dijous, 25 de desembre del 1997

Moby Dick

Michael Drosnin, l’autor del polèmic best-seller The Bible Code (Simon & Schuster, 1997) assegura haver demostrat que la mà de Déu va escriure de puny i lletra les sagrades escriptures. Però potser ara s’haurà de mossegar la llengua. Qui té boca s’equivoca, diem per aquí. O “por la boca muere el pez”, que diuen per allà. Perquè de criatures marines va la cosa. El 9 de juny de 1997, en plena campanya promocional del seu llibre, Drosnin declarava al Newsweek: “Quan els que tant em critiquen trobin un missatge sobre l’assassinat d’un primer ministre codificat a les pàgines de Moby Dick els creuré”. Les seves paraules no s’han d’entendre com una boutade ni com un insult a la genial obra de Melville. Drosnin va descobrir i publicar un missatge codificat al Gènesi que presagiava l’assassinat d’Isaac Rabin un any abans que succeís. A més, ha desenvolupat un sistema de recerca del text sagrat que teòricament permet conèixer el destí de la humanitat. Ja n’hem parlat a les dues últimes columnes d’enigmística.
El matemàtic australià Brendan McKay (bdm@cs.anu.edu.au) respon Drosnin amb contundència des del seu web sobre miracles matemàtics a Internet (http://cs.anu.edu.au/~bdm). McKay ens adverteix que la llengua anglesa és molt menys flexible que l’hebreu a l’hora de formar paraules amb lletres soltes. Bàsicament perquè l’escriptura de l’hebreu clàssic només contenia les consonants dels mots i llavors “ptd” es podria llegir petada, patida, pitada o potada, entre d’altres opcions imaginatives. Així i tot, McKay aplica el mateix mecanisme informàtic al text de Moby Dick i troba, per exemple, que el nom d’Indira Gandhi en vertical (IGANDHI) és encreuat per la frase “the bloody deed” (el fet sagnant). La Gandhi va ser assassinada el 31/11/84 quan ostentava el càrrec de primera ministra hindú. El repte de Drosnin ja queda respost amb contundència, però McKay s’anima amb les sopes de lletres i l’invent comença a funcionar-li.
El president libanès René Moawad (assassinat per una bomba el 22/11/89) surt encreuat per dues frases ideals: “burst open the door” i “an exploding bomb”. El mètode bíblic es mostra també un passatemps molt eficaç aplicat a Moby Dick. Rere Gandhi i Moawad desfilen morts tan il·lustres com Lev Trotski, Martin Luther King, el canceller Engelbert Dollfuss, John Fitzgerald Kennedy, Abraham Lincoln i, per acabar-ho d’adobar, la ploradíssima princesa Diana. Tots ells escrits en vertical i encreuats per frases tan al·lusives a la seva manera de morir com les que Drosnin descobreix a la Bíblia. Després d’aquesta notable exhibició, Brendan McKay s’ha vist obligat a introduir una nota al seu web per desmentir rotundament que Moby Dick sigui un llibre sagrat, perquè es veu que ja rebia e-mails de nous crèduls melvilians. En tot cas, potser fóra bo que el programa informàtic fos comercialitzat. Trobar com acabarà Esperanza Aguirre en un text de Julián Marías tindria la seva gràcia.

dijous, 18 de desembre del 1997

El codi bíblic

Mai, des de l’històric cabalista Abu-l’Afiya que dóna nom a l’ordinador de El pèndol de Foucault, un programa informàtic per elaborar sopes de lletres no havia obtingut tanta notorietat. L’anomenat “codi bíblic” es va fer públic quan els matemàtics israelians Doron Witztum, Eliyahu Rips i Yoav Rosenberg van fer un article a la revista “Statistical Science” (1994, Vol 9, Núm 3, 429-438) on explicaven la troballa de moltes seqüències de lletres equidistants al Gènesi. La seva investigació els ha portat a elaborar un programa informàtic capaç de remaquetar les 304.805 lletres hebrees que componen l’Antic Testament en línies de x caracters per tal de formar, en el sentit vertical de la lectura, un nom propi introduït per l’usuari. A partir d’aquí es tracta de buscar en la sopa de lletres subsegüent missatges que les mans del déu Atzar o de l’Altre hi haguessin introduït fa tres mil anys. La tesi de fons és que el text sagrat conté molts subtextos oraculars que prefiguren el destí de la humanitat. Una hipòtesi agosarada però força antiga, a la investigació de la qual Newton dedicà mitja vida.
El periodista Michael Drosnin va conèixer l’existència del presumpte codi de la mà de Rips. El vell matemàtic li va explicar que havia trobat la data de l’inici de la Guerra del Golf un mes abans que es produís. Un dels primers noms que Drosnin introduí va ser el d’Isaac Rabin. Només una de les combinacions possibles permetia llegir el seu nom complet en vertical: la que dividia el text en 63 ratlles de 4772 lletres i una última de 4169. En aquesta disposició, a la sopa de lletres una frase terrible s’encreuava amb el nom del primer ministre: “assassí que assassinarà”. Posteriors recerques en diagonal establien la data per a l’any hebreu que començava el setembre de 1995. Tot això passava a finals del 94, de manera que Drosnin va voler advertir Rabin del perill que corria, però no li van fer cas. El 4 de novembre del 95 Rabin queia assassinat.
Allò va commocionar els investigadors que es miraven el presumpte codi amb escepticisme. Des de llavors cada cop més veus autoritzades han donat crèdit a aquesta terrible hipòtesi determinista. Matemàtics de Harvard, criptògrafs del Pentàgon... L’enrenou és notable. Drosnin ha espremut el programa al màxim i en el seu llibre, a banda dels clàssics de Nostradamus —fi del món, Hitler, home a la lluna, Watergate, Kennedy— exposa altres troballes. Així Shakespeare comparteix text amb Macbeth i Hamlet, Picasso és “l’artista”, Mozart surt encreuat amb el mot “compositor” i Rembrandt amb “pintor” i “flamenc”. Talment un Trivial Pursuit fet d’encreuats. Als Estats Units porten mesos discutint sobre la validesa o estultícia d’aquesta música de l’atzar, fins al punt que Drosnin ha reptat públicament els seus detractors que només deixarà de parlar de la mà de Déu si algun salat troba alguna cosa similar amb les lletres d’una novel·la com ara Moby Dick. Una última dada: el salat existeix i ho ha penjat a Internet. En parlarem.

dijous, 11 de desembre del 1997

Estava escrit

Quan el passat mes de juny vam convenir una sèrie de col·laboracions estivals amb en Gaspar Hernàndez per a “El Matí de Catalunya Ràdio” ni ell ni jo no sabíem que la poderosa editorial Simon & Schuster acabava d’editar un polèmic volum que coincidia del tot amb el nostre plantejament. La secció radiofònica que vam pactar es deia “Estava escrit” i partia d’una idea molt relacionada amb la cultura hebraica: tot el que passa en això que coneixem com realitat ja està previst en un text. El nostre plantejament defugia qualsevol transcendentalisme. Ens vam limitar a il·lustrar els dubtes de Pasqual Maragall amb fragments del Hamlet de Shakespeare, veure en Camí de Sirga la profecia de la demolició de Sarrià, forçar l’Otel·lo perquè encaixés amb les desavinences sentimentals de la Campbell, llegir Els tres mosqueters per entendre el complex organigrama tècnic del Barça, La plaça del Diamant per explicar la ruptura de la Colometa Rahola amb els d’Erc o Robinson Crusoe per descriure el lamentable periple de Julio Anguita. Afers, tots, ben entenedors i raonables.
Però els de Simon & Schuster van anar més enllà. El passat juny un prestigiós periodista jueu (ex “Washington Post” i “Wall Street Journal”) va publicar-hi un treball molt documentat sobre el presumpte codi secret que enclou la versió hebrea de la Bíblia. L’home es diu Michael Drosnin, assegura que mai no ha estat gaire religiós (fins ara) i segons com encara acabarà emulant el seu homònim Crichton. Perquè, en només mig any, el seu The Bible Code ha esdevingut un best-seller mundial, molt traduït, i aviat serà traslladat al cinema. El polèmic llibre de Drosnin documenta matemàticament el mite del criptograma secret enclòs a les Escriptures. Un mite de caire cabalístic que havia fet anar de corcoll, entre molts d’altres, sir Isaac Newton. Newton va aprendre hebreu per trobar-lo i es passà mitja vida buscant aquesta fórmula global. Debades.
La idea és tan simple com esfereïdora: el destí de la humanitat està prefixat i aquest determinisme ferotge no es limita als grans temes sinó que entra en tots els detalls històrics significatius. Tot està escrit. Només cal descobrir el codi secret, desxifrar els criptogrames i transformar-los en textos entenedors. De res serveixen, per tant, els nostres esforços per lluitar contra el destí perquè tot el que ha de passar passarà d’una manera inexorable. El codi ha estat descobert pel matemàtic hebreu Eliyahu Rips després que un rabí de Praga detectés les lletres de la paraula “Torà” (el Pentateuc) entre les 200 primeres lletres de quatre llibres bíblics: Gènesi, Èxode, Nombres i Deuteronomi. En tots quatre casos entre els equivalents hebreus de cadascuna de les lletres hi ha 50 caracters interposats. Rips va elaborar un programa informàtic per explorar les 304.805 lletres que componen la Bíblia en hebreu. La setmana entrant desvelarem algunes de les sorprenents troballes que Rips i Drosnin han fet en aquesta sopa de lletres gegantina.

dijous, 4 de desembre del 1997

Velocitat

Una de les fórmules físiques més fàcils de retenir és la de la velocitat. Només cal rememorar la criatura galàctica que Steven Spielberg ens va introduir al cervell i ja la tenim: ET. O, més pròpiament, e/t. L’espai recorregut partit pel temps invertit. Aquesta fórmula també ens serveix per descriure les cronovies, una proposta enigmística que està tenint molta requesta. Vam convenir a anomenar cronovies totes les vies públiques batejades amb una data. Les trameses dels lectors de l’AVUI ja conformen un notable calendari d’espais que cobreix els dotze mesos de l’any, tot i que encara estem molt lluny dels 365 carrers que completarien la col·lecció. Ara per ara, un tour per totes les cronovies localitzades només cobriria 36 dies.
Hi ha quatre mesos amb només una cronovia (febrer, agost, octubre i desembre) i el mes més ben representat en té set. És el mes de maig, amb cronovies dels dies 1 (Sitges, entre d’altres), 2 (Manresa, Terrassa, Barcelona, etcètera), 5 (Milà), 8 (París), 17 (Manresa), 24 (Milà) i 27 (Ripoll). Curiosament la majoria de les dates que configuren les cronovies estan relacionades amb proeses bèl·liques dels exèrcits enemics. O sigui que no només els catalans patim del masoquisme inherent a la celebració de l’onze de setembre. Els desastres i, en general, els fets luctuosos tenen un lloc més destacat en el guionatge oficial de la memòria que no pas les victòries. París és plena de dates relatives a l’ocupació alemanya durant la segona guerra mundial. Tunis a les trifulgues de la independència. I per tots els Països Catalans planen dates diverses relacionades amb la guerra del francès, les topades carlines o les turbulències republicanes.
Una primera ruta turística semestral per a enigmòfils amb un dia de vacances al mes podria ser la següent: ara, a finals de desembre, una corresponsal gironina anònima ens proposa un plaent viatge a Palma de Mallorca per visitar el carrer 31 de desembre, cronovia equivalent al 9 d’octubre valencià que rememora el dia que el rei Jaume I va conquerir la ciutat. L’egarenc Enric Fontvila ens recomana que per gener anem a Tunis, on trobarem la Rue du dix-huit Janvier 1952, una travessia de l’enorme avinguda Habib Burguiba. La data té relació amb la petició d’independència que el Neo-Destur tramet als francesos aquell any. Pel febrer ens reservem l’anada a Milà, perquè al costat del recinte firal —la Fiera Campionaria— hi ha la Piazza sei Febbraio.
L’economista castellonenc Josep Artola ens convida a visitar el Carrer 9 de març de Castelló de la Plana, una data luctuosa de 1810 relativa a la resistència local a les tropes napoleòniques. Per abril, Carles Fages ens aconsella un carrer del barri de Ca n’Aurell de Terrassa que commemora la proclamació de la II República el 14/4/1931. Finalment, el físic i poeta David Jou ens recomana anar a Sitges el maig. Concretament a l’animadíssim carrer 1 de maig (de 1838), una cronovia d’alta velocitat que commemora un episodi bèl·lic de les guerres carlines.

