La germanor anagramàtica entre viles que proposàvem fa poc des d’aquestes ratlles ha trobat el ressò habitual dels lectors de l’AVUI. Sílvia Díez ens fa saber el parentiu entre Súria (Bages) i Saurí (Pallars Sobirà). Un grup d’estudiants de 1er d’ESO que cursen un crèdit variable d’enigmística a l’escola Princess Margaret de Barcelona ens proposa agermanar el municipi de Gavà amb una petita població del sud de Noruega anomenada Vågå. Val a dir que Gavà sempre ha estat present en els quefers dels enigmistes, fins al punt que el palíndrom de Ramon Giné “a Gavà la gent nega la vaga” va cridar l’atenció de la premsa local del Baix Llobregat quan la immensa col·lecció de frases capicues d’aquest enigmista de Vilallonga del Camp va saltar, fa poc, als mitjans audiovisuals. El fet que Gavà sigui bifront de vaga —igual com Roma ho és d’amor— la fa molt popular entre els palindromistes. I així, entre altres esdeveniments capicues de caire sindical, dues figures femenines s’erigeixen en protagonistes indiscutibles de les protestes: “a Gavà la Rut atura la vaga” o “a Gavà, la Rita patirà la vaga”. Dos palíndroms atribuïts a Carles Mani.
L’agermanament de caire internacional, com el que ens menava a relacionar Salerno i Orléans, es repeteix en tres troballes magnífiques del fidel Alfons Saumell (Barcelona). Saumell proposa un agermanament entre garrotxins i provençals en descobrir que Olot és anagrama de Toló. Les altres dues propostes van molt més lluny. La primera és un ménage à trois intercontinental entre Milà, Lima i Mali. En la segona una localitat propera a Madrid pren un marcat caire afro per la via geoanagramàtica: Leganès anagramitza Senegal. Sandra Colet (Terrassa) ens envia documentació que parla de la parella anagramàtica Tokyo-Kyoto en els mateixos termes que fèiem servir per parlar de les viles osonenques Pruït-Rupit. La grafia catalanitzada de la capital nipona desfà l’aparellament, però de fet Kyoto és un ver anagrama de Tòquio i va prendre’n el nom després d’haver estat coneguda durant segles com Heian-kyo (fa mil anys va donar nom a l’època Heian) i de ser residència imperial fins a la invasió occidental del 1868.
Altres lectors ens proposen variants més assequibles. Entre d’altres, Patrícia Muñoz (Tarragona) suggereix l’agermanament de viles parònimes que només difereixin d’una lletra al nom. Les dues parelles d’exemple són prou clares: Palencia-València o Salamanca-Talamanca. Són relacions més òbvies i menys cares de trobar que els anagrames, però també tenen el seu què. Aprofitant que vivim l’any Pla, i sense que serveixi de precedent, ens afegim a la tirallonga de celebracions amb una troballa paradoxal. Palafrugell anagramitza com “Pla, el frugal”. Irònic, oi? Si trobeu geoanagrames, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.
dijous, 27 de març del 1997
dijous, 20 de març del 1997
Piquiponiana
Dos anecdotaris recents recuperen l’il·lustre alcalde trabucaire Joan Pich i Pon: la interessant crestomatia d’anècdotes barcelonines que recull el cronista Lluís Permanyer a No la saps, aquesta? (La Campana, 1996) i la saborosa dosi d’històries divertides que emanen de la vèrbola xiroia d’en Tísner a Ciris trencats (La Campana, 1997). Dues veres capses de bombons de licor que inciten el lector a deixar-se anar en ple desenfrenament golafre. Pich i Pon va ser lerrouxista primigeni, president de la Cambra de Propietat Urbana, comissari regi —amb Cambó— de l’Exposició Internacional de 1929, fundador de dos diaris i alcalde de Barcelona imposat pel govern després dels fets d’octubre de 1934. L’afer de l’estraperlo el va obligar a dimitir de tots els seus càrrecs en 1935.
Un anecdotari català d’aquest segle que no parlés de Pich i Pon seria com una història del tennis francès sense Jean Rene Lacoste. L’estiu passat, des d’aquesta secció, proposàvem els lectors recuperar de memòria algunes espifiades històriques del llegendari alcalde trabucaire. En vam rebre poques, però algunes eren sensacionals. Potser la millor ubicava Pich i Pon en una inauguració, amb una espasa a la mà i la llengua de vacances: “Oi que semblo un radiador romà?”, diuen que deia. Doncs bé, potser la senyora Carolina Puig (Barcelona) —que és qui va tenir la gentilesa d’enviar-nos-la— tindrà un ensurt quan llegeixi un dels ciris trencats i transcrits del Tísner radiofònic. Perquè un dels exemples d’anècdotes inventades pels malèvols redactors de les seccions dites “Piquiponianes” als setmanaris “Mirador” i “El Be Negre” és justament aquesta del radiador romà. Al costat d’altres nyaps fantàstics i fantasiosos com ara la batalla de Waterpolo, el conflicte nipojaponès, la guerra anglobritànica, les coses servides en petites diòcesis o el gran ingredient que havia pres el foc que va cremar els magatzems El Siglo.
