dijous, 30 de novembre de 1995

Que bec anís, Harry?

Cave Canis, la nova proposta periòdica de l'equip que editava Àrtics, va camí de transformar-se en la salvació dels maltractats professors de llatí. És previsible que la secció de cartes al director de l'AVUI s'ompli d'indignats correctors llatins disgustats per la transgressora patinada. Cave canem, cave canes, cave canibus... El desori recorda el que suscitaren els Boixos Nois en la seva obstinada defensa del grèvol. Però vaja, passem plana. Segur que Víctor Ripoll, comentarista habitual d'errates a El Temps, ja hi dirà la seva.
Harry Mathews és un escriptor discret. Novaiorquès, fill d'un gran arquitecte del Manhattan emergent, emigrant com tants d'altres per culpa d'un tal MacCarthy, usuari dels 50 a la Mallorca de Graves i finalment afrancesat. Mathews s'instal·là a Mallorca a la mateixa època que Anthony Bonner, l'ara lul·lista de renom internacional, però només s'hi quedà un parell d'anys. La francofonia aviat l'estiraria cap al París de l'Oulipo.
L'escriptor francès Georges Perec és una peça fonamental en la carrera literària de Mathews. Després de 25 refusos editorials Perec avalà la seva primera obra El nàufrag de l'estadi Odradek i la traduí al francès. L'última —The Journalist— acaba de sortir a Boston, editada per l'exquisit David R. Godine. Va d'un paranoic que pretén abocar/evocar cadascun dels seus actes quotidians, fins i tot els més minúsculs, en un diari que acaba prenent unes proporcions majors que la seva pròpia vida. The Journalist és un magnífic exemple literari de la tragèdia cartogràfica dels mapes a escala 1:1.
Fa un parell d'anys vaig topar amb una peça que Mathews havia dedicat a Perec a finals dels setanta. La narració es diu The dialect of the tribe. Un lingüista escriu a un col·lega per parlar-li del descobriment d'un article anomenat Kalo Gap Pagolak ("transformació màgica del pagolak"). L'estudi versa sobre una llengua desconeguda que només parla una petita tribu d'indígenes del nord de Nova Guinea. Aquesta estranya parla, anomenada pagolak, té la particularitat de ser literalment intraduïble. El mètode que els indígenes utilitzen per comunicar-se amb les tribus veïnes excita la curiositat del lingüista. "El més remarcable d'aquest mètode és que produeix traduccions que els oïdors forasters poden entendre i acceptar, però alhora els n'oculta el significat original".
En el decurs de la narració anem descobrint les interioritats de la llengua pagolak, fins al punt que acabem per assumir-ne un munt de vocables. Al final, Mathews reordena els sintagmes esparsos que ens ha presentat, comentats pel seu apassionat personatge, i clou el relat amb un text de longitud notable en pagolak que emergeix davant dels nostres ulls esbatanats. El text és del tot simètric. Un palíndrom perfecte.
La meva "traducció" catalana d'aquest cant a la intraduïbilitat és un dels gossos de la discòrdia a Cave Canis. Només la trobareu a Barcelona, a la llibreria Noah, Noah del Palau Macaya.

