dijous, 28 de setembre de 2006

De porc i de senyor

Finalment un lector de l’Avui ha resolt l’enigma dels set vels que vaig plantejar fa dos santjordis des d’aquí. El descobridor del setè vel signa Ronals i és el masover de la recomanable bitàcola laferraduraverda.blocat.com. El criptograma partia del mot lectura i proposava set salts sinonímics. D’aquí els set vels que calia desvelar amb l’ajut de les set lletres clau STJORDI i de la definició “un mot de tantes lletres com apòstols que ens podria portar a la pàtria de l’enigmística si en bandejàvem set i en relacionàvem cinc amb el número onze”. Fins ara la ruta havia passat per Lectura-Sessió-Junta-Cambra-Saló-Galeria i Corredor. El blocaire Ronals ha estat el primer d’arribar al setè vel. La solució era Intermediari, un mot de tantes lletres com apòstols (12), de les quals si en bandegem les 7 darreres ens en queden 5 (Inter) relacionades amb el número onze i amb la pàtria de l’enigmística (Itàlia) a través del futbol, atès que l’Inter és un club de futbol milanès. El blocaire Ronals podria competir en astúcia amb el comissari Pujol de l’última novel·la de David Omedes/Pablo Tusset En el nombre del cerdo (Destino, 2006), traduïda al català per Alexandre Gombau (En el nom del porc, Columna, 2006) en una d’aquelles operacions comercials d’ambiguació lingüística cada cop més habituals (i discutibles). Sigui com sigui, la novel·la té un interès indiscutible. Parteix d’un crim atroç en un escorxador de porcs i es permet el luxe de prescindir d’una de les regles d’or de la novel·la policíaca: ni ens assabenta gaire de les investigacions sobre el crim ni, sobretot, el resol. En l’entremig, però, el comissari Pujol —que podria dir-se Espada i el lector no notaria cap canvi— fa un simulacre de desxiframent. El cadàver d’una dona de dimensions porcines té la nota que dóna títol a la novel·la i el comissari descobreix la relació d’aital dedicatòria amb un poema que oculta un missatge secret (HORLA, com en el poblet del conte fantàstic “Le Horlà” de Maupassant, i CERDO) en acròstic intermitent, és a dir, prenent les inicials dels versos senars de cada estrofa. Quan vaig llegir el poema de Tusset en la versió més recomanable —l’original— vaig pensar que al traductor se li girava feina. Però Gombau se’n surt amb molt bona nota i el CERDO esdevé un PORC amb H final adherida que recorda aquell mític topònim franquista de Vich. No és una mala aproximació. El San Juan de Horlà que descriu Tusset podria ser Cantonigrós perfectament, però en una Catalunya contemporània en la qual Vich encara s’escriuria amb hac.

dijous, 21 de setembre de 2006

El català adult

Conec un munt de mares (i algun pare) que conserven en una llibreta esgrogeïda una llista de paraules estranyes que els seus fills deien quan van aprendre a parlar. La meva neboda Núria, que ara té vint anys molt ben posats, en fa dinou deia mucana, ximaia o gaixaixo per referir-se al tomàquet, el pijama o els cigarrets. La lingüista Mireia Llinàs, professora titular a l’Autònoma i mare de tres fills, ha trobat en l’estudi d’aquestes llistes una via de conciliació entre la seva vida laboral i la familiar. Llinàs, experta en gramàtica generativa, ha dedicat l’última dècada a investigar els mecanismes que regeixen l’adquisició de la llengua. Ara n’acaba de publicar les conclusions en un llibre amè i d’interès general: Primeres paraules (com aprenen a parlar els nostres fills) (Empúries, 2006). Algunes de les afirmacions de Llinàs mereixen ser divulgades als mitjans de comunicació en un lloc destacat: “El fet que hi hagi una guia interna, una pauta que marqui el camí cap a la llengua adulta, vol dir que la llengua no és només comunicació”. L’estudi està estructurat en cercles concèntrics. Del so a la paraula i de la paraula a l’oració, tot plegat per anar a petar a les procel·loses aigües del sentit. Gràcies a la intensa convivència amb els seus informadors, l’autora disposa d’una casuística àmplia i variada per establir el català infantil i contraposar-lo al que ella anomena català adult. En l’àmbit fonètic la majoria de processos són d’harmonització —famàfor per semàfor— i de simplificació —namú per dóna’m-ho!, nanat per se n’ha anat, no capis! per no t’escapis— però també es dóna el procés invers —nous per ous, me’l finfles? per me l’infles, el tanina per el tenia—. Entre els mots destaca l’assumpció de l’analogia per crear neologismes. Així, un nen que reparteix xiclets diu que és el xicleter, un que aguanta coses és l’aguanter, un tovalló plegat en forma de rectangle està rectangladet, el participi de veure no és pas vist sinó veurat i les mandarines surten del mandarí. El gènere provoca parelles agramaticals com els peixos i les peixes o la persona i el persó, mentre que la persona genera conflictes d’identitat. El nen és abans el nen que no pas jo, de manera que sovint fa com aquells adults grandiloqüents que parlen d’ells en tercera persona. El més inquietant del recomanable estudi de Mireia Llinàs és que, sovint, el que ella apunta com a característica d’aquest català infantil forma part del català d’alguns parlants adults. Per exemple, l’omissió de pronoms febles. Allò del “que tens una moneda? sí, tinc”.

