dijous, 30 d’octubre de 2003

2 anys, 7 mesos i 1 dia

El títol no és cap condemna sinó el temps que ha resistit un criptograma abans de ser desxifrat. El vaig plantejar en aquesta columna per Sant Jordi de 2001, una mica escaldat després que els lectors haguessin resolt en quatre dies l'enigma anagramàtic que figurava a les cobertes de "Verbàlia" (Empúries i Península). Les dues versions havien sortit al mercat el 27 de novembre de 2000 i aquella mateixa setmana ja van començar a arribar cartes amb el vers d'Ausiàs March de l'edició catalana i el de Juan de la Cruz de la castellana. Després de reproduir el famós criptograma que Poe va incloure al conte "L'escarabat d'or", explicava la meva frustració per la rapidíssima resolució de l'enigma de Verbàlia i plantejava el nou. L'article es deia "Elemental, estimat Sant Jordi" i hi escrivia: "Sospito que el d'avui és una mica més difícil, i aquest cop no penso revelar-ne la resposta fins que algun lector no me l'envïi o s'arrisqui a publicar-la a la secció de cartes al director. Només llavors diré si sí o si no. No hi ha cap més pista i l'únic premi que ofereixo és el plaer de resoldre'l. O el neguit de quedar-se a l'escapça". Feia:

5723 9253 9987 2368 5135 3331 8975 8595 5911 6538 1568 5791 8882 5720 7357 1153 9228 2368 1613 1022 7106 2015 1687 1653 8169 2156 8538 8899 2453 9275 1822 1799 1568 7979 4536 7375 8141 0223 3168 3527 7356 7182 3765 3102 9216 2922 6527 7575 1689 2979 1123 6883 2388 8921 6992 242.

Aviat vaig adonar-me que aquella vegada era més difícil. Com qui no vol la cosa, van anar passant els mesos. El 18 d'abril de 2002 vaig republicar-lo en aquesta secció sota el títol "Un any d'espera" i el 17 d'abril d'enguany hi he tornat en una altra columna titulada "Dos anys d'espera". Alguns lectors (Joan Capó, Marta Xufré, Ferran Ávila, Jordi Serra, Susanna Coll) van fer-ne aproximacions fallides. Només l'editor Enric Borràs semblava que n'hagués descobert la clau. Però res. Vull destacar especialment les imaginatives hipòtesis que m'ha fet arribar la Gabrielle Deakin en el decurs d'aquests dos anys i mig, perquè em consta que hi ha dedicat molt de temps i energia. Però el cert és que el criptograma ha resistit fins aquest mes d'octubre.

En un correu electrònic enviat a quarts de tres de la matinada, el professor de matemàtiques Josep Maria Martí em dóna la solució correcta. Martí, que és un campió escrablista i bon amic, m'explica amb total transparència el procés de desxiframent. Després de provar totes les claus possibles, un comentari de l'Enric Borràs durant una partida d'Scrabble el va posar sobre la pista. Borràs havia explorat la via de la taula d'elements químics de Mendelèjev (per allò de l'"Elemental, estimat sant Jordi" del primer article), però s'havia encallat. Martí va intuir el perquè. Borràs pretenia associar una lletra a cada dues xifres, quan els nombres atòmics de cada element poden tenir-ne d'una (hidrogen, 1) a tres (laurenci, 103) i els seus símbols també varien d'una lletra (hidrogen, H) a dues (sodi, Na). Per tant, va aplicar la "cintura verbívora". Ho descriu així: "Si tenia quatre xifres, per exemple 1234, anava provant les combinacions 12+34, 123+4, 1+234, 1+2+34 per fer les substitucions fins trobar trossos de text amb sentit. Quinze minuts després tenia la frase enllestida. L'Enric no va tenir prou habilitat però va ensopegar amb la idea feliç. Jo, infeliç, li vaig haver de manllevar hàbilment".

