dijous, 28 de desembre del 1995

Santa innocència!

Cal tenir en compte que el període de nou mesos que separa l'engendrament d'una criatura del seu desembaràs final és un dels més pautats en la vida d'una parella. En plena febre higienista, són incomptables les publicacions, periòdiques i puntuals, científiques i trivials, que tracten els diversos aspectes físics i psicològics de l'embaràs, el part i els primers temps de convivència amb la nouvinguda. Però poques consideren transcendent el fet de triar un nom per a la criatura. Ventilen el tema en quatre ratlles banals que remeten els usuaris als típics santorals. Sobta la indiferència còsmica que destil·len els dits psicòlegs infantils al voltant de la tria del nom que designarà aquella criatura mentre visqui. Sobretot si la comparem amb la importància quasi paranoica que atorguen a les primeres hores de relació amb el nadó.
A pesar de tot, el mercat dels protopares presenta una forta demanda d'informació onomàntica. Prova d'aquest interès és la constant publicació de llibres de noms de persona que van més enllà dels antics santorals. Les col·leccions de butxaca de les dues majors de l'edició en català (Enciclopèdia Catalana i Edicions 62) acaben de llançar dos neosantorals. L'un, el de Proa, nou de trinca, i l'altre (62) una reedició del ja clàssic Diccionari dels noms de persona de Josep Maria Albaigès, aquesta vegada en format apartheid: els noms de nen per una banda i els de nena per l'altra.
Recomanem la seva lectura atenta a totes les posseïdores d'una panxa creixent no relacionada amb el consum de cervesa. I als seus acompanyants. Però no ens volem estar d'advertir-ne una mancança, inherent a aquest tipus de publicacions: només informen del sentit primigeni dels noms; poques vegades tenen en compte els dobles sentits que poden transformar el seu usdefruit en una espina clavada al cor de la PP (persona portadora).
La qüestió és que enlloc no trobareu que un miquel és un menyspreu (i que fer un miquel és com fer un lleig), o que un jaumet és un corc (i jaumetar vol dir corcar) o que una paula és una noia ingènua (més càndida que una vegetariana en una penya gastronòmica basca) o encara que fer el pau és sinònim de fer el ximple. Les connotacions pejoratives que sovint traginen els noms més innocents esdevenen així una sorpresa amarga que els protopares (i sobretot la criatura) aniran descobrint en el decurs de la seva vida. Una mina. En qualsevol moment un cosí repel·lent o un mestre avorrit la poden fer esclatar.
Aneu en compte, doncs, a l'hora de triar. Perquè no cal dir-se Anaclet, Hermenegilda, Angústies o Cojoncio per cridar l'atenció dels enignyosos de torn. Ni traginar una lamentable combinació de despropòsits en les relacions nom-cognoms com els clàssics Clara Dou, August Sotoca Poch, Càndid Viola Mestres, Perpètua Murga o els germans Placer —Máximo, Digno, Augusto i Armando—. N'hi ha prou amb dir-se Bàrbara per convocar tota mena de barbaritats lèxiques, Bernat per odiar els gossos de guarda, Roc per sortir apedregat o Guifré per voler anar més rapat que l'Ivan De la Peña.

dijous, 21 de desembre del 1995

Els mots de la iaia

La proximitat de les festes nadalenques convida a la repetició. Nadales (postals i sonores), àpats embafadors, enhorabones diverses de gent que sovint ni coneixem... En fi, l'anomenat esperit nadalenc. Ja vam parlar de les aplicacions enigmístiques de la quequejant dittologia (repetició involuntària d'una síl·laba en la parla). A partir de mots de la llengua com ara papà, mamà, nana, bobò, fofo, dada, coco, bàrbar, puput, patata... els lectors es van empescar frases queques com ara "ma mamà mama" —que deia el fill desolat quan trucava a Alcohòlics Anònims i encara li responien que "el vi vivifica"—, o bé neologismes trigèmins tan quecs com la semimímica (comunicació a còpia de gestos estroncats i grunys), el tasta-tatamis (judoka inexpert que cau per terra cada dos per tres), el megagagà (el més ancià) o la nananauta (japonesa sorprenent que aspira a arribar molt alt, malgrat el seu metre vint-i-nou d'alçada).
Avui, potser per aquesta mena de tendresa quasi estúpida que envaeix l'atmosfera nadalenca, volem complaure la iaia. Fer-la protagonista. La paronomàsia és el joc de paraules que oposa dos mots que només es diferencien per un fonema. La recerca de quintets paronomàsics (farà, fera, fira, fora fura) ha estat un entreteniment tan clàssic com les xarades o les endevinalles, fins al punt que quan Fages de Climent va publicar el poemari Les bruixes de Llers, l'ocurrent filòsof Francesc Pujols va escriure «A les llars de Llers els llirs i els llors són llurs». Una de les oposicions paronomàsiques més productives és la que associa les vocals de la iaia. El català en va ple, de iaies onomatopeiques que veneren el Ying i el Yang.
Per exemple en l'estrepitós camp semàntic de les transcripcions de sorolls: un tic-tac designa el soroll d'un rellotge, un pim-pam el d'una arma de foc, un tric-trac el d'una sèrie de xocs ritmats i un xip-xap el xipolleig en l'aigua... Però la presència de la iaia en la parla no s'atura en la cosa onomatopeica. En català, un nyic-i-nayc designa les renyines contínues entre dues persones, quan caminem a poc a poc diem que anem xino-xano i un baliga-balaga és un panxa-contenta que no sap el que és la formalitat. Per no entrar en les iaies d'importació, com ara la famosa teoria del big bang o el lumpen anglòfon dels riff-raff.
Els mots "indoor" de la iaia campen feliços pel diccionari però una mica d'imaginació ens pot permetre muntar una autèntica residència de la tercera edat a còpia de paronomàsies sorprenents. Així, per exemple, la Rita fuig d'una rata, un bisbe modern llueix la mitra tot conduint un Matra, les gírgoles creixen a les gàrgoles i la nina bonsai és nana. Si, a més, permetem que el iaio deixi de jugar a ping-pong una estona per dir-hi la seva, la cosa s'anima. El general Rommel porta rímmel i la pobra filla de la iaia (que sempre falla) quan la mira el iaio és folla.
Envieu-nos les iaies i els iaios més eixerits que trobeu a la Secció Enigmística. Diari AVUI. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 14 de desembre del 1995

L'ABC bíblic

La setmana passada parlàvem dels acròstics bíblics que ressegueixen l'alefat hebreu en salms de vint-i-dues estrofes. Per il·lustrar en català aquest artefacte enigmístic de tradició semítica vam haver de recórrer al poeta contemporani Gerard Vergés, atès que cap de les traduccions catalanes de la Bíblia que coneixem no hi para esment. Probablement empesos per la solemnitat de la seva tasca, els traductors montserratins i interconfessionals de les nostres bíblies han preferit arrapar-se a la literalitat abans de llançar-se als procel·losos mars del joc formal. Queda clar que, als seus ulls, el català no és una llengua tan santa com l'hebreu.
Això sí, els curadors de la traducció interconfessional de la Bíblia Catalana (Barcelona, 1993) han anotat els salms acròstics, de manera que ens és possible resseguir l'esquelet alfabètic sobre el qual estan bastits. Així, per exemple, en el 119 (Feliços els homes de conducta irreprensible) ressalten alguns dels mots clau sobre els quals pivota el sentit de les vint-i-dues estrofes que el componen. Els anomenen paraules dominants i ens n'indiquen la inicial en hebreu: camí (que comença amb la lletra dàlet), recordar (amb la lletra zain) o feliç-bo-bé (un sol mot hebreu que comença amb la tet).
Molt pocs traductors bíblics han gosat reproduir l'estructura acròstica d'aquestes catorze peces de l'Antic Testament. En anglès destaca la traducció de Ronald Knox (The Holy Bible, Translated from the Latin Vulgate in the light of the Hebrew and Greek. Londres, 1955) que prescindeix sàviament de Q, X, Y i Z per cenyir-se a les 22 estrofes. També hi ha traduccions alfabètiques de poemes solts de Theodor Gaster (dels manuscrits del Mar Mort) i Arthur Weiser (salm 111 a Die Psalmen Gottingen, 1950).
Els experts no acaben d'escatir el perquè d'aquestes pràctiques acròstiques, força freqüents en la literatura hebrea posterior a l'èxode. Es limiten a apuntar-ne tres raons. En primer lloc, una qüestió mnemotècnica. Sempre són més fàcils de recordar. En segon lloc, un possible simbolisme de compleció, igual com diem "de la a a la zeta" per indicar que no hi falta res. Per últim han suggerit que aquests textos eren en primera instància poemes didàctics per a nens, tot i que per la sofisticada informació que contenen costa d'imaginar-los cantats per una trepa de socis del Club Súper 3.
Més enllà de la Bíblia, Chaucer va compondre un poema alfabètic sense títol dedicat a la Mare de Déu ("Almighty and al merciable queene...") que és conegut com "An ABC" i l'enigmista nord-americà del XIX C.C. Bombaugh publicà un poema sobre la guerra de Crimea que és alfabètic d'una manera integral. No content amb l'acròstic, Bombaugh reserva el dret d'admissió a cada vers als mots que comencen amb la mateixa inicial: "An Austrian army awfully arrayed/ Boldly by battery beiseged Belgrade..."
Si coneixeu poemes alfabètics, encara que siguin de caire infantil, envieu-los a Secció Enigmística. Diari AVUI. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 7 de desembre del 1995

Vergers alfabètics

Les sinuoses anades i vingudes d'una errata perversa de caire bíblic continguda i no continguda a la impecable Ortotipografia del tàndem Pujol-Solà han alegrat durant mesos la secció que l'especialista en la matèria Víctor Ripoll manté al setmanari El Temps. Tot plegat, sembla un afer especialment dissenyat per il·lustrar alguna frase feta. La del remei pitjor que la malaltia, per exemple. O la del foc i les brases. Perquè l'alerta del cronista ha aconseguit que els autors rectifiquin una dada correcta en una edició posterior i, de fet, els ha fet incórrer en l'error que ja els imputava quan encara no l'havien comès.
La Bíblia és un dels millors llibres que ha escrit l'home. Com en el cas dels textos homèrics, del Quixot, de la literatura dita Dickensiana o de les obres de Joyce, els paratextos generats pels comentaristes ultrapassen d'una manera brutal l'extensió de la llavor. En el cas bíblic, una passejada ràpida per les teranyines de la Internet ens permet fer-nos càrrec de la magnitud de tot plegat. Hi ha webs amb estudis bíblics seriosos, comentaris doctrinals, interpretacions diverses, traduccions a gairebé totes les llengües, eines informàtiques per buscar cites, reculls d'errates, arbres genealògics de personatges, tota mena d'índexs... Fins i tot un Trivial Pursuit bíblic.
Una de les tradicions enigmístiques que neix a la Bíblia és la dels poemes alfabètics. En l'exemple més conegut, el salm número 119, els vuit versos de cada estrofa comencen amb la mateixa lletra, i cada estrofa n'introdueix una de nova fins que completen les vint-i-dues lletres de l'alefat. Pel cap baix, hi ha disset exemples de poesia alfabètica antiga en hebreu, dels quals catorze es troben a l'Antic Testament i tres més formen part dels Manuscrits del Mar Mort. Molt poques traduccions bíbliques mantenen el joc formal que dóna sentit a aquests salms. Ni la Bíblia interconfessional catalana ni la dels monjos de Montserrat no ho fan. Es limiten a encapçalar cada estrofa amb la lletra hebrea pertinent (àlef, bet, guímel, dàlet...) En la interconfessional, a més, les notes ens aclareixen el mot clau de cada estrofa. Així, "camí" remet a "és la paraula dominant en aquesta estrofa. El terme camí, en hebreu, comença per la lletra dàlet".
En canvi, en l'àmbit profà els exemples són més fàcils de trobar. Gerard Vergés, l'impecable traductor dels sonets de Shakespeare, s'esmerça a construir un incipient verger alfabètic al seu interessant poemari L'ombra rogenca de la lloba (Proa, 1993), en el qual assistim a un notable enfrontament paratextual entre Ròmul i Rem. El verger de Vergés fa així: "Altius Atalaiers Albiren Astres;/ Barbuts Botxins Burxaven Budells Buits;/ Cantem Cançons Com Còdols, Com Cairells;/ Delmes Donen Donzelles Delicades;/ Esperances Enterren Els Esclaus;/ Fogueres Feien Fum; Figueres, Figues;/ Gats Golafres Glopegen Gin Glaçat;/ Hi ha Horribles Homicides Honorables;/ Ignoreu Improperis I Ironies.../ (Cansat estic i acabo l'alfabet.)"

dijous, 30 de novembre del 1995

Que bec anís, Harry?

