dijous, 27 de febrer del 2003

Per Carnaval tot s’hi val

Ara que l’11S és una diada segrestada pels americans, s’han alçat veus que reclamen el trasllat de la Diada nacional al 23A, sant Jordi. Francament, posats a baratar-la, jo prefereixo la data mòbil en la qual, cada any, celebrem aquesta conya marinera del Carnaval. Deu ser perquè m’enorgulleixo de portar gens vilanovins (i geltrunencs), però votaria de bon grat transformar el Carnaval en Diada nacional, sempre que algú ens deslliurés del rodolí. I és que, per més que la dèria llibresca m’aclapari, entre sant Jordi i Carnaval trio mil vegades Carnaval, la data que acosta la voluntat de les persones a llur voluptat (sí, escric “llur”, què passa?). Vilanova i la Geltrú ha estat la Kamchatka catalana on l’esperit carnavalesc va resistir la repressió franquista.

També en el món de l’enginy verbal, l’esperit carnavalesc ha generat artificis dignes d’un Verbaval. Potser els més coneguts siguin els versos satírics carregats de mots gruixuts i crítiques esmolades, però n’hi ha d’altres. D’una banda, els jeroglífics que avui omplen les pàgines de passatemps de tants diaris van néixer com a recurs carnavalesc a la Picardia francesa del segle XVII. Solien ser gravats picants que ocultaven la resposta per homofonia en un to digne de Rabelais. Per exemple, un dels meus favorits mostra una religiosa que fueteja el cul nu d'un pare abat al costat d'un os. La resposta passa per un sofisticat salt del francès al llatí: "Nonne abbé bat au cul + os" = "Non habebat oculos" (no tenia ulls). Entre nosaltres, els jeroglífics de doble lectura mai no van quallar, però en canvi els folkloristes van recollir una copiosa col·lecció d’embarbussaments carnavalescos pensats per provocar l’aparició de mots malsonants.

L’operació és senzilla. Es tracta de trobar frases difícils de pronunciar —entrebancs com els protagonitzats pels setze jutges o el pinxo i el panxo— i que continguin paraules pròximes a un mot groller. Poden ser parònims, homòfons o simples aproximacions. La qüestió és que l’usuari, en pronunciar-los ràpidament, es vegi abocat a l’abim de la grolleria d’una manera involuntària. Potser l’exemple més conegut és aquest: “De genollons genollons, collia collia, de genollons genollons, collia codonys; de genollades, codonyades, i amb els dits, codonys collits”. Provin de llegir-ho d’una tirada, com més de pressa millor, i comprovaran que la boca se’ls omple de genitals. D’altres exemples són més escatològics. Amades en recull un que juga amb la clàssica repetició de síl·labes per canviar-ne l’ordre, com a “broca/cabró”: “Costa avall baixa un tupí, tupí xo, xo tupí; xo tupí, tupí xo; xo tupí, tupí xo”. La veritat és que avui és una frase opaca, però no ens costaria gens d’actualitzar. Només caldria trobar una parella d’oxíton en pi (alpí, capí, filipí, supí, transalpí) i mot que comenci en xo (xocolata). Un altre exemple clàssic que papalloneja amb el verb fotre també és millorable: “Una vella passava per un terrat amb un plat de filtri foltri foradat, i jo li dic: vella, voleu que us filtri foltri aquest plat de filtri foltri foradat?” I encara: “A l’horta del Senyor me n’entrí; en entrar cotó collí, al redó collí cotó, i en sortir cotó collí”. ¿Algú s’atreveix a actualitzar aquests artefactes del Carnaval verbal als temps dels missatges de mòbil? I si us falla l’ordinador no li etzibeu cap potada, que les màquines van néixer per potejar-nos.

dijous, 20 de febrer del 2003

Einstein en quatre lletres

Els francesos tenen un eufemisme autoal·lusiu molt curiós per no haver de parlar obertament de la merda. Un mot “molt francès”, diuen algunes definicions de mots encreuats gals, com si la paraula “merde” fos el súmmum de la francofonia. En espanyol, i de retop en català per mímesi acrítica, s’estila la carrincloneria d’escriure només la inicial i així de vegades ens veiem obligats a llegir frases tan monstruoses com “le mandó a la m.” o “le llamó hijo de p.” Quin merder! En anglès, en canvi, l’eufemisme equivalent es fixa en la longitud del mot, perquè “shit” és un dels inconvenients “mots de quatre lletres” que formen una obscena lliga liderada per “fuck” (fotre) però que també conté d’altres tetragrames inconvenients: els genitals “cunt” (cony) i “cock” (que conviu amb el pentagrama “prick” —ai, el que s’ha d’arribar a fer per no escriure penis!—) o els escatològics “piss” (pixar) o “fart” (tirar-se pets). En realitat, tampoc és una llista molt llarga, però com que hi figuren els dos comodins de la parla brava —“shit” i “fuck”— l’expressió “a four letter word” ha esdevingut sinònim de mot malsonant. Potser per això causa tant d’impacte un text entre narratiu i assagístic del científic Brian Raiter que es proposa, com qui no vol la cosa, explicar-nos la teoria de la Relativitat d’Albert Einstein en paraules de quatre lletres o menys. Poca broma. La frase “com qui no vol la cosa” és l’única que compliria la condició que s’autoimposa Raiter des que he començat l’article.