“Quan algú escoltava una piquiponiana —explica en Tísner—, dita per qui fos, l’escrivia i la trametia a un dels dos setmanaris. Si la publicaven, en pagaven tres peles, que aleshores era una escaient retribució”. Ell mateix reconeix haver-ne escrit una pila i revela que els seus proveïdors habituals eren els senyors Asensi i Oromí. Permanyer, que ja situa la figura de Pich i Pon entre la veritat i la llegenda, prescindeix de les publicades setmanalment al “Be Negre” i recull una selecció de les viscudes per Rossend Llates i Josep Tarín Iglesias. D’entre les primeres destaca una conversa telefònica sobre un problema municipal. Pich, fent honor al seu segon cognom, va dir: “tinc entès que els de la ponència pondran dijous que ve”. D’entre les servades per Tarín sobresurt un abrandat discurs en espanyol sobre l’espinós problema de la immigració: “lo necesario es que cada uno viviera en nuestra propia tierra. Entonces segurament comenzaríamos a estar bien. Los franceses, en Francia; los ingleses, en Inglaterra; los murcianos, en Murcia; los belgas, en Belgrado”... Sense comentaris.
Un anecdotari català d’aquest segle que no parlés de Pich i Pon seria com una història del tennis francès sense Jean Rene Lacoste. L’estiu passat, des d’aquesta secció, proposàvem els lectors recuperar de memòria algunes espifiades històriques del llegendari alcalde trabucaire. En vam rebre poques, però algunes eren sensacionals. Potser la millor ubicava Pich i Pon en una inauguració, amb una espasa a la mà i la llengua de vacances: “Oi que semblo un radiador romà?”, diuen que deia. Doncs bé, potser la senyora Carolina Puig (Barcelona) —que és qui va tenir la gentilesa d’enviar-nos-la— tindrà un ensurt quan llegeixi un dels ciris trencats i transcrits del Tísner radiofònic. Perquè un dels exemples d’anècdotes inventades pels malèvols redactors de les seccions dites “Piquiponianes” als setmanaris “Mirador” i “El Be Negre” és justament aquesta del radiador romà. Al costat d’altres nyaps fantàstics i fantasiosos com ara la batalla de Waterpolo, el conflicte nipojaponès, la guerra anglobritànica, les coses servides en petites diòcesis o el gran ingredient que havia pres el foc que va cremar els magatzems El Siglo.
“Quan algú escoltava una piquiponiana —explica en Tísner—, dita per qui fos, l’escrivia i la trametia a un dels dos setmanaris. Si la publicaven, en pagaven tres peles, que aleshores era una escaient retribució”. Ell mateix reconeix haver-ne escrit una pila i revela que els seus proveïdors habituals eren els senyors Asensi i Oromí. Permanyer, que ja situa la figura de Pich i Pon entre la veritat i la llegenda, prescindeix de les publicades setmanalment al “Be Negre” i recull una selecció de les viscudes per Rossend Llates i Josep Tarín Iglesias. D’entre les primeres destaca una conversa telefònica sobre un problema municipal. Pich, fent honor al seu segon cognom, va dir: “tinc entès que els de la ponència pondran dijous que ve”. D’entre les servades per Tarín sobresurt un abrandat discurs en espanyol sobre l’espinós problema de la immigració: “lo necesario es que cada uno viviera en nuestra propia tierra. Entonces segurament comenzaríamos a estar bien. Los franceses, en Francia; los ingleses, en Inglaterra; los murcianos, en Murcia; los belgas, en Belgrado”... Sense comentaris.
dijous, 6 de març del 1997
Mazinger Zeta
La setmana passada parlàvem d’uns curiosos personatges que figuren en darrer lloc a les guies de telèfons de qualsevol ciutat. Alguns d’ells, vers émuls de Mazinger Zeta, a través d’enganys i manipulacions del seu cognom real. La solidaritat internàutica de molts dels seguidors de la secció que manté Mercè Molist en aquest suplement ha generat un trànsit tan impressionant a través del 100343.1770@compuserve.com que resulta impossible esmentar el nom de tothom que hi ha col·laborat. Gràcies genèriques al centenar llarg de corresponsals que ens han enviat mazingers des de tots els punts del món.
