dissabte, 27 de juliol de 2002

L'alfabet dels ocells

Quan redactava el capítol de "Verbàlia" corresponent als lipogrames (textos on s'omet deliberadament una lletra) vaig tenir una revelació: escriure lipogrames implica reduir l'alfabet. Per exemple, l'any 1967 Georges Perec va escriure una novel·la sense cap E ("La disparition"). En realitat va utilitzar un alfabet reduït -1: totes les lletres llevat de la E. Quan, poc després, Perec va reincidir amb un text monovocàlic en E que, per tant, no tenia ni una sola paraula en comú amb l'anterior ("Les revenentes"), l'alfabet de la seva escriptura ja era -4: totes les lletres llevat de la A, la I, la O i la U. Més enllà d'aquestes dues modalitats clàssiques, altres tradicions justificaven transformar el capítol dels lipogrames en un de més ampli sobre alfabets reduïts. Una ràpida ullada ens duria a ponderar reduccions de rang -12, -15 o fins i tot -17. La primera implica textos on són prohibides totes les lletres que s'alcen com fanals (b, d, f, h, k, l, t) o s'enfonsen en la interlínia com pesats rems (g, j, p, q, y); la segona reducció abasta totes les lletres que no tenen una grafia simètrica que suporti la prova del mirall, és a dir, només són admeses A-H-I-M-O-T-U-V-W-X-Y; finalment, la reducció -17 designa els cronogrames purs: mots com ara VIC o IDIL·LIC escrits exclusivament amb les úniques lletres que tenen valor com a números romans: MDCLXVI.

L'amabilitat d'Andreu Carret, mestre a Argentona i aficionat a l'ornitologia, em permet ampliar d'una manera insospitada el club de les escriptures amb alfabet reduït. Resulta que els amants dels ocells tot sovint els anellen per seguir-ne el periple vital, la qual cosa permet establir hàbits i altres dades interessants per a la ciència. L'anellament d'ocells de mida mitjana (gavina) o gran (cigonya) implica atorgar una matrícula a cada exemplar. Una matrícula, per tant, visible amb prismàtics, inscrita sobre colors bàsics que sovint designen projectes concrets. Com que hi ha lletres que poden generar dubtes visuals, s'ha optat per reduir l'alfabet. L'Andreu m'informa que la SEO (Sociedad Española de Ornitología), en col·laboració amb l'ICO (Institut Català d'Ornitologia, abans GCA, Grup Català d'Anellament) va editar l'any 2000 un "Manual para el anillamiento científico de aves" del qual extreu: "En marcas con inscripciones alfanuméricas se aconseja evitar la utilización de caracteres que puedan ocasionar confusión. Los caracteres que deben utilizarse son (siempre en mayúsculas): A, C, F, H, J, L, M, N, P, R, T, U, V, W, 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 0. Los caracteres que no deben ser utilizados son: B, D, E, G, I, K, Ñ, O, Q, S, Y, Z.". Les prohibides ho són per similitud (entre S i 5 o entre Z i 2, I i 1 o entre el número 0 i les lletres Q i O), però també per problemes de desgast (una E mig esborrada pot semblar una F, igual com una Ñ sense barret esdevé N)...

Empès pel seu esperit verbívor, aquest mestre argentoní aficionat a l'ornitologia ha escrit un text amb el seu alfabet reduït, així en majúscula: " UN MANUAL, APAMANT L'ALA, FA UN TRUC, UNA TRAMPA: LA PARAULA CURTA, PUNTUAL, A LA CARTA, CAPTA UNA AU: ALCA, CACATUA, CUCUT, DUC, FULMAR, PUPUT, TÀNTAL, XATRAC, XURRA, XUTA... LA MARTA, LA RUT, LA PURA, LA PAULA, LA CARLA... (LA CANALLA CATALANA), VAN MUNTANT, AMUNT AVALL, UNA MALLA APUNTANT LA FAUNA NATURAL AL FULL, MARCANT UNA RUTA AL MAPA. UN PLA TAN ARRAUXAT JA VAL UNA CAPTA!" Bon estiu, "pàharos"!

dijous, 11 de juliol de 2002

Llingüística (sic)

La dita normalització lingüística no ha servit per eradicar els castellanismes del català. Això és obvi. Només cal sortir al carrer i parar l'orella. En el millor els casos sentirem un català tenyit de barbarismes. Segons on, només sentirem castellà, potser amb algun esquitx català del tipus "i prou" o "rachola" o "mudar". Però per cada catalanada que un català comet parlant en espanyol cometrà deu castellanades quan parli en català. Les coses van com van i és absurd mirar cap a una altra banda. Dit això, i sense cap altra voluntat que l'entomològica, hi ha uns quants exemples de castellanismes que són prou curiosos per figurar en una antologia "llingüística" (així amb la doble ela de "llengua", que és com denominen la ciència de Saussure no pocs conciutadans nostres).

Els castellanismes "llingüístics" no només es donen en l'oralitat, sinó que tot sovint traspassen els murs de l'escriptura i no només els usen els usuaris d'un català vacil·lant, sinó que també s'escolen en la parla o l'escriptura de gent amb la competència molt sòlida. En podríem dir "castellanismes a la deriva", perquè seran per definició paraules derivades. Vegem-ne l'exemple fundacional. Fa poc vaig rebre un correu electrònic d'un bon poeta català que m'explicava com m'ho havia de fer per no perdre'm en una bella ciutat del país que no esmentaré per no delatar-lo. La seva llengua sempre m'ha admirat, no només per la correcció i genuïtat que mostra, sinó per la gran capacitat de transgressió que acostuma a mostrar. Doncs bé, en el seu e-mail s'escolava tranquil·lament una "zona peatonal". Mai, ni ell ni jo ni pràcticament ningú, no usaria el substantiu castellà del qual deriva aquest adjectiu. Mai no diria ni escriuria "he vist un peató pel carrer" perquè l'alternativa "vianant", relativament nova en l'ús quotidià de la nostra llengua, s'ha imposat sense problemes. Però l'adjectiu ja és una altra història. No diem "peató" però sí "zona peatonal". Les nostres ciutats en van plenes, d'aquestes "zones per a vianants" a les quals no hem aconseguit adjudicar cap adjectiu genuí.

