dissabte, 25 de maig de 1991

Els Jocs del Tirant

Des de la diada de Sant Jordi es publica setmanalment a la revista valenciana El Temps una edició del Tirant lo Blanc per fascicles. El text clàssic, en un llenguatge acuradament adaptat pels professors valencians Rosa Giner i Joan Pellicer, surt acompanyat d'una versió del Tirant en còmic amb guió de Jaume Fuster i dibuixos de Sento Llobell, i d'un joc concurs anomenat "Tirant al Blanch". Com que la fastuosa campanya publicitària de l'operació Tirant ha escampat els seus gens menyspreables eslògans a tort i a dret, i com que de fet comparteixo amb en Jaume Fuster la responsabilitat de fer rutllar el concurs conegut com els Jocs del Tirant, em limitaré a comentar una mica aquesta darrera jugada.
Quan un mitjà de comunicació decideix dissenyar un joc-concurs per incentivar la fidelitat dels seus lectors, el més segur és que acabi proposant un bingo. Aquest és el consell dels experts: molts diners d'inversió publicitària, molts diners en premis i el funcionament més senzill que sigui possible. La fòrmula ha estat practicada per gairebé tots els diaris de casa nostra en diverses èpoques. Rascar butlletes, encertar combinacions de números, o senzillament coincidir amb la terminació del DNI. A Itàlia, per exemple, l'any passat el "Corriere della Sera" va triplicar vendes instantàniament (de mig milió a milió i mig d'exemplars) només perquè va posar en marxa un joc anomenat "Replay" que premiava diàriament els números caducats de la loteria italiana amb grans sumes de diners i un savi percentatge de números nous de loteria (per tenir contents els organismes del joc).
Colombo, el seu dissenyador, s'ha fet ric i sol.licitat per tota la premsa transalpina. Però en realitat el boom es deu més a la inversió publicitària i al volum econòmic dels premis que no pas a l'atractiu del joc. En canvi, l'aposta lúdica de "El Temps" ha estat radicalment diferent. Davant la impossibilitat manifesta de regalar una milionada setmanalment en un joc sense suc ni bruc, els Jocs del Tirant signifiquen la primera experiència europea d'un concurs de llarga durada (més de vint setmanes) basat en la perspicàcia, l'enginy i els coneixements dels participants.
Com ja saben els lectors d'aquest setmanari valencià, cada fascicle del Tirant duu encartat un capítol d'una novel.la d'enigma clàssica que genera tres trencacaps i un enigma telefònic. Una butlleta permet els concursants fer arribar les seves respostes als jeroglífics, xarades, endevinalles, enigmes culturals i tota mena de trencaclosques que els plantegem. Una línia de telèfon gratuïta els permet formular la seva resposta argumentada a un enigma més complex que requereix l'ús de mecanismes lògics. Tot plegat, el feed-back setmanal dels lectors genera un gavadal de dades que són gestionades informàticament per una empresa especialitzada (anomenada pertinentment "Hores Extraordinàries SA") i així s'obtenen unes puntuacions precises que serveixen per publicar la llista amb els cinquanta concursants més ben classificats. Al final de la contesa, els cinquanta primers tindran dret als premis grossos en una cloenda a Gandia molt relacionada amb el món del joc. Mentrestant, però, van caient premis sorpresa per als encertants dels jocs d'una setmana, com ara samarretes dissenyades per Mariscal, plomes, xapes, rellotges o jocs de taula...
El nivell general de les respostes obtingudes en aquestes primeres setmanes de la gran contesa ha estat elevat i la quantitat de participants fa pensar en una cursa oberta a tothom que s'hi vulgui afegir. Els incentius són molts, importants i variats. Però per damunt de tot, hi ha el plaer sublim i insubstituïble d'enfrontar-se a un repte, donar-li la volta i acabar per resoldre'l. És el moll de l'os de l'enigmística. I l'enigmística, malgrat les foteses de l'existència, no té preu.