Entre tanta zeta, el primer que salta a la vista és que hi ha dues lligues: els que es diuen com diuen que es diuen i els que no. Els primers formen una curiosa col·lecció de cognoms germànics d’aspecte prou respectable. N’espigolarem uns quants. Maria Zweig tanca la guia de San Juan de Puerto Rico i en la nostra guia de guies precediria C. Zweigert, l’últim nom de la de Luxemburg. Darrera anirien Zws com ara Sylvia Lee Zwiers (Lisboa), Alessandro Zwingauer (Florència), Emma Zwirner (Trieste), K. Zwolinska (Bournemouth) o Hans Zwolsman (Andorra). La franja Zy és molt concorreguda. Passant de puntetes per la llista trobem, entre d’altres, Antonio Zygadlo (Neuquén, Argentina), D. Zyrun (Cambridge), Henri Zysman (Grenoble), J. Zysman (Brussel·les), l’última de la guia de Barcelona Esther Zysset, PT Zytnor (Montevideo), Monika Zyvalova (Praga), Casimir Zywocki (Dunkerque), Sabine Zyzemski (París) i John Zyzinski (San Francisco), l’últim cognom que no fa pudor de socarrim.
A partir d’aquí la cosa es desmadra. Tenim notícia, fins ara, de 21 ciutats del món amb últims de la guia sospitosos d’impostura. La guia de Londres, per exemple, acaba amb un enigmàtic senyor D. Zzi. La de Buenos Aires amb un tal Osvaldo Zzraelson. Deu dels impostors duen dues zetes al davant. Destaquen R. Zzywer (Brisbane) i el californià amb descarada vocació siciliana Z. Zzyzyly (Oakland). La franja de les tres zetes té, ara per ara, nou mazingers. Vuit ianquis i un canadenc. Destaquen un auster F. Zzz (Charleston), V. Zzzyd (Miami), Zzeek Zzzyo (Las Vegas), Scott Zzzyto (Los Angeles) i P Zzzyzton (Vancouver). Finalment, la grossa se la disputen un foll convilatà de Woody Allen que deu fer cremalleres —Zelmo cinc-zetes Zzzzzip— (Nova York) i l’inigualable ciutadà set-zentista quebequès Zeke set-zetes Zzzzzzzyzuss (Montreal).
Tanquem aquesta oda a la zeta amb dos detalls entendridors. Com es pot comprovar, els impostors més contumaços no s’acontenten amb un cognom plagat de zetes, sinó que també trien un nom “zetaci” per poder lluir les inicials ZZ. El segon detall és tecnològic. Un follet d’impremta relega un pobre metge de Brussel·les anomenat Philippe Demoulin a l’últim lloc de la guia. Demoulin hi surt com 5emoulin i aquest 5 el situa rere tots els mazingers. Seria l’últim de la guia de totes les guies, malgrat el seu evident “aszetisme”.
Entre tanta zeta, el primer que salta a la vista és que hi ha dues lligues: els que es diuen com diuen que es diuen i els que no. Els primers formen una curiosa col·lecció de cognoms germànics d’aspecte prou respectable. N’espigolarem uns quants. Maria Zweig tanca la guia de San Juan de Puerto Rico i en la nostra guia de guies precediria C. Zweigert, l’últim nom de la de Luxemburg. Darrera anirien Zws com ara Sylvia Lee Zwiers (Lisboa), Alessandro Zwingauer (Florència), Emma Zwirner (Trieste), K. Zwolinska (Bournemouth) o Hans Zwolsman (Andorra). La franja Zy és molt concorreguda. Passant de puntetes per la llista trobem, entre d’altres, Antonio Zygadlo (Neuquén, Argentina), D. Zyrun (Cambridge), Henri Zysman (Grenoble), J. Zysman (Brussel·les), l’última de la guia de Barcelona Esther Zysset, PT Zytnor (Montevideo), Monika Zyvalova (Praga), Casimir Zywocki (Dunkerque), Sabine Zyzemski (París) i John Zyzinski (San Francisco), l’últim cognom que no fa pudor de socarrim.
