dijous, 28 de març de 2002

Calendari Iradnelac

L'any 2002 ha rellançat l'afició pels palíndroms. Els verbívors sabem que el palíndrom —que el CATALÀ hagi d'anar forçosament A L'ATAC— és una de les joies de la corona ludolingüística. Un d'aquells artificis que enlluernen i emocionen per la seva ignota simetria, tot i que aviat embafen si no els servim a petites dosis. Al portal internàutic dels verbívors (www.verbalia.com) en servim un cada dia, com aquell qui no vol la cosa, però la simetria numèrica de l'any 2002 ha propiciat moltes altres iniciatives d'anada i tornada. Ara que acaba el primer trimestre voldria comentar-ne un parell. Dos exemples magnífics de dosificació palindròmica en forma de calendari, l'un de taula i l'altre de paret.

D'una banda, el verbívor trempolí Waldo Lideker em fa a mans un impactant calendari palindròmic del 2002 creat pel dibuixant, il·lustrador i dissenyador Philip Stanton (Barcelona) i editat amb els de "m quatre arts gràfiques" (Santa Perpètua de Mogoda) en català, castellà i anglès. Stanton tria set palíndroms i els il·lustra amb dibuixos de traç vigorós i colors impactants. Així, per exemple, el palíndrom cortazarià ATAR A LA RATA és il·lustrat amb un híbrid de Mickey Mouse i Pumby lligat de mans i peus; o el clàssic POC A POC I COP A COP és presidit per una interessant temptativa de còpula entre dues tortugues. Es nota que Stanton gaudeix amb el repte d'il·lustrar palíndroms, perquè els seus dibuixos aporten molta més informació que les frases, en una operació inversa a la clàssica literaturització de la pintura. Les seves solucions per A TIP, EL PASTOR ARA FARÀ ROTS A PLE PIT o ¡Y TÁPATE TU TETA, PATY! amplien el context del palíndrom. El meu favorit, però, és la troica d'elegants genitlhomes amb monocle que il·lustren el preciós palíndrom LÚCID, IRÒNIC I NO RIDÍCUL.

Un altre artista que ha enllaçat la il·lustració de palíndroms amb l'any capicua 2002 ha estat el madrileny Juan Berrio. El calendari de Berrio és de sobretaula, dels que duen una espiral a un extrem i una base rectangular que els permet quedar drets tot formant un prisma amb dues cares triangulars als laterals. Berrio il·lustra dotze palíndroms castellans amb dibuixos monocroms de línia clara, un per cada mes de l'any, i afegeix tres o quatre frases capicua equivalents al peu d'il·lustració. Cada mes amb un color de base. El corresponent al març mostra un senyor gras que sua a la consulta del metge mentre aquest el renya. A peu d'il·lustració un palíndrom del tarragoní Ramon Giné: NI NICOTINA NI TOCINÍN. Sota, en lletra menuda, Berrio afegeix: "La salud y la higiene también tienen sus palíndromos. Así OBESO; LO SÉ, SÓLO SEBO - OS OPERO Y YO REPOSO - EN CASA ME DA, ADEMÁS, ACNÉ - SÍ, SI TOSES ES ESO, TISIS (Fernando Sáenz) o AÑORA LA ROÑA (Julián Ríos). Berrio il·lustra palíndroms d'escriptors com Cortázar, Ríos, Monterroso, Rubalcava, Illescas, Filloy o Millán. El tractament que rep el fenomen simètric dels capicues és molt complet i atractiu. Tant, que fins i tot hi he descobert algun concepte que desconeixia, com el de números "frosblos". Segons Berrio un "frosblo" (frosble?) és aquell nombre en què la suma dels seus dígits en xifres aràbigues és igual al nombre de xifres en nombres romans. Com 2002 (2+2=4), que en romans s'escriu amb 4 xifres: MMII. Acabo de descobrir, doncs, que l'any vinent també serà "frosblo", i això ens ha de fer veure el futur amb molt més optimisme.

dijous, 21 de març de 2002

Perec a Lleida

A finals de febrer els vents editorials em van dur a Lleida. Es tractava de presentar l'últim llibre, de manera que vaig substituir els parlaments per reptes lingüístics a la manera de les subhastes i la veritat és que el públic assistent es va comportar de meravella. Després, en ple ritual de les dedicatòries, m'esperaven algunes sorpreses esplèndides. La solidaritat verbívora és notable. Tant, que gairebé mai no surto d'un acte públic amb les mans buides. Però aquest cop Lleida va resultar excepcional, perquè em va deparar dos treballs impressionants. D'una banda els elaborats estudis etimològics de Victor Montañés (per exemple un article de cinquanta pàgines intitulat "Aproximació als significats bàsics de la llengua" que comentaré un altre dia) i per l'altra un relat monovocàlic de Xavier Lafarga que ve a demostrar les clares possibilitats de la nostra llengua per traduir, per exemple, "Les revenentes" de Perec.

