dijous, 28 de desembre de 2006

Murakami i Nolla: chapeau!

La fascinació que molts poetes catalans van sentir per les formes poètiques japoneses com la tannka o l’haikú va donar pas a una exploració més àvida de la literatura japonesa del segle XX. Al mite de Mishima s’hi van afegir aviat les obres majors dels dos Nobel Yasunari Kawabata —La casa de les bellas durmientes (Caralt, 2005)— i Kenzaburo Oe —Una cuestión personal (Anagrama, 1995)—, però ni de l’un ni de l’altre no disposem encara cap traducció al català. En canvi Haruki Murakami, un autor de la generació posterior, ha tingut més fortuna. Després de El meu amor Sputnik (Empúries, 2002) i L’amant perillosa (E, 2003), Tòquio Blues (E, 2005) va triomfar entre els lectors catalans. Ara Empúries hi torna amb una altra novel•la de gran nivell: Kafka a la platja. Murakami aconsegueix bastir amb una agilitat encomiable una història edípica que es desenvolupa en diversos nivells de la consciència dels personatges. Assistim, meravellats, als avatars de la vida normal i l’onírica. Aprovem la maligna personificació del coronel Sanders, l’home del logo del Kentucky Chicken Fried (“El meu paper és garantir la correlació dels diferents mons. Que després d’una causa hi hagi sempre un efecte. Que els significats no es barregin. Que abans del present vingui sempre el passat.”), o de Johnny Walker, a qui potser no cal presentar. L’agilitat estilística de Murakami fa curtes les 500 pàgines (“Era el típic edifici caigut en desgràcia que es pot trobar en qualsevol ciutat i que Dickens descriuria al llarg de deu pàgines”). A més, el contrapunt entre la veloç fugida de l’adolescent Kafka Tamura i el lent encalç del vell Nakata modulen el ritme de lectura. Nakata no acaba de girar rodó ni té records ni sentiments, però parla amb els gats. L’excel•lent traducció d’Albert Nolla és un factor clau en la sintonia que el lector català pot establir amb el món de clarobscurs que ens proposa Harukami, però llueix especialment en passatges tan delicats com els diàlegs felins de Nakata: “—Si és verat, en Kuamura el lliga. I si el lliga, el busca. —Perdoni. Com li he dit abans, en Nakata és una mica totxo i no acaba d’entendre el que diu. ¿Que m’ho podria repetir? —Si és verat, en Kuamura, el guilla. I si el busca, el lliga. —Això que diu del verat, ¿vol dir el peix? —Qui guilla és el verat, però qui el lliga és en Kuamura. En Nakata es va passar la mà pels cabells, curts i blanquinosos, i es va quedar pensarós. ¿Com podia resoldre aquella endevinalla del verat i sortir del laberint en què s’havia convertit la conversa?” L’Albert Nolla se’n surt i ens permet gaudir a gat què vols de la senzilla complexitat de Murakami. Chapeau!

