dissabte, 24 de febrer de 1990

Esperantisme popular

La bellesa del que ens resta ocult és inqüestionable. Totes les obvietats acaben per provocar una sensació poc gratificant, una mena de cul de sac que no podem transgredir perquè no hi ha res més al darrera. Per això l'atracció que exerceix el desconegut és l'autèntic generador de l'enigmística, i l'intricat camí que recorrem per arribar a un coneixement bellament trobat el seu màxim exponent.
Secularment, el poliglotisme ha estat patrimoni d'unes minories força selectes que l'han fet servir com un plus de poder sobre els altres mortals. Encara avui en dia, tot i la proliferació d'acadèmies d'anglès, la gent assisteix perplexa als sermons que s'imparteixen durant els concerts de rock com qui anava abans a les misses en llatí. I més enllà dels cent mots de xoc de cada llengua, que en algun moment de la història han estat de moda per raons extragramaticals, poca gent coneix més de tres llengües en profunditat. Per això té un cert interès insultar en un idioma que no es domina, com fan els esportistes estrangers tan sovint, perquè sempre es pot brandar el desconeixement del matís que separa barret de barrut, sastre de sapastre, taló de talòs, rètol de brètol o carbó de cabró.
Però un dels aspectes més malinterpretats de la diversitat idiomàtica és la seva sonoritat. La confusió babèlica que caracteritza el nostre univers lingüístic es veu moltes vegades agreujada per les relacions fonètiques que es traven subjectivament entre llengües molt diferents. Tots hem jugat a imitar matusserament una llengua estrangera de nens, estrafent una ganyota i pronunciant moltes guturals seguides si volíem ser alemanys, moltes líquides si xinesos o quatre vibrants avortades si preteníem passar per gavatxos. A voltes, aquests jocs innocents ultrapassen l'àmbit de la infantesa i quallen en acudits populars d'àmplia difusió. És aquell camp semàntic pretesament divertit dels ministres estrangers: el d'aviació soviètic Sietcaus Pataxop, el seu homònim japonès Sicaic Me Mato, l'equivalent xipriota al senyor Borrell Nitrec Niposo (que entre els espanyols esdevé Ministre d'Hisenda nipó: Niquito Nipongo) o el titular del ministeri de Sanitat coreà: Nipixo Nicago. A casa nostra, la imaginació popular va arribar a adjudicar una secretària japonesa al difunt president Tarradellas, la famosa Iasok Aki.
Però a banda d'aquests acudits dolents, que alternen en el discurs popular amb els nostrats d'Arbeca o els importats de Lepe, la imaginació col.lectiva ha estandaritzat interessants frases en català que es transvesteixen de diversos idiomes. Si el proper elapé dels "Sopa de Cabra" es titulés "Alls secs mai couen", més d'un messetari enviaria per fax un missatge al seu cercle d'amistats anunciant el descobriment d'un nou grup anglès excel.lent. El single promocional d'aquest llarga durada podria ser una peça de rock agrícola titulada "Ai si caus!" (fonèticament "veig vaques" en anglès).
Les llengües germàniques són les més representades en aquesta modalitat lúdica del fonograma. Si algú vol imitar el Chaplin nazi de "El Gran Dictador" només cal que posi cara greu i pronunciï una frase nascuda arran del famós bany antinuclear de Manuel Fraga a Palomares: "Elàstics blaus mai no es mullen". Sense sortir del tema, el fonograma típic del neerlandès seria "Esclops mullats fan fàstic", que sempre es pot amanir amb la facècia de sobretaula agressiva que conformen les tres principals ciutats d'Holanda. El procés d'una mala digestió es defineix per Amsterdam (obriu la boca com si deglutíssiu), Rotterdam (eructeu amb la màxima finor) i Utrecht (fingiu el gest del vòmit).
Finalment, quant a fonogrames en llengües més exòtiques, hi ha el clàssic xinès "A les cinc tinc set i a les set tinc son", el realista àrab "Mai halem ni halarem" i el socialment reivindicatiu "Mata la vaca amb l'estaca" que utilitzen els musulmans crítics envers la societat classista hindú.