A partir d’aquí la cosa es desmadra. Tenim notícia, fins ara, de 21 ciutats del món amb últims de la guia sospitosos d’impostura. La guia de Londres, per exemple, acaba amb un enigmàtic senyor D. Zzi. La de Buenos Aires amb un tal Osvaldo Zzraelson. Deu dels impostors duen dues zetes al davant. Destaquen R. Zzywer (Brisbane) i el californià amb descarada vocació siciliana Z. Zzyzyly (Oakland). La franja de les tres zetes té, ara per ara, nou mazingers. Vuit ianquis i un canadenc. Destaquen un auster F. Zzz (Charleston), V. Zzzyd (Miami), Zzeek Zzzyo (Las Vegas), Scott Zzzyto (Los Angeles) i P Zzzyzton (Vancouver). Finalment, la grossa se la disputen un foll convilatà de Woody Allen que deu fer cremalleres —Zelmo cinc-zetes Zzzzzip— (Nova York) i l’inigualable ciutadà set-zentista quebequès Zeke set-zetes Zzzzzzzyzuss (Montreal).
Tanquem aquesta oda a la zeta amb dos detalls entendridors. Com es pot comprovar, els impostors més contumaços no s’acontenten amb un cognom plagat de zetes, sinó que també trien un nom “zetaci” per poder lluir les inicials ZZ. El segon detall és tecnològic. Un follet d’impremta relega un pobre metge de Brussel·les anomenat Philippe Demoulin a l’últim lloc de la guia. Demoulin hi surt com 5emoulin i aquest 5 el situa rere tots els mazingers. Seria l’últim de la guia de totes les guies, malgrat el seu evident “aszetisme”.
dijous, 27 de febrer del 1997
L’últim de la guia
En aquest món liberal que ens ha tocat de viure només la irreductible fatalitat de ser l’últim d’alguna cosa proporciona un plaer similar a l’èxit absolut de ser-ne el primer. Sobretot si es tracta d’una llista. Un rànking. Sabut és que, posats a no ser Indurain (snif!), els ciclistes més modestos del Tour de França rivalitzen durament per esdevenir el fanalet vermell de la cursa (és a dir, l’últim de la classificació general). En el món enigmístic, un dels fanalets vermells més cobejats és l’últim lloc de la guia telefònica. De qualsevol guia, és clar; la qüestió és ser-ne l’últim. Atès que el primer té un límit irreductible (un tal senyor A i prou sempre ho seria), el darrer lloc esdevé molt més competit. I no només són els aficionats als jocs de paraules —aquests éssers inquiets i imprevisibles—, els qui perden la son per escrutar l’última pàgina de totes les guies de telèfons que els cauen a les mans. Resulta que també els protagonistes de les guies tendeixen a fer mans i mànigues per esdevenir “l’últim de la guia”.
La revista “Time” va desemmascarar fa més de vint-i-cinc anys un ciutadà de San Francisco que havia falsejat la seva identitat per tal de figurar l’últim a la concorreguda guia californiana. La notícia va saltar a la premsa quan un simpàtic contractista d’obra anomenat Zachary Zzzzro (quatre zetes) va passar a dir-se Zachary Zzzzzzzzzro (ara amb nou zetes, no fos cas que el sofert tipògraf d’aquest suplement se n’hagués cruspit alguna). La raó d’aquest canvi d’identitat tenia nom i cognom: una dura competidora anomenada Zelda Zzzzwramp. L’atrevida Zelda quatre-zetes es va inscriure a la guia de 1978 i arrabassà el lloc d’honor al tal Zachary, tot amargant-li l’any. La pèrdua de posició devia posar-lo com una moto, de manera que el contractista reaccionà amb un contraatac excessiu. Tan excessiu que un periodista desvagat s’hi fixà i la cosa va acabar a les planes de la revista “Time”. El “nonàzeta” Zachary en realitat es deia Bill. Bill Holland. En l’entrevista del 79 respon xiroi que la seva zetamania és una mera tàctica mercantil. “Si el meu telèfon és més fàcil de localitzar em truquen més clients”, declara amb una lògica abassegadora.
Les enormes possibilitats de comunicació que permet Internet fan que sigui més plausible una recerca de l’últim cognom de totes les guies. El més zeta de totes les zetes —en Mazinger Zeta?, un zetaci?—. El passat mes de gener vaig engegar les peticions de col·laboració per e-mail i he pogut experimentar la solidaritat brutal dels internautes (alguns coneguts, d’altres coneguts de coneguts, d’altres anònims...), els quals m’han bombardejat la bústia (100343.1770@compuserve.com) amb l’últim cognom de la guia telefònica de moltíssimes ciutats del món, des de Brisbane a Buenos Aires, passant per Nova York, Londres, París, Roma, Praga o Toronto. La setmana vinent desvelarem els primers resultats d’aquesta folla rezzzerca.