dijous, 21 de desembre de 2006

Enigmistes pacífics

Martha Beckwith va ser la primera estudiosa que va aprofundir en la mitologia hawaiiana. L’any 1940 ja va publicar Hawaiian Mithology, el seu treball canònic sobre la cosmovisió que els polinesis vinguts del sud havien anat coent en aquella part tan paradisíaca de món fins que a finals del segle XVIII el capità Cook els va esguerrar la tranquil•litat (i els bons aliments). L’estudi, reeditat en 1976 per la Universitat de Hawaii, conté un capítol extraordinari intitulat “Riddling contests” (competicions d’enigmes). Beckwith hi detalla la importància dels enigmes en la vida dels antics hawaiians. Igual com passava a Egipte, al Pacífic l’enigmista era una figura que podia prendre una dimensió èpica. Les competicions d’enigmes eren, en realitat, duels a mots i a mort. Han perviscut històries delicioses que relaten enfrontaments brutals per la via de la subtilesa verbal. Per exemple, la història dels Kapalaoa, reputats enigmistes de l’illa de Kauai. Dos dels fills arriben a excel•lir tant en l’art enigmístic que el cap Ka-lani-ali’i-loa de Wailau els contracta. L’èxit en els duels celebrats és tal que els dos germans es fan sengles tanques de jardí amb els ossos i les dents dels contrincants vençuts. L’enigmista hawaiià viatja sempre acompanyat d’una carbassa que li fa de bossa. Hi pot portar de tot, però són especialment apreciats els objectes —per exemple peixos assecats— que tinguin un nom que permeti dobles sentits, homofonies i jocs de tota mena per poder plantejar els enigmes d’una manera més efectista. També hi duu armes, esclar, per poder fer efectiva la penyora que s’estableix a l’hora d’apostar sobre l’enigma que es plantejarà, la més habitual de les quals és morir esquarterat. A Puna un reietó local molt amant dels enigmes en planteja un que només es pot respondre esmentant parts del cos que continguin la síl•laba ki (juntura en hawaiià). Cap dels oponents del cap no aconsegueix albirar per on va l’enigma, de manera que van morint l’un rere l’altre. Al capdavall, un jove del poble localitza a l’altra punta d’illa el vell enigmista que solia inventar enigmes per al pare i l’avi de l’actual cap. L’enigmista en coneix la solució perquè el va idear ell mateix. S’apiada tant del jove que no només li resol, sinó que li ensenya com pot fer tornar el mateix enigma contra el cap. Abans de fugir de l’illa per sempre, el jove agosarat segueix les instruccions de l’enigmista i el reietó acaba desconjuntat, ço és, esquarterat juntura a juntura. Segons la llegenda, aquest episodi clausura la pràctica de l’enigmística a Puna. No m’estranya, tampoc.

dijous, 14 de desembre de 2006

Flors a jóc

Ja ho diu Joaquim Sala-Sanahuja al pròleg de Salflorvatge, l’últim llibre d’Ester Xargay: “El títol ja és un empelt: salvatge amb flor, perquè els mots s’empelten amb les mateixes tècniques i en les mateixes condicions amb què s’empelten els rosers o les pruneres, per donar nous salflorvatges”. I és que Ester Xargay, activista del mot per mor de l’hac que no tragina al nom sinó al cor, acaba de publicar a March Editor un llibre que s’hauria de vendre a floristeries i herbolaris. Un poemari de lectora que degluteix els mots dels mestres, els paeix pacient i els diposita a la terra d’adob per conrear els poemes propis. Salflorvatge té dues portades. És llegible per una banda i per l’altra, palindròmic doncs, i recrea en la llengua de Llull, del dret i del revés, una tradició feta d’empelts. Planta a planta, Xargay parteix dels noms amb què la designen l’avi (api), el savi (Apium graveolens) i l’altre avi (àpit), l’associa a un poeta (Palau i Fabre) i l’il•lumina amb una il•lustració reversible de Mariona Millà: verda i roja, roja i verda. Per la via verda li adjudica un rodolí ocurrent (Alquimista de gran talla/ és poeta que batalla) i per la roja una espècie de contra-rodolí (L’api musica el poema/ de Palau el teorema) que precedeix un poema del mestre (Tra-li-ro-lò, ta-tà, tra-riro-ló, de Palau) i alguna cita d’un autor afí (d’Artaud: Tot l’autèntic llenguatge és incomprensible com la petada del petar de dents...). Llavors procedeix. La via verda de lectura ens condueix a un poema xargaià que s’empelta de versos o estructures o metre o ritme o disposicions tipogràfiques del poema de partida; en el cas del dedicat a Palau i Fabre que aquí exploro un “Api musicat en poema”: Si gra l’a-pí, fa la, pa-lau lla-vor./ Sant si tons fa, si, men-ja so./ Súcube, fa-bre-en-so./ Sí, jo-Po-Tzu, mascu, concep./ Sopols sopols, en-so./ Un ser tu, més-salep, tant-so./ Llimbs i, llimbs i, més-salep, mas-cu, més sa-lep./ Kyrieleison sal-lí-apiïnaenjulep-brió. Brió, kyrielei, son-aleph./ Enzim, enzim, ri-e-lei-son, per qui, ky rep./ Am-bi-gu, am-bi-gu. No lei ací./ Fòtic, Josep, lei adí./ Fòrtic. Fòtic Josep./ Ky-ri-e-son-lei-sí, julep, de sa-ó./ Kyriesonleisí. La via roja de lectura remet a una versió desescrita de l’empelt xargaià; amb Palau, una reducció que duu per títol “Musicat” per raons que no se’ns escaparan: Si/ si fa si/ fa re/ Sí/ So l so l/ r e/ s i s i l a/ so l l a/ r e so l/ m i r e re/ m i m i l a/ l a/ tic tic ep/ r e so l sí d ó/ r eso l sí. Tot plegat, alquímia com la que en Palau aplicà a Rimbaud i poesia no pas jocfloralesca, ans florjoquesca.