dijous, 14 de setembre de 2006

Lletreig triomfal

El diumenge 3 de setembre, exactament a la mateixa hora que els germans Gasol i companyia acaparaven l’atenció televisiva en la final del Mundial de bàsquet, TV3 retransmetia la final del “Pica-lletres”, el primer concurs de lletreig en català que ha conduït amb encert Lluís Gavaldà. Les competicions de lletreig estan molt consolidades en l’àmbit anglosaxó, igual com els campionats de dictat ho estan en terres francòfones. Als Estats Units, per exemple, fa més de trenta anys que se celebra el “National Spelling Bee”, un campionat al qual cada temporada s’apunten 10 milions d’estudiants nord-americans amb la secreta esperança d’arribar a figurar entre els 250 escollits que es juguen els quartos en una gran final televisada que cada any congrega milions de persones. Ara, un periodista anomenat James Maguire acaba de publicar el primer llibre que explica aquesta experiència escolar. Es diu American Bee (The National Spelling Bee and the culture of word nerds) i, ara per ara, està fent el mateix camí a les llistes de no ficció que, fa un parell d’anys, va recórrer el Word Freak del periodista esportiu Stefan Fatsis sobre el fascinant món de l’Scrabble de competició. Queda clar que el llenguatge continua sent un tema d’interès general, malgrat l’ús catastròfic que en fa bona part de la població. La gràcia de l’American Bee de Maguire és que no només descriu a la perfecció l’ambient que envolta aquesta competició escolar —als antípodes del dels concursos de bellesa— sinó que té l’encert de transmetre les emocions dels participants i, sobretot, intenta reproduir els curiosos mecanismes mnemotècnics que fan servir els lletrejadors, capaços de visualitzar les paraules en somnis o de descompondre-les en monedes per aprendre-se’n les lletres. Barrie Trinkle, que va ser-ne campió ara fa 33 anys, afirma que Maguire captura l’essència de la contesa, però el que més inquieta del seu testimoni és que associa a cada paraula un percentatge semblant de joia i d’agonia. American Bee s’estructura a partir de l’aproximació de Maguire a cinc antics campions, i seria difícilment traduïble, atès que la riquesa i el caos de la llengua anglesa hi adquireixen un paper central. Naturalment, si el “Pica-lletres” persevera per aquests verals, d’aquí a poc temps algú (Enric Gomà?, Pau Vidal? Ramon Solsona? Matthew Tree? Abel Cutillas?) podrà escriure la primera crònica fefaent sobre la relació psicopatològica dels joves catalans amb el llenguatge que moltes vegades estudien a escola i esmicolen pel carrer.

dijous, 7 de setembre de 2006

El setè vel

Al suplement de Sant Jordi de 2005 vaig plantejar l’enigma dels set vels: un criptograma que partia del mot lectura i proposava set salts sinonímics. D’aquí els set vels pendents de desvelar. El primer pas implicava trobar un sinònim de lectura, el segon trobar-ne un d’aquest primer sinònim i així successivament fins arribar al setè i últim mot, amb l’ajut d’una definició. Com que ja intuïa que era un camí molt perdedor, vaig establir-ne un full de ruta de set lletres: ST JORDI. El funcionament d’aquest GPS lletrat implicava que per trobar el primer sinònim calia triar-ne un que tingués alguna relació amb la primera lletra del full de ruta (S); el segon vel tindria relació amb la T, el tercer amb la J i així. Alguns lectors aviat van escatir que, d’entre els sinònims que els diccionaris atorguen a lectura —lliçó, audició, sessió, recitació—, la S del full de ruta remetia a sessió, un mot de sis lletres la meitat de les quals són esses. Entre els sinònims de sessió —assemblea, conferència, funció, junta— la T del full de ruta remetia a la T de junta (i potser a les taules en forma de T de certes juntes). Entre els sinònims de junta —reunió, cambra, assemblea, consell, comissió, comitè, conclave, sínode, claustre, comunitat— la J del full de ruta apuntava a la cambra per motius musicals: hi ha música de cambra i de jota. El següent pas era encara més subjectiu: entre sinònims de cambra com habitació, peça, gabinet, dormitori, alcova, camerino, sala o saló, n’hi havia uns quants que tenien la O del full de ruta, però la solució correcta era saló, entre altres coses perquè O és també el símbol de l’oest i de SALOON n’hi ha a tots els westerns. Encara que sembli mentida, hi ha hagut lectors que no només han arribat fins aquí, sinó que també han endevinat que la R aplicada als sinònims de saló feia que el cinquè vel fos galeria. Però d’aquí ja fa mesos que no passa ningú. Per això en aquest primer article de la nova temporada he decidit divulgar el sisè vel, a l’espera d’algun criptògraf amatent que desveli el setè i acabi amb l’agonia enigmística. Entre els sinònims de galeria, els dos únics que contenen la lletra D del full de ruta són passadís i corredor; doncs bé, el sisè vel ocultava un corredor. Ara ja només queda l’últim pas del feixuc criptograma semàntic: un sinònim de corredor relacionat amb la I de ST JORDI que sigui també “un mot de tantes lletres com apòstols que ens podria portar a la pàtria de l’enigmística si en bandejàvem set i en relacionàvem cinc amb el número onze”. Algú s’anima?