Un pangrama és una frase o fragment de text que conté totes les lletres de l'alfabet. En sentit lax, la majoria dels textos llargs són pangrames, però el seu interès és inversament proporcional a la longitud i els més breus figuren als manuals de mecanografia com a exercicis de digitació. L'any 1990 Josep Maria Fonalleras encapçalava el seu recull de narracions Avaria (Empúries) amb el pangrama clàssic dels manuals de mecanografia anglesos: "The quick brown-fox jumps over the lazy dog". Arran d'això, vaig proposar des d'aquesta columna un modest pangrama català de 43 lletres —"Jove xef, porti whisky amb quinze glaçons d'hidrogen"— i els lectors van iniciar una subhasta a la baixa de pangrames cada cop més competitius i empetitis que va anar degotant fins a 1997. Destaca el paper estel·lar del "whisky", capaç de reunir en un sol mot consonants tan poc freqüents en català com W, K, Y, i de certes fineses geogràfiques com ara Kuwait o la impagable localitat de Walbrzych, a la Baixa Silèsia. La subhasta es va tancar a 29 lletres, en la línia d'un pangrama que Umberto Eco havia confegit a partir d'abreviatures i que encara ara és el rècord absolut en italià.
Les millors licitacions rebudes en aquesta subhasta lletrada van ser aquestes. 37 lletres: "Aqueix bajà, Zoè, poc whisky del fi m'entregava" del ludolingüista Antoni Llull Martí (Palma de Mallorca). 33 lletres: "Zel de grum: quetxup, whisky, cafè, bon vi; ja!", de la lingüista Carme Vilà i Comajoan (Torelló). 32 lletres: 'Xef quec degà provant ja whisky amb zel", de l'autor de mots encreuats Miquel Sesé (Barcelona). 31 lletres: "Camps de vol?: HKG, YQB, EWR, TIP, BJZ, FNI, LUX..." d'Alfons Saumell (Barcelona), amb una nota on aclareix que es refereix als aeroports de Hong Kong, Quebec, Neward, Trípoli, Badajoz, Nimes i Luxemburg. També amb 31: "Bon joc, va, zel, mig whisky fred, quetxup", de la mateixa Carme Vilà. Finalment, amb només 29 lletres: "K, Zr, C, Md, Y, Xe, V, Bi, F, Hg, W, Tl: Ja sap què són?" de l'autor de mots encreuats Jep Ferret (Planoles), on es prescindeix de les guies d'aeroports per concentrar-se en la celebèrrima taula de Mendelèjev.
Ja es veu que en qüestió de pangrames la perfecció té un preu molt alt que transforma els millors exemples teòrics en frases impossibles. Però en el món de l'enginy verbal sempre hi ha vies alternatives als culs de sac. Com per exemple la que va recórrer un fosc poeta del segle XIX anomenat Edwin Fitzpatrick. Fitzpatrick és probablement una invenció del ludolingüista nord-americà Howard Bergerson, però les obres que aquest li atribueix són fascinants. Entre d'altres rareses majors va escriure versos de 32 lletres que contenen, cadascun, un exemplar de les 20 consonants i dos de 6 vocals (a, e, i, o, u, y): "Why jog exquisite bulk, fond crazy vamp". El mer fet de permetre dos exemplars de cada vocal desencalla l'artifici. Envieu pangrames catalans amb les vocals naturals (aèéiòóu) o duplicades (aaeeiioouu) a la secció enigmística de l'AVUI i ja us en diré el què.
dijous, 27 de gener del 2000
dijous, 20 de gener del 2000
Arqueologia surrealista
L'arqueologia literària mena els lectors més conscienciosos a exhumar fonts i influències prèvies als textos que llegeixen. Informacions que permeten traçar allò que els crítics han convingut a anomenar tradició. Sovint es recorre a la imatge paleogràfica del palimpsest (text escrit al damunt d'un altre després d'esborrar-lo) per explicar el cicle biològic de les paraules en dansa: cervell-boca-oïda-cervell-mà-vista-cervell-boca-oïda-cervell. I així. Paraules encadenades que viatgen a través del temps en una història paral·lela a la de la humanitat. El món dels mots que expliquen la vida i hi influeixen. Dels trops. L'exercici metaliterari d'establir aquestes relacions sovint és desagraït i endogàmic, fins i tot eixorc, però la seva aridesa no n'exclou ni la validesa ni l'interès.