dissabte, 11 de maig de 1991

Joks i tecnojocs

A Figueres l'aviram s'ajoca aquest mes d'una altra manera. L'acrònim foixià de les noves tendències subvencionades ha muntat una exposició literalment lúdica. En el marc dual del Museu del Joguet i dels antics locals de l'Escorxador empordanès, la gent del KRTU ha reunit els juganers professionals de tots els períodes possibles. La doble exposició romandrà oberta tot el mes de maig a Figueres i viatjarà a Barcelona (Joks al Palau Marc i Tecnojocs al Centre d'Art Santa Mònica) del 18 de juny al 20 d'agost. "Joks i Tecnojocs" presenta des de baldufes a màquines de milió, passant per kits mecànics o videojocs de diversa complexitat. És una exposició que es contempla plàcidament des d'una distància prudencial i que pot arribar a fer perdre la noció del temps a tots els que s'hi acosten prou com per jugar.
Sobretot en la mostra que omple l'antic Escorxador figuerenc, on aquells vells rituals sanguinolents que posarien la pell de gallina a qualsevol presidenta d'associació protectora d'animals, han estat substituïts per precises execucions virtuals seguides amb admiració per pantalla. Com a la Guerra del Golf, com si diguéssim, però sense tanta publicitat. És clar que l'alarmisme innecessari que pot provocar un concepte equivocat dels videojocs entre les mares de família pot quedar neutralitzat per l'efecte altament didàctic de certs jocs de construcció i habilitat. Sigui com sigui, l'espectacle que ofereix una persona que juga apassionadament és impagable. Sobretot si prescindeix de tot el que l'envolta i es lliura sense reserves al trànsit sorprenent que un nou codi de signes li ofereix.
Els "tecnojocs" (potser la k hauria estat més adient aquí que no pas als "joks" per allò de la memòria informàtica) van acompanyats d'autèntiques meravelles lúdiques com un joc francès, anomenat "Fragance", que juga amb la combinació i reconeixement dels perfums. Una aplicació lúdica de l'oblidat "Transnarcís" de Pau Riba. Tampoc no hi falten els darrers jocs estrella de la comunitat lúdica internacional, com ara l'"Abalon" o les innombrables màquines jugadores d'escacs. Els comissaris de l'exposició, que reuneix bona part del sector industrial dels jocs, són Joan Argemí i Carles Vivancos, dos reconeguts especialistes en la matèria que exposen dues visions complementàries del fenomen -la historiogràfica i l'analítica- en sengles articles al catàleg de l'exposició.
L'altra meitat de la iniciativa té un marc més acollidor. Si hi ha algun indret a Figueres que ens recordi aquell conte fascinant de Julio Cortázar anomenat "Final de juego" és el Museu del Joguet, amb tren elèctric inclòs. Hi havíem estat amb motiu d'una exposició de poemes visuals de Joan Brossa i hi hem retrobat ara la mateixa màgia. En Josep Maria Joan i Rosa és l'artífex d'aquesta cambra enorme dels joguets on les baldufes giren al ritme que marquen els xiulets mentre les bombolles de sabó competeixen amb els estels a un pam del sostre. L'exposició itinerant "Joks" ha vingut acompanyada d'una notícia filològica excel.lent. El dia de la inauguració ens ho confirmaren: els ínclits membres de l'Institut d'Estudis Catalans -IEC- fa tot just uns mesos que han acceptat en l'alta societat dels mots el sinònim de "joguina" que presideix el museu figuerenc. Per tant, el terme "joguet" -tan reivindicat per en Josep Maria Joan com a sinònim de "joguina" usat a l'Alt Empordà, a la Garrotxa, al Rosselló i en diversos indrets del País Valencià amb el suport de l'insigne filòleg recentment traspassat Francesc de Borja Moll- ja és correcte. Segurament, sobre ell pesava la mateixa condemna que sobre "barco": tenir un cosí espanyol massa proper.
El més inquietant de l'afer, tanmateix, és que en la mateixa llista del IEC on hi figurava la carta de llibertat de "joguet" hi constava també el substantiu "jubilat", que fins ara efectuava funcions de simple adjectiu. La pregunta és: els hi apujaran ara la pensió

