dijous, 31 de desembre de 1998

Bopon Apany Nopou

Ara fa una setmana, en l'article corresponent a la nit de Nadal, vam tirar mà de l'arxiu i en vam extreure una nadala amb enigma geogràfic del poeta Josep Vicenç Foix que ens ha pervingut gràcies a Martí de Riquer. Avui, abans que la creixent dictadura del cava imposi una mena d'evanescència general provocada per les seves enterbolidores bombolletes, volem reincidir en el deliciós univers foixià per extreure'n un altre mecanisme enigmístic.
L'Àlbum Foix que Joan de Déu Domènech i Vinyet Panyella van publicar a Quaderns Crema l'any 1990 recull, a la secció "Mestres i amics", una onírica trobada del poeta amb el pintor, escenògraf i director teatral Artur Carbonell, extreta del llibre Krtu. Un Foix amb trenta anys acabats de fer situa l'encontre a la platja "en ple març calcinós" i recorda meravellat la frase de reconeixement amb què s'adreça a l'amic: "Mai, com en aquell moment, no m'havia adreçat a ningú emprant, de cop i volta, el dolç argot escolar: ¿Opoi quepet dipus Apartupur Caparboponepell? Va acostar totes dues ales al pit i amb una gran reverència va respondre: Sipi! ". Aital diàleg hauria fet les converses dels polipoetes d'avui, seguidors incondicionals de la poesia fonètica foixiana.
La conversa platgívola i platxeriosa entre Caparboponepell i Fopoix —sostingut en la "llengua de la pe"— evoca els innombrables argots infantils amb què els escolars de totes les èpoques han preservat la seva intimitat a oïdes dels mestres. Són llenguatges secrets que requereixen una certa destresa mental. Llengües deformades que compliquen el codi a la manera dels enigmes perquè els missatges emesos siguin ben difícils de descodificar. D'argots amb aquest regust escolar n'hi ha muntanyes i no té cap sentit sistematitzar-los però, a redós de Foix, n'he triat tres a l'atzar per desitjar una bona entrada d'any als lectors d'aquesta secció d'enigmística. Naturalment, en la "llengua de la pe" foixiana el canònic "pròsper any nou" faria, si fa no fa: "propospeper apany nopou".
Les tres altres opcions argòtiques triades fan així:
1) "Parlaram d'acasta manara", substituint totes les vocals per una de sola, com en els lipogrames o en algunes cançons infantils. Així, per felicitar l'any podrem sorprendre la concurrència amb un "falaç any na", "ben eny mel ne-cents nerente-ne", "bini intridi d'iny", "pròspor mol no-conts noronto-no" o "bun uny nu".
2) "Remparla de taques ramane", traslladant l'última síl·laba de cada paraula al capdavant. Així, "Bon Nadal i que tingueu una bona entrada d'any" esdevindrà "Bon dalna i que gueutin nau nabo daentra d'any".
3) "Meralrap atseuqad arenam", invertint l'ordre de les lletres de cada paraula. Així, una carrinclonada egrègia com "Us desitgem de tot cor que la imatge de l'establia us faci ben avinent que Nadal és cada dia" quedaria disfressada de conjur diabòlic: "Su megtised ed tot roc euq al egtami ed ailbatse'l su icaf neb tneniva euq ladan se adac aid".
Doncs això, bon any nou.

dijous, 24 de desembre de 1998

Nadales

Ara les dates nadalenques semblen monopolitzades pel comerç de béns materials i molta gent se'n queixa. No sempre ha estat així. Però seria absurd que si durant tot l'any els comerciants proven d'instituir diades per fomentar el consum dels seus productes ara no aprofitessin el sa costum d'obsequiar-nos els uns als altres amb tota mena d'objectes inútils. ¿O és que hi ha una nova moral que ens obliga a aplaudir la puixança de la Fira de Barcelona i a omplir-nos la boca amb la dimensió cívica de la Diada de Sant Jordi però ens fa renegar dels carrers il·luminats i les nadales insuportables que ens envolten durant tot el desembre i mig gener?
En l'àmbit literari la sorollada aquesta del Nadal ha consolidat dos gèneres: els contes de Nadal i les Nadales poètiques. Dels primers se'n solen ocupar els diaris, tot reproduint-ne de clàssics o encarregant-ne de nous a escriptors professionals. Les segones, en canvi, són més populars. Qui no té un amic poeta? Qui no ha rebut, aquests dies, unes ratlles inèdites de temàtica nadalenca? O un dibuix original o una foto artística o un enigma protagonitzat pels Reis Mags.
Alguns poetes reconeguts, de vida endreçada i Nadal familiar, han instituït la tramesa anual d'un poema. En moltes d'aquestes peces hi plana un cert virtuosisme molt proper a l'enigmística. La pràctica més freqüent és la de l'acròstic, però hi ha casos francament sofisticats. Entre els que figuren al meu arxiu de rareses sobresurt el misteri quasi místic del famós poema de JV Foix que comença "Ho sap tothom, i és profecia". Es veu que el Nadal de 1953 el mateix Foix va fer una revelació sorprenent al seu amic Martí de Riquer. Posteriorment Riquer ho ha divulgat en un article magnífic.
Parlaven de l'expressivitat dels topònims en poesia, des de Cerverí de Girona a Verdaguer, quan Foix va sorprendre el seu interlocutor amb una revelació insospitada: la sisena estrofa del seu poema ocultava un petit tresor. L'estrofa fa així:

"Els de la Vall i els de Colera
salten contents, a llur manera,
i els de la Selva s'han mudat;
amb flors de fenc calquen a l'era;
a cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
porten les mels de llur cinglera
i omplen els dolls de vi moscat".

Per descobrir el misteri cal tenir un mapa de Catalunya al davant. Primer tracem una ratlla al meridià des de Colera —al nord— fins i a Palau-saverdera —al sud— i després una altra al paral·lel des de Pau —a occident— fins a la Selva de Mar —a orient—. El que apareix al mapa és una creu perfecta amb el travesser vertical més llarg que l'horitzontal. A més, a la intersecció de les dues ratlles hi ha la Vall de la Santa Creu. Segons Foix, els oferents que cuiten a encaminar-se a aquest Betlem empordanès, situat a la Vall de la Santa Creu, procedeixen dels quatre punts cardinals de l'Empordà, que són els quatre caps de la creu, i el poeta signa la composició des de molt prop, al Port de la Selva.

dijous, 17 de desembre de 1998

Alsius

Quan un capellà dels d'abans feia un sermó abrandat podien passar dues coses. Que la parròquia es posés a tremolar o que l'orador perdés els papers. Si agitava molt les mans en plena arenga era ben possible que provoqués un petit desajust en el llibre de la litúrgia. Sovint la cinta que marcava la pàgina exacta que contenia la represa de l'eucaristia es movia de lloc. El sacerdot, que no trobava l'oració pertinent per reprendre la litúrgia, es quedava amb l'"oremus" (preguem) a la boca mentre fullejava amb afany el seu llibre per trobar el punt perdut. Els més experts sabien omplir aquest buit amb elegància, però algun de més passerell es posava nerviós i tots els parroquians se n'adonaven. Es deia llavors que havia perdut l'oremus.
Salvador Alsius acaba de publicar una petita enciclopèdia de la cultura catòlica anomenada, justament, Hem perdut l'Oremus (La Campana, 1998). Alsius hi recull tota mena de referents culturals del cristianisme organitzats en 1000 entrades justes. Hi ha de tot i molt ben explicat. Des de la definició precisa de les diverses Pasqües fins al recordatori oportú del sentit primigeni de llatinòrums eclesiàstics com ara "Dominus vobiscum", "Ecce Homo" "Sursum corda" o "Ite, misa est", passant pels diversos ordes religiosos o fins i tot per una certa toponímia: el barri de Ghetto, el Gòlgota, Getsemaní, les muralles de Jericó... Tal com Alsius recorda al pròleg tots aquests referents culturals impregnen el nostre entorn, amb independència de les creences, i el cert és que molta gent jove d'avui no té ni la més remota idea del seu origen. Així, Alsius explica l'anècdota d'una colla d'estudiants convençuts que l'expressió "plorar com una Magdalena" prové del fet que les magdalenes sucades regalimen. Òbviament, el llibre resol aquestes mancances amb un índex de més de quatre-centes expressions com ara "vendre's per un plat de llenties" que remeten a l'entrada on trobarem l'autèntica explicació.
Salvador Alsius va ser una de les primeres cares que vam veure per TV3. La seva popularitat va anar lligada durant molt de temps al comentari amè del sant del dia que feia al Telenotícies Migdia, en un to rigorós i divulgatiu molt proper al d'aquest llibre. Però anys després les coses es van tòrcer i Alsius va haver de passar el seu calvari particular anant d'Herodes a Pilat per no combregar amb rodes de molí mentre a la ràdio un jove garneu anomenat Mikimoto el demonitzava injustament (com es podia haver rigut de qualsevol altre) i entre tots gairebé li cantaven les absoltes. Però Alsius no va defallir. Demostrant tenir més paciència que Job es va concentrar en una tesi doctoral sobre deontologia mediàtica i mai no va perdre l'Oremus. Ara és el degà del Col·legi de Periodistes, professor universitari i es permet escriure llibres com aquest. Per paradoxes de la vida, qui més se'n reia d'ell ara podrà consultar a la pàgina 82 d'Hem perdut l'Oremus què vol dir exactament l'expressió "fer la travessia del desert".

dijous, 10 de desembre de 1998

Laberint d'obres

El Laberint és el motiu vegetal emblemàtic dels Jardins de l'antiga hisenda que la família Desvalls va conservar a Horta fins als anys setanta. Avui el Parc del Laberint és un indret públic i ha entrat en el circuit turístic internacional. No són pocs els forasters que desafien les obres que transformen Barcelona en un ver laberint i s'hi acosten per gaudir de la seva estranya barreja entre natura i arquitectura. La principal atracció del Laberint d'Horta són els passadissos entapissats de boixos que componen l'embull vegetal que dóna nom al Parc. La majoria dels visitants fan cas de la llegenda que presideix l'entrada del Laberint —"Entra, saldrás sin rodeo, el laberinto es sencillo, no es menester el ovillo, que dio Ariadna a Teseo"— i proven fortuna pels camins envitricollats que menen a la figura d'Eros de la placeta central que precedeix la tragicòmica escultura que els espera a la sortida del Laberint amb un nou verset: "De un ardiente frenesí Eco y Narciso abrazados fallecen enamorados ella de él y él de sí".
Els laberints conformen un gènere arquitectònic amb connotacions esotèriques que representa a la perfecció el procés comunicatiu dels artefactes enigmístics. Entre l'emissor d'un missatge i el seu receptor final s'alça un camí tortuós que enclou un codi desconegut. És en aquest procés de descodificació on trobem la raó de ser de l'enigmística. Més enllà dels referents mitològics —concentrats en parelles com l'Esfinx-Èdip o Teseu-Ariadna—, hi ha alguns laberints de caire religiós que presenten una relació molt directa amb els enigmes lingüístics. No tots són vegetals, sinó que també n'hi ha de mosaic o petris. Com per exemple el laberint de pedra descobert en 1843 a l'Església de Saint Reparatus d'Orléansville (Alger).
En aquesta antiga església cristiana hi ha valuosos mosaics decorats amb poemes barrocs que permeten la lectura d'una inscripció de totes les maneres possibles (del dret, del revés, en els dos sentits verticals i també en diagonal). Una d'aquestes inscripcions és "MARINUS SACERDOS". Però el més interessant de l'església és el laberint de pedra que permet transitar per la nau fins arribar a un punt central dedicat a la salvació. Un rosetó amb la inscripció "SEMPER PAX" presideix el centre del laberint, però un nou poema barroc agermana les envitricollades passes que han portat el visitant fins allà amb els camins que podrà transitar la seva mirada. Reproduïm aquesta prodigiosa sopa de lletres amb una sola indicació: des de la S central es pot llegir en tots els sentits el nom de la presumpta garant de la salvació —"SANCTA ECCLESIA"—.