Un dels tòpics retòrics que ha perviscut del surrealisme és l'anomenada escriptura automàtica, a la qual o bé s'accedeix associant l'escriptor al mèdium o bé deïficant l'atzar. I l'atzar —anagrama perfecte del dadaista Tzara— domina sense ambages els "cadavres exquis", un popular mètode de composició col·lectiva basat en la fusió de diverses parts d'una frase aportades per emissors diferents. Quatre aprenents de poeta, posem per cas, seuen al voltant d'una taula. El primer escriu en secret un sintagma nominal, el segon un verb, el tercer un complement directe i el quart un de circumstancial. L'exquisidesa de la proposta també dependrà de l'atzar. La frase resultant pot ser impossible, anodina o una cadena verbal tan sorprenent com aquesta: "L'elefant priàpic bufa somnis filatèlics en un banc de Hyde Park".
Recentment el vagareig ludolingüístic m'ha portat a Juan Caramuel, un polígraf del segle XVII que va viure pres del desfici lingüístic i, potser per això mateix, va teoritzar àmpliament sobre els artificis literaris des d'una nova disciplina totalitzadora que va anomenar "metamètrica". En un estudi que Julián Velarde va publicar fa un decenni sobre aquest filòsof madrileny (Juan Caramuel, vida y obra. Pentalfa. Oviedo, 1989) he trobat un episodi determinant per exalçar Caramuel com un precedent il·lustre dels cadàvers exquisits avantguardistes. Allò que els de l'Oulipo, amb la seva ironia habitual anomenen "un plagista a l'avançada".
Segons explica Velarde Caramuel va veure uns estudiants venecians que jugaven a cartes i s'hi va inspirar per empescar-se un curiós mètode didàctic. Va fer imprimir una baralla de cartes de la mateixa mida i gruix que les convencionals però amb un mot començat per vocal a la part superior i un que començava per consonant a la part inferior. Aquestes paraules, combinades amb les de les altres cartes, servien per confegir versos. La intenció última de Caramuel era incitar els estudiants a aprendre de mètrica mitjançant el joc, però no resulta difícil veure-hi els futurs cadàvers exquisits i, encara més, els jocs de rol basats en cartes que tant han proliferat a finals del segle XX.
Un dels tòpics retòrics que ha perviscut del surrealisme és l'anomenada escriptura automàtica, a la qual o bé s'accedeix associant l'escriptor al mèdium o bé deïficant l'atzar. I l'atzar —anagrama perfecte del dadaista Tzara— domina sense ambages els "cadavres exquis", un popular mètode de composició col·lectiva basat en la fusió de diverses parts d'una frase aportades per emissors diferents. Quatre aprenents de poeta, posem per cas, seuen al voltant d'una taula. El primer escriu en secret un sintagma nominal, el segon un verb, el tercer un complement directe i el quart un de circumstancial. L'exquisidesa de la proposta també dependrà de l'atzar. La frase resultant pot ser impossible, anodina o una cadena verbal tan sorprenent com aquesta: "L'elefant priàpic bufa somnis filatèlics en un banc de Hyde Park".
Recentment el vagareig ludolingüístic m'ha portat a Juan Caramuel, un polígraf del segle XVII que va viure pres del desfici lingüístic i, potser per això mateix, va teoritzar àmpliament sobre els artificis literaris des d'una nova disciplina totalitzadora que va anomenar "metamètrica". En un estudi que Julián Velarde va publicar fa un decenni sobre aquest filòsof madrileny (Juan Caramuel, vida y obra. Pentalfa. Oviedo, 1989) he trobat un episodi determinant per exalçar Caramuel com un precedent il·lustre dels cadàvers exquisits avantguardistes. Allò que els de l'Oulipo, amb la seva ironia habitual anomenen "un plagista a l'avançada".
Segons explica Velarde Caramuel va veure uns estudiants venecians que jugaven a cartes i s'hi va inspirar per empescar-se un curiós mètode didàctic. Va fer imprimir una baralla de cartes de la mateixa mida i gruix que les convencionals però amb un mot començat per vocal a la part superior i un que començava per consonant a la part inferior. Aquestes paraules, combinades amb les de les altres cartes, servien per confegir versos. La intenció última de Caramuel era incitar els estudiants a aprendre de mètrica mitjançant el joc, però no resulta difícil veure-hi els futurs cadàvers exquisits i, encara més, els jocs de rol basats en cartes que tant han proliferat a finals del segle XX.
dijous, 13 de gener del 2000
¿Els teniu quadrats?