dijous, 27 de novembre del 1997

Paraules en joc

El senyor Rojo insisteix que els crèdits seran aviat més barats perquè tornaran a baixar els tipus d’interès i la reforma educativa s’entesta a contradir-lo. El nou sistema de crèdits variables ha revolucionat el món de l’ensenyament. Malgrat una certa sensació de desgavell, cada cop apareixen crèdits d’un interès més notable. És el cas, per exemple, del que l’escriptor figuerenc Vicenç Pagès imparteix aquest trimestre a l’IES Ridaura de Castell d’Aro. Un nodrit nombre de púbers de tretze anys acaben de descobrir que la llengua catalana pot ser tan dúctil i saborosa com una pegadolça. El crèdit es diu “Paraules en joc” i es basa en els mecanismes que poblen aquesta columna avui fa —per dir-ho en els termes precisos que Vila-Matas utilitza a Para acabar con los números redondos (Pretextos, 1997)— vuit anys, tres mesos i catorze dies o el que és el mateix: tres-cents noranta-quatre articles.
La dinàmica proposada per Pagès inclou un temari amb els jocs més productius de l’enigmística amanit amb premis de càstig tan cruels com pronunciar un embarbussament del tipus “plou poc però pel poc que plou plou prou”. Els soferts alumnes han fet logogrifs, pangrames, jeroglífics, cadàvers exquisits, anagrames, acròstics i tota la gamma. Alguns jocs han resultat més positius que d’altres. Així, destaquen lipogrames monovocàlics amb la A com el catastrofista “La cascada va arrasar la vall amb la tanca al davant” (Alberto Díaz) o l’innovador “La Marta va anar a la platja a caçar bacallà” (Mireia Contreras). Si a l’Empordà cacen bolets, ¿per què no ampliar l’activitat als bancs de bacallà de Terranova? També les frases panvocàliques amb les vocals en rigorós ordre alfabètic tenen el seu què. Així José María Alcaraz descobreix un meravellós lema que podríem penjar a la porta del Macba: “L’art és innocu” i Othman Mahib fa una troballa desmitificadora del sol matinal: “A l’est hi plou”. Pel que fa a les frases, aquests aprenents de bruixot en proposen una de monosil·làbica que remet a la famosa tirallonga de Pere Quart: “El nen cau al fang i surt que riu” (Alberto Díaz), en la qual destaca, al darrer mot, el desplaçament insòlit del fang fluvial a una hilaritat més pròpia de l’edat de l’autor.
Alguns altres exercicis enigmístics, com ara l’empelt, transformen els seus practicants en creadors de llenguatge. Així, Marta Martínez aconsegueix magnífics mots maleta tot fonent parelles xocants: la robaixa (“roba per a baixos que està bé de preu”), el garbíblic (“vent que bufa en llocs sagrats”) o mamiferir (“maltractar un mamífer”). D’ella és també l’honor d’haver localitzat al DGLC el mot “indoor” més llarg del català: Tetrabromofenoftaleïna (23 lletres). La collita dels primers alumnes d’aquest crèdit variable i juganer es completa amb collages fets de titulars de diari: Claudia Schiffer domina Pujol i moren mil persones (Adrià Bernabé) i Van Gaal salva Barcelona de la infanta Cristina (José María Alcaraz). Entre l’ensenyament i la delectança, aquesta mena de crèdits pugen i pujaran.

dijous, 20 de novembre del 1997

Som el 4%

L’editora londinenca Harper-Collins acaba de llançar una síntesi notable del segle aquest que se’ns acaba. Com que la seva especialitat són els diccionaris —especialment el consultadíssim Collins Dictionary— els caps pensants del màrketing editorial han optat per resumir el segle en un diccionari de cent paraules associades cadascuna a un any. La “collinada” parteix de 1896 —any representat pel mot radioactivitat— i acaba enguany amb el terme que fa cent: “blairita” (seguidor acèrrim de Tony Blair). És una idea original que barreja l’obsessió sintètica del periodisme contemporani amb un cert regust enciclopedista tamisat per la ironia. En la mesura que el segle XX ha representat l’esclat de la informació resulta prou recomfortant que algú es vegi amb cor de resumir-lo en cent paraules.
El lemari d’aquest tot-a-cent britànic és ric i variat. Hi ha termes de tot tipus: polítics, tecnològics, culturals, mèdics, econòmics, militars... Des de l’aspirina (1897) al Tupperware (1945), passant pel bikini (1946), el làser (1960), la mini-faldilla (1965), el jazz (1909), el jeep (1940), el niló (1938), la Gestapo (1933), la Fifa (1904), l’Iva (1973), la Glasnost (1985), el xip (1958), el rock’n’roll (1953), la sida (1983), els clons (1992) o el moviment Punk (1976). Un autèntic poti-poti de píndoles lèxiques que contenen el nostre passat més immediat. Val a dir que, lluny de caure en la trivialitat insuportable dels resums televisius que ens plouen cada desembre, l’espectacular barreja de referents que convoca el llistat secular produeix un vertigen prou saludable. La brutal desproporció entre l’abastable i l’abastat d’aquesta volta al segle en cent paraules la transforma en una proposta molt interessant.
Són moltes les lectures que es desprenen de la tria. Tantes com camps semàntics invoca cadascun dels cent mots. Però des d’aquesta columna volem destacar que els senyors de Harper-Collins dediquen quatre dels cent mots al món del foc i el joc que alenen l’enigmística. I un 4% de tot un segle no sembla pas poca cosa! Les nostres quatre píndoles lèxiques són Dadà (1916), Spoonerisme (1923), Scrabble (1948) i el cub de Rubik (1979). Un quartet que cobreix perfectament els quatre punts cardinals de l’enigmística. D’entrada, el moviment dadaista representà una autèntica revolució en les relacions entre art i sentit basada en la irrupció de l’inconscient en el món de la creació. Dadà és boicot a la solemnitat, traïció a la tradició, violació sistemàtica dels codis establerts i joc transcendent. Per les finestres obertes del dadaisme encara avui circula aire.
El reverend William Archibald Spooner —ver Pich i Pon britànic— és un dels “homemots” d’aquest segle. La seva prodigiosa capacitat per cometre làpsus lingüístics l’erigeix en un gran artífex de la imprescindible ambigüitat. Finalment, tant l’Scrabble (el rei dels jocs de paraules encreuades) com el cub de Rubik (el trencaclosques en 3D) apel·len a l’”Homo Ludens” que tots portem dins.

dijous, 13 de novembre del 1997

Deportiu Espanyol

La catalanització lingüística de l’himne oficial del Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona ha provocat un cert mullader en aquest inici de temporada. Abans, la nova direcció del club havia llançat el globus sonda del canvi de nom i n’havia sortit escaldada. Hauran de seguir alimentant la polisèmia del seu “espanyolisme” per entomar oximorons tan sánchez-llibrescos com “espanyolisme catalanista” o “catalanisme espanyolista”. Desestimat l’Olímpic de Barcelona fins a una nova lluna, l’actualitat lingüística espanyolista s’ha centrat en el redactat del nou himne.
Des d’un punt de vista poètic, val a dir que la cosa no és gaire florida. Segurament el millor que se’n pot dir és que parteix d’una estructura molt clara. L’autor en cap moment pretén abastar l’inabastable, sinó que es limita a desenvolupar el nom: “Pels teus mèrits / Tens el títol de REIAL i el dignifiques. / Ets un CLUB,/ un gran club i no altra cosa, sols un club. / DEPORTIU /És deport, només deport el que practiques. / I ESPANYOL / ESPANYOL / És el nom que es fa crit i et dóna ajut”. Després la cosa ja entra en una mena de prosa poètica un pèl barroera que peca una mica de descriptivisme. Però el que motiva aquesta columna no és el famós “sols un club” ni la fantàstica rima assonant club-ajut, sinó la cofoia presència de l’adjectiu “Deportiu”.
Quan, ja fa uns anys, l’Espanyol va subsituir la “eñe” (del mític crit “apañó!”) pel dígraf de Catalunya, alguns repatanis van pressionar per no perdre també la D de l’acrònim RCD. Els dirigents d’aleshores devien mirar el Fabra i hi van llegir: “deport m. Recreació, esbarjo, comunament a l’aire lliure”. Allò els devia conhortar. Com que la secció de bàsquet ja declinava i el mestre Fabra admetia la seva D van decidir de mantenir-la. Estaven signant, sense saber-ho, la sentència de mort de l’estadi de Sarrià.
“Deport” és genuí en llengua catalana des del segle XIV. Ja Ramon Llull, gens sospitós d’espanyolisme, l’usava. En canvi “esport”, el seu sinònim més generalitzat, és un anglicisme manllevat prèviament del francès medieval, després que algun saberut ultracorregís el terme del francès antic “deport” amb una essa intercalada que el transformà en “desport”. Esports i deports, doncs, provenen etimològicament del llatí “portare”, però un petit detall semàntic transforma aquesta D en una profecia fatal.
“Deport” deriva del verb llatí “deportare” (transportar). En català, el llenguatge figurat va espiritualitzar aquest transport. De “transportar-se en esperit” a “distreure’s” hi havia un pas, i de la distracció a l’esbarjo d’ara un altre. Però durant el procés un matís terrible es va adherir al sentit de “deportare”: “traslladar forçosament algú com a càstig”. Aquest és el preu d’haver mantingut el “Deportiu” —a diferència del Centre d’Esports Sabadell, per exemple—: transformar-se en l’actual Reial Club Deportat a Montjuïc. De tota manera, sembla que ho han encaixat prou esportivament.

dijous, 6 de novembre del 1997

Calendari d’espais

Ara fa un mes, arran d’aquell quatre d’octubre nupcial que va transformar Barcelona en un plató televisiu, proposàvem una nova col·lecció enigmística basada en la confluència de les dues variables de la velocitat: l’espai i el temps. Es tracta de localitzar arreu vies públiques batejades amb una data —cronovies, en direm— per poder bastir un calendari d’espais. Les primeres trameses dels lectors de l’AVUI gairebé ens han permés assolir l’objectiu inicial que ens vam fixar: trobar una cronovia per a cadascun dels dotze mesos de l’any. Una primera onada de cronovies procedents de localitats com ara Manresa, Ripoll, Sitges o Terrassa entre les catalanes, i Tunis, Milà, París o Tolosa de Llenguadoc entre les foranes, ens ha permés de completar deu dels dotze mesos de l’any. En aquests moments els dos únics mesos vacants en la nostra incipient col·lecció de cronovies són agost i desembre.
En canvi, maig és el mes més ben representat en aquesta aliança enigmística entre el temps i l’espai, atès que tenim coberts sis dels seus trenta-un dies. Terrassa (barri de Sant Pere Nord, 08226) comparteix amb Barcelona (Nou Barris, 08033) una plaça del Primer de Maig que esdevé carrer a Manresa. Les tres mateixes ciutats també hostatgen sengles carrers del 2 de Maig, data del motí madrileny que en 1808 va iniciar la guerra contra les tropes napoleòniques. L’afer dels dos primers dies de maig pren un caire rocambolesc a Sitges, ja que el famós “carrer del pecat” sitgetà ha lluït tots dos noms abans d’arribar a la seva denominació actual. Potser el pas del 2 al 1 de Maig va obeir a estranyes raons d’imatge progressista, tot i l’evident ironia de posar aquest gran aparador del lleure sota l’advocació de la Festa del Treball. El que desconeixem és la raó que ha fet desaparèixer del nomenclàtor de Sitges aquesta històrica cronovia.
El mes de maria completa la seva mitja dotzena de cronovies amb els dies 5 (Via Cinque Maggio, a Milà), 8 (Rue du 8 Mai 1945, al mític barri de Clichy, XVIIe arrondissement, París), 24 (Piazza Ventiquattro maggio, a Milà) i 27 (carrer del 27 de maig, a Ripoll). També el 17 tenia cronovia a Manresa durant l’època franquista (calle 17 de mayo de 1948, avui dedicada al farmacèutic manresà Doctor Esteve), però no la computem per no embolicar la troca amb el munt de mutacions vials que provocà l’arribada de la democràcia. Sobta la tràgica commemoració de la cronovia ripollenca: el 27 de maig de 1839 la vila de Ripoll va ser saquejada, incendiada i pràcticament destruïda. El carrer ret homenatge al mig miler de morts d’aquella sotragada.
Agraïm les cronovies esmentades a Francesc Comas, Florenci Crivillé, Enric Fontvila, Josep Maria Martí i Helena Troiano. Si us ve de gust completar aquest calendari d’espais, envieu-nos cronovies per correu a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.

dijous, 30 d’octubre del 1997

De calaix

L’última nit de sant Joan vam tirar llenya enigmística al foc. Proposàvem la recerca de calaixeres verbals, una reformulació mobiliària del joc de supressió que l’enigmística clàssica anomena decapitació i la retòrica afèresi. El mecanisme és simple: s’estira la inicial d’un mot com qui clava una estrebada al pom d’un calaix i s’observa si les lletres restants omplen el calaix obert de sentit o si, per contra, el deixen més buit que el d’una habitació d’hotel. Com més llarg és el mot més difícil resulta, perquè aquestes còmodes verbals tenen tants calaixos com lletres menys la primera i l’última. Així, un mot de cinc lletres com “aroma” tindrà només tres calaixos possibles. En aquest cas tots plens. Aroma (3/3): “roma” (de punta truncada o bé la capital de l’amor), “oma” (arbre semblant a l’om però de fulles més grans) i finalment “mà” (una capa de pintura o un puny afluixat, entre d’altres).
L’exemple més notable que reproduíem per sant Joan era virginal. La “Moreneta”, dèiem, era una calaixera 5/6 perquè els seus calaixos oculten sorpreses notables: “oreneta” (l’ocell que nia a les balconades), “renéta” (besnéta), “neta” (polida de tercera generació), “eta” (la letra grega o aquells altres) i “ta” (la teva). Només “eneta” deixa un calaix buit. També advertíem que és molt difícil trobar calaixeres amb més de quatre calaixos que presentin un cent per cent d’ocupació però, com ja resulta habitual, els lectors de l’AVUI ens han deslliurat d’aquesta recança.
Alfons Saumell (Barcelona) troba un munt de calaixeres 4/4. Potser les més destacades són les bromes (romes, omès, mes, és) i una perera (erera, rera, era i el déu Ra). També Judit Font (L’Hospitalet) posa llenya al foc amb unes magnífiques rebaixes que no arriben per poc al cent per cent. Rebaixes forma una calaixera 5/6 amb les “baixes” laborals, les antigues eines per fabricar barques “aixes”, la tercera persona del present d’eixir (“ixes”), els valencians “xes” i el verb “és”. No és completa però està molt bé.
Entre les incompletes, Neus Guillén (Lleida) aporta la més espectacular: “matemàtiques” (6/10). Comença amb un terme lingüístic (les flexions “atemàtiques”), segueix amb unes “temàtiques” variades, salta fins a les gregues “àtiques”, s’empatolla les gallines “tiques” que al famós embarbussament són també “xiques, miques, camacurtes i ballariques”, recupera els “iques” precolombins, els “quès” de segons què i l’”és”.
Saumell és qui ens ha enviat les millors calaixeres. Ens assegura que “fregarà” (5/5) i hi descobreix el verb “regarà”, la bella vila romana d’”Egara”, ens fa la “gara-gara”, ho fa “ara” i acaba invocant el déu sol (“Ra”). Però encara puja més el llistó amb unes “capelles” (6/6) magnífiques que acullen el pare “Apel·les” vestit amb robes usades de l’edat mitjana (“pelles”), tot sol davant d’”elles” en una vila de la Baixa Cerdanya anomenada “Lles” perquè “les” té subjugades de tan mordaç com “és”. Tot un “décalage” per al nostre calaix.

