A primers d'any vam fer-nos ressò de l'existència d'un metge californià que llueix, cofoi i aliè a la seva dissort, l'abrupte cognom "Collons". L'amabilitat del lector Emili Granier-Barrera (Barcelona) ens permet afegir un altre il·lustre doctor Collons al nostre panteó de no-catalans universals. L'explicació de Granier-Barrera mereix ser reproduïda. París, finals dels anys cinquanta: "Jo treballava a Saint-Germain-des-Prés —escriu— i, en plegar, anava passejant cap a casa, vora l'Institut Pasteur. Ens solíem trobar amb un altre exiliat, el doctor Sever Perramon (ex-metge del Sindicat de Cecs, inici de l'avui poderosa ONCE), i algun altre amic, cap a mig Bulevard Montparnasse. A mà esquerra, anant cap a l'estació del mateix nom, una placa metàl·lica anunciava el metge. El nostre petit grup es dissolia quan algun de nosaltres deia «Ja som a can Collons»; llavors ens donàvem la mà cerimoniosament i cadascú tirava pel seu cantó".
D'altres exabruptes onomàstics que ha provocat el desvelament del doctor Dallonses són menys sagnants. Un pobre banyolí que cognoma Delamier Daza és potser l'única excepció. Els altres són més festius. De Vic ens arriba una nutritiva Clara Dou Ferrat. De Gavà un lampista anomenat Font. De Sabadell un altre lampista menys afortunat: el senyor Fonseca. Una empresa constructora de L'Hospitalet del Llobregat s'autoanomena Conyman SCP. A la Rambla de Catalunya de Barcelona, un prestigiós otorrinolaringòleg no perd la clientela encara que es diu doctor Callao. El director d'una acadèmia de dibuix i pintura de la ciutat comtal es diu Sr. Cara Milagro. Al Nou Camp, en comptes de fitxar cracks del gol per superar la crisi anual, van decidir contractar un expert en gespes que ja s'ha fet famós pel seu cognom: el senyor Josep Campreciós. Finalment, dos apropiats directors generals en dansa: la directora general d'Ensenyament del mec-ministeri de Madrid es diu Carmen Maestro i el de Medi Ambient de la Generalitat Jordi Peix.
La mala sort és determinant en això dels cognoms malsonants. La família Cabrafiga Galí ho sap molt bé. Fart de ser la riota dels desaprensius de torn, el senyor Cabrafiga va decidir sol·licitar del registre un capgirament en l'ordre dels cognoms del seu fill. Quan el petit Galí Cabrafiga va créixer s'enamorà perdudament d'una bella senyoreta Maties. Ara, l'ex-senyor Cabrafiga ha hagut de veure com els seus néts són uns autèntics Galí-Maties. És clar que la naturalesa humana pot trobar tresors en els llocs més impensables. En Tísner sempre esmenta una innòcua Conxita Costas que feia trontollar tothom quan s'acostava (cony, si t'acostes!).
dijous, 2 de març del 1995
dijous, 23 de febrer del 1995
Sublevació d'ucraïnesos
Són mots pentavocàlics tots aquells que contenen només cinc vocals —i totes diferents—, com aquesta sublevació d'ucraïnesos que avui encapçala la secció. En els últims temps hem analitzat 96 de les 120 possibles combinacions pentavocàliques. Avui acabem la sèrie amb els quintets encapçalats per U, la vocal més antipàtica per a l'elaboració de construccions enigmístiques.
Alguns dels mots amb què molts amables lectors han completat les 24 combinacions U-pentavocàliques ens permeten confegir un text dadaista sobre una quixotesca (UIOEA) sublevació (UEAIO) a Ucraïna: «Una subvertidora (UEIOA) majoria d'ucraïnesos (UAIEO) ha qüestionat (UEIOA) furiosament (UIOAE) la petició russa de reinstaurar un quindecàgon (UIEAO) soviètic per fer front al pentàgon nord-americà. La supersònica (UEOIA) reacció dels ucraïnesos (UAIEO) exigeix en primer terme que Moscou ultracongeli (UAOEI) el darrer acord museogràfic (UEOAI) amb Kíev, en considerar que desvia quantioses (UAIOE) fonts de finançament cap a sòl rus. Les posicions més bel·ligerants i fulminadores (UIAOE) són les dels ucraïnesos (UAIEO) d'obediència ugro-finesa (UOIEA), curiosament (UIOAE) dalinians i curialescos (UIAEO), que acusen Boris Eltsin de fomentar la putrefacció (UEAIO) entre les udolaires (UOAIE) burocràcies (UOAIE) ex-soviètiques custodiades (UOIAE) des de Moscou. Eltsin afirma que el funcionament (UIOAE) uniformable (UIOAE) del quindecàgon (UIEAO) comportaria substancioses (UAIOE) millores per a la nova comunitat de repúbliques subordinades (UOEAE), però els ucraïnesos (UAIEO) ho veuen com una vulneració (UEAIO) flagrant de l'esperit utòpicament (UOIAE) adjudicat a la post-perestroika». Els mots pentavocàlics que conformen aquestes i d'altres combinacions han estat subministrats pels lectors Joan Barceló, Jordina Cañís, Rosa Cura, Jep Ferret, Andreu Font, Ramon Giné, FJ Larios, Dídac Palañà i Josep Sesé.