Els ludolingüistes Ramon Giné i Josep Maria Albaigès fa dotze anys que publiquen sense interrupcions "Semagames", el butlletí del Club Palindròmic Internacional. En el número d'aquest desembre passat (el 45) Giné recull un quadrat màgic en català 4x4 que els ha fet arribar Moisès Solé des de Molins de Rei. Fa així:
Ara que ja som al màgic 2000 us proposo de buscar quadrats màgics en català de 4x4 o majors. Òbviament, com més llargues són les paraules més difícil resulta i el sostre no és gaire alt. Però de 5x5 i de 6x6 n'hi ha en totes les llengües. La perfecció formal és la disposició que presenta el quadrat SATOR, però també hi ha la possibilitat de prescindir de les paraules d'igual longitud i provar de fer quadrats màgics a partir de frases palindròmiques. L'any 1932 Hubert Philips, que llavors era el redactor encarregat dels passatemps del "New Statesman", va publicar el palíndrom "Pater arose to note so rare tap" (resulta que el Pater es va adonar d'un copet tan estrany) que també permet la disposició en quadrat màgic 5x5:
P L A TGiné, sempre entusiasta, acompanya la col·laboració de Solé amb quatre exemplars més en català i tres en espanyol de la seva collita. Entre els catalans destaquen LLOC/ LAVO/ OVAL/ COLL i CARD/ ACER/ RECA/ DRAC. Els quadrats màgics són combinacions de mots que es poden llegir, en disposició quadrada, en els sentits horitzontal i vertical. L'any 1868 una excavació arqueològica va descobrir una inscripció força especial en un mur al comtat anglès de Gloucester, avui al Museu de Cirencester. La inscripció llatina, d'una grandària no gaire superior al palmell d'una mà, era palindròmica i de seguida es va popularitzar:
L A V A
A V A L
T A L P
R O T A SS'ha especulat molt sobre el sentit de la frase llatina resultant, tot i que sembla clar que era una mena d'icona secreta dels primers cristians. Posteriorment se'n van trobar més exemplars a Pompeia i a Mesopotàmia. Els portuguesos el van introduir al Brasil i els indígenes l'adoptaren com un amulet protector contra les serps verinoses. També s'ha pogut documentar la seva presència en algunes zones dels Balcans. Fins i tot l'escriptor italià Salvatore Chierchia va descobrir un quadrat màgic d'esctructua idèntica en una llegenda incaica, recollida per Fray Martín de Morúa en el seu manuscrit de 1585 "Historia del origen y genealogía de los Incas". La frase en quítxua que admet aquesta disposició geomètrica la diu una princesa inca en arribar a un jardí simbòlic conegut com el de les quatre fonts: "Micuc Isutu Cuyuc Utusi Cucim".
O P E R A
T E N E T
A R E P O
S A T O R
Ara que ja som al màgic 2000 us proposo de buscar quadrats màgics en català de 4x4 o majors. Òbviament, com més llargues són les paraules més difícil resulta i el sostre no és gaire alt. Però de 5x5 i de 6x6 n'hi ha en totes les llengües. La perfecció formal és la disposició que presenta el quadrat SATOR, però també hi ha la possibilitat de prescindir de les paraules d'igual longitud i provar de fer quadrats màgics a partir de frases palindròmiques. L'any 1932 Hubert Philips, que llavors era el redactor encarregat dels passatemps del "New Statesman", va publicar el palíndrom "Pater arose to note so rare tap" (resulta que el Pater es va adonar d'un copet tan estrany) que també permet la disposició en quadrat màgic 5x5:
P A T E RNo és gens fàcil que un quadrat màgic surti rodó. De fet, per aconseguir aquesta "quadratura del cercle" cal tenir-los quadrats. Envieu-los a la secció enigmística de l'AVUI i ja us en diré el què.
A R O S E
T O N O T
E S O R A
R E T A P
dijous, 6 de gener del 2000
Or encens, i mira!
