dijous, 27 de desembre del 2001

Singularitat plural

Fa cosa d'un mes, la lectora Àngela Ribas (Sant Feliu de Guíxols) ens va fer veure que el "bridge" era tingut pels diccionaris catalans com un monosíl·lab fonètic que sonava "britx" però esdevenia bisíl·lab per escrit (separat "brid-ge"). El plural d'aquest popular joc de cartes era "bridges", un mot que sona bisíl·lab segons la pronúncia anglesa ("britges", si fa no fa) però que en català viu en l'esquizofrènia: les transcripcions fonètiques el fan monosil·làbic ("britxs") i les escrites el separen com un bisíl·lab ("brid-ges"). Aital riquesa em va empènyer a sol·licitar mots plurals força singulars, i viceversa, com els ara famosos "talibans" (quan "taliban" ja és el plural de "tali" en llengua local afgana), els saborosos "espaguetis" (que sense la S final ja pluralitzen la pasta italiana "spaghetto") o els "bàrmans" (ja que en anglès el plural de "man" no és "mans" sinó "men"). Al respecte d'aquest últim, la Rita Ulloa (Barcelona) assenyala que els "bàrmans" s'haurien de netejar amb un "eixugamans", un terme singular amb aspecte ben plural que en català esdevé invariable.

És la Cèlia Riba (Ciutat de Mallorca) qui aporta més exemples d'aquests singulars tan plurals del català, com ara un rentaplats, un pintallavis o un setciències. Aquest últim exemple serveix de pretext perquè Rosa Narváez (Barcelona) faci tota una divertida elucubració sobre el fet que aquesta mena de saberuts no siguin coneguts com vuitciències o setzeciències... En realitat, la lògica i alguns estudiosos de l'etimologia semblen assenyalar al número set pel sistema universitari medieval. Els estudis de preparació a la filosofia i a la teologia es cursaven en dues fases: el Trivium (o trivi) i el Quadrivium (o quadrivi). El trivi comprenia la gramàtica, la dialèctica i la retòrica. El quadrivi l'aritmètica, la música, la geometria i l'astronomia. Aquests set sabers són els que inspiren el terme "setciències".

Cèlia Riba aporta més plurals italians singularitzats en català, com el "confeti" (de "confetto"), el "tuti" (de "tutto") o els "saltimbanquis" (quan "saltimbanchi" ja és el plural de "saltimbanco"). Però el cas més curiós que recorda Riba és el dels "putxinel·lis". Aparentment seria un nou cas de repluralització, però resulta que la "pulcinella" italiana és un terme invariable que ha passat a d'altres llengües de l'entorn sense canvis: "polichinelle" en francès i "polichinela" en espanyol, per exemple. Riba atribueix la forma catalana a la creença popular de caire humorístic, que bona part de les paraules italianes acaben en -i a causa de l'abundància d'aquesta terminació en els plurals masculins. Però alguns diccionaris, per exemple el Zingarelli, admeten com a forma plural rara el "pulcinelli" que justificaria el nostre "elis elis putxinel·lis"... És a dir, que els catalans o som de la broma o som rars. Singulars.

Un últim exemple ens mostrarà que les vides dels mots poden ser tan recomplicades com les nostres. Es tracta dels famosíssims "mass media" que donen peu als fenòmens "mediàtics", un dels adjectius més malbaratats en aquests últims anys. "Media" és un plural llatí que ens arriba a través de l'anglès i que molts singularitzen sense manies tot parlant d'aquest "media" o d'aquell altre. És clar que el singular dels "media" ens menaria al món dels esperits, perquè llavors en diríem "mèdium".

dijous, 13 de desembre del 2001

A torre da derrotA

La cordialitat del poeta-físic David Jou m'ha permès acaronar, després d'anys de cobejar-lo, un poemari en gallec del gran Gonzalo Navaza. El llibre, bellament editat per Xerais, es diu A Torre da derrotA i és, com els verbívors més perspicaços ja deuen haver endevinat, un poemari palindròmic. És a dir, que cada vers es pot llegir del dret i del revés ("Luz azuL/ e/ Un ollo nU" són els tres primers). La veritat és que ja fa cinc o sis anys vaig descobrir la poesia sotàdica de Navaza per culpa, o gràcies, a Internet. Navaza és un internauta pioner entre poetes —en aquest sentit recorda el nostre Ramon Dachs— i des que la xarxa és xarxa ha mantingut una pàgina excepcional (que ara mateix està situada a l'adreça http://www.terra.es/personal5/gnavaza/menu01.htm ) en la qual els palíndroms tenen un lloc preeminent, igual com altres enginys verbals i la literatura gallega en general. L'espai Navaza a Internet ja tenia un disseny avançat a mitjan anys noranta, però ara encara sorprén pels seus efectes i per la seva elegància inquietant. A més, el to general presenta detalls tan deliciosos com aquesta frase: "Esta páxina non conta con subvención nin falta que fai".

El llibre m'arriba a les mans just una dècada tard. M'adono pel colofó que el van imprimir "o día 27 de novembro (San Facundo) do ano palindrómico 1991". Sant Facund (fecund) i diada del beat Ramon Llull! Ho sé del cert perquè justament vam triar un 27 de novembre (de l'any 2000) perquè el palindròmic Llull beneís la sensacional presentació que en Joaquim Maria Puyal va tenir la gentilesa de fer del meu Verbàlia al FAD. Ara, a més, som a punt de tancar el cicle palindròmic que s'encetava en 1991 tot entrant a l'any 2002 i ja fins d'aquí a 110 anys no hi tornarem (o hi tornaran). ¿I encara hi ha qui no creu en l'atzar? Navaza ho té clar: "Azar trazA / A torre da derrotA". Aquest poeta guardonat amb premis de la crítica (Premio Crítica Española 1991) és també crític guardonat amb premis de poesia (Premio Eusebio Lorenzo 1989) i poeta poeta dels que Borges associava a "ser el que en la vana noche/ cuenta las sílabas".

Quan escriu versos com "Adora a rodA/ O breve verbO" va molt més enllà de la mera simetria palindròmica. En un pròleg breu Xosé María Álvarez Cáccamo situa Navaza en el seu context potencial (de "literatura incòmoda"), tot rememorant algunes de les seves col·laboracions oulipienne al "Diario 16 de Galicia", en el qual va arribar a publicar l'Estatut gallec i llei de normalització lingüística reescrites canviant-ne tots els sustantius segons el procediment S+7. També en destaca un vers sotàdic emblemàtic com "E de corpos nus un só procedE" per descriure la cosmogonia del poeta. Després ressegueix una per una les cinc parts del poemari i en refà el discurs. De les seves valoracions destaca l'opinió que destil·la sobre l'etern conflicte entre el joc i el foc: "Así manexado, o palíndromo non constitúe só a peza dun xogo, senón que, sen perder o seu carácter lúdico, enxeñoso, recreativo, colabora para a iluminación das zonas agachadas da vida". Les zones "agachadas" de la vida formaran part tant com vulguin d'aquesta magnífica A Torre da derrotA, però el lector sensible no pot sinó aixecar-se de la cadira i aplaudir entusiasmat per la victòria de la desfeta: "O norte, non é tronO/ E ó sur, CrusoE".

dijous, 6 de desembre del 2001

¿Cronologia o cronològia?

La recent publicació de Diàlegs amb l'Índia (Proa-Moll, 2001) de l'orientalista mallorquí Joan Mascaró (1897-1987) permetia equiparar-lo numèricament amb l'artista Joan Miró (1893-1983). La curiosa coincidència de dígits entre l'any de naixement i l'any que morí Miró suscitava una incògnita: ¿seria possible una societat secreta que s'ocupés només de les persones que moren entre els mateixos quatre dígits que els van veure néixer? Les respostes d'un bon nombre de lectors de l'Avui permeten assegurar que sí. Hi ha una veritable lògia dorment de cronòlegs (entesos com difunts que tenen les mateixes quatre xifres en l'any de naixement i en el de traspàs). Una diguem-ne "cronològia" fonamentada en la cronologia. El cert és que en les últimes setmanes una dotzena llarga de lectors ja ha enviat per correu electrònic més de cent cronòlegs extrets d'enciclopèdies i anuaris. Destaquen, per prolixos i perserverants, els lectors Andrea Àlvarez, Carles Elias, Nàdia Farrés, Ramon Forès i Jordi Pinart. Els cronòlegs enviats abasten molts segles i gairebé tots els àmbits de la cultura.

Sobresurten, en la línia de Miró, tres artistes de primera com el pintor i poeta anglès Dante Gabriel Rossetti (1828-1882), el poeta i escriptor també anglès (i també, com Miró, mort a Mallorca!) Robert Graves (1895-1985) i el músic anglès Henry Purcell (1659-1695). Es dóna la feliç coincidència que tots tres cronòlegs van néixer a Londres. ¿Què deu tenir el Tàmesi? En la mateixa línia analògica trobem una parella de cronòlegs que va a missa: sant Antoni Maria Claret i Clarà (1807-1870) i mossèn Pere Tarrés i Claret (1905-1950), dos il·lustres homes d'església claríssimament vinculats també per via onomàstica. En l'àmbit polític els lectors verbívors han desemmascarat el tsar Alexandre II de Rússia (1818-1881) i dos polítics prou destacats en la història contemporània del país. D'una banda el dirigent del PNB Manuel de Irujo (1891-1981), que va arribar a ministre als governs de Largo Caballero i Negrín, i en segon lloc el polític català d'esquerres Joan Comorera (1895-1958). El cas de Comorera té un colofó digne de figurar als annals de la lògia dels cronòlegs amb lletres d'or, perquè va morir fastiguejat i malalt al penal de Burgos en ple franquisme (1958) però les seves despulles no foren traslladades a Barcelona fins al 1985, tot completant així una triple combinació 1895-1958-1985.

Hi ha cronòlegs destacats a tots els segles. Probablement n'hi ha més de longeus (com Miró) però també n'hi ha que moren ben joves. Tècnicament, el més jove seria algú que morís als 9 anys (entre 1901-1910 o 1956-1965 o...), tot i la dificultat de deixar petja en tants pocs anys de vida. Fins ara el benjamí dels cronòlegs rebuts és el músic anglès Henry Purcell (1659-1695), que tot just arribà als 36 anys, però la porta roman oberta. Una última qüestió és la complicada transició entre els segles XX i XXI que estem vivint. De fet, molt pocs dels que avui podem llegir aquest article som susceptibles de formar mai part d'aquesta lògia cronològica. Només els nascuts en 1920 que arribin (amb 99 anys!) al proper 2019. Entre aquests futurs cronòlegs hi podria haver mossèn Ballarín (1920) i el lingüista Antoni Maria Badia i Margarit (1920). Llarga vida!

dijous, 29 de novembre del 2001

Dessassossecs

M'escriu el ludolingüista mataroní Toni Civit, autor del quadrat màgic més gran que mai s'ha fabricat en català, per informar-me d'un nou repte que s'ha proposat: trobar la lletra que estigui repetida més vegades en una paraula. Si algun lector ens abandona aquí mateix ho entendré i que tingui una bona setmana, però és que les dèries de verbívor són així. Un bon dia algú com el Toni es fixa que en la paraula ERROR hi ha tres erres (com aquell vi tan mediocre) i al mot JUGUESQUES tres us (encara que una sigui muda). Quina de les dues troballes serà més valuosa? Civit ho té clar: la R d'error, perquè senyoreja en un 60% de la paraula ("erre que erre", dirien els veïns), mentre que la U només ocupa un 30% de les juquesques. Llavors Civit s'adona que el percentatge puja molt en les paraules curtes (la L domina un 80% de LLULL) i conclou que ha de ser una magnitud secundària que servirà només en cas d'empat. O sigui que primer de tot compten les paraules que llueixen una lletra repetida moltes vegades (com els DESASSOSSECS (6S al 50%) del títol que menaren el poeta Fernando Pessoa a escriure el grandíssim Livro do Desassossego sota l'heterònim de Bernardo Soares.

Aquest és, doncs, el repte: trobar mots colonitzats per una lletra. I llavors, fidel al compromís verbívor de conjuminar teoria i pràctica, Civit experimenta tant com poc amb la lletra que descriu el camí dels embriacs. Un relat molt esquemàtic podria encabir les troballes verbals amb què Toni Civit basteix una taula de la S en un context plausible: "Un detectiu verbívor compra l'AS (1S al 50%) al port de València i se'n va cap a SES (2S al 66%) Illes en un vaixell que fa moltes ESSES (3S al 60%) per veure si hi localitza un buscadíssim ASSASSÍ (4S al 57%). A Mallorca una colla d'ASSESSORS (5S al 55,5%) ESTRESSADÍSSIMS (6S al 40%) malden per fer-lo desistir de la recerca dient-li que és perillosa i oferint-li tota mena de tranquil·litzants. «Si t'ASSOSSEGUESSIS (7S al 50%) una mica —li diu el cap dels assessors— potser encara podries sortir-te'n». El detectiu verbívor pensa de replicar-li e alguna cosa semblant a «Si tu no em DESASSOSSEGUESSIS (8S al 47%) ja l'hauria trobat», però al final li surt la parla materna i li clava en versió valenciana (un 3% més valuosa): «Si tu no em DESASSOSSEGASSES (8S al 50%) ja l'hauria trobat»".

