10C el 10T

Durant el mes de setembre tot Barcelona s’ha vist inundada per uns cartells rojos amb un u i un cinc arrecerats sota el que sembla un rat-penat tipus Batman. Són els reclams publicitaris que informen el ciutadà de l’exposició “15 anys d’Autonomia 1980-1995”. El logo, impactant i numèric, demostra que els publicitaris cada cop es refien més de la capacitat de síntesi de les xifres. Els surten els números. El món de la publicitat, potser de manera inconscient, té una tradició important d’ús dels mecanismes de l’enigmística. Una marca kuwaitiana del sector de les benzineres, per exemple, ha posat en circulació un logo que es basa en l’homofonia de les associacions de lletres i números. Q8 per Kuwait. Homofònic en anglès, en la línia d’aprofitament de la Q que també ha menat els fabricants de patates a imprimir les lletres BBQ a les bosses amb gust de barbacoa perquè es poden llegir aproximadament com el mot barbecue .
Però potser l’exemple emblemàtic d’aquesta metodologia alfanumèrica és el gal·licisme casset (del francès cassette ). La casset prové de la burocratització tecnològica. Els tècnics que el patentaren van treballar amb diversos prototips de capseta amb cinta emmagatzemadora de so. Ordenadets com solen ser els tècnics, no costa d’acceptar que anessin numerant els prototips per diferenciar uns formats dels altres. Finalment, el prototip triat per a l’explotació comercial fou el que havien retolat K7. L’afortunada coincidència amb casse devia acabar de decidir els creatius publicitaris a tirar-ho endavant.
Per aquests verals, a banda del 15 roig que ara inunda els carrers o de begudes exòtiques com el Licor 43 o el VAT 69, fins ara ens hem hagut d’aconformat amb associacions lletra-xifra del tot exemptes de joc enigmístic. Les autopistes A-7 o B-30, el mític 4L de la Renault, la Targeta 4B, l’M5 Catalònia d’en Boadella o les classes de preescolar de qualsevol escola (P3, P4, P5) no poden competir amb la parella francòfona K7 o anglòfona Q8. És per això que proposem els lectors de la secció enigmística que s’afegeixin a les celebracions per l’arribada a la dolça adolescència autonòmica tot investigant les nombroses possibilitats homofòniques de les nostres xifres i lletres.
Obrim el foc amb uns quants exemples. Així, un criptograma com ara K3 Q3 serviria perfectament per referir-se, en una guia d’hotels, als establiments de la gamma més baixa. Les combinacions són limitades (lletra i xifra o xifra i lletra, pel davant o pel darrera), però resulta un univers força productiu. Fins i tot en àmbits restringits com l’onomàstica. La 3A Gimpera compartiria alfanombre amb la deessa I6, qualsevol Paca podria esdevenir 6K i el famós avi Ciset (¿6-7?) de l’estaca podria tenir tractes carnals amb una àvia 6Z.
Si trobeu que alguna combinació D100 de lletres i digíts que pugui constituir un alfanombre interessant envieu-la a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. ¿Que si en parlarem? 9C.

