dimecres, 25 de gener de 2006

La xarada de Bezsonoff

El rossellonès Joan Daniel Bezsonoff ha sorprès molts lectors catalans amb les seves dues últimes novel·les. A La guerra dels cornuts (Empúries, 2004) explicava amb un llenguatge acolorit la història dels catalans que van perdre la Primera Guerra Mundial a partir de les vicissituds del tinent Alexandre Pagès. Ara, a Les amnèsies de Déu (Empúries, 2005) trasllada l’acció a la Segona Guerra. Bezsonoff presenta la família rossellonesa dels Puig a la França ocupada, en el convuls règim col·laboracionista de Vichy. El lector xala amb la història del impagable mossèn Puig, un capellà rossellonès tan devot com incapaç de mantenir el vot de castedat, en un exemple clar de la dicotomia on/off que l’autor tragina el cognom. La galeria de secundaris és un dels punts forts de la novel·la. Al meu entendre, un dels millors és un cors anomenat Maurice Leccia que el sergent Roger Puig, nebot del mossèn lúbric, coneix a les Ardenes. Bezsonoff presenta Leccia com un Lecquio qualsevol: “un home molt alt, molt morè i molt atractiu”. Després d’aital descripció, matisa: “En tot cas, agradava a les dones. Reia molt fort. Un riure d’home afartat”. A mi, però, el que m’ha interessat més d’aquest casanova és que compon mots encreuats, encara que sigui al setmanari feixista Je suis partout. De fet, la missió professional de Leccia és corregir els que confegeix un tal Max Favalelli, però quan el crucigramista titular s’absenta el substiteix en la rúbrica. Tot i la minsa continuïtat, Leccia és tan apreciat com Larsson al Nou Camp per les seves definicions enginyoses. Bezsonoff en reprodueix una de difícil. Una xarada que qualifica d’introbable: “Mon premier est au milieu de ce qui va sur mon deuxième. Mon deuxième est dans mon tout, et mon tout s’accroche à mon premier lorsqu’il quitte mon second”. Què, on o off? Com que el francès és per al nord-català Bezsonoff tan poc obscur com l’espanyol per als sud-catalans, ni li passa pel cap la necessitat de traduir-la. Seria: “El meu primer és al mig d’allò que va sobre el meu segon. El meu segon és dins el meu tot, i el meu tot s'enfila dalt del meu primer quan deixa el meu segon”. Què? Ni traduïda, oi? Afortunadament un asterisc salvador ens mena a marin (mariner), una resposta que exigeix una llarga explicació. Traduïda: “El masteler (mât) és al mig del vaixell que flota sobre el riu Rhin (rin). El ronyó (rein) és dins el mariner (marin) i aquest s’enfila dalt del masteler (mât) quan deixa el Rhin, car té por del mar del Nord”. Bezsonoff mereix que pitgeu off i el llegiu, on sigui.

dimecres, 18 de gener de 2006

Don Amando seixanteja

La revolució francesa exemplifica una paradoxa sagnant: en nom de la llibertat s’han comés molts crims. Ara, en nom de la llibertat d’expressió, es perpetren moltes injúries. Hi ha els insults de Jiménez Losantos en CinemasCope, indegudament imitats per Oriol Malló aquí. Hi ha també el pamflet digital Libertad Digital. Ara, un lector verbívor gallec instal·lat a Andorra hi ha detectat un curiós fenomen enigmístic. A la secció “La lengua viva” —de clara inspiració (joan) maragalliana— l’insigne Amando de Miguel comenta qüestions lingüístiques de l’espanyol i tot sovint les relaciona amb les que ell anomena “lenguas regionales”. Com sol passar a la xarxa, la interacció amb els lectors és bàsica, de manera que AdM es nodreix dels missatges que li arriben i els comenta, citant el nom o pseudònim del contribuent. Doncs bé, per la via dels pseudònims —o nicknames— li colen gols terrorífics. Reprodueixo literalment un dels seus comentaris: "Ya sabía yo que alguien me explicaría lo de can seixanta (= casa sesenta, una casa patas arriba): Josep Eruill Arrret. Había un fabricante de tejidos en Barcelona conocido como Can Seixanta y que era el prototipo de la desorganización. Su fábrica, sita en la calle de la Riereta, ocupaba los números 18, 20 y 22, que sumados daban 60. La historia es bonita. Me pregunto si no habrá alguna relación con el verbo seixantejar (= empezar a cumplir los 60 años y algunos más). Puede que en la vida tradicional ese momento fuera de cierto desorden. Algo de eso podría decir yo". Desordre? No home no! Només has de llegir els cognoms del teu informant a l’inrevés, com qui descobreix a Roma l’amor. Eruill Arret, Amando? Terra lliure! L’insigne sociòleg posat a lingüista té un pa a l’ull si no sospita de dos cognoms com Eruill o Arret, però ja demostra tenir-hi una fleca sencera quan comenta un altre missatge demencial. L’envia un presumpte parisenc nascut a Santander, fill de mare catalana, que es declara satisfet per la còpula d’arrel catalana que uneix els seus cognoms i disgustat per la mancança de la Ñ al teclat del seu ordinador francès. AdM li explica que la còpula entre cognoms no és només catalana. Cita Menéndez y Pelayo, “también montañés”, i Ramon y Cajal. Després s’esplaia elegíacament per la Ñ. Tan amoïnat està que reprodueix, sense malfiar-ne, la signatura estrambòtica (injuriosa i blasmable): Morinel Sespan y Ols. Trobareu ambdós missatges (fins que no els esborrin) a l’arxiu de Libertad Digital: www.libertaddigital.com/php3/opi_desa.php3?cpn=27779 i tot igual però acabat en 26215.