dijous, 7 de desembre de 2006

Rusiñolades oraculars

L’Avenç acaba de publicar Màximes i mals pensaments, una obra tardoral de Santiago Rusiñol que podríem contratitular Mínims i mals penjaments. Pla, en encertada síntesi que l’edició recull a la contracoberta, afirma que Rusiñol hi estableix l’esquema del seu escepticisme. A l’epíleg, Margarida Casacuberta diu que “acompleix el caràcter universal de la literatura moralista, però no en relació amb una veritat sinó amb la invalidació de la mateixa existència d’aquesta veritat”. El llibre és tan ambivalent que acaba amb un oximoron: “I per fi, el que escriu un llibre de pensaments ha tingut un mal pensament d’escriure’ls, perquè tots aquests pensaments poden escriure’s a la inversa”. Llegides 80 anys després d’escrites, les dues-centes màximes del vell Rusiñol transmeten una barreja de crepitació i decrepitud. Les que tracten de les relaciones entre homes i dones han envellit malament: “La dona vol tenir el peu petit i l’home el cap gros. En vanitat, els extrems es toquen”, o “L’home que s’enamora d’una dona que té més anys que ell és un arqueòleg”. També n’hi ha que tenen tots els números per escandalitzar els usuaris dels articles el/la i els/les: “La dona és com el violí, afina o no segons qui la toca”. En canvi, quan Rusiñol parla de sentiments, els seus penjaments suren: “Les millors cartes d’amor són fetes pels que no estan enamorats”. I l’interès augmenta quan s’ocupa d’afers macrosocials, fins al punt d’atènyer un to oracular. M’he entretingut a relacionar-les amb fets actuals i déu n’hi do. De la filantropia de Bill Gates: “Els regals que fan els grans milionaris a la Humanitat, no solen ser regals, sinó propines”. Del circ mediàtic: “Enganyar els homes, d’un en un, és un bon tros més difícil que enganyar-los de mil en mil”; de Jiménez Losantos: “Quan un home té raó no crida, i, quan no en té, crida per fer veure que en té”; d’una lamentable picabaralla entre Arús i Sardà: “Les corones que es porten als morts són perquè les vegin els vius que queden”. Del turisme: “Si fos cert que viatjar ensenya, els revisors de bitllets serien els homes més savis”. De la corrupció immobiliària: “El robament, si és molt gros, es dignifica”; del jutge Estivill: “Si els jutges després del jutjament fossin jutjats, alguns anirien a la presó”. El profeta Rusiñol fins i tot emet missatges polítics: “El que es ven el vot sap el que dóna, el que el regala no sap el que es pesca”. Reben neocons i liberals (“L’absolutisme és la tonteria concentrada. I el liberalisme, la tonteria escampada”) i comunistes (“Si és veritat, com asseguren, que la propietat és un robatori, el jorn que tot sigui de tots, tothom serà lladre”). Pas malament.

