diumenge, 24 d’abril de 1994

El nom de Déu en va

Sembla que les agosarades declaracions de Fernando Trueba a la cerimònia de lliurament dels Oscars han estat un eslògan molt eficaç per vendre Belle Epoque al mercat cinematogràfic nord-americà. Des que l'Acadèmia va entronitzar Trueba milers d'infatigables compatriotes de Spielberg han anat a veure la pel·lícula espanyola amb la secreta intenció d'entendre allò de Déu i Billy Wilder. En primera instància els sectors més conservadors dels Estats Units reberen amb indignació aquella tendra declaració d'ateisme. Acusaren Trueba d'usar el nom de Déu en va. Però unes quantes rebobinades de video van aconseguir moderar la seva còlera, perquè abans de la seva professió de fe en Billy Wilder Trueba afirmava clarament que li agradaria molt creure en Déu. Ara són els innombrables seguidors de Wilder els que surten indignats dels cinemes. Després de veure Belle Epoque molts acusen Trueba d'usar el nom de Wilder en va. Però l'afortunada associació de divinitats que el director espanyol exhibí a la cerimònia dels Oscars continua reportant beneficis.
Naturalment, Trueba no ha inventat res. S'ha limitat a actualitzar l'estratègia escandalosa que els Beatles esbombaren per tot el planeta quan es van enfilar a la cresta de l'onada. Aquell beatlemaníac "som més famosos que Jesucrist" va sacsejar molts més timpans que els xisclets histèrics que solien provocar les cançons d'amor dels de Liverpool. Anys després els professionals de la creativitat més lucrativa copsarien la potència del missatge i es llançarien a anunciar pantalons texans amb el nom de Jesús, abans que els paràgrafs impius de Salman Rushdie i els pits pius de Claudia Schiffer refredessin les ganes d'usar algun nom de Déu en va.
En realitat, moltes religions han atorgat a la divinitat un nom impronunciable per tal d'evitar frivolitzacions com la del vencedor Trueba —el cognom del qual anagramitza "batreu"— o blasfèmies palindròmiques com el Goddog de Samuel Beckett. Un cas de zel nominador excepcional el constitueix la religió que abracen els protagonistes de la gran guanyadora dels Oscars de 1994, La llista de Schindler. Ben cert que els jueus anomenen la divinitat Iahvè, però no és ben bé un nom, sinó un acrònim. Segons la Càbala, tota criatura i tota paraula procedeix d'un sol nom. I aquest nom és evidentment el de JHVH —Jehovah l'innombrable— que conforma el tetragrama amb les lletres yod, hé, vaw i hé. El tetragrama sagrat hebreu JHVH representa la denominació prohibida de la divinitat, i ha estat objecte d'extensíssims estudis, la major part dels quals especulen sobre les vocals que acompanyaven les quatre lletres sagrades. Cal assenyalar que l'hebreu escrit no fa constar els sons vocàlics. No només els rabins jueus han estudiat el tetragrama, sinó que molts intel·lectuals —com ara Sigmund Freud— hi han dedicat extensos treballs.
Pel que fa al cas que ens ocupa, sembla que Billy Wilder reaccionà divinament a la floreta de Trueba. Diuen els cronistes que l'endemà el va trucar a l'hotel i li va dir que era Déu. A la recent biografia de Wilder Nadie es perfecto (Grijalbo, 1993), descobrim un detall que ens farà partíceps per sempre de la fe de Trueba. En veure sis òscars al despatx de Wilder a la United Artists (al Boulevard de Santa Mònica de Beverly Hills), el biògraf austríac Helmuth Karasek li pregunta al seu il·lustre compatriota per l'efecte que li fan les estatuetes d'or. Wilder respon amb un sarcasme entendridor i deixa anar una revelació sensacional que els professionals de l'enigmística mai no podrem pagar-li: "No sé ben bé què fotre'n. Fer-los servir per aguantar les portes els trauria dignitat i col·locar-los en una lleixa damunt la llar de foc seria pressumptuós. Del que realment estic orgullós és d'haver sortit als mots encreuats del New York Times. Dos cops, ja. Una vegada al 17 d'horitzontals i l'altra al 21 de verticals".

diumenge, 17 d’abril de 1994

Qui és Agustina Izquierdo?