AISELCECLESIA
ISELCEAECLESI
SELCEATAECLES
ELCEATCTAECLE
LCEATCNCTAECL
CEATCNANCTAEC
EATCNASANCTAE
CEATCNANCTAEC
LCEATCNCTAECL
ELCEATCTAECLE
SELCEATAECLES
ISELCEAECLESI
AISELCECLESIA

dijous, 3 de desembre de 1998

Dittografies

Quan un parlant repeteix involuntàriament una síl·laba o tota una paraula els fonetistes diagnostiquen que acaba de cometre una dittologia. No es tracta de demanar un "cafè cafè" sinó més aviat de quequejar una mica. Una variant sintàctica de la dittologia és aquella que permet la convivència de dues maneres distintes de realitzar el mateix mot segons el context formal en el que es desenvolupa. Un exemple és el cas de la parella de ball bon-bo, que permeten augurar un bon Nadal i un Nadal bo alhora. La cosa dittològica prové d'un prefix d'origen grec molt suggerent: "ditto-" (doble). Els paleògrafs també han definit les dittografies, tot descrivint-les com "errors, freqüents en els manuscrits antics, consistents a repetir un mot o un grup de mots".
En el món de l'enigmística la cosa dittogràfica ha desenvolupat una branca basada en les repeticions ignotes. Des d'aquesta mateixa columna hem parlat diverses vegades de les dittografies toponímiques titllant-les de vers pleonasmes produïts per les diverses invasions que ha hagut d'entomar una contrada en el decurs de la seva història. Entre aquestes destaca el rètol que, durant el franquisme, coronava el port d'Ordal —"Alto del Ordal"— on es podia llegir tres vegades el mateix concepte: "alto" en espanyol "or" en occità i "dalt" en català. Rere aquest triple alt podem situar diversos rius europeus, com ara el català riu Fluvià o el britànic river Dee. Tant "fluvium" en llatí com "dee" en les llengües celtes volen dir, precisament, riu.
Avui volem proposar un gènere més sofisticat de dittografies poliglotes, basades en l'onomàstica. Tot i que és probable trobar gent que tragini noms dittogràfics els exemples que exposarem són inventats i, per tant, qualsevol semblança amb personatges reals no només serà una mera coincidència sinó que també serà benvinguda. Perquè una dittografia onomàstica sigui admissible cal que el nom i cognom del personatge proposat siguin paraules equivalents en dues llengües. Per exemple, el cas de tres noietes que es diguessin Melània Negre (dittografia grec-català), Bruna Moreno (català-espanyol) o, d'una manera més fosca encara, Melanie Cherney (negre en grec i en rus, respectivament).
La imaginació poliglota ens permet inventar personatges tan adients per a les ja properes festes nadalenques com els germans francesos Natalie i Noël Yule, que formen dittografia franco-anglesa gràcies a un sinònim arcaic de "christmas" en anglès. "Yule", tot s'ha de dir, és també un cognom real entre britànics, de manera que aquests homònims francesos dels germans Nadal tenen la versemblança precisa. Naturalment, una suposada Natalie Nadal anostraria aital dittografia. Per acabar, personificarem una deliciosa turista de Trieste amb múltiples aplicacions dittogràfiques que es digui Bella Jaffe Schoen, símbol de la bellesa en italià, català o espanyol (bella), hebreu (jaffe) i alemany (Schoen). Envieu personatges dittogràfics a la secció Enigmística. En parlarem.

dijous, 26 de novembre de 1998

Atzar i intencionalitat

Paul Auster va posar en circulació l'anomenada música de l'atzar per referir-se a allò d'inefable i mistèric que té l'existència. L'atzar és un nou sinònim de la divinitat, un anagrama català de Tzarà, el romanès pare del dadaisme. L'atzar és pertot i la seva incidència sobre les nostres vides tan notable que dificilment podem fer altra cosa que plegar-nos al seu poder. O escoltar-ne la música. Fa unes setmanes per Internet va circular un d'aquells missatges curiosos que fan prou fortuna perquè tothom els reenvïi, en una demostració espontània de la potència del mitjà. Un addicte anònim va investigar els paral·lelismes entre dos mítics presidents dels Estats Units: Abraham Lincoln i John Fitzgerald Kennedy. Les recerques sobre el cas JFK han esdevingut tot un gènere però en aquesta ocasió els habituals clams de conspiració han estat substituïts per la música de l'atzar en un joc de simetries tan fascinant com inútil.
Resulta que Lincoln va accedir al Congrés per primer cop com a diputat electe en 1846 i Kennedy en 1946. Que Lincoln va ser elegit president en 1860 i Kennedy en 1960. Que, i aquí comencen les recerques de caire més patològic, els cognoms Lincoln i Kennedy tenen tots dos set lletres. Que tots dos presidents van estar especialment compromesos en la defensa dels drets civils i que les seves respectives esposes van perdre ambdues una criatura mentre estaven instal·lades a la Casa Blanca. Naturalment, comparteixen moltes més coses, la més coneguda de les quals és que tots dos foren assassinats durant l'exercici de la seva presidència. Tots dos van rebre un tret al cap. Tots dos en divendres.
La teranyina de simetries s'escampa per racons insòlits quan descobrim que el secretari de Lincoln es deia Kennedy de cognom i, horreur!, el de Kennedy cognomava Lincoln. Tots dos presidents van ser assassinats per gent del sud. Els seus successors, sense cap connexió entre ells, tenien el mateix cognom i també havien nascut amb una diferència d'un segle: els presidents Andrew Johnson (1808-1875) i Lyndon Johnson (1908-1973, aiiii!). Pel que fa als assassins, el de Lincoln es deia John Wilkes Booth i havia nascut l'any 1839. Inexorablement Lee Harvey Osvald, a qui van encolomar l'assassinat de JFK, va néixer cent anys més tard: 1939. Tots dos magnicides van ser coneguts pels seus tres noms (aquesta és fluixa, ho reconec), però si en sumem les lletres tots dos tercets resulta que en tenen 15 (què us pensàveu?). Una penúltima coincidència agermana els assassins: Booth va fugir del teatre on va pelar Lincoln i el van enxampar en un magatzem; Osvald, per contra, va fugir del magatzem des d'on va disparar JFK i el van enxampar en un teatre. Per acabar-ho d'adobar tots dos van morir assassinats abans dels judicis respectius.
Tot plegat, com un d'aquests relats austerians tan suggerents, amb l'afegit que la música de l'atzar aquí té una segona veu secular. Qui serà triat president dels Estats Units l'any 2060?

dijous, 19 de novembre de 1998

Entrem a l'examen?

L'enigmística acaba d'entrar al sistema educatiu català, més enllà del voluble espai dels crèdits variables on ja senyorejava. Gràcies a un compacte equip de pedagogs liderat per Jaume Macià i Guilà (impulsor de l'apreciable "Lliguem Mots!" i d'altres llibres de text sobre llengua i literatura catalana que edita Teide), els negocis ludolingüístics que alenen des de fa gairebé deu anys aquesta columna s'han consolidat en els textos de suport que acostumen a il·lustrar els llibres de llengua. La benedicció definitiva, però, s'acaba de donar al nou "Llengua Catalana i Literatura de 2n de Batxillerat" (Teide, 1998), un manual signat per l'esmentat Macià amb Antoni Carbonell, Montserrat Cassanyes, Marta Gallart i Anna Maria Muñoz. La tossuderia d'aquest equip els va dur a l'extrem d'encarregar-me una trentena de textos il·lustratius dels principals mecanismes enigmístics. De manera que, per poc que badin, els alumnes de segon de batxillerat d'enguany ja es trobaran un palíndrom, un lipograma, un pangrama o uns mots seriats a l'examen, com qui troba una mosca a la sopa.
Un elemental sentit del pudor m'impedeix comentar aquests textos concrets que representen el bateig acadèmic de l'enigmística, però si fullegem les 454 pàgines del manual (em nego a seguir parlant de llibres de text) topem amb altres exemples de la innegable sensibilitat ludolingüística que ha portat l'equip d'autors a apostar per l'enigmística. Així, per exemple, es fan ressò d'una de les iniciatives editorials més divertides dels últims anys, provinent d'Itàlia i adaptada al català per Jaume Subirana a Edicions Proa: la publicació de textos terapèutics editats en format de medicament. Subirana va auspiciar una pomada antiinflamatòria maragalliana anomenada "Topantdecap forte" (quatre sobres de 23 versos cadascun) i també el remei ideal ausiasmarquià "Velesevents Clàssic" (4 sobres de 24 versos per a la prevenció del mareig en els viatges). Els estudiants de batxillerat poden comparar al llibre la literatura terapèutica amb el registre real dels prospectes farmacèutics. Tot plegat, un exercici quasi brossià.
Un altre dels textos notables d'aquest manual és una carta datada a Tremp el set de març del dos mil tres. La carta va adreçada a un tal Pep, la signa en Quim Roig i Pla i conté en total 302 monosíl·labs que s'escolen amb una fluïdesa notable. Frases susceptibles de figurar en qualsevol carta, com ara: "En Roc, del mas de dalt, té por de la grip que hi ha, i és que ja n'han mort molts (gent com tu, com jo o com ell —no pas més grans)." Després de fer-nos ressò, fa dos dijous, de l'opuscle Deu y lo mon del valencià Benet Altet aquesta carta confirma la rendibilitat monosil·làbica de la nostra llengua. Un informador secret ens ha dit que aquest èmul del Pere Quart de la "Tirallonga dels monosíl·labs" es diu Francesc Macià i Gras, i que si s'amaga rere el pseudònim de Quim Roig i Pla és per exigències del guió. La vida de l'enigmista és dura. Un examen constant.

divendres, 13 de novembre de 1998

Un tal Goldwyn

En l'àlbum de cromos que els bons amants dels jocs de paraules porten sempre a sobre hi ha lloc per a tota mena de personatges. Creadors d'enigmes, escriptors obsedits pels mots que fan servir, inventors de jocs, ludòpates del llenguatge o personatges públics amb una certa tendència als lapsus linguae. Un treball recent de Josep Maria Albaigès sobre les patinades verbals que els catalans coneixem amb el nom de piquiponades en honor a l'exalcalde de Barcelona Joan Pich i Pon, ens permetrà incorporar el famós productor de cinema nord-americà Samuel Goldwyn a la nòmina d'il·lustres trabucaires verbals. Albaigès ha resseguit les anècdotes verbals —reals i atribuïdes— que embelleixen la biografia d'aquest monstre de la indústria cinematogràfica i hi ha detectat un bon grapat de perles. Com sempre, la fama ultrapassa les citacions documentables, però en aquest gènere la veracitat és una anècdota més.
Goldwyn és la Ge de la Metro Goldwyn Mayer, la productora del lleó. Polonès d'origen, Samuel Goldwyn (1884-1974) representava a la perfecció l'arquetip del self-made man americà. Més viu que no pas intel·ligent i més actiu que no pas culte, Goldwyn admetia les seves freqüents patinades verbals, tot i que sovint les atribuïa a la maldiença del seu entorn. El cert és que sempre va viure envoltat de personatges de llengua viperina, com ara el comediant Eddie Cantor, el director hongarès Michael Curtiz o el seu agent George Kaufmann. De manera que segurament hi ha més pa que formatge en les anècdotes que transcriu Albaigès.
Per exemple, en una resposta que li atribueixen i que el lector català podrà contrastar amb el tarannà de Jesulín de Ubrique: "Li puc contestar en dues paraules: im-possible!" De fet, Albaigès ha descobert que aquesta atzagaiada ja havia aparegut en una revista d'humor l'any 1925 i que fins i tot Chaplin en va reclamar l'autoria, en el seu cas irònica. Goldwyn, en canvi, va negar haver-la pronunciada mai. "Im-possible!", insistí. Igual com va negar haver bramat "incloguin-me fora d'això!" per expressar el seu desacord amb les decisions d'uns associats. D'altres piquiponades a la manera de Hollywood que recull Albaigès inclouen frases realment genials, com ara "Un contracte verbal té menys valor que el paper en el que està escrit!" amb la qual Goldwyn hauria pretès incomplir un compromís que no havia signat. Sembla que aquesta frase també és espúria, però en canvi seria un mer retoc d'una frase menys rimbombant pronunciada realment pel productor davant de Joseph Schenk: "El seu contracte verbal té més valor que el paper en el que està escrit".
De totes les piquiponades goldwynianes que Albaigès ha reunit en el seu treball, encara inèdit, n'hi ha una d'excepcional per la seva enorme versatilitat. Imaginem-nos Samuel Goldwyn davant d'un guió que planteja agosaradament la realitat política nord-americana. La seva reacció és de repulsa. Per reforçar el seu no rotund argumenta: "Si Roosevelt fos viu es regiraria a la seva tomba!" Mai més ben dit.

dijous, 5 de novembre de 1998

Sí o no?

