dissabte, 26 de setembre del 1992

Maternitat irresponsable

Parlàvem la setmana passada de les diverses hipòtesis filològiques que maldaven per atorgar a algunes llengües el títol primigeni de "mare de totes les llengües". L'origen de la llengua sempre ha estat un dels debats més apassionants de la història del pensament, sobretot des que Sòcrates el planteja al Cratil platònic. No és senzill establir ni tan sols l'existència d'una llengua inicial que representa el brollador de mots. Després d'un recorregut apressat per les tesis hebraista, frígia, grega i èuscar d'aquesta presumpta llengua pre-babèlica, els prometíem demostrar d'una manera científica que la llengua primigènia ha de ser per força el català.
I si fem volar coloms és perquè coneixem els misteris de la columbofília. Els esbojarrats companys de Frederic Soler "Pitarra" al primer almanac humorístic català ("Lo Xanguet" 1864) van ser els que engegaren l'estudi de la maternitat global del català que tant interessaria el filòsof pancatalanista Francesc Pujols. Dotze anys més tard, un jove anomenat Artur Cuyàs que devia haver llegit amb delectança les frases mestisses de "Roch Binoba" (pseudònim que Josep Maria Pujol atribueix convincentment a Albert Llanas), les publicava corregides i ampliades a la capital del nou món. En efecte, Artur Cuyàs reprén i augmenta les proves documentals per fer del català "la mare de totes les llengües" en el número 30 (octubre 1877) d'una revista impensable avui en dia: "La Llumanera de Nova York".
Com que Cuyàs no s'està de res, agafa com a marc teòric l'obra de l'orientalista i filòleg comparatista alemany Heinrich Julius Klaproth, i es dedica a confegir frases que demostren d'una manera taxativa que el català és la mare de totes les llengües conegudes. Cuyàs rebat en un pròleg inoblidable les tesis llatina, grega, hebraica, siríaca, aràbiga, persa, caldea i sànscrita per arribar a la conclusió que "probablement lo catalá era la llengua que parlavan Noé y sa familia dins de l'Arca, y la portá á Espanya En Japet o Gafet, segons dihuen altres que s'deya".
La primera secció d'aquest revelador estudi es dedica a les possibles rivals del català en la maternitat irresponsable dels mots. Així, les arrels del sànscrit queden demostrades en una frase com La madrastra y sa mara s'han escrit que l'asa brama. Les arrels del siríac són patents en En Fabra te una cabra sobre cada abre. Les de l'àrab a Setze agutzils s'han emmatzinat ab brots d'etzevaras. Les del grec en Lo gos s'esgarrifa de tocá l'os calent, i finalment les arrels del llatí són innegables en una de les frases de Cuyàs que ha fet més fortuna: D'aná ab los nuvis al omnibus quasi be l'avia sua.
Naturalment, algunes de les incorporacions de Cuyàs han perviscut a la memòria popular. En reproduïm algunes amb la grafia adaptada al català contemporani. Per exemple aquesta senzilla frase afrancesada: Ja ve el marxant. Comprem pa? O la més popular de totes les facècies esperantistes que es fan i es desfan, la que ens agermana amb el gran poble xinès a còpia d'horaris estranys: Com que tinc tanta sang, a les cinc tinc set i a les set tinc son. O la contundència germànica de: Elàstics blaus fan fàstic si es mullen i es taquen. O la musicalitat italiana de: Passi, passi, xitxarel·lo, faci moixoni i camini. O encara l'ampliació adaptada de les suors llatines de l'àvia: Avis murris porten els nuvis amb òmnibus gratis i l'àvia sua.
La demostració irrefutable d'Artur Cuyàs a "La Llumanera" comprèn 17 llengües, una secció de dialectes africans que fa les delícies dels amants dels ritmes "afro" i un grup final de dialectes ibèrics del català que comprèn les llengües veïnes als textos constitucionals venerats cada 6 de desembre.
D'entre les llengües més exòtiques destaquen el rus (Un ruc xic dels de Garraf s'ha fet un tip de garrofes, o bé La garrafa de xarop s'ha aixafat amb el trepig), el polonès (No s'engresqui i no m'ho esquinci, vingui aquí a jugar a la brisca i no es trenqui la closca quan rellisqui), el turc (Si és tova costa calés), l'indi asiàtic (Estic pensant de quant ençà s'han esquinçat els cinc-cents sacs) i l'indi asteca (Esbotzi-li el queixal xic a la mula, o bé quan en Quico xiula, la Tecla xiscla). Pel que fa als dialectes africans, és d'aquí que surten facècies tan celebrades com aquestes quatre: Uni, dori, teri, quateri, mata la veri, viri, viron; a pi xic escala no cal, i si cal duu-l'hi; un plat blau ple de pebre negre està; escarabat bum bum, posa-hi oli, posa-hi oli.
La llista de proves irrefutables de la maternitat global del català acaba amb tres dialectes ("lo castellá, lo gallego i lo vasco") que presenten exemples d'una sonoritat tan convincent com la resta. Sobta l'absència total del valencià en alguna de les categories. Probablement els secessionistes no estaven al cas ara fa cent anys. De tota manera, sempre els queda una possibilitat maquiavèlica: si el valencià reivindica la paternitat del català podrà esdevenir l'àvia de totes les llengües. I el mallorquí?Tingau la festa en pau (un bon títol de samba).

