dissabte, 28 d’abril del 1990

El Gran Mestre Tisnerov

Tal com comentàvem al darrer article, el proppassat dia 26 de març, en el marc del Saló de l'Ensenyament, es va celebrar el primer Campionat Escolar d'Scrabble en Català. L'Scrabble és un joc de taula molt popular arreu del món que reprodueix el procés d'elaboració d'una graella de mots encreuats. Ara, l'empresa mataronina Borràs Plana SA acaba de treure al mercat cinc mil exemplars de la versió catalana de l'Scrabble, amb la sàvia intenció de distribuir-la per totes les llibreries. De manera que els clàssics encreuaments etílics de paraules que es poden sentir durant les nits de primavera passaran de l'oralitat a l'escriptura amb una certa facilitat.
L'espai fòrum del Saló de l'Ensenyament fou l'escenari privilegiat de les primeres partides simultànies del Gran Mestre d'Scrabble Tisnerov. Cinquanta parelles d'estudiants, representants d'una cinquantena de centres, s'enfrontaren a la saviesa lèxica de l'Avel.lí Artís Gener. La partida es desenvolupà segons les normes de la federació francòfona d'Scrabble. El Gran Mestre agafava set fitxes a l'atzar, que immediatament apareixien en pantalla, i totes les parelles havien de fer servir aquelles mateixes set lletres. Aleshores, tothom anotava la paraula formada, la seva situació en el tauler i la puntuació aconseguida. Després, l'Avel.lí Artís mostrava la seva opció i anotava els punts que aquella combinació li atorgava. Però ell no retirava la seves fitxes del tauler, sinó que les deixava com a pauta per a les cinquanta parelles. De manera que tots els oponents jugaven sempre en les mateixes condicions que el Gran Mestre, amb set fitxes idèntiques i la mateixa disposició de tauler.
Finalment, el Gran Mestre Tisnerov aconseguí 633 punts, quasi 200 més que la parella més ben col.locada, tot i que no abundaren les tirades de puntuació excepcional. L'Avel.lí Artís Gener aconseguí 93 punts en la Jugada 9 en formar directament el mot "cerç" i "ça" d'una manera indirecta. La situació en el tauler i la presència d'una lletra cara com la Ç foren determinants. D'altres bones jugades van ser la 24 (72 punts amb el mot "il.lustre"), la 17 (63 punts amb "flexionem") i la 12 (53 punts amb la forma verbal "heu" que completà indirectament el verb auxiliar "ha" i la preposició "en"). Val a dir que a l'Scrabble català només s'accepten els mots inclosos al "Diccionari de la Llengua Catalana", amb les seves variants de número, gènere i conjugació. I que hi ha una sèrie de bonificacions, com per exemple els 50 punts que aconsegueix un jugador quan col.loca les set fitxes en una sola tirada. Aquesta circumstància, paral.lela al strike en el joc de bitlles, aquí s'anomena com el joc: scrabble. Una de les aportacions lèxiques més interessants d'en Tísner ha estat la de batejar la fitxa en blanc que serveix per a qualsevol lletra amb un mot ben adient: "escarràs".
L'Avel.lí Artís Gener ha estat el primer Gran Mestre d'Scrabble per mèrits propis. Els famosos "mots encreuats d'en Tísner", ara a "La Vanguardia", són el passatemps més seguit en la nostra llengua. Però la seva addicció a l'Scrabble és pública i notòria. De fet l'Oriol Comas, un dels instigadors de l'encertada iniciativa que Joaquim Dorca ha dut a terme des de la casa Borràs, va escollir en Tísner com a àrbitre d'aquest primer campionat d'Scrabble perquè recordava una de les seves col.laboracions enigmístiques més oblidades. Fa anys, la pàgina de passatemps de la primera època de la revista guadiana "El Món" comptà amb una secció d'en Tísner que plantejava problemes d'Scrabble d'una manera similar als d'escacs o de bridge: hi havia un tauler d'Scrabble en plena partida i calia esbrinar la millor puntuació que es podia assolir amb set lletres.
A més, en Tísner no ha amagat mai que elabora les seves graelles d'encreuats amb fitxes d'Scrabble reciclades i ha arribat a l'extrem de fabricar artesanalment el seu propi tauler de joc. El que pocs dels seus adversaris d'Scrabble han detectat abans del final de la partida és l'enginyosa inscripció que hi ha a peu de tauler: ARTISAN MADE.

