dissabte, 31 de juliol del 1993

Gnoms i cognoms

Sovint l'atzar ens depara coincidències notables. És llavors quan alguns parlen de màgia, d'altres simplement somriuen i alguns s'amoïnen. Abans de l'estiu vam parlar de l'exuberància d'alguns noms d'establiments públics, en els quals es reflecteix l'enginy publicitari i el peculiar sentit de l'humor dels seus amos. Entre els exemples no atzarosos destacava un simpàtic establiment que repara pneumàtics just darrera de la comissaria búnquer de Gràcia que ocupa l'illa Balmes-Diagonal-Tuset-La Granada del Penedès. El seu nom és de jutjat de guàrdia. Es diu Goma-2 .
Però també hi ha casualitats. Una de les travesseres de Riera de Sant Miquel és el carrer del Dr. Rizal. Des que l'Ajuntament es va adonar que molts ciutadans corrents arrufaven el nas quan algú provava de convèncer-los que Aribau era un poeta patriòtic que es deia Bonaventura i Balmes un canonge amb vel·leïtats filosòfiques, el nomenclàtor urbà ha transformat les plaques dels carrers en entrades de diccionari enciclopèdic. De manera que a la cantonada Llobregat-muntanya de l'esmentada cruïlla hi ha una preciosa placa blanca que posa: "Carrer del Dr. Rizal. Calamba Negros 1862. Manila 1896. Escriptor". La cosa no tindria cap importància si no fos que quinze metres més avall hi ha un bar anomenat "Bella Bèstia" que és un dels centres de reunió habituals de la colònia africana negra de Barcelona. De manera que de nit, la pàtria filipina "Calamba Negros" de l'ínclit doctor Rizal, acompanyada per la quasi segura visió d'un grup d'africans, sembla més aviat un acudit dubtós d'aquells que a Holanda et poden portar a judici.
És clar que no tot és atribuïble a l'atzar. Molts lectors han tingut l'amabilitat de fer-nos arribar noms d'establiments ben curiosos (gairebé tots del ram de l'hosteleria). En la vena criptogràfica, a banda del lasciu PK2 del Paral·lel de Barcelona, hem tingut notícia per diverses vies (Àngel Mauri de Vilafant; Dolors Casals de Barcelona) d'un autèntic crack del tema. Es tracta de l'antic Club Empordà 2000 de Ventalló (famós per la vinculació d'un càrrec públic del poble al negoci més antic del món). Després de diversos avatars comercials ha passat a dir-se "5-mentarios", en referència fonètica a una resposta usual que solen dirigir als periodistes els ciutadans implicats en processos judicials.
També ens han documentat un "Bar Q" (Mercè Piqueras, BCN) on devien reunir-se els components de l'ara dissolt Grup d'Estudis Catalans, el "Paul & Cia" (Enric Fontvila, Terrassa) del carrer València de Barcelona entre Girona i Bailén, on asseguren que les batudes policials no són cap novetat, un "Bar But" (Alfons Saumell, BCN) al Torrent de l'Olla gracienc digne del seu exuberant amo, un "Bar Bero" (M. Piqueras) del carrer Mandri on deuen anar a fer les copes les noies d'una perruqueria també barcelonina anomenada "La Pelu que ríe" (Miquel Viana, BCN), o el parell de bars d'Alacant que poden dialogar amb els barcelonins "Este Bar" i "El Otro": un que s'anomena "Va Bene" i un altre, pocs metres més avall, anomenat "Ma non Troppo" (Josep Tormo, Alcoi). A més, a tocar de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona, un simpàtic gerent ha muntat un hotel batejat amb el datiu/ablatiu plural del mot llatí que anomena els metges (medicus-i ): es tracta de l'Hotel Medicis (Joan Josep Isern, BCN).
Amb l'afany de servei que el caracteritza, l'Àngel Mauri de Vilafant ens fa arribar unes propostes de nom que transcrivim per si l'empresariat local s'hi interessa: 1-i-sex (camaleònic), 3-or (productes de qualitat), 6-me (roba per a causar terratrèmols), 7-í (blonda, seda i roba interior d'importació), pastís-7 (més gourmets que gourmands) i 9-ric (línia kitsch).
Per acabar, una coincidència nominal que permet albirar la força punyent de l'atzar en un lloc tan poc sospitós com el catàleg d'Editorial Pòrtic. El traductor d'una de les últimes obres de Charles Bukowsky vessades al català sembla el més indicat per fer-se'n càrrec per la via de la paradoxa. L'obra de Bukowsky és Notes d'un vell brut i el traductor es diu Lluís Massenet. Un cas xocant de gnoms i cognoms.

