dijous, 17 de juliol de 2003

Kaoisme i òpera

Tal com va el món, no resulta gens estrany que el poeta de les Terres de l'Ebre Tomàs Camacho hagi decidit recuperar un llibre antic de la seva època kaoista: "K & O (Poemes kaoistes)". Com que els poemes visuals de Camacho subverteixen l'OK amb què alguns ens volen fer combregar, per parlar-ne convé començar pel final. Mai fins avui no havia topat amb un colofó com el d'aquesta edició que els valencians "navarresos" (de Navarrés) de les edicions "Babilonia" (babiloni@xatired.com) han inclòs a la seva col·lecció "Pliegues de la Visión". Fa així: Aquest "Pliego de la Visión" es va començar a imprimir en Agost de 2001 i es va acabar en Juny de 2003 amb una impressora Deskjet 1220 i paper conqueror gris de 110 grs/m2. S'han editat 100 exemplars numerats del 001 al 100". Dos anys per cent exemplars! Això sí que és "work in progress"! O més aviat "print in progress".

El poemari kaoista de Camacho té mig centenar de pàgines que inclouen el manifest fundacional del kaoisme, nascut molt abans que el col·lectiu okupa associés la radicalitat a la ca. L'autor hi inclou la fotocòpia d'una autoentrevista, teclejada segurament amb una Olivetti de les que usava Monzó a primers dels vuitanta i amb una voluntat de subversió ortogràfica propera a la d'alguns contes de Cortázar: "Kom ba néixer el kaoisme? per kasualitat kom kuasi tota kosa ke neix. La idea ba ser d'una amiga i des d'akell moment la febre kaoista em ba prendre, tot ho beia des de la ka i la o. Tota kosa pot expressar-se amb akest sistema binari". La resta del llibre és una prova d'aquesta alternativa binària als zeros i els uns de l'era digital. Hi juguen el seu paper marques com Okal o Kodak, escriptors com Kafka o JRJ —el foll de les jotes— i referents com Euskadi, el cor del qual és una K. Amb una K i dues os el món pot funcionar (OK), no funcionar (KO) o anar fent la viu viu (KOO: Caos). La K és destral i sageta. Potser per això els poemes kaoistes de Kamacho, vistos avui, semblen troballes arqueològiques excavades al pàrking d'una zona comercial.

El comiat estival de la secció enigmística va també a còpia de troballes. En aquest cas (KK?), les solucions operístiques al repte del "nòmer clus" que vaig plantejar fa unes setmanes amb un text de la verbívora Julieta Sunyol que va deixar KO molts lectors. La seva nota manuscrita en un pentagrama ocultava diversos títols d'òpera, que aquí es poden deduir llegint les lletres en majúscules: "Estimat Giuseppe, aquesta destinació encara no l'he pAÏDA, tinc tos de gos (TOS CAnina), els dispensaris SÓN AMBULAtoris i jo no em puc atiPAR SI FALta SAL O MEnjant només enciams. Des de la finestra de l'HOTEL LOcal puc veure aquesta escena que el FALS TAFetà no amaga: una nena sola plora al carrer. Pobra criatura, és ORFE O té pares? Es van aTURANT DOTze persones però de tan TRISTA NI SOLDAts de plom ni PALLASSOS la consolen. La gent no esCARMENta i ho van intentant. Res, no calla. Finalment baixem al carrer i —que BO!—, HEM aconseguit que es distregui!... És ben bé que VAL QUI RIAlles encomana... Ja veus, ma vida ben distreta, oi? En fi, fins la prOPERA! Petons! Joan RIGOL, ETÒleg". Entre el caos i la lírica, que tingueu bon estiu!

dijous, 10 de juliol de 2003

Exorcismes d'estiu

Cal saludar amb joia la reedició en butxaca (a Punto de Lectura) d'un dels llibres més eclèctics del cubà Guillermo Cabrera Infante. Es tracta de "Exorcismos de estil(l)o", un llibre excel·lent per llegir a l'assalt, ni que sigui a salts. És un producte natural dels anys setanta, que barreja gèneres amb gran desimboltura i sense cap complex. Hi prima la idea de la dessacralització pròpia dels grans autors. Les pàgines 16 i 17 gairebé són en blanc. Només s'hi llegeix "Literatura es todo lo que se lea" a pàgina esquerra i "como tal" a la dreta. A la pàgina 40 hi ha un poema fluvial que conté la tira de rius ocults per homofonia. Comença "Je Thames/ La Seine está servida..." A la 48 una veritable troballa: "Palindrama. Nada, yo soy Adán". La página 60 conté un dens paràgraf sobre Mallarmé en el qual cada línia acaba amb una paraula malsonant per culpa de la separació sil·làbica (pene-, caca-, Chi-, ano-, Singa-, Orino-, paja-, cono-, putu-, pinga-...) Cabrera bateja la proposta de manera inequívoca: "Pornografismos". A la 89 hi ha un paràgraf que duu per títol "Peri Phalos". Comença per "Polla, picha, pija, pico, pinga... ", conté quaranta-tres variants castellano-cubanes per nomenar el vit i acaba "y casi siempre, cosa curiosa, el nombre está en femenino".