Superar el rècord mundial d'esses en un mot català serà un pèl desasssossegador. O algú troba una paraula vàlida que en llueixi 9 o bé una altra de 8 amb un percentatge superior al 50%. Civit és un veritable atleta del mot, o sigui que no serà fàcil. En canvi, si obrim el repte a tot l'alfabet, establirem una col·lecció prou assequible perquè tothom s'arrisqui a atacar una lletra o una altra, ni que siguin només les seves inicials. D'aquesta manera les incògnites es multipliquen tot fent salivar les boques dels veritables verbívors. Algú trobarà una paraula vàlida en català amb 8 As, ni que sigui equiparable a la típica entabanada castellana del cognom "Ochoa"? I amb 8 Es? Qui superarà les 2Z (al 40%) d'una PIZZA? I les 2Y (al 33,33%) de NYANYO? I les 2X (també al 33,33%) d'HAIXIX? Hi ha cap paraula vàlida que llueixi dues ces trencades (2Ç)? I dues hacs (2H)? Envieu les vostres millors troballes per a cada lletra de l'alfabet i així anirem construint el millor Alfabet Desassossegat de la llengua CATALANA (4A al 50%).

dijous, 22 de novembre del 2001

"Word Freak"

Si, per un d'aquells volers del destí, encara es publiqués "La Llumenera de Nova York" a la llista de llibres més venuts d'aquesta tardor, a l'apartat de no ficció, hi senyorejaria una magnífica perla verbívora anomenada "Word Freak" ("Boig pel Mot") del periodista del "Wall Street Journal" Stefan Fatsis (Houghton Mifflin Company. Boston-New York, 2001). Perquè aquesta crònica fulgurant sobre l'addicció a les paraules dels jugadors professionals d'Scrabble ha esdevingut un veritable fenomen editorial a Nova York. Fatsis encapçala el seu llibre amb tres cites. D'una banda, a través del ludolingüista Dmitri Borgmann (autor del memorable Language on Vacation) reivindica les capacitats no comunicatives del llenguatge, després invoca un gran personatge verbívor de Borges (el "memorioso" Funes) i finalment reprodueix un fragment verbòfob de My Fair Lady: "Paraules, paraules, paraules. Estic farta de paraules". Tot el llibre de Fatsis, que explica el seu periple pels campionats professionals d'Scrabble, respon a aquesta dinàmica d'amor-odi inherent a l'addicció verbal. A més, Fatsis s'esforça a inventariar aplicadament la presència del joc en novel·les, pel·lícules, sèries o poemes. Algunes referències són tan singulars com els cinc últims versos del poema "pulled down shade" de Charles Bukowski: "this fucking/Scotch is/great/let's play/Scrabble".

No cal haver fet mai cap partida d'Scrabble per assaborir aquest "Word Freak". Tot i això, com que l'Avui és probablement l'únic rotatiu d'Europa que en publica una secció diària, els seguidors de l'enigmista Miquel Sesé tindran un context més ampli per resseguir les aventures escrablianes del periodista i jugador nord-americà. Des que en 1949 l'Scrabble va començar a triomfar als Estats Units, la follia escrabliana mai no hi ha minvat. Hasbro, que en té els drets, ven més d'un milió de còpies del joc cada any. La National Scrabble Association (NSA) envia una newsletter informativa a més de 10.000 subscriptors, controla les fitxes de nivell de 2.300 jugadors actius repartits en més de 200 clubs i supervisa uns 150 torneigs anuals. Tot plegat, un circuit ple de verbívors estrafolaris que Stefan Fatsis ha freqüentat durant l'últim lustre i que ara aconsegueix descriure amb gran amenitat.

Costa triar algun dels molts episodis que fan de "Word Freak" un llibre excepcional, però potser en destacaria un de caire teològic extret d'una partida oficial que Fatsis celebra un dissabte contra el jueu ortodox Daniel Goldman. L'autor reprodueix (p. 333) les tesis de rabins de diverses branques sobre la possibilitat o no de jugar a Scrabble en sàbat. En general, no es considera un esport (prohibit) sinó una activitat intel·lectual (permès). Però perquè formar paraules no sigui equiparat a escriure (prohibit) Goldman exigeix jugar amb el tauler de la versió "De Luxe" en el qual les lletres estan separades per un petit voraviu. Això les desmarca de l'escriptura i també permet desmuntar el tauler sense separar (prohibit) ni trencar (prohibit) res. A diferència d'altres ortodoxos Goldman no arriba a jugar amb un assistent, però en sàbat no apunta mai res i es fa treure les fitxes del sac. Allà ell.

dijous, 15 de novembre del 2001

Pluralitat singular

La recerca del monosíl·lab català més llarg va quedar encallat, setmanes enrere, en un brindis amb "kirschs" (7 lletres) al qual ens convidava el poeta Hèctor Moret. Naturalment, el saborós licor anomenat kirsch és un manlleu germànic que prové de l'abreviació de "Kirschgeist", mot compost de Kirsche (cirera) i Geist (esperit). Malgrat la pràctica impossibilitat de superar el llindar de set lletres, els lectors de l'AVUI han persistit en la seva tramesa de monosíl·labs gegantins. Fins i tot el professor Narcís Garolera ha aportat una valuosa referència de monosil·labisme català en prosa, molt menys freqüent que en vers, divulgat en el seu article "Unes mostres de prosa monosil·làbica catalana" als Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XI (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1985).

Pel que fa a les últimes recerques, Àngela Ribas (Sant Feliu de Guíxols), aposta per un concepte artístic que ha prosperat prou per aparèixer a la Gran Enciclopèdia Catalana i a diversos diccionaris: el "kitsch". Sovint allò que considerem kitsch (¿xaró?, ¿hortera?) ressuscita els nostres gustos més infantils, potser perquè si és kitsch pot ser un esquitx i, si ens permetem de forçar el paral·lelisme, el seu plural defugirà els monosil·làbics "kitschs" i s'acostarà als "esquitxos" trisíl·labs. Tanta cabriola verbal desemboca en la veritable troballa d'Àngela Ribas. En la seva febril recerca de monosíl·labs llaaargs (com aquest que seria de 8 lletres si no fos que repetim as) aquesta lectora inquieta ha topat amb un altre mot d'origen estranger que li ha suscitat un dubte fascinador. Resulta que el joc de cartes conegut amb el nom de "bridge" figura com a bisíl·lab al Diccionari ortogràfic i de pronúncia —en singular "brid-ge" i en plural "brid-ges"—, però el mateix diccionari ofereix una transcripció fonètica monosil·làbica. Una transcripció propera al so original anglès que, per no haver d'usar símbols API, podríem transcriure en català com qui diu "britx" (invariable tant en singular com en plural), i per tant amb la pronúncia d'un sol cop de veu. La pregunta d'Àngela Ribas és ben pertinent: "ens trobem davant d'un monosíl·lab purament fonètic?" Si es confirma, el bridge (i sobretot els "bridges", de 7 lletres i també, en teoria, llegits com "britx" que rima amb "sandvitx") encapçalaria una categoria de mots dignes de figurar a les pancartes dels grups antiglobalització.

Perquè si els "bridges" són monosíl·labs i bisíl·labs alhora, plurals en la seva singularitat, ja els podem posar al costat dels "talibans", els "espaguetis" i els "bàrmans" que fins ara formaven la quintacolumna dels plurals repluralitzats: "taliban" perquè ja és el plural de "tali" en llengua local afgana, "espaguetis" perquè sense la S final ja és el plural de la pasta italiana "spaghetto" i "bàrmans" perquè en anglès el plural de "man" no és "mans" sinó "men". I encara hi podríem afegir els "tuaregs" berbers (que en realitat pluralitzen "targgi") o els "haikús" japonesos (que en realitat se singularitzen com "hai kai"). Ja ho cantaven, anys enrere, aquell parell de grenyuts que es deien Simon i Garfunkel: "like a bridge over troubled waters" ("com una partida de bridge sobre aigües turbulentes").

dijous, 8 de novembre del 2001

L'any que morí Miró

Tothom que llegeixi amb atenció els noms de les editorials Proa i Moll s'adonarà que estaven destinades a entendre's. Per això no ha de sorprendre que ara rescatin del dic sec els magnífics textos de l'orientalista mallorquí Joan Mascaró i els publiquin en un volum anomenat Diàlegs amb l'Índia a cura de l'historiador també mallorquí Gregori Mir. Mascaró dominava deu llengües (algunes de les quals, com ara el pali i el sànscrit, orientals) i va ser professor de literatura i llengua anglesa a Cambridge. Mir, a banda de preparar el volum, divulga diversos aspectes d'aquesta figura tan eclèctica com poc coneguda entre nosaltres. Mascaró és un personatge rellevant del segle XX, gran coneixedor de l'Índia. Gràcies a aquesta fal·lera oriental, Mascaró acaba cartejant-se amb figures tan emblemàtiques com el Beatle George Harrison o el president de l'Índia Jawaharlal Nehru. També manté relacions amb els poetes Jorge Guillén, Rosselló-Pòrcel i Carles Riba, tal com ja mostrava un epistolari publicat per Moll fa un parell d'anys. Però és una dada biogràfica completament aliena als seus lligams amb Orient el que em porta a rescatar-lo també des d'aquesta columna: Joan Mascaró va néixer a Mallorca l'any 1897 i va morir a Cambridge noranta anys justos després. És a dir, en 1987, un any amb els quatre mateixos dígits en un ordre diferent (1897-1987).

Un exemple molt il·lustre que manté un clar paral·lelisme numerològic amb Joan Mascaró és el de l'artista Joan Miró. Miró va néixer a Barcelona en 1893 i morí a Palma de Mallorca en 1983. L'any que morí Miró és, per tant, un rearranjament dels quatre dígits que ja componien l'any del seu naixement (1893-1983). Es dóna la circumstància que el cognom "Miró" i la forma verbal "morí" també són rearranjaments, en aquest cas de lletres. ¿Tindran cap influència aquestes coincidències atzaroses en la vida de les persones? ¿És possible que hi hagi una societat secreta que s'ocupi només de les persones que moren entre els mateixos quatre dígits que els van veure néixer? ¿Formarien part dos homes de la talla de Joan Miró i Joan Mascaró d'aquesta lògia? Quan George Orwell va publicar en 1948 una novel·la sobre el món futur li va posar per títol justament 1984. Aquesta és la novel·la on apareix per primera vegada el famós "Gran Germà" i s'hi escriu amb tanta duresa com encert. Probablemente només que s'hagués endarrerit una mica a publicar-la ja hauríem saltat una dècada (1949 = 1994). Les xifres són atzaroses, però hi ha molta gent que hi creu.

Per això potser no és trivial encetar una investigació cronològica que ens permeti localitzar personatges nascuts en un any "ics, i grega, zeta, a" i després finats en un any que simplement rearranja les quatre mateixes xifres: "ics, zeta, i grega, a". En direm cronòlegs i bàsicament se'n donaran de dos tipus: o bé gent que ha mort en edat provecta, com són els casos dels cronòlegs Mascaró i Miró, els quals abasten dos segles, o bé gent que ha mort molt jove, amb trajectòries vitals fulminants com ara 1936-1963, 1946-1964... o 1948-1984. No és una requesta fàcil. D'haver-n'hi, n'hi ha, però són gent especial i costen de trobar. Envieu cronòlegs a l'Avui i ja veuré què en fem.

dijous, 1 de novembre del 2001

Stefano Bartezzaghi

La setmana passada donava notícia del recent Lezioni di enigmistica de Stefano Bartezzaghi (Grandi Tascabili Einaudi núm. 868), una prodigiosa lliçó de com acostar els misteris del verb a la gent sense espantar-la amb galimaties inintel·ligibles. Però Bartezzaghi no surt del no-res. Ja fa anys que destaca en el panorama de les lletres italianes. El primer que li vaig llegir va ser un article a "La Stampa" sobre els "tatatà" (neologismes amb síl·laba triplicada, com ara "atrapapaparres" o "tastatatamis") que m'havia fet arribar Quim Monzó. A primers dels noranta Bartezzaghi tenia una secció anomenada "La posta in gioco" al suplement literari de "La Stampa" molt similar a aquesta columna d'enigmística (que data de 1989), però ell solia demanar la col·laboració dels lectors i després se'n feia ressò amb gran desplegament de mitjans. Així és com van començar les peticions als lectors de l'AVUI, allò que en l'era preinternauta encara ningú no en deia interacció i que Bartezzaghi ja practicava amb gran èxit de participació. Stefano és fill d'un dels crucigramistes italians més famosos —Piero Bartezzaghi—, però no practica l'art de compondre enigmes. De fet, li agrada de dir irònicament (fins i tot ho escriu a les solapes) que va destacar en la confecció d'un rebus (jeroglífic) en 1971, quan tenia 9 anys.

O sigui que més aviat és un teòric i un especialista en mosaics, perquè amb les troballes verbals dels lectors pot fer meravelles. Abans de publicar el seu primer llibre-mosaic sobre ludolingüística —Accavallavacca. Bompiani, 1992—, Bartezzaghi ja havia escrit algun monogràfic especialitzats en qüestions verbals com ara Studio Crittografico (La Sibilla, 1991). Fins i tot s'havia doctorat sota la tutela d'Umberto Eco. Després de l'èxit d'Accavallavacca va publicar un segon volum amb els millors moments de la seva columna a "La Stampa" que es va dir Anno Sabbatico (Bompiani, 1995), potser perquè el suplement literari en aquella època sortia els dissabtes. Finalment, abans d'aquest últim volum "alliçonador" d'ara, ja havia canviat d'editor amb Sfiga all'OK Corral (Einaudi, 1998).