dijous, 30 de novembre de 2006

Llengua estellada

Fa tres setmanes vaig divulgar diversos versos de Vicent Andrés Estellés protagonitzats per enigmes verbals. La casualitat ha volgut que un d’ells reveli un nou episodi que podrem afegir a la llarga llista de tensions provocades per la correcció lingüística en la nostra literatura del segle passat. En concret, els tres primers versos del poema “Papers inèdits d’X.X.X.” —“No em deixes mai, pensament de la Mort,/ car jo no vull que em sorprenga afaitant-me/ o bé intentant resoldre uns encreuats”— van remoure la memòria de l’Albert Ibañez Domènec. Ell recordava haver-los inclòs en un espectacle poètic que va fer a Badalona cap a l’any 1975 i, tres dècades després, encara se’ls sabia de cor. La seva memòria, però, li dictava un últim vers un pèl diferent: “o bé intentant resoldre un crucigrama”. En el seu primer correu em demanava si era jo, que havia canviat crucigrama per encreuats o si li fallava la memòria. Ja tindria gràcia, la cosa, perquè en aquests últims anys he publicat, amb el Pau Vidal, quatre llibres que porten la paraula crucigrama al títol. Bàsicament perquè reuneixen els seus mots enreixats i els meus mots encreuats, de manera que el genèric crucigrames els designa tots. Però crucigrama no figura al diccionari normatiu. Per això, i per deixar més tranquils els editors d’Empúries, abans de publicar el primer dels quatre llibres —el juliol de 2004— vaig enviar a l’IEC tot de documentació històrica sobre els noms que ha pres el rei dels jocs des que, en 1926, el vam adoptar. Naturalment, crucigrama és un mot vàlid en català, una llengua que disposa d’un adjectiu com cruciforme (en forma de creu) i diversos mots que usen el sufix –grama (sense anar més lluny, anagrama). El mateix Tísner, pare del gènere, va deixar escrit que dir-ne crucigrama és tan correcte com encreuat. Ell havia encunyat el terme mots creuats al diari “La Publicitat” per analogia del francès, i ràpidament ho va transformar en mots encreuats atenent les indicacions de Carles Riba. Els mots encreuats d’abans de la guerra van conviure amb els mots en creu i els crucigrames d’altres publicacions. Mai més no n’he sabut res, de l’IEC, ni passo gens de pena, però ara resulta que l’Albert Ibañez ha pogut comprovar que la memòria no el traïa: al seu exemplar de Recomane tenebres (1ª edició, de 1972) el text mostra un crucigrama com una casa de pagès. En canvi a la pàgina 50 del meu Recomane tenebres (3i4, 1999), que és el primer volum de l’Obra completa, l’últim vers de la primera estrofa fa “o bé intentant resoldre uns encreuats”. Què volem, la llengua d’Estellés o la dels seus correctors?

dijous, 23 de novembre de 2006

El millor Millán

José Antonio Millán és un escriptor madrileny amb qui és un plaer practicar l’anomenat bilingüisme passiu. Ja fa anys que ha anat abandonant la pràctica de la ficció i s’ha especialitzat en la seva gran passió, que és el llenguatge. Entre les seves obres recents destaca Perdón imposible (Guía para una puntuación más rica y consistente) (RBA, 2005), una lúcida reflexió equivalent en l’àmbit hispà al que Eats, shoots and leaves de l’anglesa Lynn Truss va significar en l’anglosaxó. Ara, animat per l’enorme difusió del seu últim treball, reincideix en la reflexió verbal amb un altre llibre amè, aquesta vegada de caire etimològic. Ho torna a publicar RBA i es diu El candidato melancólico. Com que encara estem en plena ressaca postelectoral, caldrà aclarir que el títol oculta una ambivalència espectacular. Millán l’ha triat per contraposar el blanc i el negre. El terme candidat prové del llatí candidus (blanc), perquè entre els romans els aspirants a ocupar un càrrec lluïen una toga blanca; la malenconia, en canvi, prové dels termes grecs melas (negre) i kholé (bilis) des de l’època protomèdica en la qual es creia que els humors (líquids) de l’organisme influïen en els humors (estats d’ànim) de les persones. El lector atent de l’obra toparà a cada pàgina amb aquesta mena d’associacions xocants molt properes a la poesia. Millán excel•leix a l’hora de bastir un discurs cohesionat a partir de la informació genètica que porten inscrites les paraules a l’ADN. El seu és un treball d’aprofundiment lúdic en la llengua castellana semblant al que Ramon Solsona fa diàriament a les ones de RAC 1 en el programa de Xavier Bosch. Els tresors ocults dels mots apareixen per la via etimològica en llocs insospitats. Així, descobrim que en un rebuzno castellà s’hi amaga l’avantpassat llatí de la nostra botzina (buccina: trompeta) o que la relació entre els fetges i les figues (hígados & higos) prové del fet que en llatí iércur ficatum era el fetge de l’animal alimentat amb figues (ficus). La societat europea és cada cop més multilingüe. Per això Millán fa èmfasi en la relació dels mots del seu castellà matern amb d’altres de catalans, gallecs, bascos, francesos, italians, anglesos o indis. Curiós és també el recorregut per les procel•loses aigües de la correcció que fa al capítol “Mejor no lo digo”. Després d’una llarga llista de sinònims assuaujats dels cagadors (letrinas, necesarias, retretes, comunes, excusados, baños...) descobrim eufemismes com carape, caramba (carall), córcholis (collons) o jopé, jolines (fotre). Què carai, El candidato melancólico és un llibre de collons. Fot-li, Millán!