dissabte, 17 de febrer de 1990

Zoologia sonora

Acabàvem un article anterior d'aquesta secció amb la referència al deliciós opuscle de mossèn Cinto Verdaguer Què diuen los aucells? (inclòs a les seves Obres Completes) en el que el poeta referia les diverses transcripcions populars que la pagesia feia del cant dels ocells. Tradicionalment, els plumífers han estat els animals més relacionats amb la parla per raons òbvies, i la presència de lloros, papagais, cotorres, corbs o altres ocells parladors en obres literàries és una constant que uneix autors força diferents. Un llistat succint d'alguns exemples abastaria Stevenson (L'illa del tresor), Queneau (Zazie al metro), Pavic (Diccionari Khàzar), Flaubert -tal com Julian Barnes s'encarrega de magnificar a El lloro de Flaubert-, etc...
Gerald Durrell, en el seu innocu Ocells, bèsties i parents, posa en boca d'un personatge grec anomenat Theòdoros, una interessant llegenda que entronca amb aquest món, apassionant per fal.laç, de l'etimologia popular. La llegenda es remunta als temps de Jesucrist i té a veure amb la denominació que els grecs han atorgat a un ocell conegut també com la tórtora turca. El nom en qüestió és Dekaohtoura, que significa "la del divuit".
El conte diu que quan Crist portava la creu al Calvari, en veure'l tan exhaust, un soldat romà se'n va compadir. Al costat del camí hi havia una anciana que venia llet, de manera que el soldat romà se li va atansar i li demanà pel preu d'una tassa. La vella va respondre que una tassa valia divuit monedes i el soldat s'adonà que només en tenia disset. Aleshores va pregar a la dona que li donés igualment una tassa per a Jesucrist per només disset monedes, però l'anciana va insistir avariciosament que en volia divuit. Per això, quan el Crist fou crucificat, la vella es va transformar en una tórtora turca i fou condemnada a anar d'un lloc a l'altre repetint Dekaohtò, dekaohtò ("divuit, divuit...") durant la resta dels seus dies. Assegura la llegenda que si mai accedeix a dir Dekaeftà ("disset"), retornarà a la seva forma humana. En canvi si és tan tossuda que arriba a dir mai Dekaennea ("dinou") el món acabarà.
El màgic Georges Perec, per la seva banda, en una obra enciclopèdica anomenada La vida: instruccions d'ús (no traduïda encara a la nostra llengua), introdueix alguns calembours especialment saborosos relacionats amb el món animal. Al capítol XII d'aquesta monumental novel.la-trencaclosques un nen llegeix una historieta on es veu una vinyeta que mostra un jove alt, de llarga cabellera, que porta un jersei blau a ratlles i munta un ase. Curiosament, qui parla és l'ase i el que diu -qui veut faire l'âne fait la bête (qui vol fer l'ase fa el bèstia)- és una deformació d'una dita de Pascal: qui veut faire l'ange fait la bête (qui vol fer l'àngel fa el bèstia).
També Henry Thoreau, l'autor de l'assaig Desobediència civil en el qual Mahtama Gandhi basà la seva activitat pacifista, tendia als jocs de paraules de caire zoològic. Potser perquè Thoreau es passà més de sis anys vivint en una cabana per escriure el seu llibre sobre el contacte amb la natura Walden. De Walden precisament extreiem un dels puns més enginyosos de Thoreau. El narrador sempre troba algun pescador ocasional a l'estany que hi ha al costat de la seva cabana. I sempre se'l troba absolutament quiet i abatut per la manca de pesca. Thoreau diu d'aquests pescadors ocasionals que "després de passar per diversos estats filosòfics, normalment havia extret la conclusió, quan arribava jo, que pertanyia a l'orde antic dels Cenobites". El joc de paraules és força ocult fins i tot en la versió original anglesa, perquè Thoreau relaciona els estoics monjos cenobites amb una frase col.loquial típica dels pescadors. L'homofonia funciona en anglès perfectament entre Coenobites (cenobites) i See, no bites (ei, no piquen).