dijous, 23 de novembre de 1995

Gentilicis gentils

Després d'escriure i descriure les gregueries excelses de Ramon Gómez de la Serna ens va caure a les mans un text de Jorge Luís Borges que introduïa les "japonecedades". Entre els francesos les "japonesaires o japoneries" designen en primera instància els objectes d'art japonès i, en sentit figurat, les trivialitats que l'argentí reflecteix amb el seu afinat neologisme. Els anglesos, en canvi, paren paranys als traductors menys espavilats amb el seu obsessiu ús del mot "china" per referir-se a la porcellana (inicialment la d'origen xinès, però ara ja de qualsevol mena). De manera que les figuretes de Lladró poden acabar associades a Chinatown i el barri xino al Poble Espanyol. És clar que els nostres veïns, Ebre enllà, confonen la porcellana britànica amb una pedreta i anomenen "tirachinas" la fona. Sovint els gentilicis obliden el seu origen i es llancen a la piscina apàtrida dels noms comuns.
Les hamburgueses circulen impúdiques per totes les ciutats del món per engreixar panxes i butxaques ben allunyades d'Hamburg. Els teixits damasquinats senyoregen a totes les botigues fines, la marroquineria es ven lluny del Magrib, els holandesos envegen els folis i la majoria de soferts excursionistes que traginen una canadenca no han trepitjat mai l'àngel de la guarda del Quebec. Hi ha denominacions d'origen que havien assolit un abast tan ampli que la Unió Europea, més preocupada que mai per la semàntica, ha hagut d'imposar-se perquè el vell continent no sembli can seixanta. Així, la via judicial ha permès recloure delícies com el roquefort, el xampany o el conyac en la seva àrea d'eclosió. Però no tots els mots són tan dòcils. ¿Qui empenyerà el frankfurt cap a casa? ¿És que potser el xile picant no es podrà conrear lluny de Pinochet? La granja de la cantonada ens espera amb els braços oberts. Allà els suïssos són dolços, els panets de viena cruixents, els irlandesos un cafè amb propina i els braços de gitano no incomoden cap pal·ladí de la puresa.
Gràcies a la gentilesa infinita dels gentilicis apàtrides lluïm texans encara que no sapiguem on para Austin (de fet, els va inventar un sastre jueu a Nova York), portem americana malgrat sentir-nos europeus i a l'estiu ens engiponem la sahariana sense cap necessitat de dur salacot. En aquest món fer-se el suec no és incompatible amb acomiadar-se a la francesa ni degustar uns bons calamars a la romana amb prendre un scotch o un cubata tot desitjant que Meho Kodro agafi el bon costum de fer xilenes sense renunciar a la seva nacionalitat bosniana.
Tot i que a Madrid sovint confonen les sardanes amb les polques i la senyera amb la polonesa, ningú no ens ha d'ensenyar a distingir un xec sense fons del fons d'una txeca, una galeta danesa d'un gran danès, una turca d’una turquesa o una ruleta francesa de la ruleta russa. Finalment, la veritat resplendirà als anuncis de contactes. Allà un grec sempre és un grec. I un francès un francès. I un tailandès. I una finesa... O potser no. Una finesa ja és tota una altra cosa.

dijous, 16 de novembre de 1995

Gregueries

Els últims exemples d'alfanombres enviats per lectors de l'AVUI que reproduïem la setmana passada es basaven en els equívocs que permeten els noms de les lletres de l'alfabet grec. Els bons mecanismes enigmístics mai no s'esgoten en si mateixos. Sovint són meres llavors que permeten la germinació de nous trops que alhora obriran els camins a noves propostes. Aquest desembarcament de l'alfabet grec en una proposta circumscrita a xifres i lletres n'és un bon exemple. Pura gregueria.
Probablement el malbaratador d'enginy més notable que ha donat la literatura espanyola d'aquest segle és Ramón Gómez de la Serna. Don Ramón, per anomenar-lo a la seva castissa manera. El prolífic autor espanyol, entre moltes altres coses, és el pare de les gregueries. Abans de 1912 una greguería era només un mot equivalent al nostre xivarri en la llengua veïna. Des de maig de 1960, el terme adopta formalment una segona accepció al DRAE en reconeixement a l'obra de Gómez de la Serna: agudesa verbal. Don Ramón va provar de definir la seva criatura en el llarg i documentat pròleg que precedeix el seu recull més ampli de gregueries Total de greguerías (Aguilar. Madrid, 1961): "La greguería es el atrevimiento a definir lo que no puede definirse, a capturar lo pasajero, a acertar o a no acertar lo que puede no estar en nadie o puede estar en todos". Pura antidefinició. Tot pot ser gregueria. Fins i tot aquell bar de Buenos Aires que freqüentava don Ramón, de nom BBYVT.
Moltes de les gregueries (de Gómez de la Serna i dels acòlits que van arribar a organitzar-ne un concurs en 1931) es basen en les relacions entre xifres i lletres. "La Z es el 7 que oye misa", va escriure Jacinto Miquelarena. "La R es la P marcando el paso", reblà l'escriptor argentí Gotardo Croce. "La Q nació un día en que la O, llena de alegría, movió su rabillo", fou la gregueria premiada. De fet, el pare de la criatura en va escriure moltes inspirades en lletres. Quatre exemples il·lustraran la seva manera de fer: "La T es el martillo del alfabeto"; "¿Es murciélago o es golondrina la tilde que vuela sobre la eñe?"; "La D mayúscula es la empuñadura de una espada sin hoja"; "La Y griega mayúscula es la copa de champaña del alfabeto".
Però les gregueries que senyoregen aquest article volem que siguin d'una altra mena. Un ràpid recorregut per l'alfabet grec fa saltar unes quantes de les seves lletres a la nostra realitat quotidiana. Ens podem passejar en un Alfa Romeo, vendre'ns un vell video Beta, mirar una Gamma de productes, llançar-nos en Ala Delta, escapolir-nos d'un cotxe Zeta, lluitar contra ETA, assistir a la diada del Pi de les Tres Branques, comprar-nos una samarreta blaugrana de la marca Kappa o apuntar els nostres fills al Casal Lambda i a l'Escola Tau.
Si voleu completar l'inventari de lletres gregues que habiten entre nosaltres envieu les vostres gregueries a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 9 de novembre de 1995