Però potser el canvi més transcendent que ha fet Bartezzaghi en aquests últims temps ha estat passar de "La Stampa" a "La Repubblica". Ara, des de fa un parell d'anys, signa una secció setmanal anomenada "Lessico e nuvole" al suplement "Venerdí" que es publica el dia oficial de l'acompanyant de Robinson Crusoe. Però aquest pioner de la interacció complementa la seva secció setmanal amb una columna quasi diària de comentaris sobre les aportacions rebudes a la versió digital del diari (ho trobareu a www.repubblica.it/online/lessico_e_nuvole/lessico_e_nuvole.htm ).

La interacció amb els lectors republicans forneix Bartezzaghi de munició fresca. Per entendre'ns, hi ha explicacions anagramàtiques dels motius verbals que justifiquen el mal moment que semblen passar els jugadors de la Juve o tota mena d'enigmes clàssics que tenen per solució Ossama Bin Laden. Sempre des del rigor i el nivell que Bartezzaghi sap atorgar a les qüestions aparentment més banals, i amb un gruix de participació que només és explicable si tenim en compte que Itàlia és el país on va néixer l'enigmística.

dijous, 25 d’octubre del 2001

Lliçons d'enigmística

A la veïna Itàlia una de les joies editorials de la temporada és l'assaig de Stefano Bartezzaghi "Lezioni di enigmistica" (Grandi Tascabili Einaudi núm. 868). El títol no enganya. És un llibre sobre jocs de paraules escrit a la pàtria oficial de l'enigmística "acadèmica". És un volum especialitzat, ric i complex, però qualsevol lector curiós pot afrontar-lo amb garanties. No cal ni ser seguidor habitual d'aquesta columna, ni tan sols haver sentit mai a parlar d'aquesta disciplina que comença com un enigma i acaba en la cosa mística. Només cal, de moment i mentre ningú no hi posi remei, saber prou italià per deixar-se entabanar verbalment pels hereus de Quintilià. Així i tot Bartezzaghi ens ho facilita en assolir una virtut insòlita: és clar com l'aigua quan parla de coses intrínsecament fosques (com els enigmes).

El llibre, programàtic i brillantíssim, està dividit en tres parts. La tercera, sobre el futur de l'enigmística amb l'afegit de la bibliografia disponible, és la més generalista. Aquí Bartezzaghi fins i tot es permet alguna ullada tímida a les manifestacions dels verbívors no italians (entre els quals els lectors d'aquesta columna). La segona part és la més especialitzada i difícil de traslladar. Bartezzaghi hi descriu i exemplifica desenes de jocs tal com els ha formalitzat un segle d'enigmística clàssica italiana. Des del genèric "indovinello" a les "sciarade" de tota mena, passant pel "rebus", l'"acrostico", el "logogrifo", el "bifronte", el "palindromo" o el "cruciverba", entre molts d'altres. Els exemples són superbs i denoten l'àmplia cultura enigmística de l'autor, fill d'un insigne enigmòfil però distanciat de la pràctica "ortodoxa" del gènere. Els anys d'escriptura periodística, primer a "La Stampa" i ara a "La Repubblica", han dotat la seva prosa d'una joiosa vivor. El mestratge d'intel·lectuals com Umberto Eco (director de la seva tesi doctoral sobre criptografia) el proveeixen de fondària i transformen en referència ineludible les opinions ludolingüístiques d'aquest torinès de 39 anys.

De totes les lliçons del volum em quedo amb les trenta primeres pàgines. Bartezzaghi hi construeix amb una simplicitat aclaparadora un veritable kamasutra verbal. Sota quatre paraigües paral·lels a les quatre operacions aritmètiques bàsiques —combinar, llegir, compondre i resoldre— desplega 33 (10-10-7-6) activitats que van des de "començar" fins a "renunciar?", així amb interrogant, passant per un estol de fins infinitius de la infinita orfebreria verbal: separar, repetir, relligar, plasmar, capgirar, desenvolupar, encreuar, completar, reconstruir, interpretar, contradir... Durant el seu periple pel taller dels enigmògrafs Bartezzaghi deixa anar unes quantes reflexions d'interès. Dues de les millors serviran per cloure aquestes ratlles: a) "Jo penso que sempre hi ha un doble sentit a l'aguait, a l'interior de qualsevol paraula o enunciat"; b) "La mentalitat de l'enigmista és comuna a la de l'humorista: ha de ser capaç de detectar les situacions en les quals el discurs es bifurca". Per poc proper que us sigui l'italià, llegiu Bartezzaghi i us deixarà ben alliçonats.

dijous, 18 d’octubre del 2001

Ièpala!

Ara feu deu anys una columna com aquesta anunciava la imminent publicació d'un Diccionari d'abreviacions de Josep Maria Mestres i Josefina Guillén (Enciclopèdia Catalana, 1992) amb un article que duia per títol "La revolta dels acrònims". Ara arriba a les llibreries una segona edició revisada i ampliada amb 7.000 noves entrades. Si hi ha algun sector verbal que ha experimentat un creixement espectacular durant el segle XX és el de les sigles. Tot i que quan parlem d'abreviacions no només parlem de sigles o acrònims (UNESCO) sinó també d'abreviatures (àlg. per àlgebra) i símbols (&, emoticones, monogrames o els químics). El tàndem Mestres & Guillén en recull el major nombre possible, ara amb la col·laboració d'Elisabet Curt (que els deu haver ajudat a no fer ídem). Els seus criteris en un territori tan estantís com aquest són clars i enraonats, de manera que la nova introducció al diccionari (que triplica les pàgines de l'edició anterior) acabarà sent un text de referència. Els autors hi esvaeixen un bon nombre dels dubtes que generen aquests neologismes rampants alhora que fixen la nomenclatura fins a límits deliciosos per als verbívors de mena, com quan parlen d'alfònims (acrònims desplegats a la manera de "elapé" per LP) o siglònims (sigles lexicalitzades com "radar", "ovni" o "làser").
De totes les abreviacions les sigles són les que tenen un rendiment ludolingüístic més elevat. Quan un col·lectiu vol que l'identifiquin amb una sigla busca un doble sentit que la singularitzi. Així la "Federación de Organismos de Radio y Televisión Autonómicos" ja va néixer, per influència catalana, FORTA. Naturalment, en un terreny que tendeix a l'estalvi de lletres l'homonímia causa estralls i el joc ludoacronímic està garantit, sobretot perquè és senzill apropiar-se de sigles impunement, tal com ho demostra l'espanyol "Instituto de Biología Molecular" que comparteix acrònim amb la IBM (International Business Machines). Els nord-americans han fet de l'illa de Menorca un símbol de la ludoacronímia, més que res perquè l'invers d'ACRÒNIM es llegeix, justament, MINORCA, que és com els anglosaxons coneixen la pàtria dels Rubió i Tudurí. Una Minorca interessant és a la pàgina 222 del diccionari, a l'entrada FNAC. Aquesta llibreria francesa llueix un acrònim tan poc transparent que fins i tot s'ha arribat a fomentar l'especulació sobre l'origen de les quatre lletres. Doncs bé, en espanyol FNAC és el "Fondo Nacional de Arte Contemporáneo" i ni la seva combativa parella francesa FNACA "Fédération nationale des anciens combattants" ens n'aclareix res més.
D'entre les moltíssimes troballes que ens esperen a les pàgines d'aquest renovellat diccionari em quedo amb tres perles. D'una banda l'almogàver FOT (Free on truck: preu franc sobre camió); després que a partir d'ara ser de la SEBA (Serveis Energètics Bàsics Autònoms) ja no voldrà dir el mateix que ser de la ceba i, finalment, que la xiroia onomatopeia que presideix aquesta columna (Ièpala!), digna alhora d'un escoltisme entusiasta i d'un trist "llepa-la" xava, ja mai no podrà ser pronunciada amb la mateixa innocència perquè IEPALA designa l'Institut d'Estudis Polítics per a l'Amèrica Llatina i Àfrica.

dijous, 11 d’octubre del 2001

Llamps i troncs!

El repte de trobar el monosíl·lab més llarg en català ha fet barrinar molta gent. La nostra és una llengua especialment apta per a la creació de textos monosil·làbics, tal com ho demostra una rica tradició que abasta de Cerverí de Girona fins a Pere Quart. Albert Rossich, però, situa la formalització d'aquest artifici verbal en la literatura catalana del segle XVII. El monosil·labisme no és un joc innocent. Sovint ha estat un vehicle reivindicatiu de les bondats del català, i concretament de la seva capacitat de síntesi, davant la naturalesa més ampul·losa del veí espanyol. Pere Quart encapçalava la popular "Tirallonga dels monosíl·labs" així: "Una llengua avara —doncs rica— em permeté aquesta contribució anticipada al tan plausible programa d'austeritat". No és pas tan dur fer com si els mots més curts són els reis de tot (ho veus?, n'acabo d'enfilar dinou sense adonar-me'n), però buscar el monosíl·lab més llarg potser és una mica contradictori. Perquè implica fer de la longitud virtut entre els breus o viceversa. I això sempre costa una mica d'entendre.
És clar que els verbívors ho han entès perfectament. L'escriptor Xavier Duran (Barcelona) tramet uns crancs francs (6) que, pel mateix preu, són parònims. Des d'algun racó de la Gran Bretanya, o almenys des d'un compte de correu acabat .uk, Graciel·la Edo envia un felicíssim prenys (6) a qui desitgem el millor dels parts. Per la seva banda Joan Capó escriu, "per començar", uns esperançadors psalms (6). És obvi que el nivell 6 és el rècord a batre. Els magnífics (i tintinians) "llamps i troncs!" del títol són una troballa de la joveníssima Bea Morena (Centelles), segons informa el seu professor Joan Brussosa (Taradell), que ha tingut la humorada de traslladar el repte als alumnes de 3r d'ESO i 2n de batxillerat de l'IES Pere Barnils de Centelles. D'aquí surt la primera intuïció per superar el llindar. Brussosa escriu: "hi ha els Germans Guasch, de Guasch Teatre: són els Guaschs, oi? Una parella de sets!" L'intent és apreciable, però els noms propis no tenen entrada als diccionaris generals i, per tant, no compten. Toni Civil (Mataró) també s'adona que l'èxit passa per trobar-ne algun de 7 lletres i lamenta no passar dels de 6 —blancs, trulls, troncs, planys, llasts, qualls, grills, guanys, guants, quants, quarts, flancs...— Civit té un moment de lucidesa quan s'adona que els monosíl·labs més llargs són tots molt "plurals".
La Ció Munté (Reus) també s'atura al 6 —tremps, fruits, clercs...— i especula que el nivell 7 hauria de partir d'un diftong "similar a breunys, bruimps, dreumps o bé un triftong com ara trieumps. Llàstima que tots aquests no vulguin dir res (de moment)". Venen ganes de dir-li "vas bé, vas bé", perquè frega la triomfal proesa. Però és el poeta de la Franja Hèctor Moret qui torna a reblar el clau. Després de fer una bona llista de sisos amb alguna novetat —trencs, brulls o clamps— troba al DIEC el mot d'origen germànic que designa un licor de cireres —kirsch—, la forma plural del qual serà "kirschs" (7 lletres). Val a dir que aquest manlleu germànic és l'abreviació de l'antic "Kirschgeist", mot compost de Kirsche (cirera) i Geist (esperit). Brindem amb kirsch per Moret i la seva 7 de triomfs ;-)

dijous, 4 d’octubre del 2001

Correllengua

Sempre he seguit amb expectació les convocatòries que es fan sota l'advocació festiva del "Correllengua", un neologisme fantàstic que haurem d'inscriure a corre-cuita en la gran tradició corredora dels correfocs, els correbous i els correctors. Enguany aquest corredor de l'amor lingüístic es va encetar el 7 de setembre a Andorra i acabarà el 3 de novembre a Perpinyà. Les festes lingüístiques i les llengües festives m'agraden fins a l'obsessió, però he de reconèixer que al principi això del córrer m'havia frenat una mica. No acabava d'entendre com es podia córrer i enraonar alhora. O llegir i córrer o córrer i escriure sense quedar ben escorregut. I tanmateix, el perquè de tanta corredissa és senzill: tu primer vinga a córrer, corre que correràs, fins que se t'ocorre que potser aviat t'hauran de socórrer. És llavors quan treus la llengua i ho entens tot. No és ben bé l'estil irrepetible d'Albert Einstein ni tampoc el més populista de Mick Jagger, però és a l'abast de tothom que vulgui anar a córrer una mica de món amb la llengua fora sense cap vergonya d'ensenyar-la pertot. Els lemes correlingüístics ja van per aquí: "ensenya la llengua" (en un context de mascarada), "que no et patini la llengua" (per a un patinada popular), "que et rutlli la llengua" (per als actes prop de la plaça guinardorenca del Nen de la Rutlla)...