Els monosíl·labs encadenats permeten una parla sincopada i orientalitzant que sovint ha seduït els poetes. En català el text de referència és la "Tirallonga dels monosíl·labs" de Pere Quart, però ni és l'únic exemple ni tampoc el més complet. Recentment m'ha caigut a les mans un opuscle desconcertant d'aquests que els secessionistes valencians entaforen a la vitrina blavejant com tresors rancis del seu ideal absurd. Es tracta d'un poema de 77 octaves (616 versos) escrites amb monosíl·labs "valencians" anomenat Deu y lo mon, de Benet Altet y Ruate (Impremta de D. José Mateu Garín. Plaça de l'Amoina, 2. València, 1858). Té un interès literari molt minso, però no desmereix al museu dels horrors de l'enigmística.
El tal Altet s'escarrassa per no saltar-se la constricció en octaves tan rocambolesques com ara "Tal es de tots els nats lo trist cèrt fi:/ ¡Bell y lleig, gran y gich, sét pams de llòch!/ ¿Y qué se trau del mon? L'hòm que te juí/ Diu que no res. —¿No res? ¡puix es ben pòch!—/ ¡Qui sab, si es pòn el sòl pal que naix hui!/ Per punts se'n van els vius; res á fé soch:/ Y com ja may diu res el que se mòr/ No sé lo qu'es la mòrt y li tinch pòr..." Digne d'un discurs de Fu Manxú als Jocs Florals de Lo Rat Penat. Tota la versificació d'Altet té aquesta volada. O pitjor encara. Però dos paratextos entranyables fan d'aquest opuscle una petita perla fins i tot per a esperits que no blavegin: d'una banda, el breu pròleg també monosil·làbic amb què l'autor obre la seva obra magna; d'altra banda, una llista final de monosíl·labs valencians que tradueix a l'espanyol per facilitar-ne la lectura, atès que són "palabras valencianas poco usadas en la actualidad".
En el pròleg monosil·làbic Benet Altet ens adverteix que no es té per poeta: "Vull y dech dir áns de tot, que no me tinc per vát: res mes llunt de ma ment; puix bé sé que ho son pòchs, y molt menys yo". Un exercici de sinceritat que s'agraeix, ja d'entrada. Però la constricció li complica la vida quan, en l'última frase, Altet pretén datar el seu exercici sense abandonar el monosil·labisme. La solució de compromís passa per una perífrasi èpica que substitueix el nom de la polisíl·laba València ("En lo llòch que del Cit lo gran nòm té") i per la tria d'una data adequada als seus interessos ("á dèu de Maig del any..."). Llàstima que l'any era el que era, de manera que al final Altet escriu "1858" i avall va que fa baixada. Dura vida, la de l'enigmista.
L'interès de tot plegat creix a l'última pàgina de l'opuscle, on Altet cataloga una seixantena de monosíl·labs valencians en desús ja l'any 1858. Entre aquestes presumptes antigalles destaquen les avui revifades Bell, Bràu, Cech, Clòs, Fins (hasta), Foll, Glan (bellota), Greu, Ja, Jáu (yace), Jòrn, Llech (lego), Nat, Nu, Plàu (agrada), Pòl, Ráig (rayo), Sò, Vér (verdadero) o Vers (hacia). Altet també inclou l'expressió "Cru y nu", traduït com "sumido en la indigencia", uns curiosos "sonys" (sueños) i un mot clau, avui del tot bandejat al País Valencià: Seny (criterio; juicio). Sí o no?

dijous, 29 d’octubre de 1998

Octubre viatger

El mes d'octubre també és revolucionari des d'un punt de vista enigmístic. Podria ser que fos el més commemorat arreu del món. Almenys, en la convocatòria oberta mesos enrere per trobar carrers i places dedicades a dates del calendari és el mes més complet. Només falta trobar vies públiques dedicades als dies 11, 15, 16, 17, 22, 26 i 29 perquè sigui possible visitar una població cada dia. Set dies de descans sobre els trenta-un possibles permeten resseguir la ruta de l'octubre viatger com aquells grans viatgers imaginaris que emulaven Raymond Roussel.
Comencem en un carrer de Madrid dedicat al dia 1. El 2 ens porta a la població mexicana de Puerto Escondido. El 3 té "Drie Octoberstraat" a Leiden (Països Baixos). El 4 rep l'homenatge en una localitat de l'Algarve anomenada Tavira. 5 és també patrimoni portuguès: avingudes a Lisboa i a Évora i el "Largo 5 de Outubro de 1910" de Leiria. El 6 catalaneja al "Carrer del 6 d'Octubre de 1869" a La Bisbal d'Empordà (prolongació de l'avinguda de les Voltes i que acaba a la carretera de Palamós). El 7 ens permet visitar la vila valenciana de Benicull (Ribera Baixa). El 8 la localitat peruana de Chiclayo. Hi ha homenatges al 9 d'octubre per tot el País Valencià, per exemple a Benicàssim (La Plana Alta). I arribem exhaustos al 10 amb l'inequívoc flaire castrista dels carrers que hi té dedicats a Santiago de Cuba o La Havana.
Els pilars de la hispanitat suren pertot amb carrers del 12 d'octubre a Buenos Aires, l'andalusa Córdoba, México DF, Salamanca, Valladolid i també Viladecans (a les cases de la Roca). El 13 ens fa visitar Lima (Perú). El 14 és honorat per un carrer curtet de Catarroja (l'Horta). El 18 es reparteix entre el popular Sector Gran Colombia de la capital venesolana Caracas i la selecta "place du 18 Octobre" de la sibarita vila francesa de Chateaudun (seu del restaurant La Licorne). El 19 és a León. El 20 a la localitat mexicana d'Abasolo. El 21 novament a Lima. El 23 ens evoca l'assolellada ciutat mexicana de Monterrey i el centreuropeu sector de la capital hongaresa anomenat Buda, on hi ha un "Oktober 23 utca". L'endemà dia 24 retornem a Lima. El 25 visitem la tropical vila brasilera de Curitiba, a l'estat de Paranà.
El 27 ens fa repetir la visita a Lima. El 28 evoca a Praga la diada de la independència txeca el 1918 (28.øíjna) i a Atenes la rebuda en bata que el dictador grec Ioannis Metaxas dispensà a l'ambaixador italià el 28 d'octubre de 1940 per negar-se a les exigències de Mussolini (Odos 28 Oktovriou). Finalment el 30 ens remet a la Borgonya francesa, a una plaça de Dijon i el 31 ens submergeix en una marea de turistes a Puerto Vallarta (a l'estat mexicà de Jalisco).
Els agraïments de tantes i tan variades trameses ocuparien un nou article. Qui vulgui veure qui ha localitzat cada cronovia o enviar-ne més pot visitar aquest calendari d'espais al web de literatura i enigmística Vademe.cum
http://www.partal.com/vademecum/cat/torneig/index.html

dijous, 22 d’octubre de 1998

Capri, t'estimem

Ja faríem una mica tard, per afegir-nos a la campanya d'estimació singular que va començar a rebre l'any passat per aquestes dates el gran Joan Capri. Una campanya encetada per Salvador Escamilla que va incloure un disc compacte amb els seus millors monòlegs, un llibre que prenia el nom del títol d'aquest article i, en general, una recuperació mediàtica notable. No cal dir que ens hi afegim, encara que sigui fora d'hora, però el Capri estimat d'avui és un altre. Un indret meravellós de la Campània italiana on els astres semblen propicis per a l'enigmística.
Des de 1986 l'associació enigmística "Premio Capri dell'Enigma" promou la celebració d'un híbrid entre concurs i congrés que reflexiona sobre aspectes diversos del món de l'enigmística amb la notable incorporació de l'art contemporani i la literatura. Fa dos anys el nucli de la convocatòria va ser de tall buñuelià: "El discret encant de l'homonímia". Enguany, les sessions celebrades entre dijous i diumenge passats a l'hotel "La Palma" s'han desenvolupat sota l'influx dels laberints: "Le vertigini del labirinto (Premio Capri dell'Enigma - Convegno interdisciplinare - Eventi d'arte contemporanea) www.dial.it/capri.enigma". En altres convocatòries han destacat les figures d'assagistes com Umberto Eco o Omar Calabrese, però enguany la figura més destacada era la del poeta i enigmista Edoardo Sanguineti. Sanguineti va protagonitzar el divendres 16 una sessió anomenada "Poesia con enigmi ed enigmi in versi" i va presidir el dissabte 17 la taula rodona estel·lar amb ponències sobre "Perdersi: un gioco con la vertigine" (Paolo Fabbri) o "Cosa disse Dedalo ad Arianna porgendole il filo?" (Pierre Rosenstiehl). Altres ponències destacades van versar sobre els laberints en l'obra de Borges o, fins i tot, sobre la idea de laberint en l'envitricollat univers polític italià.
La columna vertebradora de Capri és la mateixa que la de totes les conteses del circuit enigmístic italià: un nombre notable de malalts de lletra s'hi desplacen per participar en diversos concursos de resolució d'enigmes (creats expressament), amb la competitivitat i el nerviosisme inherents a qualsevol campionat. Pur sexe. A més, una reduïda elite d'aquests jugadors compulsius fa mans i mànigues per revestir d'interessos culturals la furtiva trobada. Pur treball de seducció, objectivació del gaudi i comentari de sexe posterior. Per tant, a banda del Premi, a Capri també es van fer exposicions de laberints, projeccions d'escenes cinematogràfiques que incloïen escenes en laberints, un espectacle teatral, un de dansa anomenat "Tarantella e labirinti", instal·lacions artístiques, treballs de vídeo-dansa o inclús una sessió gastronòmica anomenada "Labirinti gastronomici ovvero come farsi divorare dalle parole".
Aquesta notable biennal de l'enigmística és única en el seu gènere arreu del món i té una vocació clarament internacional, malgrat la seriosa amenaça de la intraduïbilitat, sovint insalvable, de molts jocs de paraules.

dijous, 15 d’octubre de 1998

Muses de vacances

Joan Manuel Serrat les feia de vacances en una de les seves cançons i potser per això els seus serveis professionals cada cop són menys sol·licitats. El cert és que, a l'hora de demanar impossibles, molts artistes han substituït les muses per la inspiració (i afegeixen apressats que més val que la interfecta els enxampi treballant, no fos cas que algú dubtés de la seva honradesa). Poca gent recorda ja les pobres muses dels clàssics. I menys encara els seus noms i les seves especialitats. Són nou: Clio, Urània, Melpomene, Talia, Terpsícore, Erato, Cal·líope, Euterpe i Polímnia. Les nou filles de Zeus i de Mnemòsine. Provenen de l'Olimp i a l'època hel·lenística cadascuna va assumir una funció determinada. Clio va començar dedicada a la poesia èpica i després li adjudicaren la història; Urània augmentà el seu àmbit d'actuació en afegir l'astronomia a la poesia; Melpomene s'encarrega de la tragèdia: Talia de la comèdia; Terpsícore és la impulsora de la poesia coral i la dansa; Erato, tal com pertoca, promou la poesia amorosa, però també la geometria i la mímica; Cal·líope inspira elegies; Euterpe té competències sobre el cant de la flauta; finalment, Polímnia és la musa dels cants sagrats.
Cap de les nou muses no ha inspirat mai els enigmistes, i es fa difícil establir quina tindria millors qualitats per donar cops de mà als aficionats a crear i a resoldre enigmes. La proposta de triar la millor podria basar-se en les qualitats dels seus noms per generar jocs de paraules. Talia, decapitada, esdevé palíndrom i és anagrama d'un bon "aliat"; Erato és un nom banana; Melpomene genera un estrany anagrama que ens mena a la "pole position": "Menem Pole" i, finalment, Polímnia presenta anagrames molt encoratjadors: "Ponia Mil" o "Nipó a Mil". Però encara cal descobrir alguna raó definitiva que decanti els enigmistes a adoptar-ne una.
És clar que, posats a furgar, la presència latent d'algunes muses en la nostra vida és major del que ens pensem. Apol·lo, que en fou el príncep, ens remet a les constants temptatives nord-americanes de conquerir l'espai. Hi ha hagut i hi ha moltes sales teatrals que han triat el nom de Talia i, durant els setanta, algunes boîtes (boîte de noite, en solíem dir) van manllevar el nom de Cal·líope. A primers dels noranta l'enigmista Jordi Cebolla va editar uns mots encreuats gegants en format joc de taula de 15000 quadrets —12425 de blancs i 2575 de negres, amb 5076 definicions— i va batejar el seu invent amb un nom proper a Polímnia: "Polinimia (El crucigrama)". Finalment, Clio va ser recuperada per la casa Renault (amb èxit escàs) i algunes ments preclares han volgut veure la mà de la matrona del clan —Mnemòsine— rere aquell suavitzant de l'osset anomenat "Mimosín". Us convidem a buscar rastres de les muses entre nosaltres i a proposar-ne una perquè els enigmistes no haguem de treballar tant. Envieu-ho a la Secció Enigmística de l'AVUI. En parlarem.

dijous, 8 d’octubre de 1998

Cita a ATIC

El primer que sorprén de la seu de l'Associació de Traductors i d'Intèrprets de Catalunya és que es diu ATIC però té la seu en un entresòl. Concretament al pis principal del número 15 del barceloní carrer Mare de Déu del Pilar, a tocar del Palau de la Música. El proppassat 28 de setembre les intrèpides impulsores d'aquesta associació de traductors sense gaires obres publicades van inaugurar una exposició dedicada als errors de traducció. Es tractava d'honorar sant Jeroni, patró de torsimanys per la seva famosa "Vulgata". I a fe que l'honoràrem, tots plegats. Sobretot gràcies als dos professors d'aspecte impecable i ironia impagable que van inaugurar l'exposició amb una magistral dissertació sobre l'anomenada traducció ludològica. El seu discurs, reforçat pels clàssics quadres sinòptics en format projector d'opacs, va centrar-se en el procés translatològic dels textos d'estil "inflatiu": catàlegs d'exposicions, sentències del Tribunal Suprem, fulletons publicitaris d'empresa, discursets de polítics... Una miniconferència sublim, carregada d'humor, que ja havíem pogut llegir a la revista especialitzada en traducció "Vasos Comunicantes" i que ara acaba de ser traduïda a l'euskera.
L'exposició es deia "Nyaps memorables". Mitja dotzena de plafons farcits de traduccions realment al·lucinants en diverses llengües decoraven la sala central del local. La feliç iniciativa es nodria d'anuncis, instruccions d'ús d'aparells ben diversos i alguns fulletons turístics, però els exemples de seguida desencadenaven reaccions en cadena dels traductors assistents. N'ajuntes dues dotzenes i en surt un llibre amb dos o tres-cents nyaps. És una idea.
Potser el més memorable de tots els nyaps exposats era a les instruccions espanyoles d'un CD-Rom en les quals es poden llegir dues fineses majúscules: 1) Precauciones de Manoseo. 2) Botón Pare/Eyaculación. No cal dir que l'Eject original és el mateix botó que "ejacula" cintes de k7 o de video. Les instruccions d'una torradora Hamilton Beach tampoc no es queden enrere en parlar de "que mador" o del seu "acalorado horno". La marca de tabac Fortuna protagonitza el millor nyap fòrum Babel: l'eslògan "Sabe a tí" va esdevenir "Sap a tu". Digne del "bocadill de jamó i ques". Les plomes Parker també tenen el seu nyap memorable: en la versió mexicana del seu eslògan "it won't leak in your pocket and embarrass you" (com que no gotegen a la butxaca no l'incomodaran) el verb "embarrass" va ser traduït per "embarazar", de manera que en comptes d'impregnar la cosa més aviat es va decantar per prenyar. Els mexicans van quedar astorats: quina mena de tinta devien dur les Parker mexicanes?
L'avorridíssima sonsònia Lewinsky ressona a l'últim nyap memorable de la meva tria particular. Es tracta de l'eslògan de la marca escandinava Electrolux que publicitava una aspiradora seva als Estats Units: "Nothing sucks like an Electrolux". Busquin "suck" al diccionari i entendran perquè Davor Suker mai no jugarà a la lliga anglesa.

