secrets onomàntics dels alcaldes (alguns d'ells segurament ja ex-alcaldes després del terrabastall d'aquest 28M). El bestiari augmentava amb les persones humanes que regeixen els destins municipals. Així, Víctor León (Vaquèira) competia en potència amb el felí segon cognom de l'alcaldessa de Tona (Lleopart) i el bestiari es completava amb un Mulet, un Cabra i un Cabrafiga, un Colomina i un Palomera, un Abella i uns quants Abelló, un parell de Cunill, un Moltó, un Llobera, un Colom (que no és l'ecoic Sis Ales), un Colomé, un Llobet i un Pastó. Però el rei de la casa era sense cap mena de dubte el batlle de Vilamós. Un autèntic paladí del sexe segur anomenat F. Castet i Condó.
Un notable escriptor lleidatà va publicar fa uns mesos un parell d'articles onomàntics al diari "Segre". Es tracta d'un fet excepcional, perquè el nom de l'autor dels articles encapçala la llista catalana d'una nova categoria que podríem anomenar "ecoica". Parlem del conegut escriptor i periodista Vidal Vidal. Els ecoics podrien formar una nova versió de l'Arca de Noè de Rusiñol, i als Països Catalans ho tindrien fàcil per trobar un honorable sant patró: Jordi de Sant Jordi. Sense furgar gaire, se'ns acuden dos bons acompanyants del Vidal estéreo: la deliciosa criatura de ficció que Nabòkov va crear per assetjar la bella Lolita (Humbert Humbert) i l'escriptor balear Ponç Pons. Segur que molts lectors de l'AVUI es veuran amb cor d'eixamplar la llista dels noms ecoics.
Vidal Vidal és un escriptor seriós. L'avalen els quatre volums de Les Rutes de Ponent o llibres com Geografia impúdica i Tots venim d'Arbeca. Però com que el seu nom ecoic li permet mantenir un doble clavadet a l'original, de tant en tant es dedica a fer broma. A finals de gener, des de la seva refrescant columna del "Segre", el segon Vidal feia una repassada exhaustiva del bestiari municipal català.
A partir de dues anècdotes de la vida municipal de Viladecavalls i Llardecans, el doble Vidal resseguia el nomenclàtor català a la recerca de més bestioles amb alcalde. En la categoria dels invertebrats destacaven Abella de la Conca, la Llagosta, Santa Maria del Corcó o Llagostera. L'aviari català s'omplia d'àligues (Aguilar de Segarra, les Valls d'Aguilar) i de coloms (Vilacolum i les Santa Colomes de Gramenet, de Queralt, de Farners...). Finalment, la secció de mamífers d'aquest improvisat zoològic municipal comptava amb èquids (Viladasens, Vilademuls o Castelldasens —on ara han escurçat el nom per dissimular i es fan dir Castelldans—), amb cànids (Viladecans, Cantallops, Gratallops, Llobera) i amb tota mena d'exemplars ovins, caprins, bovins i porcins (la Torre de Fontaubella, Cabra del Camp, Cabrera de Mar, Maçanet de Cabrenys, Vacarisses, Porqueres, Portbou, Tornabous, Vilanova d'Escornalbou...)
La immersió de Vidal Vidal en el món municipal el va portar a descobrir els secrets onomàntics dels alcaldes (alguns d'ells segurament ja ex-alcaldes després del terrabastall d'aquest 28M). El bestiari augmentava amb les persones humanes que regeixen els destins municipals. Així, Víctor León (Vaquèira) competia en potència amb el felí segon cognom de l'alcaldessa de Tona (Lleopart) i el bestiari es completava amb un Mulet, un Cabra i un Cabrafiga, un Colomina i un Palomera, un Abella i uns quants Abelló, un parell de Cunill, un Moltó, un Llobera, un Colom (que no és l'ecoic Sis Ales), un Colomé, un Llobet i un Pastó. Però el rei de la casa era sense cap mena de dubte el batlle de Vilamós. Un autèntic paladí del sexe segur anomenat F. Castet i Condó.