Perquè es tracta justament d'això. D'arrencar a córrer, per exemple, aquest dissabte a dos quarts de vuit del vespre cap a la concorreguda plaça del Guinardó a veure arribar la flama de la llengua que ve de la vila de Gràcia i dues horetes més tard parar orella als manresans "Esporàdics", els guinardorencs "Catarsi", els lleidatans "Encara farem salat" i els garriguencs "Tse Tse". Tot plegat per reivindicar que es facin més inversions en la nostra llengua. Només si hi invertim descobrirem el potencial que conté: CATALA-ALATAC; sí, "català a l'atac". D'actes com aquests del Guinardó se'n fan pertot. De Fraga a Maó i de Salses a Guardamar, que deien abans d'Internet. Ara la toponímia és una altra: "www.cal-llengua.org". Naturalment tot el que portem de paràgraf és un espot, perquè a l'hora de promoure l'ús del català l'únic lema admissible és aquest: "si es pot, espot". I no sempre es pot. Al jutjat d'instrucció número 3 de Santa Coloma de Farners, per exemple, es veu que no es pot. Quan hi arriba un assentament del registre civil redactat en català el refusen. El refusen a primers del segle XXI. I si els implicats ho recorren el jutge els diu "ara hi corro" i no el treuen d'aquí (ni d'allí). Potser algú li hauria d'explicar que en català una "corrença" és una diarrea o potser ni així no ho entendria (d'entendre, tot i que d'entendrir-se segur que tampoc no s'entendreix).

El Correllengua d'enguany té una llarga llista de "corrences" pendents, algunes tan pudents com les famoses recomanacions "educatives" de la Generalitat valenciana. Per això és lloable que, corre que correràs, els correlingüistes trenquin mitja dotzena de fronteres absurdes: Andorra-Seu d'Urgell, Pont de Suert-Benavarri, Lleida-Fraga, Gandesa-Calaceit, Cases d'Alcanar-Vinaròs i La Jonquera-El Pertús. Les fronteres són per travessar-les. Au, correm-hi tots!

dijous, 27 de setembre del 2001

Alta política

Moltes vegades he sostingut que la màgia verbal és més a prop de la descoberta que no pas de la invenció. Que, en qüestions de llengua i literatura, és molt més útil anar pel món amb els ulls oberts i la curiositat ben desfermada que no pas tancar-se al laboratori a veure què surt. Les diverses trameses d'un lector verbívor apassionat pels bifronts i els palíndroms em reafirmen en aquesta idea. El remitent es diu Ignasi Ripoll i sol acompanyar la signatura amb capicues autoal·lusius: "lo tèrbol o brètol", "dimitit i tímid", "ser procaç a cor pres"... En la seva primera tramesa, a trenc de setembre, em va fer partícip d'una descoberta sensacional: un d'aquells bifronts que esgarrifen per la seva presència subreptícia. "Has llegit el cognom del president de la comunitat valenciana a l'inrevés?", em demanava. Just quan Zaplana s'omplia la boca de pau lingüística per la nova AVL i, alhora, eliminava dels temaris tota referència als autors nascuts —com ell mateix— més enllà dels estrets marges de la comunitat de veïns que presideix, Ripoll em feia adonar que Zaplana ocultava una claríssima "anal-paZ". Una pau infantiloide en plena fase anal? Una pau que empeny a la sodomia? Doncs sí que té un bon futur, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua!

Animat per la seva descoberta, tal vegada esperonat pel meu interès creixent, Ignasi Ripoll s'ha llançat a confegir palíndroms sobre l'actualitat política més estricta. Alguns tan sagnants com la realitat que els genera: "Tots a parar cas a Mohamed Atta. Demà ho mas(s)acrarà pas tot" (entre parèntesi les errades ortogràfiques que exigeix el zel palindromista); "Arre talibà(n), hàbil aterra!"; "I arrasa sarraí"... Però no tots els seus palíndroms d'actualitat parlen d'Amèrica. També n'hi ha que es concentren en la política local, com aquesta velada al·lusió als afers del Pla Hidrològic: "Marta, Marta Ferrusola lo sur refà tram a tram". O aquesta altra incursió en el món de la pau esperonat per la coincidència de caps entre Zaplana i Zapatero: "Zapatero reta paz". Finalment, Ripoll ho llegeix tot del revés per si de cas. Fins i tot quan va al cinema. Veu "Los Otros" i se sent afortunat o solitari ("sort o sol"), gaudeix amb "Lucía y el sexo" i hi troba una visió inèdita de na Lucía ("ai cul!"). Fins i tot si es despenja amb els micos del "Planeta de los simios" troba que la inversió és surreal: "soi mis soledat en Alp".

Els jocs de lletres aplicats a la política han provocat molts exemples interessants, més en l'àmbit anagramàtic (Roldán: ladrón) que no pas en el palindromic. Un anagrama que va fer molta fortuna als Estats Units en plena febrada pel cas Lewinsky va ser el que reordenava les lletres de "President Clinton of the USA" per formar la frase "to copulate he finds interns" (per copular troba becàries). De tota manera, un dels més precisos és l'anagrama que els rivals de Margaret Thatcher van trobar amb les lletres que encapçalen el diari que donava suport a la Dama de Ferro en els anys 80 durant la crisi de les Falkland/Malvines. La capçalera "The Daily Telegraph" esdevé la inequívoca frase "I help the Great Lady" (ajudo la gran dama). En l'actual situació, no costaria gaire descobrir a qui ajuden la majoria de capçaleres de diaris del món.

dijous, 13 de setembre del 2001

Tenir el coll llarg

Hi ha unes quantes paraules catalanes que presenten quatre consonants idèntiques seguides, però només una no és un gentilici. Com ja avançava la setmana passada, una ruta amb un històric Renault 4L ens pot portar a saludar diversos conciutadans que comparteixen quatre eles seguides. Així, els belllloquins de Bell-lloc, del Pla a la Plana Alta o d'Urgell al Pla d'Urgell, els vallllebrerencs de Vall-llebrera a la Noguera, els vallllobreguencs de Vall-llobrega al Baix Empordà o els vallllonguins de Vall-llonga (o Ballonga) a la Franja. Els topònims amb quàdrigues d'eles sovintegen a la nostra geografia, com es desprèn d'aquestes trameses de lectors com ara Guillem del Món, Waldo Lideker, Hèctor Moret o Cèlia Riba. Roser Carol hi afegeix Castell-lleó, Castell-Lliuró, Castell-Llubí, el torrent de Vall-llobre i el Santuari de la Mare de Déu de Castell-llebre. De manera que el 4L en qüestió es fa un tip de circular pel país.

Però alguns dels lectors de l'Avui implicats en la recerca del tetragrama enigmàtic han volgut anar més enllà dels gentilicis, empesos per la seva intuïció lingüística. Així, Waldo Lideker escriu: «m'ha cridat l'atenció que al diccionari que he consultat hi apareguin mots com "colltort" o "collpelat" i en canvi no hi surti un coLLLLarg (ni que fos amb guió per evitar la rastellera d'eles que ens faria feliços!) que aniria molt bé per a l'actual recerca verbívora. I és curiós perquè l'equivalència castellana de la paraula (cuellilargo) es tradueix, en aquesta mateixa obra de referència, com a "llarg-a de coll", expressió prou encertada i il·lustrativa però que traeix el principi de l'economia de llenguatge que caracteritza la llengua catalana». El poeta Hèctor Moret s'afegeix a la recerca del monstre tetragramàtic: «és possible que el mot amb quatre consonants seguides iguals siga el nom d'algun animal del tipus Coll-verd, com ara COLL-LLARG, nom que bé podria ésser el d'un moixó però malauradament no tinc ara a l'abast el diccionari Alcover-Moll per comprovar-ho».

Finalment, de Mallorca estant Cèlia Riba resol la qüestió amb un clar «també he vist de vegades l'adjectiu coll-llarg al DCVB» i des del barri barceloní del Guinardó Sebastià Giralt fa una constatació més canònica encara: «Crec —escriu— que "coll-llarg" seria el tegragrama amb la mateixa consonant. L'he trobat a la Gramàtica Catalana de Pompeu Fabra (Barcelona, 1956), a la pàgina 157». La coincidència de mestre Fabra amb mossèn Alcover i mestre Moll és prou imponent com per donar la recerca estival per acabada. Potser encara apareixerà algun altre tetragrama que no sigui gentilici, tot i que sembla una mica difícil.

Els anglesos tenen el costum de fer requestes d'aquest tipus —l'única paraula anglesa que acaba amb les lletres "mt" (el passat i participi de somiar: dreamt) o l'únic mot anglès que comença i acaba amb les lletres "und" (el tan comú Underground)—. Localitzar paraules així, que permetin una recerca obsessiva, no és gens senzill. De fet, és més comú fer un repte obert, del tipus: ¿Quin és el monosíl·lab més llarg? En anglès té 9 lletres —screeched, que vol dir "udolat, ululat, xiriguejat"—. I en català?

dijous, 6 de setembre del 2001

L'immoble innoble

La setmana entrant arribarà l'hora de desvelar l'enigma plantejat en la penúltima columna d'abans de l'estiu: la paraula catalana que presenta quatre consonants idèntiques seguides. De tota manera, per anar fent boca ja avanço dues coses: que la consonant en qüestió és la "L" i que de moment, només un lector ha enviat una solució que no tingui res a veure amb la toponímia. Naturalment també constaran com a correctes tots els gentilicis de la desena de topònims dignes de ser visitats amb un històric Renault 4L que han enviat els lectors de l'AVUI —començant pels belllloquins de Bell-lloc, del Pla a la Plana Alta o d'Urgell al Pla d'Urgell, i acabant pels vallllobreguencs de Vall-llobrega al Baix Empordà—. De tota manera, la paraula en qüestió està documentada en una font digna de crèdit i és un substantiu del tot allunyat de la toponímia. La setmana entrant, la solució.

En canvi, el criptograma publicat per Sant Jordi en aquest mateix espai sota el títol "Elemental, benvolgut Sant Jordi" ja és a punt de fer mig any i continua més intocat que un braman. Després de veure com l'enigma de la portada de "Verbàlia" era resolt en poques setmanes, el repte era clar. I de moment aguanta. No hi ha cap més pista i l'únic premi que ofereixo és el plaer de resoldre'l. O el neguit de quedar-se a l'escapça. Aquest és, repeteixo, el criptograma en qüesitó:

5723 9253 9987 2368 5135 3331 8975 8595 5911 6538 1568 5791 8882 5720 7357 1153 9228 2368 1613 1022 7106 2015 1687 1653 8169 2156 8538 8899 2453 9275 1822 1799 1568 7979 4536 7375 8141 0223 3168 3527 7356 7182 3765 3102 9216 2922 6527 7575 1689 2979 1123 6883 2388 8921 6992 242.

Avui, però, encetem amb una nova proposta la temporada que ens ha de portar a l'últim any capicua que viurem tots plegats, atès que el següent (2112) ja trigarà 110 anys a arribar. La proposta de l'immoble innoble potser té uns ressons una mica prostibularis, però en realitat és un mer joc de transformació que ens permet establir parelles doblement parònimes, com és el cas dels vocables immoble/innoble, on mm esdevé nn. De la mateixa manera, una casa de "barrets" es pot transformar mitjançant aquest mètode en un mer saló de ball si l'anomenem "casa de ballets". És clar que llavors no fa parella, a menys que la proximitat fonètica ens convidi a agrupar "barrets vellets". En principi, aquesta proposta també es pot anomenar "canvi de parella" i serà una activitat molt eficaç per reunir material que permeti construir bons contrapets: "refregava els corrons sobre la llosa" (refregava els collons sobre la Rosa). Òbviament, només seran prou "innobles" els "immobles" que continguin parelles de consonants intercanviables, però això no limita gaire la recerca, perquè en català hi ha exemples en BB (subbranquial), CC (accés), DD (adduir), GG (suggestió), LL (calla), MM (immodèstia), NN (innecessari), PP (cappare), RR (córrer), SS (expressa) o ZZ (pizza), i segur que encara me'n deixo.

No serà senzill trobar parelles tan ¿perennes? com la casa de mala reputació que avui presideix la columna, però només si l'erres a l'hora d'acostar-te a elles evitaràs d'anar fent esses.

dijous, 12 de juliol del 2001

Únic i repetible

Una ment borgiana entén la literatura com l'art d'ajuntar paraules que mai abans no havien estat juntes. Aquest és, justament, un dels poders més extraordinaris del llenguatge verbal, perquè ens permet singularitzar-nos en un món, passat i present, ple d'individus idèntics. Tot i els seus milions d'usuaris, la potència del llenguatge verbal és tan elevada que tots els parlants, presents i futurs, podem intentar construir la nostra veu a través de l'escriptura. Aquest simple paràgraf que ara clouré amb la frase que estàs llegint i un afegitó xulesc entre parèntesi conté cent setze paraules catalanes que mai abans no havien estat agrupades en aquesta disposició (i si algú no hi està d'acord el repto a demostrar-ho).
És clar que la unicitat "per se" és un valor conflictiu, perquè pot exacerbar el culte a l'individu. I un indi vidu sempre és un indi sol. De manera que potser la millor manera de superar l'excés de zel singularitzador serà mitjançant la subversió de la unicitat. La via convencional per declarar que un individu és únic passa per fer un inventari de les seves qualitats més destacables. Així, per exemple, en "cercles verbívors" resulta força habitual declarar que "anticonstitucionalment" és la paraula més llarga (23 lletres) que té entrada als diccionaris generals en llengua catalana. Salta a la vista que això la singularitza. Des d'aquesta mateixa columna he proposat moltes vegades reptes com ara trobar el pangrama més curt o la paraula monovocàlica més llarga. De fet, la setmana passada va quedar pendent per a l'estiu alguna paraula que contingui quatre consonants seguides (com ara coNSTRucció o saNGGTraït) amb la (brutal) condició que totes quatre siguin la mateixa. Hi ha moltes possibilitats de bastir enigmes sobre paraules. Per exemple, ¿quina és l'única paraula no invariable que en singular és plural? (Resposta: la paraula "plural", que no deixa de ser "plural" quan l'escrivim en singular).
Ara, en aquest estiu irrepetible del 2001, l'última columna de la temporada no proposa descobrir més termes singulars (que ja prou fareu si trobeu la paraula amb la consonant quadriplicada), sinó generar singularitats a partir de mots aparentment anodins. Prenguem, per exemple, el vocable "enigmística". Té onze lletres, però no és pas l'única paraula catalana d'onze lletres. Per tant, caldrà afegir-hi una altra condició: té 11 lletres i una G i una M seguides. Tampoc això la fa única: hi ha centenars de paraules catalanes de 11 lletres que inclouen la parella GM —com ara agmatologia (branca de la cirurgia que tracta de les fractures), pigmentació, pragmatisme o dogmàtiques—. S'imposa, doncs, una tercera qualitat singularitzadora per a l'estimada "enigmística": ¿les tres is llatines, potser? Vejam: de paraules catalanes d'onze lletres, tres de les quals I, que també presentin una G i una M seguides només n'hi ha... una. Sí, "enigmística", única però igualable perquè el DIEC no admet (encara) l'adjectiu "enigmístic" que permetria fer "enigmístics" i m'obligaria a buscar una quarta condició singularitzadora (¿mot en singular?).
Trieu la paraula que més patxoca us faci i establiu les condicions que us permetin assegurar que és un mot únic. Igual com ho són (i ho som) tots. Únics i repetibles. Bon estiu.