Som-hi, doncs. 5723 9253 9987 2368 5135... 57-Lantani-La, 23-Vanadi-V, 92-Urani-U, 53-Iode-I, 99-Einsteni-Es, 8-Oxigen-O, 7-Nitrogen-N, 23-Vanadi-V, 68-Erbi-Er, 5-Bor-B, 13-Alumini-Al... i així fins al final. La solució feia: "L'AVUI ÉS ON VERBÀLIA S'HA CREAT AMB PASSIÓ PER LA PARAULA CATALANA I UNIVERSAL NO CONEC CAP SOLUCIÓ SUPERIOR A ESCRIURE ARTICLES PER A UN PÚBLIC TAN BO. SI NO HE ASSOLIT ENTABANAR-VOS I NO US HEU FET ENRERE SOU FAUNA VERBÍVORA..." i vuit lletres més plenes d'estimació (va, treballeu una mica, ni que sigui començant pel final!). Ja he començat a preparar un nou criptograma.

dijous, 23 d’octubre de 2003

Jocs tipogràfics

Molts (bons i mals) poetes i alguns éssers afins afectats pel virus prosopoètic encapçalen els seus llibres amb afectuoses ratlles en cursiva. O bé són endreces (dedicatòries) o bé versos manllevats als mestres inspiradors. Alguns poetes, discrets de mena, es limiten a posar-hi unes inicials enigmàtiques. D'altres opten per la guia telefònica. El lector de poesia ja està tan avesat a aquests obstacles que tot sovint se'ls salta olímpicament amb la mateixa embranzida amb què prescindeix de pròlegs, proemis, prefacis, introduccions, exordis i àdhuc isagoges. El lector de poesia que no és un sòmines sol preferir anar al gra —o a la pústula, segons qui sigui el poeta— i com a màxim tafanejar algun epíleg aliè al final del llibre que acaba d'assaborir. Em consta que alguns aficionats als paratextos fins i tot fan llistes amb els poetes més citats a les obertures dels poemaris. És un rànking absurd, com absurdes són la majoria d'aquestes primeres pàgines. Però no tot ha de ser carrincloneria, en aquest món. L'alcoià Enric Solbes, responsable de la imatge gràfica dels llibres de l'editorial Bromera, acaba de publicar un llibre de poemes que duu per títol "Jocs tipogràfics". Mai, fins ara, no havia topat amb un llibre de poemes encapçalat per un paràgraf tan memorable:

"'Jocs tipogràfics' consta de 46 poemes i una dedicatòria creats entre 1992 i 2002, i han estat compostos amb tipus Baskervile, Bodoni, Frutiger, Futura, Garamond, Gill Sans, Helvètica, Rotis Sans Serif i Times New Roman". ¿Que potser aquests tipus triats per Solbes no mereixerien conformar tota una generació literària? ¿No us imagineu l'obra de Bodoni al costat de la de Goldoni? ¿O els poemes de Gill Sans acompanyats dels d'en Gil de Biedma? ¿I què me'n dieu, d'en Rotis Sans Serif? Solbes descriu en aquest paràgraf el que després ens mostra, pàgina rere pàgina: una dedicatòria i 46 poemes visuals que són jocs tipogràfics d'una exquisidesa entendridora. Com que les pàgines no estan numerades, el poeta es veu forçat a explicar-nos que la 'è' que apareix entre els poemes 36 (A contrapèl) i 37 (Absència), "no és un poema sinó la lletra absent que dóna nom a la sèrie dels tres poemes següents". I llavors, brossiana, apareix la "abs ncia" (sic) en la pàgina següent. Les famílies tipogràfiques fan el poema. Una "g" amb una mena de cues fa "les orelles del gat" i una altra "g" esdevé un "monocle". És la simplicitat de les propostes de Solbes el que les fa tan solvents. Algunes solucions són previsibles, com els aixoplucs fets amb la A de "casa" o amb la R de "refugi", però sovint ens venç per la via naïf, com els cadenats que transformen la lletra a en el poema 41 ('a' oberta i tancada). Afirma Solbes que el primer poema del llibre —un celobert formant un quadrat amb costats de tres lletres que al sostre té un CEL i el sòl ben ERT— va ser primer un oli pintat ara fa 22 anys, i que després les exigències laborals l'han dut a cercar l'eficàcia expressiva de la paraula impresa.

