dissabte, 28 de setembre de 1991

L'escriptor bus

Els propers dies 3, 4 i 5 d'octubre, l'eix Reus-París-Londres quedarà definitivament centrat en la localitat dels condemnats per menystenir Tarragona. Un encontre sobre Literatura i combinatòria reunirà al Centre de Lectura reusenc creadors d'índole ben diversa, que combinaran elements propis i aliens per reflexionar sobre el tema de debat. Creadors tan interessants com l'oulipista francès Jacques Roubaud, l'italià Pier Vittorio Tondelli, el nord-americà Robert Coover, l'espanyol Julián Ríos i catalans com Manuel Huerga, Biel Mesquida o Perejaume... Les jornades es clouran amb una bateria de ponències dedicades a diversos "autors submergits", com ara Patrick Gifreu, Enric Casassas o Jordi Ribas, que seran glossats per Victor Sunyol, Mingus B. Formentor i Julià Guillamon.
Aquesta singular enumeració ve a tomb perquè és potser la primera vegada que es practica, des d'una institució pública --el KRTU--, la pesca submarina d'espècies no extingides. La reflotació dels "escriptors submergits" acostuma a ser una tasca pròpia d'il·lustres desenfeinats, que desempolseguen arxius a la recerca del tresor obviat pels seus coetanis. Els seus hams enxampen fòssils atractius que es deixen capturar amb facilitat. La docilitat dels reflotats de Reus, en canvi, és una mera hipòtesi. El tomb que puguin prendre les obres de Miquel Bauçà, Jordi Ribas, Patrick Gifreu o Enric Casassas després de la seva reflotació és una incògnita, i això fa molt més atractiu l'exercici submarí de Reus.
L'any 1973, mentre Johan Cruyff feia de les seves a can Barça, el món anglo-saxó va viure una discreta reflotació que no ultrapassà els cercles especialitzats. Fou l'estudiós nord-americà Howard Bergerson, en un llibre que després ha estat un clàssic de l'enigmística anomenat Palindromes and Anagrams, qui desvetllà l'èpica figura de l'irlandès Edwin Fitzpatrick. Edwin era fill de Mary Doneghan i Simon Fitzpatrick, una parella de lexicògrafs instal·lada a Londres que va tenir la fortuna de publicar un dels primers diccionaris de butxaca de la llengua anglesa l'any 1833. L'èxit fou tan esclatant que la parella va poder viure de renda la resta de la seva vida. Una operació similar al bingo de J.B. Xoriguera i els de l'Editorial Claret amb Els verbs catalans conjugats, però sense una comunitat de religiosos a mantenir. Els Fitzpatrick, amb la butxaca plena i les obsessions damunt la taula de treball, es plantejaren una obra a llarg termini que els havia d'immortalitzar: l'elaboració d'un diccionari en diversos volums que hauria de contenir totes les paraules, passades i presents, de la llengua anglesa, amb cites extretes de les autoritats literàries. Una mena d'Oxford English Dictionary com el que després els aixafaria James Murray.
La qüestió és que aquests col·legues d'en Coromines es van dedicar en cos i ànima al nou diccionari, a banda de petites distraccions com ara engendrar l'Edwin, i l'innocent nadó es va trobar als cinc anys que podia representar amb propietat els típics acudits d'un anglès, un francès i un espanyol perquè dominava totes tres llengües. Cinc anys més tard s'incorporava xiroi a l'elaboració de la monumental obra lexicogràfica, treballant jornades de deu a dotze hores diàries i llegint centenars de llibres a la recerca dels usos que les autoritats feien dels diversos mots. L'infant menà una vida de personatge de Dickens amb la mina transformada en biblioteca fins que, l'any 1847, sa mare va convèncer Simon Fitzpatrick que al nano li convenia cursar estudis convencionals. L'arribada d'Edwin a Oxford va resultar traumàtica. La seva asociabilitat i els costums adquirits l'abocaren a la solitud dels llibres, però un descobriment casual va esquerdar la seva existència. Una nit, llegint el Paradise Lost de Milton, el jove Edwin va topar amb la serp bicèfala en la qual es converteixen Satanàs i els altres àngels caiguts i aquesta dualitat viperina el va dur a escriure en un paper l'innocu joc infantil de God-dog (Deu-gos).
Edwin va deixar d'escriure als seus pares i començà una estrafolària trajectòria de creador. Començà elaborant palíndroms, xarades, homofonies i anagrames (descobrí, per exemple, que l'Ars Magna lul·liana era una lloança anagramàtica d'anagrams). El seu tarannà d'il·luminat i les seves extravagàncies el van dur de seguida al desastre. El seu pare el desheretà, de manera que es va dedicar a donar classes de francès per poder seguir amb les seves obres submergides. Només esmentarem, de passada, que Fitzpatrick va traduir Càtul en versos sotàdics (literalment capicues), va fer una versió palindròmica del The Rubiayat persa d'Omar Khayyam, una història detectivesca capicua anomenada Dr. Allard i fins i tot una obra de teatre palindròmica entre dos vagabunds que recorda l'estructura del Tot esperant Godot beckettià. Malgrat tot, segueix submergit. És un bus.