Els Reis del 2000 m'han portat or transmutat en un llibre que es va publicar a Guadalajara (Jalisco) l'any 1928, només cinc anys després de l'assassinat de Pancho Villa. El volum, fatigat i esgrogueït, el signa Alberto M. Brambila i es diu "Homofonología (Tratado completo de homófonos)". M'ha arribat a les mans verge, com aquells poemaris que encara duen les pàgines sense tallar, de manera que he hagut de brandar l'obrecartes per honorar la gesta del tal Brambila: pura èpica verbívora.
Comencem pel final. Brambila és un revolucionari amb un objectiu a la vida: reformar l'ortografia del mexicà per adequar-ne l'escriptura a la pronúncia. Aital pretensió queda recollida en un breu assaig de 28 pàgines anomenat "Ortografía rasional" que figura al final del llibre imprès en tinta vermella ("Si para los españoles es difísil la ortografía kasteyana, para nosostros es impraktikable"). És una tesi coneguda i recurrent, que ja va sostenir Gonzalo Correas al segle XVII i que avui encara defensen a "konsciència" filòlegs espanyols com Jesús Mosterín.
Però el veritable fet diferencial de Brambila és el pretext de 380 pàgines (!) amb què justifica la proposta reformista. El mexicà s'aplica a inventariar-hi 9400 mots homòfons segons la pronúncia local (cirio-sirio-zirio, barón-varón, orca-horca, rayar-rallar, ciego-siego, acecinar-asesinar...), 200 parònims (cesto-sexto, consiente-consciente, chapas-Chiapas, corte-cohorte, yerro-hierro...) i 900 homògrafs per accentuació (próspero-prospero-prosperó, mamaria-mamaría, monólogo-monologo-monologó...)
Després d'aquests tres grans inventaris l'home s'enjogassa i encara inserta una desena d'apèndixs de contingut ludolingüístic en els quals es dedica, per exemple, a analitzar les coincidències entre les formes dels verbs "coser" i "cocer". O s'escarrassa a elaborar el que en diu "fraseología enfática" a partir de l'accentuació ("mas sin tí yo sufro más", "entre mil triunfos yo entré", "¿de mi sueldo que te dé?"...) O confegeix rodolins homofònics de tipus descriptiu ("Yo mis calzones arrollo/ para pasar el arroyo"), espiritual ("¡Oh Altísimo Señor! haznos, / antes que ofenderte, asnos") o polític ("Una vez en el Senado/ me dijo Andrés: «No he cenado»"). La cirereta és l'apèndix IX, anomenat "Juegos de palabras", que conté un centenar de quintets paronomàsics del tipus "bazo, beso, biso, bozo, buzo" o "sarro, cerro, cirro, zorro, zurro".
El millor del llibre és una nota final on el verbívor Brambila vol i dol: "Muchos me felicitan por los homófonos sin darse cuenta que esto sólo es un punto de estrategia para emprender una revolución (...) alguien dirá ¿i cuál es el objeto de gastar energía, tiempo i dinero en levantar un lujoso castillo para luego pretender derrumbarlo con la dinamita de la ortografía racional? (...) pues sí, debo ser leal (...) para conquistar nuestra absoluta libertad". Brambila, el Zapata dels mots, va veure la llum en un llum de ganxo. Això sí, amb molt de ganxo.
Comencem pel final. Brambila és un revolucionari amb un objectiu a la vida: reformar l'ortografia del mexicà per adequar-ne l'escriptura a la pronúncia. Aital pretensió queda recollida en un breu assaig de 28 pàgines anomenat "Ortografía rasional" que figura al final del llibre imprès en tinta vermella ("Si para los españoles es difísil la ortografía kasteyana, para nosostros es impraktikable"). És una tesi coneguda i recurrent, que ja va sostenir Gonzalo Correas al segle XVII i que avui encara defensen a "konsciència" filòlegs espanyols com Jesús Mosterín.
Però el veritable fet diferencial de Brambila és el pretext de 380 pàgines (!) amb què justifica la proposta reformista. El mexicà s'aplica a inventariar-hi 9400 mots homòfons segons la pronúncia local (cirio-sirio-zirio, barón-varón, orca-horca, rayar-rallar, ciego-siego, acecinar-asesinar...), 200 parònims (cesto-sexto, consiente-consciente, chapas-Chiapas, corte-cohorte, yerro-hierro...) i 900 homògrafs per accentuació (próspero-prospero-prosperó, mamaria-mamaría, monólogo-monologo-monologó...)