Alfanombres

Fa un mes llarg proposàvem des d’aquesta secció que avui arriba als tres-cents capítols l’elaboració d’alfanombres similars a l’episodi que generà l’universal casset (K7). La resposta ha estat massiva. Un alfanombre és 1 criptograma que B1 de la D1 dels noms de xifres i lletres per bastir 1 9 missatG. Els “indoor” consten només de xifres i lletres, com ara el 7G de la immortal Girona, un U7 de peluix (¿1T o 9T?), el 6TM operatiu d’un ordinador, la I1K del jardí o el gràcil Q7 de la ballarina. Alfons Saumell (Barcelona) és qui més ha excel·lit en aquestes troballes “indoor”. Fins al punt que ha arribat a ampliar-ne l’abast en autèntics criptogrames cosins d’aquell 1001 sord que no ho sent, no ho sent. Així la radiofònica KDN3 (Cadena 3), T7IB1 (té set i beu), D9TTK (de nou té teca), CKTP1 (sé que té peu), SRD2 (s’erra de dos) o el forçat PK2D1PS (pecadors d’una peça).
Però les variacions “open” són, com sempre, la sal de la vida. Dani Ruiz-Trillo (Bcn) ens fa arribar un eslògan semenfotista: A80FA (avui tant te fa), Xavier Baiget (Terrassa) descobreix uns interessants 103-200 (centres docents), un conegut periodista signa 6Q Baiges i Pau Pla (Torredembarra) rebateja la genial col·laboradora de Bigas Luna com QK Valls.
Aquesta mena de propostes solen transportar els lectors als vells temps escolars. Lamentem si som responsables directes d’algun mal record. La qüestió és que Pelai Ribas (Bcn) rememora un vell professor de “La Salle Condal” anomenat Ramón Doste Ochoa. Les seves víctimes, ja protoenigmistes, el coneixien com el 2T8A. Per la seva banda, Josep Abellan (Bcn) recorda un precedent alfanumèric “open” pouant en la memòria d’unes classes de literatura espanyola. El professor els va dir el primer dia que per saber de literatura n’hi havia prou amb saber comptar. Els va demanar que comptessin al final de cada frase i va dir “Miguel de Unam... 1, Benito Pérez Gal... 2, Miguel de Cervan... 3 i Luca de Tena Don Tor... 4”. Es veu que la literatura espanyola de l’època no tenia ni cinc. Abellan recorda l’antiga plagasitat i la reutilitza per introduir-nos en la geografia catalana alfanumèrica, encara que sigui en format “open”. En el seu exercici de “Som i Serem” troba 100elles, Fal7, 2rius, 7cases, 100menat, KrD10 i 3,1416neda.
Joaquim Roé (Bcn) amplia el joc alfanumèric a tota mena de símbols. Diu que les K+ de la Mascó provocarien 6+ entre els clients del Ix (l’híper) i que un peix mai no πK si no hi poses un bon ham. L’agosarament de Roé es remunta a l’antiguitat grega per bastir un text realment alfanumèric. “En ρG i la 3η anaven pel Kμ amb una Pψ a la mà. Van veure un Kτ i s’hi van φK. En aquella Qβ ell va descobrir la Tθ. Ella protestà: no em Vξ! Però va guanyar el Gν d’ell, van acabar fent-s’hi una Kζ”.
Si trobeu que alguna combinació D100 de lletres, digíts i símbols que pugui constituir un alfanombre interessant envieu-la a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. A10 siau!

