dijous, 29 d’abril de 2004

Sèries a Oxford

La novel·la d’enigma va néixer el segle XIX amb personatges tan cerebrals com l’August Dupin d’Edgar Allan Poe. Naturalment, Sherlock Holmes en va arribar a esdevenir el paradigma, però són moltes les propostes novel·lístiques construïdes sobre plantejaments lògics. Res a veure amb la novel·la de sèrie negra, que posa més l’èmfasi en el context. La novel·la d’enigma és, en certa mesura, un trencaclosques més atemporal, centrat en el desafiament intel·lectual que suposa algun crim inicial. Com el de l’anciana ofegada que troba un jove estudiant de matemàtiques argentí pocs dies després d’arribar a Oxford a Los crímenes de Oxford, una bona novel·la de l’argentí Guillermo Martínez que acaba de publicar Destino. De Martínez coneixíem els assaigs de Borges y la matemática, però ara llegim que aquests crims oxfordians conformen la seva tercera obra narrativa. Les regles d’aquesta veritable novel·la d’enigma queden clares de bon començament. La primera víctima, perquè ja es veu a venir que n’hi haurà més, és una d’aquelles senyores britàniques que durant la guerra mundial van participar innocentment en un concurs de mots encreuats i, en guanyar, van descobrir que el premi era quedar recloses en un poblet amb la missió d’ajudar Alan Turing i el seu equip de matemàtics a desxifrar els codis nazis de la màquina Enigma. Les altres víctimes van apareixent a poc a poc associades a uns símbols que conformen una misteriosa sèrie que desembocarà en un accidentat final.

Les claus per resoldre primer la sèrie de símbols i posteriorment la seva projecció a la realitat estan en mans de l’estudiant, de l’inspector Petersen i de l’eminent lògic Arthur Seldom, supervivent d’un terrible accident de trànsit que Martínez fa coetani d’un gran conte escrit per Dino Buzzati a partir d’una experiència en un hospital anglès. Seldom és destre en els jocs lingüístics de Wittgenstein, el teorema de Gödel i els nombres pitagòrics. El fet que l’escenari triat sigui la facultat de matemàtiques d’Oxford marca el to de la novel·la. Les conjectures dels uns i els altres venen emmarcades en una xarxa de referents matemàtics, en la qual fins i tot els versos d’amor que circulen són inequívocs: “Haz que nuestros amores sean idénticos,/ como ambos lados de una ecuación”. De tota manera, de carrinclonades n’hi ha les justes, perquè tot en aquesta novel·la és eficaç, fins al punt que la foto d’una partida d’Scrabble a punt d’acabar serà significativa gràcies a les tres lletres que figuren als dos faristols dels jugadors (A i RO). “L’home no és més que la sèrie dels seus actes”, afirma Seldom abans que un irresistible enfilall de raonaments lògics ens condueixi a la resolució de l’enigma d’una forma vertiginosa.

Les sèries són apassionants. Ics elements que requereixen una continuació, tot i que segons la paradoxa de Wittgenstein sobre les regles finites sempre es pot trobar una justificació per a qualsevol continuació. Georges Perec ens en va llegar una de preciosa —U, D, T, Q, C, ?— que despista tot i la seva senzillesa (Un, Dos, Tres, Quatre, Cinc, Sis). Si després d’aquesta ens en plantegem una segona com ara G, F, M, A, M, ? no ens costarà gaire adonar-nos que som davant una altra sèrie d’inicials, en aquest cas dels mesos de l’any. Però si canviem de criteri sobtadament i proposem A, E, F, H, I, ? la cosa es complica. Quina lletra completaria aquesta sèrie? La solució, dijous vinent.

divendres, 23 d’abril de 2004

De com es fa un enigma

Ara fa tres santjordis vaig plantejar un criptograma que va romandre irresolt dos anys llargs. La clau, en aquell cas, era relacionar una tirallonga de xifres amb els nombres atòmics d’alguns elements químics de la taula de Mendelèjev, i transliterar cada xifra en el símbol de l’element en qüestió. Així es formava la frase que resolia el criptograma. La pista per arribar a la clau estava oculta en el títol de l’article que plantejava (“Elemental, benvolgut sant Jordi!”). Una referència a Sherlock Holmes amb trampa “elemental”. Des que, abans de Nadal, el matemàtic Josep Maria Martí va resoldre aquell criptograma de sant Jordi de 2001, n’he estat preparant un altre. En l’entremig, la novel·la de Dan Brown “El codi da Vinci” ha popularitzat mètodes criptogràfics com l’Atbash, un codi hebreu cinc segles anterior a Crist que es basa en un esquema molt bàsic de substitució rotatòria. Partint de les vint-i-dues lletres de l’alfabet hebreu, la primera lletra és substituïda per l’última, la segona per la penúltima, i així. Per xifrar un missatge, basta escriure mig alfabet d’esquerra a dreta en una línia i l’altra meitat de dreta a esquerra a la línia de sota. Les parelles de lletres, per tant, en el nostre alfabet llatí quedarien A-Z, B-Y, C-X i així fins a L-O i M-N. Per dir “Criptograma”, en codi Atbash, diríem “Xirkglotinz”, que és molt més enigmàtic.