Després d'aquests tres grans inventaris l'home s'enjogassa i encara inserta una desena d'apèndixs de contingut ludolingüístic en els quals es dedica, per exemple, a analitzar les coincidències entre les formes dels verbs "coser" i "cocer". O s'escarrassa a elaborar el que en diu "fraseología enfática" a partir de l'accentuació ("mas sin tí yo sufro más", "entre mil triunfos yo entré", "¿de mi sueldo que te dé?"...) O confegeix rodolins homofònics de tipus descriptiu ("Yo mis calzones arrollo/ para pasar el arroyo"), espiritual ("¡Oh Altísimo Señor! haznos, / antes que ofenderte, asnos") o polític ("Una vez en el Senado/ me dijo Andrés: «No he cenado»"). La cirereta és l'apèndix IX, anomenat "Juegos de palabras", que conté un centenar de quintets paronomàsics del tipus "bazo, beso, biso, bozo, buzo" o "sarro, cerro, cirro, zorro, zurro".
El millor del llibre és una nota final on el verbívor Brambila vol i dol: "Muchos me felicitan por los homófonos sin darse cuenta que esto sólo es un punto de estrategia para emprender una revolución (...) alguien dirá ¿i cuál es el objeto de gastar energía, tiempo i dinero en levantar un lujoso castillo para luego pretender derrumbarlo con la dinamita de la ortografía racional? (...) pues sí, debo ser leal (...) para conquistar nuestra absoluta libertad". Brambila, el Zapata dels mots, va veure la llum en un llum de ganxo. Això sí, amb molt de ganxo.
dijous, 30 de desembre del 1999
Bon Vint i Barca Nova
La nit de demà és com qualsevol altra. Ni tan sols no sortirà el sol. Però aquesta patuleia convulsa de lil·liputencs que habitem la Terra hem decidit que no. Que demà és un gran dia i que a les dotze de la nit passaran coses misterioses. Carregosos debats seculars i mil·lennaristes al marge, l'únic que val la pena assenyalar en aquests moments de sotsobra moral és que Vint = 20 = XX. La resta són incògnites absurdes. En canvi, les dues ics romanes del segle nostre són incògnites historiades. La X és, amb tota probabilitat, la lletra més ambigua de l'alfabet. X és un signe matemàtic elemental (multiplicat per), el monograma de Crist, la creu, la cruïlla, la resposta o l'impenetrable símbol dels "raigs X".
De fet, aquests celebrats raigs —que en anglès són "X-rays", en francès "rayon X" i en italià "raggio X" però en alemany "Röntgenstrahl" en honor al pare de la radiologia Wilhelm Conrad Röntgen (1845-1923)— han passat a la història associats a la X perquè es desconeixia la seva naturalesa. És a dir, que l'ús de la X en les aplicacions físiques va prendre el mateix camí d'"incògnita" que l'ús tradicional matemàtic, provinent de l'àrab. Perquè històricament l'opció X per designar la primera "incògnita" prové de la traducció a l'espanyol dels textos àrabs. La X espanyola era la lletra inicial en les versions de l'arabisme "sayun" (cosa, quelcom) igual com la N (qualsevol, desconegut) que designa una sèrie de N elements prové del llatí "nescio". És clar que després potser sí que la destacada ubicació de la X en el tram final de l'alfabet romà va ajudar a la seva popularització mentre que la N ha trobat poc ressò en la llengua comuna, més enllà de l'adjectiu "enèsim" (nombre indeterminat de vegades) o la dita espanyola "ser de ene" que s'usa(va) quan alguna cosa havia de passar per força.
Però no tot són flors i violes. En el seu magnífic "La configuración de las letras como mensaje propio" (Visor. Madrid, 1993) el filòleg ucraïnès Yakov Malkiel assenyala diversos aspectes recurrents sobre la "molesta polisèmia" del símbol X. D'entrada, X era monograma de "Crist" (i designava també els "cristians") a través d'una referència doble: remet tipogràficament a la inicial grega de Crist i gràficament a la creu. A més, el codi universal de circulació ha dotat la X del sentit "cruïlla" en un context d'advertiment i de perill. O sigui que avui una creu posada a la vora d'una carretera per assenyalar el punt on va succeir un desgraciat accident la nit de cap d'any de 1999 cridarà poderosament a la prudència per més d'un motiu. Sense perdre connexions amb el seu ús religiós genuí, esdevindrà un advertiment laic de perill i una apel·lació a la prudència.