Babaus

Més coses encara sobre aquest impressionant enfilall de despropòsits hilarants que omplen les pàgines d'una de les millors novel·les traduïdes de la temporada: El bon soldat Svejk del txec Jaroslav Hasek (Proa, 1995). La condició de pallasso de Svejk va unida a una fingida idiotesa que el personatge representa amb una coherència ben remarcable. Svejk estira de la corda fins al límit. S'esforça a convèncer tothom, especialment els seus superiors de l'exèrcit, de la ignorància que tragina. I ho fa amb un entusiasme encomiable que transforma la seva obediència cega en pura transgressió. L'enorgulleix rebre l'etiqueta de ruc. Se'n vanta. De fet, el propi Hasek clou la primera part de la novel·la amb una nota en la qual afirma haver sentit pel carrer algú que s'exclamava: "Ets un ruc, igual que Svejk". Hasek afegeix que "si la paraula Svejk es converteix en una nova expressió insultant dins de l'ampli ventall d'injúries que posseeix la nostra llengua, haré d'acontentar-me amb aquest enriquiment de l'idioma txec".
En el rerafons del comportament del bon Svejk hi ha una paraula clau. Un curiós vocable txec de ressons líquids que fins i tot podria provenir del més enllà verbal de l'oralitat babèlica. Es tracta del mot txec Blb, d'aspecte impronunciable i etimologia fascinant. Segons els diccionaris de butxaca que els turistes més benintencionats passegen pel pont Carles de Praga, un blb és un idiota i camp semàntic adjunt. Imbècils, beneits, tanoques, estúpids, rucs, tabalots, ximples, cretins, capsigranys i necis s'hi senten reflectits. Però potser el terme català que millor s'hi avindria és el dalinià Babau. Un babau. Líquid i llefiscós. Quasi inarticulat.
Segons Joan Coromines, en llatí Balbus només està documentat com a "tartamut" o "balbuç". És un mot pertanyent a una arrel àmpliament difosa entre les llengües indoeuropees, en la majoria de les quals també predomina aquest sentit. En gairebé tots els casos es refereix al fet de parlar però no hi manquen mots de sentit més comprensiu o d'aplicació més global que abasten alhora l'oralitat, la intel·ligència i els sentits. Al costat del txec blb "babau" hi trobem el rus que podem transcriure com bolobólit "xerrar insubstancialment", el lituà blebénti "barbotejar", el castellà bable "patuès" i fins possiblement el grec βαρβαρος (inseparable del sànscrit balbalakaroti "quequeja" i barbárah "tartamut"). D'aquí saltem al llatí baburrus "beneit" i així ja enllacem amb el grup del nostre dalinià babau.
La nissaga de Svejk —blb— té parents alemanys com babbeln (parlotejar), francesos com babiller (xerrotejar) i babil (abundància de paraules futils), àrabs com babbaga (papagai) i anglesos com babble (murmurar, murmuri). Tot plegat ens acosta sistemàticament al mite més interessant de la història lingüística: la benaurada Torre de Babel, la tragèdia de la qual significà el naixement de la benaurada diversitat que els superiors de Svejk tant s'afanyen a combatre.

Genealogia del robot

La recent traducció al català de la divertidíssima novel·la El bon soldat Svejk de Jaroslav Hasek (Proa, 1995) permet projectar enrera l’interès per la literatura txeca que aquests últims anys ja alimentaven alguns autors contemporanis. El Nobel del poeta Jaroslav Seifert, les contínues traduccions d’obres de l’afrancesat Milan Kundera, la sèrie de novel·les de Bohumil Hrabal que ha publicat Destino o l’admiració genèrica per Vaclav Havel —l’únic president europeu que escriu els seus propis discursos— donen ara pas a les desventures de Svejk, un dels personatges més fascinants de la literatura europea d’aquest segle. Ara que les gestes de la soldadesca tornen a protagonitzar bona part dels noticiaris, l’entusiasme paradoxal amb què el bon Svejk practica el seu ofici representa un antídot molt oportú a la glòria militar. La lògica peculiar d’aquest soldat delirantment ingenu converteix el codi castrense en una ombra allargassada que fa perdre l’oremus els seus mateixos defensors. Així, el zel amb què Svejk s’aplica a complir les ordres rebudes acaba per subvertir els objectius reals d’aquestes.
Però la impressionant aportació de Hasek no és l’única obra remarcable que la literatura txeca ha inserit en la tradició de la crítica al militarisme. En una magnífica peça teatral dels anys vint, l’escriptor Karel Capek es va permetre el luxe de crear una nova casta d’éssers mimètics que després l’atzar lexicogràfic ha universalitzat. L’obra du un acrònim per títol — R.U.R. (els robots universals del doctor Rossum, raó en txec)— i en ella Capek dóna vida a un estol d’autòmats clònics que metal·litzaven la tradició jueva del mític Golem praguenc creat pel rabí Löwe a la riba del Moldau. Capek solia apostar per una literatura sardònica en la qual mai no hi faltava una crítica ferotge al mecanicisme obedient que acabarien imposant tant el feixisme com el comunisme, i es constituí en un dels pares de la futura literatura de ciència ficció.
R.U.R. (1920) es va estrenar al Naródní Divadlo de Praga el 25 de gener de 1921, dirigida per Vojta Novák, amb escenografia de Bedrich Feuerstein i vestuari del seu germà Josef Capek. En un principi Capek volia batejar els seus autòmats amb el terme “labori”, però el mot li va semblar massa llibresc. Fou el seu germà Josef qui finalment li va suggerir el vocable txec “robot”, derivat de “robota” (treball ímprobe). Després de l’èxit de la versió anglesa de R.U.R. als teatres londinencs durant la temporada de 1923 el terme va fer fortuna i va entrar a totes les llengües occidentals. “Robot” —en femení “robotka”— també remet als termes russos “rabòtat” (treballar) i “rabotjàga” (treballador incansable). Als Lager soviètics, aquest segon terme designava els condemnats a les feines més pesades. La robòtica, doncs, va nèixer en un escenari de teatre.