Cave Canis, la nova proposta periòdica de l'equip que editava Àrtics, va camí de transformar-se en la salvació dels maltractats professors de llatí. És previsible que la secció de cartes al director de l'AVUI s'ompli d'indignats correctors llatins disgustats per la transgressora patinada. Cave canem, cave canes, cave canibus... El desori recorda el que suscitaren els Boixos Nois en la seva obstinada defensa del grèvol. Però vaja, passem plana. Segur que Víctor Ripoll, comentarista habitual d'errates a El Temps, ja hi dirà la seva.
Harry Mathews és un escriptor discret. Novaiorquès, fill d'un gran arquitecte del Manhattan emergent, emigrant com tants d'altres per culpa d'un tal MacCarthy, usuari dels 50 a la Mallorca de Graves i finalment afrancesat. Mathews s'instal·là a Mallorca a la mateixa època que Anthony Bonner, l'ara lul·lista de renom internacional, però només s'hi quedà un parell d'anys. La francofonia aviat l'estiraria cap al París de l'Oulipo.
L'escriptor francès Georges Perec és una peça fonamental en la carrera literària de Mathews. Després de 25 refusos editorials Perec avalà la seva primera obra El nàufrag de l'estadi Odradek i la traduí al francès. L'última —The Journalist— acaba de sortir a Boston, editada per l'exquisit David R. Godine. Va d'un paranoic que pretén abocar/evocar cadascun dels seus actes quotidians, fins i tot els més minúsculs, en un diari que acaba prenent unes proporcions majors que la seva pròpia vida. The Journalist és un magnífic exemple literari de la tragèdia cartogràfica dels mapes a escala 1:1.
Fa un parell d'anys vaig topar amb una peça que Mathews havia dedicat a Perec a finals dels setanta. La narració es diu The dialect of the tribe. Un lingüista escriu a un col·lega per parlar-li del descobriment d'un article anomenat Kalo Gap Pagolak ("transformació màgica del pagolak"). L'estudi versa sobre una llengua desconeguda que només parla una petita tribu d'indígenes del nord de Nova Guinea. Aquesta estranya parla, anomenada pagolak, té la particularitat de ser literalment intraduïble. El mètode que els indígenes utilitzen per comunicar-se amb les tribus veïnes excita la curiositat del lingüista. "El més remarcable d'aquest mètode és que produeix traduccions que els oïdors forasters poden entendre i acceptar, però alhora els n'oculta el significat original".
En el decurs de la narració anem descobrint les interioritats de la llengua pagolak, fins al punt que acabem per assumir-ne un munt de vocables. Al final, Mathews reordena els sintagmes esparsos que ens ha presentat, comentats pel seu apassionat personatge, i clou el relat amb un text de longitud notable en pagolak que emergeix davant dels nostres ulls esbatanats. El text és del tot simètric. Un palíndrom perfecte.
La meva "traducció" catalana d'aquest cant a la intraduïbilitat és un dels gossos de la discòrdia a Cave Canis. Només la trobareu a Barcelona, a la llibreria Noah, Noah del Palau Macaya.

dijous, 23 de novembre del 1995

Gentilicis gentils

Després d'escriure i descriure les gregueries excelses de Ramon Gómez de la Serna ens va caure a les mans un text de Jorge Luís Borges que introduïa les "japonecedades". Entre els francesos les "japonesaires o japoneries" designen en primera instància els objectes d'art japonès i, en sentit figurat, les trivialitats que l'argentí reflecteix amb el seu afinat neologisme. Els anglesos, en canvi, paren paranys als traductors menys espavilats amb el seu obsessiu ús del mot "china" per referir-se a la porcellana (inicialment la d'origen xinès, però ara ja de qualsevol mena). De manera que les figuretes de Lladró poden acabar associades a Chinatown i el barri xino al Poble Espanyol. És clar que els nostres veïns, Ebre enllà, confonen la porcellana britànica amb una pedreta i anomenen "tirachinas" la fona. Sovint els gentilicis obliden el seu origen i es llancen a la piscina apàtrida dels noms comuns.
Les hamburgueses circulen impúdiques per totes les ciutats del món per engreixar panxes i butxaques ben allunyades d'Hamburg. Els teixits damasquinats senyoregen a totes les botigues fines, la marroquineria es ven lluny del Magrib, els holandesos envegen els folis i la majoria de soferts excursionistes que traginen una canadenca no han trepitjat mai l'àngel de la guarda del Quebec. Hi ha denominacions d'origen que havien assolit un abast tan ampli que la Unió Europea, més preocupada que mai per la semàntica, ha hagut d'imposar-se perquè el vell continent no sembli can seixanta. Així, la via judicial ha permès recloure delícies com el roquefort, el xampany o el conyac en la seva àrea d'eclosió. Però no tots els mots són tan dòcils. ¿Qui empenyerà el frankfurt cap a casa? ¿És que potser el xile picant no es podrà conrear lluny de Pinochet? La granja de la cantonada ens espera amb els braços oberts. Allà els suïssos són dolços, els panets de viena cruixents, els irlandesos un cafè amb propina i els braços de gitano no incomoden cap pal·ladí de la puresa.
Gràcies a la gentilesa infinita dels gentilicis apàtrides lluïm texans encara que no sapiguem on para Austin (de fet, els va inventar un sastre jueu a Nova York), portem americana malgrat sentir-nos europeus i a l'estiu ens engiponem la sahariana sense cap necessitat de dur salacot. En aquest món fer-se el suec no és incompatible amb acomiadar-se a la francesa ni degustar uns bons calamars a la romana amb prendre un scotch o un cubata tot desitjant que Meho Kodro agafi el bon costum de fer xilenes sense renunciar a la seva nacionalitat bosniana.
Tot i que a Madrid sovint confonen les sardanes amb les polques i la senyera amb la polonesa, ningú no ens ha d'ensenyar a distingir un xec sense fons del fons d'una txeca, una galeta danesa d'un gran danès, una turca d’una turquesa o una ruleta francesa de la ruleta russa. Finalment, la veritat resplendirà als anuncis de contactes. Allà un grec sempre és un grec. I un francès un francès. I un tailandès. I una finesa... O potser no. Una finesa ja és tota una altra cosa.

dijous, 16 de novembre del 1995

Gregueries

Els últims exemples d'alfanombres enviats per lectors de l'AVUI que reproduïem la setmana passada es basaven en els equívocs que permeten els noms de les lletres de l'alfabet grec. Els bons mecanismes enigmístics mai no s'esgoten en si mateixos. Sovint són meres llavors que permeten la germinació de nous trops que alhora obriran els camins a noves propostes. Aquest desembarcament de l'alfabet grec en una proposta circumscrita a xifres i lletres n'és un bon exemple. Pura gregueria.
Probablement el malbaratador d'enginy més notable que ha donat la literatura espanyola d'aquest segle és Ramón Gómez de la Serna. Don Ramón, per anomenar-lo a la seva castissa manera. El prolífic autor espanyol, entre moltes altres coses, és el pare de les gregueries. Abans de 1912 una greguería era només un mot equivalent al nostre xivarri en la llengua veïna. Des de maig de 1960, el terme adopta formalment una segona accepció al DRAE en reconeixement a l'obra de Gómez de la Serna: agudesa verbal. Don Ramón va provar de definir la seva criatura en el llarg i documentat pròleg que precedeix el seu recull més ampli de gregueries Total de greguerías (Aguilar. Madrid, 1961): "La greguería es el atrevimiento a definir lo que no puede definirse, a capturar lo pasajero, a acertar o a no acertar lo que puede no estar en nadie o puede estar en todos". Pura antidefinició. Tot pot ser gregueria. Fins i tot aquell bar de Buenos Aires que freqüentava don Ramón, de nom BBYVT.
Moltes de les gregueries (de Gómez de la Serna i dels acòlits que van arribar a organitzar-ne un concurs en 1931) es basen en les relacions entre xifres i lletres. "La Z es el 7 que oye misa", va escriure Jacinto Miquelarena. "La R es la P marcando el paso", reblà l'escriptor argentí Gotardo Croce. "La Q nació un día en que la O, llena de alegría, movió su rabillo", fou la gregueria premiada. De fet, el pare de la criatura en va escriure moltes inspirades en lletres. Quatre exemples il·lustraran la seva manera de fer: "La T es el martillo del alfabeto"; "¿Es murciélago o es golondrina la tilde que vuela sobre la eñe?"; "La D mayúscula es la empuñadura de una espada sin hoja"; "La Y griega mayúscula es la copa de champaña del alfabeto".
Però les gregueries que senyoregen aquest article volem que siguin d'una altra mena. Un ràpid recorregut per l'alfabet grec fa saltar unes quantes de les seves lletres a la nostra realitat quotidiana. Ens podem passejar en un Alfa Romeo, vendre'ns un vell video Beta, mirar una Gamma de productes, llançar-nos en Ala Delta, escapolir-nos d'un cotxe Zeta, lluitar contra ETA, assistir a la diada del Pi de les Tres Branques, comprar-nos una samarreta blaugrana de la marca Kappa o apuntar els nostres fills al Casal Lambda i a l'Escola Tau.
Si voleu completar l'inventari de lletres gregues que habiten entre nosaltres envieu les vostres gregueries a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. En parlarem.

dijous, 9 de novembre del 1995

Alfanombres

Fa un mes llarg proposàvem des d’aquesta secció que avui arriba als tres-cents capítols l’elaboració d’alfanombres similars a l’episodi que generà l’universal casset (K7). La resposta ha estat massiva. Un alfanombre és 1 criptograma que B1 de la D1 dels noms de xifres i lletres per bastir 1 9 missatG. Els “indoor” consten només de xifres i lletres, com ara el 7G de la immortal Girona, un U7 de peluix (¿1T o 9T?), el 6TM operatiu d’un ordinador, la I1K del jardí o el gràcil Q7 de la ballarina. Alfons Saumell (Barcelona) és qui més ha excel·lit en aquestes troballes “indoor”. Fins al punt que ha arribat a ampliar-ne l’abast en autèntics criptogrames cosins d’aquell 1001 sord que no ho sent, no ho sent. Així la radiofònica KDN3 (Cadena 3), T7IB1 (té set i beu), D9TTK (de nou té teca), CKTP1 (sé que té peu), SRD2 (s’erra de dos) o el forçat PK2D1PS (pecadors d’una peça).
Però les variacions “open” són, com sempre, la sal de la vida. Dani Ruiz-Trillo (Bcn) ens fa arribar un eslògan semenfotista: A80FA (avui tant te fa), Xavier Baiget (Terrassa) descobreix uns interessants 103-200 (centres docents), un conegut periodista signa 6Q Baiges i Pau Pla (Torredembarra) rebateja la genial col·laboradora de Bigas Luna com QK Valls.
Aquesta mena de propostes solen transportar els lectors als vells temps escolars. Lamentem si som responsables directes d’algun mal record. La qüestió és que Pelai Ribas (Bcn) rememora un vell professor de “La Salle Condal” anomenat Ramón Doste Ochoa. Les seves víctimes, ja protoenigmistes, el coneixien com el 2T8A. Per la seva banda, Josep Abellan (Bcn) recorda un precedent alfanumèric “open” pouant en la memòria d’unes classes de literatura espanyola. El professor els va dir el primer dia que per saber de literatura n’hi havia prou amb saber comptar. Els va demanar que comptessin al final de cada frase i va dir “Miguel de Unam... 1, Benito Pérez Gal... 2, Miguel de Cervan... 3 i Luca de Tena Don Tor... 4”. Es veu que la literatura espanyola de l’època no tenia ni cinc. Abellan recorda l’antiga plagasitat i la reutilitza per introduir-nos en la geografia catalana alfanumèrica, encara que sigui en format “open”. En el seu exercici de “Som i Serem” troba 100elles, Fal7, 2rius, 7cases, 100menat, KrD10 i 3,1416neda.
Joaquim Roé (Bcn) amplia el joc alfanumèric a tota mena de símbols. Diu que les K+ de la Mascó provocarien 6+ entre els clients del Ix (l’híper) i que un peix mai no πK si no hi poses un bon ham. L’agosarament de Roé es remunta a l’antiguitat grega per bastir un text realment alfanumèric. “En ρG i la 3η anaven pel Kμ amb una Pψ a la mà. Van veure un Kτ i s’hi van φK. En aquella Qβ ell va descobrir la Tθ. Ella protestà: no em Vξ! Però va guanyar el Gν d’ell, van acabar fent-s’hi una Kζ”.
Si trobeu que alguna combinació D100 de lletres, digíts i símbols que pugui constituir un alfanombre interessant envieu-la a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. A10 siau!

