dijous, 28 de juliol del 2005

Tele/Estel

El 22 de juliol de 1966 el setmanari Tele/Estel va proposar en Tísner de publicar-hi mots encreuats. Setmana rere setmana, el pare del gènere en català va començar a forjar l’estil del qual tots els crucigramistes actuals hem begut. L’autor de Paraules d’Opoton el Vell es rebel·là contra la literalitat. Va preferir emmirallar-se en els enginyosos "mots croisés" francesos abans que acollir-se a la tradició literal espanyola i va tirar pel dret a l'hora de definir —"sempre diu l'última paraula" (eco); "fa plorar els nens" (dentició); "abaixa la bandera en senyal de llibertat" (taxista)—. Després de "Tele/Estel" vindria la secció a "Serra d'Or", els "mots enreixats" al diari "El País" —que abandonà per discrepàncies polítiques en 1984— i finalment sis anys a "La Vanguardia". Una etapa que la dedicació exclusiva a l'escriptura de les seves memòries Viure i veure el va obligar a cloure el 30 de juny de 1990, quan vaig tenir l'honor de succeir-lo. El número u d’horitzontals dels primers mots encreuats catalans de postguerra amagava una paraula de deu lletres. La definició d’en Tísner feia “Dones escandaloses” i la resposta era “cridaneres”. La bullícia que desprén aquest inici joiós donà peu, mesos després, a unes trobades ben peculiars de la primera comunitat verbívora documentada. Durant els setze anys que ja dura aquesta columna setmanal d’enigmística aquí a l’AVUI diverses persones m’han escrit per parlar-me d’aquella curiosa confraria de lletraferits que es feien dir Amics del Quadret Negre. Naturalment, el quadret negre fundacional anava més enllà de les reixes. Era el que en Tísner lluïa a la cara: aquell pegat característic que li donava un aspecte de pirata excels bregat en mil batalles. Un element tan visual com el bigoti de Groucho Marx o el barret de Charles Chaplin.

Aquest mes, però, he rebut un correu que mereix ser divulgat. Fa així: “Benvolgut Màrius: Em dic Francesca Nadal i formava part del grup que es dedicava a resoldre —o no— els mots encreuats de Tele/Estel que s’empescava l’enyorat Tisner. Cada primavera fèiem un àpat de germanor i es feien amistats i ens ho passàvem bomba, i per sorteig un dels assistents es quedava l’escut de T/E per custodiar-lo durant l’any. Malauradament , l’any que em va tocar a mi, va ser l’últim any de T/E, i també l’ultima ocasió que ens vàrem reunir. Jo ja tinc 83 anys i molt em temo que els meus fills no estaran interessats en aquest objecte. Quan vaig assabentar-me de l’homenatge a Tisner —hélas, massa tard per anar-hi— vaig pensar que potser a algun afeccionat li agradaria de guardar-lo. És un escut de fusta en forma d’estel, d’un gruix de 2 cm. Fa 58 cm d’alt i 36 d’ample i al mig porta una T de metall martelé, rodejada de quadres blancs i negres. La cua és una cadena metàl·lica de 70 cm. No recordo quin artista se’l va inventar —té molta gràcia— però era un de nosaltres. He pensat que tu eres el més indicat per fer córrer aquesta proposta.” Això faig. És probable que algun supervivent de la confraria del Quadret Negre, o de Tele/Estel, ens en pugui aclarir l’autoria. El meu suggeriment és que aquest escut històric acabi a Figueres, al Museu del Joguet de Catalunya. Des que, amb l’Oriol Comas i el Miquel Sesé, hi vam muntar una exposició sobre la història dels crucigrames, el Museu hostatja un complet Cens de Crucigramistes que recull dades i mots encreuats d’un munt de crucigramistes catalans del segle XX. Aquesta tardor, en les periòdiques presentacions dels llibres de crucigrames que publiquem amb el Pau Vidal, potser serà un bon moment per convidar la Francesca Nadal a mostrar-nos aquesta petita joia de l’enigmística catalana. Bon estiu a la graella.

dijous, 21 de juliol del 2005

L’altre cas Scala

Eduardo Scala (Madrid, 1945) és un poeta experimental que porta anys treballant en una regió fronterera que limita amb la poesia visual i la literatura potencial. Les seves tres activitats fonamentals l’emparenten d’una manera radical amb Marcel Duchamp, perquè el poeta Scala també exerceix d’artista i de jugador d’escacs. La seva obra multiforme ve, paradoxalment, concebuda amb una mentalitat força unitària que desemboca en un il·limitat Cántico de la Unidad. Siruela li va publicar un quart de segle de poesia (1974-1999) i Bitzoc va dedicar un número monogràfic a la seva obra. Jo destacaria títols com SOLUNA (1977 i 1993) o Libro de la Palabra de Las Palabras (1997). De Scala convé apreciar el seu treball per anorrear límits, en una línia que troba notables concomitàncies en poetes catalans com Vicenç Altaió o Carles Hac Mor. Un dels seus treballs més recents és un poemari molt especial que duu per títol LAVS DEO. Scala el va publicar el mes de març de 2004 a la impremta madrilenya de José Manuel Martín i se’n van fer 490 exemplars. Cada llibre conté catorze pàgines. Cada pàgina un sol vers de set lletres. Tots els versos estan compostos amb les set lletres del psalm LAVS DEO. En definitiva, és un llibre de 98 caracters que emanen d’un alfabet reduït a la suma del Trivium i el Quadrivium que, en català, origina la feliç expressió dels setciències. Set són les úniques lletres que Scala fa anar al seu assedegat LAUS DEO. Catorze són les pàgines. A més, es poden recombinar, degudament retallades, segons els gustos del lector.