Em desesperes, Perec!

Les peces més perverses de Perec, fetes sempre sense presses, tenen efectes efervescents en les enteses ments de certs éssers. Elles resten perplexes. Ells es desesperen. Les peces més belles representen els ferments dels encerts eterns de les seves destreses secretes. El segrest de Perec ens permeté rebre les fredes belleses presents en els elements de les seves lletres sense perdre'ns res de res. Ell ens ven les selectes revenges dels serfs dels gèneres. Els pren les regles. Les estreny per fendre-les sense defendre-les. El pretext és el ver text. Les lletres rebenten. Les peces esdevenen mers encensers. Cremen. Les seves empremtes revelen els ferments senectes de segles enters. Vénen de temps enrere. En percebrem els precedents de més pes. Perec és expert en semences. El mestre genet.
¿El troben amè, el paràgraf? Doncs ho és. Sí, com han vist, està escrit només amb E. De fet, el podria signar Gilbert Adair, el sofert torsimany nord-americà responsable del segrest en versió anglesa E-mail de La Disparition (la novel·la lipogramàtica de Georges Perec escrita en 1969 sense cap E). Gilbert Adair n'ha canviat el títol per no incórrer en pecat lipogramàtic. En anglès, disparition esdevé disapperance. Horror! Tots els esforços de Perec per evitar la E es fondrien ja en la coberta. Adair li ha donat la volta i La Disparition s'ha transformat en The Void (l'absència). La novel·la acaba de sortir a Harper-Collins (1995) i els enigmistes nord-americans s'han apressat a aclamar-la. Totes les sectes tenen clássics.
Els crítics han reobert el debat sobre el sentit de les constriccions aplicades al fet literari. Els partidaris han invocat precedents menys famosos i els contraris han desenterrat la pesada destral ètica per tallar caps en nom de la trivialitat. Els precedents no són tan interessants com Perec. Les il·legibles novel·les-palíndrom (Satire: Veritas de Stephens o Dr. Awkard & Olson in Oslo de Levine) són mers criptogrames. Barroc mecanicista. Potser només Gadsby d'Ernest Vincent Wright és comparable a La Disparition /The Void. En 50.110 mots sense cap E Wright s'ho manega per explicar-nos els esforços de John Gadsby per transformar la seva vila de Branton Hills en el símbol del progrés i de la prosperitat americana. La novel·la és de 1939. Tristament, la sortida de la novel·la coincidí amb la mort de Wright.
Les constriccions semblen jocs sense sentit, però ens recorden les convencions literàries. Cap escriptor no en pot prescindir, a l'hora de posar-se davant del paper. Si els corredors s'entrenen a la sorra per no trobar després tanta resistència, ¿no pot l'escriptor ensinistrar la seva ploma per la sorra de l'estil? Començàvem l'article amè. Ara l'acabem revelant-los, a més, l'absència d'U, strictu sensu. Els convido a comprovar-ho. Uf!

Tots els camins van a Vilanova

Vilanova i la Geltrú té més homònims que Barcelona, Reus, París i Londres junts. La gloriosa llista de les Barcelones del món queda petita al costat de la que pot exhibir la capital del Garraf. Una de les fórmules toponímiques més esteses és, justament, la que descriu una població com a vila nova. De tothom són conegudes les altres vilanoves catalanes i probablement alguna Villanueva espanyola. Però la cosa no acaba aquí. La llista s'enriqueix amb grans ciutats del passat (per exemple Cartago) i un reguitzell de viles noves homònimes que encara senyoregen als mapes d'avui. Si ens cenyim a la vella i dissortada Europa, les localitats germanes de la pàtria de Francesc Macià abasten Newtown, Neuville, Napoli, Neustadt i Novogrod.
Però Vilanova podria també esdevenir l'escenari ideal per a una hipotètica trobada enigmística de personatges amb cognom toponímic. La nova arca de Noè antrotoponímica aplegaria gent ben diversa que compartiria l'estranya qualitat de no poder desaparèixer del mapa. La podria presidir el teòleg benedictí Evangelista Vilanova i els seus membres podrien traçar una autèntica ruta turística.
Així, l'actriu Sílvia Tortosa seuria prop dels radiofònics Sílvia Tarragona i José Luis Barcelona, sota l'atenta mirada de Josep Antoni Duran Lleida i just al costat d'un bust de Manuel Girona. El sector català el completarien el fotògraf Quim Manresa, l'actriu Teresa Manresa, el futbolista colombià Tren Valencia, el financer Valls i Taberner, el desparegut noble de fira Jaime de Mora y Aragón, l'enginyer de camins espirituals monsenyor Escrivà de Balaguer i la inefable Tita Cervera.
El país veí també comptaria amb una nodrida representació. L'estrella indiscutible dels antrotopònims —Carmen Sevilla— patiria els atacs dels puristes perquè es tracta d'un pseudònim, però la seva simpatia proverbial tornaria a salvar-la. Els escriptors catalans Maria Jaén i Enric Sòria s'afegirien a la celebració, igual com les artistes Rosa Zaragoza i Loles León o els futbolistes Fran Murcia, Cáceres, Ricardo Zamora (q.e.d.) i Iván Zamorano. Les Castelles encara aportarien quatre nous membres il·lustres a la trobada de Vilanova: l'ex-president mexicà Miguel de la Madrid, l'ex-consellera catalana Maria Eugènia Cuenca i dues patums de la música i del teatre espanyols: Andrés Segovia i Paco Martínez Soria.
Posats a gastar diners públics en congressos, encontres, trobades, aplecs i jornades l'antrotoponímia és nova, espectacular i distreta. Atrauria els mitjans de comunicació i tampoc no caldria que els congregats diguessin gran cosa. Sempre podrien parlar de Jaume Roma.