dijous, 2 de novembre del 1995

Predestinats

Q ue el destí existeix se'ns revela de maneres molt diverses. Els amants de les arts endevinatòries prou que proven de furgar en esferes de vidre, fulles de te, palmells de mans, vols d'ocells o mapes astrals. Alguns amants de l'enigmística fins i tot propugnen l'onomància o l'anagramàtica dels noms. Sovint, però, no cal esforçar-se gaire per albirar les espurnes màgiques que ens parlen del destí. N'hi ha prou amb seure una estona i posar-se a fullejar un diccionari amb els ulls esbiaixats, com qui llegeix un article de Guillermo Cabrera Infante sobre els jocs de paraules dels germans Marx.
Tot pot començar en topar amb una "manifestació histèrica convulsiva observada des del segle XV a diverses localitats italianes de la Pulla (atribuïda popularment a la picada de la taràntula) de la qual calia guarir-se mitjançant una dansa frenètica". El nom d'aquesta violenta afecció és força actual: "tarantisme". Naturalment, no només ens remet a Quentin Tarantino, sinó que entronca amb una de les localitats on s'originà (Tàrent) i amb la dansa popular que se'n derivà (la tarantel·la). Però la màgia ens pica l'ullet i ens empeny a buscar més proves de predestinació al diccionari.
D'immediat topem amb l'adjectiu "aspriu" (aspre, rude). Potser com la prosa (¿aspriuana?) de l'autor de El doctor RIP. Els referents literaris senyoregen en la nostra recerca atarantada (torbada, esbalaïda). "Camús" és xato fins a La nàusea. "Bru de Sala" és un assidu practicant dels raigs UVA i a "La Pedrera" hi podrem trobar tres minerals ben literaris: la "monzonita" (parent de la iperita), la "mendozita" (mineral molt rar) i la "proustita" (sulfoarseniür d'argent). Si arribo de sobte, podria escriure l'escriptor oulipienne Harry Mathews, "aparec" (que és la dedicatòria que ell sempre fa en totes les seves traduccions de Georges Perec a l'anglès). Finalment, la "immolació" fa referència al sacrifici constant de filòlegs catalans contraris a les tesis del professor Joaquim Molas.
Unes pàgines més enllà descobrim, astorats, la "catatonia": una malaltia nacional que hauria de preocupar els nostres polítics. Aquest parònim de Catalonia designa la pèrdua de l'activitat motora. Una altra afecció ens recorda inevitablement el president de la Generalitat que el geni obscur de Subirachs va aconseguir desfigurar a la part baixa de la Rambla de Vilanova i la Geltrú. Es tracta d'una malaltia que provoca un gran aflaquiment: "l'emaciació". El record a l'avi Macià és inevitable. D'altres coincidències són menys sucsoses. El famós dictador africà Bokassa en català deixa un mal regust de boca (bocassa), un "papabenet" és un confit (que ara ningú deu prendre a TV3) i "aquintanar" és transformar un camp en past (¿a Sant Joan Despí?).
Finalment, una de parlamentària que no desmereix gens. "Psòric" vol dir "relatiu a la ronya" (encara que no ho diguin ni el Rodrigo Rato ni l'Álvarez Cascos) i la "psoïtis" és la inflamació d'un múscul que s'estén entre l'abdomen i la cuixa (probablement d'Aznar), anomenat "psoes".

dijous, 26 d’octubre del 1995

Urpinell: un perill

El Nobel de Seamus Heaney palesa la importància poètica del silenci. Els poetes més festius celebraran el guardó i els més remirats pensaran que probablement el Nobel significarà la mort de Heaney. De la seva veu. Es veu que l'escriptura de versos a finals del segle XX creix encara, potser amb la mateixa proporció que decreix la seva lectura. ¿Poesia terapèutica? En tot cas, poesia que cada cop aspira menys a ser llegida. Sortints sense entrants. Versos escàpols. El joc, tanmateix, dels jos fets poema no és clos, i alguns lectors el desbrossen. Aquests pocs ulls, de tant en tant, es regalen amb noves troballes. Com ara l'últim què de Lluís Urpinell, el Tractat d'Ofiologia (Els llibres de l'Ossa menor. Proa, 1995), del qual Josep Palau i Fabre diu al pòrtic que és atzucac i contraatzucac a la vegada.
A Lluís Urpinell i Jovani, entre d'altres detalls poètics que esmentarem més endavant, devem tres aportacions més eminents que les tres creus del "Puig de les tres Creus" de Torelló. En primer lloc, que es gastés el que no tenia per reeditar la col·lecció completa de "La Llumenera de Nova York" (Edicions Anglo-Catalanes SA), la genial revista de tombants de segle que demostrà que el català és la mare de totes les llengües. En segon lloc, que gastés l'atreviment de posar els poemes a l'alçada de les sopes de lletres tot editant versos meravellosos impresos en tovalles de paper i que, a més, fes desplaçar els seus autors a una àrea de servei «Medas» de la A-7 per presentar les tovalles poètiques. En tercer lloc, que des d'aquelles pàgines enyorades de la revista "El Llamp" llancés al món la teoria pujolsesca (de Pujols) que sosté l'origen etimològic català del terme "jazz". L'Urpinell encara ha de fer el seu viatge a Nova Orleans per acabar-ho de demostrar, però la seva teoria és, com diria Pla, plausible.
A Exili forçós al Walhalla (Pòrtic, 1976) Urpinell sentenciava des d'un poema amb títol de Hemingway: "Que l'horitzó sigui el meu darrer vers/ I el meu cos li faci de ploma". Cinc anys després, des de les pàgines de Lerwick (Tafal, 1981) el poeta triava l'autor del Curs de Lingüística General per encapçalar una nova visió de l'escriptura: "El sexe no és sinó un mot/ I l'amor és, tan sols, una llengua". De March/Arthur (Columna, 1985) ens vam penjar tots aquells que ens delim per les floritures verbals del poliglotisme. Descobrírem que Urpinell ocultava un perill. N'és l'anagrama. Perill nu, tal vegada. Ell es posà a escriure una novel·la —Lava— que mai ningú no ha vist i ha acabat component el magnífic Tractat d'Ofiologia per canviar la pell com una serp.
En triem un poema. Precisament "Cap floritura": No,/ no,/ cap/ flor-/ i-/ tu-/ ra./ «Per/ què/ ...?» $ Si/ a-/ vui/ nin-/ gú/ ja/ no/ en/ ca-/ peix,/ i/ el/ món/ ja/ és/ tan/ flor-/ it,/ i,/ tots,/ n'es-/ tem/ un/ xic! $ Que/ es/ cop-/ si/ i/ prou! $ És/ que/ par-/ lem/ en/ vers,/ si/ no/ és/ pas/ d'at-/ zar? $ Ni/ el/ «pus/ bell»/ ca-/ ta-/ là/ se/ sent/ a/ Bar-/ cel-/ ona! $ Qui/ vul-/ gui/ bro-/ da-/ du-/ res,/ que/ es/ lle-/ vi/ un/ tros/ de/ sou/ i/ mer-/ ca-/ de-/ gi! $ (Ma-/ noi!)

dijous, 19 d’octubre del 1995

Bifronts

Els mots bifronts són l'ànima de la palindromàgia. Els esforçats buscadors de frases cap-i-cua (com ara "tira'm anís a la sina, marit" o "Senén té sis nens i set nenes") els col·leccionen amb avidesa a la seva rebotiga. Un bifront és un mot que admet una lectura diferent en cada sentit. Com en els textos bustrofèdics però sense saltar de ratlla. Així, el paradigma dels bifronts és la bella capital italiana on van a raure tots els camins. Roma és un bifront perquè tragina un Amor caragirat. Naturalment, en l'elaboració de frases palindròmiques els bifronts juguen un paper destacat. Roma permet bastir-ne una de tan senzilla com ara "amor a Roma". Qualsevol intent d'allargar el palíndrom passarà per encastar més material cap-i-cua just al centre de la frase i així expandir-la sense perdre la simetria que li és consubstancial.
El sant patró dels palindromistes il·lustrats és el poeta grec Sòtades, del qual malauradament només es conserven unes poques ratlles. Aquest autor descobrí que la lectura en sentit invers (a la manera semítica) d'algunes paraules gregues li permetien d'introduir missatges diferents de dreta a esquerra dels que revelava una lectura convencional d'esquerra a dreta. Els seus versos, batejats posteriorment amb l'epònim de sotàdics, contenien una doble lectura que invertia el sentit del poema en la doble accepció de sentit (significat i moviment). Eren versos bifronts que lloaven llegits del dret i satiritzaven llegits del revés. Sembla que Sòtades excel·lí tant en aquesta densa escriptura que no es va poder estar de revelar-ne el secret. El fulminant resultat de la seva indiscreció fou que l'any 280 aC Ptolemeu Filadelf va ordenar la seva execució. Sòtades acabà els seus dies al fons del mar Egeu, tancat dins d'un cofre de plom. Sever revés.
Però la pràctica dels bifronts no sempre ha resultat tan tràgica. Al seu diari, en l'entrada corresponent al dia trenta de juny de 1892, Lewis Carroll escriu que ha inventat un nou tipus d'enigma: "Un rus va tenir tres fills. El primer, anomenat «Rab», va esdevenir advocat; el segon, que es deia «Ymra» va ser soldat. El tercer es va fer mariner: ¿com es deia?». La resposta passa per la via dels bifronts. Si capgirem els noms dels dos primers fills descobrirem que el tercer s'ha de dir "Yvan". Perquè "Bar" (en anglès advocacia, cos d'advocats) designa la professió jurídica del primer, i "Army" (exèrcit) ens remet al soldat. Com que els mariners anglesos formen part de la "Navy" el nom del tercer ha de ser "Yvan".
Ramon Giné, el laboriós editor de la revista especialitzada en palíndroms "Semagames", ha inclòs en el seu darrer número un nodrit inventari de bifronts en diverses llengües que no exclou els bifronts bilingües. Així, al costat dels convencionals catalans (copaven-neva poc), espanyols (apartas-sátrapa), anglesos (loop-pool), neerlandesos (nevel-leven) o llatins (ibit-tibi) apareixen bifronts franco-catalans (arret-terra, tarif-firat) o hispano-francesos (líelos-soleil, ruedo-odeur). La llista és força completa, però admet moltes incorporacions.

dijous, 12 d’octubre del 1995

Corre, corre, llengua llonga

La realitat lingüística del País Valencià és un d'aquells conflictes recurrents del nostre entorn que consoliden les nostres descreences en la força de la raó. Sobretot ara, que tothom s'aplana a les exigències dels partidaris de la secessió lingüística. Especialment ara, que el recent gir de la política lingüística del Govern balear fa més sagnant l'opereta valenciana. A València, des que lo rat va deixar de ser penat, hi ha qui s'ha passat la vida buscant raons i d'altres que s'han investit de buscaraons impenitents. Mai fins ara, en els tres-cents articles setmanals que hem emès des d'aquesta columna més aviat enjogassada, no ens ha vagat de jugar amb els ridículs productes del joc dels disbarats lingüístics que periòdicament emblaveixen el cel valencià. I de materials sucosos no ens n'han faltat. Des de les famoses llistes de mots prohibits per catalans al Canal 9 d'Amadeu Fabregat amb les seves equivalències pretesament genuïnes, fins a les fantotxades de la retolació que promou el senyor Lizondo (¿Conselleria de Mig Ambient? ¿De Fasenda?). Hi ha fets amb els quals és inútil fer-hi broma. Resulta redundant. Pur pleonasme.
L'hiperactivista Eliseu Climent (cada cop més clandestinitzat per la conjuntura) ha engegat una nova campanya de dinamització cultural basada en la llengua i en la capacitat d'esforç dels corredors de fons. ¿Un esforç inútil? El Correllengua participa de l'estètica olímpica de la flama viatgera que passa de mà en mà en un exercici públic de nomadisme destinat a la distracció de la ciutadania sedentària. Una estètica de volta ciclista que també es projecta, via Internet, a l'espai virtual i universal que obren les noves xarxes de la informació. Els dropos de mena hem pogut adherir-nos-hi fornint de vitualles els soferts corredors. Allà on els avitualladors dels equips ciclistes ofereixen ampolles d'aigua als seus homes, nosaltres podem refrescar el Correllengua amb tot un estol de flascons. Aigo de Mallorca i aigu de Menorca. Aigua i aiga del Principat. Aigua i aiua valenciana, per exemple del Maestrat. Auia de València i de tot l'Horta. I encara, segons on, augua. La qüestió és refrescar els corredors perquè no s'aplanin.
Es diu que el mític Carles I (l'emperador fotòfil aquell que es va passar de 1519 a 1558 sense deixar de veure el sol) preferia la llengua francesa per parlar amb els homes, la italiana amb les dones, l'espanyola per enraonar amb Déu i l'alemanya per parlar amb els cavalls. L'escriptor suec Andreas Kempe (1622-89) satiritzà les actituds clericals dels seus contemporanis per la via de la ficció. Aquest homònim escuat del màgic Marito Kempes va escriure una escena de poliglotisme foll al Paradís. Adam parlava en perfecte danès, Déu xafava el suec i la serp els seduïa tots en francès. La nostra font d'informació —en aquesta ocasió l'inefable David Crystal en la seva magnífica The Cambridge encyclopedia of language — no diu res de la malvada Eva. Haurem de suposar que callava o que parlava en valencià.