dissabte, 24 de juliol del 1993

El pacte onomàstic

El passat juliol, just el dia que els Jaumes celebraven el seu sant Xacobeo i tota la resta l'aniversari dels Jocs Olímpics, va saltar a la premsa la notícia d'una espectacular acció policial. Es tractava del desmantellament d'una xarxa de proxenetes que obligaven a prostituir-se olímpicament a una seixantena de noies dominicanes —66 exactament, com el número de la Bèstia però sense les centenes— que arribaven a la bella Barcelona des de Santo Domingo amb la sana intenció de treballar en el sector del servei. L'enredada que les forçava a practicar altra mena de serveis era la clàssica: promeses de prosperitat allà, la hipoteca d'alguna casa o terreny per valor de mig quilo, el feliç viatge amb documentació falsa, una arribada discreta, la crisi d'aquí, les multes a les famílies que donen feina a una immigrada il·legal, uns documents firmats a corre-cuita que acabaven fixant uns interessos abusius per la hipoteca d'allà i una única sortida plausible que passava per tres saunes de Barcelona o el club Panamà —el màrqueting no sap geografia— de Collbató. Tot ben normal. El detall que convertia aquest episodi en un fet insòlit era el cognom de totes les pobres víctimes dominicanes.
La majoria de les 66 noies es deia Sierra. El cervell de l'operació havia pensat que la millor manera de saltar-se els controls fronterers era emparentar-les amb un alt càrrec de la República Dominicana d'aquest cognom. L'honorable senyor Sierra acompanyava les seves belles compatriotes de tres en tres, en format família. El "pare" duia un passaport de servei, pràcticament equivalent al diplomàtic, de manera que la família tenia una imatge del tot respectable. A més, com que potser el cervell de la banda havia llegit els Enredos de família d'Apel·les Mestres, de vegades les acompanyants del joliu Sierra duien passaport de neboda, germana o cosina de l'interfecte. L'únic detall que sobta de la impecable història dels Sierra és la reiterada fal·lera viatgera de la família. Potser en 22 viatges algun funcionari espavilat podia haver advertit que l'honorable ciutadà dominicà tenia més família que Ruiz Mateos.
La història de la proliferació onomàstica dels Sierra demostra que la literatura catalana actual és un fenomen influent. Els cervells de les operacions delictives solen ser personatges cultes, d'una innegable inclinació a la lectura en llengües minoritàries. En aquest cas, sembla del tot segur que el disseny de l'operació Sierra va sorgir de l'atenta lectura d'un dels contes més hilarants de Sergi Pàmies. Era, si no m'erro, al T'hauria de caure la cara de vergonya on Pàmies es muntava l'insòlit aplec massiu de tots els ciutadans que compartien el cognom Nogués. A més, com que la vida i la literatura mantenen unes tempestuoses relacions, probablement algun dels 192 Nogués que consten a l'edició de 1992 de la Secció Alfabètica L/Z de la Guia Telefònica de la ciutat Barcelona era client habitual de les tres saunes, els tretze pisos o el club on actuaven les 66 Sierra.
Anècdotes al marge, les proliferacions onomàstiques sempre han resultat fascinants. El falangisme va omplir Espanya de Joseantonios i Pilars igual com l'anarquisme ibèric de primers de segle havia escampat Demòfils i Llibertats per aquests móns de Déu (sic), i el catalanisme de la transició ha omplert Catalunya de Bernats, Arnaus i Jofres, com molt bé saben les mestres de pre-escolar, autèntiques expertes en la moda onomàstica. El cas més interessant de fal·lera onomàstica es va produir a Itàlia. Als anys quaranta van floréixer Robertos pertot. La raó, enigmística però gens obscura, era l'eufòria feixista pel Pacte Tripartit que italians, alemanys i japonesos havien signat a Berlin el 27 de setembre de 1940. L'eix ROma-BERlín-TOquio donava els seus primers fruits onomàstics. Agafeu italians que cinquentegin i hi descobrireu un passat tripartit. Si el nou clima de concòrdia pactista entre socialistes, convergents i penebistes arriba a bon port, caldrà tenir ben a prop alguna mestra de pre-escolar, a veure quin nom es posa de moda en l'eix Madrid-Barcelona-Vitòria. Potser Mari-Barbie?