dijous, 23 d’octubre del 1997

El primer encreuat

Un dels subgèneres més fascinants de la història reprodueix una picabaralla ben habitual a la tanda de la fleca: la discussió per dilucidar qui anava primer. ¿Qui va arribar abans al Pol Sud? ¿Qui és l’inventor del submarí? ¿Qui va desxifrar primer l’escriptura jeroglífica? Els textos canònics de la història consoliden un nom —Amudsen, Peral, Champollion— i després els intrèpids buscadors de tresors reivindiquen les versions alternatives, com molt bé saben els valedors de Narcís Monturiol. La invenció dels mots encreuats entra de ple en aquest subgènere.
Els historiadors de l’enigmística han establert oficialment que els primers mots encreuats els va publicar l’anglès Arthur Wynne el 21 de desembre de 1912 a Nova York. Com que l’esclat crucigramista es va produir als anys vint la data es va consolidar sense gaire discussió. S’admetia que a finals del s XIX algunes publicacions havien publicat jocs geomètrics semblants —fins i tot es documentava un 9x9 en un número de 1875 de la revista infantil “Saint Nicholas”, també a Nova York—, però tothom els titllava simplement de precursors.
La cosa es va complicar quan una hipòtesi romàntica va començar a competir amb la canònica. L’inventor alternatiu també era un emigrant anglès, però les seves circumstàncies vitals eren més enigmàtiques. D’entrada el seu nom oscil·lava entre Victor Orille i Victor Erwill. A més, el predecessor de Wynne hauria fabricat el primer encreuat mentre complia condemna en un presidi sudafricà de Ciutat del Cap per homicidi. El cert és que, tal com escriu Fernando Pessoa —que hi va créixer— l’enigmística era molt popular a la Sudàfrica de primers de segle. El cop d’efecte d’atribuir un joc basat en reixes i en la tortura mental a un homicida era notable, però les proves físiques del seu invent mai no van aparèixer i Wynne es mantingué còmodament instal·lat en el seu tron.
Des de fa uns anys, però, els enigmistes italians han tornat a posar en qüestió la primacia anglosaxona. La figura recuperada en aquesta operació és la de l’enigmista de Lecco Giuseppe Airoldi. Airoldi, nascut a Castello di Lecco el 8/9/1861 i mort a Lecco el 13/12/1913, va ser funcionari municipal i corresponsal del “Corriere della Sera”, a banda d’enigmista i musicòleg. Naturalment, mai no va arribar a saber res de Wynne. Però els italians han desenterrat els jocs publicats per Airoldi i aquest cop les proves documentals no admeten cap dubte. Els primers mots encreuats d’Airoldi es van publicar amb el títol “Parole Incrociate” el 14 de setembre de 1890 al número 50 del “Secolo Illustrato della Domenica” editat a Milà per Edoardo Sonzogno (pàgina 295, secció “Per passare il tempo”). És un 4x4 perfectament definit i les solucions fan Ripa-Oder-Sera-Amen en horitzontals i Rosa-Idem-Pere-Aran en verticals. Una mancança notable desaconsella la seva evolució de precursor a pare: l’encreuat d’Airoldi no té ni un sol quadret negre.

dijous, 16 d’octubre del 1997

UH (dos)

Enric Casassas ha passat en pocs anys de ser un poeta marginal a rebre gairebé tot l’arsenal de guardons disponibles. Potser per això una certa malfiança del pèndol l’ha dut a publicar les dues últimes entregues en segells quasi fora de circuit: De la nota del preu del sopar del mosso (Barcelona 1997. Ediciones del Khan) i UH (Centelles, 1997. Associació Cultural Container). Dijous passat donàvem notícia del magnífic poema d’alta velocitat del papu Casassas i el titllàvem d’autèntic Kempis verbal força indicat per a tots aquells que detectin una certa aspror a la llengua.
UH és una festa prodigiosa en la qual els caçadors de papallones enigmístiques es faran un tip de xalar. Casassas amanyaga el llenguatge com qui llepa golut una pegadolça. “Tot l’escrividible/ és escrividoble”, sosté. Rere dolls de parònims (com era comare) el lector topa amb sèries paronomàsiques com riuades (pixa pilla pitja i pira/ sospixa sospilla sospitja i sospira). L’homofonia també hi senyoreja. Algunes vegades a la manera de màxima (fer del diàleg tic/ és dialèctica); d’altres al servei de la repetició germinal (les cases/ les que ases volen i les que no; sofregiré les calces/ que alces; bé la mar de bé/ ve la merda ve); fins i tot s’estén pels melosos camins de l’homenatge (mar cel dur camp; només n’or... feu/ fou nostre feu). Sovint paronomàsia i homofonia ajunten les seves forces en la pugna ferotge amb els sentits (servirem cafès/ servarem quefers; fent ics/ fènix/ fent ecs), o deixen pas a mecanismes com la decapitació (d’orient rient), el canvi sil·làbic (dispara el paradís), l’anagrama amb regust dialectològic (xiquet sitrell setrill) o el bifront pur (com al mirall/ l’amirgall -llàgrima-).
Però és la preciosa simetria del palíndrom el que més crida l’atenció del poeta, fins al punt que es disciplina, tal vegada displicent. La suprema constricció dels versos sotàdics fascina Casassas i el mena a sembrar UH de llavors anacícliques (som un nu mos; re fa l’afer; ergo ogre; trair i art; atrofiada i forta; l’atipa capital). Capicues emmirallats que apareixen en qualsevol canonada d’aquest sistema d’irrigació verbal que és UH. Clàssics (mot a l’àtom) o totalment nous (el baf afable), sil·làbics o fins i tot fonètics (faig txaf). El poema d’alta velocitat de Casassas és plagat de viatges d’anada i tornada que poden passar inadvertits o cridar-nos l’atenció amb la seva prolixitat entusiasta, com aquesta pàgina sencera del poema amb què acabem:
“per sucar-hi melindromes palindros/ per ull llur ep/ ras sap passar/ poc a poc cop a cop/ el baf afable/ sota la tos/ ne mamen/ i ella la llei /i tot i llenya i anyell i tot i tot/ era faré/ nena nen/ o rajar o/ un tro fort nu/ ara ara i la calí ara ara/ un tro fort nu/ o rajar o/ nena nen/ era faré/ tot/ i tot i llenya i anyell i tot i/ i ella la llei/ ne mamen/ sota la tosa/ el baf afable/ poc a poc cop a cop/ ras sap passar/ per ull llur ep/ mata’m ara farà mata’m/ taca’t tacat”.

dijous, 9 d’octubre del 1997

UH (u)

Enric Casassas Figueres, poeta, s’escriu “no no me’n ric/ que és cas cas assassí’t/ figures” al poema d’alta velocitat UH (Centelles, 1997. Associació Cultural Container 93 8440719) —entre parèntesi la transcripció mecanoscrita del quadern proteic que Casassas ha traginat anys i panys per carrers i trens i places i llunes i sols i locals de rapsodes. UH és una rapsòdia. Nou mil setanta-dos versos emmarcats de vint-i-vuit en vint-i-vuit en tres-centes vint-i-quatre càpsules planes sense numerar, potser per ganes de no fer números o potser per tenir verament tots els números al pap. UH és un nou Kempis. Una declaració de principis en la qual cada paraula és principi i és mig i és mitjà i és final. “O boig o estrany”. Si “poesia és/ enfilar-se al tramvia res/ més” el crit de l’infant que convoca fantasmes per la parla s’allargassa potent durant tot el trajecte, rails enllà i més rails encara, es descompon en dolls electritzants que sacsegen les vides dels nombrosos belitres endormiscats que seuen al mateix tramvia trontolladís. Talment el bressoleig d’un bon tema de jazz.
UH es pot llegir de moltes maneres. En veu baixa. Seguit. A salts. Amb els ulls mig tancats, parpellejant just després de cada vers. En veu alta, ajaçats, i amb uns auriculars a les orelles. Escoltant, posem, els magnífics temes que l’Elisabet Raspall i el seu quintet acaben d’enregistrar al cedé “Triangles”. Casassas invoca dadà, babau i els torbadors trobadors alhora. No li cal posar-s’hi gaire a redós, però, perquè la parla és ca seu. L’uh de l’infant esclata en una tirallonga de mots abocats a la lliure associació. Si Walt Whitman es desempallegà a Leaves of grass de les servituds mètriques per emblanquinar el vers, Casassas blanqueja l’economia submergida del balbuç i es lliura al recompte dels tresors que conté. Més enllà de les normes. De la norma. L’escriptura que fa uh és un estira i arronsa constant de mots que es busquen i es troben. Mots que eren i no eren. Paraules que són i no hi eren. Mots mòlts. Ara que s’alcen veus de denúncia contra el baix relleu que presumptament pren la literatura en la nostra llengua, el crit incontinent del papu Casassas fa feredat per la frescor ignota que l’alena. Els farà por. Por de debò.
Perquè UH és un esborronador exercici d’emborrossar-se el rostre amb un vel que no és de maia sinó de mai. Casassas fuig i defuig els camins fressats, s’esplaia en els ecos de les homofonies, en les variacions xocants de les paronomàsies, en els traços simètrics dels palíndroms i espaia els miralls com vol amb una freqüència gens modulada. No li cal cap sofisticat procés elaborador ni tampoc alambins auris per destil·lar el seu crit de papu abocat a “desanalitzar l’atzar/ sobirana/ passió entre/ trair i art”. L’art que propugna Casassas és el destí d’un clan puixant que no es vol permetre caure en el clot solemnial de la forma reconsagrada i viu amatent a les anades i vingudes de la marea i de la maria. Uh!

dijous, 2 d’octubre del 1997

Cronovies

No sabem si aquest nupcial quatre d’octubre que ens ve al damunt acabarà convertit en data prou assenyalada perquè la cisellin en marbre, però podria ser que algun alcalde monàrquic decidís batejar una plaça o un carrer amb el nom del Quatre d’Octubre. Un fet així no seria pas tan excepcional. Quantes dates figuren als nomenclàtors vials del nostre país? No és una pregunta retòrica. Quantes n’hi ha? De fet, el motiu fonamental d’aquest article és arribar a esbrinar-ho i per això, abans de res, sol·licitem la col·laboració de tots els lectors de l’enigmística que coneguin alguna via pública batejada amb una data concreta. Ens plauria que ens trametessin notícia de la seva ubicació i, si és possible, del significat commemoratiu de la data en qüestió.
Gràcies al filòleg barceloní Rafael Hidalgo, radicat des de fa disset anys a Roma, hem sabut que l’enigmista Stefano Bartezzaghi ha llançat des de les pàgines de “La Stampa” una sol·licitud semblant. Ja hem parlat altres vegades de Bartezzaghi. És un jove filòleg milanès que manté una secció setmanal de ludolingüística a les pàgines del suplement literari de “La Stampa”. En diu “La posta in gioco” i es dedica bàsicament a proposar jocs als lectors per després divulgar les troballes més interessants. Bartezzaghi aspira a completar els 365 dies de l’any amb places, passeigs, avingudes, carrers i passatges, però sembla que la vialitat italiana no dóna prou i ha començat a demanar ajut a l’estranger.
Nosaltres, ara per ara, ens conformarem si completem el calendari amb una dotzena de dates: a carrer per mes. Els anomenarem “cronovies” i els circumscriurem a dates que continguin dia i mes, com a mínim. Aquesta definició exclou indrets com la “plaça del Setge de 1714” (08004 Barcelona, a tocar de l’avinguda del Paral·lel) o la “plaça de la Revolució de Setembre de 1868” (08012 Barcelona, al barri de Gràcia). Per anar fent boca avui els proposem les tres úniques cronovies que figuren al nomenclàtor vial de la ciutat de Barcelona. La primera, per ordre cronològic, és al barri de Sants i té una curiositat afegida. És el “carrer del Vint-i-sis de Gener (de 1641)”, una data eminentment relacionada amb la història de Catalunya que els franquistes no van esborrar del mapa perquè coincidia amb el dia exacte de la seva entrada a Barcelona. Algun capsigrany encara devia pensar que era un homenatge ciutadà a “les tropes d’alliberament”.
Del gener saltem al mes de Maria. Una de les artèries perpendiculars al mar de l’Eixample és el “carrer del Dos de Maig”, seu de la mítica fàbrica de cervesa Damm. A més, a tocar de l’Hospital de Sant Pau, també hi ha un minúscul “passatge del Dos de Maig”. Finalment, el barri de Sant Andreu hostatja un ampli boulevard anomenat “passeig de l’Onze de Setembre” (08030 Barcelona). Una altra data prou coneguda.
Si us ve de gust, envieu-nos cronovies per correu a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.

