dijous, 17 de febrer de 2000

La botiga dels errors

Un dels rumors recurrents des de l'aparició de la mítica novel·la sense E de Georges Perec —"La disparition" (Denoël, 1967), traduïda a l'espanyol sense A com "El secuestro" (Anagrama, 1997)— és que, en algun racó recòndit de la novel·la, s'hi amaga una E dissident. De fet, en un dels 124 somnis transcrits per Perec a "La boutique obscure" (Denoël, 1973), datat l'octubre de 1971 i anomenat "L'hypothalamus" (nº 95), l'autor francès té el malson que la seva novel·la n'és plena: "... il y a plein de «E» dans «La Disparition». On en voit d'abord un, puis deux, puis vingt, puis mille! Je n'en crois pas mes yeux. (...) Comment se fait-il que personne ne s'en soit jamais aperçu?..." Aquest somni transcrit deu ser l'origen del rumor. El cert és que molts estudiosos han buscat la E intrusa amb fervor. Mentre elaborava una tesi doctoral sobre les novel·les lipogramàtiques de Perec, la doctora italiana Floriana Chierchia va arribar a sospitar que la E en qüestió es forma girant noranta graus unes notes musicals que apareixen en la novel·la (!).
El lipograma, documentat des del segle VI aC, és un dels artificis ludolingüístics més estudiats. Perec fins i tot en va escriure una breu història. Però les fonts sovint són contradictòries i els errors campen pertot. El cas més notable de descontrol erudit és el que ateny a l'escriptor portuguès d'expressió castellana Alonso de Alcalá y Herrera (1599-1662), autor de cinc novel·les breus escrites cadascuna sense una de les cinc vocals i publicades a Lisboa en 1641 amb el títol "Varios effetos de amor". Aquest tal Alcalá, considerat el (re)introductor de l'artifici lipogramàtic en la literatura europea, fou plagiat i reeditat sense escrúpols. Perec afirma haver descobert 13 edicions pirata, impreses de 1666 a 1871. 10 a Madrid i 3 a Barcelona. N'he trobat una de 1840 feta a la impremta de Francisco Sánchez (Barcelona) que les presenta anònimament sota el títol "Cinco novelas de apacible entretenimiento". A la línia 13 de la pàgina 97, en el decurs de "La peregrina ermitaña, sin la letra O" s'hi escola una O intrusa —"la pudo"— que fa pudor de socarrim. És l'infern del lipogramista, sempre amenaçat per l'inadvertida irrupció de la lletra desterrada.
Però aquí no acaba la infàmia. Els lipogrames de Alcalá y Herrera sovint són atribuïts a Lope de Vega. En 1842 el francès Gabriel Peignot perpetuava l'error en un llibre de referència, recollit després amb despreocupada alegria per algunes enciclopèdies i exportat arreu. De manera que la flaca lipogramista del "Fénix de los Ingenios" ha esdevingut un d'aquells errors d'erudició que es propaguen com els virus informàtics i després arrosseguen els que toquen d'oïda. El francès Ludovic Lalanne, per la seva banda, encara va més enllà: atribueix lipogrames ignots a un autor inexistent anomenat "Alcalá y Henares" que té un aire inconfusible de topònim universitari, com si un crític de cinema anomenés l'actriu Mira Sorvino "Mira Sorbonne".

dijous, 10 de febrer de 2000

Beaux Présents

Uns dels artificis menys coneguts de la literatura potencial són els poemes de circumstàncies fets a partir d'alfabets "personalitzats". L'obsequiosa constricció s'anomena "Beaux Présents" i es basa en l'escriptura circumscrita a les lletres que conté el nom del destinatari del poema. El més cenyit d'aquests Bells Presents, per exemple, està dedicat a l'Oulipo i per tant al poema només hi són admeses cinc lletres: i, l, o, p, u. En d'altres casos es permet la introducció de lletres alienes segons regles molt precises. Georges Perec va dedicar "Beaux Présents" a Claude Berge, Marie-Jeanne Hoffenbach, France Mitrofanoff, Mark Cholodenko, Franck Venaille, Jacques Vallet i Georges Condominas. Alguns consten a l'"Atlas de littérature potentielle" (Gallimard, 1981) i tots en una antologia aplegada per Eric Beaumatin, Marcel Bénabou i Bernard Magné sota el títol "Beaux présents belles absentes" (Seuil, 1994). Són poemes d'amistat i afecte. Elogis a les relacions que prenen el nom de l'amic com a únic univers possible.
L'artifici dels "Beaux Présents" va evolucionar fins arribar a una bellíssima maduresa en el terreny epitalàmic. Perec s'acull a l'antiquíssima tradició de l'epitalami —poema nupcial escrit en metres diversos que ha estat practicat des de Catul a John Donne passant per Safo, Ronsard o Shakespeare— i el reformula des d'una perspectiva potencial. Els seus epitalamis lipogramàtics fonen les lletres dels nous esposos en un alfabet reduït des del qual es genera el poema. Així, en les noces de Sophie Binet & Michel Dominault el 24 de maig de 1980 a Chambroutet el poema flueix combinant només 15 lletres —a, b, c, d, e, h, i, l, m, n, o, p, s, t, u—, en el poema que Perec va llegir al casament d'Alix-Cléo Blanchette & Jacques Roubaud el 15 de juny de 1980 a París l'epitalami admet 17 lletres — a, b, c, d, e, h, i, j, l, n, o, q, r, s, t, u, x— i, finalment, en el de Kmar Bendana & Noureddine Mechri el 15 d'agost de 1981 a Hammam-Lif (Tunísia) l'alfabet queda reduït a 13 —a, b, c, d, e, h, i, k, m, n, o, r, u—.
Potser el millor poema és aquest tercer. Les lletres no comunes de cadascun dels nuvis van entrant a cada estrofa, com ofrenes. La cinquena secció d'aquest epitalami fa:
"Mon amour mon nombre d'or
Beau ramoneur de ma brume
Beau maraudeur de ma nue
Noue en bordure de ma demeure
un bandeau brodé d'aurore".