dijous, 16 de novembre de 2006

Freud als peus

Des del passat 12 de maig i fins al proper 13 de gener se celebren un munt d’actes per commemorar el 150è centenari del naixement de Sigmund Freud. A Barcelona, la iniciativa ha partit de la Llibreria Xoroi de Barcelona i la varietat d’aproximacions al pare de la psicoanàlisi és formidable. Per exemple, dimarts vinent (21N) el Goethe Institut de Barcelona acollirà una taula rodona sobre “Llegir, traduir Freud”, amb la participació d’Enric Berenguer, Josep Oriol Esteve i Pere Folch Mateu. La traducció sempre és una operació complexa que consisteix en el trasllat dels sentits d’un text d’un domicili lingüístic a un altre. Una mudança en el sentit més profund del terme. Però ja se sap que en totes els mudances es trenquen coses. En el cas de Freud la qüestió s’agreuja per la vessant presumptament clínica dels materials traslladats. De manera que l’aspecte verbal és fonamental. De fet, molts dels somnis que Freud analitza al seu conegut treball La interpretació dels somnis es fonamenten en anàlisis verbals, i en alguns casos arriba a extrems més propis de l’enigmística. Un dels que sempre m’ha cridat l’atenció prové d’un neologisme digne de figurar al costat del Rosebud d’Orson Welles: un pacient explica a Freud un somni breu en el qual destaca una expressió verbal inintel•ligible. “Això acabarà en una Maistollmuetz general”. Quan pronuncia això en somnis, el pacient creu vagament que aquest enigmàtic vocable es refereix a un plat que conté farina de blat de moro (mais). L’anàlisi del psicoanalista va més enllà. El mena a dividir la paraula en quatre parts: mais (blat de moro), toll (boig), mannstoll (nimfòmana) i Olmuetz (un topònim). Totes aquestes paraules formen part de l’univers de referències del pacient. De fet, l’home admet haver-les sentides en una conversa familiar recent. Rere la paraula mais s’hi amaguen, a banda d’una al•lusió a una exposició que ha vist, altres mots: Meissen (una porcellana de Meissen que representava un ocell), Miss (la institutriu d’uns parents que havia marxat a Olmuetz) i mies (que vol dir dolent en el registre humorístic jueu). Freud conclou que “De cada una de les síl•labes d’aquest mot compost tan inintel•ligible en surt una llarga concatenació d’idees i associacions”. Sempre m’ha fascinat la capacitat de Sigmund Freud per aventurar interpretacions sobre conductes, somnis i paraules a la manera d’un Sherlock Holmes de la psique. Ahir vaig somiar que les seves obres eren literatura de ficció de gran envergadura, però ara tampoc cal que ens posem a analitzar què amaga aquest últim terme.