dijous, 25 de setembre del 1997

Tomeo juga

L’editorial saragossana Xordica manté una curiosa col·lecció anomenada “Carrachinas” que destaca per la seva heterodòxia i els seus tiratges quasi clandestins. Al costat del guió de la pel·lícula “Morirás en las Chafarinas” de Pedro Olea i Fernando Lalana hi ha traduïts a l’espanyol els dos llibres de contes de Jesús Moncada (a l’Aragó Historias de la mano izquierda i El café de La Rana) i dos llibres del gran escriptor aragonès instal·lat a Barcelona Javier Tomeo. El més recent, publicat just abans de l’estiu, es diu El alfabeto i representa un passeig dialogat per les 26 lletres de l’alfabet castellà (i un rèquiem per a les dues sonades separacions C-H i L-L). Tomeo, doncs, s’apunta a una tradició de divertiments literaris alfabètics que, en català, compta amb un magnífic precedent en el volum col·lectiu En defensa de la lletra (Miquel Plana editor. Olot, 1990).
En aquest llibre de bibliòfil, difícil de trobar i cada cop més cobejat, la tossuderia de l’editor i il·lustrador del volum va arrencar d’una vintena llarga d’escriptors catalans un al·legat literal en defensa d’una lletra. Alguns dels textos són memorables. Entre d’altres, Fonalleras defensa l’única lletra que és absent del nom que la designa (cu), Comadira descriu la H com una plàcida construcció mediterrània amb solàrium (contraposada al xalet suís de la A) i Palàcios elabora un inquietant text kafkià en defensa de la K. A més, el pròleg del volum és un conte excepcional de Modest Prats anomenat “Rigorosament literal”. L’única incursió coneguda del rigorós filòleg en el reialme estantís de la ficció és una peça mestra. És notable la integració dels elements enigmístics —acròstics dobles quasi invisibles i altres fineses— en la fascinant exposició del procés gradual d’enfolliment que sacseja la vida d’un corrector. El text de Prats ha sortit dels circuits reduïts gràcies als “Llibres del Mail” d’Internet (http://www.partal.com/vademecum/cat/ llibres/index.html)
Tomeo, en canvi, ha optat pel discurs de l’obvietat i els seus diàlegs presenten mera informació enciclopèdica sobre l’origen, la història i el so de cadascuna de les lletres. En un insípid piloteig amb un antagonista anomenat Ramón, l’autor s’esplaia amb les gracietes més directes que permet cada lletra. El llibre sembla un recull d’articles encarregats i elaborats a corre cuita. Només algunes espurnes de l’estil del gran Tomeo, personal i torbador, fan d’aquestes 92 pàgines un llibret de replà, a les portes del colpidor consultori literari establert per l’autor de relats telefònics com Amado Monstruo oEl cazador de leones.. Si en les seves obres més apreciades Tomeo acostuma a introduir-nos amb solvència en l’excepció patològica de l’individu, aquí pretén inquietar-nos amb les curiositats d’aquestes minúscules criatures que permeten l’exercici físic de l’escriptura.
Les lletres de El alfabeto de Tomeo són recomanables, però una mica de l’embranzida rigorosa i literal que alenava En defensa de la lletra no els hauria anat gens malament.

dijous, 18 de setembre del 1997

Tête à tête

Si prescindim de la tràgica mort de Diana Spencer, aquest estiu que demà passat s’acaba portarà inscrit el nom d’un dels grans del jazz mundial, l’estimat Tete Montoliu. Passat ja el temps dels articles luctuosos de rigor, volem retre-li un homenatge tan juganer com els seus dits.
A finals d’abril, encara en plena primavera, vam proposar la recerca de mots monoconsonàntics de dificultat superior a la mamà (2m), en Pep (2p), en Tete (2) o la lletra xeix (2x). El tête à tête (4t) amb els lectors de l’AVUI ha resultat força fructífer. N’hem rebut prou per completar gairebé tot l’alfabet amb vocables que ara proposem d’anomenar mots Tete en el benentès que Tete serà un mot invariable, com ara llapis.
La nova categoria dels mots Tete comença el seu periple per la segona lletra de l’alfabet. Josep Maria Martí (Terrassa) ens envia un preciós baobab (3b). Pere Drou (Girona) supera la tripleta del cacic (3c) amb un adjectiu que designa els organismes que tenen forma de cèl·lula esfèrica: còccic -a (4c) i afegeix que el Diccionari enciclopèdic de medicina prefereix anomenar-lo coccaci -àcia (4c). Dues quartetes notables. Alfons Saumell (Barcelona) ens fa arribar una resposta deduïda (3d) i Martí rebla amb un altre mot “deista”: adduïda (3d). La efa no passa la prova del dos (fofo -2f), però la ge s’incorpora a l’Olimp dels mots Tete amb un neologisme “open” que es permet Martí: gigagag (4g), “gag boníssim de la Lloll (4l) que equival a 1000.000.000 gags de Lina Morgan”.
Ni la hac ni la jota ni la ka no tenen qui les tripliqui. Però la ela, geminada o aparellada, és la reina dels mots Tete. Al·leluia! (3l), s’exclama Saumell, i ho celebra de manera lleial (3l) en un vell Renault 4L a la ciutat francesa de Lille (3l). Josep Abellán (Barcelona), per la seva banda, ens ofereix un curiós testament de 40 eles en el qual un difunt llega els seus bens: “A la Lloll, Alella i l’illa, a la Laia l’olla lila, a l’Eulàlia l’ullal i el Llull, i a la Laia l’ull, el lli i l’all” (40l). Les emes tampoc no es queden enrere. Tots els imitadors les mimem (3m) i, en acabat, mamem (3m) prou per acabar fent esses (3s). Helena Troiano (Terrassa), per la seva banda, ens assegura que de petita son àvia li deia ninona (3n).
El tram final de l’alfabet té dues estrelles. Andreu Sansó i Rosselló (sanso@eco.ub.es) ens fa arribar per Internet diversos infinitius patrocinats pels vins 3R: errar, arriar, ererar... que permeten fer moltes tripletes vibrants. L’altra consonant productiva és la essa d’assassí (4s). Per acabar Martí afegeix el símbol de victòria a la nòmina amb un prec: aviveu (3v) i Saumell remata la consonància amb un participi teista que ens recorda el gran Tete Montoliu, perquè ja tots el durem tatuat (3t) per sempre a la memòria.
Si us ve de gust, envieu-nos els vostres mots Tete a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.

dijous, 11 de setembre del 1997

Quatre roses

L’estiu ja és una marca registrada. Hi ha la cançó de l’estiu, festivals a l’aire lliure, llibres de tovallola, programes repetits a la tele, amors d’estiu i una certa consciència de parèntesi. També els mitjans escrits s’apunten a la moda elaborant suplements estivals que els permeten vèncer l’anorèxia informativa a còpia de fotos estiuenques, relats lleugers, notícies insòlites i molts passatemps. És en aquest context festiu que poden sorgir les serps d’estiu, batejades així per Tim Dinsdale arran del mític afer mediàtic del monstre del llac Ness. I és en aquest niu de serps que aquest estiu hem viscut, tot i que d’una manera efímera, un miniescàndol borbònic que bé podríem titllar d’enigmística estival.
L’afer va néixer, créixer i morir en una calorosa setmana de juliol. El dissenyador Enric Satué va elaborar una mena de jeroglífic per engalanar els carrers de Barcelona durant les noces reials. El seu disseny, com tothom sap, contenia una pilota d’handbol envoltada de quatre roses en disposició olímpica i no va agradar gens ni mica. Però vaja, no són les consideracions estètiques les que motiven aquest article, sinó l’especulació sobre la raó última d’una idea tan peregrina. El cert és que després es va saber que les quatre roses i la piloteta substituïen una primera idea encara més sorprenent basada en un mot maleta extravagant confegit amb els noms dels nuvis: “Cristiñaki”. Molts amants de l’enigmística devien pensar que potser Enric Satué s’havia fet subscriptor de “La Settimana Enigmistica”.
Perquè les explicacions del dissenyador sobre la piloteta d’handbol s’entenien, però ningú no acabava de veure clar què hi pintaven les quatre roses en aquella festa. Per què quatre? Per què roses? Els enigmistes més mal pensats van recuperar la quevedesca rosa roja que el recargolat poeta usà per referir-se a la la reina amb aquella fórmula elegant de “entre el clavel y la rosa roja/ su majestad es-coja”. Els més cràpules de seguida es van adonar d’una notable coincidència. L’etiqueta d’una coneguda beguda alcohòlica acull, justament, quatre roses. Per acabar-ho d’adobar, el famós “Four Roses” és un bourbon i no cal tenir una ment gaire desperta per copsar la similitud fonètica entre aquesta denominació d’origen i la de la monarquia espanyola.
Quin estrany virus ha provocat aquesta corrua de jocs de paraules en un afer tan delicat? La culpa és d’un savi. No pas de Satué ni dels regidors, tan delitosos de penjar-se medalles que no s’aturen ni a pensar en el que fan. La culpa és d’Alfons X, el Savi. Perquè quan l’altra infanta es va casar a Sevilla, els edils andalusos van triar per engalanar els carrers televisats un jeroglífic que Alfons X havia regalat a la seva ciutat per premiar-ne la fidelitat. Un estrany NO-DO amb un cabdell de llana al mig que era més cursi que el Cristiñaki. Un jeroglífic que es desxifrava No-madeja-Do. És a dir, “no m’ha deixat” en castís. Tan kitch com el jeroglífic del “Four Roses and a Ball”, però historiat.

dijous, 10 de juliol del 1997

Any Pla

L’aportació de l’enigmística a aquesta celebració multitudinària de l’any Pla és molt especial. Des de juny a Internet (http://www.partal.com/vademecum/cat/taller) es desenvolupa un taller obert de creació anagramàtica a partir dels noms propis relacionats amb el prolífic escriptor. A partir d’un curiós anagrama que vam proposar des d’aquesta columna (Palafrugell: “Pla el frugal”), el periodista i enigmista Pau Vidal proposa: “es tracta de confegir anagrames relatius a la figura de l'escriptor no del mes sinó de l'any, Josep Pla. Les possibilitats són infinites: tant s'hi valen amb el seu nom d'autor, Josep Pla (Jo, Pep l'as) o complet (Josep Pla i Casadevall), com amb els escenaris de la seva vida (Palafrugell, Pla el frugal) o els títols de les seves obres (Homenots: m'ho notes?), que, atesa la seva grafomania, obren un camp enorme: El quadern gris, El que hem menjat, Tres senyors, El carrer estret, Notes del capvesprol... ‘A l'any Pla’ cadascú se ‘l'apanya’ com vol.” El sistema és molt àgil. Els navegants poden afegir en un àlbum obert les seves troballes i aquestes queden immediatament exposades a la vista de qualsevol altre transeünt.
La proposta recorda un històric certàmen que es va convocar a Itàlia, la pàtria de l’enigmística, quan l’any 1901 va morir el gran Giuseppe Verdi. Una societat enigmística convocà un concurs mundial d’anagrames amb el nom del compositor. El jurat va premiar el que havia tramés un anglès anomenat Lodi. A partir de les lletres de “Maestro Giuseppe Verdi” Lodi va trobar “Di vigor perpetua messe”. Els anagramistes catalans que de moment han deixat les seves troballes a Internet no desmereixen.L’informàtic Narcís Parés transforma Josep Pla en un crit de navegant: “Salpo, Jep!”. L’enginyer Marc Vigo descobreix en les lletres planianes una voluptuosa feblesa de l’autor. Del nom i cognom n’extreu “Jo palpes” i això li suggereix perseverar fins topar amb una descripció que segurament corroboraria les tesis de Cristina Badosa. Josep Pla Casadevall: “Palpa Joves Callades”.
Una altra aportació notable amb el nom complet de l’autor és la d’un Jordi anònim (jordigr@hotmail.com). Afegint una i entre Pla i Casadevall, Jordi aconsegueix un anagrama psicoanalític digne de Salvador Dalí. Josep Pla i Casadevall: “Passejo l’Èdip a cavall”. En Jordi s’anima i troba un altre anagrama de signe ben divers afegint-hi el tractament de cortesia “En” davant de nom i cognoms copulats: “El vell ja sap on és cada pi” resulta un anagrama de senectud notable. Finalment l’escriptor manacorí Jaume Capó posa la nota crítica, titllant Pla d’”homeniqueu”. De primer juga amb els Homenots. Si algú li preguntava “m’ho notes?” respondria “m’ho sento” i acaba fent un anagrama provocatiu amb les lletres de l’obra El geni del país —deixant de banda les altres proses—. Capó afirma que mai no sabrem si seu fou “El penis del gai”; diuen que no, afegeix, però vés a saber! Visiteu el Pla anagramàtic d’Internet.

