dijous, 30 de gener de 2003

Poètica tipogràfica

Quan escrivia “Verbàlia” vaig sentir la necessitat de trobar un conte d’Edgar Allan Poe que duia per títol “X-ing a Paragraph”. Sabuda és la capacitat de la llengua anglesa per verbalitzar qualsevol partícula i, en especial, la flaca que els angloparlants senten pels gerundis, de manera que això de X-ing em generava moltes expectatives. A més, Martin Gardner citava aquest conte com una veritable follia lingüística de Poe, de manera que el meu desig no acomplert de llegir-lo va arribar a ser malaltís. La frustració va durar molt. Massa. Fins que un lector mexicà de la versió espanyola de “Verbalia” va llegir la declaració d’impotència que vaig incloure al capítol castellà del lipograma i em va permetre localitzar el text original anglès a Internet. Llavors vaig entendre el perquè del meu atribolament passat. “X-ing a Paragraph” és un dels relats de to satíric que Poe situa en el món de les arts gràfiques. De fet, el pretext de la història és tan tipogràfic que gairebé podria anar dedicat als famosos follets de la impremta.

En el marc d’una picabaralla entre dues revistes, l’una satiritza el director de l’altra d’una manera ampul·losa, és a dir, fent servir l’exclamació “oh” al davant de totes les frases. El periodista satiritzat s’hi torna tot relacionant sardònicament l’afició que el seu oponent té per la lletra o amb la circularitat eixorca dels seus arguments. La contrarèplica de l’amant de la Maria de la O serà escriure un article pràcticament monovocàlic, que comença “So ho, John! how now? Told you so, you know. Don't crow, another time, before you're out of the woods! Does your mother know you're out? Oh, no, no!- so go home at once, now, John, to your odious old woods of Concord! …” Però l’astut robatori de tots els tipus de la lletra O per part del rival menarà a una situació de crisi insospitada. Quan el director ja ha marxat, davant la imminència de l’hora de tancament, un tipògraf veterà ordenarà el seu tanoca ajudant que substitueixi les os que li faltin per ics, sense sospitar que l’article sencer n’està plagat. I d’aquí el X-ing que acabarà amb un text devastat per un munt d’aspes en el lloc de les omnipresents os: “'Sx hx, Jxhn! hxw nxw? Txld yxu sx, yxu knxw. Dxn't crxw, anxther time, befxre…”

Ara, finalment, el lector català té el luxe de poder gaudir d’una bona versió d’aquest conte verbívor d’Edgar Allan Poe. Perquè Joan Solé ha publicat a Columna la seva impecable traducció dels seixanta-set contes que Poe va veure impresos en vida en dos volums encapsats que responen a un títol inequívoc: “Tots els contes”. La hilarant versió catalana que Solé ofereix del paràgraf oista (lliure i fidel, en la seva aliteralitat) pràcticament és més monovocàlica que l’original: “Fots fortor, John —conco sonso, pòtol tosc, gord pompós, colló foll, fofo polsós, rococó, porc ronyós—, prop nostro (propensos com som tots a olorar, honestos). No dono noms ni cognoms, prò són nombrosos, i homòfons i tot: tothom ho corrobora, John, fots fortor de porró, borratxo. Bosc ombrós, John, toca el dos al bosc ombrós de Concord…” Naturalment, la combinació entre la murrieria poètica del periodista cleptòman i la manca de senderi de l’ajudant del tipògraf, transformen aquest cant universal a la disjunció en un paràgraf pornogràficament X: “Fxts fxrtxr, Jxhn —cxncx sxnsx, pòtxl txsc, gxrd pxmpós, cxlló fxll, fxfx pxlsós, rxcxcó, pxrc rxnyós—…”

dijous, 23 de gener de 2003

Les tres fadrines

Dècades abans del naixement d’aquesta celebritat tricefàlica anomenada les Tres Bessones, entre els nostres rebesavis ja corria una facècia amb tres protagonistes femenines que es veuen embolicades per un ús arter dels signes de puntuació. La cosa va de punts volats i comes saltadores que alteren el sentit i els sentits amb les seves anades i vingudes. Allò de la sentència del tsar (perdó impossible, que l’envïin a Sibèria) que la tsarina altera tot canviant la coma de lloc (perdó, impossible que l’envïin a Sibèria).