dijous, 1 d’octubre de 1998

Gándara

D'Alejandro Gándara, fins ara, podíem llegir novel·les com Punto de fuga , Ciegas esperanzas o Cristales que el confirmaven com un narrador conscient de la naturalesa subtil del seu ofici. També sabíem que la seva consciència de narrador passava per reflexionar activament sobre l'escriptura fins al punt d'articular un projecte social tan agosarat com la prestigiosa Escuela de Letras de Madrid. Ara, a més, podem llegir el seu assaig Las primeras palabras de la creación —guardonat amb el XXVI Premi Anagrama d'Assaig—, en el qual Gándara s'endinsa en el gènere de l'exègesi bíblica. Però el narrador que ens parla del Gènesi no és un mer exegeta entestat a valorar les implicacions religioses dels mots sagrats des de l'assumpció d'una doctrina establerta. No s'inscriu pas en la línia cabalista dels viviseccionadors del primer mot bíblic "Bereshit" —"I al principi fou el Verb"—, sinó que més aviat s'arrenglera amb Steiner o el Harold Bloom del Llibre de J.
El punt de vista que Gándara exhibeix situa la seva mirada en un pla paral·lel al del creador del relat de la Creació. O dels diversos narradors que s'intueixen rere el relat germinal de la cultura literària occidental. Més enllà de les referències inevitables a la tradició crítica judeocristiana, Gándara s'obstina a defugir les interpretacions mil·lenàries i s'aferra al text genètic. Mot a mot i sintagma a sintagma dels textos consensuats, sense caure mai en debats filològics. El Gándara de Las primeras palabras de la creación és un narrador atent que llegeix el relat d'un narrador rival amb un ull posat als mots del text i l'altre a les mans del redactor (o redactors) que el produeixen, en un exercici metaliterari especialment valuós. El fet d'aplicar una mirada crítica al relat de la Creació li permet posar en qüestió molts dels tòpics aplicats a la creació literària. Probablement Gándara ateny el màxim grau de subtilesa en la formulació de tota una teoria de l'acció, quan exposa el vaivé vital que separa l'acció pròpiament dita del relat que genera, que en confon els sentits i els intercanvia, en una lectura transcendent de la nímia parèmia del "dit i fet", tan present al Gènesi.
Gándara no dubta a posar-se el vestit de professor de redacció i, com Vicenç Pagès al seu recent Un tramvia anomenat text, recupera el discurs de l'obvietat per alliberar-nos del soroll circumdant. L'estructura del seu assaig ressegueix, dia a dia, els mots que componen el relat de la Creació. Dia a dia, mot a mot, anem descobrint la petita assemblea de narradors que s'oculten rere el relat de la Creació, de la qual presumptament formem part. Tot plegat, com una excursió turística als reialmes del Misteri.
Al final arribem a la conclusió que el veritable objectiu potser no és descobrir el sentit dels mots sinó sentir-lo. Tornar-lo a sentir, en definitiva. Més enllà de qüestionar el munt d'interpretacions que ens n'ofereixen els especialistes, Gándara proposa rellegir el Gènesi amb ulls de lector. No és poc.

dijous, 24 de setembre de 1998

Mercenaris

Els noms de persona són una font inesgotable de joc lingüístic. Permeten exemplificar la majoria de mecanismes enigmístics des d'una òptica popular. La gent poc lletraferida reté amb més dificultat l'impagable ouaire pentavocàlic que no pas la deliciosa Julia Roberts (qui, entre d'altres encants, també llueix les cinc vocals). Potser per això l'anagrama més practicat ha estat sempre l'onomàntic, capaç d'extreure un sentit ocult al nom de les persones (Salvador Dalí: Avida Dollars; Espinás: Sapiens). Avui, però, volem proposar els lectors de l'AVUI que busquin al diccionari noms de pila camuflats entre els noms comuns, talment mercenaris del sentit. Prenem la inspiració de la diada barcelonina de la Mare de Déu de la "Mercè" ("benefici graciós, acte de benvolença, de misericòrdia, envers algú") i l'estenem a tots els noms de persona que poden ser desnaturalitzats en una conversa corrent.
Naturalment, n'hi ha de més o menys directes, com ara Blanca, Dolors, Soledat, Roser, Salvador o Pau, que segurament no s'allunyen gaire de les intencions semàntiques de l'onomateta de torn. Són els noms mercenaris menys valuosos, és clar, tot i que en aquesta batalla el valor no es mesura d'una manera numèrica, sinó que és un afer més subjectiu. Si coneixeu cap Quim i voleu perdre'l ràpidament de vista, digueu-li que és la "massa líquida i espessa en què es converteix el bol alimentari per la digestió gàstrica". Si, per contra, voleu desempallegar-vos d'una Clara, deixeu-li anar que és una "matèria albuminosa transparent que, en solució col·loidal, volta el rovell de l'ou". Les reaccions seran fulminants, perquè segurament pensaran que els acabeu de fer un "miquel" ("refús, retret, menyspreu, desdeny, etc, inesperat i desagradable, mortificador, humiliant"). Com es pot apreciar, els lexicògrafs defineixen l'arcangèlic Miquel amb una gran profusió de sinònims, però l'expressió" donar o rebre un miquel" vol dir, malgrat la Lucía Bosé, "fer un lleig".
Veure l'aura de na Laura mentre me'n ric, de l'Enric, encetaria una nova via mercenària open, més tendent a la homofonia, que fins i tot admetria variants com ara l'Elvira que albira l'horitzó. Però un dels àmbits mercenaris més ortodoxos és l'evangèlic. Tres dels quatre evangelistes ho són, i en relació a l'apocalíptic quart encara trobem al diccionari l'adjectiu "joànic -a: relatiu o pertanyent a l'Evangeli de Joan". Pel que fa a Marc, la seva polisèmia (alemany, incomparable, d'una porta...) el fa molt atractiu. Lluc pot ser botànic ("rebrot que treu una planta") o brillant ("bon encert, agudesa mental per a llucar"). Finalment, què podem dir del sanguinolent missatge mercenari de "Mateu" sense caure en la irreverència?
Els millors mercenaris són, com Mateu, homònims de formes no substantives que s'allunyen de l'ortodòxia etimològica. Així, si coneixem cap Lluís podrem tractar-lo de subjuntiu sense cap mena de mania. I si no li agrada, Guillem. Envieu els vostres mercenaris a la Secció Enigmística de l'AVUI. En parlarem.

dijous, 17 de setembre de 1998

Aku Aku

L'estiu altera els sentits. La gent s'aireja, viatja, es refugia en nous paisatges per simular que fuig de la vida normal. I després torna amb l'únic objectiu d'explicar-nos-ho. Una vegada i una altra. Com si res. El número 39 de "Semagames" —publicació especialitzada en jocs de paraules— recull un llistat d'expressions tahitianes signat per Josep Maria Albaigès. Albaigès, col·leccionista contumaç de rareses lingüístiques, ens fa saber que arran d'un recent viatge a la Polinèsia va descobrir com la repetició d'un terme era una pràctica lingüística habitual entre els natius, sobretot per reforçar-ne el sentit. És allò de prendre un cafè cafè.
De manera que l'enigmista català va treure el bloc de notes i les paraules polinèsies van anar-hi caient de mica en mica. Primer el deliciós "firi firi" (un plat típic de les illes que Albaigès descriu com un bunyol); després el "mahi mahi" (un dels peixos més consumits a Tahití), el "vini vini" (mena d'ocellet) i el "nao nao" (mosquit). Naturalment la simetria d'aquestes expressions ecoiques està ben lluny de la naturalesa especular dels palíndroms (com ara "català a l'atac"), però Albaigès les troba curioses i persevera en la seva recerca fins que la llista arriba a la desena. No totes les paraules-eco, que és com les bateja el seu promotor, són objectes. També hi ha percepcions sensorials (fred és "toe toe" i calent "ve'a ve'a") o mentals (bonic és "nehe nehe" i temor "pea pea"). La llista la completen una dansa ("upa upa") i una persona homosexual ("rae rae"). No hi té res a veure, però no deixa de resultar xocant que, després de tot el que va dir sobre Lorca abans de l'estiu, Camilo José Cela pertanyi justament a la RAE.
El recull d'ecos tahitians d'Albaigès es pot completar amb un munt de topònims famosos justament per aquesta qüestió: des de les localitats veïnes de Pago Pago, Bora Bora o Pao Pao (a Moorea), fins a l'alemanya de Baden Baden (agermanada de sempre amb Vilanova i la Geltrú per la via còmica dels acudits) o la famosa presó nordamericana de Sing Sing. En català utilitzem sovint aquest mateix mecanisme més aviat naïf, però no necessàriament per donar èmfasi o fabricar un superlatiu. Així, entre nosaltres, qui té el mal vici de pagar al comptat ho fa trinco-trinco o bitllo-bitllo, un poti-poti és una miscel·lània tan variada com la composició ètnica del barri barceloní de Ciutat Vella i tampoc no resulta gens estrany sentir dir que algú cuina al xup-xup, us convida a un pica-pica o passeja xano-xano.
Precisament la gràcia d'aquestes parelles de fet en la nostra llengua és que no sempre són idèntiques, sinó que sovint són parònims que només difereixen d'una lletra. Expressions tan procaçment juganeres com anar pengim-penjam (deixat), ser un baliga-balaga (panxa-contenta) o fer un nyic-i-nyac (picabaralla) són exemples vivents que, en cas de conflicte insalvable, als catalans sempre ens quedaran les delicioses illes dels mars del Sud. I si no us ho creieu, rellegiu l'Aku Aku de Thor Heyerdahl i cap a l'illa de Pasqua hi falta gent!

dijous, 10 de setembre de 1998

Primícia musical

Llorenç Balsach és un dels compositors catalans actuals de més anomenada. Segons el musicòleg Jesús Lladó, que analitza una obra seva a l'últim número de la publicació sobre palíndroms "Semagames", l'obra de Balsach ha estat interpretada a la majoria de països europeus així com als Estats Units, Mèxic, Cuba, Austràlia, Rússia i Ucraïna. Recentment Llorenç Balsach va ser convidar a donar a conèixer una obra seva a La Fenice de Venècia en un concert dedicat a cinc compositors joves europeus. A més, ha estat un dels pioners en la investigació musical i musicològica amb ordinadors, realitzant reconeguts programes d'anàlisi harmònica i notació musical. La projecció musical de Balsach realça la importància extraenigmística d'una de les seves últimes obres —"Tres palíndroms per a cor"—, que és la que Lladó analitza en el butlletí del Club Palindròmic Internacional "Semagames".
A diferència d'altres peces de partitura capicua signades per Bach, Hindemith, Mestrino o Scheidt que han estat prèviament analitzades per Lladó, l'obra de Balsach musica tres palíndroms lingüístics. Lladó va topar amb la peça al catàleg de partitures de l'editorial catalana La mà de Guido i es va adonar, sorprès, que les tres frases capicua que havia musicat Balsach formaven part del fons que els descendents del palindromista Carles Mani van llegar al Club Palindròmic Internacional. El de la primera peça sembla dedicat als supervivents de la dictadura argentina i fa: "Argentina, la lluna anul·la la nit negra"; la segona peça musica una mena de telegrama surreal i palindròmic: "Ara Sara ven pots STOP Isaura —la nora ase— va dir àrida: Ves Aaron a la rua si pots STOP nevarà. Sara"; finalment el tercer dels "Tres palíndroms per a cor" de Balsach musica un capicua digne dels Expedients X: "Ara l'ovni, ruta a Turín, volarà". És imprescindible que Torí (o Torino) aparegui en la seva grafia castellanitzada perquè l'invent funcioni.
La troballa del musicòleg Jesús Lladó és una modesta primícia per al món de l'enigmística i completa la tasca sostinguda d'aquest col·leccionista de palíndroms musicals de tots els temps. Fins ara Lladó ha anat publicant documentats articles a "Semagames" sobre peces de música retrògrada d'índole diversa. Ara, per il·lustrar la troballa de Balsach, ha reunit tots els seus textos en un didàctic article que inclou informació sobre els cànons cancrizans de Samuel Scheidt (1587-1654), diverses peces de Bach, duets bifronts del violinista italià del segle XVIII Nicola Mestrino i de Wolfgang Amadeus Mozart, peces capicua de Tobia Gorrio (pseudònim anagramàtic del padovès Arrigo Boito: 1842-1918) i finalment l'impressionant "Ludus Tonalis" per a piano del compositor alemany Paul Hindemith (1895-1963).
Aquest documentat text, juntament amb la imatge de les partitures dels "Tres palíndroms per a cor" de Llorenç Balsach, ja són accessibles per Internet al catàleg de l'editorial electrònica "Llibres del Mail" (http://www.partal.com/vademecum/cat/llibres/index.htm ).