dijous, 5 de juliol del 2001

Tètrica bellesa

A finals de maig, després de ressenyar el llibre del ludolingüista nord-americà Ross Eckler "Making the Alphabet Dance" (St. Martin's Press. New York, 1996), se'm va acudir llançar un nou repte als lectors més participatius d'aquesta columna. Com que Eckler es dedicava fonamentalment als jocs de paraules basats en la morfologia dels mots, la idea era passejar pel seu vast territori en la nostra llengua. De manera que vaig escriure: "en català hi ha poquíssimes paraules documentables que llueixin quatre consonants seguides; algú s'anima a practicar el ball de Ross Eckler?"
Les respostes de molts lectors han estat fulminants. Més o menys, els correus electrònics rebuts responen a la mateixa pauta. Primer una pregunta retòrica —"Com que poquíssimes?"— i després una (més o menys llarga) llista de paraules d'ús freqüent en català que compleixen perfectament la condició imposada. El quartet consonàntic més popular ha estat NSTR (construir, menstruació, monstruositat, constricció, deconstrucció, instrucció...) seguit de molt a la vora per BSTR (obstruir, abstracció, abstrús, substrat, substitució, subscripció...), NSCR (transcripció, inscripció, sànscrit...) i d'altres quartets que formen part de mots tan habituals com tots els que acabo de transcriure (ai). O sigui que, com se sol dir, m'ha sortit l'enginy per la culata. Perquè jo vaig proposar el repte, ingenu de mi, pensant exclusivament en un deliciós verb català tan estrafolari com "cerndre" (passar la farina pel sedàs), del qual deriven moltes formes que mantenen l'insòlit quartet RNDR. Val a dir que només Oriol Agell, Waldo Lineker i Anki Toner han arribat al tètric tresor que jo imaginava únic, però molts altres lectors han enviat desenes de mots tètrics que abarateixen definitivament el repte i algú ha anat encara més enllà i ha enviat un "pèntium".
D'entre totes les trameses de mots tètrics destaquen dos textos. El primer és del fotògraf especular Trebor Somar, molt apreciat pels lectors de l'Avui: "Et traNSCRic una coSNTRucció aBSTRacta que encara que sembli una traNSGRessió és una iNSCRipció en sàNSCRit que parla de la meNSTRuació. L'hauré de coNSTRènyer perquè no oBSTRueixi el camí de MoNTBLanc a MoNTBRió". El segon ve signat per Jordi Clavell (Barcelona) i hi apareixen dos pèntiums gràcies a l'hermafroditisme de la Y, que permet meNYSPRear (5) la noció de límit: "El moNSTRe, uLLPRès i saNGCRemat, la va coNSTRènyer a oBSTRuir la meNSTRuació amb meNYSPReu, meNYSTenint l'aBSTRacte iNSTRument amb una iNSCRipció en aBSTRús sàNSCRit. Tenia iNSTRuccions de suBSCRiure el suBSTRat coNSTRuït pels meNYSCReients traNSFRonterers. A la fi, aBSTRet, va fer un saNGTRaït a la soTS-LLogatera que la va deixar saNGGLaçada".
Pèntiums a la (Y) grega a banda, el text de Jordi Clavell conté troballes tètriques insospitades, com ara els quartets de molta corda LLPR, NGCR, NGGL, NGTR, NSFR i TSLL. Enhorabona!, però ja posats a demanar impossibles: ¿algú s'anima a localitzar alguna de les poquíssimes (ara sí, ho juro) paraules catalanes correctes i documentables que llueixen un d'aquests tetragrames consonàntics amb la salvatge condició que les quatre consonants seguides siguin la mateixa? Envieu tetra-briks per e-mail i ja veurem què.

dijous, 28 de juny del 2001

Sonets sonats

Daniel Ruiz-Trillo és un practicant entusiasta dels postulats de la literatura potencial. Primer amb el poemari palindròmic "Truc curt" (Edicions El Carro del Sol. Barcelona, 2000) i després amb l'anagramàtic "Sal i vi" (ídem, 2001), aquest jove "plenipotencial" ja havia explorat el sotabosc de l'escriptura "à contrainte", la qual cosa vol dir que l'autor sua la cansalada per sortir dels envitricollats laberints que s'autoimposa. Fins i tot aquest passat mes de febrer Ruiz-Trillo es va atrevir a escriure disset contes "melosos i potencials" ubicats a Rubí que va publicar al número quinze de la revista local "Rubricata", distribuïda amb l'edició rubinenca de "El Punt". La proposta, publicada amb l'inequívoc títol de "Decameló amb set", incloïa entre d'altres facècies verbívores textos lipogramàtics (sense e), permutacions vocàliques, criptogrames, paràgrafs combinables, personatges que parlen anagramàticament en una "conversa en conserva"... i d'altres artificis verbívors que devien sobtar més d'un lector del diari i més de tres.
Ara, sota un nom de ploma tan aguerrit i llibertari com Darrutri, DAniel RUiz-TRIllo publica al País Valencià un nou poemari anomenat "Sonets sonats" (Edicions 96. Carcaixent, 2001) en el qual prossegueix la ruta experimental pels artificis oulipians (és a dir, potencials). Protegit rere un pròleg prodigiós de Josep Pedrals (el més llarg i valent de tota la història de la poesia catalana) Darrutri explora i explota tants mecanismes com pot. Així, un poema anomenat "Contrapet" conté, como no podia ser altrament, un contrapet: "Encerto la tecla/ Encerclo la teta". O un altre, que duu per títol "Anagrames a tall de detall" conté versos parells que reordenen les lletres de l'anterior fins acabar: "Ple, pèls,/ més geni/ enigmes./ Taller lletra".
Cada poema de Darrutri és un retall de taller, inclosos alguns dels sonets que encara fan soneta. Però quan torna al regat curt (el seu truc) és quan l'enfila. Llavors un fuster eivissenc esdevé "esclau des clau" o "La erra s'hi posa/ i el vers esdevé/ prosa" o "La ela puja/ tant que esdevé/ pluja". O en una anunciada "Dissociació" els tres últims versos fan "La ment,/ au, gust,/ pi car". O encara, R i G s'intercanvien "Si ens patinés la erra,/ els bars i les fleques/ farien vaga,/ els camarades/ s'amagarien/ i el roig esdevindria goig". Finalment, en un poema molt proper a aquesta columna anomenat "cosines primes" Darrutri explora les atzaroses relacions entre els mots catalans i els anglesos (sobretot) tot generant curioses parelles bilingües que acaben, però, parlant també en català: "Truca al call,/ vés a casa, home,/ fes el do,/ far llunyà/, per tant, so,/ no segueixis/ les curses de races./ Traces petjades,/ planes avions,/ tapes cintes,/ els dies moren,/ a causa de sides/ de cantons./ Vénen foc a les fires./ Tinc el got./ Ones d'una en una./ Sua la seva suor./ Correus a la posta de sol./ Bimbes de nenes./ Trenes de ferrocarril. Sales brutes".
Darrutri, entusiasta de mena, té entre cella i cella fundar el col·lectiu críptic TALP (Taller de Literatura Potencial dels Països Catalans), que tindria com a models tant l'Oulipo francès com l'Oplepo italià. Tal com estan les coses per aquí, per allà i en general, l'única recança és zoològica. Perquè és ben sabut que els talps no acostumen a veure mai la llum.

dijous, 21 de juny del 2001

De marxa

Fa un mes, tot comentant el naixement de la revista bonaerense "Humor y juegos", vam veure que els verbívors argentins s'empescaven uns mots dits "marxosos" apel·lant a un marcial agrupament de vocals i consonants en grups d'un, dos, un, dos, un... o bé dos, un, dos, un, dos... com ara "`àrtics" (1V-2C-1V-2C), "llarga" (2C-1V-2C-1V), "rauria" (1C-2V-1C-2V) o "aèria" (2V-1C-2V). Em consta que els argentins han rebut al correu electrònic de la revista un munt de paraules marxoses en espanyol descobertes pels lectors verbívors de l'Avui, però la marxa s'ha fet encara més multitudinària en català.
La majoria dels trobats dupliquen les consonants, tot i que Cèlia Riba també n'aporta de vocalistes, de grau 5 com l'aèria —un "iogui" a l'"aigua"—, de grau 6 —"aireig"— o fins i tot de grau 8: "aiguacuit". Però la desfilada de mots esdevé més lluïda entre els consonàntics. Així, Júlia Torrent ens prepara un "informe" (1,2,1,2,1: 7) d'uns "tractors" que van "cruspint préssecs" (8) mentre tothom els tracta d'"agressors" (9). En el novè grau Cèlia Riba troba una parella deliciosa que podria tenir molta marxa —un "franciscà clandestí (9-9)" i una "lletrista lombarda (9-9)"— i el batalló es completa amb un "immigrant" (9) àvid d'integrar-s'hi. Carles Elias "abrillanta" (10) el desè grau, però ho considera fàcilment "ascendible" (10) i continua "progressant" (11) fins a l'onzè, on topa amb dos termes opacs que aporta Joan Capó: el botànic "glabrescent" (11) i el biològic "fragmoplast" (11). Alfons Saumell hi afegeix uns "crostissers" (11) i uns "trencallums" (11).
Els nivells superiors de la marxa són també prou concorreguts. Cèlia Riba tramet el "progressisme prescindible de la lloctinenta" (12-12-12). Més enllà, Jordi Pinart aporta la propina que els carcellers cobraven al pres en posar-lo en llibertat: "escarcellatge" (13) i Saumell fa una aportació "inconfessable" (13). Toni Civit (i gairebé tothom) topa amb uns titànics "transatlàntics" (14) que, segons Elias, van "cristal·litzant" (14) com no podria ser altrament, ja que Riba estableix que tot mot marxós de 15 lletres és "cristal·litzable". La línia cristal·lina ens remet al mot més llargament marxós de tots els rebuts fins ara. És el veterà experiodista de l'Avui Joan Subirà (àlies Guillem del Món quan signava mots encreuats a mitjan anys vuitanta) qui se l'empesca. És un neologisme per a verbívors de bona voluntat, però les seves 24 lletres impressionen: un "allargassacristal·lògrafs" d'incerta definició.
Com que la longitud no és l'únic que compta, aquí tenim un text plagat de marxosos amb què Antoni Deutú acompanya la seva troballa de nivell 13: "Amb l'ajut d'uns quants interventors embarbussats i embolcallats de progressisme totalment prescindible, he resolt el trencaclosca, el mot buscat és triploblàstics". Finalment, en la línia de les variacions infinites inherents al joc, dues propostes imaginatives: 1) Cèlia Riba s'adona que amb la seva llarguíssima llista de mots marxosos es podrien fer textos "a ritme de vals" alfabètic (un dos tres, un dos tres...); 2) Alfons Saumell especula sobre uns hipotètics mots "objectors de consciència", els quals no volen caure en la disciplina de l'un-dos-un-dos-un... i escullen una estructura substitutòria, com ara "CoMPReNDRàS" (1-1-3-1-3-1-1).