Una de les preguntes que he hagut de respondre més cops a la vida és ¿com es fan uns mots encreuats? Sempre provo d’enfrontar-m’hi amb la mateixa actitud, com si mai abans ningú no m’ho hagués preguntat. Es parteix de la solució, dic, i assaboreixo la mirada d’interès que aquesta obvietat suscita. Cal capgirar el procés que després l’enigma exigirà del seu atacant. És un lloc comú, però no és cap falòrnia. L’única possibilitat d’inventar enigmes és conèixer-ne prèviament la resposta. És des d’aquesta certesa que ara em disposo a fabricar el criptograma d’aquest sant Jordi a la vista dels lectors, perquè vull demostrar que la millor manera de ser hermètic és ser transparent. Per això partiré de la resposta (secreta) i en mostraré els processos inversos que menen del final del camí al seu punt de partida. La resposta final, naturalment, caldrà que la descobreixi cada lector, però el procés d’ocultar-la pot ser compartit. El gran Jorge Wagensberg ha escrit un llibre excepcional d’aforismes que, en la seva versió catalana, du per títol “Si la natura és la resposta, ¿quina era la pregunta?” (Tusquets, 2003).

La pregunta d’aquest enigma de sant Jordi és, ni més ni menys, “¿què és el que et mostra la veritat de la vida?” Poca broma. Per arribar-hi caldrà descobrir un fugitiu i descompondre’l d’una manera que els menorquins en dirien “polida”. La resposta l’oculta un fill espuri d’un company de Wagensberg que compleix una regla de tres molt simple: “W és a MS com X és a PP”. Potser si el busqués un mallorquí el trobaria més fàcilment, enganxat a un animalàs, però ningú no en té l’exclusiva. En definitiva, l’enigma d’aquest sant Jordi té un plantejament triple: 1) Si W-MS, llavors X-PP; 2) enganxat a un animalàs; 3) espuri. La pregunta, implacable: “Què és el que et mostra la veritat de la vida?”.

Farem com l’any 2001. Fins que ningú no desxifri aquest enigma, no en divulgaré la resposta, la qual cosa no vol dir que no pugui anar donant pistes, si s’escau. Bon Sant Jordi!

dijous, 15 d’abril de 2004

Els fills de la ruta

Hi ha tot un seguit de coses que fem dins d’un automòbil. Escoltem la ràdio, fumem, xerrem, badallem, dormim, fem sexe, de vegades somiem. I més coses. En un viatge llarg o durant una caravana interminable, juguem. Fem jocs de ruta, com si diguéssim, que tan aviat passen pel món exterior com per l’interior del cubicle mòbil. Ara una dona entusiasta anomenada Carme Comalada ha tingut l’humorada d’autoeditar-se un llibret amb jocs d’automòbil que es diu “Anem de viatge” (comalada@menta.net) i distribuir-lo per quatre llibreries. Hi trobem propostes de jocs infantils de tota mena que podem fer tranquil·lament dins d’un automòbil. És un llibre petit, gairebé un quadern de bitàcola, il·lustrat amb dibuixos suggerents a tot color però amb una certa descurança lingüística. En tot cas, fa propostes interessants i recupera alguns dels clàssics de la ruta: paraules encadenades, ni sí ni no ni blanc ni negre, veig veig, taral·lejar cançons, endevinalles, jocs de penyores… Molts dels jocs de ruta provenen d’una tradició molt anterior a la invenció del motor d’explosió. Carme Comalada en proposa un de memòria basat en l’addició d’una nova paraula a la frase inicial: Qui. Qui comença. Qui comença diu. Qui comença diu una. Qui comença diu una paraula. . . i així, mot a mot, fins a completar “Qui comença diu una paraula qualsevol i tots els altres n’hi van afegint una altra i repetint-ho tot en ordre”.

