dissabte, 29 de setembre de 1990

Lewis Carroll l'entremaliat

El 29 de març de 1879 el famós autor d'Alícia en terra de meravelles exposava, en un article publicat a la revista "Vanity Fair", la gènesi i el funcionament d'un nou tipus d'enigma que s'havia empescat un any enrera. El joc, que Carroll anomenà doublets, sorprèn per la seva simplicitat i ha fet molta fortuna. El seu propi autor ens en fa cinc cèntims: "Es proposen dos mots, de la mateixa llargada; i l'enigma consisteix a relacionar-los tot interposant altres paraules que diferiran de l'anterior en una sola lletra". Els exemples amb què Carroll il.lustra la seva proposta tenen la gràcia dels enigmes clàssics, perquè l'entremaliat enigmista britànic transforma "cap" en "cua" (head-heal-teal-tell-tall-tail), el "blat" en "pa" (wheat-cheat-cheam-cream-bream-bread) o el "quatre" en "cinc" (four-foul-fool-foot-fort-fore-fire-five).
La rotunda simplicitat de la idea va aconseguir un notable èxit popular. El nou joc perseguia el mateix objectiu màgic de l'alquímia i dos mesos després de la publicació de l'article esmentat, la redacció de "Vanity Fair" havia rebut tantes pedres filosofals que es va decidir transformar els doublets en una secció fixa setmanal on concursaven aferrissadament un alt percentatge de lectors. El propi Carroll es va veure ultrapassat per les passions que el seu entreteniment provocava. Va editar un pamflet amb les normes del nou joc i un glossari amb els mots "admissibles". Carroll descobriria amargament que calia concretar amb molta exactitud quins mots eren acceptables i quins no. Un jugador que fa servir un mot estrany en un joc com els "doublets", l'scrabble o els mots encreuats pot ocasionar un conflicte de major dimensió que un jugador de pòquer amb les cartes marcades.
Carroll fixà també un sistema matemàtic de puntuació per al seu joc. Es partia del quadrat del nombre superior a la llargada en lletres dels mots proposats i s'anaven restant dos punts per cada pas que el jugador necessitava per arribar a la solució. Així, per passat de cat a dog es partia del 16 (quadrat de 4) i una resposta del tipus cat-cot-dot-dog, amb dos passos intermedis, deixava la puntuació en 12. En català, podem passar de "gat" a "gos" amb una major puntuació perquè comparteixen inicial. La sèrie gat-got-gos ens atorgaria 14 punts. Carroll però, complicat de mena, canvià les normes del joc l'any 1892 i arribà a admetre l'ús d'anagrames, de manera que en els problemes més difícils es podia perdre un pas purament per reordenar la situació de les lletres.
Després del furor gairebé estival que ocasionà l'aparició d'aquest enigma a "Vanity Fair", el joc va anar eixamplant la seva presència sota noms molt diversos (cadenes de mots, transicions, escales de mots, lligams, ping-pong de mots, golf de mots...) fins esdevenir universal. Vladimir Nabòkov, a la seva novel.la Pale Fire, posa en boca del narrador una gran afició pel word golf i fins arriba a esmentar les seves jugades més afortunades. D'odi -hate- a amor -love- en 3 passes, de noieta -lass- a mascle -male- en 4 i de viure -live- a la mort -dead- en 5, tot especificant que cal passar pel prèstec -lend-. Els mots seriats que devia imaginar l'autor de Lolita no devien diferir gaire d'aquestes tres sèries que proposem: hate-have-hove-love, lass-mass-mast-malt-male i live-line-lind-lend-lead-dead.
Una altra transició que va fer fortuna fou l'anti-alemanya que H.E.Dudeney publicà l'any 1925, tot dient-li el nom del porc al kàiser. Feia kaiser-raiser-raised-railed-failed-foiled-coiled-cooled-cooked-corked-corker-porker. Aquesta llarga sèrie té la gràcia de descriure amb una certa exactitud l'evolució política del kàiser alemany, que passa de l'èxit popular (raised), als primers fracassos (failed), el refredament de la seva posició (cooled) i la seva fi miserable (porker). Llàstima que, uns quants anys més tard, una altra sèrie relacionaria desafortunadament "kàiser" amb "Hitler".

dissabte, 22 de setembre de 1990

El Premi Rosetta.

