Demanar Hu

Alguns escrits més o menys enginyosos fan fortuna entre els usuaris del correu electrònic i n’obtenen una aprovació tan general que tothom els reenvia. Solen ser breus i es mouen entre l’acudit picant i la soflama política. La majoria circulen en anglès, gairebé sempre van contra algú i tot sovint ultrapassen les fronteres del políticament correcte. De vegades, però, una nevada de blanca hilaritat no del tot exempta de malícia també ens captiva. Aquest ha estat el cas d’un dels correus més enviats d’aquest hivern: un diàleg ple malentesos entre George (Bush) i Condi (Condoleezza Rice) al despatx oval. La peça, signada per James Sherman quan el reenviador no ho retalla, parteix de la convicció que Bush és més curt de gambals que un escamarlà, però la manera de mostrar-nos-ho és ben innocent. Tot engega de la seva incapacitat per escatir qui és el nou primer ministre xinès. Aprofitant que en anglès Hu (el nom del nou dirigent xinès) i Who (qui) sonen igual, el diàleg entra en un carreró circular sense sortida.

La repetició d’un mateix mot en un altre sentit dins d’una frase rep el nom d’antanàclasi. Segons el “Diccionari de figures retòriques i altres recursos expressius” de J.A. Oriol i J. Oriol (Llibres de l’Índex, 1995), l’antanàclasi més genuïna és la “reflexio” llatina en forma de diàleg on cada interlocutor dóna al mot un significat o un altre, amb la subsegüent desfermament d’ambigüitat. El text de James Sherman no neix del no-res. És una reescriptura de “Who’s on First”, un gag clàssic dels còmics Abbot & Costello, coetanis dels germans Marx, basat exclusivament en l’antanàclasi. Un entrenador de beisbol comenta el seu equip, en el qual tots els jugadors tenen noms ambigus: el primer es diu “Who” (qui), el segon és “What” (què), el tercer “I don’t know” (no ho sé) i n’hi ha d’altres que es diuen “Today” (avui) o “Tomorrow” (demà). Naturalment, la troca s’embolica a base de bé quan li pregunten “Who’s on First?” (qui juga a la primera base?) i ell respon justament “Who’s on First” (Who juga a la primera base). L’amabilitat d’Oriol Moliné i Joaquim Puntí m’ha permès localitzar aquest prodigiós gag per a la història de l’humor a: www.phoenix5.org/humor/WhoOnFirstTEXT.html.

Partint d’aquí, Sherman transforma el beisbolista anomenat Who en l’homòfon dirigent xinès Hu. Quan ella informa Bush que “Hu is the new leader of China”, el president respon que això és justament el que vol saber, ella li diu que ja li ha dit, ell no ho capta i la troca s’embolica inevitablement. L’eficàcia de l’antanàclasi es fa encara més palesa quan un indignat Bush interpreta l’educat “Yes, sir” (sí senyor) de la Rice com “Yassir” i es pensa que li parlen de “Yassir Arafat”. Quan ella ho nega ell insisteix “Then who is in China?” (llavors qui=Hu és a la Xina?) i ella interpreta Hu i torna a afirmar “Yes, sir” (Yassir). En una espiral còmica imparable, després dels afers Hu i Yassir, Bush confondrà Kofi (Annan) amb una oferta per prendre cafè i acabarà per confondre el cognom de la seva mateixa interlocutora (Rice=arròs) amb una oferta per prendre arròs amb llet. La quàdruple antanàclasi de Shermann millora el text original d’Abbot & Costello perquè ara els noms són reals i el seu funcionament homofònic és perfecte en anglès. Si algun lector vol rebre el text complet, només ha de demanar-ho per correu electrònic posant al cos del missatge Demanar Hu.