El monovocalisme de Lafarga (monovocàlic ell, també, tot i que d'as) conforma un text de sis fulls que comença amb aquest paràgraf apneic: "Les nenes semes de les serres tenebrescents de Les Medes, que sense presses se renten sengles dents de tres en tres, s'embenen sense desésser les tetes seques de llet per després estrènyer pels pèls les penques de bledes extres que es mengen de les seves terres després de refer-se de les veremes del semestre de setembre-febrer mentre el repel·lent d'en Pere Deltell Regué, mercer de vetes de Chester després de ser requetè fent el mec sense peles, en temps present prem el fenc d'herbes verdes perennes que restrenyen de remeses fresques que queden per fer-les menester el gener, que és el mes que ve després de desembre". Sintaxi a banda, convé fixar-se que Lafarga imita Perec en les convencions del monovocalisme: accepta les us sordes (penques, Regué...) i també les is gregues (Eddy sortirà més endavant).

El que sobta del relat de Lafarga és el pes dels noms propis en el desenvolupament narratiu. Així, l'escriptura monovocàlica flueix veloç mentre apareixen la vila d'Elx, el Tele-Exprés, Dresden, St. Keverne, Eddy Merckx, el llac Ness, Herr Detlef Neeskens, els trens de Renfe, Rennes, Metz, el reverend Lesseps, els Templers, Nestlé, Schweppes, Ceret, Bécquer, Demèter, Peret, Deneb, TV3, Tremp, Betlem, Quebec, les Seychelles, Tennessee, el desert de Meknès, les serpents de Leeds, les estepes de l'extrem d'Eemmeer, el feréstec femer estès per l'Ebre, Heerenveen, Bellver, Beret, Denver, Essex, Brest, Ger, Xest, Deltebre, El Vendrell, Brest, Steve McQueen, S. Becket, Exeter, Bennet, Mercedes Benz, MG Exceed, el PNB, Pelé, Becquerel, Brecht, Stephen Heller...

Finalment, Lafarga podria adjuntar uns quants arxius en MP3 al seu relat berber, perquè la banda sonora causa impressió: els Rebeldes (que interpreten "He feels free"), els Cheyennes ("The letter"), Pete Seeger ("Greensleeves"), Bee Gees ("Help" de R. Lester), els vermellencs Creedence ("Sgt. Peeper's"), el reverend Presley ("He remembers her" de Free), Jeff Beck ("Tell me why"), els Velvet d'en Reed ("The green berets' theme"), Percy Sledge ("Respect"), els Them ("Let me be"), Belén fent "Helpless helpless", els REM (que es neguen de fer res per decret), Cher ("He never needs her"), Wet Wet Wet ("Three men") & etcèteres (sic, dic sec).

dijous, 14 de març de 2002

Elucidario

La gloriosa victòria del Depor (club que anagramitza com "PODER" o "PODRÉ") en ple centenari madrileny m'ha reactivat l'interès per la sempre propera literatura gallega. A banda dels grans grans —Rosalia i Cunqueiro—, dels grans d'ara —Casares, Rivas, Del Toro...— i del recentíssim "A peu per Galícia" del mestre Espinàs, reconec que tinc una flaca per l'obra de Gonzalo Navaza (Lalín). Navaza em va seduir ja fa anys pels poemes palindròmics que componen el bell volum "A Torre da Derrota" (Xerais, 1992) —del qual ja hem parlat des d'aquesta columna— escrits just després de rebre el Premio de la Crítica Española pel seu poemari "Fábrica íntima" (1991). Però l'obra de Navaza és variada. Abans de ser guardonat com a poeta pels crítics també va ser crític guardonat amb premis de poesia (Premio Eusebio Lorenzo 1989) i poeta poeta dels que Borgs associava a "ser el que en la vana noche/ cuenta las sílabas". A banda, el seu llibre de relats "Erros e Tánatos" (Xerais, 1996) és digne del millor Tabucchi i el seu gust per la literatura de peu forçat el va dur a publicar al "Diario 16 de Galicia" el text complet de l'Estatut gallec o la Llei de normalització lingüística reescrits canviant-ne tots els substantius segons el procediment "potencial" del S+7.