La gràcia de l’afer de les tres fadrines és que hi ha molts signes de puntuació en dansa. Joan Amades en recull el relat al seu “Jocs de paraules i jocs de memòria” (1933) que les Edicions del Mèdol tenen la intenció de recuperar aviat en edició facsímil. La història ve protagonitzada per un fadrí murri que sovinteja una casa on hi ha tres noies fadrines (a efectes verbívors tant se val si són amigues, germanes o bessones, mentre no siguin siameses). El jove papalloneja tant de l’una a l’altra que cadascuna de les tres té l’íntim convenciment de ser l’escollida. Però el temps passa i, com que el mosso no sembla decidir-se, la tensió creix fins que al final esdevé insostenible. O sigui que, dit en llenguatge sindical, les tres afectades arriben a un acord en improvisada assemblea i emeten un comunicat en el qual insten el galant dubitatiu a mullar-se d’una punyetera vegada. Aital coerció epistolar rep satisfacció immediata per part de l’interpel·lat en forma de tres dècimes idèntiques que reben les tres fadrines sense dilació ni cap signe de puntuació: “Tres dames de gran valor/ totes tres m’han demanat/ que els contesti aviat/ quina fa patir el meu cor/ contestar és cosa d’honor/ dic que estimo la Mercè/ no la Maria que té/ del món la més gran bellesa/ no aspira el meu cor la Teresa/ que no poques gràcies té”.

Com sol passar en aquests casos, cadascuna de les tres destinatàries llegeix la lletra com més li convé, tot recuperant els signes de puntuació que considera favorables als seus interessos. La segona part de la dècima és la que conté la dosi massiva d’ambigüitat que permet el múltiple engany. La Mercè la llegeix així: “Dic que estimo la Mercè;/ no la Maria, que té/ del món la més gran bellesa;/ no aspira el meu cor la Teresa,/ que no poques gràcies té”. En canvi, la Maria, troba que la recta lectura del missatge galant és: “Dic que estimo la Mercè?/ No; la Maria, que té/ del món la més gran bellesa; / no aspira el meu cor la Teresa,/ que no poques gràcies té”. Per la seva banda, la Teresa ho llegeix encara d’una tercera manera: “Dic que estimo la Mercè?/ No. La Maria, que té/ del món la més gran bellesa?/ No; aspira el meu cor la Teresa, que no poques gràcies té”.

Naturalment, per a desesperació del fadrinam passiu i la tòpica glòria del peterpanisme, el galant encara té un cop amagat. Quan té les tres fadrines ben satisfetes i íntimament convençudes de ser l’escollida, irromp en escena amb posat rebentaire i les acusa de males lectores. Segons l’autor de la lletra aclaridora, la recta lectura de la segona part de la seva dècima és: “Dic que estimo la Mercè?/ No. La Maria, que té/ del món la més gran bellesa?/ No. Aspira el meu cor la Teresa?/ Que no; poques gràcies té”. La fórmula és aplicable als polítics als quals ponderem votar.

dijous, 16 de gener de 2003

Antanaclàssics

La primera columna de l’any anava dedicada a un hilarant diàleg que circula per Internet per exalçar la capacitat intel·lectual de George Bush. La peça aprofita còmicament la proximitat fonètica entre els noms de certs dirigents com el xinès Hu, Kofi (Annan), (Condoleezza) Rice o Yasser (Arafat) i mots anglesos tan habituals com who (qui), coffee (cafè), rice (arròs) o yes sir (sí, senyor). D’aquestes coincidències fonètiques en surt la possibilitat de perpetrar alguna antanàclasi, paraula especialment oprobiosa que en retòrica designa l’ús d’un mot en dos sentits dins d’una mateixa frase. Una de les modalitats més reeixides d’antanàclasi és l’onomàstica, perquè quan el nom d’algú té més d’un sentit cada cop que el criden es produeix l’embolic. L’argúcia és antiga. Per exemple, ja l’utilitza el mític Ulisses al Cant IX de l'”Odissea” quan està atrapat a la cova del ciclopi gegant Polifem, un dels habitants monoculars de l'illa. Per preparar-se la fugida, Ulisses li diu que el seu nom és Outis ("ningú" en grec). Quan finalment ataca el gegant per poder escapar el crit de Polifem (“Ningú” m’ataca!) no alerta gens els seus monstruosos compatriotes. Naturalment, Homer basa tota la versemblança argumental de l’episodi en la literalitat del llenguatge, sense preocupar-se per nimieses semiòtiques com el to de veu, tan poc valorades en la seva època.