Dit i fet. El mes de febrer d’aquest any 2005 Eduardo Scala va esparracar tres exemplars del seu llibre. Va firmar els catorze versos-pàgina d’aquests tres exemplars i transformà d’aital faisó quaranta-dues pàgines prèviament enquadernades en quaranta-dos fulls volants. L’autor de la celebrada La tienda de palabras Jesús Maria Marchamalo ha tingut la gentilesa d’enviar-me la pàgina VE AL DOS del tercer llibre esbudellat pel nou Jack de les lletres madrilenyes. La veritat és que no sé què fer-ne. La tinc dins d’un sobre beix matasegellat, enganxada en una cartolina granatosa que duu una etiqueta explicativa impresa al dors que conté tots els altres versos que no tinc. La signatura i les dades bibliogràfiques hi figuren anotades en llapis del número tres. ¿Hauria de buscar algun exemplar complet del llibre del qual fou despresa? ¿L’he d’encabir plana entre les ídem d’algun dels llibres de Marcel Duchamp dels que corren per la biblioteca de casa? ¿La guardo a l’arxiu d’anagrames? ¿L’encabeixo en les capses sempre goludes dels 9 números de Cave Canis que encara conservo? Me la miro i me la remiro sense saber què fer-ne. Però abans de prendre cap determinació, decideixo rellegir l’obra completa de catorze versos en castellà:

DO SELVA
LEDO VAS
DO SALVE
VED LOSA
VED OLAS
VE AL DOS
DOS ÉL VA
LEVADOS
DOVELAS
DEL VASO
LAVÓ SED
SED OVAL
SOL VADE
i
LAVS DEO

La veritat és que, en llegir el nou cas Scala em VE DOL SA per les avantguardes històriques transformades en aquest incipient segle XXI en recontravantretrovanguardes o similar.

dijous, 14 de juliol del 2005

Ara fa vuitanta anys

D’avui en onze farà vuitanta anys que la publicació patufista El Virolet va publicar els primers mots encreuats en català. L’invent anglosaxó tot just acabava de travessar l’Atlàntic i Europa n’anava plena. Els diaris anglesos van ser els primers de reproduir-ne, però en qüestió de mesos es va escampar el virus entre totes les llengües europees. El català no en va ser l’excepció. La setmana del 25 de juliol de 1925 El Virolet, llavors en el seu quart any de vida, va incloure al número 186 de la revista una graella 7x7 dibuixada a mà alçada, amb onze quadrets negres i les ratlles una mica tortes. El títol, per influència francesa, deia Mots Creuats i les definicions eren presentades rere dos adverbis: Horitzontalment i Verticalment. Gràcies a la gentil col·laboració del figuerenc Museu del Joguet de Catalunya fa uns anys vaig aconseguir localitzar-ne un exemplar i ara, per commemorar-ne les vuit dècades, reproduïm aquest encreuat primigeni amb el també crucigramista Pau Vidal en el pròleg del nostre tercer llibre conjunt. El d’aquest estiu es diu Els 66 crucigrames més lletrats més 3 de lletruts (Empúries, 2005) i va ple de crucigrames que posen entre reixes a llibreters, editors i autors en aquest any del Llibre i la Lectura. Això dels lletruts és perquè, a banda de la nostra ració periòdica d’encreuats, aquest cop temàtics, hem convidat tres altres escriptors a col·laborar-hi amb un crucigrama cadascun. Han estat Josep Pedrals, Jep Ferret i Jordi Cussà, dos poetes i un novel·lista, els qui d’entrada s’han aventurat a conrear un gènere tan especialitzat com els mots encreuats. Els asseguro que se’n surten molt bé.

