dijous, 27 de març de 1997

Geografia amb història

La germanor anagramàtica entre viles que proposàvem fa poc des d’aquestes ratlles ha trobat el ressò habitual dels lectors de l’AVUI. Sílvia Díez ens fa saber el parentiu entre Súria (Bages) i Saurí (Pallars Sobirà). Un grup d’estudiants de 1er d’ESO que cursen un crèdit variable d’enigmística a l’escola Princess Margaret de Barcelona ens proposa agermanar el municipi de Gavà amb una petita població del sud de Noruega anomenada Vågå. Val a dir que Gavà sempre ha estat present en els quefers dels enigmistes, fins al punt que el palíndrom de Ramon Giné “a Gavà la gent nega la vaga” va cridar l’atenció de la premsa local del Baix Llobregat quan la immensa col·lecció de frases capicues d’aquest enigmista de Vilallonga del Camp va saltar, fa poc, als mitjans audiovisuals. El fet que Gavà sigui bifront de vaga —igual com Roma ho és d’amor— la fa molt popular entre els palindromistes. I així, entre altres esdeveniments capicues de caire sindical, dues figures femenines s’erigeixen en protagonistes indiscutibles de les protestes: “a Gavà la Rut atura la vaga” o “a Gavà, la Rita patirà la vaga”. Dos palíndroms atribuïts a Carles Mani.
L’agermanament de caire internacional, com el que ens menava a relacionar Salerno i Orléans, es repeteix en tres troballes magnífiques del fidel Alfons Saumell (Barcelona). Saumell proposa un agermanament entre garrotxins i provençals en descobrir que Olot és anagrama de Toló. Les altres dues propostes van molt més lluny. La primera és un ménage à trois intercontinental entre Milà, Lima i Mali. En la segona una localitat propera a Madrid pren un marcat caire afro per la via geoanagramàtica: Leganès anagramitza Senegal. Sandra Colet (Terrassa) ens envia documentació que parla de la parella anagramàtica Tokyo-Kyoto en els mateixos termes que fèiem servir per parlar de les viles osonenques Pruït-Rupit. La grafia catalanitzada de la capital nipona desfà l’aparellament, però de fet Kyoto és un ver anagrama de Tòquio i va prendre’n el nom després d’haver estat coneguda durant segles com Heian-kyo (fa mil anys va donar nom a l’època Heian) i de ser residència imperial fins a la invasió occidental del 1868.
Altres lectors ens proposen variants més assequibles. Entre d’altres, Patrícia Muñoz (Tarragona) suggereix l’agermanament de viles parònimes que només difereixin d’una lletra al nom. Les dues parelles d’exemple són prou clares: Palencia-València o Salamanca-Talamanca. Són relacions més òbvies i menys cares de trobar que els anagrames, però també tenen el seu què. Aprofitant que vivim l’any Pla, i sense que serveixi de precedent, ens afegim a la tirallonga de celebracions amb una troballa paradoxal. Palafrugell anagramitza com “Pla, el frugal”. Irònic, oi? Si trobeu geoanagrames, escriviu a Secció Enigmística. Diari Avui. Consell de Cent, 425. 08009 Barcelona o maileu a 100343.1770@compuserve.com. En parlarem.

dijous, 20 de març de 1997

Piquiponiana

Dos anecdotaris recents recuperen l’il·lustre alcalde trabucaire Joan Pich i Pon: la interessant crestomatia d’anècdotes barcelonines que recull el cronista Lluís Permanyer a No la saps, aquesta? (La Campana, 1996) i la saborosa dosi d’històries divertides que emanen de la vèrbola xiroia d’en Tísner a Ciris trencats (La Campana, 1997). Dues veres capses de bombons de licor que inciten el lector a deixar-se anar en ple desenfrenament golafre. Pich i Pon va ser lerrouxista primigeni, president de la Cambra de Propietat Urbana, comissari regi —amb Cambó— de l’Exposició Internacional de 1929, fundador de dos diaris i alcalde de Barcelona imposat pel govern després dels fets d’octubre de 1934. L’afer de l’estraperlo el va obligar a dimitir de tots els seus càrrecs en 1935.
Un anecdotari català d’aquest segle que no parlés de Pich i Pon seria com una història del tennis francès sense Jean Rene Lacoste. L’estiu passat, des d’aquesta secció, proposàvem els lectors recuperar de memòria algunes espifiades històriques del llegendari alcalde trabucaire. En vam rebre poques, però algunes eren sensacionals. Potser la millor ubicava Pich i Pon en una inauguració, amb una espasa a la mà i la llengua de vacances: “Oi que semblo un radiador romà?”, diuen que deia. Doncs bé, potser la senyora Carolina Puig (Barcelona) —que és qui va tenir la gentilesa d’enviar-nos-la— tindrà un ensurt quan llegeixi un dels ciris trencats i transcrits del Tísner radiofònic. Perquè un dels exemples d’anècdotes inventades pels malèvols redactors de les seccions dites “Piquiponianes” als setmanaris “Mirador” i “El Be Negre” és justament aquesta del radiador romà. Al costat d’altres nyaps fantàstics i fantasiosos com ara la batalla de Waterpolo, el conflicte nipojaponès, la guerra anglobritànica, les coses servides en petites diòcesis o el gran ingredient que havia pres el foc que va cremar els magatzems El Siglo.
“Quan algú escoltava una piquiponiana —explica en Tísner—, dita per qui fos, l’escrivia i la trametia a un dels dos setmanaris. Si la publicaven, en pagaven tres peles, que aleshores era una escaient retribució”. Ell mateix reconeix haver-ne escrit una pila i revela que els seus proveïdors habituals eren els senyors Asensi i Oromí. Permanyer, que ja situa la figura de Pich i Pon entre la veritat i la llegenda, prescindeix de les publicades setmanalment al “Be Negre” i recull una selecció de les viscudes per Rossend Llates i Josep Tarín Iglesias. D’entre les primeres destaca una conversa telefònica sobre un problema municipal. Pich, fent honor al seu segon cognom, va dir: “tinc entès que els de la ponència pondran dijous que ve”. D’entre les servades per Tarín sobresurt un abrandat discurs en espanyol sobre l’espinós problema de la immigració: “lo necesario es que cada uno viviera en nuestra propia tierra. Entonces segurament comenzaríamos a estar bien. Los franceses, en Francia; los ingleses, en Inglaterra; los murcianos, en Murcia; los belgas, en Belgrado”... Sense comentaris.