dissabte, 21 d’abril del 1990

L'Scrabble, taller d'encreuats

Aquesta diada de Sant Jordi, a banda de muntanyes de llibres de tota mena, apareix una novetat imprescindible per al perfecte domini de qualsevol llengua. Tots els que, d'alguna manera o altre, hem estat en contacte amb l'ensenyament de llengües, coneixem l'extrema utilitat de la resolució de mots encreuats i de la seva versió creativa en l'Scrabble. Scrabble -verb anglès que significa "gargotejar, fer lletra de metge"- és el nom del joc universal de les paraules encreuades.
L'any 1931, en el període més profund de la Gran Depressió, un arquitecte nordamericà en atur anomenat Alfred Butts va dissenyar un joc basat únicament en la construcció de paraules que combinava l'habilitat lexicogràfica i la sort. La comercialització del joc no va arribar fins l'any 1948, quan un amic anomenat James Brunnot començà a fabricar-ne artesanalment a la seva casa pairal de Newtown, a Connecticut. Després de quatre anys d'incertesa la popularitat del joc es va disparar d'una manera abassegadora i les vendes ultrapassaren el milió d'unitats en un any. Tota aquesta informació ens la facilita ara la primera edició catalana de l'Scrabble, juntament amb l'excitant possibilitat de jugar a les paraules encreuades sense necessitat de bandejar les fitxes corresponents a la Ñ i la CH espanyoles, trencar unes quantes fitxes C o transformar les fitxes LL en eles geminades.
Gràcies a la incansable brega de l'Oriol Comas i Coma, un autèntic "jugador professional" que des d'una peculiar empresa anomenada Hores Extraordinàries SA bombardeja el món del joc amb dards enverinats d'imaginació, el Departament d'Ensenyament i l'editora mataronina de jocs Borràs Plana SA comercialitzen el primer Scrabble català. La casa Borràs, famosa per les seves fascinadores capses de màgia i per l'universal Monopoly, ha preferit evitar la via de la picaresca impresentable que genera sucedanis com l'Intellect, i ha pagat pel copyright del joc. De manera que els catalans gaudirem del joc en el tauler original de J.W. Spear & Sons PLC (1948) i podrem homologar els nostres campionats amb els que es celebren a la resta del món sota el rètol de Scrabble.
A més, l'adaptació del joc a tota nova llengua sempre comporta un estudi profund de la freqüència d'aparició de les diverses lletres de l'alfabet en el lèxic d'aquell idioma. En aquest cas, Oriol Comas es posà en contacte amb el professor universitari Lluís de Yzaguirre, que disposava de tots els mots del Diccionari de la llengua catalana de la GEC introduïts en una base de dades -regles de derivació incloses-. L'estudi sistemàtic d'aquestes més de 600.000 paraules ha estat la base fonamental per a l'elaboració de l'alfabet Scrabble. Els adaptadors han aplicat un factor de reducció a l'estadística de freqüències sorgida i aquestes dades han estat adaptades a les exigències del joc. El resultat, un alfabet català d'Scrabble on les fitxes de més valor (10 punts) són els dígrafs L.L i NY i les lletres Ç i X, seguides per les fitxes H, I, J, Q i Z (8 punts). Quant a l'altre extrem, hi ha 13 fitxes E (1 punt), 12 fitxes A (1 punt) i 8 fitxes I, R i S (1 punt). Ara només falta que alguna editorial s'animi a editar el clàssic Diccionari Oficial d'Scrabble (editat en francès per Larousse i present en quasi totes les llengües que practiquen aquest joc) que estableixi el llistat de mots vàlids per al joc ordenats alfabèticament i per número de lletres.
Així doncs, una de les novetats enigmístiques més interessants d'aquest Sant Jordi, a banda del primer aniversari de la revista de mots encreuats en català "...més", és la possible socialització dels encreuats en partides de quatre jugadors o més. De fet, el proppassat dia 26 de març es va celebrar a Barcelona el primer Campionat Escolar d'Scrabble en Català aprofitant l'espai fòrum del Saló de l'Ensenyament. La partida, que enfrontà 50 parelles d'escolars contra el mestre Tísner, mereixerà un nou comentari.