Beneïdes "exigències laborals"! Qui diu que els poetes no han de treballar? Solbes també ha publicat dos llibres que s'intueixen força interessants: "El libro en el punto de vista del diseñador" (Germania, 2002) i, sobretot, "Aldo Manuzio y Francesco Griffo. Observaciones sobre el editor y el diseñador" (Germania, 2003). Ara, amb la polidesa que ell mateix atorga als llibres del seu editor Bromera, podem accedir a uns "Jocs tipogràfics" que ens faran somriure com sovint només ho aconsegueix una besada. Quin tipus, l'Enric Solbes!

dijous, 16 d’octubre de 2003

Soler resol

A un mes vista de les eleccions catalanes, les llibreries van plenes d'obres signades pels candidats que s'hi presenten. En teoria, els llibres dels polítics haurien de permetre aprofundir més en les seves idees, però el fet que el seu llançament acostumi a coincidir amb les campanyes electorals fa sospitar que formen part de l'engranatge propagandístic que implica qualsevol campanya de promoció. La novetat és la presència incipient de nous productes més o menys satírics centrats en el quefer polític del postpujolisme. Al costat d'anàlisis serioses, com l'imprescindible "Ara sí que toca!" de Francesc Marc Álvaro (Edicions 62), continua el degoteig d'àlbums de tires còmiques signades per ninotaires mediàtics —del sector Gutenberg, perquè treballen en mitjans de comunicació impresa— i apareixen altres llibres també còmics i també signats per autors mediàtics —però aquests del sector McLuhan, perquè treballen en mitjans de comunicació audiovisual—. És el cas del "Vota'm inútil!" de Toni Soler (Columna), que s'afegeix al renou general d'aquesta campanya tan especial amb les armes satíriques que Soler i el seu equip van exhibir a la televisió i mantenen ara cada migdia a la ràdio. El llibre de Soler transita per la corda fluixa de qui aplica l'humor a una matèria sensible. Sempre hi haurà qui el titllarà de "banal" només perquè ven, quan en aquest cas l'adjectiu adient fóra "venal". També Boadella rep i rebrà per la seva aproximació cinematogràfica a Franco. D'entre les moltes paraules que el gran Rabelais va inventar, en destaca una que després ha estat lamentablement oblidada: el mot "agelasta" (el que no riu). Rabelais detestava els "agelastes". Els trobava perillosos.

Soler i els que, com ell, sotmeten els governants a la cura d'humilitat de la mofa, fan que la població d'"agelastes" del nostre món sigui molt menor. La sàtira és imprescindible. El bufó s'acosta de cara al poder, se'n befa befa befa i bé fa. Sobretot quan els professionals de l'humor no es limiten a riure's de les seves ocurrències, sinó que intervenen en el relat quotidià que els polítics s'esforcen a col·locar en el mercat de votants. Aconseguir-ho no és poca cosa. Un bon nombre d'electors té tancades les vies d'accés al discurs polític dels governants i dels que aspiren a succeir-los. Actituds com la de Soler aquí, o a Espanya la dels CQC i la dels ninots del guinyol (encara vius a l'abrasiu mitjà televisiu) donen aire a la rutina democràtica. És clar que la corda del satiritzador és inversament proporcional al pressupost del mitjà pel qual treballa, però en última instància el que compta és la intel·ligència i la capacitat del mofeta (befeta?) per no caure en les atractívoles urpes del cinisme totpoderós. Toni Soler disposa de la primera i no es permet caure en el segon.