dijous, 2 de juliol de 1998

Perejaume onomàntic

L'onomància designa l'art d'endevinar el futur d'una persona a partir del nom que llueix. Perejaume, un dels pocs artistes que no reboten contra els murs de l'escriptura sinó que els travessen màgicament, ha invertit l'activitat dels onomàntics en un llibre insòlit i bell anomenat Oïsme (Edicions Proa, 1998). Perejaume substitueix persones per paisatges i inverteix el procés: és la topografia la que instiga el passejant a transformar-se en onomateta. Són els sons naturals de la terra els que enclouen els noms secrets dels indrets que visita l'intrèpid excursionista. El coixí sonor que embolcalla les mateixes serralades per les quals transità Jacint Verdaguer fa un segle. Perejaume reprodueix al final del llibre facsímils dels croquis pirenencs que dibuixà Verdaguer "per guiar més be el lector en lo bosch de muntanyes hont se descabdella esta llegenda".
Encomanat al sibil·lant Sant Oïsme —"prop del pantà de Camarasa, un dels indrets d'aires més variats i indecisos"— Perejaume es capbussa sibil·linament en el cratilisme. Som al debat que Plató va establir entre mimologia o convenció, revelació o pacte social, veritat o artifici. Les trifulgues entre Hermògenes i Cratil que Plató transcriu en el seu Cratil van iniciar la dicotomia que avui anomenem cratilisme. El primer defensa la tesi anomenada convencionalista segons la qual els noms de totes les coses resulten simplement d'un acord entre els homes. Cratil, en canvi, formula la tesi naturalista segons la qual cada objecte ha rebut una denominació justa que emana d'una conveniència natural. Perejaume s'investeix de Cratil, camina i escolta. "Narrar és caminar", assegura, de manera que el paisatgisme esdevé forma narrativa i els topònims brollen d'una manera natural dels indrets visitats.
Especialment plaent als esperits que s'ericen amb la combinatòria verbal resulta la història dels qui van posar nom al pla de Busa (pàgines 49-50). Aquí els excursionistes reben els sons del nom fonema a fonema, els transformen en lletres i després els recombinen una i mil vegades fins que el nom de Busa emergeix naturalment. "Al capdavall —escriu Perejaume—, escrutar el nom com qui l'inventa o inventar el nom com qui l'escruta, no és gaire diferent. Els llocs són uns cossos sonors i produeixen, certament, unes vibracions sensibles a l'orella, però, tant o més que no pas això, és la creença en una equivalència òptica dels sons allò que ens mou a trobar a les coses un mot que les transcrigui, a trobar als llocs un nom que els abasti".
L'escriptura natural d'aquest Oïsme de PJ és el peix que mossega la cua d'una instal·lació de Realitat Virtual anomenada "Topofonia" que Joan Fontcuberta presentà fa dos anys al Centre d'Art Santa Mònica, produïda per la Galeria Virtual dels germans Parés. En comptes dels Pirineus hi havia Montserrat, en comptes d'excursió trànsit. El transeünt triava un panorama i en comptes del nom la imatge autogenerava una melodia. Cal recordar que cap panorama no va generar mai el "Virolai".

dijous, 25 de juny de 1998

El Tour d'Olano

Just abans de començar el Giro d'Itàlia que tan gloriosament va guanyar Marco Pantani vam proposar un joc de paraules que agermanava les belles ciutats d'Amsterdam i Narbona. Els noms de totes dues acaben amb les dues mateixes lletres amb què comencen (Am-am, Na-na). L'any 1973 un enigmista neerlandès conegut pel pseudònim de Battus va decidir batejar aquest fenomen amb el recurrent nom de ciclograma. Dèiem llavors que els ciclogrames són rodons com un conte de Txèkhov. La sol·licitud d'aquests mots de ressons ciclistes ha obtingut una bona resposta entre els lectors de l'AVUI.
El primer impuls d'alguns corresponsals ha estat proposar noves etapes per a la cursa ciclogramàtica entre Amsterdam i Narbona. Però els biciclogrames ciutadans semblen cars de trobar: només Toronto, Miami i Zaragoza (o Saragossa). Alguns lectors han volgut batre el Guiness de l'especialitat, però cap no ha pogut ultrapassar el grau 4 de "ment/al/ment" o "aren/aren". D'entre els tetraciclogrames enviats el més bell és potser l'immaculat "ador/ador", tramés per Alfons Saumell de Barcelona, Antoni Deutú de Juneda i Neus Garcia de Terrassa. Tant Saumell (que també proposa "aven/ç/aven" i "aven/tur/aven") com Deutú ("ador/n/ador") coincideixen a afegir-ne un segon d'immaculat: "aves/aves". Joan Brussosa ofereix una casa de pagès a Taradell anomenada "Vall/de/vall" i el junedenc Deutú fa una pregunta digna del debat sobre l'inici del segle XXI: "La paraula adoradora es pot considerar un pentaciclograma?" La resposta és no, a menys que la a central patís una "geminadura" i es clonés en a-a.
D'entre la muntanya de triciclogrames rebuts, destaquen alguns mots bisíl·labs de sis lletres i posat quec: bàrbar, tàrtar, testes, cuscús... L'únic exemple que trenca l'esquema de repetició sil·làbica és "ret/ret". No és cap retret, és clar, però potser resulta més interessant una sèrie com la que ens envia Eva Bofill (Barcelona) amb diversos triciclogrames basats en les lletres "ent". Comença ent/en/ent que pot extreure informació de les lletres de rebuig (en aquest cas la preposició "en"), passa a adquirir ent/enim/ent (gairebé "en tenim", assegura) i acaba amb aquest ent/retenim/ent ("i com que en tenim, d'enteniment, retenim l'entreteniment", conclou).
Saumell, per la seva banda, forma un trio ciclogramàtic digne de tocar mambos amb l'escriptor italià Leonardo Sciascia (4), el dramaturg Sergi Belbel (3) i l'enigmista Miquel Sesé (2); i després ho remata tot completant un alfabet amb 26 monociclogrames: abacallanada, baobab, cacic, digitígrad, excursionisme, fonògraf, gag, Haensch (Günther, lingüista alemany contemporani), iterbi, Jalaj (ciutat i regió assíria citada a la Bíblia), kodak, làbil, maremàgnum, nan, obcecació, pap, Quebeq (amb llicència), rar, soporífers, tocat, urpeu, Voronov (Sergej, cirurgià rus), xeix, Ydby (ciutat de l'exunió soviètica) i Zarautz (a Euskadi).
En tot cas, Pantani guanyà el Giro sense ser ciclogramàtic. Guanyarà Olano (o-o) el Tour?

dijous, 18 de juny de 1998

Estiu al carrer

Quan, fa mesos, vam demanar dades sobre cronovies —aquells carrers o passeigs o avingudes o places amb una data a la placa com els barcelonins Carrer Dos de Maig o Passeig Onze de Setembre— el calendari se'ns va començar a omplir d'espais. Les cronovies són indrets que podeu associar al vostre aniversari o a qualsevol data significativa de les vostres biografies. Què millor que celebrar l'aniversari passejant aquest dissabte pel Carrer 20 de Juny de Girona? Tant se val que sigui un carrer curt (la mera unió entre Bonastruc ça Porta i Gran Via de Jaume I); tant se val que el setge fallit de les tropes napoleòniques capitanejades pel mariscal Augereau es produís un llunyà 20 de juny de 1808; si sabeu tot això enhorabona, però la qüestió realment important és agermanar temps i espai, tal com fa la fórmula de la velocitat. Un carrer cada dia i un bon dia serem tots al carrer.
Ara que arriba l'estiu és un bon moment per repassar uns quants d'aquests possibles objectius turístics. Així, podríem partir de Girona mateix, i concretament del Carrer del 8 de Juliol, retre un joliu homenatge a la munió de carrers dedicats al 18 de Juliol que els ajuntaments democràtics han arraconat als soterranis de la memòria (per exemple l'actual carrer de la Font del Gat, a Manresa) i rematar la passejada travessant l'imponent Passeig del 22 de Juliol de Terrassa (commemoració d'una victòria dels terrassencs sobre les tropes carlines en 1872). La ruta de les cronovies del mes de juliol pot acabar gloriosament a París, en una travessia de la Rue Rivoli, darrere mateix de les Tuileries, anomenada Rue du 29 Juillet. Als amants de l'enigmística que facin vacances a l'agost els recomanem la Place du 25 Aout 1944, a tocar de la Porte d'Orléans, a veure si encara són capaços de detectar-hi l'alegria desbordant que s'hi devia desfermar el dia de la capitulació nazi.
Calen 366 cronovies diferents. La col·lecció perfecta fóra aquella en la qual cap dia no queda sense carrer, cap ciutat no es repeteix a la llista, l'origen de totes les dates està prou documentada i, per què no?, hi ha imatges fotogràfiques dels paisatges. Però l'àlbum del millor calendari d'espais, 29 de febrer inclòs, és un objectiu tan ambiciós que requereix una convocatòria ben ambiciosa. Per això, tot commemorant el primer aniversari de Vademe.cum (literatura i enigmística a Internet) hem llançat una convocatòria internacional de cronovies en català, espanyol, anglès i italià: (http://www.partal.com/vademecum/cat/torneig/index.html).

Durant un any i mig —el temps que ens separa de l'any 2000— tots els navegants que passin per aquesta URL podran enviar dades sobre noves cronovies en qualsevol ciutat del món. Des de Vademe.cum cada mes actualitzarem les pantalles de l'agenda electrònica que contindrà totes les cronovies acceptades, de manera que qualsevol transeünt pugui comprovar en tot moment a quin racó de món pot anar a celebrar el seu aniversari de casament en bona companyia. O sol.

dijous, 11 de juny de 1998

53 dies

Un anònim membre del cos tècnic del "Bon Dia Catalunya" de TV3 m'aborda per demanar-me un aclariment sobre una novel·la de Georges Perec que el té captivat. L'home està llegint amb fruïció la traducció castellana que va sortir fa anys a Mondadori de 53 jours i es deleix per entendre a què treu cap l'enfilall d'arxius, quaderns i notes que troba al final. Li explico que és una obra inacabada, publicada pòstumament per Jacques Roubaud i Harry Mathews, i que Perec mai no va escriure ni una ratlla intencionada d'aquesta última part que tant l'amoïna. Roubaud i Mathews han completat l'edició amb una colla de materials heteròclits perquè el lector pugui fer-se càrrec de l'últim projecte literari de Perec.
En tornar a casa busco el llibre a la biblioteca i el fullejo enllaminit. Tres hores després encara el tinc enganxat als dits. Devoro goludament l'inventari d'artefactes propis del gènere criminal que Perec hi disposa. Vibro amb les pàgines ja acabades que formen la primera part, ressegueixo amb interès les que van ser rescatades de manuscrits per compondre'n la segona i em desconcerto com el meu anònim interlocutor amb el desgavell inevitable dels materials que hi ha al final. Talment el Llibre del desfici de Pessoa. Els 53 dies del títol són els que va trigar Stendhal a escriure La cartoixa de Parma. Hi ha un munt de referències stendhalianes, i la idea de la novel·la com a mirall viatger és central. L'estructura del projecte, en la qual acabarà inserint-se macabrament la mort de Perec, suggereix cinc nines russes i desemboca en un veritable curs de novel·la basat en l'ús intel·ligent dels textos afusellats. Perec hi maneja seriosament l'aclucada d'ull escèptica: la santa realitat (saint-réal) és el contrari del primer miratge del mirall, però després el problema consisteix a "triar entre els contraris possibles".
D'entre el fotimer d'artefactes enigmístics de l'obra, trio dotze vocables de dotze lletres que sempre m'havien semblat impenetrables:

L A M E N T A T I O N S
C A L L I G R A P H I E
S E C H E C H E V E U X
S A C H E R M A S O C H
M I T R A I L L E U S E
R E A D E R D I G E S T
C A R I C A T U R A L E
I N T E M P O R E L L E
F O O T B A L L E U S E
H A M P T O N C O U R T
Q U E L Q U E C H O S E
F O R T D E F R A N C E

Aquesta dotzena d'expressions de dotze lletres, ara me n'adono, oculten al seu interior una al·lusió stendhaliana que em resulta especialment emocionant. Partint de la L que ocupa l'escaire superior esquerre es pot llegir en diagonal LA CHARTREUSE. Una Chartreuse que, a banda de Parma, ocupa d'altres espais propers a aquests fascinants 53 dies perequians. Com per exemple la rodalia d'una de les residències franceses de l'escriptor nord-americà Harry Mathews. Mathews, amic íntim de Perec i coresponsable de l'edició de la novel·la, té una hisenda molt propera a la Grand Chartreuse, seu de la mateixa orde dels cartoixans que avui en dia encara regenta la Cartoixa de Montalegre, al terme municipal de Tiana.

