dilluns, 23 d’abril de 2007

Sobre el paper

La novetat editorial més destacada d’aquest Sant Jordi és el nou Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta segona edició supera de llarg la primera, els nyaps de la qual foren prou divulgats. Malgrat algunes mancances, la claredat lexicogràfica i tipogràfica són notables. Els diccionaris tenen una competència ferotge a internet per la gran potència de les eines de recerca digitals. El futur passa per aquí. I tanmateix, mentre el fullejo topo amb un element que mai no serà a la xarxa. El tinc obert per la G i m’adono que les dues entrades destacades en negreta a la part superior dels fulls descriuen l’estat de la meva panxa després d’una nit d’excessos: garrotada gastrointestinal (850-51). Carai. Tot diccionari en paper destaca el primer i l’últim mot de cada conjunt de dues planes acarades per tal de situar el lector en la seqüència alfabètica. Busco més missatges ocults i torna-hi amb el mal de panxa: gresca grogui (884-5). Grogui encara per la gresca d’anit, començo a trobar l’atzar tipogràfic del DIEC honrosament hostil (924-5) i arribo a quasi quequejar (1392-3) quan revisc com vaig acabar: xocolata xurro (1756-7). Tanta casualitat em fa pujar la mosca al nas. No serà que juguen amb la tipografia per aconseguir encapçalaments interessants? Malfiat i juganer de mena, ja trobo sospitosos molts duets: un instal·lador insuperable (966-7), un vergonyant vers (1716-7) —de qui?—, un simpàtic síndic (1544-45) —Rafael Ribó?— o un ugandès ullnegre (1686-7). Obsedit, intueixo Sherlock Holmes rere elemental elucubrar (610-11), el doctor House a diabètic dialitzar (554-5) i el marquès de Sade a dolor donar (584-5). No em puc pas creure que sigui casual l’aparellament nacionalisocialista narcotraficant (1156-7). I no us fa tuf d’okupa veure les pàgines 1302-3 presidides per piratejar pis? Jo crec que els compaginadors s’ho han passat pipa. Si fins i tot destaquen polígraf (1326) i delírium trèmens (503)! Això ha de ser buscat, i molt revelador: destaquen déu (551), però també evangeli-exasperar (750-1); en la qüestió nacional aposten per l’autodeterminació (171) però semblen decebuts del ritme sobiranista, tal com ho demostra l’animal que contraposen al símbol neonacionalista espanyol: toro-tortuga (1644-5). A més, mostren tenir conciència d’un altre detall que diferencia l’edició en paper de la digital. Els mítics follets d’impremta, reivindicats a errata esbiaixada (676-7), són els convidats d’honor a la pàgina 411, presidida pel mot? consursat, un deliciós neologisme que contrasta amb l’entrada avorrida i convencional concursat de més avall, al cos del text. Sobre el paper, molt millor.

dijous, 19 d’abril de 2007

Nostre bo, Robertson

Robertson Davies va ser un autor canadenc mundialment conegut als anys setanta. Les seves novel·les van traçar el camí que després ha seguit amb gran èxit el seu deixeble John Irving. Libros del Asteroide va aconseguir que la versió castellana de Fifth business (El quinto en discordia) prologada per Valentí Puig, cridés l’atenció dels lectors més atents. El seu èxit, i el fet de rebre el premi Llibreter, han persuadit l’editor a publicar-la també en català, en magnífica traducció de Carles Miró: El cinquè en joc. És la primera part de la Trilogia de Deptford, el poblet canadenc on neixen els protagonistes principals: Dunstan Ramsay (historiador especialitzat en sants), Boy Staunton (triomfador nat mort en estranyes circumstàncies) i Magnus Eisengrim (el nom artístic que adopta un il·lusionista fill d’un pastor i una mare tocada del bolet). El cinquè en joc és una novel·la excel·lent centrada en la culpa. La segona part de la trilogia du per títol Mantícora i ressegueix un procés de psicoanàlisi del fill de Boy Staunton a Zuric. Ara, coincidint amb la traducció catalana de la primera, surt la versió castellana de la tercera i última: World of wonders (El mundo de los prodigios), sempre a Libros del Asteroide. Aquí el protagonista és l’il·lusionista i el pretext narratiu la filmació d’una pel·lícula sobre la vida de Jean-Eugène Robert-Houdin, el pare de la màgia moderna, que Magnus encarna al cel·luloide. Per aprofundir en el subtext de la seva interpretació Eisengrim ens obsequia amb el relat complet de la seva vida, des que als set anys va ser segrestat a Deptford per un firaire pederasta, passant per totes les capes del teatre anglosaxó, en una novel·la autònoma, però que dóna sentit complet a molts fets exposats en les altres dues. Hi apareixen també dos curiosos casos de bifront. El primer és el bar de capçalera d’una companyia teatral anglesa encapçalada per un actor de l’època romàntica que va de gira per Nord-amèrica. L’anomenen Noolas Rab, però en realitat llegeixen la porta de vidre fumat des del darrere. Naturalment, és un BAR SALOON, com els de l’Oest. El segon bifront és més sofisticat. Un dels actors, anomenat Jim Hailey i graciós empedreït, sol fer broma amb un producte de menjar enllaunat. Hailey demana salsa Garton’s i després sacseja el pot tot oferint-lo a la resta de companys amb una pregunta sorprenent: “Algú vol el mocador?” Naturalment, ha d’explicar la broma, perquè ningú no l’entén. Si llegim Garton’s a l’inrevés ens surt l’expressió SNOT RAG: el drap dels mocs. L’única que li riu la gràcia, aquesta i totes, és la seva soferta esposa.

dijous, 12 d’abril de 2007

Busqui, compari i...