dissabte, 12 de setembre del 1992

Els triplonomàstics

Ara fa poc, arran d'una entrevista amb en Tísner per a la revista "Cultura" en la que vam intentar defugir l'anècdota vital sucosa per aterrar en el terreny més inexplorat de la novel·lística tisneriana, em vaig empescar l'aplicació lúdica del notarikon cabalístic al nom real de l'Avel·lí Artís i Gener. L'operació cabalística del notarikon consisteix a interpretar les lletres com a acrònim abreujat d'una frase sencera.
Per exemple, quan David proclama en el seu testament que Salomó l'ha maleït durament diu Nimrezeth. Les consonants d'aquest mot hebreu són interpretades pels cabalistes com un acròstic dels retrets que el profeta féu a David. nmrzt: noeph (adúlter), moabi (moabita, perquè era descendent de Ruth), rozeach (assassí), zores (violent) i thoeb (cruel). La meva faceciosa aplicació d'aquesta màquina cabalística al nom triat pel mestre de la llengua també conegut pel pseudònim Avel·lí Artís i Gener descobreix totes les activitats d'aquest polifacètic integral especialista en les curses d'obstacles.
Així, Tísner enclou d'una forma màgica el polifacetisme exacerbat del seu posseïdor: T de traductor; I d'il·lustrador; S de soldat; N de novel·lista i de ninotaire; E d'enigmista i d'escenògraf; R de retratista i de repòrter. Nou activitats en les que Tísner ha invertit el seu temps i el seu enginy. Si el nom fa la cosa, pocs noms enclouen tants significants com el de l'autor de Paraules d'Opoton el vell (ara traduïda per Ediciones Siglo XXI com a aportació americana al Centenario) o Les dues funcions del circ.
No he hagut d'esperar gaire per rebre la torna a la meva facècia cabalista. L'enginy del mestre de l'enigma sembla inesgotable. Ara en Tísner s'ha empescat una nova categoria onomàstica: els triplonomàstics. Els noms propis (els noms pròpiament dits dels grecs) són els principals valedors de la teoria que atorga al significat una relació directa amb el significant. En moltes cultures el nom rebut és descriptiu i enclou els trets fonamentals del caracter que desenvoluparà el personatge nomenat. Com un cromosoma lingüístic. Com una carta astral lírica. La qüestió és que, malgrat l'escepticisme general, tots els pares potencials s'hi miren i s'hi remiren prou abans de batejar els seus fills. I si no que li ho preguntin a Josep Maria Albaigès, l'autor d'un Diccionari de noms de persona (Edicions 62) que ja va per la setena edició.