dijous, 1 de juny del 1995
Parada de Rebus
La prestigiosa editorial italiana Garzanti va publicar sota el seu segell Avallardi un dels poquíssims volums dedicats a la història del jeroglífic. El llibre recull una munió d'exemples que abasten des dels jeroglífics egipcis als picture puzzles nord-americans, amb especial atenció a la vasta tradició italiana. Sota la poc rebuscada denominació de "Rebus" —l'ablatiu plural del mot llatí "res, rei" (cosa)—, els francesos i els italians han bastit una vasta tradició que relaciona imatges i mots d'una manera tan subjectiva com fascinant. Els seus hereus encara treuen el nas en alguns mitjans escrits. Des de les tedioses sèries de signes que encara signa Ocón del Oro a les més imaginatives de Lluís Garcia Sevilla al "Serra d'Or".
Il libro dei Rebus, de Franco Bosio (Avallardi, 1993) és un exhaustiu compendi d'aquests mecanismes que van popularitzar els fotetes habitants de la Picardia francesa. Bosio reprodueix els rebus picards que divulgà Tabourout, en recull uns quants de Leonardo da Vinci i desvela rebus poc coneguts de François Rabelais, Baltasar Castiglione o Voltaire. El mecanisme és senzill. Qualsevol signe gràfic que permeti una transliteració val. Per exemple, un dels més bells de Leonardo enclou un ham i un pentagrama ple de notes. Una zeta i una a suspeses entre les notes separen la penúltima (la) de l'última (re). La solució és L'amore mi fa sollazare —L'amo (l'ham); re; mi; fa; sol; la; ZA (les lletres); re—.
La cosa jeroglífica aquesta va saltar a l'actualitat fa uns mesos quan la feliç Infanta i el seu nuvi van ser fotografiats a Sevilla, en plenes noces, sota una mena d'escut que deia No-Do. Just enmig d'aquestes romanalles de noticiari, apareixia un cabdell ben esponerós. La cosa es remuntava al passat més ranci: era un agraïment reial a la fidelitat de la ciutat de Sevilla. El rebus fa No-Madeja (cabdell)-Do. Una mica d'imaginació ortogràfica ens permet reconstruir l'agraïment complet: "No me ha dejado".
Alguns rebus són tipogràfics. En anglès, ICURYY4ME és un criptograma que lloa a qui el desxifra, que pot llegir "I see you are too wise for me". En francès, GACOBIAL sembla indicat per a l'amant cansat del jou de la seva estimada: "J'ai assez obei a elle". En espanyol, BTATO sembla brollar dels llavis de la Inquisició. Un dels temps del comte-duc d'Olivares ens serveix per acabar: "Con un ciento y un cinco / Cincuenta y cero / Se consigue en la corte/ Cualquier empleo. Coge la pluma/ Y en números romanos/ Dame la suma". ¿L'endevinen? És molt apropiat pels temps que corren.
Il libro dei Rebus, de Franco Bosio (Avallardi, 1993) és un exhaustiu compendi d'aquests mecanismes que van popularitzar els fotetes habitants de la Picardia francesa. Bosio reprodueix els rebus picards que divulgà Tabourout, en recull uns quants de Leonardo da Vinci i desvela rebus poc coneguts de François Rabelais, Baltasar Castiglione o Voltaire. El mecanisme és senzill. Qualsevol signe gràfic que permeti una transliteració val. Per exemple, un dels més bells de Leonardo enclou un ham i un pentagrama ple de notes. Una zeta i una a suspeses entre les notes separen la penúltima (la) de l'última (re). La solució és L'amore mi fa sollazare —L'amo (l'ham); re; mi; fa; sol; la; ZA (les lletres); re—.