dijous, 4 de juny de 1998

Esteganografia

McGuffin ja és un cognom cèlebre. François Truffaut el va adoptar per descriure una de les estratègies del cineasta Alfred Hitchcock i des de llavors ha participat en nombrosos private jokes entre cinèfils. L'últim, l'efecte McGuffin amb què Marta Balletbó-Coll fa desaparèixer els personatges masculins quan els exilia a la lluna en la seva darrera pel·li. El McGuffin de Truffaut descriu la tàctica d'introduir un fals enigma que Hitchcock utilitza en molts dels seus films. Fals en el sentit que la solució no interessa tant com l'efecte que la seva frenètica recerca provoca en els personatges implicats en l'enigma. Al final Hitchcock desactiva el clímax de la solució, tot desviant l'interès de l'espectador cap a d'altres esdeveniments que sacsegen els personatges. Aquest és el famós McGuffin. Una bomba de rellotgeria al mig del vestíbul. Una mena de falsa alarma que projecta tothom cap als límits de la normalitat, just a la zona de perill on saltaran altres alarmes que ja res no tenen a veure amb l'enigma inicial.
El món de la criptografia, cada cop més sotraguejat per la física quàntica, acaba de viure un intens McGuffin. El matemàtic Jim Reedes, investigador dels laboratoris nord-americans ATT, acaba de desxifrar un codi ocultista que té 500 anys d'antiguitat. La notícia va saltar als diaris a mitjan abril, juntament amb detalls curiosos de la proesa criptogràfica (el matemàtic el desxifrà en dos dies) i el reconeixement a dos predecessors que Reedes desconeixia: el jurista Wolfgang Ernst Heidel (que l'any 1676 va assegurar que havia desxifrat el codi en un escrit que també està xifrat) i el professor d'alemany Thomas Ernst (que el va desxifrar d'estudiant i ho publicà l'any 1996 en una revista alemanya minoritària).
El codi ocultista en qüestió forma el tercer volum de l'obra Steganographia (1499) de Johannes Trithemius (nom llatinitzat amb què és conegut l'humanista alemany Johannes Heidenberg), un tractat de màgia negra sobre la comunicació amb els esperits. L'obra va aconseguir una popularitat molt sobtada i l'església catòlica la va prohibir. Des d'aleshores, generacions i generacions de mags més o menys clandestins n'han usat els conjurs per als seus ritus, mentre el mite del codi secret s'estenia com una taca d'oli. Els estudiosos sempre van sospitar que el llibre encloïa un missatge ocult, fins al punt que "esteganografia" (steganós: ocult) ha esdevingut sinònim culte de "criptografia" (cripto: amagat). Ara Ernst i Reedes ho han confirmat d'una manera tan brillant com taxativa. Trithemius va utilitzar l'ordre alfabètic invers per assignar lletres a números, va prescindir d'algunes de les lletres actuals (k, y) i en va usar d'altres ja obsoletes.
On és, doncs, el McGuffin esteganogràfic? Els missatges codificats tan enginyosament per Trithemius resulta que són del tot banals (la primera frase del salm 21, per exemple). Mers exercicis que han mantingut febrilment agitats molts creients durant mig milenni. S'imposa un cert estat d'alerta. Què no és un McGuffin?

dijous, 28 de maig de 1998

Promiscuïtat

Aquella màxima de no anar mai al llit sense haver après una cosa nova continua vigent. També en el teòricament ultraespecialitzat camp dels jocs de paraules. Els nord-americans, que a l'hora de fer saraus sempre han estat els reis, acaben d'organitzar un concurs lingüístic ple de pirotècnia enigmística. Ben allunyat dels clàssics concursos de la paraula més bonica o la més lletja que de tard en tard s'han convocat per aquí (fa cinc anys un diari francès va convocar-ne un de lletjor i el va guanyar "Maastricht"). A Amèrica han prescindit de la bellesa. Es tractava de trobar la paraula més promíscua de la llengua anglesa, entenent la promiscuïtat com la capacitat de la interfecta de relacionar-se enigmísticament amb el màxim nombre d'altres paraules. Per presentar-los la paraula vencedora he decidit traduir literalment el paràgraf de la seva nominació: "I ara, linguòfiles i linguòfils —verbívors, potser podríem dir-ne en català—, si us plau preparin-se per fer una gran ovació de gala en honor de la lluminosa, la increïble, l'ínclita, la mai prou ponderada estrella entre les estrelles. Senyores i senyors, verbívores i verbívors, els presento la paraula STAR".
La demostració de les aptituds promíscues de la lluminosa STAR (estrella) són riques i variades. En la mesura que permeten una adaptació al català, provaré de reproduir-les. D'entrada, si capgirem aquesta estrella lluminosa ens trobarem els esgarrifosos RATS, penats o no, que componen el seu bifront. Si, en canvi, efectuem el que els enigmistes nord-americans anomenen una transposició cíclica (decapitem el mot i li afegim la inicial al darrere), ens apareix un os humà: el TARS. Ara bé, si progressem de l'interior del mot cap a l'exterior, per tal de passar a les disposicions 2134 i 3421 topem amb un TSAR i amb les seves males ARTS. En anglès la parella de bifronts STAR-RATS són les úniques paraules de quatre lletres o més que permeten fer un doble capgirament dedins-enfora. En català aital meravella encara està per descobrir.
Finalment, STAR presenta una paraula veïna perfecta: TUBS (el que els americans anomenen shiftgram ). Les paraules veïnes estan compostes per les lletres immediatament anteriors o posteriors de l'alfabet. Aquest és el procediment que va usar el cineasta Stanley Kubrick quan va decidir rebatejar el seu IBM a "2001, Odissea en l'espai" amb les lletres veïnes HAL —les immediatament anteriors de l'alfabet—. Les veïnes posteriors de STAR formen TUBS. En canvi, d'entre totes les combinacions que permeten les lletres de STAR, només les quatre ja vistes produeixen un anagrama perfecte —TSAR, TARS, RATS, ARTS—, tot i que potser podríem admetre al club l'abreviació de senyoreta (Srta.). En aquest terreny, la promiscuïtat de STAR segurament és superable.
Si algun lector és capaç de trobar una paraula de quatre lletres més promíscua que STAR, ja pot córrer a enviar-nos-la a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o a mailar-nos-la a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.

dijous, 21 de maig de 1998

Cave Canem

Cave Canem és una revista (aperiòdica) de literatura editada a Vic. Tot i que ja té set anys de vida, l'últim lliurament és només el cinquè. Com la immensa majoria de revistes culturals CC és una publicació difícil de trobar (raó: IEC. Carme, 47), però en canvi és atípica per diversos motius: perquè és de literatura, perquè s'hi cou bon pa i perquè flueix tranquil·la. Al número 1 Lluís Sol ja definia els interessos dels càvecs anèmics en un text de presentació: "Ens interessa la literatura (...) que es fonamenta bàsicament en la llengua. La literatura és un tipus de manipulació de la llengua. I el fet d'entendre que la llengua arriba un moment que ha esdevingut literatura implica pensar en un exercici intencionat, que gira i es regira per tal de tocar el lector com les aromes que captiven el vianant distret que passa per davant de ca l'herbolari".
Una de les gràcies de CC és que el seu consell de redacció —format per Ignasi Badia, Toni Casals, Jordi Llavina, Jordi Puntí, Joan Rebagliato i Lluís Sol— és força generacional, anyada, poc o molt, del 67. I la generació de Puntí —el primer dels càvecs anèmics que ha destacat al circuit open—, a banda de prometedora, és de les últimes que van viure un mapa universitari quasi bicèfal en el qual els estudis de Filologia encara ocupaven un lloc destacat. Els càvecs anèmics han acompanyat, des del primer número, les narracions i poemes inèdits amb pulquèrrimes traduccions d'autors aimats. Epigrames de Marcial reescrits per Toni Casals, sonets de Miquel Àngel en versions de Gemma Pauné, poemes de Robert Walser a càrrec de Pere Montalat, contes de Tabucchi (Jordi Puntí), Dino Buzzati (Joan Rebagliato) o l'escriptor hindú Arjun Dangle (Elena Martí Segarra). Al CC4 hi ha bons poemes de Lluís Sol i Maurici Pla, Rebagliato dedica un conte a Joan Coromines, Puntí fa una ressenya espúria d'una exquisidesa només comparable als croissants de xocolata de les sagues escandinaves i Pau Vidal hi aporta una bona dosi enigmística amb uns mots encreuats temàtics intitulats "Literatura Definida".
El text de presentació del CC4 demostra que el consell de redacció no s'ha cansat de redactar definicions de literatura. Aquest cop és Ignasi Badia qui escriu: "tot amb tot, si encara volem que la literatura sigui alguna cosa, sempre podem dir que és un conjunt d'activitats que tenen a veure amb la funció estètica de la llengua (...) de mots rimats a mots encreuats —benvinguda, enigmística!— passant per tota la prosa que calgui". La presència de l'enigmista Pau Vidal, coetani dels càvecs anèmics, en una revista de literatura és una gran notícia per dos motius. D'una banda, perquè els mots encreuats catalans van tenir la sort de néixer a la cuina d'un escriptor com en Tísner. A més, les definicions del xef Vidal són una delícia: "Solen fer-ho els escriptors mandrosos quan agafen el metre" (rimar); "Féu el que calia sobre la closca pelada dels cretins" (escopí); "Sol ser lletra d'importància majúscula" (inicial)...

dijous, 14 de maig de 1998

Personatges numeraris

Ramon Giné és l'editor d'una de les poques revistes del món especialitzades exclusivament en palíndroms. Una publicació que presenta, naturalment, una impecable capçalera capicua: "Semagames". Però la dèria palindròmica no és pas eixorca. També ha empeltat Giné d'altres brots de febres verbívores. Aquest sarralenc trasplantat a Vilallonga del Camp sovint investiga o escriu sobre mots pentavocàlics, bifronts, problemes de lògica i tota mena de facècies. Repassant un recull dels seus escrits a la revista "El Baluard" de Sarral he topat amb una llista del que Giné anomena "números onomàstics" i que aquí rebatejarem amb el títol que encapçala aquesta columna: "personatges numeraris".
Giné recupera una antiga tradició castellana de cognoms amb finals numèrics que avantposava "Miguel de Unamuno (1) a Benito Pérez Galdós (2)" per elaborar una llista numèrica que també es permetia elements tan pintorescos com "Luca de Tena, don Torcuato" per cobrir el número quatre. Ramon Giné eixampla la llista canònica tot afegint-hi exemples que corresponen als nombres en català i obre de bat a bat les portes a l'especulació enigmística. En el millor dels casos es tractaria de crear una galeria absolutament inútil de "penes" —personatges numeraris, PPNN— que ens permetés comptar del zero a l'infinit. Una nova col·lecció enigmística d'interès inversament proporcional a la seva utilitat. És per això que avui completem les troballes de Giné amb alguns exemples de collita pròpia i emplacem els lectors més inquiets d'aquesta columna a enviar personatges numeraris que ens permetin completar la llista.
Després d'Unamuno (1) i Galdós (2), Giné introdueix un tercer personatge que funciona tant en espanyol com en català: l'escriptor català Apel·les Mestres (3), a qui des d'aquí afegim l'autor contemporani Albert Mestres (3) que acaba de publicar a Proa una novel·la magnífica: La ela de Milet. En la llista de Giné els números senars semblen més avinents per a la pràctica dels numeraris. Personatges com el filòsof José Ortega y Gasset (7) o el Marquès de Masnou (9) fan augmentar l'estol de numeraris senars. L'exercici és dur i la collita migrada, de manera que Giné acaba permetent-se llicències una mica transgressores com ara Severo Ochoa (8) per al vuit o Jacinto Benavente (20) per al vint en espanyol.
Les primeres aportacions exteriors que ens permetem per completar la llista de personatges numeraris són aquestes: per a la mitja dotzena sant Francesc d'Assís (6) alena numeraris com el novel·lista brasiler Joaquim Maria Machado de Assís (6) — de qui Quaderns Crema acaba de publicar El señor Casmurro—. Una altra casella que estem en condicions d'omplir és la centenària. L'escriptor valencià Manuel Vicent (100) ens permet completar aquest número tan rodó. Si algun lector troba més personatges numeraris els pot enviar a la Secció Enigmística. Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o mailar-los a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.

dijous, 7 de maig de 1998

Personatges exemplars

Una de les peculiaritats de la literatura dita de ficció és la creació de personatges. Éssers que sovint tenen noms i cognoms, edat, caracter —justament els anglesos els anomenen characters—, complexió física, malformacions, família i sobretot conflictes. Són els subjectes de molts relats, les persones interposades mitjançant les quals els autors exposen pensaments que mai no gosarien formular des del seu jo. La sal de la literatura. En algunes tradicions —penso en Pirandello, en Unamuno— aquests éssers sorgits, com se sol dir, de la ploma, es revolten contra el seu demiürg particular. Prenen una fictícia autonomia i rebaixen el seu creador a la seva condició, tot xuclant-lo al fons de les seves existències virtuals. Altres autors, en canvi, efectuen el procés contrari: prenen éssers censats al món dels vius i els entaforen en les seves novel·les sense preocupar-se ni tan sols de maquillar els seus noms i cognoms.
Alguns escriptors s'han entretingut a elaborar magnífics diccionaris enciclopèdics de personatges ficticis. És el cas, per exemple, de l'italià Gesualdo Bufalino que va publicar un interessant Dizionario del personaggi di romanzo (Mondadori, 1989) que inclou entrades com Simplicissimus, don Quixot, madam Bovary o Ulisses (l'homèric i el joycià). La utilitat didàctica d'aquesta mena de volums no treu que siguin materials propers a la mítica enciclopèdia de Tlön borgiana, on es cartografiava un univers paral·lel al nostre, tan desconegut com fascinant. O a un magnífic diccionari de llengües inventades que ha escrit el poeta italià Paolo Albani. Fa poc, en una de les moltes trobades entre escriptors desvagats que propicien les cuites de sant Jordi, Jordi Puntí —autor del flamant recull de contes Pell d'armadillo— em deia que ell col·lecciona llibres inexistents que apareixen esmentats en obres literàries i que ja en té un grapat d'inventariats.
Aquesta flaca d'en Puntí admet un complement que potser ens permetrà oferir personatges aptes per a unes obres tan exemplars. Personatges extrets de la nostra realitat quotidiana que algun "creatiu" ha llançat a la vida per exemplificar algun formulari. Vaig topar amb el primer fa poc, quan un afer burocràtic em va exigir visitar una màquina d'aquestes que la parla ha batejat com "fotomatons". Mentre esperava el bloc de quatre clònics que s'estaven revelant a l'interior d'aquell quiosc, em vaig fixar en la mirada bovina d'una de les noies que sortien fotografiades en un dels plafons laterals.
És un exemple dissenyat per demostrar que les fotos que fa la màquina serveixen per fer-se el carnet d'identitat. El document exemplar, com els reals, està signat per la "Fábrica Nacional de Moneda y Timbre". Va ser expedit el 13-05-1996 i caducarà el 12-05-2006. És el número de DNI 99999999-R i correspon a una tal "Carmen Española Española". No cal dir que es detecta un esforç per no coincidir amb cap persona de carn i ossos. Coneixeu altres personatges tan exemplars com aquesta Carmen?