dijous, 5 d’octubre del 1995

Si l'encerto l'endevino

Si el pintor flamenc Pieter Brueghel el Vell fos viu treballaria a TV3. Potser no seria una gran estrella mediàtica. Però cada migdia, a quarts d'una, els resultats dels seus esforços apareixerien per pantalla, parapetats rera el somriure encomanadís de la Rosa Gàmiz. En un tres i no res, un estol de concursaires setciències vestits de vint-i-un botons s'esmerçarien a dir quatre coses sobre una dotzena mal comptada d'imatges confegides per aquest pintor de nom geriàtric. Abans del "Som i serem" i dels diversos programes informatius que donen pas al telenotícies de quarts de quinze. De fet, el fitxatge del pintor flamenc pel "Si l'encerto l'endevino" no seria un cas únic de col·laboració entre el mitjà televisiu i els artistes. Ara que en Perejaume s'encarrega de l'espai escènic que trepitja setmanalment la Rosa Maria Sardà, el concurs del venerable Pieter Brueghel el Vell reforçaria el caracter eminentment cultural del popular programa que condueix la riallera Rosa Gàmiz.
Brueghel el Vell va pintar en 1558 dotze proverbis en una dotzena de cercles rojos de petit format. Són escenes d'un descriptivisme atroç, subtitolades per la parèmia neerlandesa corresponent ("picar de cap contra la paret", "omplir el pou després que el vedell s'hi ha ofegat", etcètera). Cent anys després les dotze peces van ser emmarcades en un gran plafó dominat pel roig i el negre, de manera que la seva contemplació actual (al Museu Mayer van den Bergh d'Anvers) ens evoca ineluctablement l'univers fragmentari de les auques. Potser la imatge més famosa de la dotzena (la que conté la preuada signatura de l'artista) és la que mostra l'esquena d'un senyor que pixa contra una preciosa lluna en quart creixent. La parèmia que il·lustra la refrescant imatge és sinònima de tenir mala sort. Trepitjar merda, com si diguéssim.
La pràctica pictoparèmica (probablement el poeta Carles Hac Mor l'anomenaria paraparèmica a les ratlles ecoiques del seu "Desglossari") devia entusiasmar el Vell Brueghel. De manera que en 1559 es va llançar a pintar un llenç de gran format (117 x 163 cm) que engloba el màxim nombre de parèmies possibles per centímetre quadrat. El maremàgnum paremiològic del flamenc també s'anomena "Els Proverbis" i es pot contemplar al Staatliche Museen de Berlín. És una escena de masses realment acolorida. Quasi marejadora. Brueghel hi mostra un parell de cases vora el mar envoltades per desenes de personatges, camperols i senyors, que es dediquen a representar un complet inventari de proverbis i frases fetes. És una pintura diccionari. Un autèntic bagul ple amb una seixantena de parèmies il·lustrades. Una Fira de Tàrrega proverbial. Can seixanta. Els guionistes d'una hipotètica versió neerlandesa del "Si l'encerto l'endevino" haurien de conèixer els lloables treballs del vell Brueghel. Els resoldria la feina i potser així podrien fer una mica de vacances.

dijous, 28 de setembre del 1995

10C el 10T

Durant el mes de setembre tot Barcelona s’ha vist inundada per uns cartells rojos amb un u i un cinc arrecerats sota el que sembla un rat-penat tipus Batman. Són els reclams publicitaris que informen el ciutadà de l’exposició “15 anys d’Autonomia 1980-1995”. El logo, impactant i numèric, demostra que els publicitaris cada cop es refien més de la capacitat de síntesi de les xifres. Els surten els números. El món de la publicitat, potser de manera inconscient, té una tradició important d’ús dels mecanismes de l’enigmística. Una marca kuwaitiana del sector de les benzineres, per exemple, ha posat en circulació un logo que es basa en l’homofonia de les associacions de lletres i números. Q8 per Kuwait. Homofònic en anglès, en la línia d’aprofitament de la Q que també ha menat els fabricants de patates a imprimir les lletres BBQ a les bosses amb gust de barbacoa perquè es poden llegir aproximadament com el mot barbecue .
Però potser l’exemple emblemàtic d’aquesta metodologia alfanumèrica és el gal·licisme casset (del francès cassette ). La casset prové de la burocratització tecnològica. Els tècnics que el patentaren van treballar amb diversos prototips de capseta amb cinta emmagatzemadora de so. Ordenadets com solen ser els tècnics, no costa d’acceptar que anessin numerant els prototips per diferenciar uns formats dels altres. Finalment, el prototip triat per a l’explotació comercial fou el que havien retolat K7. L’afortunada coincidència amb casse devia acabar de decidir els creatius publicitaris a tirar-ho endavant.
Per aquests verals, a banda del 15 roig que ara inunda els carrers o de begudes exòtiques com el Licor 43 o el VAT 69, fins ara ens hem hagut d’aconformat amb associacions lletra-xifra del tot exemptes de joc enigmístic. Les autopistes A-7 o B-30, el mític 4L de la Renault, la Targeta 4B, l’M5 Catalònia d’en Boadella o les classes de preescolar de qualsevol escola (P3, P4, P5) no poden competir amb la parella francòfona K7 o anglòfona Q8. És per això que proposem els lectors de la secció enigmística que s’afegeixin a les celebracions per l’arribada a la dolça adolescència autonòmica tot investigant les nombroses possibilitats homofòniques de les nostres xifres i lletres.
Obrim el foc amb uns quants exemples. Així, un criptograma com ara K3 Q3 serviria perfectament per referir-se, en una guia d’hotels, als establiments de la gamma més baixa. Les combinacions són limitades (lletra i xifra o xifra i lletra, pel davant o pel darrera), però resulta un univers força productiu. Fins i tot en àmbits restringits com l’onomàstica. La 3A Gimpera compartiria alfanombre amb la deessa I6, qualsevol Paca podria esdevenir 6K i el famós avi Ciset (¿6-7?) de l’estaca podria tenir tractes carnals amb una àvia 6Z.
Si trobeu que alguna combinació D100 de lletres i digíts que pugui constituir un alfanombre interessant envieu-la a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona. ¿Que si en parlarem? 9C.

dijous, 21 de setembre del 1995

Babaus

Més coses encara sobre aquest impressionant enfilall de despropòsits hilarants que omplen les pàgines d'una de les millors novel·les traduïdes de la temporada: El bon soldat Svejk del txec Jaroslav Hasek (Proa, 1995). La condició de pallasso de Svejk va unida a una fingida idiotesa que el personatge representa amb una coherència ben remarcable. Svejk estira de la corda fins al límit. S'esforça a convèncer tothom, especialment els seus superiors de l'exèrcit, de la ignorància que tragina. I ho fa amb un entusiasme encomiable que transforma la seva obediència cega en pura transgressió. L'enorgulleix rebre l'etiqueta de ruc. Se'n vanta. De fet, el propi Hasek clou la primera part de la novel·la amb una nota en la qual afirma haver sentit pel carrer algú que s'exclamava: "Ets un ruc, igual que Svejk". Hasek afegeix que "si la paraula Svejk es converteix en una nova expressió insultant dins de l'ampli ventall d'injúries que posseeix la nostra llengua, haré d'acontentar-me amb aquest enriquiment de l'idioma txec".
En el rerafons del comportament del bon Svejk hi ha una paraula clau. Un curiós vocable txec de ressons líquids que fins i tot podria provenir del més enllà verbal de l'oralitat babèlica. Es tracta del mot txec Blb, d'aspecte impronunciable i etimologia fascinant. Segons els diccionaris de butxaca que els turistes més benintencionats passegen pel pont Carles de Praga, un blb és un idiota i camp semàntic adjunt. Imbècils, beneits, tanoques, estúpids, rucs, tabalots, ximples, cretins, capsigranys i necis s'hi senten reflectits. Però potser el terme català que millor s'hi avindria és el dalinià Babau. Un babau. Líquid i llefiscós. Quasi inarticulat.
Segons Joan Coromines, en llatí Balbus només està documentat com a "tartamut" o "balbuç". És un mot pertanyent a una arrel àmpliament difosa entre les llengües indoeuropees, en la majoria de les quals també predomina aquest sentit. En gairebé tots els casos es refereix al fet de parlar però no hi manquen mots de sentit més comprensiu o d'aplicació més global que abasten alhora l'oralitat, la intel·ligència i els sentits. Al costat del txec blb "babau" hi trobem el rus que podem transcriure com bolobólit "xerrar insubstancialment", el lituà blebénti "barbotejar", el castellà bable "patuès" i fins possiblement el grec βαρβαρος (inseparable del sànscrit balbalakaroti "quequeja" i barbárah "tartamut"). D'aquí saltem al llatí baburrus "beneit" i així ja enllacem amb el grup del nostre dalinià babau.
La nissaga de Svejk —blb— té parents alemanys com babbeln (parlotejar), francesos com babiller (xerrotejar) i babil (abundància de paraules futils), àrabs com babbaga (papagai) i anglesos com babble (murmurar, murmuri). Tot plegat ens acosta sistemàticament al mite més interessant de la història lingüística: la benaurada Torre de Babel, la tragèdia de la qual significà el naixement de la benaurada diversitat que els superiors de Svejk tant s'afanyen a combatre.

dijous, 14 de setembre del 1995

Genealogia del robot

La recent traducció al català de la divertidíssima novel·la El bon soldat Svejk de Jaroslav Hasek (Proa, 1995) permet projectar enrera l’interès per la literatura txeca que aquests últims anys ja alimentaven alguns autors contemporanis. El Nobel del poeta Jaroslav Seifert, les contínues traduccions d’obres de l’afrancesat Milan Kundera, la sèrie de novel·les de Bohumil Hrabal que ha publicat Destino o l’admiració genèrica per Vaclav Havel —l’únic president europeu que escriu els seus propis discursos— donen ara pas a les desventures de Svejk, un dels personatges més fascinants de la literatura europea d’aquest segle. Ara que les gestes de la soldadesca tornen a protagonitzar bona part dels noticiaris, l’entusiasme paradoxal amb què el bon Svejk practica el seu ofici representa un antídot molt oportú a la glòria militar. La lògica peculiar d’aquest soldat delirantment ingenu converteix el codi castrense en una ombra allargassada que fa perdre l’oremus els seus mateixos defensors. Així, el zel amb què Svejk s’aplica a complir les ordres rebudes acaba per subvertir els objectius reals d’aquestes.
Però la impressionant aportació de Hasek no és l’única obra remarcable que la literatura txeca ha inserit en la tradició de la crítica al militarisme. En una magnífica peça teatral dels anys vint, l’escriptor Karel Capek es va permetre el luxe de crear una nova casta d’éssers mimètics que després l’atzar lexicogràfic ha universalitzat. L’obra du un acrònim per títol — R.U.R. (els robots universals del doctor Rossum, raó en txec)— i en ella Capek dóna vida a un estol d’autòmats clònics que metal·litzaven la tradició jueva del mític Golem praguenc creat pel rabí Löwe a la riba del Moldau. Capek solia apostar per una literatura sardònica en la qual mai no hi faltava una crítica ferotge al mecanicisme obedient que acabarien imposant tant el feixisme com el comunisme, i es constituí en un dels pares de la futura literatura de ciència ficció.
R.U.R. (1920) es va estrenar al Naródní Divadlo de Praga el 25 de gener de 1921, dirigida per Vojta Novák, amb escenografia de Bedrich Feuerstein i vestuari del seu germà Josef Capek. En un principi Capek volia batejar els seus autòmats amb el terme “labori”, però el mot li va semblar massa llibresc. Fou el seu germà Josef qui finalment li va suggerir el vocable txec “robot”, derivat de “robota” (treball ímprobe). Després de l’èxit de la versió anglesa de R.U.R. als teatres londinencs durant la temporada de 1923 el terme va fer fortuna i va entrar a totes les llengües occidentals. “Robot” —en femení “robotka”— també remet als termes russos “rabòtat” (treballar) i “rabotjàga” (treballador incansable). Als Lager soviètics, aquest segon terme designava els condemnats a les feines més pesades. La robòtica, doncs, va nèixer en un escenari de teatre.

dijous, 7 de setembre del 1995

Em desesperes, Perec!

Les peces més perverses de Perec, fetes sempre sense presses, tenen efectes efervescents en les enteses ments de certs éssers. Elles resten perplexes. Ells es desesperen. Les peces més belles representen els ferments dels encerts eterns de les seves destreses secretes. El segrest de Perec ens permeté rebre les fredes belleses presents en els elements de les seves lletres sense perdre'ns res de res. Ell ens ven les selectes revenges dels serfs dels gèneres. Els pren les regles. Les estreny per fendre-les sense defendre-les. El pretext és el ver text. Les lletres rebenten. Les peces esdevenen mers encensers. Cremen. Les seves empremtes revelen els ferments senectes de segles enters. Vénen de temps enrere. En percebrem els precedents de més pes. Perec és expert en semences. El mestre genet.
¿El troben amè, el paràgraf? Doncs ho és. Sí, com han vist, està escrit només amb E. De fet, el podria signar Gilbert Adair, el sofert torsimany nord-americà responsable del segrest en versió anglesa E-mail de La Disparition (la novel·la lipogramàtica de Georges Perec escrita en 1969 sense cap E). Gilbert Adair n'ha canviat el títol per no incórrer en pecat lipogramàtic. En anglès, disparition esdevé disapperance. Horror! Tots els esforços de Perec per evitar la E es fondrien ja en la coberta. Adair li ha donat la volta i La Disparition s'ha transformat en The Void (l'absència). La novel·la acaba de sortir a Harper-Collins (1995) i els enigmistes nord-americans s'han apressat a aclamar-la. Totes les sectes tenen clássics.
Els crítics han reobert el debat sobre el sentit de les constriccions aplicades al fet literari. Els partidaris han invocat precedents menys famosos i els contraris han desenterrat la pesada destral ètica per tallar caps en nom de la trivialitat. Els precedents no són tan interessants com Perec. Les il·legibles novel·les-palíndrom (Satire: Veritas de Stephens o Dr. Awkard & Olson in Oslo de Levine) són mers criptogrames. Barroc mecanicista. Potser només Gadsby d'Ernest Vincent Wright és comparable a La Disparition /The Void. En 50.110 mots sense cap E Wright s'ho manega per explicar-nos els esforços de John Gadsby per transformar la seva vila de Branton Hills en el símbol del progrés i de la prosperitat americana. La novel·la és de 1939. Tristament, la sortida de la novel·la coincidí amb la mort de Wright.
Les constriccions semblen jocs sense sentit, però ens recorden les convencions literàries. Cap escriptor no en pot prescindir, a l'hora de posar-se davant del paper. Si els corredors s'entrenen a la sorra per no trobar després tanta resistència, ¿no pot l'escriptor ensinistrar la seva ploma per la sorra de l'estil? Començàvem l'article amè. Ara l'acabem revelant-los, a més, l'absència d'U, strictu sensu. Els convido a comprovar-ho. Uf!