dissabte, 10 de febrer de 1990

L'embarbussament

L'embarbussament o entrebanc és un joc oral de gran tradició en totes les llengües, consistent a pronunciar amb una certa rapidesa una frase que presenta dificultats evidents de pronúncia. Els folcloristes n'han recollit un bon munt, juntament amb altres facècies com ara endevinalles, dites o versets satírics. I, de la mateixa manera que amb les endevinalles, els embarbussaments es transmeten de generació en generació. Com passa en molts dels jocs més populars, cada llengua acostuma a tenir-ne un d'emblemàtic. En el nostre cas, sembla evident que el guardó se l'endú els "setze jutges d'un jutjat mengen fetge d'un penjat; si el penjat despengen, els setze jutges ja no en mengen". Però no li manquen competidors, alguns de tan antics com aquest altre, gairebé homònim a l'embarbussament emblemàtic de l'espanyol: "Una anguila anguilardenca, qui la desanguinguilardarà? Jo la desanguinguilardaré, que de més ben desanguinguilardades n'he".
L'embarbussament té l'atractiu dels jocs orals i molts professionals de la paraula el fan servir d'entrenament eficaç. Conta la llegenda que a la Grècia del segle IV abans de Crist hi havia un famós orador, filòsof i polític atenenc anomenat Demòstenes. Demòstenes no va inventar l'entrebanc, però val a dir que normalment s'entrebancava força. Per tal de superar el seu problema de fluïdesa, el pobre Demòstenes es va dedicar en cos i ànima a exercitar la seva llengua tot col.locant-li una pedreta al damunt i repetint fins a l'esgotament les paraules més difícils que coneixia. Avui en dia, molts locutors de ràdio, abans d'entrar per antena, fan servir el mètode del llapis mossegat del través per agafar una facilitat verbal que els permeti una bona al.locució. És una activitat equiparable als entrenaments que alguns atletes efectuen sobre la pesada sorra de la platja.
En la nostra breu experiència en la revista de mots encreuats "...més" hem comprovat que aquest és un dels jocs més populars. En dues ocasions el concurs mensual consistia a llegir per telèfon dotze enrevessats embarbussaments en el temps màxim d'un minut. El resultat quedava enregistrat en un contestador automàtic i la participació fou tan entusiasta que desbordà totes les previsions. Alguns dels entrebancs proposats eren: "En cap cap cap el que cap en aquest cap"; "si qui deu deu diu que deu deu diu el que deu i deu el que diu"; "plou poc però pel poc que plou, plou prou"; "una gallina xica, tica, mica, camacurta i ballarica va tenir tres fills xics, tics, mics, camacurts i ballarics; si la gallina no hagués estat xica, tica, mica, camacurta i ballarica, els seus tres fills no haurien estat xics, tics, mics, camacurts i ballarics"; "la rata rosega la roda del carro del ruc del carrer del porró" (aquest darrer no apte per a francesos).
En un recent campionat organitzat per la revista nordamericana "Word Ways" que premiava els embarbussaments més complicats, foren escollits tres exemples de tongue-twisters (equivalent literal al castellà trabalenguas). El primer era en anglès: The sixth sick sheik's sixth sheep's sick (La sisena ovella del sisè xeic malalt està malalta). El segon era una frase xeca que careix de vocals: Strch prst skrz krk (fica't un dit al coll). El tercer és en dialecte Xhosa, de la regió sudafricana de Transkei: Iqaqa laziqikaqika kwaze kwaqhawaka uqhoqhoqha (el crani va rodolar i es va trencar la larinx). Com es pot apreciar en aquests exemples d'estètica Guinness, el que menys importa en un embarbussament és el seu significat. La qüestió és fer patir la llengua.