dijous, 30 d’abril de 1998

Criptolírica

L'homofonia és el fonament d'un dels mecanismes proposats des d'aquesta columna que més respostes ha suscitat entre els lectors de l'AVUI. Es tractava de trobar criptònims, entesos com els noms de localitats que permeten una doble lectura, i les troballes han estat molt diverses. Però per damunt de totes les trameses rebudes destaca la qualitat formal d'un poema sense títol però amb endreça —Per a l'Ada— que signa Josep Domènech Ponsatí, de Sant Feliu de Guíxols. Són cinquanta-vuit versos plens de mines.
Domènech enceta el seu poema amb tres versos que ja contenen set criptònims: "Mon seny (i mon meló, per metonímia),/ hi van ullar el no-re (gent, cos: ment orca)./ El món s'hi ha fet i no s'hi rebat gens". Val a dir que els criptònims del versaire empordanès abasten topònims d'arreu del planeta, com la ciutat magrebina de Rabat que treu el nas al tercer vers, tot i que la gran majoria són nostrats: "Car dona no he tastat. (I hi ha qui en carda/ deu!). Ho tens cru: illes de solitud,/ tot massa net, i el món roí, arrupit" (versos 4-7, amb sis criptònims ocults més). El criptopoema de Domènech va més enllà de l'exercici estilístic: és un ver cant al desencant amorós. L'Ada de l'endreça apareix com un objectiu inabastable en la seva totalitat ("Si la gran Ada, fent-se la sueca", vers 11è, amb dos criptònims; "Beu de la pena/ meva (me n'hisses més), i fora d'Ada", vs 16-17, amb tres criptònims més).
Empès per la ruta que li marca l'homofonia, el criptopoeta defuig la visió tràgica de l'existència i s'instal·la en un territori carnavalesc: "I ara tu, verga, boa d'ella, amb bell/ ús, fes el salt. (I, si no t'ama, riu.)/ Creix ell: el penis cola, ja fre d'èter./ És d'ella, l'ull estret: bell caire, ca/ l'Ella, i no cal maldar-hi (més sina!)" (vs 18-22, amb 13 criptònims en només cinc versos!). La freqüència d'aparició de topònims disfressats que aconsegueix Domènech Ponsatí és elevadíssima. Recorda, salvant totes les distàncies, el foll capítol del Finnegans Wake en el qual James Joyce va ocultar homofònicament un centenar llarg de noms de rius europeus per "donar més fluïdesa" a la seva prosa. Un subtext fluvial, el del Joyce tardoral, que encara ara porta de corcoll els exegetes del gran autor irlandès.
Domènech, enjogassat, oculta una muller russa a Mollerussa, fa güellar un garrí a Garriguella, s'empesca la pàtria de la vulgaritat a "Vulgària" i es posa filosòfic a Besalú: "Besa l'U (també el Divers)". Els fragments criptolírics reproduïts en aquesta columna oculten homofònicament: Montseny, Montmeló, Ullà, Regencós, Menorca, Montsià, Rabat, Cardona, Cardedeu, Cruïlles, Maçanet, Montroi, Rupit, Granada, Sueca, Beuda, Manisses, Foradada, Berga, Boadella, Bellús, Salt, Tamariu, Creixell, Peníscola, Jafre de Ter, Ullastret, Bellcaire, Calella, Maldà i Messina.
La criptolírica és una aposta dura, però de criptònims n'hi ha pertot. Envieu-nos-en a la Secció Enigmística. Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.

dijous, 23 d’abril de 1998

Biblioacròstic

Entre les múltiples modalitats de col·leccionisme enigmístic hi ha la d'atresorar alfabets diversos. Fa anys la lectura d'un magnífic dietari d'Augusto Monterroso anomenat La letra e (Alianza, 1987) em va fer encetar una mena de biblioalfabet que després vaig allargar amb un clàssic de la literatura eròtica com Història d'O i un dels sempre refrescants reculls d'articles de Quim Monzó, intitulat Zzzzzzzzzzzz , zeta amunt zeta avall. Avui, en honor a un sant baró venerat per la indústria del llibre, m'he decidit a fer créixer aquesta col·lecció biblioalfabètica amb un biblioacròstic santjordiesc.
S de John Updike. Aquest magnífic escriptor, especialment conegut pels seus irònics retrats de la classe mitjana nord-americana, va publicar als anys vuitanta un llibre amb aquest lacònic títol: S. L'última reedició és de 1996 a Fawcett Crest.
A de Louis Zukofsky. El setembre de 1993 la John Hopkins University Press va publicar aquest poemari —A— amb vocació de ser el primer en totes les referències bibliogràfiques. El fet que Zukofsky acostumi a figurar l'últim en totes les antologies segur que hi té alguna cosa a veure.
N de Pau Riba. L'any 1987 Quaderns Crema publicava una novel·la espectacular del polifacètic Pau Riba que descrivia d'una manera sensual el retorn a la infantesa d'una colla de vells que acabaven immersos en la creació mítica d'Europa. Ena va aconseguir pocs lectors, però entusiastes.
T d'Italo Calvino. La traducció anglesa del Ti con zero (1967) del genial escriptor italià s'anomena T Zero. Als Estats Units la va publicar Harcourt Brace Jovanovich l'any 1983.
J de Harold Bloom. El polèmic artífex del cànon occidental és un amant del gnosticisme La traducció a l'espanyol del seu inquietant Libro de J va sortir a Interzona l'any 1995, signada per Néstor Mínguez i Marcelo Cohen.
O de Guillermo Cabrera Infante. L'autor cubà d'una de les millors novel·les d'aquest segle —Tres tristes tigres— té un llibret d'articles de títol disjuntiu —O a Seix Barral, 1975— en el quals hi caben des de Mary Quaint i el Londres de la minifaldilla fins al gradual procés d'acostament de Cabrera al peculiar món dels gats. Una petita delícia d'aquest amant patològic dels jocs de paraules.
R de Francine Pascal. R for Revenge (Bantam, 1997) és una dels centenars de novel·les de terror que ha escrit aquesta autora nord-americana. Segurament no és un gran títol, però és l'única R que he trobat.
D de Sue Grafton. El mateix passa amb la D. Aquesta autora de best-sellers va publicar l'any 1988 una novel·la intitulada D is for Deadbeat. Fora d'aquesta D, la resta són versions D&D, que en el món de la literatura de gènere fantàstic és el símbol dels famosos Dungeons & Dragons.
I de Mathias B. Freese. Aquest autor novell nord-americà va debutar ara fa dos anys amb una obra que promet ser egocèntrica, atès que I (autoedició del propi Freese, amb ISBN 0965921603) vol dir "jo" en anglès.
Bon Sant Jordi!

dijous, 16 d’abril de 1998

No perdeu el tramvia!

Els tramvies són com els cèntims. Havien quedat encastats en aquell territori postal de la memòria que els fotògrafs es negaven a acolorir i ara reapareixen en imatge digitalitzada. Els cèntims rere l'enrenou de l'euro. Els tramvies per combatre la terrible contaminació urbana. El cert és que l'escriptor figuerenc Vicenç Pagès ha recuperat una d'aquestes velles postals plenes de tramvies antics (Aristòtil & Horaci, majorment) i l'ha digitalitzada en el seu últim llibre, un assaig sobre l'aprenentatge de l'escriptura que deu 3/4 del títol a Tennessee Williams i 1/4 a Roland Barthes. Un tramvia anomenat text (Empúries, 1998) és un assaig sobre el plaer d'escriure que reivindica justament allò que ofereix: plaer, mesura, unitat, ordre, bellesa, oportunitat, coherència, versemblança, escaiença, naturalitat, claredat i precisió. Són moltes les virtuts d'aquesta exquisida reflexió de Pagès sobre l'art de posar una paraula rere una altra, però una de les més aplicables al camp de l'enigmística és la seva contundent impugnació del mur interposat entre llengua i literatura.
En un país obsedit per les qüestions lingüístiques, amb una llengua de vida incerta i amants progressivament asexuats, l'ensenyament del català ha agafat un caire singular. Tal com exposa Pagès, hi ha un munt de lingüistes altament qualificats que menyspreen absolutament la pràctica literària, en un exercici de penós cantonalisme. Per a aquests senyors, les peces literàries són meres cabrioles d'uns acròbates anomenats escriptors que viuen alliberats del jou de la norma. La literatura es compon, així, de materials que cal examinar amb una barreja de prevenció i desconfiança. L'estudi de la llengua és una ciència i la literatura un art d'arrauxats. Punt i final. Aquesta visió alça un mur infranquejable entre els departaments de llengua i literatura, fins al punt que alguns autors escriuen llibres sobre la redacció sense servir-se dels variadíssims textos que els ofereix la tradició literària, tal vegada perquè ni la coneixen ni la volen conèixer.
La denúncia de Pagès és extrapolable a les pràctiques enigmístiques que alenen aquesta columna. Els jocs de paraules són cabrioles fascinants basades en la mal·leabilitat de la matèria primera de l'escriptura, que és el llenguatge. Innombrables escriptors de totes les tradicions literàries del món se n'han servit, els han explorat i n'han creat de nous amb perícia, enginy i gust. Beckett ho fixà al seu Murphy tot parafrassejant la Bíblia: At the beginning it was the pun (Al principi fou el joc de paraules). Però els jocs de paraules són també mecanismes textuals molt productius que ens permeten explorar el fascinant espai tropològic còmodament instal·lats en un tramvia anomenat text. El tramvia que mena al continent perdut de la bona literatura. Si no anem més enllà de la combinatòria mecanicista d'elements verbals podrem ser molt bons jugadors d'Scrabble, però mai no serem uns autèntics "verbíbors".

dijous, 9 d’abril de 1998

Senhal

El número 39 de la publicació "Senhal" que editen a Girona Patrick Gifreu, Enric Prat i Pep Vila amb la col·laboració de la Llibreria 22 i de l'Ajuntament de Girona conté un deliciós exemple nostrat de literatura potencial. Més enllà de les genialitats poc divulgades del poeta Jordi Vintró la nostra literatura no és gaire esplèndida en textos potencials. Per això cal saludar amb interès l'Antologia septentrional del mot al 7 que acaba de publicar el novel·lista rossellonès Joan Lluís Lluís. JLL ha decidit enfrontar-se a la constricció que els membres de l'Oulipo van batejar com S+7. De fet, tot i que la definició que JLL reprodueix és de Raymond Queneau ("Es tracta de reemplaçar cada substantiu d'un text pel setè que el segueix en el diccionari"), el seu practicant més conspicu va ser Italo Calvino. Calvino fins i tot va arribar a practicar l'S+7 amb noms propis a partir d'un diccionari de biografies, amb resultats tan subversius com hilarants.
JLL va més enllà de la constricció canònica. No es limita a substituir els substantius (tret dels noms propis) sinó que estén la transposició a verbs (tret dels auxiliars) i adjectius, i ho bateja molt encertadament amb el rètol "mot al 7". És ben lògic que les flaires de l'Oulipo ens entrin per la Catalunya Nord i també ho és que molts dels textos de partida triats siguin d'autors nord-catalans. JLL transposa poemes de Jordi Pere Cerdà, Joan Pau Giné, Joan Morer, Josep Sebastià Pons i Claudi Massé (de qui, a més, són les il·lustracions). Però el tallagespa celibatari del mot al 7 també passa per damunt d'un fragment de Contraban de Josep Pla i pel poema "Les gorges" de Joan Salvat-Papasseit.
Els diccionaris de referència que usa JLL són tres: pels mots estàndard el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (1995), pels rossellonismes el Vocabulari rossellonès de Renat Botet (El Trabucaire, Perpinyà, 1997) i pels mots francesos el Petit Larousse en couleurs (1996). L'efecte narcòtic del mot al 7 sobre el text de Pla és total. Frases com ara "Ja ho victorejo; vós sou el moderantisme de l'atoniment morquent del morabatí..." o "No perboca pas moscallejar-me, per ara i tant" acosten la prosa de Pla a la de Foix, fins al punt que gairebé vénen ganes d'invertir la constricció i aplicar-la a un poema foixià tot substituint-ne cada mot pel setè anterior al diccionari, a veure si l'efecte és el contrari i descobrim un sobtat sistema de desxiframent.
Sobre Salvat-Papasseit, en canvi, la màquina obté uns resultats més contundents. "Les gorges" esdevenen, passades pel mot al 7, "Les gorreteres". El poema transposat queda així: "A Sant Martí del Canigó/ la viabilitat restaura que us esgrama./ Discorra: Catalunya!/ i la remunta/ sempre contorneja:/ Esclerosi a Espanya./ Si preposes corbellot/ els ullets al celibat/ i alenes el braceig —gibó de ventallola,/ a Sant Martí septupliques una viabilitat/ i a caulidi d'orenela:/ També a França".

