dimecres, 12 de juliol del 2006

Caytran Dölphin

Leonardo Valencia és un autor equatorià que es va instal·lar a Barcelona l’any 1998. Potser perquè és de Guayaquil, ciutat en la qual senyoregen els colors blaugranes del Barcelona Sporting Club, fundat per catalans l’any 1925. O potser perquè estava destinat a llegir Miquel Bauçà. La qüestió és que Leonardo viu, tradueix, ensenya i escriu entre nosaltres. Descendent d’italians per línia materna, ha traduït Pirandello i Lampedusa, mentre basteix una sòlida obra narrativa. Després dels relats de La luna nómada i la primera novel·la El desterrado, publica El libro flotante de Caytran Dölphin (Funambulista, 2006), una obra excel·lent que explora els límits de la metaliteratura en un Guayaquil quasi del tot submergit per una sobtada inundació. El llibre flotant al qual al·ludeix el títol és l’últim exemplar de l’única obra de Caytran Dölphin —Estuario—. Un home el vol llançar al llac Albano, a Itàlia, però una nena fa que s’ho repensi i que decideixi rescatar-lo de les aigües. La crema de llibres ha tingut uns quants narradors, però la immersió sobta més (“nadie lanza nunca un libro al agua”), sobretot perquè després l’exemplar recuperat haurà de passar pel procés d’assecament. En el seu palimpsest de paper mullat Valencia escriu sobre la identitat, el desplaçament i l’ordre social. Ho fa amb un estil hipnòtic, gens eixut, formant cadenes de lectures superposades en les quals Caytran Dölphin plagia René Char o Edmond Jabès i tot Guayaquil s’emmiralla en l’Atlàntida. En un dels quaderns de Dölphin cada pàgina té la mateixa estructura: una columna de lletres a mà esquerra i disset paraules separades per comes a la dreta. Són tautogrames. A la dreta de la P hi ha disset paraules que comparteixen inicial: “Perra, Puerca, Pecado, Parir, Pocilga, Páncreas, Paliza, Pezuña, Picor, Pimienta, Pichula, Pinga, Pene, Puja, Pústula, Pútrido, Paja". Després ve la R i disset paraules més (“Raja, Rata, Robar...”); la O, la S, la T, unes quantes línies més avall hi ha la U amb les seves disset (“Urraca, Uñero, Uxoricida...”) i així fins a la A. Les inicials dels tautogrames formen en acròstic el mot prostituta. “Nadie sospechaba que allí, en el cuaderno de anotaciones cifradas de un mendigo loco, estaba el núcleo de Estuario”. Del llibre flotant només en resten fragments (sensacionals), però n’hi ha més a la web www.libroflotante.net. Gràcies a un programa fet pel poeta mexicà Eugeni Tisselli seguint les directrius de Valencia, el lector pot comentar els textos i també intervenir-hi. A última hora, ja ho diu Dölphin: “La pregunta siempre la propone

dimecres, 5 de juliol del 2006

Sabas Pretelt a Bogotà

Jesús Lladó escriu sobre un restaurant colombià extraordinari Al número 71 de la revista “Semagames” (butlletí del Club Palindròmic Internacional). S’anomena Anita lava la tina i n’és el xef, i gerent, el senyor Sabas Pretelt. Segons recull Lladó el seu nom de pila capicua va fer que, de ben petit, en Pretelt desenvolupés una flaca pels palíndroms, de manera que quan va muntar un restaurant a Bogotà el va fer d’anada i tornada. La carta de l’ Anita lava la tina ve presidida pel mateix palíndrom llatí que va fascinar el situacionista Guy Debord: In girum imus nocte et consumimur igni (Gallimard, 1999). El nostre Sabas Pretelt el tradueix —una noche, cuando caminábamos en círculos, fuimos consumidos por el fuego— i diu que el restaurant es fonamenta en aquest destí circular de les nostres vides, també representat en un palíndrom tan refotudament simple com “Yo soy”. La veritat és que la carta de cal Sabas fa goig, tot i que només obrir-la topis amb un aperitiu tan inquietant com A la mala (cafè amb porros; porros vegetals, s’entén, que sinó no seria pas un aperitiu però potser tampoc no ens inquietaria tant). Entre les amanides destaquen La ruta natural (d’endívies amb formatge blau, tomàquets secs, pomes caramel·litzades, vinagreta de mel, balsàmic i ajonjoli) i Ateo poeta (de pollastre, carn o llagostins a la graella amb vinagreta de macadàmia i xiles). Dues de les sopes són ben atractives: ¿La moral?, claro, mal (de cigrons) i Negra margen (de frijoles negres, agredolça). Els entrants poden ser Okonoko (un tempura de llagostins, mero i calamar), Se van sus naves (cranc), Alba habla (tomàquets amb provolone i alfàbrega) o A man, a plan, a canal: Panamà (una barreja). Els acompanyaments tenen el dubtós honor d’hostatjar el palíndrom més conegut en espanyol —Dábale arroz a la zorra el abad—, aplicat aquí a un simple arròs blanc amb ajonjoli. L’arròs de cilantre i nous pren un nom negatiu —No deseo ese don— i les patates a la lionesa dubten de la seva capacitat torrívola: Es raro dorarse. Pots demanar pollastre amb un Yo social y laico soy (farcit de formatges i julivert, amb una salsa de taronja pura i all rostit) o peix amb un Soy un mero, Remedios (mero fumat amb llorer, farigola, cilantre, cebetes i tomàquets). Finalment, les postres oscil·len entre gelats de cirera i xocolata blanca —Oiré misa si me río— a semifreds de Brownie —Adán nada—, passant per una Crème Brulée amb fruits vermells —A mí me mima— o un temptador peu de xocolata i plàtan acompanyat de croquetes dolces de coco que té el millor nom: Allí va la maravilla. Qui pogués anar a Bogotà, encara que fos passant per Togo.