dissabte, 21 de setembre de 1991

La setena galeria

La setmana passada retíem sentit homenatge a uns quants trànsfugues deliciosos que havien canviat les enciclopèdies pels diccionaris lexicogràfics, emparats en la reducció de la majúscula que encapçalava el seu cognom. Un recull acabat de portar de Londres per un amic (A Dictionary of Eponyms, de Cyril Leslie Beeching) ens obria la porta del darrera de l'edifici lèxic de l'àmbit cultural d'occident. La nòmina d'infiltrats, però, és sobiranament llarga i subtil. Vivim envoltats d'epònims que moltes vegades desconeixem. Quin dibuixant relaciona les siluetes amb el ministre de Finances francès Etienne de Silhouette (1709-67)? Quin guia turístic reconeix el seu deute amb l'enginyer nord-americà George Mortimore Pullman (1831-97)? Quants músics de jazz han retut homenatge públic al fabricant d'instruments belga Adolphe Sax (1814-94)?
Com en la clàssica sentència bíblica que ens condemna a tornar al polsim de què procedim, alguns cognoms privilegiats aconsegueixen tornar a l'indret del qual van sortir, segles enrera: el reialme dels noms comuns. I ho fan amb la ineluctabilitat que en ocasions sembla envoltar la llengua, com si el seu cognom portés anys i panys esperant pacientment una aplicació més adequada. I així, un metge francès proposa l'ús d'un artefacte letal per a totes les execucions i encunya sense voler-ho un nou terme amb el seu cognom, que sembla fet a mida per a la tortura: Joseph Ignace Guillotin (1738-1814). L'ambaixador francès a Portugal, que ostenta el dubtós privilegi d'haver introduït la planta del tabac al país veí, ofereix el seu pervers cognom (Jean Nicot, 1530?-1600) a la conflictiva posteritat dels fumadors passius i els càncers de faringe. Guillotin --gràcies al sector d'arts gràfiques-- i Nicot --en els estancs-- demostren que, sortosament, el mal sempre preval. Ben al contrari que el perspicaç pintor francès Louis Jacques Mandé Daguerre (1787-1851) i l'arriscat comte alemany Ferdinand von Zeppelin (1838-1917), que posaren el seu enginy al servei del be i han vist, decebuts, com daguerreotips i zeppelins eren bandejats del nostre estol de referents actualitzats.
Però el mal sempre necessita instruments que permetin perpetuar els seus efectes devastadors. Els epònims també tenen la seva setena galeria, en continua expansió. Una galeria que sembla un club de fans de Guillotin, encapçalat per un repòquer del tot explosiu: el nord-americà Samuel Colt (1814-62), l'oficial rus de l'Exèrcit Roig Mikhail Kalashnikov (1919-?), l'alemany Peter Paul Mauser (1838-1914), el famós bàrman bolxevic Vyacheslav Mikhailovich Molotov (1890-1986) i l'industrial nord-americà Oliver Fischer Winchester (1810-80). Un grup armat d'autèntics hooligans disposat a fer qualsevol cosa per boicotejar (Charles Cunningham Boycott, 1832-97) tot allò que no els agrada. L'extensió dels seus poders letals a la màxima categoria general els permet ser presents a totes les guerres del món, de vegades fins i tot als dos bàndols alhora. Matar i morir de la mà d'un cognom només que ha perdut una majúscula. En definitiva, dormir, somiar, tal vegada linxar.
I mentrestant, el comte Alessandro Volta (1745-1827), el francès André Marie Ampère (1775-1836) i l'escocès James Watt (1736-1819) fan amistat a totes les llars, oficines, fàbriques i presons del món modern on arriba l'electricitat. Però cada matí, quan els reclusos es lleven i algú pregunta quin temps fa fora de la setena galeria, l'escandinau Anders Celsius (1701-44) es fa el suec, els seguidors de l'alemany d'origen polonès Gabriel Daniel Fahrenheit (1686-1736) victoregen les seves temperatures, sempre superiors, i tots plegats riuen com a babaus en presència de sir William Thomson, el minoritari baró de Kelvin (1824-1907) que es va entestar a quantificar el teòric zero absolut. Com el Video 2000 de la Philips, vaja.