En l'inabastable univers dels pentavocàlics, els caçadors de mots troben un plaer especial en la captura de dos especímens extraordinaris: els que presenten les cinc vocals en ordre (ascendent i descendent). Els exemplars d'U-pentavocàlics descendents són més fàcils de caçar. Ara per ara, els lectors de l'AVUI n'han localitzat quatre: les disputes "quodlibetals" (UOIEA) que duien de corcoll als escolàstics; la llengua de la branca uraliana "ugro-finesa" (UOIEA), també anomenada fino-úgrica; la pestilent glàndula "sudorífera" (UOIEA); i, finalment, qualsevol part orgànica que acabi en mucró —"mucronífera" (UOIEA)—.
Però l'altra peça cobejada (el pentavocàlic AEIOU) ha fet suar molta més tinta. Ja vam parlar de derivats admissibles del tipus faceciòfug (qui fuig assenyadament de les facècies), paremiòfug (qui fuig cames ajudeu-me dels refranys), o de gentilicis de mestissatge divers com ara armenio-rus (xarnego terriblement odiat per Jirinovski). Però no volem tancar el capítol pentavocàlic sense esmentar un fantàstic neologisme encunyat per Josep Abellan que excitarà la hipòfisi de més d'un factòtum publicitari.
Es tracta d'un nou invent per combatre l'obesitat sense fer-se mala sang. En paraules d'Abellan és "un aperitiu que no engreixa, un aperitiu «light» a la catalana que podria assolir una gran quota de mercat". Naturalment, és un aperitiu perfectament pentavocàlic, amb aquell to afrancesat que tant agrada els snobs: l'aperitou (AEIOU).
Alguns dels mots amb què molts amables lectors han completat les 24 combinacions U-pentavocàliques ens permeten confegir un text dadaista sobre una quixotesca (UIOEA) sublevació (UEAIO) a Ucraïna: «Una subvertidora (UEIOA) majoria d'ucraïnesos (UAIEO) ha qüestionat (UEIOA) furiosament (UIOAE) la petició russa de reinstaurar un quindecàgon (UIEAO) soviètic per fer front al pentàgon nord-americà. La supersònica (UEOIA) reacció dels ucraïnesos (UAIEO) exigeix en primer terme que Moscou ultracongeli (UAOEI) el darrer acord museogràfic (UEOAI) amb Kíev, en considerar que desvia quantioses (UAIOE) fonts de finançament cap a sòl rus. Les posicions més bel·ligerants i fulminadores (UIAOE) són les dels ucraïnesos (UAIEO) d'obediència ugro-finesa (UOIEA), curiosament (UIOAE) dalinians i curialescos (UIAEO), que acusen Boris Eltsin de fomentar la putrefacció (UEAIO) entre les udolaires (UOAIE) burocràcies (UOAIE) ex-soviètiques custodiades (UOIAE) des de Moscou. Eltsin afirma que el funcionament (UIOAE) uniformable (UIOAE) del quindecàgon (UIEAO) comportaria substancioses (UAIOE) millores per a la nova comunitat de repúbliques subordinades (UOEAE), però els ucraïnesos (UAIEO) ho veuen com una vulneració (UEAIO) flagrant de l'esperit utòpicament (UOIAE) adjudicat a la post-perestroika». Els mots pentavocàlics que conformen aquestes i d'altres combinacions han estat subministrats pels lectors Joan Barceló, Jordina Cañís, Rosa Cura, Jep Ferret, Andreu Font, Ramon Giné, FJ Larios, Dídac Palañà i Josep Sesé.
En l'inabastable univers dels pentavocàlics, els caçadors de mots troben un plaer especial en la captura de dos especímens extraordinaris: els que presenten les cinc vocals en ordre (ascendent i descendent). Els exemplars d'U-pentavocàlics descendents són més fàcils de caçar. Ara per ara, els lectors de l'AVUI n'han localitzat quatre: les disputes "quodlibetals" (UOIEA) que duien de corcoll als escolàstics; la llengua de la branca uraliana "ugro-finesa" (UOIEA), també anomenada fino-úgrica; la pestilent glàndula "sudorífera" (UOIEA); i, finalment, qualsevol part orgànica que acabi en mucró —"mucronífera" (UOIEA)—.
Però l'altra peça cobejada (el pentavocàlic AEIOU) ha fet suar molta més tinta. Ja vam parlar de derivats admissibles del tipus faceciòfug (qui fuig assenyadament de les facècies), paremiòfug (qui fuig cames ajudeu-me dels refranys), o de gentilicis de mestissatge divers com ara armenio-rus (xarnego terriblement odiat per Jirinovski). Però no volem tancar el capítol pentavocàlic sense esmentar un fantàstic neologisme encunyat per Josep Abellan que excitarà la hipòfisi de més d'un factòtum publicitari.