dissabte, 4 de maig de 1991

Va d'espies

Ara que els cinemes estrenen "La Casa Rússia" i que John Le Carré ens proposa una darrera novel.la d'espies amb aires de cloenda anomenada El pelegrí secret, és important que ens familiaritzem amb una de les destreses més fascinants d'aquests professionals de la curiositat teòricament condemnats a l'atur: la criptografia.
L'art d'escriure en caracters secrets, d'una manera xifrada o convencional, incomprensible per a qui no en posseeix la clau, ha estat una de les especialitats més reivindicades pels espies de debò. Tots els departamets d'intel.ligència militar disposen d'un departament de criptografia, que dissenya els codis secrets propis i prova de treure l'entrellat dels codis secrets enemics. Els antics hebreus ja ho feien i se sap que el propi Juli Cèsar va fer escriure el seu nom valent-se d'un d'aquests procediments.
Hi ha dos tipus de procediments criptogràfics: els sistemes alfabètics i els sistemes codificats. Els sistemes alfabètics també poden ser de dues menes. D'una banda, el mètode de substitució, consistent a reemplaçar cada lletra del text que es vol ocultar per una lletra, una xifra o una altra mena de signe convencional d'una manera regular. El mètode més simple és el que va fer servir Juli Cèsar i consisteix a atorgar un valor constant a cada lletra de l'alfabet. Així, totes les A esdevenen D, les B esdevenen E, les C F, etcétera.
El segon mètode alfabètic és el de transposició, que consisteix a canviar de lloc cada lletra del text clau segons un ordre convencional. Es fa servir un mot-clau, o contrasenya. Un cop establerta la clau, es numeren les seves lletres segons l'ordre alfabètic normal. Després s'escriu el missatge lletra a lletra, en línies de la mateixa llargària que la contrasenya. Finalment s'ordenen les lletres del missatge segons la numeració derivada del mot clau. Per exemple, si volem transmetre "l'avió arriba a les set" i el mot clau és "castillo", comencem per numerar alfabèticament les lletres de la contrasenya: A=1, C=2, I=3, L=4, O=5, S=6, T=7. Després, hi escrivim el missatge:

Finalment, reordenem les seves lletres i les disposem, per exemple, en grups de 6: ABTLIE OLAERS RSVAIA.
Quant als sistemes codificats, consisteixen a establir un codi o diccionari que atorgui a cada mot un signe distintiu a partir d'un referent, format habitualment per la combinació del número de la pàgina i de la línia. Aquest mètode militar ofereix poques seguretats i els codis han de ser canviats periòdicament.
Un dels sistemes alfabètics d'elaboració criptogràfica més clàssic l'inventà Lewis Carroll. El mètode, anomenat The Alphabet-Cipher, basa el seu funcionament en una senzilla taula que reprodueix una pura successió d'alfabets contigus amb una lletra correguda: a la columna de la A el símbol que representa cada lletra és la pròpia lletra; a la columna de la B, la A és representada per la B, la B per la C, la C per la D i així successivament. Per fer servir aquesta taula cal convenir prèviament una contrasenya (o paraula clau), que han de conèixer per força emissor i receptor. A l'hora d'enviar un missatge, escriurem primer la contrasenya, lletra per lletra, i la repetirem tantes vegades com calgui per igualar la llargada del missatge que volem transmetre. Les lletres de la contrasenya ens indicaran quina columna hem de fer servir per xifrar el missatge, i les del missatge quin rengle. Llavors escriurem el símbol pertinent en la tercera línia, just a sota de les que contenen la contrasenya repetida i el missatge. Finalment, copiarem només els símbols i destruirem el primer missatge. Ningú que no conegui la contrasenya no podrà mai desxifrar el text. Per exemple, si prenem com a contrasenya el mot "enigmística" i volem transmetre el missatge "t'espero al meu apartament a les onze", el primer paper contindrà el següent:

Aleshores, copiarem la tercera ratlla en un altre paper i destruirem el primer. Ningú que s'enfronti al caòtic missatge "Xravqzgttoeynxgdbsfmpteymyavrx" sense conèixer la contrasenya no el podrà desxifrar. En canvi, qualsevol que conegui dues de les tres línies del primer paper pot descobrir l'altra amb l'ajut de la taula. A més, la taula es pot memoritzar amb molta facilitat, perquè el primer símbol de cada columna i de cada rengle és la mateixa lletra que la presideix i la resta és una pura ordenació alfabètica.