Entre els molts correus electrònics que els lectors de l’Avui han enviat arran de les antanàclasis del senyor Hu i companyia, destaca el de Víktor Bautista i Roca. En Víktor comentava la columna del dia 2 de gener i aportava una dada sorprenent. A la secció d’esports de l’Avui d’aquell mateix dia hi havia un titular que semblava escrit des de la pràctica (em permeto la llicència d’ensordir i reaccentuar l’oprobiós mot) antanaclàssica: “Nani Roma fa segon per darrere de Després al pròleg del Dakar 2003”. Anar darrere de Després fa un titular estrany que gairebé remet al Chesterton de l’home que fou dijous, però el tuf de corrector automàtic que desprèn el Després majúscul s’esvaeix quan descobrim que efectivament existeix un motorista a la cursa que es diu Cyril Després. La meticulositat d’en Víktor i l’hemeroteca digital de l’Avui us permetran recuperar aital titular en aquesta adreça: http://www.avui.com/avui/diari/03/gen/02/pdf/03g2d53.pdf

Així doncs, en aquell primer article de l’any tres, l’atzar va esdevenir un veritable aliat de l’antanaclassicisme, com no podria ser altrament des de les pàgines d’un diari que permet demanar cada dia de cada dia l’Avui d’avui. De fet, les capçaleres dels diaris hi tendeixen, a aquestes petites ambigüitats. Són un dels pocs recers d’aquesta figura retòrica de nom tan ofensiu. Un altre són els noms de gos. Arran d’un magnífic sonet confegit per l’escriptor Jordi Puntí amb noms de gossos famosos, des de la pàgina web dels verbívors vam proposar un fòrum caní. Algunes de les aportacions dels transeünts de www.verbalia.com van ser antanaclàssiques. Per exemple, el cas d’un gos de pagès anomenat “Pregunta-li”, un nom que transforma la clàssica pregunta “Com es diu aquest gos?” en un carreró sense sortida; o un parell més per l’estil: un gos anomenat “No sé” i un altre de més directe que duu per nom “Comotú”. ¿Coneixeu cap cas d’antanaclassicisme? Envieu-lo i a veure què

dijous, 9 de gener de 2003

El bell món dels mots curts

La perspicàcia de l’il·lustrador madrileny Juan Berrio (www.juanberrio.com) ens permet descobrir una insòlita característica verbívora que fa del 2003 un any gairebé tan interessant com el capicua 2002. Resulta que “Dos Mil Tres” són tres monosíl·labs i que en castellà el 2, el 3 i el 1000 són els tres únics números monosil·làbics monovocàlics. És a dir, que el 2003 li surt molt mono. Berrio, que pel 2002 ja va fer un deliciós calendari de sobretaula amb dotze palíndroms il·lustrats, ara repeteix. Enguany ens obsequia amb un calendari 2003 il·lustrat amb dotze vinyetes per on campen els membres de la família monosil·làbica Gil: Fran, Ruth, Luis, Sol, Paz, Don Blas, el gat Bill i el gos Lu. En la corresponent a aquest gener, per exemple, els trobem de compres tot intercanviant comentaris del tipus: “¡Qué chal! Es la mar de chic/ A ver, ¿es de tul?/ Qué va, es de dril cien por cien…” A més, a peu de pàgina inclou efemèrides monosil·làbiques (18-1-1980 “The Wall” de Pink Floyd nº 1 de los Top Hits) i fins i tot un santoral monosil·làbic. El seu calendari és en castellà, però a Berrio li sembla interessant acostar-se a les llengües més properes i obre amb tres col·laboracions monosil·làbiques en gallec, euskera i català. Óscar Iglesias hi aporta un text en gallec amb el títol “Ti e mais eu” que descriu un viatge en autobús a la manera dels exercicis d’estil de Queneau. Pel que fa a l’euskera, Pello Salaburu signa un poema amorós intitulat “Zain”. El text català, que duu per títol “El bell món dels mots curts”, és del ludolingüista Ramon Giné, editor de la revista palindròmica Semagames des de Villalonga del Camp.

Giné aporta a l’operació cronomonosil·làbica de Berrio una mena de taula generadora de frases d’inspiració lul·liana. Es tracta d’una graella de 10 rengles i 8 columnes que permet cent milions de combinacions. A cada casella hi ha un o més monosíl·labs, de manera que es pot formar una frase llegint-les en ordre. Per exemple, les primeres caselles de cada columna permetrien confegir la frase “És ben cert:/ el meu/ gos /blanc, /ferm /i brut /jau /al ras” en la qual les barres separen els elements de les caselles. Les últimes de cada columna farien: “I és clar:/ doncs un/ llop/ tan/ llarg/ i fals/ té son/ al cim”. A la primera columna hi ha vuit alternatives més a “És ben cert:” o “I és clar:”, entre les quals “Molt ben dit:”, “Clar i net,” o “Ho sents?”. Les altres set columnes contenen nou alternatives monosil·làbiques a cadascuna de les parts que consten entre barres. Gossos i llops esdevenen gat, gall, ruc, porc, xai, be, bou o ós. El color blanc es fa gris, groc, blau, verd, roig… I així fins a l’última de les vuit columnes.