La revista “Time” va desemmascarar fa més de vint-i-cinc anys un ciutadà de San Francisco que havia falsejat la seva identitat per tal de figurar l’últim a la concorreguda guia californiana. La notícia va saltar a la premsa quan un simpàtic contractista d’obra anomenat Zachary Zzzzro (quatre zetes) va passar a dir-se Zachary Zzzzzzzzzro (ara amb nou zetes, no fos cas que el sofert tipògraf d’aquest suplement se n’hagués cruspit alguna). La raó d’aquest canvi d’identitat tenia nom i cognom: una dura competidora anomenada Zelda Zzzzwramp. L’atrevida Zelda quatre-zetes es va inscriure a la guia de 1978 i arrabassà el lloc d’honor al tal Zachary, tot amargant-li l’any. La pèrdua de posició devia posar-lo com una moto, de manera que el contractista reaccionà amb un contraatac excessiu. Tan excessiu que un periodista desvagat s’hi fixà i la cosa va acabar a les planes de la revista “Time”. El “nonàzeta” Zachary en realitat es deia Bill. Bill Holland. En l’entrevista del 79 respon xiroi que la seva zetamania és una mera tàctica mercantil. “Si el meu telèfon és més fàcil de localitzar em truquen més clients”, declara amb una lògica abassegadora.
Les enormes possibilitats de comunicació que permet Internet fan que sigui més plausible una recerca de l’últim cognom de totes les guies. El més zeta de totes les zetes —en Mazinger Zeta?, un zetaci?—. El passat mes de gener vaig engegar les peticions de col·laboració per e-mail i he pogut experimentar la solidaritat brutal dels internautes (alguns coneguts, d’altres coneguts de coneguts, d’altres anònims...), els quals m’han bombardejat la bústia (100343.1770@compuserve.com) amb l’últim cognom de la guia telefònica de moltíssimes ciutats del món, des de Brisbane a Buenos Aires, passant per Nova York, Londres, París, Roma, Praga o Toronto. La setmana vinent desvelarem els primers resultats d’aquesta folla rezzzerca.
dijous, 20 de febrer del 1997
L’Arca de Noè
A quest diumenge ja duran mig segle fent l’animal. El 23F de l’any 1927 un crític d’art anomenat Joaquim Ciervo i el polifacètic Santiago Rusiñol van descobrir que tenien una cosa insòlita en comú: tots dos traginaven cognoms zoològics. Així va néixer l’Arca de Noè, una peculiar associació barcelonina que acull tots aquells que llueixen animals als cognoms o bé que són proclius a les animalades. Els estatuts de l’associació els va redactar l’advocat i escriptor Tomàs Roig i Llop, membre de ple dret de l’Arca ateses les qualitats licantròpiques del seu segon cognom i (a banda) pare de l’enyorada Montserrat Roig. Els adherits a l’Arca conformen tres grans categories. La A acull tots aquells que tenen un primer cognom animal, la B és per als animals de segon cognom i la C està formada pels animals d’adopció, els quals n’escullen un que els representi i, a més, es comprometen a fer prou animalades. Així, per exemple, el conegut senador franquista Eduard Tarragona va inspirar-se en els grans bigotis que lluïa per triar la “Foca” d’animal representatiu.
Tot i el regust més aviat conservador que ha anat desenvolupant l’Arca, els seus estatuts deixen ben clar que l’únic vincle d’unió és l’humor. El bon humor, s’entén. Està prohibit discutir de religió i de política. Els seus associats es reuneixen en grans àpats que anomenen “pinsos” i cada any aprofiten la poc solemne diada de Sant Antoni Abat, patró dels animals, per retre homenatge a una persona destacada en la vida barcelonina. Per l’Arca hi ha passat una gran varietat de bestiar: Pardals i Coloms, Cabres, Llops, Bous, Vaques, Conills... El lema de Rusiñol, però, els deu haver retingut de proposar la candidatura a confrare del disbauxat director de cinema Alex de la Iglesia, autor, entre d’altres comèdies satàniques, de la impagable “El día de la bestia”. I és que Rusiñol va establir un lema prou explícit: “animals sí, bèsties no”. De fet, aquest eslògan de tan alta claredat expositiva va néixer per exercir el reservadíssim dret d’admissió. Quan un dels confrares va proposar l’entrada a l’Arca del famós exboxador Primo Carnera (aleshores resident a Barcelona i més aviat poc apreciat per Rusiñol), l’escriptor modernista va exercir el seu dret al vet amb aquest contundent lema. I el molt bèstia del Carnera va quedar fora de la cleda.