Els triplonomàstics que proposa en Tísner són casos tan curiosos com el d'aquell pobre senyor que cognomava Señor i Señor. En localitzar-lo, els agents d'assegurances, els venedors d'enciclopèdies i els cobradors municipals del IAE semblaven quequejar i sempre acabaven fent-se un panxó de riure. La llista fundacional d'aquesta nova categoria enigmística és ben heterogènia: des d'escriptors contemporanis com Lluís Ferran de Pol o Miquel Martí i Pol, fins a bandarres impresentables com Jesús Gil y Gil, passant per personatges de divers pelatge, com els històrics Jordi Feliu i Nicolau i Josep Robert i Robert o el jove periodista Francesc Marc Álvaro. La condició per entrar en aquesta llista de triplonomàstics notables, com és notori, estriba en cognomar amb antropònims (noms propis de persona). De manera que això dels triplonomàstics és patrimoni dels Deulofeu locals que van veure néixer el seu cognom espuri en funció del sant del dia en què va arribar el cos d'algun venturós avantpassat seu a una inclusa.
Malgrat la proliferació de decents milers de preposicions "De" en caixa alta davant els signes evidents d'un passat apòcrif (De Felipe, De Diego, De la Quadra...), el triplonomàstic és un joc menys productiu en espanyol que en català perquè les incluses veïnes tenien el mal gust de batejar els seus fills perduts amb l'horrible nom d'Expósito, que sempre m'ha semblat macabrament relacionat amb aquestes botigues fotogràfiques que fan el revelat darrera dels vidres de l'aparador. De manera que ja tenim cinc triplonomàstics cèlebres que enceten una nova família enigmística que seurà a taula al costat d'altres nissagues, com la dels noms palindròmics encetats per Anna Maria Giné (Aida Badia, Urbà Bru, Simó Gili Gomis, Simó Godó Gomis, Salomó Molas, Romà Mor, Ramon Omar o Sara Varas...).
Els obsequis com aquest d'en Tísner són com els sopars a casa dels amics. La urbanitat aconsella tornar-los. Una convidada porta a l'altra. Al final les festasses adquireixen un caire de vendetta siciliana i no hi ha qui ho pari... Per això he decidit fer la meva torna als triplonomàstics amb una nova família que inclogui el mateix Tísner i m'he empescat els cronomàstics: aquells noms o cognoms que inclouen una referència als mesos de l'any. La llista l'encapçala l'Avel·lí Artís Gener, al costat d'en Gabriel Janer Manila. En Xavier Febrés els va al darrera, seguit dels germans Marx --Groucho, Harpo, Chico, Zeppo i Karl--, el Josep Abril entrevistant la Victòria ídem, la mítica Virginia Mayo, en Josep Maria Junoy o una barreja d'en Juli Pardo, en Julià Peiró i la Júlia Otero. En arribat al segon semestre, com si diguéssim, l'invent dels cronomàstics se'n va en orris. Deu ser cosa d'Hisenda.