Ja fa una pila d'anys, en un volum on cada autor defensava una lletra de l'alfabet, el poeta Xavier Lloveras va defensar X amb un poema que començava "No sé qui sóc..." i acabava en un vers que no he pogut oblidar: "Sóc —sobretot— la lletra que cancel·la". Doncs això, bon Vint i barca Nova!
De fet, aquests celebrats raigs —que en anglès són "X-rays", en francès "rayon X" i en italià "raggio X" però en alemany "Röntgenstrahl" en honor al pare de la radiologia Wilhelm Conrad Röntgen (1845-1923)— han passat a la història associats a la X perquè es desconeixia la seva naturalesa. És a dir, que l'ús de la X en les aplicacions físiques va prendre el mateix camí d'"incògnita" que l'ús tradicional matemàtic, provinent de l'àrab. Perquè històricament l'opció X per designar la primera "incògnita" prové de la traducció a l'espanyol dels textos àrabs. La X espanyola era la lletra inicial en les versions de l'arabisme "sayun" (cosa, quelcom) igual com la N (qualsevol, desconegut) que designa una sèrie de N elements prové del llatí "nescio". És clar que després potser sí que la destacada ubicació de la X en el tram final de l'alfabet romà va ajudar a la seva popularització mentre que la N ha trobat poc ressò en la llengua comuna, més enllà de l'adjectiu "enèsim" (nombre indeterminat de vegades) o la dita espanyola "ser de ene" que s'usa(va) quan alguna cosa havia de passar per força.
Però no tot són flors i violes. En el seu magnífic "La configuración de las letras como mensaje propio" (Visor. Madrid, 1993) el filòleg ucraïnès Yakov Malkiel assenyala diversos aspectes recurrents sobre la "molesta polisèmia" del símbol X. D'entrada, X era monograma de "Crist" (i designava també els "cristians") a través d'una referència doble: remet tipogràficament a la inicial grega de Crist i gràficament a la creu. A més, el codi universal de circulació ha dotat la X del sentit "cruïlla" en un context d'advertiment i de perill. O sigui que avui una creu posada a la vora d'una carretera per assenyalar el punt on va succeir un desgraciat accident la nit de cap d'any de 1999 cridarà poderosament a la prudència per més d'un motiu. Sense perdre connexions amb el seu ús religiós genuí, esdevindrà un advertiment laic de perill i una apel·lació a la prudència.
Ja fa una pila d'anys, en un volum on cada autor defensava una lletra de l'alfabet, el poeta Xavier Lloveras va defensar X amb un poema que començava "No sé qui sóc..." i acabava en un vers que no he pogut oblidar: "Sóc —sobretot— la lletra que cancel·la". Doncs això, bon Vint i barca Nova!
dijous, 23 de desembre del 1999
Melismàtic
En el cant gregorià —en el qual excel·leixen els monjos cartoixans— una "melisma" designa el cant de diferents notes sobre una sola síl·laba. D'aquí l'adjectiu "melismàtic", un terme que també admet sil·labejar les excel·lències dels treballs d'un escriptor triplement perifèric i valuós: el ciutadellenc Pere Melis Pons. Triplement perifèric respecte a Barcelona, Ciutat de Mallorca i Maó. Valuós perquè ha dedicat la vida a la divulgació, amena i documentada, dels replecs de la nostra llengua comuna. Melis, nascut en 1924, és de bona fusta. Com qui no vol la cosa, porta anys i panys escrivint diàriament sobre qüestions lingüístiques fins al punt que, llevat d'Espinàs, deu ser l'articulista viu amb més columnes publicades en català. Per exemple, el 4 de juliol de 1981 va iniciar un article diari a l'ídem "Menorca" comentant els ets i els uts dels mots i ja en porta més de 5600!! Aviat és dit. A banda, els complementa amb una col·laboració setmanal sobre llibres, jocs i costums en una secció dominical de títol humil ("Per passar l'estona") que ja ha arribat als 484 articles. Justament aquest article melismàtic d'avui és la columna d'enigmística número 484, de manera que l'atzar havia d'unir les nostres ratlles. I ha estat el gran impulsor de la Capella Davídica, mossèn Guillem Coll, qui s'ha disfressat d'Atzar per fer-me parar esment en l'obra d'aquest il·lustre ciutadellenc que avui fa 75 anys.