El mes de juliol de 1799 Pierre François Xavier Bouchard, un oficial francès que encapçalava una brigada d'enderrocs de l'exèrcit napoleònic a Egipte, va salvar una pedra compacta de basalt negre dels treballs destructors que tenia encomanats al delta del Nil. Era la famosa pedra trilingüe de Rosetta. La troballa va revolucionar el món de l'egiptologia, perquè la seva tercera secció era en una llengua coneguda -grec- i les altres dues estaven escrites en les variants culta i vulgar de l'egipci -jeroglífics i demòtic-. Ràpidament la notícia es va estendre per tot el gremi d'estudiosos com un regueró de pólvora. Començava el compte enrera en la cursa desxifradora de les inscripcions més belles de l'antiguitat. Els criptògrafs de totes les universitats europees ja tenien entreteniment.
La difusió dels textos que contenia aquell tros de basalt està ben documentada. Com que ningú no havia inventat encara els mots encreuats i els diaris no es preocupaven de farcir els suplements dominicals amb trencaclosques, les còpies dels jeroglífics de la pedra de Rosetta van esdevenir un autèntic "hit" enigmístic. Les primeres foren realitzades a l'"Institut National" que Napoleó havia fundat a la capital egípcia per dos germans litògrafs anomenats Marcel i A. Galland. Incapaços de desxifrar el mot "daguerreotip", van cobrir la superfície del roc amb tinta d'impremta, hi posaren un full de paper al damunt i després el fregaren amb cilindres de cautxú. A banda d'embrutar la pedra, els tècnics de l'Institut napoleònic van aconseguir transmetre les inscripcions en un format més lleuger a diversos estudiosos europeus. Coincidint amb l'arribada de la tardor de l'any 1800, el ciutadà Du Theil de l'Institut Nacional de París va rebre dues d'aquestes còpies de mans del general Dugua.
A primers del següent any, les tropes angleses del general Hutchinson van fer capitular els francesos a Alexandria, i el febrer de 1802 la famosa pedra arribà al port britànic de Portsmouth a bord del vaixell "L'Égyptienne". Els anglesos la van tenir en quarantena durant un temps, molt d'acord amb el seu tarannà, fins que el president de la Societat d'Antiquaris de Londres va enviar quatre reproduccions de guix a les universitats d'Oxford, Cambridge, Edimburg i al Trinity College dublinès. A banda, en un gest típicament britànic, van fer còpies només del text grec i les enviaren a totes les grans universitats, acadèmies, biblioteques i societats del continent. Més tard traslladarien l'original al Museu Britànic perquè pogués rebre visites.
El reverend Stephen Weston féu la primera traducció anglesa del text grec (abril del 1802), un any i mig després de la francesa del ciutadà Du Theil. El concurs quedava obert. La cursa seria ferotge. L'orientalista francès Silvestre de Sacy aconseguí identificar els equivalents demòtics -el text central- dels noms propis que es llegien a la secció grega -Ptolomeu, Arsinoe, Alexandre i Alexandria-. El diplomàtic suec J.D. Akerblad va anar una mica més enllà i reconegué els mots alfabètics "temples" i "grecs" i el sufix pronominal de tercera persona. Malauradament tots dos van fer figa.
L'anglès Thomas Young -autor de la teoria ondulatòria de la llum- fou el primer a copsar que l'escriptura egípcia era una combinació de signes alfabètics i no-alfabètics. L'estiu de 1814 li arribà una còpia de la inscripció de Rosetta a les mans i de seguida s'adonà que la teoria alfabètica d'Akerblad era una fal.làcia. A més, intuí que les escriptures demòtica i jeroglífica estaven molt relacionades, i s'aplicà a un estudi comparatiu ferotge. Young arribà a elaborar un vocabulari grec-demòtic de vuitanta-sis grups de signes, però la majoria resultarien ser males transliteracions. La cursa arribaria a la seva fi amb la rematada a gol que el francès Jean François Champollion es marcà aprofitant la passada de Young. El campió Champollion s'enduria de premi la glòria de la descoberta criptogràfica més espectacular i una innombrable quantitat de carrers, places, hotels i restaurants al seu nom que, encara avui, tatxonen el país dels faraons.