Es tracta d'un nou invent per combatre l'obesitat sense fer-se mala sang. En paraules d'Abellan és "un aperitiu que no engreixa, un aperitiu «light» a la catalana que podria assolir una gran quota de mercat". Naturalment, és un aperitiu perfectament pentavocàlic, amb aquell to afrancesat que tant agrada els snobs: l'aperitou (AEIOU).
dijous, 16 de febrer del 1995
Que faci calor
Un dels prop de tres-cents jocs de paraules "intraduïbles" que vaig haver d'entomar quan traslladava al català els guions radiofònics dels Germans Marx (Groucho i Chico, advocats . Columna, 1989) em va transportar d'una manera insòlita al món dels gitanos. Una de les hilarants situacions en què se submergien els dos Marx més xerraires (transformats aquí en un picaplets surrealista i el seu poca-solta ajudant) passava en un poblet americà. Chico i Groucho entraven subreptíciament en una casa pairal per la porta de la cuina. En descobrir-los, la mestressa s'esverava i els increpava: "Hey you, hoboes, what are you doing?" (què hi feu, aquí, lladregots!). La resposta de Chico era tan sublim com desconcertant: "My grandfather used to play that, in an orchestra" (el meu avi el tocava en una orquestra).
El joc homonímic entre "hobo" (lladregot) i "oboe" (oboè) provocava un d'aquells moments estúpids que tatxonen les pel·lícules doblades dels germans Marx. Tothom intueix que passa alguna cosa graciosa, però ningú no entén res. Surrealisme barat? Traducció literal? Absurd? L'únic mètode de traducció acceptable en el cas de l'enginyosa incontinència verbal marxiana és l'equimòsic (una equimosi és un sangtraït; se'n sua molta al principi i al final s'agafa el gust a trair). La solució adoptada va ser el trasllat de la facècia al català aprofitant una referència cultural prou coneguda: "Què passa aquí? Que han entrat gitanos?" /"Ei, el meu avi en fumava, d'això" /"Que fumava què?" /"Gitanos, gitanos sense filtre".
Fa poc, l'amabilitat d'un bon amic m'ha permès de reveure i de reviure el video d'una fantàstica festa gitana que organitzà l'editorial Versal per presentar en societat la novel·la rumbaire de Francisco Casavella El triunfo. Retrobar la vèrbola prodigiosa dels gitanos del carrer de la Cera ha estat un plaer. Ritme, acord i vers són un sol formigueig en aquelles rumbes pre-olímpiques del nebodam del Peret o del desaprofitat Ramonet, just després de la mort del Gato Pérez. En el mateix marc d'evocació rumbaire, el meu amic es va treure de la màniga un fantàstic senzill de 1973 que és un perfecte signe dels temps. El disc duu un conill blanc a la coberta i es diu "Rabbit Rumba". A banda de contenir la rumba d'un tal Beethoven (una versió deliciosa del pulquèrrim "Para Elisa"), el dors ens resol el misteri cunicular (o cuniculicultural). El gitano rumbaire, que hi apareix acaronant l'animaló, es diu José Cunill.
La facilitat de paraula dels gitanos és proverbial. Són uns cracks dels embarbussaments. Però la nostra parla quotidiana també tragina inadvertidament alguns mots d'origen caló. Per exemple els "calés" (jallers en caló), els "pirats" (guillats) que marxen (se les "piren" o toquen "pirandó"), els "xavals" (que deriven de txabó-txaborí), els "guiris" (estrangers), els "puretes" (vells, també dits puré en caló) o els famosos "txaperos". D'altres manlleus més coneguts són "ginyar", "cabrejar-se", "clapar", "guita" o "jupa". Un curiós escriptor català de tombants de segle va aprofundir d'una manera molt intensa en tot aquest univers caló. Juli Vallmitjana va escriure, entre d'altres, la peça teatral El Corb (Bartomeu Baxarias, 1911), la novel·la La Xava (L'Avenç, 1910) —que conté un apèndix de termes caló— i un llibret dedicat al tema anomenat Els Zin-calós (L'Avenç, 1911). Ara que la rumba catalana sembla esmorteïda per les vel·leitats de la moda, vigilarem l'home del temps cada dia, a veure quan torna la calor.
El joc homonímic entre "hobo" (lladregot) i "oboe" (oboè) provocava un d'aquells moments estúpids que tatxonen les pel·lícules doblades dels germans Marx. Tothom intueix que passa alguna cosa graciosa, però ningú no entén res. Surrealisme barat? Traducció literal? Absurd? L'únic mètode de traducció acceptable en el cas de l'enginyosa incontinència verbal marxiana és l'equimòsic (una equimosi és un sangtraït; se'n sua molta al principi i al final s'agafa el gust a trair). La solució adoptada va ser el trasllat de la facècia al català aprofitant una referència cultural prou coneguda: "Què passa aquí? Que han entrat gitanos?" /"Ei, el meu avi en fumava, d'això" /"Que fumava què?" /"Gitanos, gitanos sense filtre".
Fa poc, l'amabilitat d'un bon amic m'ha permès de reveure i de reviure el video d'una fantàstica festa gitana que organitzà l'editorial Versal per presentar en societat la novel·la rumbaire de Francisco Casavella El triunfo. Retrobar la vèrbola prodigiosa dels gitanos del carrer de la Cera ha estat un plaer. Ritme, acord i vers són un sol formigueig en aquelles rumbes pre-olímpiques del nebodam del Peret o del desaprofitat Ramonet, just després de la mort del Gato Pérez. En el mateix marc d'evocació rumbaire, el meu amic es va treure de la màniga un fantàstic senzill de 1973 que és un perfecte signe dels temps. El disc duu un conill blanc a la coberta i es diu "Rabbit Rumba". A banda de contenir la rumba d'un tal Beethoven (una versió deliciosa del pulquèrrim "Para Elisa"), el dors ens resol el misteri cunicular (o cuniculicultural). El gitano rumbaire, que hi apareix acaronant l'animaló, es diu José Cunill.
