dijous, 29 de maig del 1997

Scrabblemania

Aquest cap de setmana se celebra el Primer Campionat d’Scrabble en Català, organitzat per Mattel i arbitrat per Política Lingüística amb el CD-Rom del Diccionari del IEC. L’havíem demanat des d’aquestes mateixes ratlles (AVUI, 17-X-1996) quan Mattel va convocar, l’any passat, el primer campionat en espanyol i ara el saludem joiosos. Dissabte les eliminatòries i diumenge la gran final entre els seixanta primers classificats. A Montjuïc. Al magnífic Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (Inefc) que es transformà, fa poc, en elegant hivernacle de les flors marcides del Psuc. El campió s’endurà 250.000 ptes i el sots-campió 100.000. La participació és de franc. Si a hores d’ara els inscrits no han ultrapassat els 500, encara us hi podeu apuntar trucant a l’Associació de Clubs d’Scrabble, al (93) 410 36 06. Tan se val si sou de Manacor com de Gandia, de Perpinyà com de Fraga, de Planoles, de Gelida, de Sant Andreu, de Terrassa, del Masnou o de Reus. Els àrbitres acceptaran totes les variants homologades del domini lingüístic. O sigui que podreu dir jo conjugo, conjug, conjugue o conjugui i aspirar al triomf.
Cinc anys de lliga catalana al bar Queimada (Independència, 323) de Barcelona han generat un incipient argot escrablista a redós d’un clàssic digne de figurar a la col·lecció Bernat Metge. Escràblides seria l’inspirador dels cabalistes que remenaven lletres buscant nous sentits molt abans que Alfred Butts inventés el joc. No debades Nabokov a la novel·la Ada (1969) descriu un joc rus molt semblant, anomenat Flavita, que ja era popular a finals del segle XVIII. L’incipient argot d’Escràblides ja té mitja dotzena de termes. A banda dels evidents triples, quàdruples i nònuples, l’escarràs (proposat pel Tísner per designar la fitxa blanca o comodí) i la paret de maons (jugada que forma més de tres paraules), al Queimada han nascut els comas, les arrissades , els senyors i els tetra-tricks.
Fer un comas implica situar una lletra cara en una casella triple de lletra i cobrar-la en els dos sentits (mínim, 50 punts); el nom prové de l’adaptador del joc al català Oriol Comas i Coma, un autèntic expert en aquesta jugada. L’arrissada és l’scrabble que tanca i s’endú tots els punts que els rivals encara tenen al faristol. Lluís de Yzaguirre, responsable de l’estudi de freqüències de la versió catalana, va guanyar una de les primeres finals al Queimada tancant la partida amb el verb “arrissar”. Com que el sentit d’arrissada va prou bé, ara designa aquesta jugada. Fer un senyors és canviar sense perdre torn gràcies a tenir set vocals o set consonants. “Senyors” era la fórmula de cortesia usada pel crític Joan Josep Isern a l’hora d’ensenyar les fitxes del faristol als contendents. Finalment, la versió nostrada del “hat trick” (fer 3 scrabbles un jugador en una partida) fa ja-et-tinc i tetra-trick designa fer-ne 4. Tots dos termes són de la collita de Pau Vidal, l’autor dels mots enreixats de “El País”.