dijous, 9 de novembre de 2006

Estellés lletrat

Un lector anònim valencià m’envia un llibret amb tres peces teatrals breus de Vicent Andrés Estellés. Duu per títol Dos drames i una farsa (Denes; València, 2002), amb la paraula farsa subratllada. Veig que és una edició del bon amic Francesc Calafat. No coneixia pas la faceta teatral d’Estellés. La curiositat m’empeny a començar per la tercera peça, tot i que en realitat no duu per títol Farsa i prou, sinó Farsa dels joves amants. És un text esbojarrat i brevíssim en el qual un capità de 50 anys recomana un llibre a una vella minyona de 70, “gruixut i migtediós, però celestial, balsàmic, incitant: és el llibre dels llibres, el llibre per antonomàsia”, que resulta ser un diccionari. El capità espanta la minyona. Quan fuig apareixen dos joves enamorats: la filla del capità i un assistent. El capità busca un altre llibre i els el mostra: “¡Damunt aquest modestíssim llibret de pesseta bastiré el temple de la meua saviesa! És un llibre de mots encreuats. (...) Vaig anar omplint els seus buits i vaig anar experimentant una sensació notable de grandesa, fins i tot d’un cert pànic: ¡allò era únic! ¡Una experiència única! Amb fúria, vaig anar fent un darrere l’altre tots els mots encreuats que hi havia al llibre, fins que vaig pensar que coneixia tot el secret del joc, de l’assumpte”. El capità els confessa que es deleix per confegir uns mots encreuats, però no se’n surt. Diu que en vol fer uns que ningú no pugui desxifrar mai. És ben foll: “¡Tothom admirarà la meua saviesa i passaré a la posteritat!” El conflicte de la farsa esclata entre els dos amants quan estan a punt de practicar el sexe i acaba abruptament amb el capità consultant el diccionari per comprovar si els pot dir que no embrutin la catifa o n’ha de dir estora. ¿Catifa o estora? És un final que astora. El curtcircuit entre farsa i encreuats m’ha fet recordar alguns versos d’Estellés que tinc subratllats de fa una pila d’anys. Els tres primers del poema “Papers inèdits d’X.X.X.”, per exemple: “No em deixes mai, pensament de la Mort,/ car jo no vull que em sorprenga afaitant-me/ o bé intentant resoldre uns encreuats”. Però especialment aquell poema brutal del Primer llibre de les odes que duu per títol “Esborranys d’una oda al prefaci de la primera edició del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra”. Comença: “Sabíeu, al principi, el mot,/ brut encara de fang, de llot,/ de convivència terral./ Del mot vindria la central/ força oculta que tot ho pot!” I així fins al darrer vers celebratori, “oh bíblia del català!”, referit al diccionari.

dijous, 2 de novembre de 2006

Llibertat condicional

La Bíblia assegura, de bon començament, que al principi fou el verb. Després el verb es va fer carn i les nits s’animaren, és clar, però la narració requereix del verb. Com el primer cop en una partida de billar americà, amb la taula parada i un triangle acolorit d’ajectius, noms i adverbis esperant l’impacte. Per això vaig llegir amb aprensió una novel•la que el francès Michel Dansel va publicar fa dos anys amb el nom de ploma de Michel Thaler: Le train de nulle part (Adcan, 2004). Les 233 pàgines d’aquest tren d’enlloc tenen la particularitat de no contenir cap verb. L’estult Thaler va comparar la seva novel•la a l’impacte del dadaisme: “el verb és com una mala herba en un camp de flors; te n’has de desfer perquè les flors puguin créixer i florir”. La seva agitació formal va portar-lo a organitzar un funeral pel verb a la Sorbona. Que llegeixi Houellebecq. O Coca. Perquè l’última novel•la de Jordi Coca —Sorres blanques (Edicions 52, 2006)— és una obra esplèndida sobre les múltiples possibilitats que construeixen la personalitat d’una senyora empesa a exercir “una mena de prostitució de luxe que no passa pel bordell sinó pel matrimoni” amb un home poderós física, econòmica i intel•lectualment. Coca excel•leix en la projecció dels desigs d’aquesta dona i els descriu gairebé sempre amb verbs en temps condicional, aviat desmentits per la realitat aclaparadora d’una vida subordinada. Les dues primeres frases de la novel•la ja ens avisen de la naturalesa hipotètica de totes les accions que s’hi descriuran: “Suposem que ahir m’hagués separat del meu home. Però en realitat es fa difícil concretar si va ser realment ahir, ja que els darrers mesos no vivíem junts, tot i compartir encara la casa i una mena o altra de vida”. Els constants atacs a la versemblança de les accions que explica la narradora només se sostenen per la gran habilitat de l’autor. Diríem que som el que hem fet i el que hem pensat de fer. A més, l’ús que Coca fa dels temps verbals condicional i futur li permet trencar la linealitat de la història sense caure en els automatismes de Thaler. Hi llegim, per exemple: “Si fos l’escriptora que dic seria a casa meva, hauria deixat el llibre al sofà de color beix i posaria els peus al puf. M’agradaria llegir Txèkhov, el sofà i aquell puf de color tan convencional. Però sóc a Brest i la meva amiga comença a parlar dels seus problemes.” Sorres blanques seria una lectura molt recomanable per a les senyores benestants d’un cert nivell cultural que normalment llegeixen literatura d’evasió. Si la llegien, potser no suportarien el condicional i passarien de pet al futur.

