dijous, 2 de març de 1995

El doctor Dallonses

A primers d'any vam fer-nos ressò de l'existència d'un metge californià que llueix, cofoi i aliè a la seva dissort, l'abrupte cognom "Collons". L'amabilitat del lector Emili Granier-Barrera (Barcelona) ens permet afegir un altre il·lustre doctor Collons al nostre panteó de no-catalans universals. L'explicació de Granier-Barrera mereix ser reproduïda. París, finals dels anys cinquanta: "Jo treballava a Saint-Germain-des-Prés —escriu— i, en plegar, anava passejant cap a casa, vora l'Institut Pasteur. Ens solíem trobar amb un altre exiliat, el doctor Sever Perramon (ex-metge del Sindicat de Cecs, inici de l'avui poderosa ONCE), i algun altre amic, cap a mig Bulevard Montparnasse. A mà esquerra, anant cap a l'estació del mateix nom, una placa metàl·lica anunciava el metge. El nostre petit grup es dissolia quan algun de nosaltres deia «Ja som a can Collons»; llavors ens donàvem la mà cerimoniosament i cadascú tirava pel seu cantó".
D'altres exabruptes onomàstics que ha provocat el desvelament del doctor Dallonses són menys sagnants. Un pobre banyolí que cognoma Delamier Daza és potser l'única excepció. Els altres són més festius. De Vic ens arriba una nutritiva Clara Dou Ferrat. De Gavà un lampista anomenat Font. De Sabadell un altre lampista menys afortunat: el senyor Fonseca. Una empresa constructora de L'Hospitalet del Llobregat s'autoanomena Conyman SCP. A la Rambla de Catalunya de Barcelona, un prestigiós otorrinolaringòleg no perd la clientela encara que es diu doctor Callao. El director d'una acadèmia de dibuix i pintura de la ciutat comtal es diu Sr. Cara Milagro. Al Nou Camp, en comptes de fitxar cracks del gol per superar la crisi anual, van decidir contractar un expert en gespes que ja s'ha fet famós pel seu cognom: el senyor Josep Campreciós. Finalment, dos apropiats directors generals en dansa: la directora general d'Ensenyament del mec-ministeri de Madrid es diu Carmen Maestro i el de Medi Ambient de la Generalitat Jordi Peix.
La mala sort és determinant en això dels cognoms malsonants. La família Cabrafiga Galí ho sap molt bé. Fart de ser la riota dels desaprensius de torn, el senyor Cabrafiga va decidir sol·licitar del registre un capgirament en l'ordre dels cognoms del seu fill. Quan el petit Galí Cabrafiga va créixer s'enamorà perdudament d'una bella senyoreta Maties. Ara, l'ex-senyor Cabrafiga ha hagut de veure com els seus néts són uns autèntics Galí-Maties. És clar que la naturalesa humana pot trobar tresors en els llocs més impensables. En Tísner sempre esmenta una innòcua Conxita Costas que feia trontollar tothom quan s'acostava (cony, si t'acostes!).