dijous, 22 de maig del 1997

Odi verbal

Cada dia en volíem una i l’Anu Garg ens l’envia. Una paraula al dia —“AWAD: A Word A Day”— és el nom d’un servidor de mots que de bon matí aboca un vocable curiós a les bústies electròniques de més de 60.000 persones d’arreu del món. De franc, però en rigorós anglès internàutic. A banda del goteig de paraules, la mantenidora d’aquest reg per aspersió premia adreces electròniques curioses i de tant en tant empaqueta la correspondència que genera. Un dels últims debats que ha sacsejat els rengles d’aquesta legió internacional de lletraferits ha estat la recerca dels mots més estimats i dels més odiats.
La iniciativa és lloable. Posats a viure pendents de les audiometries, arrepengem-nos-hi i comencem a fer rànquings de tot. Absolutament de tot. I si cal, publiquem-los amb anàlisis tan sorrudes com les que acompanyen les llistes d’audiència televisives, les recaptacions de les estrenes cinematogràfiques o el nombre de visitants que aconsegueixen atraure les exposicions institucionals. La iniciativa d’Awad ha tingut molta requesta. Els clients habituals del servidor de mots s’hi han abocat i l’Anu Garg n’ha extret unes conclusions delicioses.
Entre les paraules estimades, la més votada ha estat “sesquipedalian” —terme lingüístic que designa els mots moooolt llargs, que tenen tantes síl·labes que gairebé ve de gust cruspir-se’n alguna—. En segon lloc hi ha “defenestration”. Potser per culpa d’aquell bell episodi històric que la propicià: uns consellers bohemis van ser llançats per la finestra del primer pis del consistori de Praga. A peu pla els esperaven més revolucionaris hussites per acabar-los de rematar. En tercer lloc ha quedat “onomatopeia”. I de fet un gran nombre de les paraules nominades entre les favorites de la gent són d’origen onomatopeic: “ululate” (ulular), “ooze” (brollar) o “tintinnabulation” (campaneig).
Pel que fa a les més odiades, la majoria són paraules d’anar per feina. Mots com els que omplen les pàgines d’un memoràndum. Lluny de cap mena de cacofonia, són mots cultes d’origen llatí. No caldrà ni que els els traduïm: “prerogative”, “functionality”, “basically”, “priority”... Ginger Wtuckey, per exemple, tot i aquest cognom impronunciable que tragina, va declarar que desdenyava “absolutament i sense cap reserva” el verb “utilize” (utilitzar). El seu menyspreu té l’alçada d’un campanar: “una d’aquelles paraules ultrautilitzades que els paios d’empresa escupen en un informe per ocupar espai i per fer veure que són molt intel·ligents”.
Les raons exposades a l’hora de triar els favorits no són tan contundents. En reproduïm dues. Ben Fulbright escull “indefatigability” simplement per la feinada de pronunciar-la. Cindy Pearson tria un verb arcaic amb connotacions lúbriques (“swive”) i declara: “el vaig trobar al diccionari quan estudiava, fa més de 30 anys. Tot i que no l’he fet servir mai en públic, em fa feliç reservar-me’l. Qualsevol dia podria deixar-lo anar i gairebé ningú no se n’adonaria.” La felicitat és un concepte misteriós.