dijous, 2 de novembre de 1995

Predestinats

Q ue el destí existeix se'ns revela de maneres molt diverses. Els amants de les arts endevinatòries prou que proven de furgar en esferes de vidre, fulles de te, palmells de mans, vols d'ocells o mapes astrals. Alguns amants de l'enigmística fins i tot propugnen l'onomància o l'anagramàtica dels noms. Sovint, però, no cal esforçar-se gaire per albirar les espurnes màgiques que ens parlen del destí. N'hi ha prou amb seure una estona i posar-se a fullejar un diccionari amb els ulls esbiaixats, com qui llegeix un article de Guillermo Cabrera Infante sobre els jocs de paraules dels germans Marx.
Tot pot començar en topar amb una "manifestació histèrica convulsiva observada des del segle XV a diverses localitats italianes de la Pulla (atribuïda popularment a la picada de la taràntula) de la qual calia guarir-se mitjançant una dansa frenètica". El nom d'aquesta violenta afecció és força actual: "tarantisme". Naturalment, no només ens remet a Quentin Tarantino, sinó que entronca amb una de les localitats on s'originà (Tàrent) i amb la dansa popular que se'n derivà (la tarantel·la). Però la màgia ens pica l'ullet i ens empeny a buscar més proves de predestinació al diccionari.
D'immediat topem amb l'adjectiu "aspriu" (aspre, rude). Potser com la prosa (¿aspriuana?) de l'autor de El doctor RIP. Els referents literaris senyoregen en la nostra recerca atarantada (torbada, esbalaïda). "Camús" és xato fins a La nàusea. "Bru de Sala" és un assidu practicant dels raigs UVA i a "La Pedrera" hi podrem trobar tres minerals ben literaris: la "monzonita" (parent de la iperita), la "mendozita" (mineral molt rar) i la "proustita" (sulfoarseniür d'argent). Si arribo de sobte, podria escriure l'escriptor oulipienne Harry Mathews, "aparec" (que és la dedicatòria que ell sempre fa en totes les seves traduccions de Georges Perec a l'anglès). Finalment, la "immolació" fa referència al sacrifici constant de filòlegs catalans contraris a les tesis del professor Joaquim Molas.
Unes pàgines més enllà descobrim, astorats, la "catatonia": una malaltia nacional que hauria de preocupar els nostres polítics. Aquest parònim de Catalonia designa la pèrdua de l'activitat motora. Una altra afecció ens recorda inevitablement el president de la Generalitat que el geni obscur de Subirachs va aconseguir desfigurar a la part baixa de la Rambla de Vilanova i la Geltrú. Es tracta d'una malaltia que provoca un gran aflaquiment: "l'emaciació". El record a l'avi Macià és inevitable. D'altres coincidències són menys sucsoses. El famós dictador africà Bokassa en català deixa un mal regust de boca (bocassa), un "papabenet" és un confit (que ara ningú deu prendre a TV3) i "aquintanar" és transformar un camp en past (¿a Sant Joan Despí?).
Finalment, una de parlamentària que no desmereix gens. "Psòric" vol dir "relatiu a la ronya" (encara que no ho diguin ni el Rodrigo Rato ni l'Álvarez Cascos) i la "psoïtis" és la inflamació d'un múscul que s'estén entre l'abdomen i la cuixa (probablement d'Aznar), anomenat "psoes".