Les primeres ratlles d’aquest “Albert Einstein’s Theory of Relativity in words of four letters or less” ja permeten albirar que el to és molt distès: “So, have a seat. Put your feet up. This may take some time. Can I get you some tea? Earl Grey? You got it.” (“Va, seu. Peus dalt de tot. Això no serà curt. Vols una mica de te? Earl Grey? Aquí el tens”; ja sé que no m’he lluït gaire en la traducció, però també m’he prohibit les paraules més llargues de quatre lletres, què volíeu?). De mica en mica el lector va captant les idees que l’autor li subministra en píndoles tetragramàtiques. Llavors topa amb noms propis que no li diran res fins que en una nota final l’autor li aclareixi que “Herb” es refereix a Hermann Minkowski, “Izzy” a Isaac Newton i “Ari” a Aristòtil. Naturalment, en l’entremig l’explicació que promet el títol arriba a través d’uns quants meandres narratius, però puc assegurar que les onze pàgines —uns vint mil caràcters— del text són una lectura força plaent que enviaré per correu electrònic a tothom qui ho demani educadament (n’hi ha prou amb posar “Quatre lletres” al cos del missatge). És clar que si abans de llegir-ho mai no havíeu entès de debò la teoria de la Relativitat el més probable és que després de tan amena lectura tampoc no l’entendreu. Ho dic per experiència.

A més, la idea de fer un text no breu amb mots així és molt dura però pot ser que us doni molt de joc. De cop qui s’hi posa veu que hi ha un gran tou de mots ben bons que no pot fer anar ni així ni aixà i, és clar, hom —per home i dona i nena i nen i noia i noi i pare i mare i avi i àvia i tu i jo i el tiet però no pas ella— de cop se sent mort de por, com si la ment fos un erm i cap lloc no fos prou bo. Per això a la fi toco el dos (que el tres ja és fora) i a vore (sic) què feu.

dijous, 13 de febrer del 2003

Cita’m, Giné enigmàtic

Demà farà un mes de la mort de Ramon Giné, l’home que buscava palíndroms. Giné era un geni de poble i del poble. Conservava una llibreta amb les troballes verbals d’un avi patufista i era hàbil amb els jocs de mans. Brossa l’hauria adorat, com he de confessar que jo l’adorava, amb les seves dèries verbívores i aquella mirada de nen inquiet que brollava damunt del seu bigoti iraquià. I les idees de bomber, els arxius insòlits, les mans molsudes, les arrugues de rialler impenitent i una càlida hospitalitat, compartida sempre amb la seva Rosita. Els lectors habituals d’aquesta columna han llegit el seu nom molts cops. L’últim cinc dies abans de morir, quan vaig recollir la seva col·laboració d’inspiració lul·liana en un calendari monosil·làbic del Dos Mil Tres, per al qual havia inventat cent milions de combinacions monosil·làbiques en deu frases. Les seves proeses verbívores han quedat registrades a les pàgines del meu “Verbàlia” i omplen una seixantena de números del butlletí palindròmic “Semagames”, publicació creada a finals dels 80 per Josep Maria Albaigès que vaig conèixer gràcies a un article de Jordi Viader a l’AVUI. N’havia sortit només un número i encara no tenia nom definit (¿Rever, Pal Clap, Semagames?). Em va fascinar la seva mera existència, i més quan després vaig conèixer Albaigès —tot un senyor enginyer que llavors treballava per a una multinacional sueca en un despatx descomunal al passeig de Gràcia— i els seus disset subscriptors, escampats per tres continents. Disset lectors! Ja vaig intuir que això dels palíndroms era un producte de masses.