dimecres, 9 de setembre del 1992

La llengua mare

Un dels debats més apassionants de la història del pensament és el que planteja Sòcrates al Cratil platònic sobre l'origen de la llengua. Els contendents dialèctics són Hermògenes i Cratil. El primer defensa la tesi anomenada convencionalista (thései), segons la qual els noms de totes les coses resulten simplement d'un acord i d'una convenció entre els homes (sunthèke kai homologia). Cratil, en canvi, formula la tesi naturalista (phusei) segons la qual cada objecte ha rebut una denominació "justa" que emana d'una conveniència natural. En caricatura és allò del "si és tan clar que això és formatge no sé pas per quins set sous li diuen queso" versus una presumpta "comissió organitzadora de consultes populars (sic) amb la funció d'assessorar Adam en la seva tasca d'onomaturg".
L'herència d'aquest debat obert és notable, i els experts l'anomenen cratilisme. Entre els convencionalistes aferrissats hi trobarem Aristòtil, Boeci, Sant Tomàs, Roger Bacon, Locke, Turgot, Hegel, Saussure... Les posicions no convencionalistes, també anomenades cratilistes o mimologistes, presenten argumentacions més heterogènies i matisades. Sant Agustí, John Wallis, Gotfried Wilhelm Leibniz, Rowland Jones, Wachter, Brosses... conformen el ventall dels diversos graus d'oposició al convencionalisme absolut. El debat, en algunes de les seves múltiples facetes, segueix viu i ben viu, perquè els enigmes al voltant dels orígens incerts sempre són suggerents i en aquest cas (com en el de l'origen de la vida) hem perdut tots els trens que ens durien a la certesa. Al cap del camí d'aquest fascinant sistema de signes que ens permet comunicar-nos i incomunicar-nos no hi ha les fonts del Nil. Ni un aventurer colonial britànic a qui preguntar "el doctor Livingstone, suposo?". Només hi ha el buit babelià. L'especulació que neix i s'emmiralla en el propi objecte estudiat.
Però les especulacions també tenen el seu vessant positiu. El debat del Cratil sobre l'origen de la llengua es basa, naturalment, en la llengua que el recull: el grec. Tot el suport etimològic que rep la tesi naturalista és a partir del lèxic grec. Els polemistes posteriors hauran d'acarar un nou problema, perquè la majoria d'ells creuaran escrits en llengües diferents: primer en llatí, després en els vernacles respectius. De manera que naixen una sèrie de teories complementàries al debat central del cratilisme que pretenen esbrinar la identitat de la llengua original. Per raons fàcils d'escatir, la tesi majoritària és l'hebraista. El valedor més rigorós de l'hebreu com a llengua primigènia és Bochart, amb el seu Hierozoïcon (1663). És notable en aquesta línia el treball de Franciscus Mercurius, baró Van Helmont, el qual en un tractat fantàstic del 1657 (Alphabeti vere naturalis hebraici brevissima delineatio) descriu tot l'alefat hebreu com un disseny que representa, de perfil, la posició de la llengua en el moment just de l'emissió. Més directe, impossible.
Però l'hebreu no és l'únic dipositari de la confiança dels erudits. Beauzée no descarta el grec, a l'entrada "Langue" de l'Encyclopédie (1765). Alguns filòlegs anglesos, enlluernats per la contundència onomatopeica del 60% del lèxic provinent de l'etapa anterior a la conquesta normanda (1066), decideixen que la llengua primigènia és el celta. Fins i tot Rowland Jones, posats a anar enrera, arribar a proposar el frigi com a llengua primigènia, reprenent una hipòtesi llançada per Herodot. És clar que la cursa esbojarrada a la recerca del primer mot arriba a extrems d'òpera bufa. El missioner espanyol reverend Honorio Mossi de Cambiano publica a mitjan segle xix una Clave harmónica. Demostración de la unidad de origen de los idiomas (Madrid, 1864, en segona edició) en la qual aventura una hipòtesi ibèrica. El missioner espanyol defensa el basc com a llengua primigènia, sense menystenir la hipòtesi hebraista generalment acceptada. Això sí, Mossi rebat la hipòtesi frígia d'Herodot desvetllant que és producte d'un error històric de magnitud salomònica.
L'anècdota és protagonitzada per un rei egipci (sic) que decideix fer una prova definitiva per descobrir la llengua primigènia: tanca dos nounats amb una cabra lluny del mundanal renou amb la sana intenció que el caprí els faci de dida. Sense sospitar que, de fet, està creant un precedent que acabarà canviant el destí de la humanitat (amb la cabra transvestida de lloba i els nadons de Ròmul i Rem) el setciències reial espera els anys preceptius que les mares i professores de preescolar triguen a fer parlar un nen com Déu mana. Aleshores, enmig d'una solemnitat total, la porta de la cleda s'obre i les orelles del reialme es baden. Naturalment, els nens emeten l'únic so que han sentit: el bel de la cabra. Els assessors del rei no s'arronsen. Transcriuen /bec/ i asseguren que això és una prova irrefutable de que el frigi és la llengua primigènia, perquè en frigi "bec" vol dir "pa" i el pa és l'aliment més necessari de l'home. Així va néixer la tesi frígia, segons Mossi de Cambiano.
La setmana vinent demostrarem de manera científica, des d'aquestes mateixes ratlles, que la llengua primigènia no pot ser altra que el català.