Els lectors francesos, sempre àvids de consumir l'anomenada literatura del jo, han tingut en els últims mesos un punyent misteri literari per resoldre. Resulta que una desconeguda Agustina Izquierdo ha publicat una novel·la anomenada L'Amour pur (pol, 1993) situada a la Barcelona del segle xviii. Al principi ningú no sabia qui s'ocultava rera l'ibèric nom. L'Amour pur presenta una història d'amor entre un capellà (el pare Guimerà) i una serventa (Caterina Jonques). El pare Guimerà resulta ser un músic apassionat amb greus problemes de conciència per la presumpta infidelitat vers Déu que la seva passió musical comporta. Una versió turmentada de fra Junoy, com si diguéssim. L'única persona a qui el pare Guimerà permet gaudir del seu desvari melòdic és la discreta Caterina. El secret lligam musical acaba per desembocar en una història d'amor. Només ella es dóna de veritat. En Guimerà roman esclau de les seves contradiccions.
L'estil de la novel·la és auster, en sintonia amb les qualitats que Izquierdo atorga a la música del capellà català ("fluida, modesta, gens efectista, simple i gairebé tan plana com l'aigua"). El regust de tot plegat ha fet que alguns crítics malèvols hagin vist la mà de Pascal Quignard —l'autor de Tous les matins du monde — rera la tal Izquierdo. Igual com Sainte Colombe a la celebrada novel·la de Quignard, que tocava de nit en una cabana aïllada, quan el pare Guimerà mor la pacient Caterina "adopta la nit" per mantenir-se fidel a la seva memòria. A més, Pascal Quignard ha publicat un llibre d'assaig coetani a la novel·la d'Agustina Izquierdo. Le Nom sur le bout de la langue (pol, 1993) comprèn dos textos sobre la música. El segon, anomenat Petit traité sur Méduse analitza la convergència d'àmbits entre el músic i l'escriptor. Partint del fracàs estrepitós del llenguatge, Quignard argumenta que l'home torna a la fase pre-lingüística de la infantesa, alhora que assumeix la seva qualitat de mortal i s'adona del seu incipient jo. Aquest és l'àmbit del músic, que amplifica el silenci, i també de l'escriptor, que repobla aquest cim silent amb el llenguatge.
Vincent Landel, des de les pàgines de Le Magazine littéraire , aporta un detall concloent per desemmascarar l'enigmàtica autora de L'amour pur. Resulta que "Agustina Izquierdo" és un anagrama perfecte de "oui taisez Quignard" (sí, mantingueu Quignard en silenci). Un autèntic argument enigmístic que fa del tot innecessària la intervenció de Julián Lago.