dissabte, 14 d’abril del 1990

L'Escàndol de l'encreuat

Fa cosa d'un mes, alguns habitants il.lustres de la benvolguda Ilerda es despertaren sobresaltats. Totes les seus socials de Convergència havien rebut un anònim força peculiar. No ens avorrirem ara amb les divergències internes dels convergents lleidatans, però el cert és que la substitució de Manuel Oronich per Estanis Felip al capdavant del comitè intercomarcal de CDC a Lleida ha provocat un cert malestar en alguns sectors del partit. Les batalles internes són freqüents en totes les formacions polítiques, sobretot quan hi ha càrrecs en joc. Però l'interessant d'aquest afer no és pas el fons del conflicte, sinó la forma específica de materialitzar l'enfrontament.
El cas és que l'escàndol de Lleida constitueix l'inici d'un terrorisme sense precedents: el terrorisme enigmístic. Perquè els anònims conspiradors han escollit una modalitat inèdita de l'insult desqualificador: un encreuat 10x10 amb només 17 quadrets negres. Les extenses definicions que l'acompanyen són una perla de la literatura satírica: 4 horitzontal: "Canó curt d'artilleria emprat per tirar granades, que a algú li petarà als nassos"; 7 horitzontal: "Plantígrad de pelatge abundós, igual que cert Senador"; 2 vertical: "Violenta irritació contra tot aquell que opini que l'Oronich és un bon polític"; 3 vertical: "Al revers, diuen que serà el proper Paer en Cap, la U de CiU és d'ell, i durant molts anys va ser el solter d'or"; 7 vertical: "Forma secundària del prefix, o l'inici de l'anarquia, que és l'absència total de govern... a l'avinguda de Madrid". 9 vertical: "Els comunistes del Psuc camuflats sota aquestes lletres"...
La veritat és que l'encreuat resulta difícil de resoldre per a algú que no estigui familiaritzat amb la classe política lleidatana i la majoria de les definicions esdevenen insults directes amb noms i cognoms d'un bon nombre de polítics. De fet, les que hem reproduït són de les poques que ens garanteixen no exposar-nos a una querella. Malauradament, els esforçats autors d'aquesta perla enigmística no creuen convenient adjuntar un full a banda amb les solucions capgirades. Potser les consideren òbvies, però crec sincerament que infravaloren el seu talent enigmístic. Fora de Lleida, l'encreuat resulta més difícil de resoldre que els Mots Encreuats d'en Tísner i el Blanc de Blancs de l'AVUI plegats. Però sembla ser que tot encaixa a la perfecció, de manera que cal felicitar efusivament els seus modestos autors, que s'acontentaven amb una difusió restringida de la seva creació i encara acabaran venent els drets de copyright. De fet, aquest encreuat temàtic que ha aixecat tantes ampolles en el Far West català acaba amb un activista "Feu fotocòpies d'aquest full i feu-ne divulgació entre tota la militància" que recorda aquells llistats de aventures i desventures sobtades que conten les típiques piràmides epistolars de la pela.
Les conclusions que podem extreure d'aquest escàndol són força interessants. D'una banda, la importància creixent de l'enigmística com a eina de canvi social. Els anònims autors d'aquest singular encreuat potser no s'adonen de la força metafòrica del seu gest. Des del seu cau s'han permès dir el nom del porc a tothom qui han volgut i a més han col.locat les seves víctimes entre reixes. D'altra banda, l'escandalós encreuat de Lleida permet albirar un canvi de rumb en la dialèctica política. No passarà gaire temps abans que les campanyes electorals esdevinguin veritables concursos de verinoses endevinalles amb els oponents polítics de resposta. Els programes electorals contindran encreuats blancs, damerogrames i xarades que només els electors fidels sabran respondre. I les meses electorals oferiran grans sopes de lletres d'on els soferts ciutadans hauran d'extreure les sigles de la formació política dels seus amors.
No endebades, durant la Segona Guerra Mundial, els encreuats foren prohibits a la premsa francesa perquè se sospitava que eren un niu de missatges secrets dels serveis d'espionatge.

dissabte, 7 d’abril del 1990

Ja tenim Nif!