dissabte, 17 de juliol del 1993

Els mots trigèmins

Sota el gallinaci títol "que quequeges?" proposàvem ara fa dos mesos un nou mecanisme enigmístic per integrar els quecs en la societat dels llenguallargs. Un joc per desdramatitzar el problema de la tartamudesa que buscava trobar sentit a la metralla dels mots. Rebatejàvem el "tatatà" —de la locució tatatì tatatà que els italians usen per designar el parlar monòton de qui diu coses sense interès— com "mots trigèmins" en honor a aquelles gentils acompanyants de Julio Iglesias que incitaven a beure el triple i el definíem com les expressions que presenten un mínim de tres síl·labes iguals seguides. Ja advertíem que l'italià permet molts més trigèmins que no pas el català i citàvem el petit diccionari ordenat per síl·labes amb una quarantena d'exemples que l'enigmista transalpí Stefano Bartezzaghi ha publicat en un capítol del seu Accavallavacca (Bompiani, 1992). Els follets de la impremta van escurçar uns quants dels trigèmins proposats, especialment els que situàvem en un hipotètica escola d'arts marcials, plena d'alumnes peculiars: el tasta-tatamis (jove inexpert que sovint cau per terra), el megagagà (l'alumne més ancià), el castigagagà (el seu etern rival de lluita) i la nananauta (una japonesa lil·liputenca amb moltes aspiracions).
Les aportacions dels lectors han estat força suggerents. La primera contribució va ser una d'aquelles obvietats que fan esclatar els laberints més envitricollats: un imprès publicitari de les Rondes de Barcelona, amb la Ronda de Dalt subratllada (Natàlia Argente, Barcelona). Un trigèmin prou transitat. D'altres contribuents ens han fet arribar frases trigèmines, com ara l'exòtica "Ostres, tres tresors!" (Jep Ferret, Garriguella) o la israeliana "El jueu, de cara al mur, murmurà unes oracions" (Alfons Saumell, Barcelona). Curiosament, un reconegut músic català ha estat una presència constant en mitja dotzena de les aportacions rebudes, sempre en relació amb algun verb possessiu o bé amb la infusió més clàssica dels britànics. Es tracta de Tete Montoliu, protagonista de frases trigèmines com ara: "Té te, Tete!" i variants diverses, entre les quals destaca el quadrigèmin sorprenent Tetetetera (tetera-capsa de música que, en obrir-se, fa sonar tonades de Tete Montoliu).
El vocabulari sil·làbic de Bartezzaghi comença a funcionar en català gràcies a les contribucions de Josep Abellan, Alfons Saumell, Rosa Català i Natàlia Argente (tots de Barcelona). Els millors exemplars d'aquest parc natural trigèmin que acabem d'obrir al públic són tots a l'aire lliure (fills de la mera especulació lingüística) i cobreixen una dotzena de síl·labes diferents. Les transcrivim en rigorós ordre alfabètic:
BA. Estorbabava: defecte del rostre que impedeix deixar sortir la bava amb naturalitat. BER. Cònverberbers: instrument magrebí de tecnologia punta que utilitza el rei Hassan per convertir els berbers en ciutadans marroquins convencionals. BI. Bivivisecció: doble disseció d'animals vius. CA. Cacacacatua: Deposicions de diverses espècies d'ocells pistaciformes, majoritàriament del gènere kakatoe. Decacacaolat: nou format d'ampolla de deu litres d'aquesta coneguda beguda nutritiva. Trencacacau: Acció d'obrir els fruits del cacau, arbre de la família de les esterculàcies (Theobrema cacao ), per obtenir-ne el contingut. CO. Cococo: coco compartit o sindicat que pacta amb Comissions Obreres. DI. Didídim: doble testicle. DO. Pseudododotis: profilàctic per a la pràctica de la necrofília. FO. Fofòfob: qui odia les coses fofes. IO. Ioioioga: Asana altament tècnica del ioga amb la qual el cos levita oscil·lant repetidament amunt i avall. NA. Nenanana: xicota bonsai. PA. Llepapapa: acuseta del Vaticà. QUE. Psiquequequeig: reiteració obsessiva de la mateixa idea. TA. Cantatatami: karaoke karateka. TI. Antititicaca: associació poc coneguda peruana l'objectiu de la qual és fer tapar el llac Titicaca per construir-hi una pista d'aterratge.
Si voleu quequejar per augmentar el vocabulari dels mots trigèmins, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dissabte, 10 de juliol del 1993