dijous, 26 d’octubre de 2006

Dietari 1-906266206

No proveu de teclejar al mòbil el títol d’aquest article. No és pas cap número nord-americà, sinó la concatenació de quatre dates relacionades amb la nostra llengua: 1906, 26, 62 i 2006. 1906, entre molts altres motius que desembocaren a l’octubre en el Primer Congrés Internacional de la llengua catalana, és l’any d’una curiosa excursió d’Antoni M. Alcover. Ara en podem llegir les notes a Dietari de l’excursió filològica 1906 (Proa, 2006), una peça interessant de literatura de viatge amb el llenguatge com a motor que ens permet acompanyar el coratjós dialectòleg manacorí del 3 d’agost a l’11 de setembre d’ara fa un segle per una ruta suggerent que el va portar de Perpinyà a Cadaquès passant per 52 localitats com ara Ceret, Sallagosa, Sort, Isil, Boí, Tremp, Bagà, Ripoll, Olot o Maçanet de Cabrenys. En la seva ruta, Alcover i el seu company de viatge Bernhard Schädel (professor alemany de la Universitat de Halle) fan una innovació metodològica que avui seria impensable (¿o repensable?): enquestar la població infantil, de 9 a 14 anys, per obtenir dades sobre l’estudi de la conjugació dels verbs catalans. El motiu sobta, vist avui: la canalla conservava les formes verbals més genuïnes del català, no contaminades pel castellà. ¿És que el sistema educatiu —ens preguntem— no era en castellà vuit anys abans de constituir-se la Mancomunitat? La resposta, em temo, és fàcil: allà el sistema educatiu no era. ¿I els mitjans de comunicació? Aquesta encara és més fàcil: quins? A la Pobla de Lillet el mallorquí d’Alcover sembla Pascal Comelade a Cornellà: “—I vostè que també sap fer la nostra llengua? —¿Com no l’he de sebre fer, dic jo, si és tan meua com vostra? —¿I vostè que és català? me demanen, ¿i d’on és, vostè? —D’on som? dic jo; de ben lluny; som de dins mar”. De dins mar estant Antoni Maria Alcover començaria en 1926 la redacció de l’impagable Diccionari català-valencià-balear que Francesc de Borja Moll acabaria en 1962. L’edició d’aquest dietari, a cura de Maria Pilar Perea, compta amb un pròleg de Ramon Sistac que m’ha fet recordar una paròdia que Sistac va publicar al volum col•lectiu Parnassius Apollo, relats de l’Alt Pirineu (Proa, 2002). Allà Sistac feia de Dr. Sistacson i Alcover esdevenia el Dr. Morrofort. La deliciosa paròdia feia justícia a l’interès de l’original ja des del títol: “Dietari de l’eixida filològica feta pel Dr. Morrofort, canonge de la catedral de Palma, en companyia del Dr. Sistacson, de la universitat de Göteborg, i d’en Joan Coromines, estudiant, a les valls de Cardós i Ferrera del Pallars i la coma de Burg, lo mes de juny de 1927”.