dijous, 2 d’abril de 1998

Ciclogrames

Aparentment, les ciutats d'Amsterdam i Narbona no tenen gran cosa en comú. Cal posseir una sensibilitat especial i una certa expertesa en les ciències inútils per adonar-se que totes dues comparteixen un notable tret lingüístic. Va ser l'enigmista neerlandès Hugo Brandt Corstius, àlies Battus, qui el va definir amb el nom de ciclograma ara fa més de vint-i-cinc anys. Els mots que entren en aquesta categoria enigmística són paraules que, en menor o major mesura, acaben com comencen, en flagrant contradicció amb les teories literàries que postulen la bondat de les obres obertes. Els ciclogrames són rodons com un conte de Txèkhov i també, en major o menor grau, tendeixen a la perfecció.
Amsterdam i Narbona assoleixen el grau 2. En el cas d'Amsterdam la cua repeteix les dues primeres lletres del cap: AM-AM; a Narbona NA-NA. Naturalment, els ciclogrames més senzills de trobar són els de grau 1. Mots com ara amiga, còmic o mamellam es limiten a repetir la inicial al final (A, C, M). Malgrat aquesta aparent facilitat, no és pas banal provar de completar l'alfabet amb monociclogrames. Descobrir, per exemple, que la primera persona del present d'indicatiu del verb percebre és un monociclograma en P provoca un cert plaer, sobretot entre la nombrosa gent que l'escriuria amb B final. Una cruïlla asimètrica sense viceversa possible és que tots els palíndroms són monociclogrames —cuc, Anna, radar, anilina...—.
Entre els especímens sotmesos al segon grau ciclogramàtic destaca amb singular fulgor el cognom d'un dels millors ciclistes de tots els temps: Miguel Indurain (IN-IN). Una bona iniciativa fóra instituir, en el seu honor, una clàssica biciclogramàtica que unís Amsterdam i Narbona. Al costat de binomis lingüísticament tan insulsos com ara Milano-San Remo, París-Roubaix o Lieja-Bastogne-Lieja, la nova clàssica biciclogramàtica del calendari europeu podria marcar una fita semblant a la ja clàssica marató de Mataró, una cursa que deu el seu nom a la notable coincidència anagramàtica entre la capital del Maresme i la mítica ciutat grega.
A partir del grau tres, la recerca ciclogramàtica es complica. Els triciclogrames són només freqüents entre els temps verbals. Terminacions com ara -rem, -ren, -res, -ven o -ves permeten fabricar-ne a dojo. Exemples de triciclogrames serien remarem, rentaren, rescatares, ventaven o vessaves. La dificultat augmenta en el grau superior. Ja no és tan senzill trobar formes verbals de grau quatre, com ara "arengaren" o l'immaculat "arenaren", un tetraciclograma sense cap lletra de rebuig. Però sempre ens queda la possibilitat de concentrar-nos-hi molt i descobrir, astorats, que les nostres troballes milloren quan les busquem "mentalment". Només qui faci un gran esforç mental aconseguirà trobar ciclogrames de grau superior a 4. Aquest és el repte d'avui.
Envieu ciclogrames a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu-los a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.

dijous, 26 de març de 1998

Liceu o no l'hisseu?

A primers de febrer vam proposar la tramesa de criptònims, una nova variant de l'homofonia aplicada als topònims que partia de la il·luminació mística que el lingüista Lluís de Yzaguirre va tenir mentre badava davant les obres del Liceu a la Rambla barcelonina. Liceu sona igual que “l’hisseu”, i això és exactament el que estaven fent aquell dia els operaris que treballaven en el nou edifici del Liceu: hissar-lo. La tramesa de criptònims cobreix bona part de la nostra geografia, però cap part del planeta no resta lliure de sospita. De fet, gairebé tots els corresponsals coincideixen a fer-se ressò d'un clàssic aragonès que apel·la a la pobra Montiel amb un cert ressentiment: "Sara, gossa!" o bé més sibil·linament "serà gossa!"
Joan Pinyol (Capellades) esclavitza la capital de la Segarra: "serf era a Cervera" i erotitza els baixos del famós mont de Venus en transformar Vallbona d'Anoia en l'òbvia "vall bona de noia". Per la seva banda, des del Departament d'Història de l'Art de la Universitat de València Àlex Amorós Hernàndez enfila tres criptònims que uneixen els Països Catalans: "De qui fa les coses amb el cor a la mà podem dir que Mana-Cor (Illes Balears), de qui tot ho fa a la cerca dels diners direm que Or-Pesa (País Valencià) i de qui tot ho fa deliberadament que ho fa Am-Posta (Catalunya)". Daniel Ramos (Sabadell) explora un to més col·loquial en els seus criptònims. Així, primer visita el Pallars Jussà a la recerca de bars i reitera "hi són, a Isona", després s'acosta a la gola del llop del Baix Ebre per desafiar la bèstia —"Vine, llop!" (Vinallop)—, nega la vida tavernària al Priorat —"Al bar? Ca!" (Albarca)— i acaba admetent que només en visita al Gironès: "Vés que no!" (Bescanó).
Alguns dels criptònims requereixen un cert context per treure partit de l'homofonia. Per exemple, aquesta ordre surrealista amb què Alfons Saumell (Barcelona) engega un fati escandinau a explorar l'Anoia: "Vés a la Pobla de Claramunt i, un cop allà, lapó bla, declara'm un insolvent total". No totes les seves troballes són tan rebuscades. Fa palesa la devoció que hi ha a la Garrotxa per lloar el guanyador (besa l'u a Besalú), defineix la coneguda tieta Lourdes d'Albert Om al "Malalts de tele" de TV3 (tara d'ell, Osona) i fins i tot revindica la seva presència a partir d'un criptònim del Maresme: cal, ella.
La troballa més inquietant ens arriba de Barcelona. Laura Vila descompon Castelló de la Plana en dues frases suggerents: "Cast ell? Oda a la plana". Vila afegeix un altre homòfon clàssic de la criptonímia, en descompondre Terrassa en "ta raça". Joaquim Molas situava una anècdota brutal en la representació d'una tragèdia grega feta per un grup de teatre aficionat del Vallès. En una escena plena de tensió, un actor va pronunciar un canònic "jo sóc de ta raça" i, espasa en alt, el seu company d'escena li replicà: "i jo de Sabadell!"
Envieu-nos criptònims a la Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.

dijous, 19 de març de 1998

L'holandès errant

La setmana passada aprofitàvem les festives especulacions sobre les notes que omplen la llibreta de Van Gaal per parlar del pare de l'enigmística contemporània als Països Baixos, el lingüista Hugo Brandt Corstius. La revifalla ludolingüística al país de la taronja mecànica arrenca a mitjan anys setanta. Corstius, llavors professor de lingüística a l'Institut de Lingüística General de la Universitat d'Amsterdam, va publicar un article d'enigmística al "NRC Handelsblad" el 27 d'agost de 1976. Hi encunyava el vocable "opperlandès" i el definia en termes sorprenents: hi entrava només tot allò que es podia desenvolupar amb una màquina d'escriure. En quedaven exclosos, doncs, jocs clàssics com els embarbussaments (per orals), el jeroglífic o rebus, els mots encreuats i d'altres jocs de graella, o l'scrabble, per exemple. També n'excloïa explícitament àmbits com la cal·ligrafia, la grafologia i la poesia concreta.
La seva proposta de l'opperlandès va tenir una recepció entusiasta. D'altres publicacions van demanar-li col·laboracions i la revista "Onze Taal" dedicà íntegrament el seu número d'estiu de 1978 a l'opperlandès. L'embranzida enigmística va prendre més cos quan aquell mateix any Kousbroek va publicar la seva traducció dels Exercicis d'estil de Raymond Queneau i es van reeditar un seguit de textos lipogramàtics. Inez van Eijk va publicar una gran col·lecció de jocs de paraules anomenada Dooddoeners (Amsterdam, 1979), Gertrude van Buren va iniciar una columna periòdica d'enigmística a "NRC Handelsblad" i la llista de palíndroms en neerlandès, que fins llavors no passava del centenar, es va veure constantment enriquida pels nous aficionats a cargolar paraules.
Val a dir que Corstius ja havia publicat una obra "seriosa" en l'àmbit de la lingüística universitària —Algebraische Taalkunde (1974)— i que més endavant en publicaria encara una altra: Rekenen op Taal (1983), però l'esclat de l'opperlandès el menaria a recollir totes les seves troballes ludolingüístiques en un volum anomenat Opperlandse Taal & Letterkunde (Amsterdam, 1981), signat amb el pseudònim de Battus. Els nou capítols de què consta l'obra magna de Battus duen títols "programàtics", alguns d'ells inventats: lipograma, palingrama, doblegrama, hipergrama, n-grama, ongrama, miragrama, xenograma i epigrama. El problema fonamental és, com sempre, terminològic. Battus admet l'existència d'una tradició universal dels jocs de paraules, però es nega a inscriure-s'hi sense condicions i reivindica un ús particular dels mecanismes universals que permeti generar una tradició pròpia per a la seva llengua.
De resultes d'aquesta respectable decisió, la terminologia holandesa actual és enormement creativa però en alguns punts xoca amb l'anglesa o la italiana. Així, una xarada és un homograma en opperlandès, o el deliciós oximoron mineral "Bas-alt" (que en holandès es descompon en els opostos baix & alt), no té nom entre els opperlandesos. Sigui com sigui, Battus és un dels grans home-mots de l'enigmística.

dijous, 12 de març de 1998

La llibreta de Van Gaal

Els realitzadors dels partits de futbol afinen el zoom cada cop que tenen a tir la llibreta de Louis Van Gaal a la banqueta de can Barça, fins al punt que l'enigma dels seus continguts ja ha esdevingut un mite. Què deu apuntar-hi l'esquerp entrenador? Quina mena d'anotacions hi trobaríem en les planes corresponents a la desfeta de Salamanca? M'han arribat veus que un editor barceloní està negociant els drets per publicar-ne extractes en edició facsímil. Mentrestant, el terreny queda lliure per a qualsevol especulació. I especular és una activitat genuïnament enigmística.
Una hipòtesi de treball podria ser que les notes de Van Gaal no estan escrites en neerlandès sinó en opperlandès. Repassant els arxius he topat amb diverses notícies del pare de l'enigmística als Països Baixos, Hugo Brandt Corstius. Corstius és un ver home-mot. Lingüista, periodista i escriptor, aquest versàtil autor ha fet de tot. Crítica literària, assaig, relats de ciència ficció, manifestos pacifistes, jocs de tauler, columnes d'enigmística... Fins i tot ha encunyat el terme "opperlandès" per designar als Països Baixos l'univers enigmístic que alena aquesta columna i que el món universitari ja comença a identificar amb rètols més tocats i posats com ara lingüística recreativa o ludolingüística.
D'Hugo Brandt Corstius, que sol signar les seves obres enigmístiques amb el pseudònim "Battus", només coneixia un recull de palíndroms i altres facècies anomenat SYMMYZ (Amsterdam, 1991), però ara m'ha arribat notícia del seu llibre fundacional —Opperlandse Taal & Letterkunde (Amsterdam, 1981)— en un ampli extracte traduït a l'anglès que publica a New Jersey la revista especialitzada "Word Ways". Als "Països Alts" que s'empesca Battus la llengua viva és l'opperlandès. Viva en el sentit d'espavilada, és clar. En un pròleg deliciós, Battus aclareix la seva proposta.
"En topar amb una paraula —hi escriu—, un neerlandès queda immediatament distret pel sentit del mot. A un opperlandès, en canvi, el significat de la paraula no el preocupa gens ni mica". Segons Battus el bon opperlandès es dedica merament a bastir sistemes de joc a partir del llenguatge. Els sona? Oi que Van Gaal podria ser un bon opperlandès? Battus també assegura que l'opperlandès fa servir la llengua neerlandesa perquè és la que coneix, però en realitat no li interessa. Les activitats opperlandeses es debaten entre l'esport i l'art. De tots dos camps n'extreu la inutilitat com a arma bàsica. Un saltador de longitud dedica molts esforços a preparar-se per avançar vuit metres d'un bot quan tothom veu que seria més senzill fer-los caminant. Per això l'opperlandès reivindica el dret, per exemple, a escriure un text fent servir només les lletres del tram alfabètic N- Z.
Segur que els nou capítols del llibre de Battus són molt més interessants que la famosa llibreta. En tot cas, suggerim Van Gaal que prengui nota de l'article únic de la Constitució opperlandesa: "Tot allò que és possible és permès i allò que no és possible il·legal". Il·legaal.