El títol del llibre parteix dels exercicis d'estil de Queneau. Cabrera ha jugat sempre amb referents reconeixibles a l'hora de titular. A "Vidas para leerlas" subvertia les "Vides paral·leles" de Plutarc, i a "Mea Cuba" s'acostava a la culpa llatina. Aquí Queneau no és només un pretext. És també el model per explorar molts dels mètodes d'escriptura condicionada que el francès va incloure al seu llibre fundacional. Així, a "Adeherencias" Cabrera inventa delicioses paraules maleta en un format proper a l'equació: "Tirar y anarquía: tiranía"; "perverso y divertido: pervertido"; "casa y asado: casado". La fusió d'elements és també la clau d'alguns poemes breus com "Bibliografismos: El Arcipreste de Hitaca/ Lope de Verga/ Machado about nothing". Una de les seccions del llibre és més narratiu. Seccions com les "Fábulas rasas", els "Marxismas" o les "Metáforas metafísicas" contenen proses disbauxades de longitud variable que van de l'aforisme al conte, sense perdre mai la tensió verbívora. Tampoc hi falten minipeça teatral, com "Cena y escena (diálogo presocrático en un acto y tres escenas)" i d'altres textos que completen el potpourri, tal com el mateix Cabrera el defineix en un estrambòtic "epilogolipo".

Abans, però, tanca el volum una secció poètica que sempre m'ha subjugat per la seva aparent senzillesa. Cabrera la titula "Carmen figuranta" i la componen una trentena de poemes hiperbreus que juguen amb la disposició tipogràfica dels seus mots sense acostar-se al cal·ligrama. El primer ja marca el to. S'anomena "Canto pisano" i el componen les lletres de "torre" en disposició vertical inclinada, a la manera de la famosa construcció de Pisa. Un dels que, en la seva simplicitat, sempre m'ha cridat l'atenció es compon també d'una sola paraula. Sota el títol "Posibles riesgos del helio", Cabrera tecleja dues os com dues boletes (o o) flotant per damunt del mot d'on s'han desprès (gl b s). El meu favorit, però, és un notable exemple de decapitació (o afèresi). El títol sembla extret d'un manual d'urbanitat per a criatures: "Reglas de higiene". El poema fa així: "Mano/ano/no".

dijous, 3 de juliol de 2003

L'últim palíndrom

Des d'aquesta mateixa columna he recomanat moltes vegades (¿manta?) una publicació quasi clandestina anomenada "Semagames". És el butlletí del Club Palindròmic Internacional, que va tenir la seva seu social a Vilallonga del Camp fins que Ramon Giné, que n'era l'editor i l'alma mater, va morir ara fa mig any. Sever revés. Durant molt de temps Giné havia estat el responsable de l'edició d'aquest peculiar butlletí dedicat a les paraules capicua en totes les seves facetes. Concretament des del número 2 fins al 57. Ara Josep Maria Albaigès —creador de "Semagames" fa més de vint anys— i Jesús Lladó —un dels grans palindromistes sorgits en tots aquests anys d'emmirallar mots—, han publicat un número especial de l'estrambòtica revista dels mots que venen i van, com ara cuc, radar o malaialam. És el "Semagames" número 58, dedicat a la figura del difunt Giné, amb tot de materials pendents que el sarralenc tenia al calaix, i amb una crida explícita als palindromistes del món per veure si volen formar part del nou consell editor. Lladó i Albaigès es neguen a donar per acabat el periple capicua de la seva publicació. Les seves paraules endolades prenen la ruta natural: "Els semagamistes, que estimàvem en Ramon i estimem la seva obra, no podem permetre que aquesta s’extingeixi. Queda molt per fer, i cap homenatge a la seva memòria millor que continuar amb l’obra que ell mantingué sense defallir durant tants anys". La proposta concreta seria formar un comitè de redacció d'unes sis persones que es comprometés a enviar dues col·laboracions anuals com a mínim, canalitzades a través de Jesús Lladó. És un SOS en tota la regla. Essa o essa. Els dos semagamistes supervivents donen els seus e-mails a veure si un munt de palindromistes inquiets se'ls ofereixen: jalbaiges@caminos.recol.es i jesusllado@racclub.net. Tots els voluntaris que obtinguin per aquesta via seran de fiar. Perquè, i d'això n'estic convençut, de palindromista "se n'és o no se n'és" (un dels pocs palíndroms originals que he aconseguit inventar després de dècades d'afició; un altre és la manipulació de la màxima de Shakespeare que fa: "ser o no res", minsa collita).

Mentre no arriba el setè de cavalleria palindròmica, aquest exemplar del (S 58) ens apaivaga la set capicua amb més material d'anada i tornada. A banda dels articles necrològics de rigor (mortis), hi ha unes quantes peces interessants dels dos factòtums actuals de la revista. Lladó escriu sobre palíndroms musicals i fa una interessant repassada del santoral des del punt de vista dels capicues. Albaigès, per la seva banda, especula sobre la palindromia numèrica i també aprofundeix en els pangrames (frases que contenen totes les lletres de l'alfabet). Algunes altres de les peces més atractives d'aquest número 58 són els palíndroms castellans en construcció de José Luis Alonso de Castro, una curiosíssima aproximació de l'anglès David Howe a la palindromia dels escacs ("Palindromic Chess") i una tria dels palíndroms sil·làbics de la xilena Sylvia Yuan ("Los silábicos de Sylvia"). El butlletí manté la seva varietat lingüística amb preponderància del català però amb presència important del castellà i l'anglès. Res no fa pensar que "Semagames" s'acabi, però la feinada ingent del finat Giné pesa com una llosa sobre els seus successors. Palindromistes del món, uniu-vos! En paraules de l'empordanès Ernest Díaz, "l'art som: mostra'l".