La fórmula té moltes variants, sovint explotades pels concursos televisius com el que Elisenda Roca i Pau Vidal menen cada dimecres a BTV (Joc de paraules). Però si fem un salt en el temps ja en trobarem algun d’igualment interessant. Per exemple, en el volumet “Jocs d’infants” de Francesc Maspons i Labrós de la Col·lecció Popular Barcino (1933), hi ha una fantàstica variant dels jocs de memòria anomenat “El mussol”. Maspons i Labrós el descriu dient que “tota l’habilitat d’aquest joc consisteix a dir els números al revés i saber-se aguantar la respiració, en dir-los”. La fórmula base és aquesta: “El mussol no pot cantar perquè està sol. El mussol no pot cantar si no són dos. Dos i un, i un tot sol”. El següent jugador ha de sumar un mussol al grup: “El mussol no pot cantar perquè està sol. El mussol no pot cantar si no són tres. Tres i dos, i dos i un, i un tot sol”. L’exigència de les apnees creix en aquesta tercera frase, fins a dotze. L’últim torn és el més exigent. Fa: “El mussol no pot cantar perquè està sol. El mussol no pot cantar si no són dotze. Dotze i onze, i onze i deu, i deu i nou, i nou i vuit, i vuit i set, i set i sis, i sis i cinc, i cinc i quatre, i quatre i tres, i tres i dos, i dos i un, i un tot sol.” L’infant que es descomptava o que respirava en dir els números pagava penyora, tot i que Maspons i Labrós no especifica quina.

Els jocs interns de la ruta es poden combinar amb els externs, que ens fan estar més pendents del paisatge. El meu favorit és la “Pangrammatic Highway”, un joc documentat als Estats Units des de 1988 que consisteix a trobar totes les lletres de l’alfabet (d’aquí el pangrama) en els mínims quilòmetres possibles. Les lletres que ens arriben de l’exterior poden ser en rètols oficials o anuncis publicitaris, sempre que siguin estàtics i impresos. En queden excloses les matrícules dels altres vehicles i els rètols que els camions duen a la vela. Per jugar-hi cal circular en cotxe i anotar les inscripcions que porten les lletres que ens falten per completar l’alfabet. Un rètol de Barcelona ja ens en cobreix 7 —ABCELNR—, però la W o la K sempre costen més d’aconseguir. La millor ruta pangramàtica és, evidentment, la més curta.

dijous, 8 d’abril de 2004

Miscel·lània Schottish

Ben Schott és un Sherlock Holmes de les dades inútils, un món dit trivial que ja generava addicció molt abans del naixement d’Internet. Cal recordar, però, que la trivialitat és filla del Trivium medieval que conformaven tres disciplines tan desateses avui en dia com la gramàtica, la retòrica i la dialèctica. I també que els oceans d’informació que ens envolten fan necessari, ara més que mai, tenir criteri. Ben Schott en té, de criteri. Potser és un criteri sorprenent, però la seva tria de dades és hipnòtica. La seva exitosa miscel·lània —que ara surt traduïda a l’espanyol com “Miscelánea Original de Schott” (El Aleph Editores, 2004)— ha captivat el públic anglosaxó amb la seva barreja impressionant d’estímuls per a curiosos, des de la centraleta telefònica del Vaticà a les línies quiromàntiques, passant per llistes d’epònims, emoticons, tècniques endevinatòries, gasos nobles, palíndroms, obres de Shakespeare, acrònims, fòbies, embarbussaments, apòstols o països membres de l’OPEP. El terme “miscel·lània” —mixtura culturalista— és un encert, perquè mai un llibre no ha estat tan indefinible com el de Schott. De fet, ja comença amb una interpel·lació clara a la seva identitat: ¿enciclopèdia, diccionari, almanac, antologia, lèxic, tresor (en el sentit de thesaurus), tòpic, anfigonia, vademècum? Doncs tot això i més: una reunió de retalls de tot allò que és convencional amb vocació no pas de ser exhaustiva sinó de ser, nogensmenys, essencial. Alça Manela! Sorprèn molt que amb aquests postul·lats, l’amic Schott hagi seduït ja a més de dos milions de consumidors en el mercat anglosaxó. ¿Com és que resulta tan universal?

Doncs perquè apel·la a la intel·ligència humana i n’extreu petites mostres, com qui fa extraccions de sang, que demostren la magnitud d’això que anomenem, ai, cultura. Al costat d’una llista d’exquisits clubs londinencs —des del White’s fundat en 1693 fins al United Oxford & Cambridge Club de 1972— apareix la recepta del millor Bloody Mary, les unitats que componen els serveis secrets britànics, l’escala Glasgow dels malalts en estat de coma, un seguit de termes tipogràfics, el llenguatge de les flors, els requisits de les piscines olímpiques, els secretaris generals que ha tingut l’ONU, els símbols associats a les peces de roba o alguns gentilicis. La curiositat de Schott no té aturador, però és la juxtaposició d’aquests elements tan heteròclits la que provoca un veritable vertigen en la ment del lector. Schott se’n fa tips, d’enumerar, i la contraposició de llistes aparentment allunyades activen la nostra set de coneixement tot fent-nos recuperar la consciència de l’enorme abisme escalat per la humanitat en la seva superba dominació de la Terra. Schott, que controla fins i tot el disseny tipogràfic de cada pàgina en les traduccions del seu llibre, s’acull a unes paraules d’Oscar Wilde per justificar la seva follia: “És molt trist que avui en dia anem tan curts d’informació inútil”.