De cor ¿què vols?

Qui menja sopes se les pensa totes. Segurament, Josep Maria Albaigès en deu haver menjat moltes abans d'escriure el seu recent manual de mnemotècnia —o mnemònica— Ayudando a la memoria (Círculo de Lectores, 1994). Un llibre digestiu farcit de fórmules pretesament infal·libles per retenir en el cervell informacions de tota mena. Les publicacions de caire pràctic al voltant de la memòria són força nombroses en totes les cultures. Albaigès —que ja ha fet llibres sobre noms de persona—, s'afegeix a la tradició mnemotècnica amb una obra correcta que participa de les claus bàsiques del gènere: anècdotes Guinness, promesa còmplice d'utilitat, nocions psicològiques generals, mètodes curiosos, receptes clares i exemples precuinats. El seu llibre supera amb escreix els models més sensacionalistes i es situa en la regió de la tèbia credulitat que transiten les darreres tendències en la mnemònica, com ara Demonic Mnemonics de Murray Suid (Laurel Ed. New York, 1990). Enrera queden les gasòfies que ofereixen poder mental en 30 dies o obres com les del francès Robert Tocquet que l'any 1987 els de Martínez Roca van tenir la delicadesa de traduir com Supermemoria. Cómo adquirir, desarrollar y conservar una memoria excepcional, sense acabar d'especificar en quants dies.
Els sofistes grecs són els pares de la mnemònica. Quintilià explica que Simònides s'havia retirat d'hora d'un gran banquet que acabaria en tragèdia. El sostre es va ensorrar i la majoria de morts van quedar desfigurats. Simònides reconstruí mentalment la posició de tots els convidats i així va poder reconèixer els seus cadàvers. El rei cimmeri Mitridates II del Pont, en qui s'inspirarien Racine, Scarlatti i Mozart, parlava 22 llengües i coneixia el nom de tots els seus soldats. Sèneca retenia grups de 1.000 paraules incongruents. També Pico della Mirandola parlava 22 llengües i podia repetir de cor, com l'eximi Menéndez y Pelayo, qualsevol cosa en llegir-la per primera vegada. Més enllà d'aquests dignes terratinents de la memòria s'alça el territori inhòspit de la follia.
Poliglotes exhibicionistes que dominen 54 llengües (cardenal Giuseppe Gaspare Mezzofanti), conferenciants de fira que poden recitar 20.000 dates de la història universal en 15 llengües (doctor Fred Braums), estudiosos de l'Alcorà que en reciten 6.666 versicles sense vacil·lar (Mehmed Ali Halici, d'Ankara, en 1967), hindús que reciten de cor les 10.000 estrofes del seu Rig Veda o japonesos obsedits per saber les 20.000 primeres xifres del número pi (Hideaki Tomoyori). Però el rei de la casa és el polonès Veniamin, estudiat durant més de 30 anys per l'Acadèmia de Ciències de la URSS. Veniamin rebia qualsevol llista de mots —fins i tot inexistents—, de xifres o de signes i la reproduïa de cor. Una setmana després. O un mes. O fins i tot vuit anys més tard. Les seves explicacions són impressionants. El paio associava qualsevol signe a una impressió de forma, de color, de llum... i després ho recordava tot plegat. Un crac de la sinestèsia, el polonès.
Albaigès ofereix alguns exercicis per jugar a fer de Veniamin i afegeix un divertit diccionari de trucs mnemotècnics en espanyol a preu fet. Alguns d'entranyables: "Cuando el oso toca el pito, el mico pasa el plato", en un context químic, implica que els àcids acabats en -oso produeixen bases acabades en -ito. Els àcids d'alta valència acaben en -ico i les seves sals en -ato. Són trucs curiosos. Podem usar-los, llençar-los o fer-ne de nous. I menjar més sopes. O millor encara, cues de pansa.