dijous, 3 de juliol del 1997

Llatinòrums

Que tots som descendents del Llatí és cosa ben sabuda. Encara que les successives reformes educatives semblin oblidar-ho. Hi ha llatinismes incrustats en la nostra parla quotidiana en estat pur, com ara “currículum vitae”, “vademècum” o “ex aequo”. Publicacions amb vocació avantguardista que pouen del passat alguna expressió llatina per fer-ne emblena, ni que sigui tan polèmica com el “Cave Canis” d’Altaió, Guerrero, Pibernat, Sala i Serrahima, juxtaposada al rètol canònic “Cave canem” que també designava una altra publicació literària d’aparença més textual. D’altres llatinismes envaeixen el reialme dels llatinòrums pel seu caire macarrònic, com ara l’impagable sursumcorda —un suposat personatge anònim de molta importància que prové de la frase llatina sursum corda “amunt els cors”—. Fins i tot n’apareixen de nous amb una impunitat notable en camps teòricament tan allunyats dels estudis clàssics com la informàtica: quants adolescents actuals no frisen per un “Pèntium”?
L’amabilitat de l’escriptor Ramon Solsona, el verb del qual els lectors de l’AVUI ens consta que enyoren, ens ha permés conèixer dos hexàmetres prodigiosos atribuïts a Tomàs Lansio, un matemàtic de Tubinga de la primera meitat del segle XVII. El poema és una tirallonga monosil·làbica que incita a una lectura entretallada, com la que podria fer qui acaba de perdre l’alè: “LEX, REX, GREX, RES, SPES, IUS, THUS, SAL, SOL, BONA, LUX, LAUS / MARS, MORS, SORS, FRAUS, FEX, STYX, NOX, CRUX, PUS, MALA, VIS, LIS” (la llei, el rei, el ramat, els béns, l’esperança, el dret, l’encens, la sal, el sol, la llum i la lloança són coses bones. La guerra, la mort, el destí, el frau, la porqueria, l’infern, la nit, el suplici, el pus, la violència i el litigi són coses dolentes). Aquest inventari detallat del bé i del mal transcendeix els límits estrictes de la poesia per constituir-se en un referent matemàtic.
Alguns tractadistes dels estudis combinatoris citen aquests hexàmetres com un exemple fascinant de permutacions. Com un ver antecedent dels Cent mille milliards de poèmes de Raymond Queneau, el poema de Lansio admet una multiplicitat de lectures impressionant. Així, conservant en tots dos versos les paraules “bona” i “mala” en l’avantpenúltim lloc per formar el cinquè peu, els altres onze monosíl·labs poden combinar-se a discreció sense que els versos deixin de ser mai hexàmetres. Segons Fumagalli els canvis possibles per a cada vers són de gairebé quaranta milions. Concretament 39.916.800.
De tota manera, aquests folls de la combinatòria obliden un fet molt més transcendent que les permutacions dels exemples de bondat i maldat que ens ofereix el poeta. Si en comptes de canviar de lloc els elements titllats de bons i dolents permutessin les posicions de “bona” i “mala” les combinacions es dispararien en pro de la boirosa frontera moral que sempre ha separat el bé del mal.

dijous, 26 de juny del 1997

Calaixeres

Quan l’alegria del solstici encén les ànimes dels carrers i de les places, una paraula enorme com una baluerna omple les nostres boques embriagades: calaixera. Una foguera de sant Joan com cal no pot prescindir d’aquesta peça del mobiliari de l’àvia. A més, després de tants anys de veure-la al rebedor o en un racó de l’alcova, crema que fa goig. Hem triat les calaixeres per proposar-los una reformulació estival d’un joc de l’enigmística clàssica. La decapitació designa un procés de supressió que els retòrics anomenen afèresi. El mecanisme és simple: s’estira la inicial d’un mot com qui clava una estrebada al pom d’un calaix i s’observa si les lletres restants omplen el calaix obert de sentit o si, per contra, el deixen més buit que el d’una habitació d’hotel. Les calaixeres plenes són troballes joioses. Sobretot si algun dels calaixos té doble fons. Un dels millors exemples que coneixem ens porta de pet a Montserrat. Segur que tothom ha tingut una àvia devota de la “Moreneta”.
Doncs si anem estirant els poms dels seus sis calaixos —les calaixeres verbals sempre tenen tants calaixos com lletres menys dues, perquè cal restar-ne la primera i l’última—, en trobarem cinc de plens i només un de buit (5/6). La calaixera 5/6 de la Moreneta oculta sorpreses notables: “oreneta” (l’ocell que nia a les balconades), “renéta” (besnéta), “neta” (polida de tercera generació), “eta” (la letra grega o aquells altres) i “ta” (la teva). Només “eneta” deixa un calaix buit. És molt difícil trobar una calaixera que presenti un 6/6. Gairebé tant com fer una graella 6x6 de mots encreuats sense posar-hi cap quadret negre. En canvi, les petites són molt simples: “mamà” fa 2/2 (ama, ma); “filla” 3/3 (illa, lla, la); cadira 4/4 (adirà, dirà, ira, Ra)... A partir d’aquí la cosa es complica, fins al punt que ja és un gran què trobar percentatges superiors al 60%. Així, per exemple, la calaixera que l’alcalde Maragall s’endurà de l’Ajuntament de Barcelona ja comença a ser interessant, tot i que encara ningú no sap si se l’endurà mig plena o mig buida. Maragall 3/6: “aragall” (bolet), “gall” i “all”.
Hi ha un exemple clàssic de calaixera 6/6 d’una gran bellesa. El problema, segons els hel·lenistes, és que presenta una coherència força discutible en adoptar diverses formes dialectals de la llengua grega. Es tracta d’una calaixera napoleònica. Totes les afèresis resultants del nom “Napoleon” són veus gregues amb sentit (6/6) i, per si això encara no era prou, els especuladors de mots han llançat la hipòtesi d’una recomposició total dels sis calaixos esparsos i la calaixera napoleònica: “Napoleon On Oleon Leon Eon Apoleon Poleon”. Els seus entusiastes defensors diuen que vol dir “Napoleó, el lleó del poble, anava desfent la ciutat”, però ens temem que són com aquells mals periodistes que es vanten de no permetre que la realitat els aixafi un bon reportatge.
Acceptem tota mena de calaixeres. Escriviu-nos a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009. En parlarem.

dijous, 19 de juny del 1997

Linda Evangelista

L’entusiasme dels qui dediquen la seva vida a les tasques evangèliques no té límits. Ho hem sabut des de menuts i ho acabem de confirmar ara d’una manera inesperada gràcies a un llibre. Es tracta d’un totxo de més de 600 pàgines anomenat El Evangelio en crucigramas (Edibesa. Madrid, 1997) que signen la monja argentina sor Lucía Caram i el reverend mediàtic José Antonio Martínez Puche (“Últimas preguntas” a La2). Per si el títol no era prou explícit els autors l’han acompanyat d’un subtítol aclaridor que resa (mai més ben dit): “texto de los Evangelios concordados, para cada día del año, con crucigramas, sopas de letras, tests y pasatiempos”. L’obra, organitzada en 365 seccions, ha despertat una curiositat inusitada en cercles no eclesiàstics i també ha suscitat algunes acusacions de “trivialitzar el missatge evangèlic” entre els sectors més repatanis del catolicisme.
Sor Caram (sic), èmula espiritual de l’estupenda Linda Evangelista amb què encapçalem innocentment aquestes ratlles, ora et labora al convent de les Dominiques de Santa Clara de Manresa i s’ha deixat fotografiar pels mitjans, tota xiroia, davant d’un Pèntium. De fet, es veu que ja havia publicat un altre llibre intitulat Vive tu fe en el qual proposava un estudi del catecisme a base de passatemps. Però ara s’ha superat. L’èxit de vendes de la seva original proposta ha estat tan notable que aquesta nova sor Citroën dels encreuats ja ha anunciat que n’està preparant una versió catalana. Enhorabona. El que no sabem és si el canvi de llengua comportarà cap canvi de parella. No costa gens d’imaginar que uns quants jocs de paraules made in mossèn Ballarín projectarien aquest futur recull de mots encreuats evangèlics als primers llocs de les llistes de vendes (de “no ficció”?). Sigui com sigui, sor Caram ha fet diana.
Del llibre podem destacar tres trets principals. D’entrada, el dissenyador de la coberta demostra que va d’espavilat: hi reprodueix una creuada mig tapada en la qual apareixen els mots “concupiscencia” i “pecado” en vertical tallats per dues virtuts tan genuïnes com “perdón” i “gracia”. També “purgatorio” està escrit en vertical mentre dos sagraments com “eucaristía” i “confesión” s’estenen plàcidament en horitzontal. Hi ha cap missatge ocult que se’ns escapa? El segon tret és més descoratjador. L’estructura de l’obra, a banda de resseguir el calendari, s’acosta molt a la dels avorridíssims llibres de text sense fotos de fa anys. Les pàgines van plenes d’interminables ratlles de puntets aixoplugades sota un títol de regust escolar: “Ejercicios”. En tot cas, potser es tracta de reivindicar els entranyables exercicis espirituals.
Però, per damunt de qualsevol altra consideració, el tercer tret definitori de El Evangelio en crucigramas de sor Caram ultrapassa els límits de la imaginació més prodigiosa: en les seves 614 pàgines no hi hem trobat cap crucigrama. Cap ni un.

dijous, 12 de juny del 1997

Clerihew

Els presentem un poeta menor: l’anglès Edmund Clerihew Bentley. El seu record perviu al marge de les grans celebracions literàries, tot i haver mort ara fa quaranta anys. Si fa no fa. Clerihew és el pare del gènere biogràfic més sintètic de la història de la literatura: l’anomenat, justament, clerihew. Biografies encapsulades en quatre versets confegits amb dues constriccions notables: el nom del biografiat ha de sortir al primer vers i la rima ha de ser aabb, talment un rodolí en estèreo. A banda, el clerihew participa de l’estètica xocant del limerick, de manera que bona part de la gràcia és allargassar l’últim vers de forma un pèl grollera, ni que només sigui per buscar una rima impossible. Per entendre’ns, en un clerihew dedicat a J.V. Foix, aquest podria rimar tranquil·lament amb una hipotètica Twentieth Century Foix. Els clerihew es van posar de moda entre les classes dirigents britàniques dels seixanta i encara avui mantenen la seva requesta. És un gènere ideal per circular manuscrit al dors de les targetes de visita, a la columna dels afers pendents de les agendes o als tovallons de paper dels restaurants de menú.
Publicacions tan avorrides com “The Economist” de tant en tant es despengen amb algun clerihew. Per exemple, el 22 de desembre de 1990 van publicar una nota històrica en la qual es divulgava un clerihew que escarnia moderadament sir Walter Layton, un antic director de la publicació que “passava hores i hores escrivint i reescrivint els seus articles”: “Sir Walter Layton/ Has a passion for alterat’on/ Would to God someone could alter/ sir Walter” (en traducció prosaica: Sir Walter Layton té un desfici per canviar-ho tot. No podria algú, per ventura, canviar sir Walter?). En un excel·lent recull de plagasitats que du per títol O (Seix Barral, 1975) el geni cubà Guillermo Cabrera Infante parla del fenomen clerihew i en tradueix uns quants amb la gràcia habitual de la seva ploma. Així, Erasme de Rotterdam rep: “Después de comer, a Erasmo/ lo atacó un fuerte espasmo./ Presa del dolor y en busca de cura/ escribió la primera parte del ‘Elogio a la locura’”. Cabrera es queixa de les poques armes de l’espanyol davant la semirrima, en comparació amb les que exhibeix l’anglès, i s’aferra a aquesta tesi per justificar l’absència d’un equivalent al “limerick” en espanyol. Val a dir que els limerick són sempre més sagnants que els clerihew.
Els recomanem vivament un recull de limericks en català que publicà el poeta Miquel Desclot ara fa un decenni (Auques i espantalls La Campana, 1987) i els deixem amb el millor limerick que coneixem de GCI. Endevinen a qui anava dedicat?:

dijous, 5 de juny del 1997

Els altres Geo

Un parell d’articles sol·licitant anagrames que agermanin localitats diverses han bastat perquè els lectors de l’AVUI eixamplin les possibilitats del joc. Partíem, per exemple, de la notable coincidència de lletres que es dóna entre Orléans i Salerno o entre Senegal i Leganés per proposar d’agermanar indrets que comparteixin lletres. L’Ernest Díez (L’Estartit) es permet un agermanament digne de generar una ONG transversal. Relaciona un poblet proper a Torroella de Montgrí anomenat Gualta amb Tagula, la capital de l’illa del mateix nom a l’arxipèlag de Nova Guinea. En canvi Jesús Lladó (Barcelona) opta per buscar relacions més domèstiques. Agermana les localitats catalanes d’Olià (Cerdanya) i Alió (Alt Camp) d’una banda i d’Orós (Pallars Sobirà) i Osor (La Selva) per l’altra. Lladó també recull la nostra proposta de relacionar poblacions que només difereixen d’una lletra, com ara Talamanca-Salamanca. Els geoparònims que troba són poc espectaculars: En (Conflent) i Er (Alta Cerdanya); Sora (Osona) i Sort (Pallars Sobirà); Salàs (Pallars Jussà) i Sagàs (Berguedà); finalment, completa la seva tria amb un notable menáge a trois paronomàsic: Alàs (Alt Urgell), Alès (Occitània) i Alós (Pallars Sobirà i Noguera). Res que pugui provocar cap malentès com els que succeeixen entre València i Palència (de fet, és el palencià el que no és català, i no pas el valencià com insisteixen erròniament alguns ciutadans de València).
Però la gran aportació de l’enigmista Jesús Lladó són els geopalíndroms. Si fins ara Lladó havia trobat parelles de localitats catalanes lingüísticament relacionades, la febre palindròmica l’empeny a buscar qualsevol mena de parelles geogràfiques sorprenents que puguin ser llegides del dret i del revés. La recerca del capicua provoca associacions molt més exòtiques que la de l’anagrama o el parònim. Així: Segre-Verges; Núria-Irun; Segur-Bruges; Berga-Magreb; Berga-Zagreb; Plan-Alp. Sobta la versatilitat enigmística de Berga. Si Gavà tenia unes relacions evidents amb la convocatòria de vagues (A Gavà la gent nega la vaga; a Gavà la Rut atura la vaga; etc...), Berga demostra una certa tendència a les inversions internacionals (Zagreb, Magreb).
La notable aportació de Lladó enriqueix el llegat de localitats palindròmiques que tenen inventariades des de fa anys els editors del butlletí del CPI “Semagames”, que es fa des de la tarragonina Vilallonga del Camp. Entre les darreres incorporacions al Salta-Atlas particular del CPI hi ha: Adda (riu de la Llombardia, Itàlia); Ede (ciutat a Nigèria i també als Països Baixos); Ili (riu de la Xina i l’ex Unió Soviètica); Karak (Districte de Jordània); Laval (ciutats francesa i canadenca); Mirim (llacuna que s’estén entre Uruguai i Brasil); Nan (província de Tailàndia); Noyon (ciutat francesa); Oyo (ciutat de Nigèria) i Sos del rey (població aragonesa).

dijous, 29 de maig del 1997

Scrabblemania

Aquest cap de setmana se celebra el Primer Campionat d’Scrabble en Català, organitzat per Mattel i arbitrat per Política Lingüística amb el CD-Rom del Diccionari del IEC. L’havíem demanat des d’aquestes mateixes ratlles (AVUI, 17-X-1996) quan Mattel va convocar, l’any passat, el primer campionat en espanyol i ara el saludem joiosos. Dissabte les eliminatòries i diumenge la gran final entre els seixanta primers classificats. A Montjuïc. Al magnífic Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (Inefc) que es transformà, fa poc, en elegant hivernacle de les flors marcides del Psuc. El campió s’endurà 250.000 ptes i el sots-campió 100.000. La participació és de franc. Si a hores d’ara els inscrits no han ultrapassat els 500, encara us hi podeu apuntar trucant a l’Associació de Clubs d’Scrabble, al (93) 410 36 06. Tan se val si sou de Manacor com de Gandia, de Perpinyà com de Fraga, de Planoles, de Gelida, de Sant Andreu, de Terrassa, del Masnou o de Reus. Els àrbitres acceptaran totes les variants homologades del domini lingüístic. O sigui que podreu dir jo conjugo, conjug, conjugue o conjugui i aspirar al triomf.
Cinc anys de lliga catalana al bar Queimada (Independència, 323) de Barcelona han generat un incipient argot escrablista a redós d’un clàssic digne de figurar a la col·lecció Bernat Metge. Escràblides seria l’inspirador dels cabalistes que remenaven lletres buscant nous sentits molt abans que Alfred Butts inventés el joc. No debades Nabokov a la novel·la Ada (1969) descriu un joc rus molt semblant, anomenat Flavita, que ja era popular a finals del segle XVIII. L’incipient argot d’Escràblides ja té mitja dotzena de termes. A banda dels evidents triples, quàdruples i nònuples, l’escarràs (proposat pel Tísner per designar la fitxa blanca o comodí) i la paret de maons (jugada que forma més de tres paraules), al Queimada han nascut els comas, les arrissades , els senyors i els tetra-tricks.
Fer un comas implica situar una lletra cara en una casella triple de lletra i cobrar-la en els dos sentits (mínim, 50 punts); el nom prové de l’adaptador del joc al català Oriol Comas i Coma, un autèntic expert en aquesta jugada. L’arrissada és l’scrabble que tanca i s’endú tots els punts que els rivals encara tenen al faristol. Lluís de Yzaguirre, responsable de l’estudi de freqüències de la versió catalana, va guanyar una de les primeres finals al Queimada tancant la partida amb el verb “arrissar”. Com que el sentit d’arrissada va prou bé, ara designa aquesta jugada. Fer un senyors és canviar sense perdre torn gràcies a tenir set vocals o set consonants. “Senyors” era la fórmula de cortesia usada pel crític Joan Josep Isern a l’hora d’ensenyar les fitxes del faristol als contendents. Finalment, la versió nostrada del “hat trick” (fer 3 scrabbles un jugador en una partida) fa ja-et-tinc i tetra-trick designa fer-ne 4. Tots dos termes són de la collita de Pau Vidal, l’autor dels mots enreixats de “El País”.

dijous, 22 de maig del 1997

Odi verbal

Cada dia en volíem una i l’Anu Garg ens l’envia. Una paraula al dia —“AWAD: A Word A Day”— és el nom d’un servidor de mots que de bon matí aboca un vocable curiós a les bústies electròniques de més de 60.000 persones d’arreu del món. De franc, però en rigorós anglès internàutic. A banda del goteig de paraules, la mantenidora d’aquest reg per aspersió premia adreces electròniques curioses i de tant en tant empaqueta la correspondència que genera. Un dels últims debats que ha sacsejat els rengles d’aquesta legió internacional de lletraferits ha estat la recerca dels mots més estimats i dels més odiats.
La iniciativa és lloable. Posats a viure pendents de les audiometries, arrepengem-nos-hi i comencem a fer rànquings de tot. Absolutament de tot. I si cal, publiquem-los amb anàlisis tan sorrudes com les que acompanyen les llistes d’audiència televisives, les recaptacions de les estrenes cinematogràfiques o el nombre de visitants que aconsegueixen atraure les exposicions institucionals. La iniciativa d’Awad ha tingut molta requesta. Els clients habituals del servidor de mots s’hi han abocat i l’Anu Garg n’ha extret unes conclusions delicioses.
Entre les paraules estimades, la més votada ha estat “sesquipedalian” —terme lingüístic que designa els mots moooolt llargs, que tenen tantes síl·labes que gairebé ve de gust cruspir-se’n alguna—. En segon lloc hi ha “defenestration”. Potser per culpa d’aquell bell episodi històric que la propicià: uns consellers bohemis van ser llançats per la finestra del primer pis del consistori de Praga. A peu pla els esperaven més revolucionaris hussites per acabar-los de rematar. En tercer lloc ha quedat “onomatopeia”. I de fet un gran nombre de les paraules nominades entre les favorites de la gent són d’origen onomatopeic: “ululate” (ulular), “ooze” (brollar) o “tintinnabulation” (campaneig).
Pel que fa a les més odiades, la majoria són paraules d’anar per feina. Mots com els que omplen les pàgines d’un memoràndum. Lluny de cap mena de cacofonia, són mots cultes d’origen llatí. No caldrà ni que els els traduïm: “prerogative”, “functionality”, “basically”, “priority”... Ginger Wtuckey, per exemple, tot i aquest cognom impronunciable que tragina, va declarar que desdenyava “absolutament i sense cap reserva” el verb “utilize” (utilitzar). El seu menyspreu té l’alçada d’un campanar: “una d’aquelles paraules ultrautilitzades que els paios d’empresa escupen en un informe per ocupar espai i per fer veure que són molt intel·ligents”.
Les raons exposades a l’hora de triar els favorits no són tan contundents. En reproduïm dues. Ben Fulbright escull “indefatigability” simplement per la feinada de pronunciar-la. Cindy Pearson tria un verb arcaic amb connotacions lúbriques (“swive”) i declara: “el vaig trobar al diccionari quan estudiava, fa més de 30 anys. Tot i que no l’he fet servir mai en públic, em fa feliç reservar-me’l. Qualsevol dia podria deixar-lo anar i gairebé ningú no se n’adonaria.” La felicitat és un concepte misteriós.

dijous, 15 de maig del 1997

Crestomaties

Quan aprendre un idioma encara volia dir llegir obres literàries en el galimaties de la nova llengua, els estudiants s’enfrontaven sovint a les dites “crestomaties”, uns curiosos reculls de trossos literaris escollits amb la sana voluntat d’exemplificar els diversos punts teòrics de la gramàtica o de la retòrica que es pretenien transmetre. Nosaltres hem trobat una crestomatia perfecta per parlar d’un bon nombre dels mecanismes fonamentals de l’enigmística en l’hilarant Diccionari poc útil del televisiu Toni Soler que analitzàvem la setmana passada des d’aquesta mateixa columna. Ja vam parlar dels carrollians mots maleta amb què ens amenitzava Soler. Avui veurem alguns exemples de mots banana, encastaments vocàlics i consonàntics, homofonies i anagrames.
La vena dels mots dits banana (aquells en els quals es repeteix dues vegades o més la mateixa síl·laba) li resulta força productiva. Al costat d’una sensual “ensaïmamada” mallorquina trobem el caribeny “cocomerç”, la “cucustella” africana, el sorprenent “telelediari”, la minvant “hipopoteca” i el gran “Pelelé” que romarieja. Tots aquests mots banana són neologismes solerians que després l’autor defineix amb força enginy, però la seva contundència és tan directa que podem presentar-los sense necessitat d’afegir-hi la definició. No cal fer gaires circumloquis per entendre que els sostenidors seran les peces de roba més presents en un “armamari”.
Pel que fa als encastaments, els resultats dels millors intents són realment brillants. Destacaríem, entre els encastaments amb introducció de vocal, el nutritiu “entrecoit” (que intuïm més satisfactori que no pas el mític filet) i la fascinant “meucanògrafa”. Els encastaments per introducció de consonant no es queden enrere. A la vena sibil·lant —el contundent “catedràstic” i el seu univers “tragicòsmic”— s’hi afegeix una escandalosa “biografiga”. Soler arriba a l’extrem de tocar subgèneres molt especialitzats. Per exemple el subgènere dels mots dignes d’espia-rus-doblat-en-pel·lícula-espanyola, com ara el badallaire “favorrit” o la sorprenent “margarrina” (“mantega elaborada a partir de greix de porc”).
Potser el diccionari no acaba de treure prou partit del gran potencial homofònic del català. Sembla com si prefereix cenyir-se més als jocs de paraules que funcionen per escrit que no pas als que basen la seva força en l’oralitat. La major part de joc homòfon es limita a petits processos com ara transformar els “segadors” en “cegadors” o les “becàries” en unes curioses “vacàries”. Tot i això, quan s’hi posa, treu homofonies tan notables com “parvulari”/”per volar-hi”. Per últim, els anagrames hi són prou representats: el deliciós estat d’”Isreal”, el pagament clandestí de l’”anòmina” o el xeflis intel·lectual del “psicolabis”. Cap, però, com el sensacional “matrinomi” (“enllaç matrimonial de tres cònjuges, amb les combinacions que sigui”).

dijous, 8 de maig del 1997

Fer maletes

Toni Soler és el biògraf de Miquel Roca. També ha publicat una novel·la i un llibre de relats. Però la popularitat li ha vingut de fer-se el malcarat per la tele amb la troupe d’en Buenafuente. Sí, és aquell noi amb cara de pomes agres que es va plantar fa un mes al famós Speaker’s Corner del Hyde Park londinenc i va obsequiar l’audiència amb una arenga antològica sobre què és Catalunya. Ara, perquè era sant Jordi i perquè calia aprofitar la popularitat guanyada a còpia de males cares, l’home ha publicat el seu quart llibre. Aquest cop un hilarant Diccionari poc útil (Columna, 1997) carregat d’enginy, mots inventats, jocs de paraules, dobles sentits i truculingüències diverses. El gènere dels diccionaris còmics té força adeptes entre nosaltres. A banda d’un famós referent forà que ja tenim Coll avall, l’Espinàs va publicar fa anys un Diccionari català de falses etimologies (Edicions 62, 1984), els primers editors de El Triangle van propiciar una escatològica secció anomenada “Miccionari” i els del Vang, amb en Francesc Orteu al capdavant, van promovent un grapat de definicions cada setmana que potser seran recollides en llibre d’aquí a uns mesos. Fins i tot el filòsof Alain Finkielkraut va fer una deliciosa aportació al gènere en llengua francesa: el Petit fictionnaire illustré (Seuil, 1981).
En aquesta mena de diccionaris esbojarrats l’enginy s’administra en càpsules molt petites que tan aviat poden embafar-nos com generar una addicció irresistible. N’hi ha de tots colors, però potser la composició més habitual és la d’aquells mots que Lewis Carroll batejà amb el nom de “portmanteau” i que entre nosaltres es coneixen com mots maleta perquè van ben carregats. Soler hi excel·leix. No es limita a inventar-ne (esfinternet. tecn. Mètode informàtic multimèdia orientat vers la higiene anal), sinó que revela mots maleta insospitats que romanien ocults entre paraules quotidianes. Així, veiem emergir bocabadats un odontòleg ocult a l’entrada “independentista”, plorem com magdalenes amb un pobre “indi-vidu” que viu sol i de dol o ens solidaritzem en la defensa aferrissada de la llengua asturiana que fins ara no havíem considerat una militància “probable”.
Alguns dels mots maleta més brillants del llibre neixen a partir de la subtil presència de la muda de l’alfabet, com ara l’amazona “thípica”, els nutritius “tubhèrcules” o la magnífica “governhabilitat”. D’altres mots maleta són exercicis de paronomàsia, com el ja conegut “Castroenteritis” (Indisposició estomacal aguda que acostumen a patir amb especial freqüència els cubans de l’exili nord-americà), les sensacionals “tap models” (Models d’alta costura i baixa estatura), l’afortunada “Cleopotra” o la dura interjecció de retret que pateixen els impuntuals de mena (Vastard!). En fi, una autèntica festa verbal que doctora Toni Soler en enigmística i posa la nostra llengua en franca sintonia amb el crit revolucionari de Gabriel García Márquez a Zacatecas: “cal abolir l’ortografia!”