dijous, 15 de maig del 1997

Crestomaties

Quan aprendre un idioma encara volia dir llegir obres literàries en el galimaties de la nova llengua, els estudiants s’enfrontaven sovint a les dites “crestomaties”, uns curiosos reculls de trossos literaris escollits amb la sana voluntat d’exemplificar els diversos punts teòrics de la gramàtica o de la retòrica que es pretenien transmetre. Nosaltres hem trobat una crestomatia perfecta per parlar d’un bon nombre dels mecanismes fonamentals de l’enigmística en l’hilarant Diccionari poc útil del televisiu Toni Soler que analitzàvem la setmana passada des d’aquesta mateixa columna. Ja vam parlar dels carrollians mots maleta amb què ens amenitzava Soler. Avui veurem alguns exemples de mots banana, encastaments vocàlics i consonàntics, homofonies i anagrames.
La vena dels mots dits banana (aquells en els quals es repeteix dues vegades o més la mateixa síl·laba) li resulta força productiva. Al costat d’una sensual “ensaïmamada” mallorquina trobem el caribeny “cocomerç”, la “cucustella” africana, el sorprenent “telelediari”, la minvant “hipopoteca” i el gran “Pelelé” que romarieja. Tots aquests mots banana són neologismes solerians que després l’autor defineix amb força enginy, però la seva contundència és tan directa que podem presentar-los sense necessitat d’afegir-hi la definició. No cal fer gaires circumloquis per entendre que els sostenidors seran les peces de roba més presents en un “armamari”.
Pel que fa als encastaments, els resultats dels millors intents són realment brillants. Destacaríem, entre els encastaments amb introducció de vocal, el nutritiu “entrecoit” (que intuïm més satisfactori que no pas el mític filet) i la fascinant “meucanògrafa”. Els encastaments per introducció de consonant no es queden enrere. A la vena sibil·lant —el contundent “catedràstic” i el seu univers “tragicòsmic”— s’hi afegeix una escandalosa “biografiga”. Soler arriba a l’extrem de tocar subgèneres molt especialitzats. Per exemple el subgènere dels mots dignes d’espia-rus-doblat-en-pel·lícula-espanyola, com ara el badallaire “favorrit” o la sorprenent “margarrina” (“mantega elaborada a partir de greix de porc”).
Potser el diccionari no acaba de treure prou partit del gran potencial homofònic del català. Sembla com si prefereix cenyir-se més als jocs de paraules que funcionen per escrit que no pas als que basen la seva força en l’oralitat. La major part de joc homòfon es limita a petits processos com ara transformar els “segadors” en “cegadors” o les “becàries” en unes curioses “vacàries”. Tot i això, quan s’hi posa, treu homofonies tan notables com “parvulari”/”per volar-hi”. Per últim, els anagrames hi són prou representats: el deliciós estat d’”Isreal”, el pagament clandestí de l’”anòmina” o el xeflis intel·lectual del “psicolabis”. Cap, però, com el sensacional “matrinomi” (“enllaç matrimonial de tres cònjuges, amb les combinacions que sigui”).

dijous, 8 de maig del 1997

Fer maletes

Toni Soler és el biògraf de Miquel Roca. També ha publicat una novel·la i un llibre de relats. Però la popularitat li ha vingut de fer-se el malcarat per la tele amb la troupe d’en Buenafuente. Sí, és aquell noi amb cara de pomes agres que es va plantar fa un mes al famós Speaker’s Corner del Hyde Park londinenc i va obsequiar l’audiència amb una arenga antològica sobre què és Catalunya. Ara, perquè era sant Jordi i perquè calia aprofitar la popularitat guanyada a còpia de males cares, l’home ha publicat el seu quart llibre. Aquest cop un hilarant Diccionari poc útil (Columna, 1997) carregat d’enginy, mots inventats, jocs de paraules, dobles sentits i truculingüències diverses. El gènere dels diccionaris còmics té força adeptes entre nosaltres. A banda d’un famós referent forà que ja tenim Coll avall, l’Espinàs va publicar fa anys un Diccionari català de falses etimologies (Edicions 62, 1984), els primers editors de El Triangle van propiciar una escatològica secció anomenada “Miccionari” i els del Vang, amb en Francesc Orteu al capdavant, van promovent un grapat de definicions cada setmana que potser seran recollides en llibre d’aquí a uns mesos. Fins i tot el filòsof Alain Finkielkraut va fer una deliciosa aportació al gènere en llengua francesa: el Petit fictionnaire illustré (Seuil, 1981).
En aquesta mena de diccionaris esbojarrats l’enginy s’administra en càpsules molt petites que tan aviat poden embafar-nos com generar una addicció irresistible. N’hi ha de tots colors, però potser la composició més habitual és la d’aquells mots que Lewis Carroll batejà amb el nom de “portmanteau” i que entre nosaltres es coneixen com mots maleta perquè van ben carregats. Soler hi excel·leix. No es limita a inventar-ne (esfinternet. tecn. Mètode informàtic multimèdia orientat vers la higiene anal), sinó que revela mots maleta insospitats que romanien ocults entre paraules quotidianes. Així, veiem emergir bocabadats un odontòleg ocult a l’entrada “independentista”, plorem com magdalenes amb un pobre “indi-vidu” que viu sol i de dol o ens solidaritzem en la defensa aferrissada de la llengua asturiana que fins ara no havíem considerat una militància “probable”.
Alguns dels mots maleta més brillants del llibre neixen a partir de la subtil presència de la muda de l’alfabet, com ara l’amazona “thípica”, els nutritius “tubhèrcules” o la magnífica “governhabilitat”. D’altres mots maleta són exercicis de paronomàsia, com el ja conegut “Castroenteritis” (Indisposició estomacal aguda que acostumen a patir amb especial freqüència els cubans de l’exili nord-americà), les sensacionals “tap models” (Models d’alta costura i baixa estatura), l’afortunada “Cleopotra” o la dura interjecció de retret que pateixen els impuntuals de mena (Vastard!). En fi, una autèntica festa verbal que doctora Toni Soler en enigmística i posa la nostra llengua en franca sintonia amb el crit revolucionari de Gabriel García Márquez a Zacatecas: “cal abolir l’ortografia!”