diumenge, 10 d’abril de 1994

Noms parasimpàtics

En una recent aparició televisiva, l'enyorat Ramon Pellicer declarava que les seves famoses caigudes d'ulls davant les càmeres de televisió eren un fenomen parasimpàtic. Davant l'estupefacció de les tres simpàtiques entrevistadores que l'havien posat en aquell atzucac, el galant presentador del "Telediario Noche" va limitar-se a somriure amb els ulls ben oberts i escatimà la caiguda sol·licitada als espectadors catalans. És de preveure que munions d'admiradores i algun admirador de l'elegant periodista aprofitaren el dilatat interval publicitari que seguí a la seva declaració de principis per buscar àvidament al diccionari el significat del terme parasimpàtic. Vet aquí què hi van trobar: "Part del sistema nerviós vegetatiu que regula l'activitat automàtica dels aparells digestiu i circulatori, de tota la musculatura llisa, de les glàndules de secreció, de l'aparell urogenital, del metabolisme, etc". Les darreres tres lletres confirmen que Pellicer parlà amb propietat.
El que ja no sabem és si en aquest etcètera també hi va inclosa l'activitat nominadora dels pares i mares de família amb dubtós sentit de l'humor. Els dos articles apareguts en aquesta secció al voltant dels noms xocants de persona han provocat una autèntica allau de casos extravagants, la majoria dels quals dignes de col·lapsar de querelles criminals els jutjats de guàrdia. L'enigmista Àngel Tortadès (Espinelves) recorda el cas d'un tal senyor Placer que batejà els seus cinc barons de manera gallarda: Máximo Placer, Digno Placer, Augusto Placer, Armando Placer… Un altre Armando famós és l'Armando Murga. El poeta i traductor Miquel-Lluís Muntaner (bcn) ens confirma que fou governador civil de Girona en època franquista i afegeix, de repicó, que la seva filla es deia Perpetua Murga. Muntaner contribueix a l'inventari amb una Margarita Silvestre del Valle, un tal M. Osete Pardo i un J. Cadenas Paracuellos. Finalment afirma haver trobat a Madrid una placa inquietant a la porta d'un metge: "Doctor Tocón. Ginecología".
Miquel Tous (bcn) ens fa arribar notícies de quatre grans dames: Augusta Reina de Bastos, Bàrbara Batalla de Mestres, Blanca Roca de Guix i Fina Oliva de Pinyol. Ramon Giné (Vilallonga del Camp) recull alguns exemples parasimpàtics i escatològics: August Sotoca Poch, Frederic Melich Arrufat o Pere Colet Ventós. L'escriptor Josep Maria Albaigès (bcn) recorda un cas enològic —Malvino Aguado i Caro— i una perversa homofonia que aïllava a una pobre senyora —Conxita Costas (cony, si t'acostes!)—. Per la seva banda, la dissenyadora tèxtil Pilar Capitán (bcn) rescabala una monja ben especial que conegué en la seva infantesa. La germana es deia Teresa Torras però, empesa per l'esperit d'estalvi de la llarga post-guerra, només feia servir la inicial a l'hora de signar, per a gran alegria mamària de les seves alumnes. Naturalment, tothom l'anomenava sor T. Torras.
Marc Vigo (bcn) ens explica el paradoxal procés onomàstic seguit per la família Cabrafiga-Galí. Sembla que, pertinentment conscienciats de la cacofonia del primer cognom, van aconseguir del registre civil el capgirament dels seus cognoms —Galí i Cabrafiga— per estalviar a la seva progènie els tràngols que havia hagut de patir el pare, amb tan mala sort que el fill es va casar amb una noia de cognom Maties i ara els seus néts es diuen Galí-Maties. Finalment, els lectors més disciplinats han dedicat unes quantes hores a la lectura, immersos en l'atapeïda tipografia de les sempre amenes pàgines de la Guia Telefònica. Els resultats de la seva recerca ens refermen en la ingènua creença que un divorci a temps evita desgràcies futures. Per exemple, Josep Abellan (bcn) saluda efusivament els següents abonats barcelonins de Telefònica: Mas Enseñat, Mas Salvat, Poca Pau, Ponte Viso, Porta Capell i Saurina Moll. Per la seva banda Esther Torrent (bcn) estén la seva salutació a quatre abonats més: Barba Formosa, Colet Blanch, Guerra Segura o Serra Oliveras.
Si coneixeu més noms parasimpàtics no cal que ens els feu saber. Convoqueu un premi i publiqueu-ne els resultats. Us fareu d'or.