Que nosaltres sapiguem, l’últim membre que ha admés l’Arca de Noè abans del seu cinquantenari és l’humorista barceloní Pedro Ruiz. Ruiz, ara novament en actiu, va ser apadrinat l’any passat per dos altres animals televisius: Jordi L.P. i Òscar Nebreda. Va entrar a la categoria C. Suposem que ningú no li devia demanar cap prova fefaent de la seva flaca per les animalades perquè, entre moltes altres coses, Pedro Ruiz deu ser l’únic català que ha intentat muntar un canal de televisió ell sol, distribuït mitjançant una plataforma més dactilar que digital (cintes de video pels quioscos). Potser per això, perquè li agrada fer volar coloms, va triar un ocell. És el Ruizseñor de l’Arca de Noè.
Tot i el regust més aviat conservador que ha anat desenvolupant l’Arca, els seus estatuts deixen ben clar que l’únic vincle d’unió és l’humor. El bon humor, s’entén. Està prohibit discutir de religió i de política. Els seus associats es reuneixen en grans àpats que anomenen “pinsos” i cada any aprofiten la poc solemne diada de Sant Antoni Abat, patró dels animals, per retre homenatge a una persona destacada en la vida barcelonina. Per l’Arca hi ha passat una gran varietat de bestiar: Pardals i Coloms, Cabres, Llops, Bous, Vaques, Conills... El lema de Rusiñol, però, els deu haver retingut de proposar la candidatura a confrare del disbauxat director de cinema Alex de la Iglesia, autor, entre d’altres comèdies satàniques, de la impagable “El día de la bestia”. I és que Rusiñol va establir un lema prou explícit: “animals sí, bèsties no”. De fet, aquest eslògan de tan alta claredat expositiva va néixer per exercir el reservadíssim dret d’admissió. Quan un dels confrares va proposar l’entrada a l’Arca del famós exboxador Primo Carnera (aleshores resident a Barcelona i més aviat poc apreciat per Rusiñol), l’escriptor modernista va exercir el seu dret al vet amb aquest contundent lema. I el molt bèstia del Carnera va quedar fora de la cleda.
Que nosaltres sapiguem, l’últim membre que ha admés l’Arca de Noè abans del seu cinquantenari és l’humorista barceloní Pedro Ruiz. Ruiz, ara novament en actiu, va ser apadrinat l’any passat per dos altres animals televisius: Jordi L.P. i Òscar Nebreda. Va entrar a la categoria C. Suposem que ningú no li devia demanar cap prova fefaent de la seva flaca per les animalades perquè, entre moltes altres coses, Pedro Ruiz deu ser l’únic català que ha intentat muntar un canal de televisió ell sol, distribuït mitjançant una plataforma més dactilar que digital (cintes de video pels quioscos). Potser per això, perquè li agrada fer volar coloms, va triar un ocell. És el Ruizseñor de l’Arca de Noè.
dijous, 13 de febrer del 1997
Competitivitat
Els jocs de paraules tenen molts vessants. El matemàtic i lògic, abanderat per Lewis Carroll i els seus sequaços. L’iranià, en el sentit de delirant, a la manera de Guillermo Cabrera Infante. El potencial dels tallers d’escriptura. L’industrial —la indústria de l’entreteniment no és pas poca cosa. El militar dels departaments de criptografia. L’historiogràfic que representa l’editor dels mots encreuats del “New York Times” Will Shortz, l’únic doctorat universitari en “enigmatology” conegut del món amb una tesi intitulada The History of American Word Puzzles to 1860 . I també el competitiu. Molts dels mecanismes que actuen sobre les paraules són susceptibles d’esdevenir jocs perfectament codificats i puntuats, de manera que permeten la irrupció de dos conceptes clau en el món de la competitivitat: el campionat i el rècord.
A finals d’any es va celebrar a Torroella de Montgrí el “Segon concurs de mots encreuats i crucigrames”. Gràcies a l’entusiasme i el talent d’un grup d’amants del quadret negre —Albert Bou, Ernest Díez, Mercè Font, Miguel Morales i Jordi Vallès—, un grapat de jugadors van competir resolent graelles elaborades pels propis organitzadors. Cada graella ben resolta atorgava 20 punts, dels quals se’n restaven un o dos cada cop que els participants deixaven una casella en blanc o erraven la lletra correcta.