dijous, 1 de maig del 1997

El món de Sophie

La diada de la Moreneta s’ha endut els “Relats” de Sophie Calle del Centre Cultural de la Fundació La Caixa. Les novel·les de paret —Vila-Matas dixit— de la Calle han esperonat la imaginació dels seus visitants des del 14 de febrer fins al proppassat 27 d’abril. La premsa se n’ha fet prou ressò i sembla que els visitants han estat nombrosos, però en realitat ara que les obres ja no hi són és el millor moment per gaudir-ne de debò. Si volen aprofundir en el món d’aquesta artista narradora vagin al passeig de Sant Joan de Barcelona i abordin els gentils guàrdies jurats que vetllen per la seguretat del Palau Macaya. El lloable objectiu del sobtat abordatge és reproduir l’esperit d’un dels relats de la Calle, anomenat “L’absència”. Sophie Calle escriu: “el 18 de març de 1990 van ser robats de l’Isabella Stewart Gardner Museum de Boston cinc dibuixos de Degas, una copa, una àguila napoleònica i sis quadros de Rembrandt, Flinck, Manet i Vermeer. Vaig demanar als conservadors, guàrdies i altres empleats que em descrivissin, davant els espais ja buits, el record que guardaven dels objectes absents”. Ja saben, doncs, què han de fer.
Un somrís seductor, una kodak i un bloc de notes els haurien de bastar. Si les seves dots de persuasió no funcionen amb els Sass ho proven amb les hostesses. Sempre talla menys, que l’interlocutor no vagi armat. Serà interessant saber com els expliquen sense recórrer al catàleg les definicions de la bellesa fetes per cecs que Sophie Calle va transcriure; o la tirallonga de fotos de dorments convidats per l’artista a ocupar el seu llit durant tota una setmana ininterrompudament; o els escrupolosos informes professionals del detectiu contractat per la mare de Sophie a instància seva perquè segueixi la seva filla per París tot un dia; o la persecució d’un desconegut a Venècia; o l’aparador anual de tots els regals rebuts durant les successives festes d’aniversari; o, encara, la magnífica fotografia d’una dona pixant per un penis apropiat. Segons com, trobaran que l’experiència els dóna prou material per fer-ne una exposició anomenada “Correlats”.
Harry Mathews m’escrivia fa poc que una de les últimes escriptores convidades a les reunions de l’Oulipo havia estat una jove narradora anomenada Mrejen que els havia presentat un recull de relats extraordinaris en francès confegits a partir de noms i cognoms presents a diverses guies telefòniques. Es veu que no només havia trobat gent anomenada “cul” o “con” —mots que ens estalviem de traduir perquè el primer es trasllada literalment i el segon només requereix una i grega—, sinó que també havia trobat partícules tan imprescindibles per bastir un text en francès com "le," "la," "avec," "est," etc... Mathews afegia que moltes ciutats estaven convidant la tal Mrejen a fer textos en altres llengües partint de les guies telefòniques locals. Per tant, és ben possible que qualsevol dia aparegui per Barcelona una exposició amb els seus relats. Auspiciada, aquest cop, no per la Fundació La Caixa sinó per la Telefònica. Hi anirem.