dissabte, 15 de setembre de 1990

Champollion "el empollón"

Conten els biògrafs més sensacionalistes que quan el jove Jean-François Champollion tenia setze anys topà amb un il.lustre frenòleg francès -el doctor Gall-. El gal Gall anava pel país veí fent honor al seu cognom: venia a qui el volgués escoltar la seva teoria de la interpretació de facultats a partir de l'estudi del crani. En veure el cap del jove J-F va exclamar: "Quin gran talent pels idiomes!". Allò que a qualsevol pare de família responsable li hauria semblat una revelació inesperada que exigia enviar al seu fillet a la Berlitz més propera només féu somriure els familiars d'en Champo. El jove J-F ja tenia coneixements, després de només setze primaveres d'anar pel món, de grec, llatí, àrab, siri, caldeu, copte, xinès antic, zenda, pahlavi i parsi. La seva vida social es desenvolupa en els cementiris filològics i els seus estrafolaris hàbits incloïen llargues xerrades davant dels miralls per practicar les llengües mortes amb l'única persona amb qui podia mantenir una conversa. L'espavilat d'en Gall l'havia ben encertada!
La vida de Champollion, al redós econòmic del seu germà gran, sembla especialment dissenyada per desxifrar el misteri dels jeroglífics. Els estudiosos el dirigeixen als coneixements lingüístics que després tant li serviran. Aprofundeix en l'estudi del sànscrit, el persa i l'àrab de tal forma que a Egipte es pot fer passar per àrab. Estudia el xinès "per distreure's" i en un any parla i escriu el copte. Aquesta llengua -filla directa de l'antic egipci- li resultarà clau per menysprear les teories del filòsof neoplatònic Horapol.lo i copsar la naturalesa mixta dels jeroglífics -meitat alfabètics meitat ideogràfics-. També, naturalment, per desxifrar la pedra de Rosetta.
Potser l'anècdota més deliciosa de l'obra d'aquest monstre són els textos demòtics descoberts i desxifrats per un savi quaranta anys després de la seva mort. El setciències de rigor va concloure que aquells textos demòtics que havia descobert dataven d'una època molt antiga i els comentà eruditament. Finalment, resultaren datar d'una època escandalosament més recent. Reproduïen en escriptura demòtica la transcripció francesa d'un llibre alemany sobre fòssils que havia publicat Beringer. Els textos demòtics eren merament un dels nombrosos exercicis que el jove Champollion s'autoimposava per avançar en el coneixement de les escriptures egípcies.
La necessària simplificació divulgativa que requeria el complex procés de desxiframent que conduí Champollion a l'èxit ha fet que dos personatges antics agafin un especial relleu en aquesta fita criptogràfica. La clau de volta del desxiframent rau en la comparació de dos noms propis reials descoberts en diverses inscripcions. En concret, el nom del monarca Ptolomeu apareix a la pedra de Rosetta i a l'obelisc de Bankes -extret del temple de Filae-. A més, la inscripció de l'obelisc també conté el nom de la famosa reina Cleopatra, de manera que l'estudi comparatiu d'ambdós noms propis propicià l'afixament dels primers signes alfabètics. Només calia aplicar el mètode hipotètico-deductiu i els signes anaven agafant entitat.
Naturalment, les inscripcions que aquí reproduïm estan simplificades per fer més clar el joc criptogràfic, però de fet la natura mixta dels jeroglífics complicà moltíssim el desxiframent. Hi ha signes ideogràfics que marquen un plus d'informació no alfabètica, diverses variants d'un mateix mot i mots arcaics que havien perdut tot significat fins i tot quan les inscripcions foren elaborades. De fet, amb una llengua que s'arrossega des de fa més de cinc mil anys no s'hi pot jugar com amb els malgirbats jeroglífics del senyor Ocón de Oro.