La cosa jeroglífica aquesta va saltar a l'actualitat fa uns mesos quan la feliç Infanta i el seu nuvi van ser fotografiats a Sevilla, en plenes noces, sota una mena d'escut que deia No-Do. Just enmig d'aquestes romanalles de noticiari, apareixia un cabdell ben esponerós. La cosa es remuntava al passat més ranci: era un agraïment reial a la fidelitat de la ciutat de Sevilla. El rebus fa No-Madeja (cabdell)-Do. Una mica d'imaginació ortogràfica ens permet reconstruir l'agraïment complet: "No me ha dejado".
Alguns rebus són tipogràfics. En anglès, ICURYY4ME és un criptograma que lloa a qui el desxifra, que pot llegir "I see you are too wise for me". En francès, GACOBIAL sembla indicat per a l'amant cansat del jou de la seva estimada: "J'ai assez obei a elle". En espanyol, BTATO sembla brollar dels llavis de la Inquisició. Un dels temps del comte-duc d'Olivares ens serveix per acabar: "Con un ciento y un cinco / Cincuenta y cero / Se consigue en la corte/ Cualquier empleo. Coge la pluma/ Y en números romanos/ Dame la suma". ¿L'endevinen? És molt apropiat pels temps que corren.
dijous, 25 de maig del 1995
Fem números
La setmana passada ens afegíem a la campanya "els números canten" engegada per aquest diari, i ho fèiem amb uns quants exemples de relacions entre xifres i lletres extrets d'algunes pràctiques enigmístiques de caire lúdico-cabalístic. Parlàvem de la recerca quasi alquímica d'una sèrie d'equivalències entre les 26 lletres de l'alfabet i 26 xifres que permetés relacionar els noms del màxim nombre de cardinals possibles amb el seu valor numèric i en proposàvem una, calculada pel lector Joaquim Roé, que funcionava per 45 números en català —del zero al quinze (exceptuant el 14), del trenta al trenta-nou i del cinquanta al seixanta-nou—.
Els enigmistes aficionats a fer números han inventat nombroses variants al problema clàssic de casar xifres i lletres. L'argentí d'origen català Javier Arbonès, descendent del traductor Jordi Arbonès, va publicar un curiosa sèrie numèrica en una fantàstica revista argentina de problemes d'enginy anomenada "El Acertijo" (Publicaciones Aperiódicas, Buenos Aires). La sèrie d'Arbonès serveix per plantejar un pervers problema d'enginy. Fa: 2, 3, 12, 4, 14, 22, 23, 33, 24, 34, 53, 44, 54, 134, 153, 144, 154, 234 i us permet deixar ben perplex al cunyat setciències de torn que us amarga les sobretaules familiars.
Esborreu-ne l'última xifra i podreu plantejar-la com el típic problema numerològic de completar una sèrie numèrica. Si la víctima triada té tirada per les qüestions aritmètiques el podeu fer parar boig. Ho he provat i els resultats són òptims. L'entusiasta analista es desviurà per trobar una relació matemàtica entre un número, el que el precedeix i el que li va al darrera. Posem el 3, el 12 i el 4. Pensarà que només així pot preveure quina xifra ha de completar la sèrie. Aviat se submergirà en un temps proustià. Perdut. Podeu anar degustant cafès, perquè n'hi ha per estona. Només qui s'entretingui a escriure cadascun d'aquests nombres en català descobrirà el motiu real que els uneix en aquest ordre. Cada xifra, escrita en català, conté una lletra més que la precedent. Així: dos (3), tres (4), dotze (5), quatre (6), catorze (7)... fins a la base del triangle rectangle que formen els noms de les divuit xifres —dos-cents trenta-quatre (20 lletres)—. La perversa sèrie no és única, però el mecanisme provoca sèries diferents segons la llengua base triada. ¿Algú gosa a allargar-la més?
