dijous, 13 de novembre de 1997

Deportiu Espanyol

La catalanització lingüística de l’himne oficial del Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona ha provocat un cert mullader en aquest inici de temporada. Abans, la nova direcció del club havia llançat el globus sonda del canvi de nom i n’havia sortit escaldada. Hauran de seguir alimentant la polisèmia del seu “espanyolisme” per entomar oximorons tan sánchez-llibrescos com “espanyolisme catalanista” o “catalanisme espanyolista”. Desestimat l’Olímpic de Barcelona fins a una nova lluna, l’actualitat lingüística espanyolista s’ha centrat en el redactat del nou himne.
Des d’un punt de vista poètic, val a dir que la cosa no és gaire florida. Segurament el millor que se’n pot dir és que parteix d’una estructura molt clara. L’autor en cap moment pretén abastar l’inabastable, sinó que es limita a desenvolupar el nom: “Pels teus mèrits / Tens el títol de REIAL i el dignifiques. / Ets un CLUB,/ un gran club i no altra cosa, sols un club. / DEPORTIU /És deport, només deport el que practiques. / I ESPANYOL / ESPANYOL / És el nom que es fa crit i et dóna ajut”. Després la cosa ja entra en una mena de prosa poètica un pèl barroera que peca una mica de descriptivisme. Però el que motiva aquesta columna no és el famós “sols un club” ni la fantàstica rima assonant club-ajut, sinó la cofoia presència de l’adjectiu “Deportiu”.
Quan, ja fa uns anys, l’Espanyol va subsituir la “eñe” (del mític crit “apañó!”) pel dígraf de Catalunya, alguns repatanis van pressionar per no perdre també la D de l’acrònim RCD. Els dirigents d’aleshores devien mirar el Fabra i hi van llegir: “deport m. Recreació, esbarjo, comunament a l’aire lliure”. Allò els devia conhortar. Com que la secció de bàsquet ja declinava i el mestre Fabra admetia la seva D van decidir de mantenir-la. Estaven signant, sense saber-ho, la sentència de mort de l’estadi de Sarrià.
“Deport” és genuí en llengua catalana des del segle XIV. Ja Ramon Llull, gens sospitós d’espanyolisme, l’usava. En canvi “esport”, el seu sinònim més generalitzat, és un anglicisme manllevat prèviament del francès medieval, després que algun saberut ultracorregís el terme del francès antic “deport” amb una essa intercalada que el transformà en “desport”. Esports i deports, doncs, provenen etimològicament del llatí “portare”, però un petit detall semàntic transforma aquesta D en una profecia fatal.
“Deport” deriva del verb llatí “deportare” (transportar). En català, el llenguatge figurat va espiritualitzar aquest transport. De “transportar-se en esperit” a “distreure’s” hi havia un pas, i de la distracció a l’esbarjo d’ara un altre. Però durant el procés un matís terrible es va adherir al sentit de “deportare”: “traslladar forçosament algú com a càstig”. Aquest és el preu d’haver mantingut el “Deportiu” —a diferència del Centre d’Esports Sabadell, per exemple—: transformar-se en l’actual Reial Club Deportat a Montjuïc. De tota manera, sembla que ho han encaixat prou esportivament.