El món de Sophie

La diada de la Moreneta s’ha endut els “Relats” de Sophie Calle del Centre Cultural de la Fundació La Caixa. Les novel·les de paret —Vila-Matas dixit— de la Calle han esperonat la imaginació dels seus visitants des del 14 de febrer fins al proppassat 27 d’abril. La premsa se n’ha fet prou ressò i sembla que els visitants han estat nombrosos, però en realitat ara que les obres ja no hi són és el millor moment per gaudir-ne de debò. Si volen aprofundir en el món d’aquesta artista narradora vagin al passeig de Sant Joan de Barcelona i abordin els gentils guàrdies jurats que vetllen per la seguretat del Palau Macaya. El lloable objectiu del sobtat abordatge és reproduir l’esperit d’un dels relats de la Calle, anomenat “L’absència”. Sophie Calle escriu: “el 18 de març de 1990 van ser robats de l’Isabella Stewart Gardner Museum de Boston cinc dibuixos de Degas, una copa, una àguila napoleònica i sis quadros de Rembrandt, Flinck, Manet i Vermeer. Vaig demanar als conservadors, guàrdies i altres empleats que em descrivissin, davant els espais ja buits, el record que guardaven dels objectes absents”. Ja saben, doncs, què han de fer.
Un somrís seductor, una kodak i un bloc de notes els haurien de bastar. Si les seves dots de persuasió no funcionen amb els Sass ho proven amb les hostesses. Sempre talla menys, que l’interlocutor no vagi armat. Serà interessant saber com els expliquen sense recórrer al catàleg les definicions de la bellesa fetes per cecs que Sophie Calle va transcriure; o la tirallonga de fotos de dorments convidats per l’artista a ocupar el seu llit durant tota una setmana ininterrompudament; o els escrupolosos informes professionals del detectiu contractat per la mare de Sophie a instància seva perquè segueixi la seva filla per París tot un dia; o la persecució d’un desconegut a Venècia; o l’aparador anual de tots els regals rebuts durant les successives festes d’aniversari; o, encara, la magnífica fotografia d’una dona pixant per un penis apropiat. Segons com, trobaran que l’experiència els dóna prou material per fer-ne una exposició anomenada “Correlats”.
Harry Mathews m’escrivia fa poc que una de les últimes escriptores convidades a les reunions de l’Oulipo havia estat una jove narradora anomenada Mrejen que els havia presentat un recull de relats extraordinaris en francès confegits a partir de noms i cognoms presents a diverses guies telefòniques. Es veu que no només havia trobat gent anomenada “cul” o “con” —mots que ens estalviem de traduir perquè el primer es trasllada literalment i el segon només requereix una i grega—, sinó que també havia trobat partícules tan imprescindibles per bastir un text en francès com "le," "la," "avec," "est," etc... Mathews afegia que moltes ciutats estaven convidant la tal Mrejen a fer textos en altres llengües partint de les guies telefòniques locals. Per tant, és ben possible que qualsevol dia aparegui per Barcelona una exposició amb els seus relats. Auspiciada, aquest cop, no per la Fundació La Caixa sinó per la Telefònica. Hi anirem.