dissabte, 8 de setembre de 1990

Terra de Faraons

El popular joc de l'enigmística plàstica que anomenem jeroglífic ha manllevat el seu nom de l'escriptura solemne de l'antic Egipte. De fet, els preciosos jeroglífics clàssics que els antics egipcis empraven en els seus textos reials van constituir durant molts segles el repte criptogràfic més important de la comunitat mundial de lingüistes. Per sort, la troballa casual de l'emblemàtica pedra de Rosetta va permetre el seu desxiframent absolut, després d'un estudi tan laboriós com apassionant del qual parlarem en un altre article.
Aparentment l'últim text escrit en jeroglífics data del 24 d'agost de l'any 394, a la preciosa illa de Filae (mig submergida avui per la fastuositat de la presa d'Assuan). Tanmateix, la història de la llengua egípcia és un embull fascinador que ultrapassa els embolics alfabètics contemporanis d'idiomes com el turc -que ha viscut a cavall dels alfabets àrab i llatí- o el serbi -que viu encara a cavall del cirílic i el llatí-. Els atractius jeroglífics representaven el registre més solemne de l'antic egipci, però el seu codi oral tenia tres representacions gràfiques. La tercera, una forma cursiva anomenada demòtic que es feia servir per escriure textos quotidians, va morir l'any 452, tot i que alguns papirs posteriors escrits amb tinta poden no haver-nos arribat. La mort d'aquesta representació de l'egipci no significà la fi de l'idioma. La parla faraònica va sobreviure escrita amb lletres gregues i set signes manllevats del demòtic: l'escriptura dels primers cristians egipcis, anomenada còptica. De fet, còptic és una variant d'Aiguptios -egipci-. Els coptes es van passar a l'àrab i la seva parla desaparegué al segle setze, però a les esglèsies encara avui es llegeixen les Sagrades Escriptures en còptic.
El fet més inexplicable d'aquesta turbulenta història és la indiferència aclaparadora que les escriptures egípcies van generar entre els grecs i els romans. Tot i que els greco-llatins van conviure amb l'antic egipci, ningú no va demostrar gran interès pels seus codis d'escriptura. Només Climent d'Alexandria va remarcar per escrit durant el segle III la distinció entre l'escriptura jeroglífica -per als textos oficials i religiosos- i la demòtica -per a la comunicació quotidiana-. L'únic interès era de caire estètic. Els deliciosos jeroglífics eren admirats com a pures representacions artístiques de caire ideogràfic. Els textos demòtics eren menystinguts pels escriptors clàssics i cap d'ells no ens ha llegat cap intent de desxifrar-los.
En canvi, els filòsofs neo-platònics van adoptar els jeroglífics com a exemple d'escriptura divinament inspirada. En cap cas no els consideraren una combinació de síl.labes, sinó que es va assumir que el seu codi funcionava a còpia de significats metafòrics que la memòria retenia per una pura qüestió de pràctica. Argumentaven, per exemple, que el falcó devia simbolitzar el concepte de rapidesa perquè es tracta de l'au més veloç. Aquesta visió simbòlica de la bella escriptura egípcia va provocar l'aparició d'un seguit d'escrits hermètics com ara el Hieroglyphica d'Horapol.lo. El fet que durant el Renaixement els estudiosos redescobrissin aquests tractats neo-platònics va tenir conseqüències molt negatives per al coneixement real de la bella escriptura. Durant els segles XVI i XVII els estudiosos renaixentistes van sostenir la tesi de la natura purament simbòlica dels jeroglífics. Es va afirmar que els seus dibuixos contenien tota la saviesa antiga de la civilització faraònica. El reverend alemany Atanasi Kircher va arribar a publicar un tractat en el qual derivava frases senceres de signes que després han resultat ser una simple paraula alfabèticament escrita en escriptura jeroglífica.
Però el mes de juliol de 1799, els soldats francesos de Napoleó van descobrir una pedra negra amb tres inscripcions absolutament diferents que resultaren ser tres versions d'un mateix text en tres escriptures distintes. La pedra de Rosetta havia de ser la clau de volta per desenvitricollar el misteri. Començava el compte enrere.

