dijous, 20 de març de 1997

Piquiponiana

Dos anecdotaris recents recuperen l’il·lustre alcalde trabucaire Joan Pich i Pon: la interessant crestomatia d’anècdotes barcelonines que recull el cronista Lluís Permanyer a No la saps, aquesta? (La Campana, 1996) i la saborosa dosi d’històries divertides que emanen de la vèrbola xiroia d’en Tísner a Ciris trencats (La Campana, 1997). Dues veres capses de bombons de licor que inciten el lector a deixar-se anar en ple desenfrenament golafre. Pich i Pon va ser lerrouxista primigeni, president de la Cambra de Propietat Urbana, comissari regi —amb Cambó— de l’Exposició Internacional de 1929, fundador de dos diaris i alcalde de Barcelona imposat pel govern després dels fets d’octubre de 1934. L’afer de l’estraperlo el va obligar a dimitir de tots els seus càrrecs en 1935.
Un anecdotari català d’aquest segle que no parlés de Pich i Pon seria com una història del tennis francès sense Jean Rene Lacoste. L’estiu passat, des d’aquesta secció, proposàvem els lectors recuperar de memòria algunes espifiades històriques del llegendari alcalde trabucaire. En vam rebre poques, però algunes eren sensacionals. Potser la millor ubicava Pich i Pon en una inauguració, amb una espasa a la mà i la llengua de vacances: “Oi que semblo un radiador romà?”, diuen que deia. Doncs bé, potser la senyora Carolina Puig (Barcelona) —que és qui va tenir la gentilesa d’enviar-nos-la— tindrà un ensurt quan llegeixi un dels ciris trencats i transcrits del Tísner radiofònic. Perquè un dels exemples d’anècdotes inventades pels malèvols redactors de les seccions dites “Piquiponianes” als setmanaris “Mirador” i “El Be Negre” és justament aquesta del radiador romà. Al costat d’altres nyaps fantàstics i fantasiosos com ara la batalla de Waterpolo, el conflicte nipojaponès, la guerra anglobritànica, les coses servides en petites diòcesis o el gran ingredient que havia pres el foc que va cremar els magatzems El Siglo.
“Quan algú escoltava una piquiponiana —explica en Tísner—, dita per qui fos, l’escrivia i la trametia a un dels dos setmanaris. Si la publicaven, en pagaven tres peles, que aleshores era una escaient retribució”. Ell mateix reconeix haver-ne escrit una pila i revela que els seus proveïdors habituals eren els senyors Asensi i Oromí. Permanyer, que ja situa la figura de Pich i Pon entre la veritat i la llegenda, prescindeix de les publicades setmanalment al “Be Negre” i recull una selecció de les viscudes per Rossend Llates i Josep Tarín Iglesias. D’entre les primeres destaca una conversa telefònica sobre un problema municipal. Pich, fent honor al seu segon cognom, va dir: “tinc entès que els de la ponència pondran dijous que ve”. D’entre les servades per Tarín sobresurt un abrandat discurs en espanyol sobre l’espinós problema de la immigració: “lo necesario es que cada uno viviera en nuestra propia tierra. Entonces segurament comenzaríamos a estar bien. Los franceses, en Francia; los ingleses, en Inglaterra; los murcianos, en Murcia; los belgas, en Belgrado”... Sense comentaris.