dijous, 13 de juliol del 1995

Tots els camins van a Vilanova

Vilanova i la Geltrú té més homònims que Barcelona, Reus, París i Londres junts. La gloriosa llista de les Barcelones del món queda petita al costat de la que pot exhibir la capital del Garraf. Una de les fórmules toponímiques més esteses és, justament, la que descriu una població com a vila nova. De tothom són conegudes les altres vilanoves catalanes i probablement alguna Villanueva espanyola. Però la cosa no acaba aquí. La llista s'enriqueix amb grans ciutats del passat (per exemple Cartago) i un reguitzell de viles noves homònimes que encara senyoregen als mapes d'avui. Si ens cenyim a la vella i dissortada Europa, les localitats germanes de la pàtria de Francesc Macià abasten Newtown, Neuville, Napoli, Neustadt i Novogrod.
Però Vilanova podria també esdevenir l'escenari ideal per a una hipotètica trobada enigmística de personatges amb cognom toponímic. La nova arca de Noè antrotoponímica aplegaria gent ben diversa que compartiria l'estranya qualitat de no poder desaparèixer del mapa. La podria presidir el teòleg benedictí Evangelista Vilanova i els seus membres podrien traçar una autèntica ruta turística.
Així, l'actriu Sílvia Tortosa seuria prop dels radiofònics Sílvia Tarragona i José Luis Barcelona, sota l'atenta mirada de Josep Antoni Duran Lleida i just al costat d'un bust de Manuel Girona. El sector català el completarien el fotògraf Quim Manresa, l'actriu Teresa Manresa, el futbolista colombià Tren Valencia, el financer Valls i Taberner, el desparegut noble de fira Jaime de Mora y Aragón, l'enginyer de camins espirituals monsenyor Escrivà de Balaguer i la inefable Tita Cervera.
El país veí també comptaria amb una nodrida representació. L'estrella indiscutible dels antrotopònims —Carmen Sevilla— patiria els atacs dels puristes perquè es tracta d'un pseudònim, però la seva simpatia proverbial tornaria a salvar-la. Els escriptors catalans Maria Jaén i Enric Sòria s'afegirien a la celebració, igual com les artistes Rosa Zaragoza i Loles León o els futbolistes Fran Murcia, Cáceres, Ricardo Zamora (q.e.d.) i Iván Zamorano. Les Castelles encara aportarien quatre nous membres il·lustres a la trobada de Vilanova: l'ex-president mexicà Miguel de la Madrid, l'ex-consellera catalana Maria Eugènia Cuenca i dues patums de la música i del teatre espanyols: Andrés Segovia i Paco Martínez Soria.
Posats a gastar diners públics en congressos, encontres, trobades, aplecs i jornades l'antrotoponímia és nova, espectacular i distreta. Atrauria els mitjans de comunicació i tampoc no caldria que els congregats diguessin gran cosa. Sempre podrien parlar de Jaume Roma.

dijous, 6 de juliol del 1995

De cor ¿què vols?

Qui menja sopes se les pensa totes. Segurament, Josep Maria Albaigès en deu haver menjat moltes abans d'escriure el seu recent manual de mnemotècnia —o mnemònica— Ayudando a la memoria (Círculo de Lectores, 1994). Un llibre digestiu farcit de fórmules pretesament infal·libles per retenir en el cervell informacions de tota mena. Les publicacions de caire pràctic al voltant de la memòria són força nombroses en totes les cultures. Albaigès —que ja ha fet llibres sobre noms de persona—, s'afegeix a la tradició mnemotècnica amb una obra correcta que participa de les claus bàsiques del gènere: anècdotes Guinness, promesa còmplice d'utilitat, nocions psicològiques generals, mètodes curiosos, receptes clares i exemples precuinats. El seu llibre supera amb escreix els models més sensacionalistes i es situa en la regió de la tèbia credulitat que transiten les darreres tendències en la mnemònica, com ara Demonic Mnemonics de Murray Suid (Laurel Ed. New York, 1990). Enrera queden les gasòfies que ofereixen poder mental en 30 dies o obres com les del francès Robert Tocquet que l'any 1987 els de Martínez Roca van tenir la delicadesa de traduir com Supermemoria. Cómo adquirir, desarrollar y conservar una memoria excepcional, sense acabar d'especificar en quants dies.
Els sofistes grecs són els pares de la mnemònica. Quintilià explica que Simònides s'havia retirat d'hora d'un gran banquet que acabaria en tragèdia. El sostre es va ensorrar i la majoria de morts van quedar desfigurats. Simònides reconstruí mentalment la posició de tots els convidats i així va poder reconèixer els seus cadàvers. El rei cimmeri Mitridates II del Pont, en qui s'inspirarien Racine, Scarlatti i Mozart, parlava 22 llengües i coneixia el nom de tots els seus soldats. Sèneca retenia grups de 1.000 paraules incongruents. També Pico della Mirandola parlava 22 llengües i podia repetir de cor, com l'eximi Menéndez y Pelayo, qualsevol cosa en llegir-la per primera vegada. Més enllà d'aquests dignes terratinents de la memòria s'alça el territori inhòspit de la follia.
Poliglotes exhibicionistes que dominen 54 llengües (cardenal Giuseppe Gaspare Mezzofanti), conferenciants de fira que poden recitar 20.000 dates de la història universal en 15 llengües (doctor Fred Braums), estudiosos de l'Alcorà que en reciten 6.666 versicles sense vacil·lar (Mehmed Ali Halici, d'Ankara, en 1967), hindús que reciten de cor les 10.000 estrofes del seu Rig Veda o japonesos obsedits per saber les 20.000 primeres xifres del número pi (Hideaki Tomoyori). Però el rei de la casa és el polonès Veniamin, estudiat durant més de 30 anys per l'Acadèmia de Ciències de la URSS. Veniamin rebia qualsevol llista de mots —fins i tot inexistents—, de xifres o de signes i la reproduïa de cor. Una setmana després. O un mes. O fins i tot vuit anys més tard. Les seves explicacions són impressionants. El paio associava qualsevol signe a una impressió de forma, de color, de llum... i després ho recordava tot plegat. Un crac de la sinestèsia, el polonès.
Albaigès ofereix alguns exercicis per jugar a fer de Veniamin i afegeix un divertit diccionari de trucs mnemotècnics en espanyol a preu fet. Alguns d'entranyables: "Cuando el oso toca el pito, el mico pasa el plato", en un context químic, implica que els àcids acabats en -oso produeixen bases acabades en -ito. Els àcids d'alta valència acaben en -ico i les seves sals en -ato. Són trucs curiosos. Podem usar-los, llençar-los o fer-ne de nous. I menjar més sopes. O millor encara, cues de pansa.

dijous, 22 de juny del 1995

Pasquí

La setmana passada aquesta secció contenia un article de pes que no va ser gaire ben rebut a Sant Andreu de Llavaneres. Ens limitàvem a documentar alguns termes a l'entorn de la lletra P i reproduïem perles etimològiques d'origen occità com ara "pepeiar", "pepejar" (predecessors del nostre "repapieg"), "pepeteyà" (fer l'imbècil), "pèpi" (extravagant) o el curiós verb "pepeà(r)", que Coromines trobà al glossari de la Vall d'Àneu definit en castellà com "desvariar, chochear".
Com que estàvem —estem— convençuts que la rica complexitat de la lletra P no s'esgota en la seva repetició convulsiva, avui ampliem les quatre ratlles que dedicàvem al fascinant món dels pasquins. Un pasquí és un escrit satíric i anònim que s'afixa en un lloc públic amb la sana intenció de descarregar dosis d'adrenalina que no troben cap altra via de sortida. El terme prové del nom de l'estàtua mig mutilada d'un pobre gladiador que els romans utilitzaven per penjar aquesta mena de missatges anònims. A l'altre extrem de Roma, el "Pasquino" tenia un company de fatigues que no va tenir la sort de llegar el seu nom a la posteritat: una estàtua de Mart anomenada "Marforio" que també feia de tanca publicitària abans de la lletra (sic). Com que l'estranya parella estava ubicada en dos indrets força allunyats, les pasquinades que exhibien l'un i l'altre sovint eren elaborades per faccions contràries, de manera que es podien establir autèntics diàlegs entre Pasquino i Marforio.
Però el motiu real del bateig de l'estàtua publicitària amb el nom de "Pasquino" és tot un misteri. L'anglès Misson, als seus Viatges per Itàlia, aporta una curiosa etimologia popular: un sastre romà anomenat Pasquin. Es veu que Pasquin era un home d'enginy molt esmolat que aprofitava el tracte íntim amb gent notable per anar escampant brames per tot Roma. Els seus acudits eren coneguts pels romans com pasquinades. Rebla Misson que, en finar Pasquin, van trobar l'estàtua de marbre del gladiador sota el terra de la seva botiga. Els mecanismes metonímics van fer la resta.
En les seves impagables Curiosities of literature (Londres, 1866) Isaac Disraeli esmenta un mític recull de pasquinades anomenat "Pasquillorum Tomi Duo", un incunable publicat a Basilea el 1544 que en reproduïa moltes en vers i en prosa. La majoria dels epigrames sarcàstics es basen en jocs de paraules feridors i van dedicats a Papes diversos, amb una especial predilecció pels nostres Borja. De Climent VII, la mort del qual s'atribuïa a una negligència del seu metge, n'hi ha un que fa: "Curtius occidit Clementem; Curtius auro/ Donandus, per quem publica parta salus" (Curtius ha mort el Papa amb els seus remeis; hauria de ser remunerat per haver guarit l'estat). A Pau III va dedicat "Ut canerent data multa olim sunt Vatibus æra: / Ut taceam, quantum tu mihi, Paule, dabis?" (Els poetes rebien diners per cantar/ Quant em donaràs, Pau, per callar?).
La quota Borja és considerable. D'Alexandre VI, per exemple, hi ha un pasquí que fa: "Vendit Alexander claves, altaria, Christum; Emerat ille prius, vendere jure potest" (Alexandre ven les claus, els altars i Crist; com que primer els va comprar, tenia el dret a vendre'ls!). Lucrècia tampoc no queda sense: "Hoc tumulo dormit Lucretia nomine, sed re / Thais; Alexandri filia, sponsa, nurus!" (Sota aquesta llosa reposa l'anomenada Lucrècia, en realitat Thaís, la filla, la dona i la nora d'Alexandre!). Els pasquins més actuals circulen amb la mateixa dosi de mala bava per la Internet. Els millors continuen sent impublicables.

dijous, 15 de juny del 1995

Pepets, pepetes i pasquins

Una de les lletres més fascinants de l'alfabet és la pe de pamplona. És una consonant contundent, que incita a l'escopinada. També és la més paternal. Quasi autoritària. Vaticana. En català, qui papa s'ho empassa tot sense mastegar, qui no popa no mama, qui no pipa no fuma i qui repapieja acostuma a fer pipi fora del test. Ara per ara la pe és la consonant que més es porta a les espanyes. N'estan ben empapades. "Me lo sé de pe a pa", diuen per referir-se al beabà —les beceroles, l'abecé—. La que està de moda és una pe doble, punyent i quequejada com l'acrònim que posà en circulació sant Josep en concebre un il·lustre descendent sense participar-hi carnalment: pare putatiu —P.P.—. Una pe que confon, que el poliglota Johan Cruyff podria anomenar "el pes", els de la broma "Lepe" i els afrancesats com Semprún "le pen". Per poc que ho analitzem descobrim que l'afer P sempre ha estat conflictiu. Ramon Gómez de la Serna ja va escriure en una gregueria que la P era una R quieta que arronsava una cama per no donar cap pas.
Josep Carner va inventar el terme "pupí", un eufemisme irònic que va fer fortuna per designar els membres del PUP, el Partido de Unión Patriótica del general Primo de Rivera. Carner, que era un bon coneixedor de l'anglès, devia saber que en aquesta llengua un "puppy" és un simpàtic representant de l'espècie canina. Ara potser podríem adaptar el seu quisso al moment històric que ens toca viure. El que era "pupí" a primers de segle podria ser "pepí" a finals. ¿Recorden els magnífics anuncis de les cuinetes de la senyora Pepis? Doncs ara es farien d'or fabricant Moncloes. Perquè després de les eleccions —"por hache o por be" que diuen els castissos en una clara al·lusió al tumultuós món aberzale— els "pepins" proliferen. N'hi ha de pipiolis (¿"pepinillos"?) i de més granadets (¿pepones?) que passegen la papada pertot amb un pin del del bigoti a la solapa.
Al seu monumental Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana Joan Coromines documenta alguns termes catalans que també resulten força escaients per descriure la "pepinada". Així, els verbs "pepeiar" o "pepejar" són dialectalismes de repapiejar que també provenen de l'occità. El "pepeig" que després esdevé "repapieg" a tot l'àmbit lingüístic és sinònim de desvari i imbecilitat. El mestre Coromines documenta molts usos occitans com ara "pepeteyà" (fer l'imbècil) o "pèpi" (extravagant) i extreu del glossari de la Vall d'Àneu el terme "pepeà(r)", definit en castellà com "desvariar, chochear".
Però la rica complexitat de la lletra pe no es limita a les vides exemplars dels Pepets i de les Pepetes. El repapieg general d'aquestes últimes eleccions ha tingut un antònim d'origen italià. Es tracta de la pasquinada triomfant que ha sacsejat la ciutat de Barcelona. Un pasquí és una mena de ban municipal políticament incorrecte. Ras i curt, un cartell satíric i anònim que malparlava dels il·lustres quan encara no hi havia publicacions com "El Bé Negre", "Le Canard Enchainé" o "El Triangle". Els pasquins provenen de l'italià antic i semblen derivats de l'estàtua d'un gladiador anomenada Pasquino que encara avui es pot visitar a Roma. Durant el Renaixement, potser aprofitant la dubtosa bellesa del gladiador, tothom hi penjava aquesta mena de cartells. Coromines esmenta també un poema valencià de Montmajor (1586) que parla del "Rei Pasquí", tot al·ludint a aquesta estàtua. La pasquinada barcelonina ha deixat amb un pam de nas els pepets i les pepetes. Passi-ho bé, doble pe!