Avui, però, vull destacar un volum reeditat parcialment en 1999 després que —si hem de creure un inquietant advertiment inicial— un incendi en destruís l'edició completa d'un presumpte "Diccionario Ortopédico da Lingua Galega" (Edicións do Cumio, 1996) que recollia les col·laboracions verbívores de Navaza al desaparegut "Diario de Galicia". El volumet s'anomena "Elucidario" (Xerais, 1999) i s'inscriu en la mateixa tradició de neologismes espuris dels diccionaris com els de Coll (espanyol), Espinàs i Toni Soler (català), Filkenkraut (francès) o molts d'altres basats en el joc de paraules que Lewis Carroll anomenava "mots maleta". El cas de Navaza és espectacular. Potser pel lleuger distanciament que ens provoca la llengua gallega, però diria que és un dels més subtils que he llegit mai. Una desena d'exemples reproduïts literalment en ordre alfabètic m'eximeixen de qualsevol altre comentari. Delectem-nos amb aquest exercici d'intel·ligència ludolingüística:

Apoucalíptico: Dise do individuo que cre na inminencia da fin do mundo, pero non demasiado. Copulacho: Unión sexual entre individuos de baixa condición. Dramófono, -a: Dise da persoa que unicamente fala idiomas tristes. Glandilocuente: Dise do orador que mostra a cabeza do nabo con moita fanfarria e retórica altisonante. Horriúndo: Nativo do hórreo. Libridinoso, -a: Dise da persoa amiga da literatura licenciosa. Marxturbar: Estimular ó proletariado andándolle nas partes co materialismo dialéctico. Ninfeómana: Dise da muller moi afeccionada ós feos. Noctámburro: Dise do individuo que se volve asno polas noites. Taxidormista: Dise do individuo que rouba taxis deixando disecados ós choferes mentres dormen.

Després de passejar bocabadat per les pàgines d'aquest "Elucidario" res del que va passar damunt la gespa del Santiago Bernabeu el dimecres 6 de març no ens ha d'estranyar. Encara que Navaza, segurament seguidor del Celta, tingués aquella sensació tan ambivalent que senten els camaleons quan es troben entre dos colors que els són aliens.

dijous, 7 de març de 2002

Neozelandesos

Ara fa un mes, un verbívor mexicà anomenat Pablo Guzmán m'escrivia per explicar-me la troballa casual d'un mot que admetia una simetria de 90º. Ja en vaig explicar la història: l'home acabava d'escriure "OZONO" en un llençol blanc destinat a ser passejat pels manifestants com una pancarta i va descobrir que si el llegia des de la O inicial el missatge no canviava. Naturalment les tres O d'OZONO eren circumferències perfectes i la parella NZ esdevenia clònica només amb una rotació de 90º. El misteri acabava aquí. OZONO es llegeix igual a l'abscissa que a l'ordenada. Aquesta és la típica història que, si t'hi fixes una mica, consideres que no interessa ningú. Però ningú ningú. És un exponent de la raresa verbívora, com si diguéssim. La gent normal i de profit no valora ni valorarà mai que la N representi un cotxe Z bolcat pels manifestants. En canvi, a mi la història de Guzmán (que per cert conté tant la Z com la N en el seu cognom) em va emocionar. I no només això. També em va suscitar una d'aquestes demandes absurdes que de tard en tard poblen aquesta columna.

O sigui que vaig escriure un article anomenat "Nova Zelanda". Avui fa un mes. Hi proposava una fórmula d'escriptura condicionada basada en els alfabets reduïts: l'escriptura antipòdica o neozelandesa, ja que el nom d'aquest llunyà país duu per iniciales la parella NZ. Per tant, la meva proposta verbívora consistia en una escriptura restringida a l'alfabet que conté les tretze lletres que formen el darrer tram de l'alfabet, que va de la N a la Z. Els textos reclosos a Nova Zelanda només podien ser escrits amb aquestes tretze lletres: nopqrstuvwxyz. Fins aquí la constricció (perquè des del punt de vista de la literatura potencial això és una constricció). Naturalment, vaig reproduir alguns exemples acabats d'escriure i també vaig explorar la via toponímica per situar a la llunyana Nova Zelanda viles tan nostrades com ara Sort, Ponts, Urús, Port Vou (sic) o Toro. La resposta, com se sol dir, ha sorprès la mateixa empresa.

Les troballes neozelandeses han estat riques i variades. Inclouen localitats tan allunyades entre elles com Toronto, Porto, Soros o Portús. Alguns lectors han anat més enllà. El mallorquí Ton Sust Tonono ens agraeix que hàgim afegit una nova identitat insular. Naturalment, al seu document d'identitat hi consta Anton, però assegura que tothom el coneix com Ton. També Enric Xicoy Comas ens fa a mans una llarga llista de mots neozelandesos, entre els quals destaca mossèn "Tronxo", els "trons" reials, el "tururut" republicà o els protozous —el mot més llarg, que també té un nombre neozelandès de lletres: nou—. Caterina Cot ens obsequia, entre d'altres, amb porros i porrons, totxos i punxons, tutors, xurros i ronyons. Agnès Nolla ens envia trossos somorts en suport dels putots sorruts. Però aquest cop ha estat el veterà verbívor Alfons Saumell qui refulgeix amb llum pròpia. Saumell ha elaborat textos neozelandesos prou llargs per arribar d'aquí a Christchurch. Entre tots destaca un clam d'home emprenyat, tal vegada per l'univers: "Prou sots, prou xous, prou trusts, prou sutzors, prou or, prou rou, prou pors, prou protozous; prou, prou, prou!" El missatge és clar: "prou".