Melis ralla de mots amb una prosa admirable, pròpia d'un context tan ric com el menorquí. Els seus comentaris recolzen sovint en Coromines i Alcover-Moll, però les aportacions originals que hi aboca són notables, sobretot en el camp dels anglicismes. Aquest comentarista de mots para especial atenció a la petja verbal dels britànics. I així, en l'article del 19 de juliol de 1983, pren bona nota d'un atzarós agermanament de gerundis subjacent en dues paraules vives a Menorca: el futing i el fàitim. A primers dels vuitanta fins i tot Pere Tàpies anostrava aquesta tediosa activitat atlètica del "footing", però pocs catalans sabíem que a Menorca d'una baralla se'n deia un "fàitim" per assimilació històrica d'un altre gerundi anglès ("fighting"). Melis sí. I no només ho sabia sinó que sabia explicar-ho bé.
El millor dels treballs del bonhomiós Melis, editats en fascicles enquadernables per Edicions Nura (Notari Quintana, 12. 07760 Ciutadella) amb el títol "Espipollant", és el seu to juganer. Per explicar l'evolució del verb "colcar" (cavalcar), tan propi de les festes menorquines, Melis es remunta a les formes anteriors "co(v)alcar, cualcar i qualcar" i rescata una deliciosa endevinalla local: "La senyora bella/ qualca dalt la sella/ i el senyor Diablot/ li toca es culot". La resposta és ben adequada a aquestes fredes dates nadalenques: "olla dalt es foc". Des de l'altiva Barcelona, sovint tan pagada d'ella mateixa, va molt bé recordar de tant en tant que el foc dels nostres mots crepita en molts altres indrets amb notes melismàtiques. No és pas un foc d'encenalls.
Melis ralla de mots amb una prosa admirable, pròpia d'un context tan ric com el menorquí. Els seus comentaris recolzen sovint en Coromines i Alcover-Moll, però les aportacions originals que hi aboca són notables, sobretot en el camp dels anglicismes. Aquest comentarista de mots para especial atenció a la petja verbal dels britànics. I així, en l'article del 19 de juliol de 1983, pren bona nota d'un atzarós agermanament de gerundis subjacent en dues paraules vives a Menorca: el futing i el fàitim. A primers dels vuitanta fins i tot Pere Tàpies anostrava aquesta tediosa activitat atlètica del "footing", però pocs catalans sabíem que a Menorca d'una baralla se'n deia un "fàitim" per assimilació històrica d'un altre gerundi anglès ("fighting"). Melis sí. I no només ho sabia sinó que sabia explicar-ho bé.
El millor dels treballs del bonhomiós Melis, editats en fascicles enquadernables per Edicions Nura (Notari Quintana, 12. 07760 Ciutadella) amb el títol "Espipollant", és el seu to juganer. Per explicar l'evolució del verb "colcar" (cavalcar), tan propi de les festes menorquines, Melis es remunta a les formes anteriors "co(v)alcar, cualcar i qualcar" i rescata una deliciosa endevinalla local: "La senyora bella/ qualca dalt la sella/ i el senyor Diablot/ li toca es culot". La resposta és ben adequada a aquestes fredes dates nadalenques: "olla dalt es foc". Des de l'altiva Barcelona, sovint tan pagada d'ella mateixa, va molt bé recordar de tant en tant que el foc dels nostres mots crepita en molts altres indrets amb notes melismàtiques. No és pas un foc d'encenalls.
dijous, 16 de desembre del 1999
Onogrames
No tenen res a veure amb la vídua nipona de John Lennon sinó que fonen —amb una certa gràcia, aspiro— els dos conceptes dels ana-grames ono-màstics, com ara el mític "Avida Dollars" que Breton li va encolomar a Salvador Dalí de per "vida llardosa", o més enllà i tot. Onogrames, doncs, són aquests rearranjaments lletrats de nom i cognom que, segons com, ens poden revelar fets insòlits del nostre destí. A finals d'octubre vam veure uns quants exemples d'onograma —entre els quals el meu destí de prosista irredempt enclòs a "res us rimarà"— i en vaig demanar formalment. Uns quants lectors de l'AVUI han tingut la gentil gosadia de psicoonogramatitzar-se i d'enviar-ne els resultats. Cal advertir, però, que l'onomància no és una ciència exacta; ni exacta ni ciència, si ens posem puntimirats. I així l'Alfons Saumell —un dels col·laboradors més constants i apreciats d'aquesta secció ja desenària— m'ha trobat un onograma que desmenteix rotundament el "res us rimarà" amb què m'havia obsequiat fa una pila d'anys el poeta i tanmateix amic Jaume Subirana. Saumell escriu "n'he trobat un que suggereix que les coses poden canviar en el futur, ja que el pronòstic assegura que Màrius Serra, «rar: usa rimes»". Glups.