La facilitat de paraula dels gitanos és proverbial. Són uns cracks dels embarbussaments. Però la nostra parla quotidiana també tragina inadvertidament alguns mots d'origen caló. Per exemple els "calés" (jallers en caló), els "pirats" (guillats) que marxen (se les "piren" o toquen "pirandó"), els "xavals" (que deriven de txabó-txaborí), els "guiris" (estrangers), els "puretes" (vells, també dits puré en caló) o els famosos "txaperos". D'altres manlleus més coneguts són "ginyar", "cabrejar-se", "clapar", "guita" o "jupa". Un curiós escriptor català de tombants de segle va aprofundir d'una manera molt intensa en tot aquest univers caló. Juli Vallmitjana va escriure, entre d'altres, la peça teatral El Corb (Bartomeu Baxarias, 1911), la novel·la La Xava (L'Avenç, 1910) —que conté un apèndix de termes caló— i un llibret dedicat al tema anomenat Els Zin-calós (L'Avenç, 1911). Ara que la rumba catalana sembla esmorteïda per les vel·leitats de la moda, vigilarem l'home del temps cada dia, a veure quan torna la calor.
dijous, 9 de febrer del 1995
Heteros
Un heterograma és un mot que no conté cap lletra repetida. El seu valor és directament proporcional a la seva longitud. Així, un cotxe (5) és un heterograma d'estar per casa, una revista (7) comença a poder anar pel món, un comptable (9) ja és prou presentable i unes harmòniques (11) són impecables des del punt de vista heterogramàtic.
Com ja és sabut, prop de 1960 Raymond Queneau i François Le Lionnais van iniciar a París les reunions mensuals del grup d'escriptors i matemàtics OULIPO (Obrador de Literatura Potencial) —Georges Pérec, Italo Calvino, Marcel Duchamp, Jacques Roubaud, Harry Mathews...— amb la sana intenció de produir un nou gènere literari cada mes, anomenat en el seu dialecte "constricció". La primera constricció que va sortir publicada en la seva particular biblioteca oulipista es basava justament en els heterogrames.
Georges Pérec (el genial autor, entre moltes altres obres, de La vida, instruccions d'ús ), va proposar un poema escrit a partir de 399 variacions anagramàtiques de l'heterograma que el presidia. A partir de les onze lletres del títol,Ulcérations, Pérec va llistar 399 anagrames que componen, convenientment seccionats, el poema. Així, de les cinc primeres combinacions (COEURALINST/ INCTSAOULRE/ CLUSATRONEI/ NUTILECORSA/ IRECOULANTS) brollen els primers versos: "Coeur à l'instinct saoul,/ reclus à trone inutile,/ Corsaire coulant s..."
Un quart de segle més tard, un consagrat Pérec publicava, poc abans de morir, el poema heterogramàtic Alphabets (Galilée, 1985). En aquesta ocasió va compondre 166 peculiars onzenes poètiques. Pérec afegí a les deu lletres més freqüents de l'alfabet francès (E, S, A, R, T, I, N, U, L, O) les setze restants per compondre setze heterogrames d'onze lletres i confegí onze versos amb cada combinació (16x11=166 poemes). El resultat és un fresc magnífic de ressons místics que Pérec presenta en dues versions: la poèticament pura (un quadrat 11x11) i la transcripció formal del poema. Així, una de les 16 onzenes amb la B fa: "On suit Rabelais. Brule-t-on?/ Larbin, où es-tu?/ Or instable.../ Obtenir Saül?/ Est-il Buonarroti?/ Lune basse... a-t-il burnous?/ a-t-il borne? a-t-il son beurre?/ a-t-il bonus?". La forma pura del poema és aquest quadrat:
Fa pocs anys un grup d'escriptors i enigmistes italians va decidir fundar l'OPLEPO a la faisó de l'OULIPO francesa. La Biblioteca Oplepiana, que encara és molt jove i mimètica, va néixer el 1990 amb la publicació del primer volumet, escrit per Ruggero Campagnoli. Com no podia ser de cap altra manera, els italians van començar amb una rèplica quasi exacta de l'Ulcérations de Pérec. L'heterograma triat per Campagnoli va ser Edulcoranti. L'italià va combinar aquestes onze lletres de cent maneres diferents, ordenà les sèries i després les vessà a la grafia convencional. Així, de les cinc primeres combinacions (DOLUCETINAR/ ROLUCENTIDA/ RTIDALUCONE/ RODATINELCU/ ORECANTILUD) brollen els primers versos: "Do luce, ti narro/ lucenti darti, da luco nero/ dati/ nel cuore: canti..."
¿Arribarà el dia en què els nostres versaires deixaran de barallar-se amb els jurats dels premis als quals es presenten constantment i es dedicaran a treballar a la rebotiga per tal de fer millors poemes?
Com ja és sabut, prop de 1960 Raymond Queneau i François Le Lionnais van iniciar a París les reunions mensuals del grup d'escriptors i matemàtics OULIPO (Obrador de Literatura Potencial) —Georges Pérec, Italo Calvino, Marcel Duchamp, Jacques Roubaud, Harry Mathews...— amb la sana intenció de produir un nou gènere literari cada mes, anomenat en el seu dialecte "constricció". La primera constricció que va sortir publicada en la seva particular biblioteca oulipista es basava justament en els heterogrames.