Una virtut menor de "Vota'm inútil!" que els lectors d'aquesta columna apreciaran especialment és que adapta a l'àmbit català un recurs ludolingüístic molt present en la crònica política habitual en anglès, francès o italià. Perquè Soler, que coneix de prop tots els candidats a la presidència de la Generalitat, inclou a la fitxa tècnica de cada polític un anagrama revelador elaborat recombinant les lletres del seu nom. Soler resol que aquestes eleccions es dirimiran entre un que "Surt a Mar" (Artur Mas) i un "All amarg" (Maragall), davant la mirada expectant de Carod-Rovira ("Rar, adoro ICV"), Josep Piqué ("Peques, pijo") i Joan Saura ("Sa nau roja").

dijous, 9 d’octubre de 2003

El disc de Festos

Ara fa un segle l'esclat de l'arqueologia obria les portes del passat a una humanitat àvida de projectar-se cap al futur. Als casos espectaculars de la literària Troia i l'exuberant Egipte caldria afegir les restes minoiques de l'illa de Creta, encapçalades per les controvertides excavacions de sir Arthur Evans a Cnossos. Evans tirava pel dret a l'hora de reconstruir, de manera que encara avui les ruïnes es componen d'una barreja indissociable del vell i el nou. D'altres excavacions minoiques de Creta, com ara Festos, presenten un aspecte més ruïnós que Cnossos, però com a mínim no cal patir per discernir la pedra original dels afegitons. De tota manera, Festos és mundialment conegut per un petit disc de terracota que té un diàmetre de setze centímetres i un gruix aproximat de dos. A les dues cares d'aquest disc enigmàtic hi ha una inscripció feta en l'única escriptura de l'antiguitat grega que encara no ha estat mai desxifrada. A la inscripció hi ha fins a quaranta-cinc pictogrames diferents, disposats en sèries concèntriques, completament aliens a les dues escriptures (lineal A i B) de la cultura minoica. Fins ara l'enigma ha superat totes les temptatives dels estudiosos.

La varietat de tesis desxifradores del disc de Festos fa pràcticament inevitable l'ús del terme "festival". N'hi ha de molt pintoresques, com la que F.W. Read signava en 1921 sostenint que els signes del disc eren notes musicals! L'última aportació festivalera és del caçaenigmes escocès Victor J. Kean, un viatger i maratonià especialitzat en arqueologia que va descobrir la seva vocació mentre feia el servei militar a Egipte la temporada 1950-51. La tesi desxifradora de Kean es ven a totes les botigues dels indrets turístics. És suggerent i està molt ben il·lustrada, amb quadres sinòptics dels símbols, de l'u (una floreta) al quaranta-cinc (un home que camina un pèl eixarrencat), passant per un bust amb cresta de punkie. Kean atorga un valor a cadascun dels quaranta-cinc pictogrames i després es dedica a dotar de sentit algunes sèries. Però els experts universitaris consideren Kean tan poc rigorós que ni el tenen en compte. Tot i això, els més sensats també admeten que no resulta recomanable parlar gaire de rigor quan els especialistes homologats per la ciència arqueològica han conclós coses com ara 1) que la inscripció representa un himne a la deessa Terra (Evans); 2) que és una llista d'un tribunal de justícia que conté els noms dels magistrats i dels testimonis (Macalister); 3) que és un índex de centres religiosos de pelegrinatge (Schwartz); 4) un clam als minoics perquè s'embarquin en una expedició contra els carians (Fischer); 5) una salutació de Talaio, rei dels Pyliaegeus, a la població de Creta després del gran terratrèmol (Dettmer); i 6) la descripció del ritual de fertilitat en el palau de Festos (Aartun). De fet, els arqueòlegs no es posen d'acord ni tan sols en elements com l'antiguitat (la mitjana rondaria els 4000 anys) o l'origen (amb hipòtesis extracretenques de tots els gustos).