dijous, 14 de juny del 2001

Se'ls acudí a Alcúdia

Durant aquest mes de juny el centre del món verbívor és a la localitat mallorquina d'Alcúdia, un dels indrets on opera la Fundació Bertelsmann. Aquests lletraferits germànics, parents de diversos segells editorials, han organitzat una ambiciosa activitat lúdica anomenada "La Meva Ciutat en un Joc" (MICEJ). La proposta va adreçada als estudiants de segon cicle d'ESO i conjumina dos dels adjectius que últimament estan més en voga: virtual i presencial. S'hi juga a través de la xarxa (a www.fundacionbertelsmann.es us en daran detalls) i també a la Biblioteca Can Torró d'Alcúdia. La base de l'experiència és un quadern de notes d'un antiquari gironí del segle XVIII anomenat Baruc Bonsenyor que era molt aficionat als secrets de la criptografia. Naturalment, el quadern té passatges foscos que cal completar i acaba, en 1850, amb un missatge mai no desxifrat que oculta l'amagatall d'un enorme tresor d'or enterrat pocs anys abans pel caçador nord-americà Thomas Jefferson Beale i els seus homes.
Com aquell qui no vol la cosa, el quadern de bitàcola del MICEJ és un dels primers llibres catalans que versa sobre criptografia. Sense cap altra pretensió que encuriosir els jugadors i enganxar-los al joc que els proposa, el presumpte Baruc Bonsenyor té l'amabilitat de descriure amb rigor i notable eficàcia les diverses fórmules dels antics per ocultar missatges, com ara la substitució de lletres que usava Juli Cèsar. També reprodueix alguns dels episodis més cèlebres historiats per Heròdot. Com per exemple el cas de Milet i el seu mètode "skinhead" per fer saber secretament al seu gendre a la cort persa que era un bon moment per revoltar-se contra els mateixos perses que l'envoltaven. Milet va triar un esclau, li afaità el cap, va tatuar-li el missatge a la pell del crani i va esperar fins que li tornessin a créixer els cabells. Després el va enviar a la cort persa com a regal per al seu gendre amb un únic missatge: "primer de tot, afaita'm el cap".
Tot llegint les suculentes "Notes sobre l'art d'amagar les intencions dels missatges en l'escrit, anomenat pels coneixedors criptografia", els participants del MICEJ van entrant en l'univers ocultista que marcarà el to del joc. A la web, ben provistos del seu codi, s'enfronten a enigmes diversos, sempre relacionats amb el quadern. A la biblioteca d'Alcúdia se les heuen amb els seus competidors locals, en un joc de "killer" destinat a fer-los confessar la seva paraula secreta. També disposen de diners. Ni pessetes ni euros sinó "barucs", en honor a l'antiquari gironí. Els guanyen en localitzar persones, llocs o objectes a la ciutat d'Alcúdia segons les indicacions de l'emissora de ràdio local. Perquè el MICEJ és una mostra clara del ja suat "pensa globalment i actua localment". Una experiència pilot d'un programa anomenat Biblioteca Escola que els organitzadors planegen repetir el 2002 a d'altres seus de la Fundació: Gandia i El Prat de Llobregat en català, A Coruña en gallec i Linares i Mieres en castellà.
Rere tot aquest muntatge hi ha cervells verbívors com el de l'expert en jocs Oriol Comas i el de l'escriptor, traductor i col·laborador d'aquest suplement Pau Joan Hernàndez. Un veritable luxe que es nota pertot.

dijous, 7 de juny del 2001

L'àlbum de Toni Civit

La setmana passada ens vam introduir en les procel·loses aigües del col·leccionisme verbal de la mà del ludolingüista nord-americà Ross Eckler. Les seves extenses col·leccions de paraules morfològicament relacionades són una prova de l'existència d'una via entomològica en certs negocis verbals. Avui saltem de Morristown (New Jersey) al Maresme, perquè el mataroní Toni Civit ha completat una de les col·leccions més preuades entre els verbívors: les 120 varietats de mots pentavocàlics en català corresponents a les 120 maneres de combinar les cinc vocals. Civit omple totes les caselles que separen AEIOU (faceciòfug: el qui defuig les facècies) de UOIEA (sudorífera: que provoca suor) amb enginy no exempt de facècies i, intueixo, després d'una bona suada.
La prodigiosa col·lecció de Toni Civit es divideix en cinc apartats subdividits alhora en cinc grups de sis quintets vocàlics. Per exemple, a l'atzar, la tercera mitja dotzena de quintets de la A la formen les paraules: acordéssiu (AOEIU), aconseguir (AOEUI), agonitzeu (AOIEU), platòniques (AOIUE), aboquessis (AOUEI) i aprofundiment (AOUIE). Naturalment, no totes les solucions amb què Civit omple la graella de 120 forats són tan poc conflictives com aquestes. Algunes són paraules expressament invocades per a l'ocasió. Començant pel "faceciòfug" inicial, que ja fa anys va ser establert des d'aquesta columna com la millor solució per subsanar l'absència d'un pentavocàlic AEIOU amb entrada als diccionaris catalans. De fet, en aquell ja llunyà 1994 els lectors de l'AVUI van permetre trobar solucions més o menys vàlides per a 113 de les 120 combinacions possibles. Ara Civit remata la col·lecció amb aportacions molt imaginatives per vèncer els quintets més eixorcs.
Així, pren el "faceciòfug" (proposat pel matemàtic badaloní Francesc Serra) com a punt de partida i inaugura una tradició que el mena als mots "kaiseròfug" (AIEOU) —qui defuig el Cèsar— i "estigmatòfug" (EIAOU) —qui defuig els estigmes—. La majoria de terminacions en -AU viuen de les formes verbals mallorquines: versionau, despotricau, interrogau, hipotecau, col·legiau, potinejau... Civit també convoca alguns gentilicis per acompanyar la menorquina (EOUIA) i les mallorquines (AOUIE). Al costat d'una "cotlliurenca" (OIUEA), una "bielorussa" (IEOUA) i uns "ucraïnesos" (UAIEO) ben canònics, trobem uns ecumènics "kurdoarmenis" (UOAEI) i, fins i tot, un dubitatiu "finlandesorus" (IAEOU) natural de Carèlia, tot i que aquest potser més aviat seria exemple de carència.
A banda del mig finès mig rus, algunes de les solucions adoptades són de compromís. La casella IEUAO només queda coberta gràcies a un "sine qua non" que Civit considera "llatinòrum indispensable". D'altres, com la IEAOU i la OUAEI, són ventilades per la vida digital: 1039 i 2/4 de 5. I encara un parell més són clarament discutibles: un presumpte avió equipat amb servei quirúrgic —aeroquir (AEOUI)— i l'afecció que pateix qui no té neurosi —aneurosi (AEUOI)—. L'àlbum de Toni Civit és ben ple i força al·lucinògen (AUIOE), però potser algun altre entomòleg visitarà aquest mercat verbívor amb nous cromos per suplir els que estan una mica arrugats.

dijous, 31 de maig del 2001

El ball de Ross Eckler

Ross Eckler és un home tenaç. Fa més de tres dècades que aquest matemàtic nord-americà edita una publicació trimestral anomenada "Word Ways" on es publiquen articles especialitzats en "logology". Als Estats Units la ludolingüística més sofisticada pren aquesta denominació tautològica (i una mica rimbombant) des que en 1965 Dmitri Borgmann la va posar en circulació. Eckler va succeir, justament, Borgmann i Howard Bergerson al capdavant de "Word Ways". Els seus dos predecessors, reputats ludolingüistes i autors de llibres prou divulgats, només van durar un any cadascun, de 1968 a 1970. En canvi Ross, al costat de la seva esposa Faith, va deixar-ho tot en aquell llunyà 1970 per fer-se editor d'una publicació minoritària de disseny "ciclostilat" i distribució postal que encara avui fabriquen artesanalment a Morristown (New Jersey).
A mitjan anys noranta Ross Eckler va decidir d'aplegar en un volum el material que anava atresorant després d'anys i panys d'escriure i editar articles. El seu llibre fa ballar l'alfabet ("Making the Alphabet Dance". St. Martin's Press. New York, 1996) d'una manera prou radical perquè els verbívors salivin, tot i que és dels que s'entretenen més en el paradigma que no pas en el sintagma, fins al punt de prescindir de la vessant més literària dels jocs de paraules. La formació matemàtica d'Eckler sura pertot. Potser no acostuma a inventar, però en canvi la seva riquesa d'exemples en anglès, fruit del treball constant durant decennis, fa feredat. Ell mateix compara els "logologistes" amb els col·leccionistes de segells, monedes o cromos. Per exemple, mostra la seva col·lecció de les 676 paraules que contenen els 676 possibles "bigrams" (combinacions de dues lletres seguides) des de "bazAAr" a "puZZle": "bazAAr, ABout, bACk, hAD, AEsthetic, AFter, AGainst, AHead..." La proposta és fàcil d'adaptar: "grAAl, ABsolució, hACa, cADa, rAEm, cAFè, AGricultor, AHir..."
Les col·leccions de mots són infinites. Després del "bigrames" venen els "trigrames". Amb els "tetragrames", per exemple, es poden buscar 24 paraules que continguin les 24 permutacions possibles de 4 lletres. Què sé jo, de "AIRT": paRTIA, TRIAria, TIARa, mARITal, TRAInt, canTAIRe, veRITAble, pARTÍcula, mATRIu, milITARs, coopeRATIva, sÀTIRes, avaRIAT, dIATRiba, TIRAdes, tRAÏTs... Encara que sembli mentida, aquesta mena de col·leccions han generat grans passions entre els entomòlegs de la llengua. Eckler recull un enigma basat en un "trigram" que va tenir mig país en dansa durant mesos. La primavera de 1975 Bob Grant el va llançar des del seu programa de ràdio a la WMCA de New York: només hi ha tres adjectius en anglès que acabin en -gry. Dos són "angry" —enfadat— i "hungry" —afamat—, molt comuns. Quin és el tercer?. El repte va saltar d'emissora en emissora. La resposta era "meagry" (sinònim de "meager", escàs, migrat). Però la febrada del GRY va provocar llarguíssimes col·leccions de noms propis, cognoms, ciutats russes, muntanyes poloneses, illes siberianes, mots obsolets i tota mena de paraules documentables que acabessin en GRY, encara que no fossin adjectius.
En català hi ha poquíssimes paraules documentables que llueixin quatre consonants seguides. Algú s'anima a practicar el ball de Ross Eckler?

dijous, 24 de maig del 2001

Mots marxosos

Una de les tesis que defenso amb més ardor és que resulta impossible fer un inventari exhaustiu dels jocs de paraules perquè la seva mateixa naturalesa els fa esmunyedissos i gairebé infinits. La veritat és que he hagut de vèncer les reticències de molts interlocutors que m'acusaven d'exagerat quan els deia alguna cosa semblant a "cada quatre minuts està naixent una nova modalitat de joc lingüístic en alguna de les milers de llengües que encara queden al món". Òbviament, no ho he comptat i em limitava a reproduir aquell magnífic anunci d'Aerolíneas Argentinas que sortia a tots els Movierecords fins que Iberia les va comprar. Les cinquanta variants que vaig documentar a "Verbàlia" només són les que tenen una major tradició en les cinc llengües explorades, tot i que segurament coincideixen amb els mecanismes més obvis i productius. Però l'experiència demostra que la gènesi de noves modalitats és imparable.
Ara, per exemple, m'arriba notícia de la novíssima revista argentina "Humor y juegos", dirigida per Jaime Poniachik i que compta amb una deliciosa secció lògica del descendent de catalans Javier Arbonès anomenada "Rompkbzas". "H & J" és una mena de revista que recorda l'enyorada "Cacúmen". El seu nucli central són els jocs d'enginy de caire lògic, però prenent especial cura a les seves imbricacions culturals. Així, per exemple, s'hi pot trobar un nyap científic en un episodi de "El senyor de les Mosques" de William Golding, enllaços amb el Campionat de Jocs d'Enginy, informació sobre jocs —bridge, back-gammon, Scrabble— o dues convocatòries creatives en les categories de "cal·ligrames" i "contes amb misteri" (a la manera de Perec).
Entre moltes altres delícies lògicoverbívores, els editors de "H & J" proposen un repte ludolingüístic a cada número. I en el vigent s'empesquen un nou joc de lletres que s'inscriu en la tradició dels artificis de multiplicació per repetició de paradigmes. Igual com, al país de Verbàlia, vaig recollir mots banana (amb alternança consonant-vocal, com ara BANANA) o mots promiscus (amb només una vocal envoltada de consonants com a SCHWARTZ o a l'inrevés com a OUAIRE), els verbívors argentins proposen ara les paraules "marxoses". Emparats en un paral·lelisme bèl·lic que per sort ja els cau una mica lluny, defineixen els mots marxosos apel·lant a un agrupament de vocals i consonants en grups de un, dos, un, dos, un... o bé dos, un, dos, un, dos... Talment el pas marcat en una desfilada militar. Així, escriuen: "por ejemplo, esta es una palabra marchosa". No és que m'hagi deixat de transcriure un mot, sinó que es refereixen a "esta" (1 vocal, 2C, 1V). També ofereixen "planta" (2C-1V-2C-1V) i "aéreo" (2V-1C-2V). Segons els seus creadors, les paraules marxoses poden començar tan amb consonant com amb vocal, i també amb un o dos exemplars de cadascuna. El repte plantejat és molt clar i tendeix a un dels objectius clàssics que comparteixen la ludolingüística i la cirurgia sexual: el "sesquipedalisme". Cal trobar la paraula marxosa més llarga i enviar-la a humoryjuegos@demente.com. En català "llarga" (2C-1V-2C-1V) ja seria un bon punt de partida, equiparable a "planta". Però segur que els lectors de l'AVUI la sabran més llarga encara.