Els campionats de mots encreuats han proliferat als Estats Units en els darrers vint anys, fins al punt de generar circuits professionals. Els enigmistes són contractats per elaborar encreuats especials per al campionat i per ser-ne els jurats. La cosa professional va començar l’any 1978 quan el gerent del Marriott Hotel de Stamford (Connecticut) va decidir organitzar un campionat de mots encreuats per pal·liar la manca de reserves d’un cap de setmana d’hivern. Una solució Inserso, com si diguéssim. L’encarregat d’organitzar-lo va ser Will Shortz, llavors doctorand en “enigmatology”, i els seus mots encreuats críptics van tenir tant d’èxit entre els participants que va començar a córrer la veu. L’any següent, la centenària NPL (National Puzzle League) —fundada el 1883 per fomentar el conreu dels jocs de paraules als Estats Units i editora de la revista “The Enigma”— va engegar un calendari estable de conteses. Els concursos són sovint temàtics i es fan a hotels, biblioteques, vaixells, pavellons, bars i discoteques. Hi ha fins i tot maratons de 24 hores. Els espònsors apareixen amb facilitat i els premis resulten cada cop més substanciosos.
A Torroella els campions de totes les categories van ser Helena Troiano (català 11x11), Josep Maria Martí (català 14x14), A. Soler (castellà 11x11), Fernando Zuloaga (castellà 14x14) i Pau Alonso (bilingüe). Ara caldria assegurar que, de tot plegat, això és el que menys compta. Però segur que ells cinc no hi estan gens d’acord, ni que sigui en la intimitat. Competir i vèncer acoloreix d’una manera brutal el plaer de participar.
A finals d’any es va celebrar a Torroella de Montgrí el “Segon concurs de mots encreuats i crucigrames”. Gràcies a l’entusiasme i el talent d’un grup d’amants del quadret negre —Albert Bou, Ernest Díez, Mercè Font, Miguel Morales i Jordi Vallès—, un grapat de jugadors van competir resolent graelles elaborades pels propis organitzadors. Cada graella ben resolta atorgava 20 punts, dels quals se’n restaven un o dos cada cop que els participants deixaven una casella en blanc o erraven la lletra correcta.
Els campionats de mots encreuats han proliferat als Estats Units en els darrers vint anys, fins al punt de generar circuits professionals. Els enigmistes són contractats per elaborar encreuats especials per al campionat i per ser-ne els jurats. La cosa professional va començar l’any 1978 quan el gerent del Marriott Hotel de Stamford (Connecticut) va decidir organitzar un campionat de mots encreuats per pal·liar la manca de reserves d’un cap de setmana d’hivern. Una solució Inserso, com si diguéssim. L’encarregat d’organitzar-lo va ser Will Shortz, llavors doctorand en “enigmatology”, i els seus mots encreuats críptics van tenir tant d’èxit entre els participants que va començar a córrer la veu. L’any següent, la centenària NPL (National Puzzle League) —fundada el 1883 per fomentar el conreu dels jocs de paraules als Estats Units i editora de la revista “The Enigma”— va engegar un calendari estable de conteses. Els concursos són sovint temàtics i es fan a hotels, biblioteques, vaixells, pavellons, bars i discoteques. Hi ha fins i tot maratons de 24 hores. Els espònsors apareixen amb facilitat i els premis resulten cada cop més substanciosos.
A Torroella els campions de totes les categories van ser Helena Troiano (català 11x11), Josep Maria Martí (català 14x14), A. Soler (castellà 11x11), Fernando Zuloaga (castellà 14x14) i Pau Alonso (bilingüe). Ara caldria assegurar que, de tot plegat, això és el que menys compta. Però segur que ells cinc no hi estan gens d’acord, ni que sigui en la intimitat. Competir i vèncer acoloreix d’una manera brutal el plaer de participar.
dijous, 6 de febrer del 1997
Postpujolisme
És el terme de moda en la política catalana i ha estat encunyat aquesta mateixa temporada. Parlar de futur en l’àmbit institucional és parlar de postpujolisme. Una gran incògnita s’imposa: Qui succeirà Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat? Hi ha cap manera científica de saber-ho?
Un dels objectes de culte de la classe mitjana nordamericana és la llista dels seus presidents. De George Washington a Bill Clinton. La nissaga reial del nou continent. El col·leccionisme presidencial és freqüent i es manifesta en tota mena d’objectes seriats. Monedes, segells, estampes, discursos de presa de possessió... Els enigmistes es capbussen periòdicament en la llista presidencial i sempre en surten amb les mans plenes. Així, per exemple, és sabut que els presidents que moren en l’exercici del seu càrrec acostumen a dur la lletra ela en penúltim lloc del seu nom o cognom. Abraham Lincoln (assassinat el 1865), James Garfield (el 1883), Franklin Delano Roosevelt (mort després de la reelecció de 1945) i John Fitzgerald Kennedy (assassinat el 1963). Pel que sembla, Kennedy tenia tots els números per acabar fatal. A banda de la ela letal, el seu Fitzgerald conté la partícula Fitz (“fill de”, entre els antics normands). Aquesta mena de partícules filials són neutres a la cua dels cognoms presidencials (Jackson, Johnson, Jefferson, Harrison, Madison), però força malastrugues quan van al capdavant, tal com demostra el cas de William McKinley, assassinat per un anarquista en 1901 mentre exercia de president. És sabut que la partícula gaèlica Mc també vol dir “fill de” entre els escocesos, de manera que JFK ja duia mala peça al teler.
