dijous, 16 de gener de 2003

Antanaclàssics

La primera columna de l’any anava dedicada a un hilarant diàleg que circula per Internet per exalçar la capacitat intel·lectual de George Bush. La peça aprofita còmicament la proximitat fonètica entre els noms de certs dirigents com el xinès Hu, Kofi (Annan), (Condoleezza) Rice o Yasser (Arafat) i mots anglesos tan habituals com who (qui), coffee (cafè), rice (arròs) o yes sir (sí, senyor). D’aquestes coincidències fonètiques en surt la possibilitat de perpetrar alguna antanàclasi, paraula especialment oprobiosa que en retòrica designa l’ús d’un mot en dos sentits dins d’una mateixa frase. Una de les modalitats més reeixides d’antanàclasi és l’onomàstica, perquè quan el nom d’algú té més d’un sentit cada cop que el criden es produeix l’embolic. L’argúcia és antiga. Per exemple, ja l’utilitza el mític Ulisses al Cant IX de l'”Odissea” quan està atrapat a la cova del ciclopi gegant Polifem, un dels habitants monoculars de l'illa. Per preparar-se la fugida, Ulisses li diu que el seu nom és Outis ("ningú" en grec). Quan finalment ataca el gegant per poder escapar el crit de Polifem (“Ningú” m’ataca!) no alerta gens els seus monstruosos compatriotes. Naturalment, Homer basa tota la versemblança argumental de l’episodi en la literalitat del llenguatge, sense preocupar-se per nimieses semiòtiques com el to de veu, tan poc valorades en la seva època.

Entre els molts correus electrònics que els lectors de l’Avui han enviat arran de les antanàclasis del senyor Hu i companyia, destaca el de Víktor Bautista i Roca. En Víktor comentava la columna del dia 2 de gener i aportava una dada sorprenent. A la secció d’esports de l’Avui d’aquell mateix dia hi havia un titular que semblava escrit des de la pràctica (em permeto la llicència d’ensordir i reaccentuar l’oprobiós mot) antanaclàssica: “Nani Roma fa segon per darrere de Després al pròleg del Dakar 2003”. Anar darrere de Després fa un titular estrany que gairebé remet al Chesterton de l’home que fou dijous, però el tuf de corrector automàtic que desprèn el Després majúscul s’esvaeix quan descobrim que efectivament existeix un motorista a la cursa que es diu Cyril Després. La meticulositat d’en Víktor i l’hemeroteca digital de l’Avui us permetran recuperar aital titular en aquesta adreça: http://www.avui.com/avui/diari/03/gen/02/pdf/03g2d53.pdf

Així doncs, en aquell primer article de l’any tres, l’atzar va esdevenir un veritable aliat de l’antanaclassicisme, com no podria ser altrament des de les pàgines d’un diari que permet demanar cada dia de cada dia l’Avui d’avui. De fet, les capçaleres dels diaris hi tendeixen, a aquestes petites ambigüitats. Són un dels pocs recers d’aquesta figura retòrica de nom tan ofensiu. Un altre són els noms de gos. Arran d’un magnífic sonet confegit per l’escriptor Jordi Puntí amb noms de gossos famosos, des de la pàgina web dels verbívors vam proposar un fòrum caní. Algunes de les aportacions dels transeünts de www.verbalia.com van ser antanaclàssiques. Per exemple, el cas d’un gos de pagès anomenat “Pregunta-li”, un nom que transforma la clàssica pregunta “Com es diu aquest gos?” en un carreró sense sortida; o un parell més per l’estil: un gos anomenat “No sé” i un altre de més directe que duu per nom “Comotú”. ¿Coneixeu cap cas d’antanaclassicisme? Envieu-lo i a veure què