Ningú no demana ja allò tan bonic de la fe de baptisme, però les partides de naixement -amb NIF o sense- continuen sent documents de transacció burocràtica força corrents. L'enigmística catalana contemporània acaba de rebre la seva lletra de NIF a Bellpuig, una vila del Far West català on l'Isidor Cònsul exerceix a voltes de xèrif, amb la publicació del premi Valeri Serra i Boldú de l'any passat.
La M. Margarida Bassols i Puig exerceix l'ambigu plaer de publicar la seva tesi, suggerida i dirigida per en Sebastià Serrano, sota el títol Anàlisi pragmàtica de les endevinalles catalanes. Aquesta deixebla de l'instigador de tesis doctorals més contumaç del país ha aprofundit en un tema poc difòs amb les eines que ofereix la bibliografia ex-clandestina que ha escampat el Departament de Lingüística de la Central des de la seva creació. El seu llibre és un exemple d'aplicació brillant dels mètodes de la Pragmàtica més exquisida de Leech. L'anàlisi del recull Millà d'endevinalles és exemplar, però esdevé àrid per al lector no especialitzat. Tanmateix, el primer terç del llibre justifica plenament la seva eclosió fora del circuit acadèmic. Bassols ens situa molt bé en l'univers dels enigmes i en descriu la seva essència amb absoluta precisió.
Potser la seva exposició s'afegeix a la glopada de pessimisme lingüístic encetada per en Modest Prats i l'Albert Rossich, però la manca de futur de l'oralitat individualitzada no sembla patrimoni exclusiu de l'àmbit català. Bassols classifica les endevinalles i en dóna les claus de funcionament d'una manera força entenedora abans no entra en l'anàlisi que constitueix el cos de la seva tesi.
La part més divulgativa de la seva obra és el capítol titulat "Breu Història de l'Enigmística". Els ulls del lector gaudiran del cinematogràfic espectacle d'una desfilada d'enigmes escollits. El camí és pausat i ple de sorpreses. Des dels enigmes clàssics grecs filtrats per la cultura llatina fins a l'eclosió simultània de l'enigmística en les llengües occidentals actuals. El casting d'aquesta super-producció s'intueix selectiu i en tot cas la tria és força encertada, perquè la Bassols ultrapassa els reculls dels folkloristes i penetra tímidament en l'apassionant influència de l'enigmística en la literatura d'alta volada. Trobem enigmes dels trobadors provençals dels segles XII i XIII al costat dels signats per Voltaire, Rousseau, Victor Hugo, Juan de Mena, el Marquès de Santillana, Cervantes o Miguel Hernández... Potser s'hi troba a faltar algun comentari sobre les sis endevinalles bíbliques de Pere Quart a Vacances Pagades.
Les referències són majoritàriament correctes, però la limitació de l'àmbit de l'enigmística a l'enigma culte i a l'endevinalla popular bandeja gairebé tots els altres fills naturals d'aquest noble art de cargolar els mots, com ara anagrames, acròstics, xarades, logogrifs, contrapets, rebus, palíndroms, criptogrames, decapitacions, metagrames i d'altres facècies. Potser si a la bibliografia no hi manqués l'imprescindible Storia dell'Enimmistica de Demetrio Tolosani i Alberto Rastrelli (Ulrico Hoepli Editore, Milano 1926) hi hauria una major pluralitat de referències. Fins i tot es detecta alguna inexactitud provocada per aquesta restricció, com la que data el naixement dels mots encreuats el 1925 al diari "Excelsior", quan en realitat dotze anys abans ja havia sortit publicat el primer encreuat als USA (suplement dominical "Fun" del "New York World", 21-12-1913) i en 1924 el "Sunday Express" els introduí a la Gran Bretanya.
De tota manera, ens trobem al davant d'un autèntic revulsiu per a l'enigmística catalana, perquè la visió de M. Margarida Bassols completa la tasca encetada en alguns volums de l'editorial Altafulla i ens atorga, a tots els amants de l'enigmística, una xifra d'identificació fiscal que ens serà molt útil per transitar sense problemes pels intricats camins del coneixement institucionalitzat.