dijous, 8 de juny del 1995

Més gnoms i cognoms

Segons com, el nom fa la cosa. Segons com, fa nosa. Un eximi notari d'El Vendrell va ser una prova fefaent de la primera hipòtesi fins que la jubilació el va apartar del mercat de la fe. Però encara el recorden. Segons m'informa el periodista Antoni Ribas, l'il·lustre professional es deia senyor Deu i, naturalment, vivia de donar fe. A les antípodes d'aquesta coincidència tan escaient, la lectora Gertrudis Canals ens fa saber que la seu madrilenya del Partit Comunista d'Espanya havia estat al carrer de la Santíssima Trinitat de la capital veïna.
Un notable escriptor lleidatà va publicar fa uns mesos un parell d'articles onomàntics al diari "Segre". Es tracta d'un fet excepcional, perquè el nom de l'autor dels articles encapçala la llista catalana d'una nova categoria que podríem anomenar "ecoica". Parlem del conegut escriptor i periodista Vidal Vidal. Els ecoics podrien formar una nova versió de l'Arca de Noè de Rusiñol, i als Països Catalans ho tindrien fàcil per trobar un honorable sant patró: Jordi de Sant Jordi. Sense furgar gaire, se'ns acuden dos bons acompanyants del Vidal estéreo: la deliciosa criatura de ficció que Nabòkov va crear per assetjar la bella Lolita (Humbert Humbert) i l'escriptor balear Ponç Pons. Segur que molts lectors de l'AVUI es veuran amb cor d'eixamplar la llista dels noms ecoics.
Vidal Vidal és un escriptor seriós. L'avalen els quatre volums de Les Rutes de Ponent o llibres com Geografia impúdica i Tots venim d'Arbeca. Però com que el seu nom ecoic li permet mantenir un doble clavadet a l'original, de tant en tant es dedica a fer broma. A finals de gener, des de la seva refrescant columna del "Segre", el segon Vidal feia una repassada exhaustiva del bestiari municipal català.
A partir de dues anècdotes de la vida municipal de Viladecavalls i Llardecans, el doble Vidal resseguia el nomenclàtor català a la recerca de més bestioles amb alcalde. En la categoria dels invertebrats destacaven Abella de la Conca, la Llagosta, Santa Maria del Corcó o Llagostera. L'aviari català s'omplia d'àligues (Aguilar de Segarra, les Valls d'Aguilar) i de coloms (Vilacolum i les Santa Colomes de Gramenet, de Queralt, de Farners...). Finalment, la secció de mamífers d'aquest improvisat zoològic municipal comptava amb èquids (Viladasens, Vilademuls o Castelldasens —on ara han escurçat el nom per dissimular i es fan dir Castelldans—), amb cànids (Viladecans, Cantallops, Gratallops, Llobera) i amb tota mena d'exemplars ovins, caprins, bovins i porcins (la Torre de Fontaubella, Cabra del Camp, Cabrera de Mar, Maçanet de Cabrenys, Vacarisses, Porqueres, Portbou, Tornabous, Vilanova d'Escornalbou...)
La immersió de Vidal Vidal en el món municipal el va portar a descobrir els secrets onomàntics dels alcaldes (alguns d'ells segurament ja ex-alcaldes després del terrabastall d'aquest 28M). El bestiari augmentava amb les persones humanes que regeixen els destins municipals. Així, Víctor León (Vaquèira) competia en potència amb el felí segon cognom de l'alcaldessa de Tona (Lleopart) i el bestiari es completava amb un Mulet, un Cabra i un Cabrafiga, un Colomina i un Palomera, un Abella i uns quants Abelló, un parell de Cunill, un Moltó, un Llobera, un Colom (que no és l'ecoic Sis Ales), un Colomé, un Llobet i un Pastó. Però el rei de la casa era sense cap mena de dubte el batlle de Vilamós. Un autèntic paladí del sexe segur anomenat F. Castet i Condó.

dijous, 1 de juny del 1995

Parada de Rebus

La prestigiosa editorial italiana Garzanti va publicar sota el seu segell Avallardi un dels poquíssims volums dedicats a la història del jeroglífic. El llibre recull una munió d'exemples que abasten des dels jeroglífics egipcis als picture puzzles nord-americans, amb especial atenció a la vasta tradició italiana. Sota la poc rebuscada denominació de "Rebus" —l'ablatiu plural del mot llatí "res, rei" (cosa)—, els francesos i els italians han bastit una vasta tradició que relaciona imatges i mots d'una manera tan subjectiva com fascinant. Els seus hereus encara treuen el nas en alguns mitjans escrits. Des de les tedioses sèries de signes que encara signa Ocón del Oro a les més imaginatives de Lluís Garcia Sevilla al "Serra d'Or".
Il libro dei Rebus, de Franco Bosio (Avallardi, 1993) és un exhaustiu compendi d'aquests mecanismes que van popularitzar els fotetes habitants de la Picardia francesa. Bosio reprodueix els rebus picards que divulgà Tabourout, en recull uns quants de Leonardo da Vinci i desvela rebus poc coneguts de François Rabelais, Baltasar Castiglione o Voltaire. El mecanisme és senzill. Qualsevol signe gràfic que permeti una transliteració val. Per exemple, un dels més bells de Leonardo enclou un ham i un pentagrama ple de notes. Una zeta i una a suspeses entre les notes separen la penúltima (la) de l'última (re). La solució és L'amore mi fa sollazare —L'amo (l'ham); re; mi; fa; sol; la; ZA (les lletres); re—.
La cosa jeroglífica aquesta va saltar a l'actualitat fa uns mesos quan la feliç Infanta i el seu nuvi van ser fotografiats a Sevilla, en plenes noces, sota una mena d'escut que deia No-Do. Just enmig d'aquestes romanalles de noticiari, apareixia un cabdell ben esponerós. La cosa es remuntava al passat més ranci: era un agraïment reial a la fidelitat de la ciutat de Sevilla. El rebus fa No-Madeja (cabdell)-Do. Una mica d'imaginació ortogràfica ens permet reconstruir l'agraïment complet: "No me ha dejado".
Alguns rebus són tipogràfics. En anglès, ICURYY4ME és un criptograma que lloa a qui el desxifra, que pot llegir "I see you are too wise for me". En francès, GACOBIAL sembla indicat per a l'amant cansat del jou de la seva estimada: "J'ai assez obei a elle". En espanyol, BTATO sembla brollar dels llavis de la Inquisició. Un dels temps del comte-duc d'Olivares ens serveix per acabar: "Con un ciento y un cinco / Cincuenta y cero / Se consigue en la corte/ Cualquier empleo. Coge la pluma/ Y en números romanos/ Dame la suma". ¿L'endevinen? És molt apropiat pels temps que corren.

dijous, 25 de maig del 1995

Fem números

La setmana passada ens afegíem a la campanya "els números canten" engegada per aquest diari, i ho fèiem amb uns quants exemples de relacions entre xifres i lletres extrets d'algunes pràctiques enigmístiques de caire lúdico-cabalístic. Parlàvem de la recerca quasi alquímica d'una sèrie d'equivalències entre les 26 lletres de l'alfabet i 26 xifres que permetés relacionar els noms del màxim nombre de cardinals possibles amb el seu valor numèric i en proposàvem una, calculada pel lector Joaquim Roé, que funcionava per 45 números en català —del zero al quinze (exceptuant el 14), del trenta al trenta-nou i del cinquanta al seixanta-nou—.
Els enigmistes aficionats a fer números han inventat nombroses variants al problema clàssic de casar xifres i lletres. L'argentí d'origen català Javier Arbonès, descendent del traductor Jordi Arbonès, va publicar un curiosa sèrie numèrica en una fantàstica revista argentina de problemes d'enginy anomenada "El Acertijo" (Publicaciones Aperiódicas, Buenos Aires). La sèrie d'Arbonès serveix per plantejar un pervers problema d'enginy. Fa: 2, 3, 12, 4, 14, 22, 23, 33, 24, 34, 53, 44, 54, 134, 153, 144, 154, 234 i us permet deixar ben perplex al cunyat setciències de torn que us amarga les sobretaules familiars.
Esborreu-ne l'última xifra i podreu plantejar-la com el típic problema numerològic de completar una sèrie numèrica. Si la víctima triada té tirada per les qüestions aritmètiques el podeu fer parar boig. Ho he provat i els resultats són òptims. L'entusiasta analista es desviurà per trobar una relació matemàtica entre un número, el que el precedeix i el que li va al darrera. Posem el 3, el 12 i el 4. Pensarà que només així pot preveure quina xifra ha de completar la sèrie. Aviat se submergirà en un temps proustià. Perdut. Podeu anar degustant cafès, perquè n'hi ha per estona. Només qui s'entretingui a escriure cadascun d'aquests nombres en català descobrirà el motiu real que els uneix en aquest ordre. Cada xifra, escrita en català, conté una lletra més que la precedent. Així: dos (3), tres (4), dotze (5), quatre (6), catorze (7)... fins a la base del triangle rectangle que formen els noms de les divuit xifres —dos-cents trenta-quatre (20 lletres)—. La perversa sèrie no és única, però el mecanisme provoca sèries diferents segons la llengua base triada. ¿Algú gosa a allargar-la més?
Un altre entreteniment numerològic tan inútil com addictiu és l'aplicació de l'isomorfisme en l'àmbit dels cronogrames. Aquest mecanisme no serveix per entabanar cunyats saberuts, però també té el seu què. En comptes d'atorgar un valor numèric a cada lletra es parteix de les equivalències establertes pels romans entre xifres i lletres. Així, I=J=1, V=U=5, X=10, L=50, C=100, D=500 i M=1000. Joaquim Roé ha trobat dos números que, escrits en català, contenen el seu mateix valor numèric. Així CENT=100 i DOS MIL CENT SEIXANTA-DOS=2162. Naturalment, la pràctica cronogramàtica resultaria molt perillosa per a l'economia, perquè provoca constants contradiccions aritmètiques. A la baixa —CENT MILIONS=1152—, i a l'alça —CENT CINC=301 i MIL=1051 (mai no es té en compte l'ordre dels números romans)—.
Tot plegat, xifres innòcues. Res a veure amb els tipus d'interès, el TAE, el PIB, els deutes extern i intern, l'IPC, les retencions de l'IRPF, la congelació salarial, l'IVA, el IAE i d'altres petits detalls sense importància que ens endolceixen la vida cada cop que fem números i veiem com canten.

dijous, 18 de maig del 1995

Els números canten

Hi ha pocs homes de lletres que sàpiguen fer números. Tan aviat com trepitgen els despatxos on es decideixen les coses importants d'aquest món els prenen el número sense pietat. Encara que ells s'entestin a recordar la fantàstica tradició cabalística de la Gematria, que agermana les lletres de l'alefat hebreu amb un seguit de xifres en nom d'una sinonímia inqüestionable: la que uneix dos mots del mateix valor numèric. Totes les lletres de l'alefat hebreu tenen un valor numèric fix de l'1 al 400. Així, quan Jacob somia la Terra Promesa i diu "Hi ha Déu en aquest lloc", el valor numèric de les lletres de la frase de Jacob en hebreu suma exactament 541, el mateix valor numèric del mot "Israel", que seria la resposta a l'enigma.
El jueu nord-americà Joshua S. Persky, sota el pseudònim de Peter K. Peterson, va publicar un llibret anomenat English is Gematria (Apocalypse Press. Jerusalem, 1988) en el qual recull un seguit de notables equivalències numèriques en llengua anglesa, partint dels valors A=1, B=2... i així fins a Z=26. Persky troba sinonímies espaordidores: ISRAEL (9+19+18+1+5+12) i ZION (26+9+15+14) fan tots dos 64. CHRIST, POWER i GLORY fan tots tres 77; HERETICAL, GODLESS i BLASPHEME 81; MADONNA i MAGDALENE 62; o JESUS, MESSIAH, CROSS i JOSHUA 74... Per aquest sistema, una frase com MARTA PAGARIA AVUI no requereix cap més aclariment, perquè la quantitat del presumpte pagament ve inscrita en les tres paraules que la formen (53).
Les equivalències de Persky són suggerents, però si les apliquem a les qüestions comptables no ens surten els números, perquè DOS val 38, TRES 52 i QUATRE ja es dispara fins a 82. La inflació. El lector de l'AVUI Joaquim Roé ens fa saber que només tres nombres catalans coincideixen amb el valor del seu nom, i encara un de feminitzat: CENT DOTZE (112), DOS-CENTS SEIXANTA-TRES (263) i DUES-CENTES TRENTA-SET (237). Justament, un dels problemes clàssics que obsedeix els numeròlegs de totes les llengües és la recerca d'un valor numèric per a cada lletra de l'alfabet que permeti equiparar nom i valor aritmètic, en un logogrif isomòrfic perfecte. Així, si D=13, O=8 i S=-19, llavors DOS=2.
En el cas de l'anglès, les temptatives d'aconseguir un sistema d'equivalències que provoqui aquesta mena d'isomorfisme xoca amb un problema insalvable. Les temptatives que conec es limiten a la primera dotzena i a algunes sèries posteriors. Jordi Saludes ens va escriure per revelar la magnitud del cul de sac anglòfon. Per estendre les equivalències al 13, cal plantejar aquesta ineludible igualtat: 3+10=13. En anglès, si simplifiquem l'equació T+H+R+E+E + T+E+N = T+H+I+R+T+E+E+N topem amb una igualtat impossible (I=E) perquè viola la condició que els valors de les lletres han de ser diferents. Els anglesos, sempre tan discrets, afirmen que aquesta és una prova irrefutable de la mala sort del 13.
En el cas del català, Joaquim Roé ha establert una de les equivalències més àmplies que conec per a qualsevol llengua. Els valors proposats per Roé són A(-76), C(-41), D(31), E(-15), I(80), N(7), O(8), Q(46), R(-4), S(-37), T(59), U(-6), V(-125), X(118), Z(11). Aquestes equivalències provoquen isomorfisme en tres sèries que abasten 45 números: del ZERO al QUINZE (exceptuant el 14, que és el rebel nostrat), del TRENTA al TRENTA-NOU i del CINQUANTA al SEIXANTA-NOU. Aquests són els únics números catalans que no canten.
Decididament, aquest article sembla un recull de sorteigs de l'ONCE.

