dijous, 23 de febrer de 1995

Sublevació d'ucraïnesos

Són mots pentavocàlics tots aquells que contenen només cinc vocals —i totes diferents—, com aquesta sublevació d'ucraïnesos que avui encapçala la secció. En els últims temps hem analitzat 96 de les 120 possibles combinacions pentavocàliques. Avui acabem la sèrie amb els quintets encapçalats per U, la vocal més antipàtica per a l'elaboració de construccions enigmístiques.
Alguns dels mots amb què molts amables lectors han completat les 24 combinacions U-pentavocàliques ens permeten confegir un text dadaista sobre una quixotesca (UIOEA) sublevació (UEAIO) a Ucraïna: «Una subvertidora (UEIOA) majoria d'ucraïnesos (UAIEO) ha qüestionat (UEIOA) furiosament (UIOAE) la petició russa de reinstaurar un quindecàgon (UIEAO) soviètic per fer front al pentàgon nord-americà. La supersònica (UEOIA) reacció dels ucraïnesos (UAIEO) exigeix en primer terme que Moscou ultracongeli (UAOEI) el darrer acord museogràfic (UEOAI) amb Kíev, en considerar que desvia quantioses (UAIOE) fonts de finançament cap a sòl rus. Les posicions més bel·ligerants i fulminadores (UIAOE) són les dels ucraïnesos (UAIEO) d'obediència ugro-finesa (UOIEA), curiosament (UIOAE) dalinians i curialescos (UIAEO), que acusen Boris Eltsin de fomentar la putrefacció (UEAIO) entre les udolaires (UOAIE) burocràcies (UOAIE) ex-soviètiques custodiades (UOIAE) des de Moscou. Eltsin afirma que el funcionament (UIOAE) uniformable (UIOAE) del quindecàgon (UIEAO) comportaria substancioses (UAIOE) millores per a la nova comunitat de repúbliques subordinades (UOEAE), però els ucraïnesos (UAIEO) ho veuen com una vulneració (UEAIO) flagrant de l'esperit utòpicament (UOIAE) adjudicat a la post-perestroika». Els mots pentavocàlics que conformen aquestes i d'altres combinacions han estat subministrats pels lectors Joan Barceló, Jordina Cañís, Rosa Cura, Jep Ferret, Andreu Font, Ramon Giné, FJ Larios, Dídac Palañà i Josep Sesé.
En l'inabastable univers dels pentavocàlics, els caçadors de mots troben un plaer especial en la captura de dos especímens extraordinaris: els que presenten les cinc vocals en ordre (ascendent i descendent). Els exemplars d'U-pentavocàlics descendents són més fàcils de caçar. Ara per ara, els lectors de l'AVUI n'han localitzat quatre: les disputes "quodlibetals" (UOIEA) que duien de corcoll als escolàstics; la llengua de la branca uraliana "ugro-finesa" (UOIEA), també anomenada fino-úgrica; la pestilent glàndula "sudorífera" (UOIEA); i, finalment, qualsevol part orgànica que acabi en mucró —"mucronífera" (UOIEA)—.
Però l'altra peça cobejada (el pentavocàlic AEIOU) ha fet suar molta més tinta. Ja vam parlar de derivats admissibles del tipus faceciòfug (qui fuig assenyadament de les facècies), paremiòfug (qui fuig cames ajudeu-me dels refranys), o de gentilicis de mestissatge divers com ara armenio-rus (xarnego terriblement odiat per Jirinovski). Però no volem tancar el capítol pentavocàlic sense esmentar un fantàstic neologisme encunyat per Josep Abellan que excitarà la hipòfisi de més d'un factòtum publicitari.
Es tracta d'un nou invent per combatre l'obesitat sense fer-se mala sang. En paraules d'Abellan és "un aperitiu que no engreixa, un aperitiu «light» a la catalana que podria assolir una gran quota de mercat". Naturalment, és un aperitiu perfectament pentavocàlic, amb aquell to afrancesat que tant agrada els snobs: l'aperitou (AEIOU).