dissabte, 5 de setembre del 1992

Uropa

La meva àvia Paula, que va néixer a l'últim decenni del segle passat a Vilanova i la Geltrú, va haver d'acarar dues amenaces terribles. D'entrada, el seu avi era adventista convençut i preconitzava a tort i a dret la propera fi del món. El momento dado triat era, ineluctablement, la nit del trenta-u de desembre de mil nou-cents noranta-nou. La Paula només tenia sis anys, però aquella matinada la devia passar arraulida esperant qui sap què. L'avi fatalista va perdre tota la credibilitat i el seu fill, el pare de la Paula, va immigrar avergonyit a fer les amèriques, sense gaire més fortuna. Molts anys després, quan ella probablement ja havia descobert l'escepticisme sense conèixer-ne el nom, uns altres venedors de somnis l'amenaçaren amb un invent espectacular que explicava el fracàs de les tesis del seu avi: el món no s'acabaria mai perquè cabia en un llençol. Les primeres pel·lícules mudes havien arribat al Garraf i mon àvia, especialista en obviar els significants, va anar a embadalir-se davant d'aquell llençol amb taques sense conèixer-ne el nom. Per molt que li repetien allò tan sofisticat de "cinematògrafu" la Paula no se'n sortia. Fins que, un bon dia, va trobar la manera de passar la maroma. Cada vegada que l'enxampaven de camí cap al cobejat llençol estrafeia un somriure i anunciava joiosa: "vaig a la sínia d'en Tòfol!".
El cinematògraf venia de França, on un epònim providencial (els Lumière) havia acrescut el pànic general vers els ferrocarrils que sortien a tota velocitat dels llençols tacats. Aquestes darreres setmanes d'incertesa europeista la imatge ferroviària ha tornat a les portades dels diaris. Ara es torna a parlar de l'Europa de les dues velocitats, de màquines i de vagons, d'estacions i de baixadors, de la primera classe i de les altres. En parlen els alemanys i en parlen els francesos. I els curiosos ciutadans beneluxesos. Els altres escolten sense entendre res. Com la meva àvia, parapetada a la sínia d'en Tòfol, amb autèntics problemes per detectar les relacions exactes entre els noms i les coses. La construcció d'Europa --Uropa en la versió veneciana de la Lloll Bertran-- pateix d'afàsies intermitents, però mai com ara no s'havia acostat tant al llenguatge de l'absurd.
No cal capbussar-se en el fascinant poema sense sentit Jabberwocky de Lewis Carroll --el monstre de les paraules anomenat Barboteixot en l'excel·lent traducció catalana d'A través de l'espill que signa Amadeu Viana (Quaderns Crema, 1985) i conegut com Jerigónzor en espanyol-- per trobar mostres populars del llenguatge que aquestes darreres setmanes fan servir els dirigents europeus. En la tradició carnavalesca catalana hi ha múltiples exemples de disputes aferrissades en la llengua inintel·ligible del diable. Són parelles que es barallen a crits, processos de seducció estroncats que generen autèntiques batusses. Entre el galimaties improvisat s'escola de tant en tant algun mot malsonant català, que atorga més força a la disputa. Quan no es tracta d'una baralla conjugal, el marc d'aquests excursos sense sentit que embelleixen les rues carnavalesques pot ser una batussa entre els diablots de les diverses comparses, autèntics fetillers de la llengua a l'hora d'empescar-se agrupacions fòniques impossibles de nasals, sibil·lants, neutres i guturals. "Maastricht", sense anar més lluny.
Amades recull una antiga representació que s'havia donat al llogarret de Montclar de Berga. Els dos protagonistes són dos sords que es troben en un camí al capvespre. L'un té set filles en edat de merèixer i l'altre, foraster, va més perdut que un ànec en un garatge. El multiprogenitor, afalagat davant la perspectiva d'un possible solter, li recita el catàleg de les seves set gràcies al foraster i aquest es limita a demanar-li orientació geogràfica per poder seguir fent via. Cap dels dos no entén ni un borrall del que li diu l'altre, de manera que els dos monòlegs prossegueixen ad infinitum, amb una intensitat digna d'un Beckett o d'un Ionesco. Un sord busca gendre desesperadament i l'altre una sortida per abandonar el fosc paisatge. Aquest clàssic joc dels disbarats sembla fet a mida per a les reunions que aquests dies fan i refan la colla dels Miterrand, Khol, Major, González, Delors... Els uns tement per l'estat civil de les seves filles i els altres amb ganes de tornar a sortir a la carretera principal.
La parla sense significat, com el joc dels disbarats, inverteix la clàssica recerca expressiva del mot just per enfrontar-nos a la subjectiva decodificació del galimaties rebut, a la recerca del significat just. Ens resulta, per tant, més senzill acceptar que el futur d'Uropa és inscrit en la primera estrofa d'un vell poema faceciós del segle passat anomenat "Ang mananapat" (Barcelona, 1872) que no pas en el primer paràgraf del Tractat de Maastricht. Heus-la doncs aquí: "Lingap ang iyong diquit/ sa rejas ca, i, sumilip/ dinguin ang inahihibig/ nitong abang nag aauit..." (la segueixen onze estrofes més d'una claredat expositiva similar). Ara ja podrem votar amb més coneixement de causa que els francesos.