Cita’m, Giné enigmàtic

Demà farà un mes de la mort de Ramon Giné, l’home que buscava palíndroms. Giné era un geni de poble i del poble. Conservava una llibreta amb les troballes verbals d’un avi patufista i era hàbil amb els jocs de mans. Brossa l’hauria adorat, com he de confessar que jo l’adorava, amb les seves dèries verbívores i aquella mirada de nen inquiet que brollava damunt del seu bigoti iraquià. I les idees de bomber, els arxius insòlits, les mans molsudes, les arrugues de rialler impenitent i una càlida hospitalitat, compartida sempre amb la seva Rosita. Els lectors habituals d’aquesta columna han llegit el seu nom molts cops. L’últim cinc dies abans de morir, quan vaig recollir la seva col·laboració d’inspiració lul·liana en un calendari monosil·làbic del Dos Mil Tres, per al qual havia inventat cent milions de combinacions monosil·làbiques en deu frases. Les seves proeses verbívores han quedat registrades a les pàgines del meu “Verbàlia” i omplen una seixantena de números del butlletí palindròmic “Semagames”, publicació creada a finals dels 80 per Josep Maria Albaigès que vaig conèixer gràcies a un article de Jordi Viader a l’AVUI. N’havia sortit només un número i encara no tenia nom definit (¿Rever, Pal Clap, Semagames?). Em va fascinar la seva mera existència, i més quan després vaig conèixer Albaigès —tot un senyor enginyer que llavors treballava per a una multinacional sueca en un despatx descomunal al passeig de Gràcia— i els seus disset subscriptors, escampats per tres continents. Disset lectors! Ja vaig intuir que això dels palíndroms era un producte de masses.

Aquesta columna ha parlat amb entusiasme del “Semagames” durant més d’una dècada i estic convençut que ha influït de manera decisiva en l’augment d’aquella xifra, que ara potser ja s’ha duplicat i tot. Arran del primer article Giné entrà en contacte amb Albaigès i va adquirir el compromís de fer tàndem amb l’enginyer de l’enginy, com així ha estat. Aviat va rebre el llegat de dues copioses col·leccions de palíndroms catalans d’autors ja difunts i això el va esperonar a emprendre una de les majors col·leccions de palíndroms del món a.I. (abans d’Internet). Alguns lectors actius d’aquesta columna, sobretot Jesús Lladó, van esdevenir palindromistes notables. Giné també va col·laborar a “El Baluard” de Sarral i organitzà les primeres calçotades palindròmiques. Quan, en 1991, vaig publicar el “Manual d’enigmística”, hi vaig recollir els primers fruits capicua del trident Albaigès-Giné-Lladó i el van començar a visitar periodistes, poetes i artistes. Josep Massot i Ignacio Martínez de Pisón van publicar alguns dels seus palíndroms a “La Vanguardia” i en poc temps Giné va atendre un munt de mitjans. Les entrevistes i els reportatges l’han acompanyat en els seus últims anys. Fins i tot el van fer volar a Madrid per assistir a no sé quin programa televisiu. Per la seva acollidora casa de Vilallonga del Camp han passat des del secretari de l’Oplepo, Rafaelle Aragona, als col·legues d’Albaigès en el club de cervells privilegiats Mensa, passant per Pau Riba i Memi March, l’artista brasiler Rodolfo Franco o el poeta italià Paolo Albani. Giné rebia tothom amb la mateixa calidesa que Lladó li expressà amb el palíndrom del títol. Amb la mateixa que li expressàrem tots els crucigramistes catalans quan ens acompanyà en la exposició sobre mots encreuats celebrada fa dos estius al Museu del Joguet de Figueres. ¿Què se’n farà ara, dels seus increïbles arxius?