Mentre Martín Piñol escrivia la seva primera novel·la —200 bogeries perquè et quedis amb mi (Rosa dels Vents, 2007)— feia guions per programes com el “Top Ten Tomàtic”, “Noche sin tregua” o “Saber y ganar”, i ja perpetrava monòlegs per a la Paramount Comedy. Això es nota en el ritme i la factura d’aquesta novel·la còmica que narra les peripècies manicomials que viu un professor rabassut, avatar de Martín Piñol en aquesta Second Life llibresca, ficat a detectiu per atreure la atenció d’una noia que l’ignora. El to general del text i la presentació editorial encaixen en el tipus de producte de consum que Patrícia Gabancho, a El preu de ser catalans (Meteora, 2007), reclama per a la nostra cultura. Ara faltarà veure si troba el seu públic. El verborreic narrador, omnipresent en tots els moments de la novel·la, destaca per la seva conjunció de l’excés semàntic i la contenció sintàctica. Una de les estratègies retòriques que sovinteja és la comparació hiperbòlica amb voluntat xocant: “suar com un Ieti en una sauna” o “les mans del Guitart es van contraure com un meteorit cabrejat entrant a la Terra”. El Martín Piñol virtual monologa de manera similar al M. P. real i descriu les coses amb comparacions com ara “vaig intentar somriure com un caníbal que et convida a sopar” o bé “vaig cridar com una col·legiala sense pantis”. El grau d’incorrecció augmenta quan el lector descobreix que el comparador és un jove creient que viu amb els pares i defensa postulats que neguitejarien qualsevol heroi del maig del 68. De fet, el personatge M. P., amb tocs de Garfield per la via hedonista de la pasta (aquí macarrons en comptes de lasanya), s’acosta sospitosament als càndids actors d’aquella farsa en YouTube de l’“Amo a Laura”. Aquest contrast augmenta el grau d’incorrecció de les seves ocurrències: “m’estremien d’emoció com a un pederasta muntant la seva primera guarderia” o “es va treure l’abric i li va passar al Ramon com si fos un nadó per abandonar en un convent”. Martín Piñol viu la tensió entre el guionista que construeix situacions trepidants (trepidantesques?) i el monologuista que ha de fer esclatar un gag rere l’altre per mantenir enriolada l’audiència. A voltes es deixa atrapar per l’engany de l’enginy, però tot sovint esquiva els paranys i fa troballes que demostren que les comparacions no sempre són odioses: “Durant les classes, l’Alícia m’escoltava amb la mà recolzada en la barbeta, amb uns ulls àvids i uns llavis feliços, i jo em sentia com si hagués robat la Mona Lisa i la tingués penjada al meu dormitori perquè em somrigués només a mi”.

dijous, 5 d’abril de 2007

Tasca maciànica

En l’últim número de la revista “Llengua nacional” (58, I trimestre de 2007) el lingüista Jaume Macià i Guilà publica un article excel·lent sobre el fenomen dels falsos amics: “termes procedents de llengües diferents que tenen una semblança formal, però no semàntica, cosa que indueix a atribuir-los erròniament el mateix significat”. Macià encapçala el seu text amb un títol trilingüe: “La tasca era enorme”, una oració equívoca gràcies als sentits de tasca en català (feina), italià (butxaca) i castellà (taverna). La tasca que reclama Macià passa per publicar un diccionari de falsos amics català-castellà per provar de reduir els paranys en què cada cop més incorren els traductors (automàtics o no) que traslladen textos de la nostra llengua a la llengua veïna, i viceversa. De diccionaris de paranys de traducció ja n’hi ha d’anglès-català (Allué-Evans, 1999), francès-català (Castellanos-Lenoir, 2001) i italià-català (Turull, 2001), però cap de castellà-català. Macià avança una primera llista de parelles tan espúries com una cosina prima, d’acostar-se (aproximar-se vs. acostarse, per ficar-se al llit) fins a vespre (entre la tarda i la nit vs. víspera, per vigília). Però abans, emmarca el fenomen i amaneix la seva descripció amb un gavadal de situacions equívoques per raons lingüístiques. Un guia italià del Vaticà, per exemple, que descriu una pintura tot assegurant en el seu castellà macrrònic que hi apareix “la Virgen con sus putos” (en italià putto vol dir “àngel de l’amor”); o un estudiant de viatge per Itàlia que vol tirar una postal dins un contenidor de reciclatge etiquetat amb el mot carta (en italià significa “paper”); o un anunci alemany que fa Deutsche Pute, die Gute (“El gall dindi alemany: la bona carn”); o encara un reguitzell de marques comercials xocants per a un catalanoparlant: parquets Kährs, aigua Veri, llars de foc Kago, cafè Rovi, antihipertensius Cardem, produccions Pixar... Macià estableix amb encert els criteris de selecció. A l’hora de determinar què són falsos amics i què no “cal tenir en compte que les paraules en qüestió tinguin usos sintàctics coincidents”. Altrament, cridaran l’atenció però no suscitaran cap equívoc, com ara els mots catalans (i castellans) lloro, jueves o pues. Una aportació interessant és la variant interdialectal del fals amic (un fals cosí?), quan un mot pren altres sentits a l’interior d’una mateixa llengua. El millor exemple és calces. Macià el destaca dels que componen una llista estudiada per Joan Veny a Els parlars catalans (1982). Si una xiqueta d’Alcanar et diu que, amb les presses, s’ha descuidat de posar-se les calces no abaixis la mirada. Es refereix a les mitges.