dijous, 6 de març de 1997

Mazinger Zeta

La setmana passada parlàvem d’uns curiosos personatges que figuren en darrer lloc a les guies de telèfons de qualsevol ciutat. Alguns d’ells, vers émuls de Mazinger Zeta, a través d’enganys i manipulacions del seu cognom real. La solidaritat internàutica de molts dels seguidors de la secció que manté Mercè Molist en aquest suplement ha generat un trànsit tan impressionant a través del 100343.1770@compuserve.com que resulta impossible esmentar el nom de tothom que hi ha col·laborat. Gràcies genèriques al centenar llarg de corresponsals que ens han enviat mazingers des de tots els punts del món.
Entre tanta zeta, el primer que salta a la vista és que hi ha dues lligues: els que es diuen com diuen que es diuen i els que no. Els primers formen una curiosa col·lecció de cognoms germànics d’aspecte prou respectable. N’espigolarem uns quants. Maria Zweig tanca la guia de San Juan de Puerto Rico i en la nostra guia de guies precediria C. Zweigert, l’últim nom de la de Luxemburg. Darrera anirien Zws com ara Sylvia Lee Zwiers (Lisboa), Alessandro Zwingauer (Florència), Emma Zwirner (Trieste), K. Zwolinska (Bournemouth) o Hans Zwolsman (Andorra). La franja Zy és molt concorreguda. Passant de puntetes per la llista trobem, entre d’altres, Antonio Zygadlo (Neuquén, Argentina), D. Zyrun (Cambridge), Henri Zysman (Grenoble), J. Zysman (Brussel·les), l’última de la guia de Barcelona Esther Zysset, PT Zytnor (Montevideo), Monika Zyvalova (Praga), Casimir Zywocki (Dunkerque), Sabine Zyzemski (París) i John Zyzinski (San Francisco), l’últim cognom que no fa pudor de socarrim.
A partir d’aquí la cosa es desmadra. Tenim notícia, fins ara, de 21 ciutats del món amb últims de la guia sospitosos d’impostura. La guia de Londres, per exemple, acaba amb un enigmàtic senyor D. Zzi. La de Buenos Aires amb un tal Osvaldo Zzraelson. Deu dels impostors duen dues zetes al davant. Destaquen R. Zzywer (Brisbane) i el californià amb descarada vocació siciliana Z. Zzyzyly (Oakland). La franja de les tres zetes té, ara per ara, nou mazingers. Vuit ianquis i un canadenc. Destaquen un auster F. Zzz (Charleston), V. Zzzyd (Miami), Zzeek Zzzyo (Las Vegas), Scott Zzzyto (Los Angeles) i P Zzzyzton (Vancouver). Finalment, la grossa se la disputen un foll convilatà de Woody Allen que deu fer cremalleres —Zelmo cinc-zetes Zzzzzip— (Nova York) i l’inigualable ciutadà set-zentista quebequès Zeke set-zetes Zzzzzzzyzuss (Montreal).
Tanquem aquesta oda a la zeta amb dos detalls entendridors. Com es pot comprovar, els impostors més contumaços no s’acontenten amb un cognom plagat de zetes, sinó que també trien un nom “zetaci” per poder lluir les inicials ZZ. El segon detall és tecnològic. Un follet d’impremta relega un pobre metge de Brussel·les anomenat Philippe Demoulin a l’últim lloc de la guia. Demoulin hi surt com 5emoulin i aquest 5 el situa rere tots els mazingers. Seria l’últim de la guia de totes les guies, malgrat el seu evident “aszetisme”.