dissabte, 14 de setembre de 1991

Leotards fúcsia amb salmonel·la

L'estrafolari títol d'avui és només possible gràcies a l'anònima col·laboració de tres estranys personatges històrics. El primer és un conegut trapezista francès del segle XIX que va morir de verola als vint-i-vuit anys; el segon, un prestigiós botànic alemany del segle XVI que va publicar un tractat de plantes medicinals que ha esdevingut un clàssic; i el tercer, un veterinari nord-americà que va identificar la bactèria més contrària a la institució del matrimoni. Els seus noms, sumament reveladors, són Jules Léotard (1842-70), Leonhard Fuchs (1501-66) i Daniel Elmer Salmon (1850-1914). Els seus cognoms són epònims que han entrat de trascantó a la zona negreta dels diccionaris.
Però Léotard, Fuchs i Salmon no hi viuen sols, als diccionaris. Només cal fer una ullada ràpida a les entrades lexicogràfiques que els componen per descobrir-hi noms propis disfressats de noms comuns, sols o en companyia, transvestits d'adjectius... fins i tot formant plèiades de derivats. Cyril Leslie Beeching, al seu deliciós A Dictionary of Eponyms (Oxford University Press, 1988) ens introdueix al màgic món d'aquests anònims culpables de tants i tants termes que després circulen amb total impunitat per totes les llengües. Tothom ha aplicat alguna vegada, encara que sigui per esnobisme, els qualificatius pseudocultes de "dantesc", "espriuà", "borbònic", "pujolista", "carlí", "lerrouxista", "kafkià", "daltònic", "maragallià" o "estalinista".
Fa uns mesos Carme Riera i Marta Pesarrodona, en sengles articles de compromís que no ocultaven la seva preocupació per entrar al reialme dels cognoms epònims, reflexionaven sobre l'ús indegut dels adjectius que emanen de noms propis. És clar que potser la gràcia dels amors "platònics", les morals "victorianes", les decisions "salomòniques", els comportaments "epicuris" i les maquinacions "maquiavèliques" estriba, precisament, en la poca relació que acostumen a tenir amb els personatges històrics a qui han manllevat el nom. Exemples paradigmàtics d'aquesta evasió semàntica són els reduccionismes cada cop més aparatosos que s'apliquen als sàdics (Marquès de Sade, 1740-1814) i als masoquistes (Leopold von Sacher-Masoch, 1836-95), per no entrar en l'escabrositat ideològica del marxisme (Karl Marx, 1818-83), el trotskisme (Lev Trotskij, 1879-1940) o el maoisme (Mao Zedong, 1893-1976). Potser el millor exemple de revisionisme eponímic es dóna al món de la música reggae: qui no ha sentit parlar dels rastafari o rastamen?
Doncs resulta que el famós príncep de prínceps negre Haile Selassie (anomenat en realitat Ras Tafari, 1891-1975) va esdevenir alhora Emperador d'Etiòpia (1930) i mite mundial per a la comunitat de Spike Lee. Com que "Ras" vol dir "príncep reial" i Tafari de seguida va donar proves fefaents de la seva dimensió èpica, els seguidors del moviment negre jamaicà de Marcus Garvey "Back to Africa" l'adoptaren com a heroi. Eren els feliços anys de negritud conflictiva, abans del sida i del París-Dakar, i els rastafaris es van estendre com una gota d'oli. Avui en dia la lluita racial és una pura fal·làcia i els autèntics rasta --pobres i vegetarians-- són més escadussers a Jamaica que els hippies a Eivissa.
Però la història dels epònims no és cap crònica de fracassos. Sota l'influx poderós dels canons de llum hal·lògena la gran família dels epònims podria congregar per a una fotografia històrica: Rudolf Diesel amb el seu motor, Gabriello Fallopio amb la seva trompa, Robert Koch i el seu bacil, André Maginot i la seva línia, Vyacheslav Mikhailovich Molotov amb el seu cóctel, Samuel Finley Breese Morse i el seu codi, Alfred Bernhard Nobel i el seu premi, James Parkinson amb el seu síndrome, Charles Francis Richter i la seva escala o Erno Rubik amb el seu cub. Tots plegats, abillats amb uns preciosos leotards fúcsia i amb els rostres inflats pels símptomes d'una incipient salmonel·la

dissabte, 7 de setembre de 1991

Ara rius?