dijous, 11 de maig del 1995

Semagames de plata

Semagames és una publicació modesta. Sense mitjans ni cap ànim de lucre. Té una vocació poliglota i una difusió restringida a les tres xifres però geogràficament il·limitada. La reben un grapat d'amants de coses com el "macadam": catalans, australians, espanyols, mexicans, alemanys, israelians o neerlandesos. Hi col·labora tothom per la cara. Sobretot el seu artífex, Ramon Giné: un caça-palíndroms incansable de Vilallonga del Camp. També el seu inventor, el polígraf Josep Maria Albaigès, que acaba de publicar una enèsima Enciclopedia de los nombres propios a Planeta.
Ja n'hem parlat altres vegades. De fet, alguns lectors de l'AVUI n'han esdevingut col·laboradors notables, tot contribuint al creixement del banc de palíndroms descoberts en català. Un palíndrom (sé verla al revés ) és un mot o una frase cap-i-cua que ens espera en estat latent en qualsevol cantonada fosca de la llengua. Hi ha palíndroms PIME (cuc, radar, anilina, macadam, reconocer ) i autèntiques SAs del sector (O miro la tele letal o rimo —Jesús Lladó—; Tira'm anís a la sina, marit —Ramon Giné—; Átale, demoníaco Caín, o le delata —Julio Cortázar—; Onís es asesino —Augusto Monterroso—). Els membres del Club Palindròmic Internacional es dediquen a pescar-los, a alimentar-los i a veure'ls créixer amb delit.
Ara Semagames ha arribat al número 25. Noces d'argent per a un miracle trimestral de lectura al·lucinant i simetria impecable. Un passeig pels últims exemplars publicats bastarà per fer-nos càrrec del pa que s'hi dóna. Els reculls de nous palíndroms en català abunden. Jesús Lladó i, recentment, Alfons Saumell en són els màxims productors. Giné i Albaigès acostumen a traduir material anglès o neerlandès que els cau a les mans, i a publicar treballs d'autors iberoamericans. Així, el mexicà Héctor Zenil Cadena, sota el títol "Un poeta tiene una musa y le cuesta una suma" publica una vintena de palíndroms amb derivats del verb sumar, un dels quals sembla dedicat a Ricardo Solfa: "Sisa, osaba musa, sumabas oasis".
També reprodueixen alguns dels acudits gràfics del ninotaire nord-americà Jon Agee, que sempre omple els fumetti amb palíndroms. Els seus acudits més famosos han estat recollits en un àlbum anomenat Go hang a Salami! I'm a lasagna hog! (Sunburst, 1994) que conté peces d'orfebreria com el lavabo de TS Eliot que un lampista ha d'aixecar ("Put Eliot's toilet up!"), un venedor de despertadors anomenat Mr. Alarm, un fantàstic barret de fantasia ("Tahiti hat"), o un presidiari marcat amb el 6666 tan enfollit com Benigno Benigni a Down by law! que escriu interminablement al mur de la cel·la que "un sis és un sis" ("...a six is a six is a six is a six is a...")
Anna Maria Giné ens desvela en una nota l'existència d'un cabdill inca anomenat Capac, que ve a reunir-se amb els famosos líders caragirats Menem, Laval i Lon Nol. Els de Semagames reprodueixen també un article del californià Don Emerson amb una versió del interminable poema èpic Ramayana en anglès cap-i-cua. El nou poema s'anomena Palindramayana. Jesús Lladó recupera una altra partitura cap-i-cua, aquest cop de l'organista alemany Samuel Scheidt, i l'afegeix al seu fons palindromusical (en el qual ja figuren divertimentos de Hindemith, Mozart i Mestrino).
Si odieu l'asimetria i us fa goig la simetria, escriviu-los a l'apartat de correus 24016 de Barcelona. La tele letal dels palíndroms us enganxarà i potser acabareu recitant Shakespeare pels carrers: Ser res o no ser res.

dijous, 4 de maig del 1995

El Mundial

A banda dels fantàstics Mundials de futbol, que encara resultaran dissenyats només per descompondre la musculatura dels herois blaugrana, hi ha Mundials d'altres coses. Coses tan normals com el futbol (halterofília, columbofília, llançament de nans) i coses una mica més rares (bàsquet, natació, hoquei patins). Des de 1991, els Mundials normals inclouen també un Campionat Mundial de Jocs d’Enginy d'un cert interès enigmístic. Nova York 92, Brno 93 i Colònia 94 han estat els darrers, sota el patrocini de l’editorial Bastei. La setmana passada vam prometre analitzar algunes de les proves que superaren els intrèpids enigmistes de 13 països a Colònia 94.
A causa d'aquell vell contratemps que va fer esfondrar la Torre de Babel, les proves es basen en habilitats estrictament lògiques. Així, per exemple, una de les proves fàcils (a 40 punts) era una piràmide de Keops numèrica de deu pisos que calia transitar sense repetir cap xifra. A 50 pts es cotitzava un problema de dòmino. Els jugadors rebien una mena de 88 cantellut de Scalèxtric amb un pito-blanca a la recta de tribuna i 27 fitxes que havien de col·locar per tancar el circuit. 60 pts atorgava un problema de lògica situat en un quadrangular de futbol. Calia deduir els resultats dels 6 partits (tots contra tots) a partir de la classificació final (punts, gols a favor i gols en contra). Per si s'hi volen entretenir, la cosa anava així: Atlético Manila (5p, GF 4, GC 0), AC México (4p, GF 2, GC 1), FC Mombasa (2p., GF 1, GC 3) i Dynamo Moscou (1p, GF 2, GC 5). Russofòbia i filipifília a banda, és un problema prou interessant.
A 80 es cotitzava un logogrif com els que el tàndem Genís-Sesé els proposa cada diumenge al Dominical, però en format suma. Els sumands eren quatre SILBE (síl·laba en alemany), l'una sota de l'altra. La resposta, d'una xifra més, era DIKTAT (ídem). Cada lletra era una xifra, del 0 al 9. La prova reina (110 pts) consistia a ubicar 14 exòtics mots (ALAMA, ALAKASA, ANANAS, BABAR, GAMAL, GRAMATA, KALAFAT, LABAN, MAKADAM, RADANA, RAUM, TAMARA, TARASAT, TARR) en una graella buida 7x7 sense quadrets negres. És a dir, que calia encabir 81 lletres en 49 quadrets escrivint-les en horitzontal, vertical o diagonal. Una sopa de lletres ben espessa.
El quart Mundial de Jocs d'Enginy (JJEE) se celebrarà a Romania del 22 al 27 d’octubre de 1995. Romandrem expectants a les notícies servides per la revista argentina "El Acertijo", de l'impagable Jaime Poniachik, agència oficial d'aquesta mena de coses des de la penombra del seu cau a Corrientes, 1312, 8º: "Boutique de mente".

dijous, 27 d’abril del 1995

El destí del clan

Alguns lectors contumaços d’aquesta secció han replicat amb la diligència habitual al repte plantejat a primers de març sobre els mots clandestins (aquells que prescindeixen de tots els signes gràfics que s'alcen com fanals —b, d, f, h, k, l, t— i dels que s'enfonsen en la interlínia com pesats rems —g, j, p, q, y—). En situar el tema, exposàvem els delicats exemples textuals dels escriptors francòfons de l’OULIPO i la competitivitat innata dels americans, que ho han transformat en una cursa per veure qui la té més llarga. Seguint els postulats de Dmitri A. Borgmann —un dels gurus de l’enigmística a can Clinton—, que bateja el fenomen amb el descriptiu rètol de “mots estrets”, proposàvem trobar la màxima estretor clandestina en català. Borgmann arriba a 19 lletres (“semiconsciousnesses”), però nosaltres ens acontentàvem amb "emmascarar-nos" (13) una mica per anar fent boca.
Els exemples que ultrapassaven el llindar establert han plogut amb la generositat que la climatologia sembla negar-nos. La travessa clandestina ha vist com els 14 sovintejaven. Les “reencarnacions” es mostraven i feien “recriminacions” amb “reminiscències” als vells “excursionismes” pel país dels trops clandestins. Tampoc els plens al 15 han estat escadussers. Hem rebut “inconveniències” i “commensuracions” de tota mena, que donen fe de les paradoxals “incomunicacions” que ens envolten. I a Borgmann li deuen haver xiulat les orelles, perquè alguns lectors han decidit assaltar el seu merlet. Josep Sesé (Barcelona) arriba al llindar 16 amb un mot decididament solidari: “associacionismes”; Jep Ferret (Planoles) puja a 17 aprofitant la forta embranzida dels pronoms febles: “consciencieu-vos-en” i ell mateix aventura un rècord transatlàntic de caire especulatiu que atorgaria la definitiva majoria d’edat als mots clandestins catalans: els “micro-associacionismes” (21).
Alfons Saumell (BCN) es desmarca de la competitivitat a l’americana i europeïtza la qüestió amb un clan d’autors en caixa baixa atrapats pel destí de l’escriptura en paral·lel: anaïs nin, carme riera, monzó, sèneca, ciceró, racine, renan, xènius, eiximenis, erasme i ramón mesonero romanos. Alguns artistes i polítics també s’adhereixen al seu clan: mario moreno, cassen, maria casares, aznavour, ramon serrano i suñer, narcís serra. Saumell proposa allargar la col·lecció amb denominacions geogràfiques, títols de llibres, peces teatrals, òperes, pel·lícules... Una autèntica enciclopèdia clandestina de via estreta i interlínies esblanqueïdes.
Els contribuents periòdics a les propostes d’aquesta secció haurien de saber que, des de 1991, cada any es fa un Campionat Mundial de Jocs d’Enginy. En Jordi Arbonès, un jove català que resideix en una palindròmica vila al sud de La Pampa —Neuquén— va quedar molt ben classificat en l’edició de 1993 a l’Argentina. L’any passat la tercera edició es va celebrar a finals d’octubre, a la ciutat alemanya de Colònia. La va organitzar l’editorial Bastei i hi van participar equips de tretze països: Estats Units, Hongria, Alemanya, Japó, Eslovàquia, Polònia, Finlàndia, Turquia, Croàcia, Txèquia, Eslovènia, Països Baixos i Romania. Per equips van vèncer els txecs, però el campió individual fou el nord-americà Ron Osher. La setmana vinent analitzarem algunes de les proves que va haver de superar el clan d’intrèpids enigmistes. Enguany el campionat se celebrarà a Romania del 22 al 27 d’octubre. Potser Gica Hagi podria subvencionar la presència d’un equip català. D’entre els lectors de l’AVUI en sortirien els millors candidats.

dijous, 20 d’abril del 1995

Entre línies impostores

Diumenge és Sant Jordi i la societat catalana es prepara per a una nova edició de la fastuosa festa del llibre. L'enigmística d'avui us en fa una crònica a l'avançada perquè, fet i fet, sempre acaben passant les mateixes coses. O és que potser us penseu que aquest any tot anirà diferent? Aquesta és la crònica impostora del Sant Jordi de 1995:

Fa sol i el crític decideix com-
prar un llibre, tot i que avui cal
bregar amb una multitud de fa-
mílies, escoles, autors i altres llu-
nàtics que branden roses i des-
taroten els carrers, mentre en-
carreguen sense escrúpols tota
mena de temes, des del ioga a
l’energia acumulada. El llibre re-
té el bo i millor, a pesar de la
pugna per altres mitjans.
Hi ha actes que són de llibertat.
Si ets lector ja saps que els fas
quan t'arrepapes a llegir, i els teus
cicles mai no s'aturaran. Atenció:
una vella llança l'alarma, però
el llibre no mor perquè l'editor és
el seu marmessor, pesca amb la
canya l'autor i així ben aviat el
tasten els lectors. La calorada
rebenta el bon crític que pas-
seja pels carrers. Quan pot s'a-
tura entre gots de cervesa i es
mira un full que duu a sobre. El
col·loca en un racó. És un
paper que l'autor li ha fet arri-
bar mig d'amagat, però de pu-
ra frisança el vol llegir, ja que car-
tes tan rebregades com la seva
no en rep pas gaire sovint.
«Mare», diu, mentre una jove
veu l'amenaça. El bon crític
mou el cul del taburet i s'endú
carta i cervesa a una taula.
Els ulls del crític, desorbitats,
llegeixen la nota d'agraïment:
"Apreciat crític: No sé pas com
agrair-li la ressenya feliç que
li ha vagat d'escriure sobre
la meva novel·la. Temia que fos
una cosa que no enten-
dria ni llegint-la mil vegades,
però certament he desco-
bert cofoi que l'obra l'ha degut col-
pir en el més sagrat del seu ésser.
M´ha sorprès i li resto agraït.
En vint ratlles demostra ser re-
ceptiu a la meva narrativa, tot
pugnant per no dir cap cosa
sobrera. Potser la podia haver fet
més grossa. Gràcies, tanmateix, ca-
valler del Sagrat Orde del Gine-
bró. No ho oblidaré."
El bon crític agafa un boli i respon:
"Vull ratificar-li l'enorme a-
fecte que m'inspira l'esplèndida
versió (que em provoca i m’extasia)
escrita per vostè d'un tema clàssic,
ja que és capaç de despertar l'ab-
soluta joia que ara sento; una in-
jecció intel·lectual que l'honora.
És vostè un autor de primera.
El que vostè ha escrit farà ba-
tegar cors. Seria ardu trobar què
dallar, des del primer full
a l'ultim, perquè són capítols tan
fins, els darrers de la novel·la,
que costa trobar-hi res de sobrer.
Espero sincerament que per-
severi en la seva obra i recor-
di per sempre el gust d'escriure."

Si voleu llegir la veritable crònica, torneu al començament del text i aneu llegint només les ratlles senars (primera, tercera, cinquena, setena...) fins que arribeu al final. Ja veure-ho com tot canvia.
L'apreciat Albert Rossich em va fer arribar, ja fa una pila de mesos, un exemple de doble text anònim en espanyol que havia localitzat al manuscrit 1141 de la Biblioteca de Montserrat (p. 345). L'original proposta, que Rossich considera anterior a 1807, duu per títol "Copia de la carta que cierto sujeto escribió a una señora para certificarla del amor que la profesaba". Llegint-ne només les ratlles senars la lloança desmesurada amb què l'autor obsequia la dama esdevé una càustica repassada per tots els seus defectes. La deixa com un drap brut, vaja. Val a dir que molts exercicis d'estil com aquests ens reafirmen en la nostra vella voluntat de llegir entre línies.

dijous, 13 d’abril del 1995

Numerologia reial

Ja no fem cas dels auguris. Les boles de vidre no ens convencen i tot va massa de pressa. Però els bojos per la numerologia han invertit molts esforços per fer quadrar dates que els permetin mostrar la seva perspicàcia oracular. Normalment exhibeixen les seves equacions després que la història ja ha dit l'última paraula. Així, quan la ràdio va deixar de parlar de Franco (fa ja 20 anys!), molts van començar a brandar la suma de les dates exactes d'inici i acabament de la Guerra Civil (18-7-36 + 1-4-39= 19-11-75) per demostrar que la mort de Franco era previsible. Com sempre, l'equació requereix un petit ajustament sense importància (del 19-N al famós 20-N) que aquí es justifica pel secretisme mèdic que envoltà la fi del dictador.
El juny de 1854, un numeròleg parisenc va publicar en l'opuscle El cometa i la mitja lluna un aritmograma centrat en l'emperador rus Nicolau I. Prenent l'any de la coronació (1825) el simpàtic numeròleg hi suma els quatre dígits que el componen (1+8+2+5). 1841. Llavors s'ho fa venir bé per dir que aquesta data representa el màxim domini de Nicolau I a Europa i a Orient. Repeteix l'operació (1841+1+8 +4+1) i en resulta l'any següent a la publicació de l'opuscle (1855). El numeròleg, tot augurant algun important esdeveniment, escrivia: «Què serà 1855? Aquest és el secret de Déu». Els llibres d'història diuen que Nicolau I va morir el 2 de març de 1855.
El mateix mètode, en format múltiple, ha estat aplicat a la figura de Napoleó III. Afegint a 1852 (any en què fou proclamat emperador) els dígits dels anys del seu naixement (1808), del de l'emperadriu (1826) i del seu reial casament (1853), ens surt sempre 1869. Justament l'any de la seva caiguda. És clar que això de la numerologia reial no és ben bé una ciència exacta, però els seus practicants no s'arronsen. Quan els anys no concorden el numeròleg s'empesca altres combinacions. Un tal M. Cahaguet, en un volumet del XIX sobre descobriments arcans de la vida futura, reprodueix un heterodox aritmograma de Lluís XVI que parteix de l'any de la coronació (1775) i s'entesta a anar a petar a l'any de la mort (1793). Per aconseguir-ho, suma els dígits del dia exacte de la coronació (11 de juny), els del seu ordinal reial (XVI) i els del nombre d'anys que va regnar (18). Efectivament, 1775+1+1+1+6+1+8=1793. Tant li fa la flagrant paradoxa de saber els anys de regnat abans d'establir la data de la desaparició. La qüestió és que tot quadri.
També n'hi ha de tan obsessius com les retransmissions de la boda de la Infanta. Per exemple, la relació inexorable entre el catorzè Borbó (Enric IV) i el número catorze. El tal Enric va nàixer el 1553 (les xifres del qual sumen 14), 14 segles, 14 decennis i 14 anys després de la mort de Crist (uf!); el batejaren el 14 d'agost; el seu aniversari era el 14 de desembre; va morir el 14 de maig (de 1610, ui!, tot i que és divisible per 14); va viure 4 vegades 14 anys, 14 setmanes i 14 dies; va guanyar la batalla de Tory el 14 de març (de 1590, o-oh!); la seva segona dona fou Maria de Mèdici, nascuda el 14 de maig; li va nàixer el Delfí 14 dies després (ep!) del 14 de desembre; un 14 de maig van promulgar l'edicte que ordenava la prolongació del carrer de Ferroniere, que és on morí; Ravaillac el va assassinar el 14 de maig, 2 vegades 14 hores (bah!) després d'haver entrat la reina a l'església de Sant Dionís per a la seva coronació; Ravaillac pujà al patíbul 14 dies després de la mort del rei. Algú ens podria aclarir quina refotuda relació tenia el 18 de març de 1995 amb el número 14?

dijous, 6 d’abril del 1995

Cuina eròtica

Farts de la cuina de mercat i d'altres subtileses lèxiques de les cartes dels restaurants locals, molts catalans s'han abocat amb entusiasme a la cuina exòtica. El boom és notable. Recorda els del snack-bar, la pizzeria, la creperia, la trattoria o els xinesos de nom imperial (que la seva proliferació ha desexotitzat). Ha nascut una nova forma de col·leccionisme que reuneix a taula els amants de la música ètnica, els fans del viatges d'aventura i els socis de SOS Racisme. Lentament, les nostres ciutats s'omplen de restaurants dits exòtics mentre el pa amb tomàquet queda reclòs a les cadenes tipus Pans & Company i la botifarra a l'entranyable cadena Can. Josep Maria Romero i Jordi Puig, que fa dos anys ja havien ajudat a fixar el fenomen en una usadíssima guia de restaurants exòtics de Barcelona editada per La Campana, reincideixen ara amb un volum magnífic que recull més de 150 «receptes fàcils de fogons llunyans»: El llibre de la cuina exòtica (Altaïr, 1995).
És aquest un llibre imprescindible per al seductor amant de l'estalvi, per al viatger previsor i per a les parelles que menen una vida sexual rutinària. I això últim no és gens gratuït. Una lectura atenta del receptari demostra que un canvi a la coberta que transformés la cuina exòtica en cuina eròtica no fóra cap desori. D'entrada, sorprèn topar amb receptes turques com les Cuixes de senyora (amb xai picat, nous picades, menta fresca i prou pebre per provocar un alçament al Topkapi) o L'imam es desmaià (que conté, entre d'altres vegetals, dos alls picats i tres-cents grams de tomàquets pelats i picats).
Però les majors sorpreses són els falsos amics que ens endinsen en una certa dimensió orgiàstica. Un àpat a la japonesa pot constar d'una sopa (amb fineses com sake, tallarines d'ou, brots de soja, porc rostit o col xinesa picada) i un plat de vedella (amb cebes tendres, api, xampinyons, sèu de vedella...) Els innocents nipons anomenen Lamen la sopa i Sukiyaki el segon plat. Segur que n'hi ha per llepar-s'hi els dits. Igual com deuen fer, a l'altra banda del Pacífic, els peruans, amb el seu explícit Chupe de gambes (gambes, ous rojos de peix, bitxo mòlt, pebrot vermell picat, pèsols congelats...)
Val a dir que qualsevol recargolada interpretació eròtica de la tortilla mexicana, el curri de patates tibetà, la carn freda portorriquenya o la mussaka grega ultrapassa els més elementals límits del bon gust, però als malpensats no deixa de sobtar-nos que dos dels complements més repetits a les receptes siguin, precisament, el clau i el cardamom.

dijous, 30 de març del 1995

Ortotipografia

A la vella plana el panorama és literalment desolador. Una plaga inesperada de ratolins cibernètics ha agafat per sorpresa els pobres tipus romans. En un tres i no res, els marges s'han vist inundats d'àvids teclistes indocumentats a punt per escometre les línies enemigues amb moviments tàctics impecables. Les forces d'ocupació han seguit el guió amb fidelitat absoluta. Han pres els punts estratègics des d'on es domina tota la plana i, amb les primeres clarors, han foragitat els pocs caixistes canuts que encara resistien. Els perseguien per tots els marges brandant els seus ratolins letals amb entusiasme. Els barraven les vies de tornada, subratllant així la seva insultant superioritat en la línia de foc. La plana major d'Athor ha claudicat sense condicions. Els endormiscats tipus romans s'han endut una sorpresa majúscula. Per més que han intentat ordenar-se i articular una defensa eficaç, s'han quedat a les beceroles. El fet és que els nouvinguts han vençut abans d'aconseguir cap pronunciament favorable. Les nodrides hosts invasores han transformat la possible lluita en una pura il·lusió òptica. I tot això, sense passar-se en cap moment de la ratlla.
Val a dir que la incursió enemiga ha deixat la plana en estat de coma. Quan han acabat els combats, la cridòria general dels ratolins ho ha inundat tot amb una bulliciosa música sense lletra. Lluny de lliurar-se al pillatge indiscriminat, els invasors han estat selectius i s'han endut tots els tipus lletrats de la comunitat cap a les seves naus cibernètiques. Són conscients que, si només és feta per àgrafs, la reorganització social de la plana serà una tasca complexa i interminable. Per això s'han endut els elements més significatius cap al seu disc. De mica en mica, han anat desfilant la Guiomar, en Citard, en Barrabàs Puntí Coma, el vell El·ladi, Ali Fad, el venerable Klaus d'Athor... En entrar a la nau enemiga, els xerraires fills de na Guio —coneguts per tothom com els Guionets— han deixat anar un llarg uaaaau d'admiració. Aquesta invasió gens subtil provoca grans interrogants entre els lletrats. Una veu cibernètica els ha convidat a adaptar-se a la nova situació sense reserves. Tenia un accent metàl·lic. ho voleu, podeu convertir aquest indret en una ciutat il·lustrada. De lletra ja en sabeu. Només us cal posar-vos a treballar. La veu tan aviat sonava greu com aguda. Algú ha deixat anar que els amos dels ratolins tenen molta barra i s'ha produït un silenci tens. En Puntí Coma ha adreçat una mirada interrogant a les seves joves nebodes, però li ha semblat que les Cometes s'hi trobaven a gust.
Llavors s'han esvaït tots els dubtes. Han aparegut Josep Maria Pujol i Joan Solà amb un llibre blanc-i-roig sota el braç: Ortotipografia (Manual de l'autor, l'autoeditor i el dissenyador gràfic (Columna, 1995). Tots els tipus han respirat. Malgrat l'aclaparadora irrupció dels ordinadors personals que transformen l'art de l'edició en la perillosa autoedició, algú ha decidit posar eines a l'abast dels desconcertats per fer-los capaços d'esmenar la plana. El nou lliurament del tàndem Pujol/Solà cau en el moment més oportú, quan a la plaga dels dissenyadors folls (qUE cOM a mÍNIM sOVINT iNVENTEN eXCUSES i-Ma-gI-Na-tI-Ves Per Justificar Qualsevol DisBauXa tipoGràfica) s'hi afeigeixen els estols d'incompetents cofois que claven queixalada amb delit als menús d'un QuarkXPress o un PageMaker per oferir-nos autèntics desastres. Un sol mot, palindròmic, defineix l'abast precís del que hi trobareu en aquest exhaustiu volum d'Ortotipografia. Comença amb te i només té tres lletres.