Giné ha construït la graella en fusta, amb regletes mòbils i dos espiells a través dels quals podríem llegir, una per una, els cent milions de frases possibles i el número exacte que ocupen en aital tirallonga del camp monosil·làbic. La frase del llop seria la número 00000000 mentre que la del gos fóra la 99999999. L’enginy de Giné fins i tot l’ha dut a confegir un eslògan per al seu monosil·labòdrom: “cent milions de frases en nou-cents quaranta-cinc centímetres quadrats”. En aquesta gran tirallonga del camp monosil·làbic, la frase que fa 2003 és inquietant. “I és clar: doncs un llop tan curt i fals té son al pis”. Entre això i que Bush és monosil·làbic, no sé pas si passarem gaire bon any.

dijous, 2 de gener de 2003

Demanar Hu

Alguns escrits més o menys enginyosos fan fortuna entre els usuaris del correu electrònic i n’obtenen una aprovació tan general que tothom els reenvia. Solen ser breus i es mouen entre l’acudit picant i la soflama política. La majoria circulen en anglès, gairebé sempre van contra algú i tot sovint ultrapassen les fronteres del políticament correcte. De vegades, però, una nevada de blanca hilaritat no del tot exempta de malícia també ens captiva. Aquest ha estat el cas d’un dels correus més enviats d’aquest hivern: un diàleg ple malentesos entre George (Bush) i Condi (Condoleezza Rice) al despatx oval. La peça, signada per James Sherman quan el reenviador no ho retalla, parteix de la convicció que Bush és més curt de gambals que un escamarlà, però la manera de mostrar-nos-ho és ben innocent. Tot engega de la seva incapacitat per escatir qui és el nou primer ministre xinès. Aprofitant que en anglès Hu (el nom del nou dirigent xinès) i Who (qui) sonen igual, el diàleg entra en un carreró circular sense sortida.

La repetició d’un mateix mot en un altre sentit dins d’una frase rep el nom d’antanàclasi. Segons el “Diccionari de figures retòriques i altres recursos expressius” de J.A. Oriol i J. Oriol (Llibres de l’Índex, 1995), l’antanàclasi més genuïna és la “reflexio” llatina en forma de diàleg on cada interlocutor dóna al mot un significat o un altre, amb la subsegüent desfermament d’ambigüitat. El text de James Sherman no neix del no-res. És una reescriptura de “Who’s on First”, un gag clàssic dels còmics Abbot & Costello, coetanis dels germans Marx, basat exclusivament en l’antanàclasi. Un entrenador de beisbol comenta el seu equip, en el qual tots els jugadors tenen noms ambigus: el primer es diu “Who” (qui), el segon és “What” (què), el tercer “I don’t know” (no ho sé) i n’hi ha d’altres que es diuen “Today” (avui) o “Tomorrow” (demà). Naturalment, la troca s’embolica a base de bé quan li pregunten “Who’s on First?” (qui juga a la primera base?) i ell respon justament “Who’s on First” (Who juga a la primera base). L’amabilitat d’Oriol Moliné i Joaquim Puntí m’ha permès localitzar aquest prodigiós gag per a la història de l’humor a: www.phoenix5.org/humor/WhoOnFirstTEXT.html.

Partint d’aquí, Sherman transforma el beisbolista anomenat Who en l’homòfon dirigent xinès Hu. Quan ella informa Bush que “Hu is the new leader of China”, el president respon que això és justament el que vol saber, ella li diu que ja li ha dit, ell no ho capta i la troca s’embolica inevitablement. L’eficàcia de l’antanàclasi es fa encara més palesa quan un indignat Bush interpreta l’educat “Yes, sir” (sí senyor) de la Rice com “Yassir” i es pensa que li parlen de “Yassir Arafat”. Quan ella ho nega ell insisteix “Then who is in China?” (llavors qui=Hu és a la Xina?) i ella interpreta Hu i torna a afirmar “Yes, sir” (Yassir). En una espiral còmica imparable, després dels afers Hu i Yassir, Bush confondrà Kofi (Annan) amb una oferta per prendre cafè i acabarà per confondre el cognom de la seva mateixa interlocutora (Rice=arròs) amb una oferta per prendre arròs amb llet. La quàdruple antanàclasi de Shermann millora el text original d’Abbot & Costello perquè ara els noms són reals i el seu funcionament homofònic és perfecte en anglès. Si algun lector vol rebre el text complet, només ha de demanar-ho per correu electrònic posant al cos del missatge Demanar Hu.