Georges Pérec (el genial autor, entre moltes altres obres, de La vida, instruccions d'ús ), va proposar un poema escrit a partir de 399 variacions anagramàtiques de l'heterograma que el presidia. A partir de les onze lletres del títol,Ulcérations, Pérec va llistar 399 anagrames que componen, convenientment seccionats, el poema. Així, de les cinc primeres combinacions (COEURALINST/ INCTSAOULRE/ CLUSATRONEI/ NUTILECORSA/ IRECOULANTS) brollen els primers versos: "Coeur à l'instinct saoul,/ reclus à trone inutile,/ Corsaire coulant s..."
Un quart de segle més tard, un consagrat Pérec publicava, poc abans de morir, el poema heterogramàtic Alphabets (Galilée, 1985). En aquesta ocasió va compondre 166 peculiars onzenes poètiques. Pérec afegí a les deu lletres més freqüents de l'alfabet francès (E, S, A, R, T, I, N, U, L, O) les setze restants per compondre setze heterogrames d'onze lletres i confegí onze versos amb cada combinació (16x11=166 poemes). El resultat és un fresc magnífic de ressons místics que Pérec presenta en dues versions: la poèticament pura (un quadrat 11x11) i la transcripció formal del poema. Així, una de les 16 onzenes amb la B fa: "On suit Rabelais. Brule-t-on?/ Larbin, où es-tu?/ Or instable.../ Obtenir Saül?/ Est-il Buonarroti?/ Lune basse... a-t-il burnous?/ a-t-il borne? a-t-il son beurre?/ a-t-il bonus?". La forma pura del poema és aquest quadrat:
ONSUITRABEL
AISBRULETON
LARBINOUEST
UORINSTABLE
OBTENIRSAUL
ESTILBUONAR
ROTILUNEBAS
SEATILBURNO
USATILBORNE
ATILSONBEUR
REATILBONUS
Fa pocs anys un grup d'escriptors i enigmistes italians va decidir fundar l'OPLEPO a la faisó de l'OULIPO francesa. La Biblioteca Oplepiana, que encara és molt jove i mimètica, va néixer el 1990 amb la publicació del primer volumet, escrit per Ruggero Campagnoli. Com no podia ser de cap altra manera, els italians van començar amb una rèplica quasi exacta de l'Ulcérations de Pérec. L'heterograma triat per Campagnoli va ser Edulcoranti. L'italià va combinar aquestes onze lletres de cent maneres diferents, ordenà les sèries i després les vessà a la grafia convencional. Així, de les cinc primeres combinacions (DOLUCETINAR/ ROLUCENTIDA/ RTIDALUCONE/ RODATINELCU/ ORECANTILUD) brollen els primers versos: "Do luce, ti narro/ lucenti darti, da luco nero/ dati/ nel cuore: canti..."
¿Arribarà el dia en què els nostres versaires deixaran de barallar-se amb els jurats dels premis als quals es presenten constantment i es dedicaran a treballar a la rebotiga per tal de fer millors poemes?
dijous, 2 de febrer del 1995
L'hora dels bigotis
Sovint els anomenats anecdotaris ofereixen una lectura amena que sintonitza molt bé amb la fragmentació contemporània. L'humor acostuma a campar per aquesta mena de dietaris bonsai, sobretot quan el protagonista té prou enginy com per extreure de la realitat viscuda aquestes antiquíssimes píndoles, entre la facècia i l'acudit, que anomenem anècdotes. No és el cas, lamentablement, de l'Anecdotologi de Francesc Pujols que va compilar el seu col·laborador Clopas Batlle i que l'editorial Selecta publicava fa més de quaranta anys. És ben difícil trobar un recull d'anècdotes més esllanguit que aquest, com també resulta complicat proposar un personatge més interessant que l'extravagant filòsof Francesc Pujols a l'hora de trobar episodis enginyosos o punyents. En Clopas Batlle s'hi va ben lluir. El seu anecdotari és ple de situacions sense suc ni bruc que submergeixen el pobre lector en un estat de perplexitat atemporal del qual només sortirà si tanca el llibre d'un cop sec.
Tanmateix, a les pàgines 78-79 de l'anecdotari (Selecta, 1953) Clopas en reprodueix una que ens lleva una mica el mal gust de boca. Sota l'epígraf "l'hora exacta segons Pujols" repassa les especulacions horàries del filòsof a partir dels bigotis de tres personatges de l'època. El primer bigoti analitzat és el que presumptament duien els guàrdies municipals de primers de segle. Es veu que aquell bigoti prussià es va posar de moda i el va lluir, entre d'altres, el jurisconsult Manuel Duran i Bas, rector de la Universitat de Barcelona i pare del també jurisconsult i polític Lluís Duran i Ventosa. Pujols en deia el bigoti de les vuit vint. Un segon bigoti horari, completament recte i menys corrent, el va popularitzar un advocat andalús anomenat César Hermosa que va arribar a presidir l'Audiència Provincial de Barcelona. Pujols va batejar aquesta variant més severa com el bigoti de tres quarts de tres.