dissabte, 1 de setembre de 1990

Els aritmogrames

Molt abans de la febrada informàtica, la simple calculadora electrònica va esdevenir un dels primer aparells màgics d'ús personal que ens oferí la tècnica. Amb ella vam oblidar com fer sobre el paper les arrels quadrades, els logaritmes i gairebé els tants per cent. Ara, a tot estirar, recordem la mecànica manual de les quatre operacions principals que tant valorava el senyor Esteve rusiñolià.
Però la calculadora servia i serveix també per a jugar. Per jugar a l'hora de fer els feixucs deures de mates o per provar de lligar amb alguna de les avorridíssimes professores particulars de física que pul.lulen amb una carpeta sota el braç per les poblacions d'estiuejants tranquils de muntanya. Dels múltiples jocs que es poden arribar a fer amb una calculadora, n'hi ha un que ha esdevingut molt popular. Es tracta de transvestir els números digitals en lletres per aconseguir un missatge ocult. Alguna altra vegada hem parlat de les estranyes relacions entre números i lletres. El cert és que la tradició hebraica i la mitificada Càbala jugaven a fons la carta dels anomenats aritmogrames, tot atorgant un valor numèric específic a cada lletra per després interrelacionar els mots crípticament.
L'adveniment de l'electrònica significà, entre moltes altres coses, un nou disseny digital de l'alfabet i una estandarització de les siluetes de lletres i números. En l'actualitat, a partir dels set segments lluminosos d'un 8 -o d'una B majúscula- podem escriure tots els números i totes les lletres com en un joc xinès de palets. Això ens permet molts emparellaments xifra/lletra que els cabalistes més agosarats mai no haurien somiat.
En el cas dels aritmogrames elaborats amb una màquina de calcular, les possibilitats són enormes. L'enunciat més conegut, poc més o menys, fa així: "Una noia i un noi, tots dos de dinou anys, decideixen passar les vacances plegats. Se'n van a Escandinàvia (l'escenari és lliure) i volten durant trenta dos dies. A la tornada, entusiasmats per l'experiència, decideixen posar-se a viure junts. El temps va passant dolçament de mica en mica. ¿Qui els visitarà al cap de nou mesos?".
Aquest enunciat és només la banda sonora d'un seguit d'operacions matemàtiques que anem pitjant a la calculadora. En concret, 191932 multiplicat per 2 més 9. El resultat numèric d'aquestes operacions
-383873- admet una lectura prosaica. Només cal que capgireu la calculadora i, gràcies al disseny digitalitzat de les xifres que apareixen en pantalla, hi podreu llegir el nom del visitant desconegut: ELBEBE.
Naturalment, de jocs d'aquest caire se'n poden inventar tants com la imaginació vulgui, però primer cal fixar d'una manera clara les possibles correspondències entre dígits i lletres. Si establim que la lectura funcionarà sempre amb la calculadora capgirada, la taula d'equivalències possibles entre números i lletres de disseny digital és la següent: El 0 obté, evidentment, la lletra O i també funciona amb la D majúscula. L'1 obté la lletra I. El 2 capgirat esdevé Z. El 3 esdevé la E. El 4 esdevé la H, tot i que minúscula (h). El 5 es transforma en la lletra S. El 6 pot funcionar com una G minúscula (g). Amb el 7 es pot escriure una L. El 8 es transforma en una B i, finalment, el 9 funciona com a G majúscula.
Com en tots els enigmes, per fer un aritmograma cal començar la casa per la teulada. A partir d'aquesta senzilla taula de valors es poden confegir moltes paraules solució que després, amb una bona dosi d'imaginació i la premeditació eficaç de les operacions aritmètiques pertinents per arribar a la xifra desitjada, esdevindran autèntics aritmogrames. Alguns exemples de transcripció serien BELL = 7738, BI`OLEG = 937018, GEL = 739, BISBE = 38518, LESBOS = 508537, etc... L'únic perill, com en tot, és obsessionar-s'hi. Pot resultar molt desagradable malinterpretar la professora particular de física quan us demana amb vehemència que li demostreu que el resultat del problema plantejat és, efectivament, 538