Sigui com sigui, el fet que a aquestes alçades una inscripció en territori grec no hagi estat mai desxifrada fa pensar en dues coses complementàries: 1) que sempre ens quedaran coses per aprendre del passat i 2) que el disc de Festos no amaga res. Re de re.

dijous, 2 d’octubre de 2003

Sempruniana

Jorge Semprún acaba de publicar la seva primera novel·la escrita directament en espanyol: "Veinte años y un día" (Tusquets). Un relat fascinador sobre un crim succeït a Quismondo (Toledo) el 18 de juliol del 36 que és rememorat any rere any per la família del difunt amb una grotesca cerimònia ritual. La força del relat rau en la reconeguda habilitat de Semprún per avançar i retrocedir en el temps a través de la memòria. Aquí el narrador omniscient és tan present com en d'altres llibres autobiogràfics semprunians i els límits de la ficció també resulten imprecisos. Al costat dels Avendaño i d'altres personatges aparentment de ficció, desfilen Hemingway, Lorca, Juan Benet, Múgica Herzog, Portabella o els Sánchez (Dragó, Ferlosio, Federico Sánchez, l'alter ego més mític de Semprún a la clandestinitat). A desgrat d'aquests perills, la novel·la funciona perquè el relat és esplèndid i la manera de servir-lo prou compensada. Un altre dels atractius de "Veinte años y un día" és comprovar l'estat de les relacions d'un escriptor francès com Semprún amb la seva llengua materna.

Al final de l'obra el jove Lorenzo deixa anar una frase tremenda amb regust de tesi doctoral: "la patria del escritor no creo que sea la lengua, sino el lenguaje..." Semprún ha escrit altres vegades sobre el desplaçament lingüístic. Per exemple, quan explica que llegeix el Quixot en alemany o Faulkner en italià a la biblioteca de Büchenwald. O quan, a la pàgina 196 d'aquesta novel·la, es queda clavat davant del mot "turgescencia" (dels pits femenins) perquè li arriba l'alenada d'una lectura adolescent de les traduccions de Zane Grey. Semprún té l'ànima verbívora. De sobte troba que un adjectiu és "abecedario, o sea propio del léxico del diario Abc", i l'inscriu en una tradició retòrica que li produeix "cierto repeluco". En un altre moment, posa en boca d'un dels protagonistes un acudit d'època basat en la força combinada de la paronomàsia i la telegrafia sense fils. Just després de la victòria de la CEDA a les eleccions generals de 1933, Alfons XIII hauria enviat un telegrama a don Niceto Alcalá Zamora, president de la República, on li diria: "Ante la CEDA cede. Te cito en Biarritz. Alfonso". El president de la República li hauria respost: "Ni CEDA, ni cedo, ni cita. Niceto".

L'episodi m'ha fet revisar les notes de lectura preses del seu magnífic "La escritura o la vida" (Tusquets). Semprún hi explica, amb orgull, una agudesa germanòfila que improvisa en circumstàncies ben poc favorables. Quan al camp de concentració de Buchenwald el fitxen li demanen, entre altres dades, la professió. "Philosophiestudent", respon ell. El funcionari se'l mira i li replica "Das ist doch kein Beruf!" (això no és una professió). I Semprún, escriu, "no pude evitar hacer un retruécano de estudiante germanista: Kein Beruf aber eine Berufung!" (no és una professió sinó una vocació). El rostre seriós del funcionari s'il·lumina per un instant. Valora que aquell estranger tingui prou domini de l'alemany per fer el contrapunt fonètic i semàntic entre Beruf i Berufung. Després li adverteix que allà els estudiants convenen menys que els obrers especialitzats. "Facharbeiter", repeteix. El jove Semprún no ho capta i insisteix en la seva vocació. Anys després, li causarà un gran impacte descobrir que probablement va salvar la vida perquè en comptes de registrar-lo com a "Student" el funcionari va apuntar a la fitxa "Stukateur" ("estucador" és a dir, un obrer especialitzat). Un xoc de mots que recorda la confusió, involuntària i molt menys trascendent, de Joan Brossa, en declarar-se "poeta" al funcionari franquista del DNI i ser pres per "paleta".