Les zones "peatonals" em van fer buscar més castellanismes d'aquests que van a la deriva. De moment n'he localitzat un parell més de claríssims. "Carpinteria metàl·lica" i "escobilles". Poca gent, per no dir ningú, diria que va a cal "carpinter" a que li faci un moble. En canvi, la moderna variant metàl·lica de finestres i portes sembla inhibir la possibilitat de barrejar "fusta i metall" en parlar d'una "fusteria metàl·lica". El mateix passa amb les "escobilles" de tants i tants aparells (com els cotxes de scalextric). La gran majoria de catalanoparlants escombren amb l'escombra (o agranen amb la granera) i mai amb l'"escoba". En canvi, no canvien les "escombretes" d'un motor sinó les "escobilles". ¿És una simple mostra d'estultícia lingüística (o "llingüística")? ¿Una prova més que les llengües evolucionen al marge de l'etimologia? ¿Per què, doncs, els gramàtics insisteixen en els criteris etimològics a l'hora de fixar una ortografia determinada o apostar per una tria lèxica concreta? Envieu més exemples de castellanismes a la deriva com a simples vianants d'aquesta llengua nostra que fou dissortada i ara comença a ser sortejada. Potser també sou dels que, per escalfar l'aigua de la dutxa, engegueu el "calentador".

dijous, 4 de juliol de 2002

El repte de Zoran

No cal conèixer la discografia completa de Lluís Llach per saber-ho: cal que neixin reptes a cada instant. En el món verbívor hi ha tot un territori poblat per éssers àvids de figurar en un llibre de rècords Guinness de la ludolingüística. Avui m'abelleix (uau!) presentar un repte inèdit. Es tracta del jeroglífic amb una sola lletra que oculti la resposta més llarga, acceptant només jeroglífics basats en dues frases homofòniques que permetin un doble sentit i no només la clàssica acumulació de notes musicals, preposicions i lletres d'un Ocón de Oro. És un repte, aquest, que m'ha arribat des dels fins fa ben poc convulsos Balcans.

Aquestes últimes setmanes a través de la versió italiana de la web dels verbívors (http://verbalia.com/ita) ens han arribat notícies de Novi Sad (capital de la província sèrbia de Vojvodina). Notícies i sol·licituds d'informació redactades en un anglès acceptable pel periodista especialitzat en ludolingüística Zoran Radisavlevic, que actualment treballa en un llibre sobre jocs de paraules en tradicions lingüístiques diverses. Quan, fa una dotzena d'anys, em documentava per escriure el primer "Manual d'enigmística" vaig descobrir que a l'antiga Iugoeslàvia hi havia una llarguíssima tradició enigmística que gairebé només tenia parangó a Itàlia. La distància lingüística, però, me'n va deixar al marge. Ara Radisavlevic ens ofereix prou informació com per capir vagament les dimensions d'aquesta rica tradició sèrbia.

Anagrames i palíndroms, lògicament, però també una estremidora quantitat de quadrats màgics amb mots homologats pels lexicògrafs: 40 de 9x9 i uns 1300 publicats en 8x8 (quan en català, fins ara, només se n'han publicat una dotzena de 7x7 i un parell de 8x8). Radisavlevic fins i tot parla de quadrats màgics sil·làbics, d'un rang fins a 5x5: és a dir cinc paraules pentasíl·labes (escric paraules i no mots perquè "pentasíl·labes", així en femení, és una paraula "pentasíl·laba", mentre que el seu masculí "pentasíl·lab" és un mot tetrasíl·lab) que lliguen en horitzontal i en vertical. Provin d'escriure aquests cinc mots serbis l'un damunt de l'altre amb les síl·labes formant columnes i observaran que els poden llegir de dalt baix i d'esquerra a dreta: A/U/RE/LI/O; U/ZUR/PA/CI/JA; RE/PA/RA/RO/RI; LI/CI/TO/VA/TI; O/JA/RI/TI/SE. Ara provin de trobar cinc pentasíl·labs catalans que lliguin. Què? I tetrasíl·labs? I trisíl·labs? No resulta gens senzill.

De tota manera, el més impressionant del que explica Radisavlevic és un rècord serbi que ostenta ell mateix: el jeroglífic d'una sola lletra que genera una resposta més llarga. El seu plantejament és una "V" a la part alta d'un full en blanc. La resposta que Zoran ens dóna conté 21 lletres: "Dostavi sokove Sena Lazi" i prové de la frase homofònica "dosta visoko 've' se nalazi". La traducció de la frase que constitueix la solució implica que "Sena" (nom femení) ha donat diversos sucs a "Laza" (nom masculí), i l'homofonia que la propicia és que "VE" (el nom serbi de la lletra V) està situada força amunt. En català, si improvisem una D de color blanc sobre fons negre podem aconseguir la vulgar frase "Una declara" (una D clara) de només 10 lletres. El camí fins al rècord serbi serà llarg, però també pot ser profitós. ¿Qui s'anima a acostar-se, ni que sigui vagament, a Zoran Radisavlevic?