dimecres, 11 de gener de 2006

Sidokus.com

D’avui en vuit, és a dir el proper dimecres dia divuit, es presentarà un llibre sorprenent a la Biblioteca Manuel de Pedrolo de Sant Pere de Ribes. El seu autor és el professor de música i enigmista David Puertas, de qui l’any passat ja vam destacar l’assaig breu sobre enigmes musicals Música encreuada (Clivis, 2004). El seu segon llibre és un llibre-joc. Duu per títol el nom de la pàgina web que visitareu inajornablement només acabar de llegir aquest article: Sidokus.com. Perquè David Puertas, en col·laboració amb el seu germà informàtic Bernat, l’ha feta grossa. S’ha inventat una nova modalitat de joc lògic amb banda sonora. El seu invent s’anomena sidoku i és la variant musical del popular sudoku numèric. Aquí, però, les caselles no contenen números sinó notes musicals, de manera que la seva resolució convida al taral·leig. Partint d’una graella 7x7 amb algunes notes a la vista, cal situar una nota (do, re, mi, fa, sol, la, si) a cada casella buida tenint en compte que les set notes han d’aparèixer a cada columna, a cada fila i a cada zona delimitada per vores més gruixudes. Com en el cas del popular sudoku, el sidoku només presenta una solució. A més, algunes caselles ombrejades permeten una plusvàlua musical: llegint-les d’esquerra a dreta i de dalt a baix componen els primers compassos d’una peça musical. Aquest desembre David Puertas ja es va estrenar publicant el primer sidoku de la història a la Revista Musical Catalana. Ara al gener reincidirà a l’Enderrock amb temes del tipus Boig per tu dels Sau o Bon dia de Els Pets. Les possibilitats són infinites. Una visita atenta a sidokus.com ens permet veure que Puertas ha previst diversos nivells de dificultat: grau elemental, mig, superior i virtuosisme. A diferència del sudoku numèric, els virtuosos aquí encara tenen un nou premi: els sidokus dodecafònics, amb graelles de 12x12 i l’afegitó de les cinc notes que admeten el sostingut: do#, re#, fa#, sol# i la#. L’era digital permet que els germans Puertas ja ofereixin la seva creació a totes les publicacions interessades del món. Proveu de resoldre els sidokus de mostra, començant pels elementals. Ja veureu com us hi enganxeu molt més que no pas amb el sudoku numèric. Tant de bo aquest invent català protagonitzi un èxit planetari semblant al del seu inspirador. Seria fantàstic anar per aquests bars de Déu i veure com, després de completar feliçment la graella de mots encreuats, els clients s’enfrontaven a un sidoku tot taral·lejant-ne la melodia oculta sense ni adonar-se’n.

dimecres, 4 de gener de 2006

Autemobilisme

A les llars d’alguns verbívors passat-demà arribarà un llibre de pes (pesant) signat pel cantapintor Luis Eduardo Aute. És un gran volum (25 x 25 cm, 4 de gruix i un parell de quilos de pes) que duu per títol animaLhada (Siruela, 2005) i que conté tot de poemes, il·lustracions, un CD i un DVD amb l’obra d’Aute. Prologat pel gran Carlos Edmundo de Ory —a qui devem l’indispensable vers “cuando leo soy un león”—, Aute hi recull els seus treballs poètics de les últimes dues dècades: animaLuno (poemigas y boligrafías, 1991-1994); animaLdos (poemigas y estereografías, 1998); animaL3D (poemigas, dibujox y estereografías 3D, 2004-2005). Són poemes basats en l’experimentació verbal, en els quals la tipografia hi juga un paper central. L’edició és tan opulenta que empetiteix algunes de les troballes. Sobretot perquè el joc verbal d’Aute es basa en la repetició d’elements, com per exemple en els quatre versos de “Solsticios y soledades”, muntats damunt quatre sols arrenglerats: “DeSOLación es/ trabajar de SOL/ a SOL/ y a SOLas” i aquesta mena de propostes volen un llit més petit. Tot i això, Aute és un parauler incansable a l’estil de Julián Ríos. Un dels seus millors poemigas es diu, justament, “Palabrador”. Hi presenta tres versos que formen una ve baixa que es clava al terra: “Bendita pala/ la que labra/ la palabra”. Les obsessions d’Aute el situen en un terreny de joc vital limitat per dues porteries: Eros i Tànatos. Al poemiga “Muerótica” reuneix ambdós porters: “I Antes o después/ EROS se/ EROSiona. II TÁNATOS/ maTA NATOS”. “Abracadáver” proposa una paronomàsia inquietant: “Donde acaba la magia/ empieza la fagia”. I a “Sextertores” porta la petita mort de l’orgasme a un punt sublim: “Y se entregó a la muerte/ encantado de la vida”. El caràcter subversiu d’Aute apareix constantment en les seves propostes verbívores. A “Las ferias del arte” es declara “¡Harto del arte/ como estandARTE!” i, just després, carrega contra els cosmopolites de saló amb una paronomàsia contundent: “Los idiotas también hablan idiomas”. Però aquesta constatació lingüística no el priva de fer versos en francès (Rêves en grève: REVEnir/ à la RÉVÉlation/ à travers/ des RÊVES) o anglès (God slave the king: “The sword/ is the only word/ the world/ understands”, said/ the fucKING/ KING). El món d’Aute és aferrissadament verbívor. Per comprovar-ho basta anar a la pàgina 230 d’aquesta AnimalHada i observar la manera que té d’escriure un infinitiu castellà en el qual qualsevol verbívor es reconeixerà: RECONOCER.