Finalment, Clopas recull una de les visites de Salvador Dalí a la Torre de les Hores, acompanyat per Gala i Albert Puig Palau. Clopas apunta que "durant la conversa, Pujols mirava amb curiositat el bigoti punxegut de Dalí i la direcció de les seves guies i en buscava la comparació amb el rellotge. Al cap d'uns dies Pujols va trobar l'hora exacta del bigoti de Dalí: és un bigoti de les deu i deu". Però el bigoti de Dalí era molt més versàtil del que imaginava Pujols, com s'encarregà de demostrar el fotògraf nord-americà Philippe Halsman en un llibre deliciós anomenat Dali's mustache (Simon & Schuster, 1954) que recull trenta imatges d'un dels bigotis més famosos de la història. Un llibre que caldria recuperar ara que un bigoti poc procliu a la rialla malda per endarrerir tots els rellotges de la vida política espanyola.
Tanmateix, a les pàgines 78-79 de l'anecdotari (Selecta, 1953) Clopas en reprodueix una que ens lleva una mica el mal gust de boca. Sota l'epígraf "l'hora exacta segons Pujols" repassa les especulacions horàries del filòsof a partir dels bigotis de tres personatges de l'època. El primer bigoti analitzat és el que presumptament duien els guàrdies municipals de primers de segle. Es veu que aquell bigoti prussià es va posar de moda i el va lluir, entre d'altres, el jurisconsult Manuel Duran i Bas, rector de la Universitat de Barcelona i pare del també jurisconsult i polític Lluís Duran i Ventosa. Pujols en deia el bigoti de les vuit vint. Un segon bigoti horari, completament recte i menys corrent, el va popularitzar un advocat andalús anomenat César Hermosa que va arribar a presidir l'Audiència Provincial de Barcelona. Pujols va batejar aquesta variant més severa com el bigoti de tres quarts de tres.
Finalment, Clopas recull una de les visites de Salvador Dalí a la Torre de les Hores, acompanyat per Gala i Albert Puig Palau. Clopas apunta que "durant la conversa, Pujols mirava amb curiositat el bigoti punxegut de Dalí i la direcció de les seves guies i en buscava la comparació amb el rellotge. Al cap d'uns dies Pujols va trobar l'hora exacta del bigoti de Dalí: és un bigoti de les deu i deu". Però el bigoti de Dalí era molt més versàtil del que imaginava Pujols, com s'encarregà de demostrar el fotògraf nord-americà Philippe Halsman en un llibre deliciós anomenat Dali's mustache (Simon & Schuster, 1954) que recull trenta imatges d'un dels bigotis més famosos de la història. Un llibre que caldria recuperar ara que un bigoti poc procliu a la rialla malda per endarrerir tots els rellotges de la vida política espanyola.
dijous, 26 de gener del 1995
Progenitura noucentista
Són mots pentavocàlics tots aquells que contenen només cinc vocals —i totes diferents—, com aquesta progenitura noucentista que avui presideix la secció. En els últims temps hem analitzat 72 de les 120 possibles combinacions pentavocàliques. Avui ens les havem amb la quarta sèrie, composta pels quintets encapçalats per O. En proposar-la fa un mes, aprofitàvem una de les centenes de la loteria commemorativa anual (Sagarra 100, Voltaire 300, Rabelais 500...) per recordar que el filòsof François Marie Arouet, conegut pel seu nom de ploma Voltaire, era un contumaç aficionat als jocs d'enginy. Entre d'altres facècies de l'autor de Candide (1759) plantejàvem una deliciosa devinette que resulta prou escaient pel caire pentavocàlic de la seva resposta.
L'enunciat fa Cinq voyelles, une consonne,/ en Français, composent mon nom,/ et je porte, sur ma personne/ de quoi l'écrire sans crayon. (Cinc vocals, una consonant, en francès, componen el meu nom. i porto sobre la meva persona amb què escriure'l sense llapis). La solució és el pentavocàlic més perfecte en francès: l'oiseau (l'ocell). Curiosament, el pentavocàlic català òptim també té relació amb l'aviram, tot i el paper evident que hi juga el nostre presumpte component fenici. Així, parafrassejant Voltaire, podríem proposar: "Una erra i cinc vocals,/ en català, fan el meu nom,/ i prou que provo, als meus locals,/ de vendre el futur colom". La solució, al final de l'article.
Alguns dels mots amb què molts amables lectors han completat les 24 combinacions O-pentavocàliques ens permeten confegir un text de marcada tensió entre els ideals clàssics i les atzagaiades romàntiques (OAIUE). "Obligats a suportar el noctambulisme (OAUIE) contemplatiu (OEAIU) d'alguns doctes ploramiques (OAIUE) i el monarquisme (OAUIE) correlatiu (OEAIU) de certes ànimes prostàtiques (OAIUE), uns quants hem preferit el sotragueig (OAUEI) del concubinatge (OUIAE) policel·lular (OIEUA) entre la raó i la follia. Però quan el moviment inconstant del pèndol obliquangle (OIUAE) que representa la nostra perplexitat sobresaturi (OEAUI) el delicat equilibri que havíem aconseguit entre el caos i l'ordre, la progenitura (OEIUA) noucentista (OUEIA) reapareixerà amb el seu posat sever. Faran veu de botiguera (OIUEA) ovulífera (OUIEA) i ens advertiran: «Res de joguinejar (OUIEA) amb el foc de les coses sagrades. Si contraveniu (OAEIU) promíscuament (OIUAE) l'ordre establert i us socarrimeu (OAIEU) per la vostra inconsciència, després prou que rondinareu (OIAEU) quan l'obscurantisme (OUAIE) comparegui (OAEUI) puntual a la seva cita i s'apoderi de les febles voluntats de la concurrència (OUEIA)». Són així els advertiments amb què us pot obsequiar (OEUIA) un bon contertulià (OEUIA) noucentista (OUEIA), no fos cas que profanéssiu (OAEIU) les nostàlgiques (OAIUE) boixadures (OIAUE) de la cultura sobrevinguda (OEIUA) del poliuretà (OIUEA) i us vagués de reivindicar qualsevol nova porqueria (OUEIA)".