dijous, 1 de maig del 1997

El món de Sophie

La diada de la Moreneta s’ha endut els “Relats” de Sophie Calle del Centre Cultural de la Fundació La Caixa. Les novel·les de paret —Vila-Matas dixit— de la Calle han esperonat la imaginació dels seus visitants des del 14 de febrer fins al proppassat 27 d’abril. La premsa se n’ha fet prou ressò i sembla que els visitants han estat nombrosos, però en realitat ara que les obres ja no hi són és el millor moment per gaudir-ne de debò. Si volen aprofundir en el món d’aquesta artista narradora vagin al passeig de Sant Joan de Barcelona i abordin els gentils guàrdies jurats que vetllen per la seguretat del Palau Macaya. El lloable objectiu del sobtat abordatge és reproduir l’esperit d’un dels relats de la Calle, anomenat “L’absència”. Sophie Calle escriu: “el 18 de març de 1990 van ser robats de l’Isabella Stewart Gardner Museum de Boston cinc dibuixos de Degas, una copa, una àguila napoleònica i sis quadros de Rembrandt, Flinck, Manet i Vermeer. Vaig demanar als conservadors, guàrdies i altres empleats que em descrivissin, davant els espais ja buits, el record que guardaven dels objectes absents”. Ja saben, doncs, què han de fer.
Un somrís seductor, una kodak i un bloc de notes els haurien de bastar. Si les seves dots de persuasió no funcionen amb els Sass ho proven amb les hostesses. Sempre talla menys, que l’interlocutor no vagi armat. Serà interessant saber com els expliquen sense recórrer al catàleg les definicions de la bellesa fetes per cecs que Sophie Calle va transcriure; o la tirallonga de fotos de dorments convidats per l’artista a ocupar el seu llit durant tota una setmana ininterrompudament; o els escrupolosos informes professionals del detectiu contractat per la mare de Sophie a instància seva perquè segueixi la seva filla per París tot un dia; o la persecució d’un desconegut a Venècia; o l’aparador anual de tots els regals rebuts durant les successives festes d’aniversari; o, encara, la magnífica fotografia d’una dona pixant per un penis apropiat. Segons com, trobaran que l’experiència els dóna prou material per fer-ne una exposició anomenada “Correlats”.
Harry Mathews m’escrivia fa poc que una de les últimes escriptores convidades a les reunions de l’Oulipo havia estat una jove narradora anomenada Mrejen que els havia presentat un recull de relats extraordinaris en francès confegits a partir de noms i cognoms presents a diverses guies telefòniques. Es veu que no només havia trobat gent anomenada “cul” o “con” —mots que ens estalviem de traduir perquè el primer es trasllada literalment i el segon només requereix una i grega—, sinó que també havia trobat partícules tan imprescindibles per bastir un text en francès com "le," "la," "avec," "est," etc... Mathews afegia que moltes ciutats estaven convidant la tal Mrejen a fer textos en altres llengües partint de les guies telefòniques locals. Per tant, és ben possible que qualsevol dia aparegui per Barcelona una exposició amb els seus relats. Auspiciada, aquest cop, no per la Fundació La Caixa sinó per la Telefònica. Hi anirem.

dimecres, 23 d’abril del 1997

Llibres llibres llibres...

Sant Jordi ja és nat i tothom se n’ha adonat.

La Rambla fa baixada sota la mirada del tafur, l’home del sac i la cantant calba. Primera fuga: una dona discreta vora la mar no està mai sola encara que sigui la dona dels ulls de pluja. Vés on et porti el cor, etziba l’emperador a l’estrangera, i ella s’atura a la parada del llibreter assassí de Barcelona. Talment la petita ciutat dels prodigis on es va aturar el temps just per viure i veure el carrer estret de tants llibres, en plena avaria lluny de Veracruz i de Guadalajara. Dubta, sentimental, entre el llibre de preludis, el llibre de les bèsties, el llibre de Feixes i el llibre de cavalleries. Tots els fruits amargs del jardí de les delícies li plauen, però l’aire groc de l’avinguda dels plàtans la fa pensar en la mort i la primavera. Estremida memòria la seva, assetjada ara per una ferida lluminosa que irromp en la seva vida privada com una novel·la, a sang freda, mentre l’instint la fa seguir palplantada al bell mig de la Rambla de les floristes i del lloro de Flaubert, a la recerca del temps perdut en mil i una nits de lectures passades, presents i futures.
Mon oncle passeja al costat de la japonesa lectora quan l’home sense atributs s’incorpora a la galeria de les estàtues de la Rambla. Està vermell i passa. Fa uns dies meravellosos i l’ombra de l’eunuc es projecta al terra. Terra baixa, terra negra, la terra retirada de l’illa de Maians que ara és camí de sirga per a les multituds que fugen dels sots feréstecs. Un mim fa d’Alfons XIV, xiroi. Jo he servit el rei d’Anglaterra, crida una altra estàtua amb coloms mentre fa un dibuix de dona amb ocells blancs sota una palmera de blat. I les altres figures de calidoscopi que poblen les parades de la Rambla agiten les seves portades, per por o per pur contagi. No som perfectes, diuen. Al Centre d’Art Santa Mònica hi ha un negre amb un saxo i un rètol que diu: “No emprenyeu el comissari”. El legislador resta immòbil. El rei de la selva afirma haver escrit una carta a la reina d’Anglaterra que ara deu ser camí de Vincennes. Els cabells d’Absalom protesten per la quantitat brutal d’espècies perdudes que no menaran la vida perdurable que es mereixen. Molts llibres seran com els noms a la sorra que esborra el temps, aquest gran escultor. I encara gràcies que sovint la propina permeti entendre el perquè de tot plegat.
La magnitud de la tragèdia del comprador de Sant Jordi són els amors maleïts de l’espòs infernal que viu dies d’ira i hores detingudes perquè diu que no té gens de temps per llegir. I a sobre, encara vol una cita a Tomboctú.

Si sou pescadors de mena i teniu prou paciència, podeu intentar passar l’aperitiu del dia de Sant Jordi localitzant els 80 títols d’obres literàries corresponents a 49 autors que formen aquesta crònica. Els cognoms dels autors són: Barnes, Baulenas, Cabré, Capote, Casellas, Coca, Escartí, Espinàs, Fonalleras, Galmés, Goytisolo, Guimerà, Hrabal, Ibarz, Ionesco, Jaén, Llull, Luján, Marí, Mata, Mendoza, Miquel i Planas, Moncada, Monzó, Mora, Musil, Olesti, Pagès, Palol, Pàmies, Pennac, Perucho, Pla, Proust, Puig, Rodoreda, Sagarra, Saladrigas, Santaeulàlia, Serra, Solsona, Subirana, Subirós, Tamaro, Tísner, Torner, Torrent, Vila-Matas i Yourcenar, Només hi ha una obra anònima. Feliç Sant Jordi!

dijous, 17 d’abril del 1997

Consonància

Hem parlat diverses vegades dels mots monovocàlics en aquesta mateixa secció. Rareses que salten a la vista tan aviat com hi topem. Troballes que els fotògrafs de mots capten amb fruïció, talment urubús aclaparats i trontollosos, preferentment al Mississipí. Les paraules dites monovocàliques han estat sempre joies a l’obrador del lipogramista que aspira a escriure algun paràgraf homogeni prescindint alegrement de les altres quatre vocals. El col·leccionista de monovocàlics té cinc sacs a mà i els omple de fotos, distingidíssim, reverentment.
Els negatius naturals d’aquestes instantànies, en canvi, hauran d’omplir vint-i-dos sacs diferents, però són molt més difícils de trobar. De mots monoconsonàntics que tinguin tres o més especímens de la consonant en qüestió n’hi ha pocs. Fora de camp deixarem la mamà (2m), en Pep (2p) o la lletra xeix (2x) per massa planers i evidents. Començarem a valorar els monoconsonàntics a partir dels triplets —allò que els periodistes esportius anomenen, entusiastes, hat tricks com si fossin conills que surten d’un copalta—, ens emocionarem sincerament amb qualsevol quartet —fenomen que certs ludòpates murris no s’estan d’anomenar tetra trick— i farem sonar les campanes si apareix cap quintet.
L’accés als triplets no és pas vedat als experts. Especialment quan ens posem a jugar amb les terminacions verbals. Així, si ens amorrem a la font de les bilabials descobrirem que aviat ens mamem (3m) tres emes seguides. Mmm... Si tant mamem, però, el més segur és que acabarem fent esses (3s), vagarejant d’ací d’allà sense rumb fins que topem de cop i de cap amb un baobab (3b) plantat al bell mig del jardí versallesc d’un cacic (3c). Talment un obelisc de la natura, un ullal (3l) de la fera ferotge del subsòl. I just aquí ens plau arriar (3r) la bandera dels triplets en consonància que us proposem. Fins ara els nostres avenços només cobreixen sis consonants —bclmrs—, de manera que encara hi ha molt camp per córrer.
Pel que fa als quartets, la cosa es complica d’una manera criminal. Tan criminal que el primer quartet està format per dues parelles de policies nazis (SS & SS) que encarnen la figura de l’assassí (4s). Les altres troballes són molt més dolces. D’una banda la forma pertinent —nannin (4n)— d’un verb infantil que incita al taral·leig (nannar: passejar, i l’exemple que ens ofereix el DIEC sembla extret d’una cançó dels Beatles: Anar a nannar !!). Per l’altra, una parella nostrada que ens recorda aquell mític model de la Renault que competia amb el dos cavalls de la Citroën: el quatre ela. L’ínclit beat Ramon Llull (4l) entra en consonància amb la inigualable Lloll (4l) Bertran. O sigui que, en qüestions d’eles, l’un ens alliçona i l’altra ens delecta. Si trobeu que us ve de gust conjugar el verb consonar, envieu-nos les vostres consonàncies a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.

dijous, 10 d’abril del 1997

Paolo Albani

Alguna vegada hem parlat des d’aquestes ratlles de l’Oplepo, el taller de literatura potencial en italià que publica periòdicament els textos insòlits dels seus components a la manera dels Oulipo francesos. Paolo Albani, admirador incondicional de la poesia visual de Joan Brossa i editor de la revista “Techne” a Pistoia, és un dels autors més destacats de l’Oplepo. Erudit dels llenguatges inventats i de les “bizzarries” literàries, Paolo Albani signa dos dels últims lliuraments dels potencials italians: Geometriche visioni (L’alfabeto raffigurato) i els encara inèdits Rose Osé. Ritagli poetici.
En la primera peça —número 12 de la Biblioteca Oplepiana— Albani recull l’artifici literari grec del technopaegnion (“joc d’art” en el qual el text té una forma gràfica determinada que l’acosta a una figura). Els exemples més antics d’aquests versos figuratius que acabarien desembocant en els cal·ligrames avantguardistes pertanyen a Teòcrit. Però Albani prescindeix de la silueta típica dels cal·ligrames i es decanta per una imatge en negreta que sobresurti d’un pa de text. A més, decideix entrellaçar el llenguatge escrit i la imatge, de manera que cadascun dels seus textos du inscrita la figura d’una lletra diferent de l’alfabet. Majúscula. Per aconseguir-ho, escriu 26 pans de text de la mateixa mida (7 ratlles de 27 caracters exactes cadascuna) i els reprodueix en tipografia d’amplada fixa. En el primer text, totes les as van en negreta i estan situades de tal manera que la seva posició en el pa de text inscrigui una A majúscula de set versos d’alçada. Albani repeteix el costosíssim procés 26 vegades, per a totes les lletres de l’alfabet. Unes paraules inicials de Georges Perec recorden que la paciència necessària per a un procés tan complex com aquest pot ser insignificant comparada amb el terror que provoca escriure “poesia” lliurement.
La segona peça d’Albani, encara inèdita, parteix d’una erra i en pateix la desaparició. Diversos poemes breus experimenten un canvi de sentit radical quan Albani els extirpa totes les erres que duen. Així “incredibili mari/ guardano pietrosi/ l’inerzia di spirati raggi” esdevé “incedibili mai/ guadano pietosi/ l’inezia di spiati aggi”. La neteja és total perquè totes les paraules que componen els versos duen alguna erra. A la introducció dels seus retalls poètics Albani recull un exemple en francès de Jacques Jouet —a Des ans et des ânes (Ramsay, 1988)—, en el qual el reputat escriptor oulipià retalla la ema per transformar “Sous les marches des grandes morgues, des mânes sombres et maigres forment les familles...” en “Sous les arches des grandes orgues, des ânes sobres et aigres forent les failles...” Albani també esmenta un exemple en català, aquest cop d’ateïsme (en el sentit d’absència de tes). Així, “Cal que primer cerqueu la casta de les cartes acolorides, on veureu una taula amb la famosa pantera...” esdevé “Cal que primer cerqueu la casa de les cares acolorides, on veureu una aula amb la famosa panera...”