Un altre entreteniment numerològic tan inútil com addictiu és l'aplicació de l'isomorfisme en l'àmbit dels cronogrames. Aquest mecanisme no serveix per entabanar cunyats saberuts, però també té el seu què. En comptes d'atorgar un valor numèric a cada lletra es parteix de les equivalències establertes pels romans entre xifres i lletres. Així, I=J=1, V=U=5, X=10, L=50, C=100, D=500 i M=1000. Joaquim Roé ha trobat dos números que, escrits en català, contenen el seu mateix valor numèric. Així CENT=100 i DOS MIL CENT SEIXANTA-DOS=2162. Naturalment, la pràctica cronogramàtica resultaria molt perillosa per a l'economia, perquè provoca constants contradiccions aritmètiques. A la baixa —CENT MILIONS=1152—, i a l'alça —CENT CINC=301 i MIL=1051 (mai no es té en compte l'ordre dels números romans)—.
Tot plegat, xifres innòcues. Res a veure amb els tipus d'interès, el TAE, el PIB, els deutes extern i intern, l'IPC, les retencions de l'IRPF, la congelació salarial, l'IVA, el IAE i d'altres petits detalls sense importància que ens endolceixen la vida cada cop que fem números i veiem com canten.
Els enigmistes aficionats a fer números han inventat nombroses variants al problema clàssic de casar xifres i lletres. L'argentí d'origen català Javier Arbonès, descendent del traductor Jordi Arbonès, va publicar un curiosa sèrie numèrica en una fantàstica revista argentina de problemes d'enginy anomenada "El Acertijo" (Publicaciones Aperiódicas, Buenos Aires). La sèrie d'Arbonès serveix per plantejar un pervers problema d'enginy. Fa: 2, 3, 12, 4, 14, 22, 23, 33, 24, 34, 53, 44, 54, 134, 153, 144, 154, 234 i us permet deixar ben perplex al cunyat setciències de torn que us amarga les sobretaules familiars.
Esborreu-ne l'última xifra i podreu plantejar-la com el típic problema numerològic de completar una sèrie numèrica. Si la víctima triada té tirada per les qüestions aritmètiques el podeu fer parar boig. Ho he provat i els resultats són òptims. L'entusiasta analista es desviurà per trobar una relació matemàtica entre un número, el que el precedeix i el que li va al darrera. Posem el 3, el 12 i el 4. Pensarà que només així pot preveure quina xifra ha de completar la sèrie. Aviat se submergirà en un temps proustià. Perdut. Podeu anar degustant cafès, perquè n'hi ha per estona. Només qui s'entretingui a escriure cadascun d'aquests nombres en català descobrirà el motiu real que els uneix en aquest ordre. Cada xifra, escrita en català, conté una lletra més que la precedent. Així: dos (3), tres (4), dotze (5), quatre (6), catorze (7)... fins a la base del triangle rectangle que formen els noms de les divuit xifres —dos-cents trenta-quatre (20 lletres)—. La perversa sèrie no és única, però el mecanisme provoca sèries diferents segons la llengua base triada. ¿Algú gosa a allargar-la més?
Un altre entreteniment numerològic tan inútil com addictiu és l'aplicació de l'isomorfisme en l'àmbit dels cronogrames. Aquest mecanisme no serveix per entabanar cunyats saberuts, però també té el seu què. En comptes d'atorgar un valor numèric a cada lletra es parteix de les equivalències establertes pels romans entre xifres i lletres. Així, I=J=1, V=U=5, X=10, L=50, C=100, D=500 i M=1000. Joaquim Roé ha trobat dos números que, escrits en català, contenen el seu mateix valor numèric. Així CENT=100 i DOS MIL CENT SEIXANTA-DOS=2162. Naturalment, la pràctica cronogramàtica resultaria molt perillosa per a l'economia, perquè provoca constants contradiccions aritmètiques. A la baixa —CENT MILIONS=1152—, i a l'alça —CENT CINC=301 i MIL=1051 (mai no es té en compte l'ordre dels números romans)—.
Tot plegat, xifres innòcues. Res a veure amb els tipus d'interès, el TAE, el PIB, els deutes extern i intern, l'IPC, les retencions de l'IRPF, la congelació salarial, l'IVA, el IAE i d'altres petits detalls sense importància que ens endolceixen la vida cada cop que fem números i veiem com canten.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