Els mots pentavocàlics que conformen aquestes combinacions han estat subministrats pels lectors Rosa Cura, Andreu Font, Jep Ferret, Ramon Giné, Dídac Palañà i Virgínia Leblanc. La vida del faedor de pentavocàlics és tan dura que encara no ens ha arribat cap combinació acceptable en OEIAU , OIEAU, OUAEI ni OUEAI. Si en descobriu, o voleu completar l'última sèrie de pentavocàlics (les 24 combinacions que comencen per U), escriviu a la Secció Enigmística de l'AVUI. El pentavocàlic òptim en català, que respon l'endevinalla plantejada, és "ouaire".
L'enunciat fa Cinq voyelles, une consonne,/ en Français, composent mon nom,/ et je porte, sur ma personne/ de quoi l'écrire sans crayon. (Cinc vocals, una consonant, en francès, componen el meu nom. i porto sobre la meva persona amb què escriure'l sense llapis). La solució és el pentavocàlic més perfecte en francès: l'oiseau (l'ocell). Curiosament, el pentavocàlic català òptim també té relació amb l'aviram, tot i el paper evident que hi juga el nostre presumpte component fenici. Així, parafrassejant Voltaire, podríem proposar: "Una erra i cinc vocals,/ en català, fan el meu nom,/ i prou que provo, als meus locals,/ de vendre el futur colom". La solució, al final de l'article.
Alguns dels mots amb què molts amables lectors han completat les 24 combinacions O-pentavocàliques ens permeten confegir un text de marcada tensió entre els ideals clàssics i les atzagaiades romàntiques (OAIUE). "Obligats a suportar el noctambulisme (OAUIE) contemplatiu (OEAIU) d'alguns doctes ploramiques (OAIUE) i el monarquisme (OAUIE) correlatiu (OEAIU) de certes ànimes prostàtiques (OAIUE), uns quants hem preferit el sotragueig (OAUEI) del concubinatge (OUIAE) policel·lular (OIEUA) entre la raó i la follia. Però quan el moviment inconstant del pèndol obliquangle (OIUAE) que representa la nostra perplexitat sobresaturi (OEAUI) el delicat equilibri que havíem aconseguit entre el caos i l'ordre, la progenitura (OEIUA) noucentista (OUEIA) reapareixerà amb el seu posat sever. Faran veu de botiguera (OIUEA) ovulífera (OUIEA) i ens advertiran: «Res de joguinejar (OUIEA) amb el foc de les coses sagrades. Si contraveniu (OAEIU) promíscuament (OIUAE) l'ordre establert i us socarrimeu (OAIEU) per la vostra inconsciència, després prou que rondinareu (OIAEU) quan l'obscurantisme (OUAIE) comparegui (OAEUI) puntual a la seva cita i s'apoderi de les febles voluntats de la concurrència (OUEIA)». Són així els advertiments amb què us pot obsequiar (OEUIA) un bon contertulià (OEUIA) noucentista (OUEIA), no fos cas que profanéssiu (OAEIU) les nostàlgiques (OAIUE) boixadures (OIAUE) de la cultura sobrevinguda (OEIUA) del poliuretà (OIUEA) i us vagués de reivindicar qualsevol nova porqueria (OUEIA)".
Els mots pentavocàlics que conformen aquestes combinacions han estat subministrats pels lectors Rosa Cura, Andreu Font, Jep Ferret, Ramon Giné, Dídac Palañà i Virgínia Leblanc. La vida del faedor de pentavocàlics és tan dura que encara no ens ha arribat cap combinació acceptable en OEIAU , OIEAU, OUAEI ni OUEAI. Si en descobriu, o voleu completar l'última sèrie de pentavocàlics (les 24 combinacions que comencen per U), escriviu a la Secció Enigmística de l'AVUI. El pentavocàlic òptim en català, que respon l'endevinalla plantejada, és "ouaire".
dijous, 19 de gener del 1995
Domicili
La setmana passada fèiem un recorregut onomàntic per les pàgines d'un recull de noms xocants recentment editat a Itàlia: Mal cognome mezzo gaudio. Stupidario dei cognomi italiani d'Antonio Di Stefano (Biblioteca Umoristica Mondadori. 1994). Reproduíem els cognoms italians més malsonants i constatàvem alguns dels hilarants exemples que pot provocar la relació entre un cognom i la professió de qui el tragina. Di Stefano, a banda, agrupa cognoms temàticament. En un collage audaç, recull transgressions (la sra. Uomo o els srs. Donna, Femmina i Mezzomo), construeix orquestres (srs. Mandolino, Pianoforte, Flauto o Violini), cadenes televisives (notables els senyors Primo Canali i Ottavio Canale, tots dos de Palerm) o ajunta cognoms que perjudiquen greument la salut (srs. Fumo, Filtri, Tabacchi, Nicotina o Sigari).