dissabte, 3 de febrer de 1990

Traductors d'animals

Les onomatopeies referides als sons amb què mercadegen els membres de l'anomenat "regne animal" estan molt més mediatitzades pels criteris dels seus receptors humans del que sembla. És del tot imprecís afirmar que les onomatopeies són universals, com ho demostra la munió de profundes i ancestrals polèmiques que han generat. A casa nostra, on els gossos sempre han estat moneda de canvi en la dialèctica colonial, és ben arrelada la creença que els cans del país fan "bup" mentre que els gossos dels nostres veïns de baix fan "guau". Fa ben poc vaig mantenir una surrealista diatriba amb un professor de llatí logronyès que sostenia que els gats del seu poble (Cervera del Río Alhama) no feien pas "meu" com els catalans, ni tampoc "miau" com els seus compatriotes, sinó encara un altre so diferent. Tots els meus esforços per fer-li veure la subjectivitat fonètica que plana sobre la nostra percepció i posterior reproducció lingüística de sons animals foren endebades. Ell sostingué sorrut que la diversitat no és pas a la nostra oïda (tan avesada a relacionar sons amb un determinat nombre de fonemes), sinó a les goles dels diversos gats. Vam acabar la discussió amb una juguesca: un dia d'aquests li he de portar un gat logronyès i un de barceloní, i ell haurà d'endevinar qui és qui. Es prega a tothom que tingui un gat logronyès a mà que es posi en contacte amb aquesta secció.
Discussions d'una profunditat similar solen donar-se a totes les acadèmies d'idiomes quan arriba la típica classe de les onomatopeies. Les tràgiques disputes desemboquen normalment en l'anomenat "síndrome Berlitz" quan algun alumne es nega en rodó a acceptar, per exemple, que els galls anglesos no fan "kikirikí", sinó "cockokodoo". Els arguments que les dues parts en litigi exhibeixen en aquestes ocasions farien tremolar d'enveja als sofistes més espavilats. Val a dir que es tracta d'una discussió absolutament baladí. Una altra cosa és que hi hagi animals políglotes, com el famós lloro de Flaubert, però la gran majoria de fauna viu aliena a les batalles del llenguatge humà.
De tota manera, l'obstinació gairebé psicodèlica de traduir (o transcriure) els missatges dels animals en monemes és compartida per totes les llengües del món. I la nostra no n'és pas l'excepció. L'ínclit Jacint Verdaguer ho demostra en un curiós opuscle anomenat Què diuen los aucells?. No content amb els misteris del més enllà, mossèn Cinto recull "la lletra del cant dels aucells" a partir del coneixement telúric de pagesos i pastors. El resultat de la seva recerca és un model excel.lent d'enigmística zoològica, malgrat la carrincloneria folklorista inherent. Verdaguer transcriu el xerroteig del pardal (Xerrig-xarreig,/ gira't i tomba't, gira't i jeu), la remor del picasoques (Arrapa, pitit!/ Arrapa, pitit!), l'escàndol de l'ànec (Vull naps, vull naps) o el remugament de la lloca (Coc, coc,/ durarà poc,/ durarà poc) amb la resposta conseqüent del gall (Posa't es... clops!).
Però potser l'ocell menys comprès és la guatlla. Segons Verdaguer, a la Guilleria, a últims de primavera, "quan los sègols han espigat, diu: Blat florit, blat florit", i en arribar el temps de les segues a la plana de Vic fa una altra tonada: Blat segat, blat segat. A Berga, en canvi, "per ser comarca pobra se menja molt blat pelat" i la guatlla els ho recorda tot cantant Blat pelat, blat pelat. Tampoc no s'està d'esmentar un amic seu del ram de Yul Brinner que es va sentir ofès en sentir el cant de la guatlla perquè hi entenia: Cap pelat, cap pelat! Però la percepció més xocant d'aquest opuscle és la referida al colom. Diu Verdaguer: "Los fadrins de Sant Boi de Lluçanès (...) són del parer de que els Coloms, quan parrupegen, movent-se cerimoniosament d'ací d'allà, i donant giravolts de ballador en son colomar, diuen tots estufats: Jo só més guapo que tu!/ Jo só més guapo que tu!". Tot i que Verdaguer no ho especifica, potser s'expressen així perquè són Coloms de sis ales. El que ens agradaria saber és la identitat d'aquest "tu".