dijous, 17 de maig del 2001

Fortuny and the Coconuts

Jordi Fortuny acaba de treure un nou llibre de mots encreuats que farà les delícies dels seus nombrosos seguidors. Després del "Crucigramas de vanguardia" aparegut l'any passat, aquest sant Jordi ha reincidit amb "Crucigramas informales" (també a l'editorial barcelonina Robinbook), 70 encreuats inèdits sense forma regular de graella. L'informalisme exquisit de les definicions que duen la marca Fortuny està renyit amb la informalitat. Fortuny és molt més formal del que sembla. Si et diu "no dispares, que está solo" i no descobreixes com és que la solució ha de ser "dispar", més val que et dediquis a una altra cosa. Si no somrius quan descobreixes que la resposta a "a medida que se va haciendo mayor, menos ropa necesita" era "escote", no cal ni que en parlem. Entre els incondicionals de Fortuny que sempre fan constar els editors hi ha l'eterna Ana María Matute. Entre els inconfessables, el general Galindo. Les seves graelles són, doncs, camps de batalla on els mots xoquen i els sentits es divideixen tot creant un veritable castell de mots d'artifici.
Aquest diumenge 20, a l'hora de l'Ängelus, Fortuny serà en un confessionari instal·lat al Museu del Joguet de Figueres, a disposició dels seus adeptes i/o detractors. Per culminar l'exposició "Lletres en joc" sobre la història dels mots encreuats, la majoria de crucigramistes professionals catalans hem acordat seure de dotze a una del migdia en uns metafòrics confessionaris encreuats distribuïts per les instal·lacions del Museu. La idea és que els usuaris de les diverses seccions de passatemps de la premsa diària catalana puguin associar una cara al repte diari i expressar verbalment tot tipus de crítiques, lloances, comentaris i exabruptes sobre l'encreuat de cada dia. Perquè sovint la relació entre crucigramista i lecto-escriptor és intensa, però poques vegades es pot personalitzar. Naturalment, per més metàfora de confessionari que hi hagi, els crucigramistes no estem capacitats per impartir absolucions a ningú i aquest diumenge ens haurem de limitar a repartir solucions.
Hi serem presents, si tot va bé i cap quadret negre ho impedeix, els que dia rere dia fem ballar el cap dels verbívors des de les seccions de publicacions com "El Punt" (Joan Giralt i Jordi Soler), "La Vanguardia" (Fortuny i un servidor), "El Periódico" (els encreuats de CC Plandiura i Anna Genís, que també fa els de "El Temps", i els autodefinits de Jep Ferret i Marc Isern), "El País" (Pau Vidal), "Serra d'Or" (Raixu), "Enigma Card" (Enric Garcia i Magda Torrents) i, naturalment, el titular de la secció d'encreuats i Scrabble de l'"AVUI", Miquel Sesé. També hi haurà gent que n'havia publicat i d'altres que en publiquen en l'àmbit local. De fet, tots els visitants que puguin aportar dades (i retalls) sobre la seva presumpta activitat crucigramista seran convidats a figurar en el cens de crucigramistes catalans que queda dipositat als arxius del Museu del Joguet.
L'acte es clourà amb l'audició emocionada del bolero de Rafael Bracero "Mi crucigrama" i del tema dels Blues de Rostoll "Mots encreuats", que ja és la banda sonora oficial de l'exposició.

dijous, 10 de maig del 2001

Digitació

La mecanografia porta implícita una evolució gens banal en el procés mecànic de posar una paraula darrere d'una altra. L'escriptor passa d'escriure amb el puny d'una sola mà a fer-ho amb les dues mans ben obertes. Els dits, per tant, prenen una importància cabdal i el doll verbal que baixa del cervell braços avall troba una sortida més fluïda. Per això, la generalització del teclat com a intermediari entre persona escriptora i escriptura també ha suposat un nou territori per al joc verbal. D'entrada, va agafar embranzida el pangrama (frase que conté totes les lletres de l'alfabet) la tradició del qual fins llavors es reduïa a uns pocs versos de peu forçat del segle XVI. Els manuals de mecanografia del segle XX van popularitzar un seguit de frases més o menys surrealistes que obligaven l'estudiant a fer servir tots els dits a l'hora de practicar la nova manera d'escriure teclejant. Frases com ara "Jove xef, porti whisky amb quinze glaçons d'hidrogen" en les quals s'observa una presència inquietant del "whisky", tan plaent com productiu perquè conté les lletres més dures de l'alfabet: W, H, K, Y. La pervivència del pangrama està del tot garantida gràcies als processadors de textos, que el fan servir d'exemple per mostrar el disseny de totes les lletres de cada font tipogràfica.
Però l'espai mecanogràfic també permet altres artificis sorprenents. El ludolingüista nord-americà Dmitri Borgmann, per exemple, va inaugurar la tradició Qwerty (les sis lletres de l'extrem superior esquerra del teclat estàndar) amb l'exploració de les paraules de dretes i d'esquerres. Mots com ara "monopoli" són teclejats amb la participació exclusiva de la mà dreta; d'altres com ara "descarregar" ho són amb l'únic concurs de la mà esquerra. També és possible estirar l'al·legoria tot buscant mots de classe alta, mitjana i baixa a partir dels tres rengles de lletres del teclat. Així, un "porró" pertany sorprenentment a la classe alta (o serà un "porro"?), una "flassada" a la mitjana i el "BBV" (abans de la fusió amb Argentària) es veu que pertanyia a la classe baixa.
En un correu electrònic de fa uns mesos, el lector (i mecanògraf) Llorenç Rubió m'explica que, per vèncer l'avorriment, sovint tecleja les converses que sent com si tingués un teclat sota els dits. Aquesta singular activitat l'ha portat a buscar paraules que s'escriguin a màquina sense repetir cap dels vuit dits que teclegen, atès que els dos polzes només poden pitjar la barra d'espai. Entre les seves troballes màximes Rubió destaca en català la paraula "espinota" i en castellà "pistacho". La proposta, que qualsevol cerca informàtica transformaria en un joc de nens, m'ha portat a un altre teclat que cada cop és més utilitzat: el del telèfon mòbil. Per tant, afegeixo al repte concret de trobar mots de 8 lletres "pandigitals" en teclat Qwerty, al repte més obert d'escriure textos de 64 caracters en un teclat de telèfon mòbil: 2abc, 3def, 4ghi, 5jkl, 6mno, 7pqrs, 8tuv, 9wxyz. Textos que no obliguin a pitjar dues vegades seguides la mateixa tecla. Com que això és el més emprenyador d'escriure missatges SMTP (simple mail transfer protocol), la utilitat de la inútil recerca està aquest cop garantida. Envieu-ne i ja us en diré el què.

dijous, 3 de maig del 2001

Tísner al segle XXI

Aquest dilluns dia 7 de maig farà un any que ens falta en Tísner. Coincidint amb el primer aniversari de la seva mort els seus lectors poden trobar a les llibreries l'àlbum que li han dedicat David Escamilla i Jordi Finestres (L'univers Tísner (1912-2000: gairebé un segle, Angle Editorial. Manresa, 2001) i també visitar al Museu del Joguet de Figueres l'exposició Lletres en joc / Història dels mots encreuats ideada en homenatge seu. Escamilla i Finestres pertanyen a la generació més jove de les múltiples onades que es van acostar a l'espai obert que Tísner generava al seu voltant des que va tornar de l'exili. Onades que van començar a fluir amb els escriptors coetanis de Montserrat Roig o Jaume Fuster (per citar només dos dels ja desapareguts) i que posteriorment van abastar gent tan diversa com el creador de jocs Oriol Comas, els crucigramistes en pes o el cantant Pep Sala.
Entre d'altres encerts, Escamilla i Finestres recullen al seu volum el testimoni de Tísner sobre els avatars del terme "mots encreuats". El pare dels encreuats en català sostenia que els va batejar així per influència francesa (mots croisés) i, també, per allunyar-se al màxim de la denominació espanyola "crucigrama". De primer en va dir "mots creuats", però ben aviat l'esmenaren els "savis que escrivien a La Publicitat" (Foix? Riba?) en advertir-li que en català encreuem, de manera que les seves creacions "creuades" dels anys trenta van passar a dir-se "mots encreuats". Després del llarg exili, quan els "mots encreuats" de Tele/Estel van passar al diari El País Tísner va empescar-se una nova denominació —"mots enreixats"— heredada encara avui pel crucigramista paisà Pau Vidal. Però al llibre d'Escamilla & Finestres Tísner també reconeix que el terme "crucigrama" és tan vàlid en català com "mots encreuats" o "mots enreixats", atesa la productivitat d'ambdós afixos: cruci (crucifixió) i grama (cal·ligrama). De manera que els fabricants de mots encreuats som "crucigramistes".
Des de l'exposició de Figueres ens hem esforçat per tornar a posar en circulació aquest terme, molt més eficaç i concret que el d'"enigmista" (i sobretot que el recollit pel IEC "enigmatista", en el sentit gens ajustat de "persona que parla amb enigmes"). La llengua italiana presenta un ús molt estandaritzat de diversos derivats d'enigma, cap dels quals és "enigmatista". En italià, un "enigmista" és qui elabora tota mena d'enigmes verbals (com ara xarades, jeroglífics, anagrames…). El terme per definir als aficionats a resoldre'n és l'equivalent al nostre "enigmòfil". Però en el cas específic dels mots encreuats fets amb un cert rigor lingüístic, l'italià prescindeix dels derivats possible de "parole incrociate" i es decanta (com també ho fa l'anglès) per un derivat de "cruciverba": respectivament "cruciverbista" i "cruciverbalist".
Els crucigramistes catalans, doncs, retrem aquest dilluns dia 7 un homenatge al pare dels mots encreuats catalans d'una manera tan coordinada com sorprenent. Fixeu-vos aquest dilluns en les seccions de mots encreuats de tots els diaris barcelonins, entre ells l'AVUI, i algun de gironí i ja descobrireu quina manera tenim de recordar Tísner l'any 1 del segle XXI.

dijous, 26 d’abril del 2001

EntreLLUCHs

Aquests dies ha sortit al mercat EntreLLUCHs (Brau, 2001) un llibre col·lectiu dedicat a la memòria d'Ernest Lluch. L'edició, a cura de Rafael Pascuet, està pensada en clau empordanesa i presenta prop d'una vintena de textos sobre Lluch, alhora que reprodueix catorze articles més o menys empordanesos de l'intel·lectual assassinat per Eta. Amb la nòmina de col·laboradors propers a Lluch, que va de Fabian Estapé a Antoni Puigverd passant per Josep Maria Joan Rosa, Vicent Soler, Jaume Guillamet, Maria Crehuet o Odón Elorza, Pascuet aconsegueix que al volum s'entrelluqui el perfil polièdric d'Ernest Lluch. Sense cap mena de dubte, és un encert recordar la figura d'un polígraf tan notable com Lluch amb un llibre, com ho és que hi aparegui al costat del cavallet de cartró (fabricat a Terrassa) que donà al Museu del Joguet de Figueres. Però la portada encara dóna més joc, perquè el títol que la presideix (el d'aquest article) és un anagrama perfecte del seu nom i cognom: amb les lletres d'Ernest Lluch es forma aquest neologisme transparent dels "Entrelluchs". Un anagrama que defineix amb regust prefabrià i claredat meridiana les intencions del llibre.
El mateix Pascuet em va confessar que inicialment ja li havia semblat prou troballa afegir la hac a un substantiu plausiblement derivat del verb "entrellucar" (entreveure). Un procediment homofònic proper a dos dels titulars més famosos de l'època Van Gaal a can Barça, quan "El Mundo Deportivo" va obrir un dia amb "Van Maal" i un altre amb un transparent "Hespléndido" que lloava les virtuts del simpàtic porter holandès que comprava a Caprabo. Només després de triar "Entrelluchs" per titular el volum Pascuet es va adonar de la perfecció anagramàtica del neologisme que havia encunyat. Aquest gol morfològic és un valor afegit a les innombrables virtuts del títol. Perquè Lluch era plural i "entre Lluchs" ens movem quan llegim els episodis relatats als articles i els punts de vista exposats. Perquè Lluch era curiós i tot ho "entrellucava", igual com fa aquest volumet des del flanc empordanès de la seva biografia. Perquè, gràcies a aquests sentits articles "entres" a l'univers de "Lluch". I tot això, sense sortir mai de les onze lletres que formen el seu nom i cognom.
Una de les constriccions ideades pels autors de l'Oulipo —autors que Lluch coneixia— s'assembla a aquest poderós anagrama. Quan va morir Georges Perec, l'escriptor francès Marcel Bénabou va retre homenatge al difunt amb un text que feia servir només les set lletres del seu nom: "Georges Perec, prèsent (lipogramme en 19 léttres)". Posteriorment, altres autors oulipistes van crear la "belle absente", una fórmula d'escriptura poètica que es basa en un alfabet simplificat —sense les lletres menys usades en francès: K, W, X o Y—, de manera que totes les altres lletres apareixen a cada vers llevat d'una, en una mena d'acròstic per absència. Si algun versaire s'anima només ha de fer un primer vers que contingui totes les lletres de l'alfabet (repetides tant com calgui) llevat de la E, un segon sense la R, un tercer sense la N, sense la E, la S, la T, L, L, U, C i H. I si li agafa el gust pot provar de bastir una altra "bella absent" amb les lletres d'Avel·lí Artís-Gener, Tísner, perquè el proper 7 de maig farà un any que també ens falta.

dilluns, 23 d’abril del 2001

Elemental, benvolgut Sant Jordi

A banda d'explorar com ningú les relacions entre la somnolència i la creació literària, Edgar Allan Poe (1809-1849) és el responsable de la irrupció de la criptografia en la història de la narrativa. El seu conte "The Golden-Bug" ("L'escarabat d'or") figura en totes les històries dels missatges xifrats. Poe fa que William Legrand, el protagonista, desxifri aquest criptograma per poder accedir a la localització d'un tresor ocult:

5 3 ‡ ‡ † 3 0 5 ) ) 6 * ; 4 8 2 6 ) 4 ‡ .
) 4 ‡ ) ; 8 0 6 * ; 4 8 † 8 ¶ 6 0 ) ) 8 5
; ! ‡ ( ; : ‡ * 8 † 8 3 ( 8 8 ) 5 * † ; 4 6
( ; 8 8 * 9 6 * ? ; 8 ) * ‡ ( ; 4 8 5 ) ; 5
* † 2 : * ‡ ( ; 4 9 5 6 * 2 ( 5 * - 4 ) 8 ¶
8 * ; 4 0 6 9 2 8 5 ) ; ) 6 † 8 ) 4 ‡ ‡ ; !
( ‡ 9 ; 4 8 0 8 ! ; 8 : 8 ‡ ! ; 4 8 † 8 5
; 4 ) 4 8 5 † 5 2 8 8 0 6 * 8 ! ( ‡ 9 ; 4 8
; ( 8 8 ; 4 ( ‡ ? 3 4 ; 4 8 ) 4 ‡ ; ! 6 !
; : ! 8 8 ; ‡ ? ;

La narració mostra clarament el procés de transformació d'aquest garbuix de signes tipogràfics en un text intel·ligible, a partir de la comparació exhaustiva entre els signes que més apareixen al criptograma i les lletres amb una major freqüència d'aparició en llengua anglesa, segons els estudis que Poe coneixia. Per exemple, el símbol "8" apareix 33 vegades, ";" 26, "4" 19 vegades i "‡" 16. Com que les lletres amb una freqüència d'aparició més altes en anglès són E T A O N... el narrador substitueix tots els símbols "8" per lletres E, els "4" per T, els "‡" per A i així successivament. De mica en mica, el criptògraf avança en les seves deduccions fins arribar a resoldre el missatge secret que actua de mapa del tresor: "L'Escarabat d'Or" va tenir un èxit esclatant entre els lectors i els escriptors del dinou, i aviat autors com Jules Verne o Sir Arthur Connan Doyle van aplicar tècniques ben similars en algunes de les seves obres.
Per això, se m'ha acudit que la millor manera de celebrar aquest primer Sant Jordi del segle XXI seria amb un criptograma expressament elaborat per als lectors de l'AVUI, sense cap altre premi que resoldre'l. L'experiència viscuda amb l'enigma de Verbàlia—un vers d'Ausiàs March ocult anagramàticament a la coberta del llibre que desenes de lectors van resoldre en pocs dies— em fa ser prudent. Sospito que el d'avui és una mica més difícil, i aquest cop no penso revelar-ne la resposta fins que algun lector no me l'envïi o s'arrisqui a publicar-la a la secció de cartes al director. Només llavors diré si sí o si no. No hi ha cap més pista i l'únic premi que ofereixo és el plaer de resoldre'l. O el neguit de quedar-se a l'escapça. El criptograma és aquest:

5723 9253 9987 2368 5135 3331 8975 8595 5911 6538 1568 5791 8882 5720 7357 1153 9228 2368 1613 1022 7106 2015 1687 1653 8169 2156 8538 8899 2453 9275 1822 1799 1568 7979 4536 7375 8141 0223 3168 3527 7356 7182 3765 3102 9216 2922 6527 7575 1689 2979 1123 6883 2388 8921 6992 242.

Resoleu o no l'enigma, desitjo un bon Sant Jordi a tots els verbívors i bívores, i que els verbs us siguin propicis.

dijous, 12 d’abril del 2001

Zoologia verbívora

L'altra nit al "Racó del Llibre" de Rubí l'amabilitat de Toni Lombarte (científic del ICM-CSIC de Barcelona) em va permetre descobrir certs aspectes insòlitament verbívors de la terminologia zoològica que demostren, si és que calia, el fi sentit de l'humor de molts científics de renom. El rigor no està pas renyit amb la joia de viure. Ans al contrari. I la ingent nomenclatura zoològica ho demostra d'una manera exemplar. De fet, hi ha qui ha trobat indicis de fina ironia fins i tot en algunes de les denominacions zoològiques que es va empescar el mestre classificador Carl von Linné (1707-1778). Per exemple en el nom savi de l'enorme rorqual (la balena blava), que Linné batejà com Balaenoptera musculus tot i que en llatí "musculus" vol dir "ratolí".
Pel que sembla, els jocs de paraules han estat sovint presents en la tasca de batejar noves espècies o gèneres animals. Així, el naturalista W. E. Leach anomenà diversos gèneres d'isòpodes amb variacions quasi anagramàtiques: Cirolana, Lanocira, Rocinela, Nerocila, Anilocra… L'operació combinatòria pren ple sentit quan descobrim que la dona de Leach es deia, òbviament, "Carolina". És l'entomòleg i professor titular de biologia animal José Luis Viejo Montesinos qui ho explica en un article publicat en 1996 a la revista "Quercus" de títol prou explícit: "Anécdotas sobre el nombre científico de los animales". Viejo també recull alguns noms que, segons ell, voregen la norma deontològica de no posar mai noms ofensius: els gèneres de xinxes Marichisme, Pollychisme, Dolychisme i Florichisme que en anglès sonen tots com una invitació al bes: "Mary (o Polly o Dolly o Flory), kiss me". També hi ha un bivalve —una cloïssa— que llueix per aquests mars de déu el prostibulari nom de Meretrix lupanaria. En un to més blanc, trobem el fascinant cas de l'entomòleg T. Erwin, que va batejar un coleòpter molt difícil de localitzar amb el transparent nom de Agra vation (perquè en anglès "aggravation" vol dir "greuge, exasperació").
Un company de Lombarte al CSIC de Barcelona, el professor Miquel Alcaraz, també ha recollit diverses denominacions curioses degudes a científics catalans. Així, l'il·lustre ecòleg Ramon Margalef va batejar una alga unicel·lular com Ceratoperidium yeye perquè li recordava un cap amb trenes a l'estil ye-ye. També els doctors Roger Villanueva i Pilar Sánchez van descriure un pop de dimensions considerables amb el nom d'Octopus magnificus, tal vegada influïts pel "Pijus magnificus" dels Monty Python a "La vida de Brian". Però la joia de la corona encara ha de néixer. Segons Lombarte tot depén del doctor Daniel Martín (CSIC de Blanes). Martín s'ha especialitzat en cucs poliquets de l'espècie capensis (denominació específica que prové toponímicament de la sudafricana Ciutat del Cap). Doncs bé, a Daniel Martín li ronda pel magí descriure algun gènere nou que trobi en les mostres de Namíbia i Sudàfrica que encara li queden per descriure amb el nom genèric Nocal. Naixeria així l'impagable Nocal capensis. No cal dir que des d'aquí l'encoratgem amb tota humilitat verbívora a introduir en els manuals universals de zoologia aquesta impensable aportació catalana a la història del pensament dels poliquets.

dijous, 5 d’abril del 2001

Les Terres de l'Ebre

La E és la lletra que apareix amb més freqüència en català. No cal ser votant de Pere Esteve o fan de l'atleta Reyes Estévez per adonar-se'n. De fet, alguns escriptors de llengües ben diverses se n'han enamorat, de la E.. El guatemaltenc Augusto Monterroso li dedicà un dietari —La letra e, 1987—, Lord Holland publicà en 1836 un e-poema en llatí anomenat "Eve's Legend" ("E servem lex est, legemqve tenere necesse est?…") i el francès Georges Perec la foragità espectacularment d'una novel·la lipogramàtica —La disparition, 1969— per encimbellar-la després en un relat monovocàlic —Les revenentes, 1972—, dues obres que no tenen cap paraula en comú. Cap ni una. Però la E (d'electrònic) és també la vocal de l'era digital. Del futur. I, curiosament, les Terres de l'Ebre en van plenes.
De manera que fa quinze dies des de Capde7mana (el canal temàtic de Vilaweb dedicat a l'esbarjo eclèctic que firmem amb Carles Capdevila) vam sol·licitar textos e-monovocàlics en suport del sud català. Les respostes dels internautes han assolit un nivell d'excel·lència tan sorprenent que justifiquen el seu transvasament hidrològic als rius de tinta que solquen el paper. En especial el text més llarg, vera torrentada de Es, que ha escrit Roser Carol i que mereixeria figurar en lletra ben grossa en una pancarta que podria cobrir tota l'amplada de l'Ebre al seu pas per Tortosa:
"Les terres de l'Ebre se'm representen esteses en el temps: escenes efervescents, estrenes presents, recers secrets, serres exemptes de res, esperes eternes, mestres clements... Ple mes de desembre. Fred, gel, ens refredem: se'ns revelen les terres de l'Ebre. El vell espectre ens rep: tres cerveses en fresc. Després, se'ns rebenten les senyes dels plers: les venes de l'Ebre, les vetes del cel, els verds de les herbes, les mels del terreny, les fresses del vent. Pernegem, serregem: temples, verges, cel·les, senderes, veredes, dreceres, preses, gleres, lleres... Mes l'Ebre és sempre present. Cent deltes en l'Ebre: el dels vells (vénen, esmenen, perceben), el de les velles (netegen, renten, esterregen), el dels nens (esperen, s'entretenen, pensen), el de les nenes (festegen, erren, remenen), el dels bebès (fent metes); el de mel, el de fel, el verd, el vermell, el de febrer, el de setembre, el dels secrets, el de les regles, el dels renecs, el de les lletres, el dels encensers, el de les empremtes, el dels remers, el de les belleses... El de sempre més, el de temps enrere. El vespre ens reté ple d'excel·lents menges: entremès de pedrers freds, cervells de be plens de cebetes tendres, fetges de vedelles llestes, bledes sense res, gerds, nespres, peres, mel d'herbes, refresc de llet, cremes espesses, negre del Penedès, tes... EP! EP! Vells dements en excés, sense fre, esperen. Ments perverses, serpents en zel, rènecs feréstecs, de dretes, de membres erectes, pensen en terres ermes. Pretenen el segrest de les terres de l'Ebre. Fem res? Ens emprenyem, ens esverem, ens rebel·lem, perdem els estreps, desenterrem les fletxes. Tres bens negres! El cel és clement? Despertem: entenem els recels, els precs de les gents de les terres de l'Ebre."
Text excel·lent, eh?

dijous, 22 de març del 2001

Veres e vents

El tòpic vol que molts ciutadans orientals confonguin els fonemes vibrants amb els líquids, de manera que la pera esdevé la pela i tan amples. Més enllà dels doblatges cinematogràfics i d'algunes burdes paròdies, aquesta substitució té una certa rendibilitat ludolingüística. L'objectiu seria escriure un text en el qual, en substituir totes les erres per eles, canviés el sentit d'una manera notable. Però fins ara la veritat és que tots els exemples que he arribat a reunir no passen de la categoria entranyable dels acudits dolents. Per exemple aquell que pregunta com és que els orientals tenen tendència a dormir sobre superfícies dures com els futons i, en un prodigi d'ecumenisme cristià, respon "perquè segueixen les indicacions d'aquell manament que diu: no matalàs". O bé aquell altre, també relacionat amb el cristianisme, que es pregunta com és que les misses que fan els missioners a la Xina són les més breus del món. Resposta: perquè en començar el capellà diu allò de "pleguem, germans"; i pleguen.
La proposta RL pren més volada si apliquem aquest capriciós mecanisme substitutiu als versos d'algun poema amic. Un vers que faci "sóc sant d'ermita" pot devenir "sóc sant del mite" i un altre que proclami "foll, arrossego" quedaria "foll, allò sego". L'operació liquadora orientalitzant guanya interès si l'apliquem sobre estrofes manllevades d'alguna tradició oriental. Per exemple si liqüem un recull d'haikús, una forma estròfica oriental de només 17 síl·labes que ha fet molta fortuna en la tradició poètica catalana. Prenguem, sense anar més lluny, els "Haikús d'arinsal" d'Agustí Bartra i Lleonart, un autor que porta l'ART en ALT a tots dos cognoms. La tria no és (només) capriciosa. La presència del topònim andorrà Arinsal al títol ens remet a una puríssima aigua mineral. ¿Quin millor poemari per assajar un procés liquador (i tal vegada liquidador) que un recull d'haikús digne de presidir una ampolla d'aigua mineral?
L'operació ens obliga a llegir el versos segons el seu bell so liquat, de manera (alça Manela!) que sovint topem amb mots insòlitament justos que el poeta mai no imaginà associats al seu vers (als seus vels). El sisè haikai de Bartra, per exemple, fa "Dalt de la pira/ de blanques orenetes,/ canta Vidala" i esdevindria "Dalt de la pila/ de blanques, olè!, nétes,/ canta Vidala". El novè ("La nit s'acaba./ Oh cor meu: ja repiquen/ els esclops auris!") es reorientalitzaria així: "La nit s'acaba./ Oh col, déu: ja la piquen/ els esclops aulis!". El 31è queda així: "Samsó melòdic,/ sostens amb ta alenada/ les Males fondes". I, encara, el 37è: "Foll, allò sego/ pels cabells les nueses/ de sines d'Ònix". Finalment, el segon vers de l'emblemàtic haikai número 54 de Bartra ("Fidel de llengua,/ Andorra meva, entera/ a la mà alçada") es liquarà en un "endoll amè, va, entela" força apte per designar aquest procediment RL tan orientalitzant que desorienta.
Rellegiu els vostres versos preferits i envieu-ne la versió orientalitzada. Segur que els grans temes poètics de tots els temps prenen una nova dimensió: l'amor (la mol), la mort (la molt… l'ha mòlt), la memòria (l'amè m'olia) i al final trobeu que llegint poesia us ho passeu de corrons.