Fa anys, en un dels seus punyents articles a la premsa diària, Quim Monzó comentava les relacions entre certes institucions i els noms dels carrers del domicili. El pretext per a la investigació del nomenclàtor barceloní que duia a terme Monzó era el recent bateig del passeig Lluís Companys que havia obligat a canviar les targetes de molts jutjats barcelonins. Crec recordar que Monzó proposava una sèrie de canvis en els noms dels carrers dels governs civil i militar, d'alguns ministeris, del camp de l'Espanyol o d'altres, tal vegada per incordiar els seus estadants. De fet, la presència de l'Avinguda Madrid a la rodalia del Camp Nou sempre ha estat considerada una provocació per la culerada.
Di Stefano també se n'ocupa, d'aquestes relacions tortuoses amb el carrer on la gent viu. Entre els particulars Roma és la ciutat on més gent sembla haver triat carrer. Així, el senyor Frattura viu al carrer Hospital, el senyor Bagnato viu al de l'Aqüeducte, el senyor Fumi viu al de l'Opi i el senyor Senzaparole viu a Pico della Mirandola. Però els exemples més sucosos són els que es refereixen a les seus de les diverses formacions polítiques.
A l'extrema dreta, els neofeixistes del MSI tenen sengles seus romanes a Via Eritrea i Via Somalia , mentre que a Massa viuen a la Via Democrazia. Un dels locals socials de la Democràcia Cristiana a Roma té per domicili la Piazza del Gesù. A Levanto, la DC és ja només un record. El seu domicili és a Via Rimenbranza Els socialistes del PSI no tenen tanta sort. A Assís reben les cartes a la profètica Via P. Incerta, a Casalgrande en una sagnant Via Aldo Moro i a Pescia en una no menys inadequada Via Andreotti. Per la seva banda, el minoritari Centre d'Acció Monàrquica sembla haver triat la seva seu romana: és al Corso Vittorio Emmanuele II. Igual com els ex-comunistes del PDS de Bolonya, que reben les cartes a una evident Via Lenin. En canvi, a Roma el PDS viu en una lapidària Via Archeologia i a Modena en una insultant Via Buffon. És clar que pitjor ho tenien a la localitat napolitana de Castellammare di Stabbia quan encara no eren ex-comunistes. Aquells menjacapellans del PCI havien de veure com les cartes els arribaven a la pietosa Via Gesù.
Tot i que la proposta monzoniana no devia ser recollida per l'Ajuntament de Barcelona, moltes institucions tenen el seu domicili en carrers ben xocants. Així, el Govern Militar és a la Plaça Portal de la Pau i el Consolat de Grècia al carrer Nàpols. Si en coneixeu algun exemple, envieu-lo a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
Fa anys, en un dels seus punyents articles a la premsa diària, Quim Monzó comentava les relacions entre certes institucions i els noms dels carrers del domicili. El pretext per a la investigació del nomenclàtor barceloní que duia a terme Monzó era el recent bateig del passeig Lluís Companys que havia obligat a canviar les targetes de molts jutjats barcelonins. Crec recordar que Monzó proposava una sèrie de canvis en els noms dels carrers dels governs civil i militar, d'alguns ministeris, del camp de l'Espanyol o d'altres, tal vegada per incordiar els seus estadants. De fet, la presència de l'Avinguda Madrid a la rodalia del Camp Nou sempre ha estat considerada una provocació per la culerada.
Di Stefano també se n'ocupa, d'aquestes relacions tortuoses amb el carrer on la gent viu. Entre els particulars Roma és la ciutat on més gent sembla haver triat carrer. Així, el senyor Frattura viu al carrer Hospital, el senyor Bagnato viu al de l'Aqüeducte, el senyor Fumi viu al de l'Opi i el senyor Senzaparole viu a Pico della Mirandola. Però els exemples més sucosos són els que es refereixen a les seus de les diverses formacions polítiques.
A l'extrema dreta, els neofeixistes del MSI tenen sengles seus romanes a Via Eritrea i Via Somalia , mentre que a Massa viuen a la Via Democrazia. Un dels locals socials de la Democràcia Cristiana a Roma té per domicili la Piazza del Gesù. A Levanto, la DC és ja només un record. El seu domicili és a Via Rimenbranza Els socialistes del PSI no tenen tanta sort. A Assís reben les cartes a la profètica Via P. Incerta, a Casalgrande en una sagnant Via Aldo Moro i a Pescia en una no menys inadequada Via Andreotti. Per la seva banda, el minoritari Centre d'Acció Monàrquica sembla haver triat la seva seu romana: és al Corso Vittorio Emmanuele II. Igual com els ex-comunistes del PDS de Bolonya, que reben les cartes a una evident Via Lenin. En canvi, a Roma el PDS viu en una lapidària Via Archeologia i a Modena en una insultant Via Buffon. És clar que pitjor ho tenien a la localitat napolitana de Castellammare di Stabbia quan encara no eren ex-comunistes. Aquells menjacapellans del PCI havien de veure com les cartes els arribaven a la pietosa Via Gesù.
Tot i que la proposta monzoniana no devia ser recollida per l'Ajuntament de Barcelona, moltes institucions tenen el seu domicili en carrers ben xocants. Així, el Govern Militar és a la Plaça Portal de la Pau i el Consolat de Grècia al carrer Nàpols. Si en coneixeu algun exemple, envieu-lo a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