Aquesta columna ha parlat amb entusiasme del “Semagames” durant més d’una dècada i estic convençut que ha influït de manera decisiva en l’augment d’aquella xifra, que ara potser ja s’ha duplicat i tot. Arran del primer article Giné entrà en contacte amb Albaigès i va adquirir el compromís de fer tàndem amb l’enginyer de l’enginy, com així ha estat. Aviat va rebre el llegat de dues copioses col·leccions de palíndroms catalans d’autors ja difunts i això el va esperonar a emprendre una de les majors col·leccions de palíndroms del món a.I. (abans d’Internet). Alguns lectors actius d’aquesta columna, sobretot Jesús Lladó, van esdevenir palindromistes notables. Giné també va col·laborar a “El Baluard” de Sarral i organitzà les primeres calçotades palindròmiques. Quan, en 1991, vaig publicar el “Manual d’enigmística”, hi vaig recollir els primers fruits capicua del trident Albaigès-Giné-Lladó i el van començar a visitar periodistes, poetes i artistes. Josep Massot i Ignacio Martínez de Pisón van publicar alguns dels seus palíndroms a “La Vanguardia” i en poc temps Giné va atendre un munt de mitjans. Les entrevistes i els reportatges l’han acompanyat en els seus últims anys. Fins i tot el van fer volar a Madrid per assistir a no sé quin programa televisiu. Per la seva acollidora casa de Vilallonga del Camp han passat des del secretari de l’Oplepo, Rafaelle Aragona, als col·legues d’Albaigès en el club de cervells privilegiats Mensa, passant per Pau Riba i Memi March, l’artista brasiler Rodolfo Franco o el poeta italià Paolo Albani. Giné rebia tothom amb la mateixa calidesa que Lladó li expressà amb el palíndrom del títol. Amb la mateixa que li expressàrem tots els crucigramistes catalans quan ens acompanyà en la exposició sobre mots encreuats celebrada fa dos estius al Museu del Joguet de Figueres. ¿Què se’n farà ara, dels seus increïbles arxius?

dijous, 6 de febrer del 2003

Carner antanaclàssic

A primers d’any, un seguit d’exemples de la figura retòrica coneguda amb el sever nom d’antanàclasi van animar un munt de lectors a recordar algun gos. La cosa va començar amb un hilarant text que presentava Bush com un enze perquè no comprenia el nom del nou màxim dirigent xinès (Hu, que sona com “who”, és a dir “qui”) i van derivar ràpidament cap a històries canines. De fet, la meva bústia verbívora aviat va semblar una gossera plena de cans anomenats Pregunta-li, Nosé o Comotú, els tres primers exemples que vaig recollir. En la mateix línia l’Alfons Saumell encara ha afegit un ca anomenat Notenom i en Xavier Grinyó ha evocat la figura d’un fox terrier que li van regalar quan tenia deu anys (només en fa seixanta-sis!) i que responia al nom de Quin. Naturalment, en Xavier encara recorda la mena de diàlegs que provocava l’antanàclasi canina: “Com es diu aquest gos?/ Quin/ Aquest” etcètera.

Però l’antanaclassicisme caní (neologisme llicenciós i verbívor que em permeto per raons entre eufòniques i eufòriques) ha assolit un nivell insospitat quan diversos bons lectors de Josep Carner, encapçalats per Josep Murgades, han rememorat un poema ad hoc (o potser bup bup) del príncep dels poetes. El poema en qüestió es diu “L’Oracle” i pertany al llibre de 1935 “La primavera al poblet”. Engega remetent a un sastre anomenat Magí que, cent anys enrere, encara és recordat per un animal: “i hom en serva recordança/ per un gos que va tenir”. En arribat aquí, el lector comença a preguntar-se per aquest ca tan particular d’en Magí. Les estrofes que contenen l’antanàclasi en acció són les dues següents:

“—¿Com li diuen, Magí sastre,
a aquest gos, es pot saber?
—Oh, «Perquè»—feia en resposta.
—Per saber-ho, per no re;
si voleu, tafaneria.
¿Com se diu, vejam? —«Perquè».—

Uns, cansats, tocaven l’ase
o mudaven caminal;
d’altres, folls, el maleïen.
Poca traça, Déu me val.
El «Perquè» que els responia
era el nom de l’animal. “

El poema explota l’equívoc en les altres quatre estrofes. S’enlaira xiroi cap al filosòfic terreny on es dirimeix el perquè de tot plegat i acaba transformant l’episodi en mètode resolutiu. Així, una tirallonga de perquès diversos desemboca al vers “¿Per què es viu i per què es mor?” i llavors l’última estrofa emergeix, resolutiva:

“allavors, sota les parres
o a les taules del cafè,
un oracle amb fe calmuda
apaivaga tot deler:
—Era a casa el Magí sastre
—us responen—el «Perquè».”

No seré pas jo qui ara provi d’aturar l’imparable hipotaxi que amenaça d’atacar les rutes dels cànons a canonades, però aquest Carner del «Perquè» és el mateix Carner capaç de fer viatjar Pickiwick i el seu impagable Sam Weller en un català de primera. Un Carner antanaclàssic. I clàssic, també.