Alguns dels més insensibles al pas del temps, en entomar des de les platges abanderades d'aquest any capicua l'oreig atemporal de les commemoracions culturals, hem experimentat un enyor masculí de caire fluvial --riverrun de Ríos--. Mentre a Dublin vessaven la cervesa del mestre glaucòmic amb un exemplar precintat de l'Ulisses a la mà esquerra, alguns nostàlgics llegíem les pàgines venèries d'aquella Larva que engendrà, sembla que ja faci molt de temps, Julián Ríos. Un text cabdal de l'espanyol contemporani que va augmentar de manera alarmant l'estrabisme entre la classe intel·lectual. Pàgines a dreta i esquerra com platges --plages, pages-- que provocaren veneració irrepetida en una plèiade de mags del llenguatge encapçalats per Juan Goytisolo, Severo Sarduy o Sánchez Robayna. "Palabras sacan palabras, y un esclavo a otro clavo ".
L'obra en progrés de Ríos va il·lustrar que les aigües del Finnegans Wake no anaven a petar a mars desconeguts. Però el temps, amb la insensibilitat que el caracteritza, s'ha anat encarregant d'envellir els corrents intermitents de líquid que travessaven l'aridesa d'una llengua avesada al feixisme. Uns quants anys després, el capicua, retrobem Julián Ríos desprès d'un bon nombre de meandres. La vida sexual de las palabras (Mondadori, 1991) és un text nu, a tres veus amb les dues efes de l'off, que embolcalla les reproduccions d'obres plàstiques d'Eduardo Arroyo, Jordi Colomer i R.B. Kitaj.
És un text amb vocació d'orfelinat, que no arriba al seu zènit fins que no cau la nit, a la pàgina 143, en el títol que justifica el titular sensacionalista que enclou la coberta. La secció dotzena del llibre representa l'entrada plena de Ríos en la dimensió pantagruèlica de la seva prosa --Femme folle à la messe et femme molle à la fesse-- i traça una línia genealèxica que ens permet copsar el mecanisme joycià de l'"abnihilació de l'ètim". Ríos ens recorda que Roland Barthes va definir el neologisme com un acte eròtic i l'escuma dels mots fa reviure l'oculta troica de les dues efes de l'off --Milalias, Babelle i Herr Narrator--, que havien romàs una mica desdibuixats abans de les sorpreses plàstiques dels no-desplegables centrals.
Però finalment, assistim a les sessions impúdiques que ens ofereixen les paraules. "Le diable étant un père sévère criant: Persévère! ". Com en un estúpid comiat de solteres, l'escena s'omple de paraules disposades a tot per una mica de moviment, que dansen amb les forasteres més belles --Astuto lingüista, sí "cunning linguist"-- i proven frenètiques de donar la raó a Novalis o a Brossa, que les tenen per cossos. I Ríos salta de Novalis a Francis Ponge, quan afirma que el llenguatge és una copulació generalitzada que apel·la a l'escriptura. Les relacions perilloses dels signes troben en aquest text aclaridor de Ríos un cert cos teòric. El joc de paraules és considerat el llit adúlter de la literatura, perquè en ell es produeixen encontres furtius de fonemes. La retòrica anagramitza sense embuts en pura eròtica i les figures del discurs esdevenen "figuras e imposturas eróticas " que permeten els acoblaments desficiosos que preconitzava Octavio Paz al poema Las palabras : "Dales la vuelta, /cógelas del rabo (chillen, putas), /azótalas..."
Rebolcades, doncs, que esperonen --sense poder-ho Evitar-- la gènesi imparable dels portmanteau que es va empescar Lewis Carroll i que tant va perfer Joyce (mots maleta o centaure o, senzillament, cóctels motenoff ). Rebolcades que alliberen la sexualitat del llenguatge (masclista, catòlic i de dretes, Serrano dixit ) en transformar-lo en un papagai que balboteja els vaticinis més increïbles sense vacil·lar. Rebolcades, en fi, que ens permeten engruixir el vell crit de Samuel Beckett a Murphy fins fer-lo esdevenir eslògan: At the beginning, it was the pun. De primer sembla només una broma. Però el segon joc és l'innomenable. Ara rius?