diumenge, 3 d’abril de 1994

Megantrops

Sense cap dubte raonable, el pleonasme que millor ha funcionat en el medi televisiu en el curs 93-94 ha estat el Persones Humanes . De fet, molt pocs químics podien imaginar que el pH serviria també per mesurar l'acidesa o basicitat d'una dissolució televisiva en dosis setmanals. El programa ha provocat devessalls de tinta (clixé nostrat que menysté la connotació fluvial dels espanyols) i el deixant que ha anat deixant es nodreix d'exemples paradigmàtics de bromes humorístiques. En el curs acadèmic 93-94 les víctimes de l'àcid pH de la solució Calzada & Monzó han anat vessant llàgrimes de cocodril des de totes les vessants dels mons possibles: econòmic, militar, televisiu, monàrquic, feminista, nacionalista, ecologista… Res més allunyat de la nostra intenció que analitzar un programa de TV des d'un suplement de llibres, però un detall d'estricta obediència lingüística ens crida poderosament l'atenció.
Es tracta de la popularització intensiva del prefix grec mega (106)
des de la caixa ruca (Puyal dixit). Quan el març de 1993 Mikimoto tornava amb una agulla d'estendre a la solapa les megues eren patrimoni gairebé exclusiu dels informàtics. Un any després el numeret de la megapubilla ha inundat de milions (106) la nostra societat. Cada dia es poden llegir titulars de premsa amb el prefix dels trons: els gols de Romário fan "megagolejades", les estrelles esdevenen "megacracks" i els súpers fan "megadescomptes". L'encert fonamental d'aquesta aposta terminològica rau en el retorn a la precisió del vituperat sistema mètric decimal. Gràcies al tàndem Calzada-Monzó les exageracions tornen a ser mesurables. Fa anys Quim Monzó analitzava en un dels seus articles el fenomen "súper". El vetat Monzó posava damunt la taula un seguit de prefixos jovenívols i entusiastes paral·lels al prefix que es disputaven els Caprabos, Distops i altres enemics dels mercats municipals. Ponderava que una cosa superfantàstica podia ser, d'igual manera, hiperfantàstica, maxifantàstica o ultrafantàstica, i prevenia el personal de la volubilitat de les modes. La magnitud de la confusió tendia a l'infinit. Qui ens assegurava que algú no volaria en un superlleuger, llegiria una novel·la en ultratext, aniria a una botiga de maxibiòtica o citaria una màcroma de Voltaire?
Ara ja sabem que un híper és un súper on cal anar amb el cotxe, que hi ha una nova mena de súpers gràcies a l'Oleguer Sarsanedas i que els ultres són un sector d'exagerats indesitjables que mantenen un alt índex de perillositat. L'afer dels megues té la virtut d'introduir una mica d'ordre en l'embolic dels prefixos. Segons el sistema mètric decimal, en la franja dels números vermells els prefixos pertinents són vuit: Deci (10-1) —així els decibels, els decidits o els decimals—, Centi (10-2) —com els cèntims o els sentiments—, Mil·li (10-3) —usat en els mil·libars i en la delicada terminologia castrense—, Micro (10-6) —molt popular en el món de l'espionatge per culpa dels microfilms i dels micròfons—, Nano (10-9) —present a totes les guarderies—, Pico (10-12) —el més violent, patrimoni del món de la droga—, Femto (10-15) —com a femtós: excrementici— i finalment Atto (10-18) —una clara referència làctia al món de Dumas—.
Els de la franja alta dels exagerats són més coneguts: Deca (101), Hecto (102), Kilo (103), Mega (106), Giga (109), Tera (1012), Peta (1015) i Exa (1018) —d'exageració en grau màxim—. Només cal introduir unes petites variants sense importància en la parla col·loquial per tal que xerrem amb propietat. Així, un pis de vint milions no valdrà vint kilos (103) sinó vint megues, una teràpia de cent hores amb un psicòleg serà una hectòpia i una petaca de deu litres de whisky esdevindrà una mera decaca.
La megamoda té un últim efecte pH (de pre-històric). Segons els antropòlegs, els megantrops foren un gènere d'homes primitius de la família dels homínids coneguts com Meganthropus sp .