dijous, 16 de febrer de 1995

Que faci calor

Un dels prop de tres-cents jocs de paraules "intraduïbles" que vaig haver d'entomar quan traslladava al català els guions radiofònics dels Germans Marx (Groucho i Chico, advocats . Columna, 1989) em va transportar d'una manera insòlita al món dels gitanos. Una de les hilarants situacions en què se submergien els dos Marx més xerraires (transformats aquí en un picaplets surrealista i el seu poca-solta ajudant) passava en un poblet americà. Chico i Groucho entraven subreptíciament en una casa pairal per la porta de la cuina. En descobrir-los, la mestressa s'esverava i els increpava: "Hey you, hoboes, what are you doing?" (què hi feu, aquí, lladregots!). La resposta de Chico era tan sublim com desconcertant: "My grandfather used to play that, in an orchestra" (el meu avi el tocava en una orquestra).
El joc homonímic entre "hobo" (lladregot) i "oboe" (oboè) provocava un d'aquells moments estúpids que tatxonen les pel·lícules doblades dels germans Marx. Tothom intueix que passa alguna cosa graciosa, però ningú no entén res. Surrealisme barat? Traducció literal? Absurd? L'únic mètode de traducció acceptable en el cas de l'enginyosa incontinència verbal marxiana és l'equimòsic (una equimosi és un sangtraït; se'n sua molta al principi i al final s'agafa el gust a trair). La solució adoptada va ser el trasllat de la facècia al català aprofitant una referència cultural prou coneguda: "Què passa aquí? Que han entrat gitanos?" /"Ei, el meu avi en fumava, d'això" /"Que fumava què?" /"Gitanos, gitanos sense filtre".
Fa poc, l'amabilitat d'un bon amic m'ha permès de reveure i de reviure el video d'una fantàstica festa gitana que organitzà l'editorial Versal per presentar en societat la novel·la rumbaire de Francisco Casavella El triunfo. Retrobar la vèrbola prodigiosa dels gitanos del carrer de la Cera ha estat un plaer. Ritme, acord i vers són un sol formigueig en aquelles rumbes pre-olímpiques del nebodam del Peret o del desaprofitat Ramonet, just després de la mort del Gato Pérez. En el mateix marc d'evocació rumbaire, el meu amic es va treure de la màniga un fantàstic senzill de 1973 que és un perfecte signe dels temps. El disc duu un conill blanc a la coberta i es diu "Rabbit Rumba". A banda de contenir la rumba d'un tal Beethoven (una versió deliciosa del pulquèrrim "Para Elisa"), el dors ens resol el misteri cunicular (o cuniculicultural). El gitano rumbaire, que hi apareix acaronant l'animaló, es diu José Cunill.
La facilitat de paraula dels gitanos és proverbial. Són uns cracks dels embarbussaments. Però la nostra parla quotidiana també tragina inadvertidament alguns mots d'origen caló. Per exemple els "calés" (jallers en caló), els "pirats" (guillats) que marxen (se les "piren" o toquen "pirandó"), els "xavals" (que deriven de txabó-txaborí), els "guiris" (estrangers), els "puretes" (vells, també dits puré en caló) o els famosos "txaperos". D'altres manlleus més coneguts són "ginyar", "cabrejar-se", "clapar", "guita" o "jupa". Un curiós escriptor català de tombants de segle va aprofundir d'una manera molt intensa en tot aquest univers caló. Juli Vallmitjana va escriure, entre d'altres, la peça teatral El Corb (Bartomeu Baxarias, 1911), la novel·la La Xava (L'Avenç, 1910) —que conté un apèndix de termes caló— i un llibret dedicat al tema anomenat Els Zin-calós (L'Avenç, 1911). Ara que la rumba catalana sembla esmorteïda per les vel·leitats de la moda, vigilarem l'home del temps cada dia, a veure quan torna la calor.

dijous, 9 de febrer de 1995

Heteros

Un heterograma és un mot que no conté cap lletra repetida. El seu valor és directament proporcional a la seva longitud. Així, un cotxe (5) és un heterograma d'estar per casa, una revista (7) comença a poder anar pel món, un comptable (9) ja és prou presentable i unes harmòniques (11) són impecables des del punt de vista heterogramàtic.
Com ja és sabut, prop de 1960 Raymond Queneau i François Le Lionnais van iniciar a París les reunions mensuals del grup d'escriptors i matemàtics OULIPO (Obrador de Literatura Potencial) —Georges Pérec, Italo Calvino, Marcel Duchamp, Jacques Roubaud, Harry Mathews...— amb la sana intenció de produir un nou gènere literari cada mes, anomenat en el seu dialecte "constricció". La primera constricció que va sortir publicada en la seva particular biblioteca oulipista es basava justament en els heterogrames.
Georges Pérec (el genial autor, entre moltes altres obres, de La vida, instruccions d'ús ), va proposar un poema escrit a partir de 399 variacions anagramàtiques de l'heterograma que el presidia. A partir de les onze lletres del títol,Ulcérations, Pérec va llistar 399 anagrames que componen, convenientment seccionats, el poema. Així, de les cinc primeres combinacions (COEURALINST/ INCTSAOULRE/ CLUSATRONEI/ NUTILECORSA/ IRECOULANTS) brollen els primers versos: "Coeur à l'instinct saoul,/ reclus à trone inutile,/ Corsaire coulant s..."
Un quart de segle més tard, un consagrat Pérec publicava, poc abans de morir, el poema heterogramàtic Alphabets (Galilée, 1985). En aquesta ocasió va compondre 166 peculiars onzenes poètiques. Pérec afegí a les deu lletres més freqüents de l'alfabet francès (E, S, A, R, T, I, N, U, L, O) les setze restants per compondre setze heterogrames d'onze lletres i confegí onze versos amb cada combinació (16x11=166 poemes). El resultat és un fresc magnífic de ressons místics que Pérec presenta en dues versions: la poèticament pura (un quadrat 11x11) i la transcripció formal del poema. Així, una de les 16 onzenes amb la B fa: "On suit Rabelais. Brule-t-on?/ Larbin, où es-tu?/ Or instable.../ Obtenir Saül?/ Est-il Buonarroti?/ Lune basse... a-t-il burnous?/ a-t-il borne? a-t-il son beurre?/ a-t-il bonus?". La forma pura del poema és aquest quadrat:
ONSUITRABEL
AISBRULETON
LARBINOUEST
UORINSTABLE
OBTENIRSAUL
ESTILBUONAR
ROTILUNEBAS
SEATILBURNO
USATILBORNE
ATILSONBEUR
REATILBONUS