Els verbívors descobrim, cofois, que fornim Schott de bones dosis d’informació inútil. Per exemple els falsos acrònims postals que circulaven durant la Segona Guerra Mundial: BURMA (Be Upstairs Reay, My Angel: espera’m dalt i a punt, àngel meu); MALAYA (My Ardent Lips Await Your Arrival: els meus llavis ardents esperen la teva arribada); NORWICH (k-Nickers Off Ready When I Come Home: sense calces quan arribi a casa); HOLLAND (Hope Our Love Lasts And Never Dies: espero que el nostre amor perduri i no mori mai); ITALY (I’m Thinking About Loving You: estic pensant d’estimar-te). Una pàgina de Schott és tan recomanable com un bon trago de Scotch.

dijous, 1 d’abril de 2004

Emily Dickinson i l’assassí

Simon Worrall és un escriptor novell que s’acaba d’estrenar amb una novel·la sobre el fascinant cas d’un falsificador de documents. Ara ens n’arriba la traducció al castellà —“La poeta y el asesino” (Emecé)—, una obra molt documentada sobre les increïbles activitats de Mark Hoffmann. El filó periodístic que mena Worrall a interessar-se pel món de les falsificacions de manuscrits és un poema d’Emily Dickinson subhastat en abril de 1997 per Sotheby’s. Els dubtes raonables sobre l’autenticitat del manuscrit i fins i tot del mateix poema el menaran a la figura de Hoffmann, empresonat per estafa i assassinat. Amb un estil una mica morós i potser un excés de zel a l’hora d’acumular dades, Worrall ens narra unes proeses increïbles que sobretot abasten textos sagrats mormons. Hoffmann, que ha estat educat en la fe mormona, se sent estafat per l’estrambòtic relat oficial d’aquesta confessió. Els mormons parteixen d’un presumpte llibre sagrat escrit en egipci antic que el seu fundador va trobar a finals del segle XIX en circumstàncies ben especials. La benestant església mormona d’Utah va tan mancada de proves documentals que acreditin aquest relat, que de seguida esdevé una àvida compradora d’antics manuscrits que en confirmin els detalls. I Hoffmann, entusiasmat amb el seu poder per desacreditar els que de nen l’havien fet combregar amb rodes de molí, es lliura a la tasca de falsificar-ne.

Mentre de dia mena una afable existència de pare de família exemplar, de nit es dedica a produir tota mena de documents falsos dels primers temps de la religió mormona. Escrupolós i obsessiu, Mark Hoffmann va perfeccionant les tècniques cal·ligràfiques, així com el tractament del paper o l’envelliment de la tinta. De tracte seductor, es guanya la confiança de tothom amb gran facilitat, i les seves mentides aviat són recolzades per altres mentides que van teixint una xarxa molt complexa d’enganys que a la llarga l’ofegarà. En la seva llarga carrera, Hoffmann arriba a falsificar els traços de 129 persones diferents. La diabòlica perfecció de la seva feina prové d’una habilitat insòlita. Just abans de posar-s’hi el falsificador se sotmet a l’autohipnosi per convèncer el seu subconscient de la nova identitat cal·ligràfica i donar fluïdesa a l’escriptura. Així aconsegueix evitar les minúscules vacil·lacions que els grafòlegs detecten en el traç ultraconscient dels millors falsificadors. El dia que Hoffmann escriu el poema d’Emily Dickinson la seva ment està convençuda que és Emily Dickinson, i la cal·ligrafia exacta de la poeta brolla sense entrebancs, encara que l’escriptura manual mobilitza cinquanta músculs diferents. Per més peritatges que passin les seves falsificacions difícilment ningú les detectarà.

Fins que, un bon dia, Hoffmann comença a ser víctima de la seva passió pels documents antics. Les adquisicions de models originals sobrepassa la seva economia i entra en una espiral de mentides que el portarà a assumir massa riscos. Els deutes l’aclaparen. Els terminis s’escurcen. La gent en malfia. Al final, comet un crim amb un artefacte explosiu que també l’afecta, com si es volgués suïcidar, i l’empresonen. Crim i càstig per al millor falsificador de manuscrits de la història. Segons Worrall, a la presó Hoffmann es passa la major part del temps llegint i veient documentals científics per la tele. També treballa a la bugaderia i crea mots encreuats per als seus fills. La condició humana és ben enigmàtica.