Que bec anís, Harry?

Cave Canis, la nova proposta periòdica de l'equip que editava Àrtics, va camí de transformar-se en la salvació dels maltractats professors de llatí. És previsible que la secció de cartes al director de l'AVUI s'ompli d'indignats correctors llatins disgustats per la transgressora patinada. Cave canem, cave canes, cave canibus... El desori recorda el que suscitaren els Boixos Nois en la seva obstinada defensa del grèvol. Però vaja, passem plana. Segur que Víctor Ripoll, comentarista habitual d'errates a El Temps, ja hi dirà la seva.
Harry Mathews és un escriptor discret. Novaiorquès, fill d'un gran arquitecte del Manhattan emergent, emigrant com tants d'altres per culpa d'un tal MacCarthy, usuari dels 50 a la Mallorca de Graves i finalment afrancesat. Mathews s'instal·là a Mallorca a la mateixa època que Anthony Bonner, l'ara lul·lista de renom internacional, però només s'hi quedà un parell d'anys. La francofonia aviat l'estiraria cap al París de l'Oulipo.
L'escriptor francès Georges Perec és una peça fonamental en la carrera literària de Mathews. Després de 25 refusos editorials Perec avalà la seva primera obra El nàufrag de l'estadi Odradek i la traduí al francès. L'última —The Journalist— acaba de sortir a Boston, editada per l'exquisit David R. Godine. Va d'un paranoic que pretén abocar/evocar cadascun dels seus actes quotidians, fins i tot els més minúsculs, en un diari que acaba prenent unes proporcions majors que la seva pròpia vida. The Journalist és un magnífic exemple literari de la tragèdia cartogràfica dels mapes a escala 1:1.
Fa un parell d'anys vaig topar amb una peça que Mathews havia dedicat a Perec a finals dels setanta. La narració es diu The dialect of the tribe. Un lingüista escriu a un col·lega per parlar-li del descobriment d'un article anomenat Kalo Gap Pagolak ("transformació màgica del pagolak"). L'estudi versa sobre una llengua desconeguda que només parla una petita tribu d'indígenes del nord de Nova Guinea. Aquesta estranya parla, anomenada pagolak, té la particularitat de ser literalment intraduïble. El mètode que els indígenes utilitzen per comunicar-se amb les tribus veïnes excita la curiositat del lingüista. "El més remarcable d'aquest mètode és que produeix traduccions que els oïdors forasters poden entendre i acceptar, però alhora els n'oculta el significat original".
En el decurs de la narració anem descobrint les interioritats de la llengua pagolak, fins al punt que acabem per assumir-ne un munt de vocables. Al final, Mathews reordena els sintagmes esparsos que ens ha presentat, comentats pel seu apassionat personatge, i clou el relat amb un text de longitud notable en pagolak que emergeix davant dels nostres ulls esbatanats. El text és del tot simètric. Un palíndrom perfecte.
La meva "traducció" catalana d'aquest cant a la intraduïbilitat és un dels gossos de la discòrdia a Cave Canis. Només la trobareu a Barcelona, a la llibreria Noah, Noah del Palau Macaya.