Quan preparàvem aquest tercer llibre vam quedar tan fascinats per tot el que envoltava aquell primer especímen de crucigrama que al final hem reproduït sencera la pàgina d’El Virolet on va sortir publicat. Resulta emocionant llegir les instruccions d’ús del joc que el seu anònim autor va redactar aquell ja llunyà 1925: “Per a solucionar els problemes de mots creuats, cal cercar paraules el número de lletres de les quals coincideixi amb el número de quadrets blancs que hi ha des d’un quadret negre a un altre. Així si hi ha tres quadrets blancs, té d’ésser una paraula de tres lletres i si n’hi ha cinc, de cinc, etc. Les paraules cal cercar-les d’acord amb les indicacions que acompanyen el problema. Les indicacions agrupades on diu horitzontalment s’han d’escriure en sentit horitzontal. I les agrupades on diu verticalment són les de les paraules que s’han d’escriure amb una lletra sota d’altre o siga que s’han de llegir començant per dalt”. El mecanisme —el problema, que en deia el seu primer conreador— ha assolit un nivell de coneixement tan alt arreu del món que resulta xocant haver d’explicar com funciona. Aquests primers Mots Creuats catalans, anteriors als que després faria el mestre Tísner a La Publicitat, van sortir publicats al costat de facècies tan diverses com un recull d’ombres xinesques, la recepta per fer confitura de tomàquet o un jeroglífic de gran actualitat: es veu un home feliç que afirma haver tret la rifa; la pregunta és “una població del nord de Lleida”. La solució remet a la Bruixa de Sort, és clar, anys abans que el gran Xavier Gabriel se l’empesqués.

El que no tenim, però, és la solució d’aquest primer crucigrama, de manera hem decidit llançar el repte als aficionats que vulguin enfrontar-se als mots encreuats més antics descoberts (fins ara) en català. Tots els que s’atreveixin a quadrar aquest primer 7x7 podran enviar la resposta al correu crucisambenigma@grup62.com aquest estiu i seran degudament recompensats.

dijous, 7 de juliol del 2005

Sense pols a la llengua

Rudolf Ortega té trenta-cinc anys i fa de lingüista. L’únic que havia publicat era un Diccionari de futbol que desconec, però ara acaba de treure a Empúries un llibre molt recomanable: Sense pèls a la llengua (Crítica irreverent a la qüestió del català). Són vint-i-sis bons articles plens de consideracions lingüístiques que porten títols dignes de les novel·les negres de Sue Grafton —G de Gran Germà, U d’Unitat de la Llengua, A d’Auguri, N de Norma, Y d’Espanya, I d’Integració…— i estan escrits amb una gran destresa dialèctica. Es nota que Ortega pertany a una generació que ja va anar a la universitat a estudiar, amb el discurs de la normalització coll avall i la sana pretensió de guanyar-se la vida exercint de professional de la llengua catalana. La irreverència anunciada a la portada és relativa, sobretot perquè els reverends habituals semblen haver dimitit en massa, però és ben cert que algunes de les idees exposades tenen la virtut d’aportar aire fresc —els preveres potser en dirien frescal— a un dels debats més carregosos de la transició. Ortega es permet començar el llibre (A d’Auguri) dinamitant sense manies el discurs més nihilista sobre el futur del català, i el millor del cas és que la seva veu ni sona cavernària ni institucional ni desinformada. La naturalitat amb què exposa la convivència del català amb el castellà (B de Bilingüisme) també és destacable perquè l’allunya de les dues idealitzacions monolingües perpetrades pels nacionalismes català i espanyol. L’últim article (Z de Zamenhof) el situa en la tradició llibertària catalana, amb un hipotètic idioma europeu que s’assembla molt a l’europanto de Diego Marani en comptes de l’històric esperanto.

El llibre, sempre amè, barreja diversió i reflexió. Hi apareixen moltes anècdotes, però no hi falten les categories. Pot semblar anecdòtic que el català sigui l’única llengua del món que no pot anomenar taliban els taliban —plural de talib en paixtu— perquè la normativa, sembla que per analogia amb musulmà, ha optat per talibà. No ho és. Com tampoc és cap anècdota que un breu text notarial amb nou faltes d’ortografia en nou ratlles (O d’Ortografia) fos redactat per la notaria del senyor Lluís Jou mentre aquest era director general de Política Lingüística. Ortega tira per la ficció sindical (R de Revolta) per defensar correctors i lingüistes, un dels col·lectius professionals més maltractats. Els seus clams argumentats contra el nivell K, les campanyes, el sistema de voluntariat lingüístic i el món editorial mereixen ser escoltats. Carrega contra els tòpics, esmicola amb elegància el model de llengua dels meteoròlegs i arriba a proposar un plausible Gran Germà televisiu amb deu participants triats per criteris sociolingüistes. Decididament, Rudolf Ortega desprén l’entusiasme encomanadís de l’home de recursos que gosa ficar-se allà on no el demanen. De vegades peca d’ingenu, però ho fa amb una claredat i una ironia que desarmen la primera rèplica. Algú capaç de fer públic un error professional (M de Matxàcala) ha de merèixer tot el nostre respecte. En l’exercici de les seves funcions de lingüista en una emissora els teletips van escopir una notícia sobre Makhackala, la capital del Daguestan ex soviètic, i ell va haver d’improvisar una pronúncia. En pocs minuts la qüestió ortogràfica esdevingué ortegàfica (sic). Ortega va optar pel bell renom de Matxàcala, però després va resultar que la pronúncia abonada per les complexes regles de transcripció del ciríl·lic és Mahatxkala. Llarga vida als lingüistes que fan anar llengües sense pèls ni pals ni pols!