Aquesta nova perspectiva perequiana va tenir seguidors. Marcel Bénabou, per exemple, va utilitzar l'artifici per retre homenatge a Perec fent servir només les set lletres del seu nom, a "Georges Perec, prèsent (lipogramme en 19 léttres)". Posteriorment, els oulipistes van crear la "belle absente", una fórmula que recolza en un alfabet simplificat que renuncia a les lletres "exòtiques" k, w, x i y, de manera que totes les altres apareixen a cada vers llevat d'una, en una mena d'acròstic per absència. Aquest article és un Bell Present per al protagonista de "La tesi doctoral del diable", de Josep Palau i Fabre.

dijous, 3 de febrer de 2000

Llull inesgotable

El proppassat 23 de gener Josep Mercadé Riambau va inaugurar a Vespella de Gaià, al Tarragonès, una escultura en homenatge a Ramon Llull anomenada "Art de trobar veritat". El fet gairebé coincideix amb l'arribada a les llibreries d'un volum imprescindible per als que provem d'anar entenent la complexa obra de Llull sense emprenyadores interferències de caire folklóric com aquella infausta novel·la de Lluís Racionero que es deia "Raimon o el seny fantàstic" (Laia, 1985). La bona notícia bibliogràfica d'aquesta temporada de Nadal es diu "L'art de Ramon Llull i la teoria escolàstica de la Ciència" (Quaderns Crema, 1999) i és un interessant assaig de Josep Maria Ruiz Simon que situa la ciència lul·liana en el seu paper de programa alternatiu a l'artistotel·lisme averroista imperant en el temps del "Doctor Il·luminat". Ruiz Simon, que ha dedicat anys de tesi i de vida a aquest tema, inclou en un apèndix final les diverses figures amb què Llull acompanyava les seves "Arts" per tal de demostrar-ne els arguments. Són figures força (des)conegudes, majoritàriament basades en cercles concèntrics com dianes —les seccions numerades de les quals giressin per separat— i que han fascinat generacions de llecs, profans, entesos i savis per la seva diàfana visualització de la combinació d'elements.
Josep Mercadé no només s'ha sentit fascinat pels cercles giratoris lul·lians. Ha decidit anar més enllà i utilitzar-los per construir el que ell anomena "La inesgotable màquina de versos": dos grups de 6 i 5 cercles concèntrics —6 el dels versos senars i 5 el dels parells, tots dividits en 6 sectors— que permeten fabricar un quatrilió de poemes de dotze versos decasíl·labs rimats a partir de la combinació de sintagmes breus, sovint mots solts. Com els "Cent mille milliards de poèmes" de Queneau, però a la lul·liana manera. Mercadé encapçala les instruccions d'ús del seu artefacte amb unes consideracions delicioses: "imagina que l'amor de la teva vida no et fa cas i que decideixes adreçar-li tants poemes d'amor com siguin necessaris per a conquerir-lo. Si no vols copiar de l'infinit arsenal que et proporcionarien tots els poetes, d'Ausiàs March a Salvat-Papasseit, aquesta màquina et soluciona el problema. Aquests dos cercles et produiran, si vols, una munió inexhaurible de poemes amorosos diferents". Quin descans, per als negats per a la rima, no?
El dia de la inauguració de la seva escultura a Vespella Mercadé va llegir dos del quatrilió de poemes de dotze versos decasíl·labs que emanen del seu prodigiós artefacte. El primer feia així: "Casa de pau, replega ma nuesa/ en el bressol de besos tardorals./ Porta de Déu, escampa ta dolcesa/ sobre el dolor de gestos infernals./ Vèrtex sens gel, arranja ta tendresa/ cap al cimal de ròssecs eternals./ Flama sens foc, arrela ma saviesa/ sota el batec de ritmes terrenals./ Ona de llum, carrega ma riquesa/ dins del tresor de danses triomfals./ Pedra de llamps, dibuixa ta promesa/ per tot brogit de càntics immortals." Llull sempre és Llull, d'anada i de tornada.