Agafem, doncs, els cinc presidents de la Generalitat d’aquest segle i estudiem-los amb criteris enigmístics. Macià, Companys, Irla, Tarradellas i Pujol. Després de triar i remenar, comptar caracters i llegir-los del revés, barrejar les lletres tot buscant anagrames, mirar el valor dels números romans que conté cada nom i mil altres subterfugis d’enigmista, hem trobat un indici que explicaria totes les successions tret de la d’Irla a Tarradellas en ple exili. Aquesta regla oculta assenyala que el nom de pila del successor comença amb les dues primeres lletres del segon cognom del succeït. És a dir, que de Francesc Macià i Llussà passem a Lluís Companys i Jover; que el Jo de Jover és també l’inici de Josep (tan Irla, president a l’exili, com Tarradellas es deien Josep); i que un nou Jo permet la transició de Josep Tarradellas i Joan a Jordi Pujol i Soley. Per tant, el proper o la propera president de la Generalitat hauria de tenir un nom que comencés amb So. Una cosa com ara Sòcrates, Sofia, Soledat, Sònia, Sonsoles, Sosteneu o Soteric. I francament, si repassem la nòmina de candidats possibles ningú no compleix el requisit. De la qual cosa en podem extreure una hipòtesi terrible: potser el successor de Jordi Pujol encara ha de néixer.
Un dels objectes de culte de la classe mitjana nordamericana és la llista dels seus presidents. De George Washington a Bill Clinton. La nissaga reial del nou continent. El col·leccionisme presidencial és freqüent i es manifesta en tota mena d’objectes seriats. Monedes, segells, estampes, discursos de presa de possessió... Els enigmistes es capbussen periòdicament en la llista presidencial i sempre en surten amb les mans plenes. Així, per exemple, és sabut que els presidents que moren en l’exercici del seu càrrec acostumen a dur la lletra ela en penúltim lloc del seu nom o cognom. Abraham Lincoln (assassinat el 1865), James Garfield (el 1883), Franklin Delano Roosevelt (mort després de la reelecció de 1945) i John Fitzgerald Kennedy (assassinat el 1963). Pel que sembla, Kennedy tenia tots els números per acabar fatal. A banda de la ela letal, el seu Fitzgerald conté la partícula Fitz (“fill de”, entre els antics normands). Aquesta mena de partícules filials són neutres a la cua dels cognoms presidencials (Jackson, Johnson, Jefferson, Harrison, Madison), però força malastrugues quan van al capdavant, tal com demostra el cas de William McKinley, assassinat per un anarquista en 1901 mentre exercia de president. És sabut que la partícula gaèlica Mc també vol dir “fill de” entre els escocesos, de manera que JFK ja duia mala peça al teler.
Agafem, doncs, els cinc presidents de la Generalitat d’aquest segle i estudiem-los amb criteris enigmístics. Macià, Companys, Irla, Tarradellas i Pujol. Després de triar i remenar, comptar caracters i llegir-los del revés, barrejar les lletres tot buscant anagrames, mirar el valor dels números romans que conté cada nom i mil altres subterfugis d’enigmista, hem trobat un indici que explicaria totes les successions tret de la d’Irla a Tarradellas en ple exili. Aquesta regla oculta assenyala que el nom de pila del successor comença amb les dues primeres lletres del segon cognom del succeït. És a dir, que de Francesc Macià i Llussà passem a Lluís Companys i Jover; que el Jo de Jover és també l’inici de Josep (tan Irla, president a l’exili, com Tarradellas es deien Josep); i que un nou Jo permet la transició de Josep Tarradellas i Joan a Jordi Pujol i Soley. Per tant, el proper o la propera president de la Generalitat hauria de tenir un nom que comencés amb So. Una cosa com ara Sòcrates, Sofia, Soledat, Sònia, Sonsoles, Sosteneu o Soteric. I francament, si repassem la nòmina de candidats possibles ningú no compleix el requisit. De la qual cosa en podem extreure una hipòtesi terrible: potser el successor de Jordi Pujol encara ha de néixer.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