Agost d'alfagrames

No són missatges galàctics ni tampoc mots sobrenaturals. Els van batejar així l'any 1974 els editors de la revista italiana d'enigmística "Il Labirinto", però els nord-americans hi jugaven des de 1965. La definició, aquesta vegada, és senzilla i no implica cap joc: l'alfagrama d'una paraula qualsevol és la sèrie de lletres que conté, en ordre alfabètic. L'alfagrama de Barcelona és, per tant, AABCELNOR. El de Girona AGINOR. El de faig AFGI, igual que el de figa. El d'amor AMOR. No cal dir que hi ha alfagrames i alfagrames. Entre moltes altres coses encara més complicades, l'amor és un alfagrama que ha saltat al diccionari. El cas de "faig figa" demostra que tots els anagrames comparteixen alfagrama.
El primer a proposar algunes possibilitats lúdiques basades en la dèria universal de l'ordre alfabètic fou Nicholas Temperley, des de la Universitat de Cambridge. Martin Gardner recollia les propostes de Temperley a la seva columna del Scientific American l'any 1965 i les ampliava amb el tarannà que l'ha fet famós. Un dels primers reptes alfagramàtics que entomà Gardner fou establir quin seria el segon i l'últim en una llista que englobés tots els alfagrames de la llengua anglesa. El primer és molt senzill, i coincideix amb el de la majoria de les llengües (a), però el segon ja resulta més complicat, perquè "àbac" (aabc) va rera "bacallà" (aaabcll). L'últim que Gardner va trobar en anglès és "sty" (alfagrama sty, que vol dir "porcellera"). Pot semblar fàcil de superar fins que observem com els alfagrames dels mots que solen cloure els diccionaris anglesos —"zygote" (egotyz) o "zulu" (luuz)— el precedeixen en ordre alfabètic. Per tant, el primer repte estival seria trobar els mots que contenen el segon i l'últim alfagrames de la llengua catalana.
Però això només és per anar fent boca. El mític enigmista nord-americà Dimitri Borgmann, en el seu impagable Language on vacation (Charles Scribner's Sons. New York, 1965) busca els mots alfagramàtics més llargs de l'anglès. Com vèiem, amor és un mot alfagramàtic perquè les seves quatre lletres estan ordenades alfabèticament, però aquí la llargada esdevé un bon hàndicap. Superar l'alfagrama-4 d'amor és relativament senzill, per exemple en la placidesa del mes d'agost (alfa-5), però anar més enllà només està reservat als més pacients. Martin Gardner arriba al grau 7 amb "billowy" (ondulós). Borgmann el supera amb una úlcera a la part interior de l'ull anomenada "aegilops" (alfa-8). El procés invers també té conya. Borgmann documenta un espiadimonis de l'Índia anomenat "zyxomma" que és un alfagrama invers de grau 7 (omega-7). No cal dir que roma seria un omega-4 i trona un omega-5. Aquest és el segon repte estival: descobrir el mot alfagramàtic més llarg en llengua catalana des dels dos extrems de l'alfabet.
Believe it or not és un d'aquests deliciosos llibrets de capçalera per a locutors de ràdio i redactors estivals de notícies breus que no saben com sortir-se'n un bon dia d'agost. El signa un tal Ripley i conté rareses de tota índole, una de les quals és l'extravagant nom d'un ciutadà de Villa Park (Illinois) anomenat Ab. C. Defghi. El nom sembla fabricat expressament per aconseguir un alfagrama perfecte de grau 9. La perfecció rau en el notable detall que no només conté nou lletres ordenades alfabèticament sinó que són les nou primeres de l'alfabet. L'aplicació d'aquest fenomen estrany al món de l'especulació enigmística és clara. Es poden buscar mots que continguin el màxim nombre de les primeres lletres seguides de l'alfabet, encara que no les presentin en ordre. Com que no seran ben bé alfagramàtics, els anomenarem abecés. "Brau" o "urbà", són abecés-2 perquè el seu alfagrama conté les dues primeres lletres sense repeticions (abru). "Bacó" (abco) és un abecé-3, "badoc" (abcdo) un abecé-4 i modificable (abcdefiilmo) un preciós abecé-6 que caldrà superar. Aquest és el tercer repte estival.
Si heu fet l'agost dels alfagrames, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dissabte, 3 de juliol del 1993