Pasquí

La setmana passada aquesta secció contenia un article de pes que no va ser gaire ben rebut a Sant Andreu de Llavaneres. Ens limitàvem a documentar alguns termes a l'entorn de la lletra P i reproduïem perles etimològiques d'origen occità com ara "pepeiar", "pepejar" (predecessors del nostre "repapieg"), "pepeteyà" (fer l'imbècil), "pèpi" (extravagant) o el curiós verb "pepeà(r)", que Coromines trobà al glossari de la Vall d'Àneu definit en castellà com "desvariar, chochear".
Com que estàvem —estem— convençuts que la rica complexitat de la lletra P no s'esgota en la seva repetició convulsiva, avui ampliem les quatre ratlles que dedicàvem al fascinant món dels pasquins. Un pasquí és un escrit satíric i anònim que s'afixa en un lloc públic amb la sana intenció de descarregar dosis d'adrenalina que no troben cap altra via de sortida. El terme prové del nom de l'estàtua mig mutilada d'un pobre gladiador que els romans utilitzaven per penjar aquesta mena de missatges anònims. A l'altre extrem de Roma, el "Pasquino" tenia un company de fatigues que no va tenir la sort de llegar el seu nom a la posteritat: una estàtua de Mart anomenada "Marforio" que també feia de tanca publicitària abans de la lletra (sic). Com que l'estranya parella estava ubicada en dos indrets força allunyats, les pasquinades que exhibien l'un i l'altre sovint eren elaborades per faccions contràries, de manera que es podien establir autèntics diàlegs entre Pasquino i Marforio.
Però el motiu real del bateig de l'estàtua publicitària amb el nom de "Pasquino" és tot un misteri. L'anglès Misson, als seus Viatges per Itàlia, aporta una curiosa etimologia popular: un sastre romà anomenat Pasquin. Es veu que Pasquin era un home d'enginy molt esmolat que aprofitava el tracte íntim amb gent notable per anar escampant brames per tot Roma. Els seus acudits eren coneguts pels romans com pasquinades. Rebla Misson que, en finar Pasquin, van trobar l'estàtua de marbre del gladiador sota el terra de la seva botiga. Els mecanismes metonímics van fer la resta.
En les seves impagables Curiosities of literature (Londres, 1866) Isaac Disraeli esmenta un mític recull de pasquinades anomenat "Pasquillorum Tomi Duo", un incunable publicat a Basilea el 1544 que en reproduïa moltes en vers i en prosa. La majoria dels epigrames sarcàstics es basen en jocs de paraules feridors i van dedicats a Papes diversos, amb una especial predilecció pels nostres Borja. De Climent VII, la mort del qual s'atribuïa a una negligència del seu metge, n'hi ha un que fa: "Curtius occidit Clementem; Curtius auro/ Donandus, per quem publica parta salus" (Curtius ha mort el Papa amb els seus remeis; hauria de ser remunerat per haver guarit l'estat). A Pau III va dedicat "Ut canerent data multa olim sunt Vatibus æra: / Ut taceam, quantum tu mihi, Paule, dabis?" (Els poetes rebien diners per cantar/ Quant em donaràs, Pau, per callar?).
La quota Borja és considerable. D'Alexandre VI, per exemple, hi ha un pasquí que fa: "Vendit Alexander claves, altaria, Christum; Emerat ille prius, vendere jure potest" (Alexandre ven les claus, els altars i Crist; com que primer els va comprar, tenia el dret a vendre'ls!). Lucrècia tampoc no queda sense: "Hoc tumulo dormit Lucretia nomine, sed re / Thais; Alexandri filia, sponsa, nurus!" (Sota aquesta llosa reposa l'anomenada Lucrècia, en realitat Thaís, la filla, la dona i la nora d'Alexandre!). Els pasquins més actuals circulen amb la mateixa dosi de mala bava per la Internet. Els millors continuen sent impublicables.