Fa pocs anys un grup d'escriptors i enigmistes italians va decidir fundar l'OPLEPO a la faisó de l'OULIPO francesa. La Biblioteca Oplepiana, que encara és molt jove i mimètica, va néixer el 1990 amb la publicació del primer volumet, escrit per Ruggero Campagnoli. Com no podia ser de cap altra manera, els italians van començar amb una rèplica quasi exacta de l'Ulcérations de Pérec. L'heterograma triat per Campagnoli va ser Edulcoranti. L'italià va combinar aquestes onze lletres de cent maneres diferents, ordenà les sèries i després les vessà a la grafia convencional. Així, de les cinc primeres combinacions (DOLUCETINAR/ ROLUCENTIDA/ RTIDALUCONE/ RODATINELCU/ ORECANTILUD) brollen els primers versos: "Do luce, ti narro/ lucenti darti, da luco nero/ dati/ nel cuore: canti..."
¿Arribarà el dia en què els nostres versaires deixaran de barallar-se amb els jurats dels premis als quals es presenten constantment i es dedicaran a treballar a la rebotiga per tal de fer millors poemes?

dijous, 2 de febrer de 1995

L'hora dels bigotis

Sovint els anomenats anecdotaris ofereixen una lectura amena que sintonitza molt bé amb la fragmentació contemporània. L'humor acostuma a campar per aquesta mena de dietaris bonsai, sobretot quan el protagonista té prou enginy com per extreure de la realitat viscuda aquestes antiquíssimes píndoles, entre la facècia i l'acudit, que anomenem anècdotes. No és el cas, lamentablement, de l'Anecdotologi de Francesc Pujols que va compilar el seu col·laborador Clopas Batlle i que l'editorial Selecta publicava fa més de quaranta anys. És ben difícil trobar un recull d'anècdotes més esllanguit que aquest, com també resulta complicat proposar un personatge més interessant que l'extravagant filòsof Francesc Pujols a l'hora de trobar episodis enginyosos o punyents. En Clopas Batlle s'hi va ben lluir. El seu anecdotari és ple de situacions sense suc ni bruc que submergeixen el pobre lector en un estat de perplexitat atemporal del qual només sortirà si tanca el llibre d'un cop sec.
Tanmateix, a les pàgines 78-79 de l'anecdotari (Selecta, 1953) Clopas en reprodueix una que ens lleva una mica el mal gust de boca. Sota l'epígraf "l'hora exacta segons Pujols" repassa les especulacions horàries del filòsof a partir dels bigotis de tres personatges de l'època. El primer bigoti analitzat és el que presumptament duien els guàrdies municipals de primers de segle. Es veu que aquell bigoti prussià es va posar de moda i el va lluir, entre d'altres, el jurisconsult Manuel Duran i Bas, rector de la Universitat de Barcelona i pare del també jurisconsult i polític Lluís Duran i Ventosa. Pujols en deia el bigoti de les vuit vint. Un segon bigoti horari, completament recte i menys corrent, el va popularitzar un advocat andalús anomenat César Hermosa que va arribar a presidir l'Audiència Provincial de Barcelona. Pujols va batejar aquesta variant més severa com el bigoti de tres quarts de tres.
Finalment, Clopas recull una de les visites de Salvador Dalí a la Torre de les Hores, acompanyat per Gala i Albert Puig Palau. Clopas apunta que "durant la conversa, Pujols mirava amb curiositat el bigoti punxegut de Dalí i la direcció de les seves guies i en buscava la comparació amb el rellotge. Al cap d'uns dies Pujols va trobar l'hora exacta del bigoti de Dalí: és un bigoti de les deu i deu". Però el bigoti de Dalí era molt més versàtil del que imaginava Pujols, com s'encarregà de demostrar el fotògraf nord-americà Philippe Halsman en un llibre deliciós anomenat Dali's mustache (Simon & Schuster, 1954) que recull trenta imatges d'un dels bigotis més famosos de la història. Un llibre que caldria recuperar ara que un bigoti poc procliu a la rialla malda per endarrerir tots els rellotges de la vida política espanyola.