Sense faltar

Fa un any i mig plovia. Vaig entrar a una sucursal d'una Caixa del número de la qual ara no vull recordar-me'n i em vaig fregar els ulls per sota de les ulleres. En un taulell desert, a un pas de l'entrada, un magnífic rètol imprès anunciava la inquietant presència d'uns "Follets informatius". Com que tot això era molt abans de la irrupció del Club Súper 3 en el món de les finances no vaig contemplar la possibilitat que un nap-buf aparegués darrera el taulell. Més aviat em va semblar que la cosa era un nyap. Al costat del màgic rètol hi havia una d'aquelles bústies per a suggeriments. Vaig agafar un full en blanc i vaig fer-me el foll: "Apreciat senyor director. Dos punts. Estic encantat que l'entitat que vostè sàviament dirigeix hagi decidit contractar follets per informar la seva clientela. Li pronostico un èxit esclatant entre la població menor de catorze anys. Llàstima que la majoria d'aquests clients potencials encara no tinguin llibreta d'estalvis ni, em temo, gaire necessitat d'informar-se'n, però la idea és bona. Li suggereixo que amplïi la plantilla amb un bon estol de nimfes". Vaig signar la nota amb les meves dades i la vaig introduir a la bústia de suggeriments.
L'atent servei de relacions públiques de la mai no esmentada entitat em va trucar ben aviat per disculpar-se de l'errada lingüística i temptejar les meves ganes de difamar-los. Cap, com es pot veure. Fins i tot el benemèrit director general de l'entitat no esmentada em va escriure en una d'aquelles circulars que les noves tecnologies transvesteixen de carta personal signada amb tinta blava. Cap problema. Segueixo tan encantat amb els follets com aquell dia que plovia. Potser més feliç encara des de la irrupció del Club Súper 3 en el món de les finances. A tothom li agrada que li facin cas. L'únic que em desagrada és el retard que estan acumulant les nimfes.
És clar que de distraccions no en falten. Com les subtileses dels genials creatius publicitaris d'una coneguda beguda refrescant de la marca registrada de la qual ara no vull recordar-me'n. Aquests grans creadors han inundat els carrers de tanques en les que asseguren que la beguda no esmentada és per a gent "d'ingeni". Com que aquesta expressió surt a la tanca en una lletra impresa en tinta vermella de la mateixa família tipogràfica que la signatura del director general de l'entitat financera no esmentada més amunt (és a dir, d'una tipografia cal·ligràfica fula), molts consumidors catalans s'han quedat desconcertats a l'hora d'atribuir la paternitat del nyap. Perquè tots els implacables caçadors de barbarismes que van festejar amb la Norma creuen que és un nyap. I s'erren. Ben cert que, en català, l'esperit d'invenció s'anomena enginy. Però també és cert que l'ingeni és "la hisenda que conté una plantació de canya de sucre". No cal dir que la beguda no esmentada és dolça, malgrat tots els seus intents dietètics. Tot plegat, doncs, un enginyós double entendre probablement atribuïble al validador ortogràfic del processador de textos que usen els genials creatius de l'empresa publicitària no esmentada.
Una de les nostres corresponsals més apreciades, la Carla Romans de Vilafant, ens va enviar fa uns mesos una incipient llista de falsos amics semblants a aquest dolç ingeni refrescant (i en menor mesura als follets de les finances). Tots els que han estudiat llengües saben que algunes relacions lingüístiques que semblen clares duen cua de palla. Romans ens proposava dues línies. D'una banda, mots que sonin molt malament —com ara "anorquisme"— però que, en realitat, tinguin un significat encara pitjor del que era previsible ("absència congènita d'un testicle o de tots dos"). D'altra banda, falsos amics que en un idioma familiar tinguin un significat innocent —com ara la melena espanyola—, però que en català siguin esgarrifosos ("evacuació per l'anus de sang digerida, llefiscosa i de color negre, conseqüència d'una hemorràgia digestiva alta") o bé a l'inrevés —com ara el cappare ("promotor d'un bàndol")—. No cal dir que si els responsables no esmentats dels follets i de l'ingeni se n'anaven a Itàlia, l'esmentat cappare els empenyeria a l'anorquisme.