El món de l'alta política en va ple, d'onogrames. Potser el més conegut és el del führer que van fer córrer Churchill i els seus sequaços per la bombardejada Anglaterra de la Segona Guerra Mundial. "A. Hitler: the liar" (A. Hitler: el mentider). Maria Dolors Fulcarà (Girona) ha decidit no buscar-se les pessigolles onogramàtiques sinó dedicar-se a la investigació política en aquesta línia onogramàtica. L'objecte del seu estudi ha estat Aleix Vidal-Quadras i la convenció de partida escriure dràcula "Dràqula" o viceversa. De manera que l'onograma (imperfecte) proposat és "Vidal-Quadras: S. Dràcula àvid".
El mateix Saumell (Barcelona) s'aplica la medicina onogramàtica i descobreix el motiu real que l'impel·leix a fer les seves apreciables aportacions a una secció com aquesta. "Alfons Saumell: Ell, al fons, suma". Un lema que podria compartir amb moltíssims ciutadans que, sense grans escarafalls ni afanys de protagonisme, van fent via i vida amb esperit positiu. Segurament com Carles Elias i Castells (Barcelona), un altre dels corresponsals onogramatitzats. El senyor Elias ha trobat el seu destí indefugible en un onograma del seu nom i cognom. Un onograma, escriu, "que afortunadament no s'ha confirmat encara i voldria que la confimació trigués a arribar". "Carles Elias: Sí, al cel serà". Aital constatació de la finitud de les nostres existències té l'avantatge d'acabar en "happy end". Ben al contrari del que li passa a Ferran Liñana (L'Hospitalet del Llobregat), el qual ens envia el que ell en diu un "oñograma", atès que desplaça el barret de la "eñe" fora de la profecia onomàntica. Un destí terrible, en aquest cas. "Ferran Liñana: anirà a l'infern". Terrible en teoria, però posats a triar entre tots els onogramats, potser em vull fer amic d'en Liñana.
El món de l'alta política en va ple, d'onogrames. Potser el més conegut és el del führer que van fer córrer Churchill i els seus sequaços per la bombardejada Anglaterra de la Segona Guerra Mundial. "A. Hitler: the liar" (A. Hitler: el mentider). Maria Dolors Fulcarà (Girona) ha decidit no buscar-se les pessigolles onogramàtiques sinó dedicar-se a la investigació política en aquesta línia onogramàtica. L'objecte del seu estudi ha estat Aleix Vidal-Quadras i la convenció de partida escriure dràcula "Dràqula" o viceversa. De manera que l'onograma (imperfecte) proposat és "Vidal-Quadras: S. Dràcula àvid".
El mateix Saumell (Barcelona) s'aplica la medicina onogramàtica i descobreix el motiu real que l'impel·leix a fer les seves apreciables aportacions a una secció com aquesta. "Alfons Saumell: Ell, al fons, suma". Un lema que podria compartir amb moltíssims ciutadans que, sense grans escarafalls ni afanys de protagonisme, van fent via i vida amb esperit positiu. Segurament com Carles Elias i Castells (Barcelona), un altre dels corresponsals onogramatitzats. El senyor Elias ha trobat el seu destí indefugible en un onograma del seu nom i cognom. Un onograma, escriu, "que afortunadament no s'ha confirmat encara i voldria que la confimació trigués a arribar". "Carles Elias: Sí, al cel serà". Aital constatació de la finitud de les nostres existències té l'avantatge d'acabar en "happy end". Ben al contrari del que li passa a Ferran Liñana (L'Hospitalet del Llobregat), el qual ens envia el que ell en diu un "oñograma", atès que desplaça el barret de la "eñe" fora de la profecia onomàntica. Un destí terrible, en aquest cas. "Ferran Liñana: anirà a l'infern". Terrible en teoria, però posats a triar entre tots els onogramats, potser em vull fer amic d'en Liñana.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