dijous, 3 d’abril del 1997

Lewis Carroll, 1881

Poques vegades es parla de les propostes fallides dels grans autors. Lewis Carroll, rescatat de les delicioses mans carnerianes primer per Amadeu Viana i ara per Salvador Oliva en dues magnífiques retraduccions de les Alícies a Quaderns Crema i Empúries, també va fer figa. Si més no en la seva extensa producció enigmística. Carroll havia aconseguit un èxit impressionant amb els seus “doublets”: els mots seriats o com transformar “hate” en “love” amb el mínim de passes possibles (hate-have-hove-love). Les seves sèries de paraules que només diferien en una lletra van fer fortuna en moltes llengües del món, de manera que el reverend devia creure que tots els seus invents funcionarien. I no.
Carroll va reincidir el 1881 amb un joc anomenat “syzygy”, que se li havia acudit uns anys abans. Podem llegir-ho al seu diari: “He inventat una nova manera de transformar una paraula en una altra. Crec que ho anomenaré syzygy”. Aquesta estrafolària paraula anglificada per Carroll prové del grec i vol dir jou o conjunció. Sembla que no n’hi va haver prou que el pare Carroll apel·lés a l’èxit d’audiència de l’experiència anterior per convèncer els editors de “Vanity Fair” de la bondat de l’invent. Aquest rebuig dels número u el va empènyer a publicar la seva proposta en una revista més modesta anomenada “The Lady” el mes de juliol de 1881. Els “syzygies” fan servir el mateix mecanisme que els mots seriats a l’hora de transformar una paraula en una altra per passos, però prescindeixen de la uniformitat de longituds. Qualsevol grup de tres o quatre lletres permet encadenar un mot amb el següent.
Així, un dels primers “syzygies” que consten al diari de Carroll (12-12-1879) és el que demostra que un prisma és odiós. Cada nova baula repeteix un grup de lletres de l’anterior: “Prism-(prism)-prismatic-(matic)-dramatic-(drama)-melodrama-(melod)-melodious-(odious)-Odious”. Igual com havia fet abans amb els mots seriats, el reverend ludòpata va idear un sistema de puntuació perfectament establert per als seus “syzygies”. Es tractava de sumar totes les lletres arrossegades i restar-ne les sobreres de cada pas. Del resultat d’aquesta resta encara caldria descomptar el nombre de passes. Així, per exemple, el prisma odiós puntuaria en principi 26 (totes les lletres vinculants, més amunt entre parèntesi). Després caldria descomptar les sobreres de cada pas: 0 - 4 (pris) - 3 (tic) - 4 (rama) - 3 (mel) i 5 punts més corresponents a les 5 transformacions. Per tant, el prisma odiós atorga 7 punts. Per més que s’hi va esforçar, Lewis Carroll no va aconseguir que aquest complicat sistema de puntuació arrelés. De manera que els seus jous perversos van tenir menys èxit que una proposta de programa de llibres a TV3.
Com que sempre és bon moment per recuperar les coses del passat, rebatejarem els refotuts “syzygies” amb el normalitzats i normalitzadors “jous” nostrats. Un “crèdit variable” barat al 0% faria crèdit-(edit)-editable-(able)-variable. Envieu jous a l’AVUI. En parlarem.

dijous, 27 de març del 1997

Geografia amb història

La germanor anagramàtica entre viles que proposàvem fa poc des d’aquestes ratlles ha trobat el ressò habitual dels lectors de l’AVUI. Sílvia Díez ens fa saber el parentiu entre Súria (Bages) i Saurí (Pallars Sobirà). Un grup d’estudiants de 1er d’ESO que cursen un crèdit variable d’enigmística a l’escola Princess Margaret de Barcelona ens proposa agermanar el municipi de Gavà amb una petita població del sud de Noruega anomenada Vågå. Val a dir que Gavà sempre ha estat present en els quefers dels enigmistes, fins al punt que el palíndrom de Ramon Giné “a Gavà la gent nega la vaga” va cridar l’atenció de la premsa local del Baix Llobregat quan la immensa col·lecció de frases capicues d’aquest enigmista de Vilallonga del Camp va saltar, fa poc, als mitjans audiovisuals. El fet que Gavà sigui bifront de vaga —igual com Roma ho és d’amor— la fa molt popular entre els palindromistes. I així, entre altres esdeveniments capicues de caire sindical, dues figures femenines s’erigeixen en protagonistes indiscutibles de les protestes: “a Gavà la Rut atura la vaga” o “a Gavà, la Rita patirà la vaga”. Dos palíndroms atribuïts a Carles Mani.
L’agermanament de caire internacional, com el que ens menava a relacionar Salerno i Orléans, es repeteix en tres troballes magnífiques del fidel Alfons Saumell (Barcelona). Saumell proposa un agermanament entre garrotxins i provençals en descobrir que Olot és anagrama de Toló. Les altres dues propostes van molt més lluny. La primera és un ménage à trois intercontinental entre Milà, Lima i Mali. En la segona una localitat propera a Madrid pren un marcat caire afro per la via geoanagramàtica: Leganès anagramitza Senegal. Sandra Colet (Terrassa) ens envia documentació que parla de la parella anagramàtica Tokyo-Kyoto en els mateixos termes que fèiem servir per parlar de les viles osonenques Pruït-Rupit. La grafia catalanitzada de la capital nipona desfà l’aparellament, però de fet Kyoto és un ver anagrama de Tòquio i va prendre’n el nom després d’haver estat coneguda durant segles com Heian-kyo (fa mil anys va donar nom a l’època Heian) i de ser residència imperial fins a la invasió occidental del 1868.
Altres lectors ens proposen variants més assequibles. Entre d’altres, Patrícia Muñoz (Tarragona) suggereix l’agermanament de viles parònimes que només difereixin d’una lletra al nom. Les dues parelles d’exemple són prou clares: Palencia-València o Salamanca-Talamanca. Són relacions més òbvies i menys cares de trobar que els anagrames, però també tenen el seu què. Aprofitant que vivim l’any Pla, i sense que serveixi de precedent, ens afegim a la tirallonga de celebracions amb una troballa paradoxal. Palafrugell anagramitza com “Pla, el frugal”. Irònic, oi? Si trobeu geoanagrames, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.

dijous, 20 de març del 1997

Piquiponiana

Dos anecdotaris recents recuperen l’il·lustre alcalde trabucaire Joan Pich i Pon: la interessant crestomatia d’anècdotes barcelonines que recull el cronista Lluís Permanyer a No la saps, aquesta? (La Campana, 1996) i la saborosa dosi d’històries divertides que emanen de la vèrbola xiroia d’en Tísner a Ciris trencats (La Campana, 1997). Dues veres capses de bombons de licor que inciten el lector a deixar-se anar en ple desenfrenament golafre. Pich i Pon va ser lerrouxista primigeni, president de la Cambra de Propietat Urbana, comissari regi —amb Cambó— de l’Exposició Internacional de 1929, fundador de dos diaris i alcalde de Barcelona imposat pel govern després dels fets d’octubre de 1934. L’afer de l’estraperlo el va obligar a dimitir de tots els seus càrrecs en 1935.
Un anecdotari català d’aquest segle que no parlés de Pich i Pon seria com una història del tennis francès sense Jean Rene Lacoste. L’estiu passat, des d’aquesta secció, proposàvem els lectors recuperar de memòria algunes espifiades històriques del llegendari alcalde trabucaire. En vam rebre poques, però algunes eren sensacionals. Potser la millor ubicava Pich i Pon en una inauguració, amb una espasa a la mà i la llengua de vacances: “Oi que semblo un radiador romà?”, diuen que deia. Doncs bé, potser la senyora Carolina Puig (Barcelona) —que és qui va tenir la gentilesa d’enviar-nos-la— tindrà un ensurt quan llegeixi un dels ciris trencats i transcrits del Tísner radiofònic. Perquè un dels exemples d’anècdotes inventades pels malèvols redactors de les seccions dites “Piquiponianes” als setmanaris “Mirador” i “El Be Negre” és justament aquesta del radiador romà. Al costat d’altres nyaps fantàstics i fantasiosos com ara la batalla de Waterpolo, el conflicte nipojaponès, la guerra anglobritànica, les coses servides en petites diòcesis o el gran ingredient que havia pres el foc que va cremar els magatzems El Siglo.
“Quan algú escoltava una piquiponiana —explica en Tísner—, dita per qui fos, l’escrivia i la trametia a un dels dos setmanaris. Si la publicaven, en pagaven tres peles, que aleshores era una escaient retribució”. Ell mateix reconeix haver-ne escrit una pila i revela que els seus proveïdors habituals eren els senyors Asensi i Oromí. Permanyer, que ja situa la figura de Pich i Pon entre la veritat i la llegenda, prescindeix de les publicades setmanalment al “Be Negre” i recull una selecció de les viscudes per Rossend Llates i Josep Tarín Iglesias. D’entre les primeres destaca una conversa telefònica sobre un problema municipal. Pich, fent honor al seu segon cognom, va dir: “tinc entès que els de la ponència pondran dijous que ve”. D’entre les servades per Tarín sobresurt un abrandat discurs en espanyol sobre l’espinós problema de la immigració: “lo necesario es que cada uno viviera en nuestra propia tierra. Entonces segurament comenzaríamos a estar bien. Los franceses, en Francia; los ingleses, en Inglaterra; los murcianos, en Murcia; los belgas, en Belgrado”... Sense comentaris.

dijous, 6 de març del 1997

Mazinger Zeta

La setmana passada parlàvem d’uns curiosos personatges que figuren en darrer lloc a les guies de telèfons de qualsevol ciutat. Alguns d’ells, vers émuls de Mazinger Zeta, a través d’enganys i manipulacions del seu cognom real. La solidaritat internàutica de molts dels seguidors de la secció que manté Mercè Molist en aquest suplement ha generat un trànsit tan impressionant a través del 100343.1770@compuserve.com que resulta impossible esmentar el nom de tothom que hi ha col·laborat. Gràcies genèriques al centenar llarg de corresponsals que ens han enviat mazingers des de tots els punts del món.
Entre tanta zeta, el primer que salta a la vista és que hi ha dues lligues: els que es diuen com diuen que es diuen i els que no. Els primers formen una curiosa col·lecció de cognoms germànics d’aspecte prou respectable. N’espigolarem uns quants. Maria Zweig tanca la guia de San Juan de Puerto Rico i en la nostra guia de guies precediria C. Zweigert, l’últim nom de la de Luxemburg. Darrera anirien Zws com ara Sylvia Lee Zwiers (Lisboa), Alessandro Zwingauer (Florència), Emma Zwirner (Trieste), K. Zwolinska (Bournemouth) o Hans Zwolsman (Andorra). La franja Zy és molt concorreguda. Passant de puntetes per la llista trobem, entre d’altres, Antonio Zygadlo (Neuquén, Argentina), D. Zyrun (Cambridge), Henri Zysman (Grenoble), J. Zysman (Brussel·les), l’última de la guia de Barcelona Esther Zysset, PT Zytnor (Montevideo), Monika Zyvalova (Praga), Casimir Zywocki (Dunkerque), Sabine Zyzemski (París) i John Zyzinski (San Francisco), l’últim cognom que no fa pudor de socarrim.
A partir d’aquí la cosa es desmadra. Tenim notícia, fins ara, de 21 ciutats del món amb últims de la guia sospitosos d’impostura. La guia de Londres, per exemple, acaba amb un enigmàtic senyor D. Zzi. La de Buenos Aires amb un tal Osvaldo Zzraelson. Deu dels impostors duen dues zetes al davant. Destaquen R. Zzywer (Brisbane) i el californià amb descarada vocació siciliana Z. Zzyzyly (Oakland). La franja de les tres zetes té, ara per ara, nou mazingers. Vuit ianquis i un canadenc. Destaquen un auster F. Zzz (Charleston), V. Zzzyd (Miami), Zzeek Zzzyo (Las Vegas), Scott Zzzyto (Los Angeles) i P Zzzyzton (Vancouver). Finalment, la grossa se la disputen un foll convilatà de Woody Allen que deu fer cremalleres —Zelmo cinc-zetes Zzzzzip— (Nova York) i l’inigualable ciutadà set-zentista quebequès Zeke set-zetes Zzzzzzzyzuss (Montreal).
Tanquem aquesta oda a la zeta amb dos detalls entendridors. Com es pot comprovar, els impostors més contumaços no s’acontenten amb un cognom plagat de zetes, sinó que també trien un nom “zetaci” per poder lluir les inicials ZZ. El segon detall és tecnològic. Un follet d’impremta relega un pobre metge de Brussel·les anomenat Philippe Demoulin a l’últim lloc de la guia. Demoulin hi surt com 5emoulin i aquest 5 el situa rere tots els mazingers. Seria l’últim de la guia de totes les guies, malgrat el seu evident “aszetisme”.