dijous, 19 d’octubre de 2006

Acròstics eròtics

L’acròstic és un dels artifics verbals més practicats. Es tracta d’escriure arrenglerant els mots de tal manera que també permetin una lectura vertical. Els missatges ocults en acròstic solen contenir o grans lloances o grans crítiques, però l’espectre de possibilitats és molt ample i variat. L’enigmàtic poeta trempolí Waldo Lideker acaba de publicar a “El taller de poesia” d’Emboscall el Segon alfabet (incomplet) d’acròstics eròtics (Vic, 2006), en el qual practica la variant mesòstica de l’acròstic. És a dir, centra els versos de cada poema per tal que un lletra interior permeti formar un mot en vertical. És un alfabet, tot i que incomplet, perquè aquestes paraules eròtiques que es llegeixen en acròstic van de la a d’aigua a la v de voyeur. L’edició del poemari opta per la negreta per destacar el missatge en vertical, però aquí, com que seria molt complex reproduir els versos centrats, opto per posar la lletra del mot ocult entre parèntesi. En la proposta de Lideker, l’acròstic genera el poema. Així, el mot barjaula es desplega en “Arram(b)ada a la paret/ de la rond(a) de sant Antoni,/ neg(r)a, blanca o bé de l’Àsia,/ (j)ove reina sense tron,/ (a)captes/ f(u)rtius clients/ amb parau(l)es/ descar-n-(a)des” i la viagra fa “Conco (v)ell, pallarès i milionari,/ em medec(i)nes res s’estalvia;/ si les mosses se li (a)junten/ per (g)astar-se els seus calés,/ almenys que el (r)uc a les cols/ hi arribi (a)mb garantia”. Una aportació notable al gènere són els acròstics breus, molt poc comuns en la tradició de missatges escrits en vertical. En el poemari de Lideker l’ou genera una declaració de principis extraordinària: “M(o)nòrquic/però no monàrq(u)ic”, el naip napeja a “S’ho mu(n)ta amb el cavall/ del coll de b(a)stos/ l’(à)uria puta/ de les cartes (p)orno” i la nit ens porta un advertiment precís: “(N)o/ fac(i)s/ sala(t), amor”. També hi ha referències a la tradició del cinema més o menys eròtic. La Lovelace treu el nas (o la gola) a “M’aver(go)neyix/ preg(o)nament, Marc,/ no haver-(l)a vist encara,/ la clàssic(a) pel·li de la Linda”, i la Griffith encara no abanderada fa valer la seva condició de doble cos (que no pas de cos doble) de Brian de Palma tot alçant el puny a “No (p)ermeto/ que amb mà closa em f(ur)rguin,/ adverteix la Mela(n)ie del doble cos/ al productor engan(y)ós”. L’estratègia de desplegar els mots és una màquina d’escriure sorprenent. Veient l’acrònim UNICEF al pit dels jugadors del Barça, un poeta com Lideker podria desplegar-lo acròsticament en un vers inapel·lable: “Una Nació Independent Catalana És Factible”.

dijous, 12 d’octubre de 2006

Amb X per sempre

L’equació que defineix la hispanitat té moltes incògnites. Els hispans no monolingües també. En canvi, els hispans monolingües formen un grup compacte que practica el castellanocentrisme, en afortunat neologisme de Matthew Tree. L’equació hispana, doncs, és de mal resoldre, perquè els castellanocèntrics no volen entendre que les incògnites que defineixen als parlants de català, gallec, basc o asturià no són constants, sinó variables, i la formulació algèbrica de la nació que pretenen imposar-nos esdevé incomprensible quan es fa palès que ens volen amics però amb X fixa. És a dir, que són falsos amics. Els traductors saben que la llengua és un vast oceà ple de paranys, entre els quals, justament, els falsos amics: paraules aparentment properes, però distintes. Qualsevol amant de l’anglès sap que una library no és pas una llibreria (bookshop), sinó una biblioteca. I com més properes són les llengües més falsos amics generen. Burra, en italià, és mantega. A Portugal el presunto és pernil, i no pas presumptament. Autèntic ibèric, fins i tot. En canvi, a Brasil si una noia diu que et vol ligar no t’has d’emocionar, perquè només vol telefonar-te. Fart, que en català és un adjectiu molt adequat per al 12 d’octubre, en turc vol dir “exagerar o dir ximpleries”, mentre que en anglès és el verb que designa les ventositats. Si mai aneu al restaurant Can Fart, tingueu-ho en compte: un anglès hi llegiria “et pots tirar pets”. Des de l’època universitària que faig col•lecció de falsos amics (dels autèntics en gaudeixo i prou). De vegades fins i tot els trobo el què. Em sembla raonable que en islandès sofa vulgui dir dormir, amb el permís de Gudjohnsen, o que punk en japonès designi un pneumàtic punxat, però trobo fatal que la paraula que utilitzen els àrabs per parlar d’un bon amic soni igual que el verb anglès kill, que vol dir matar. També trobo lògic que en argot rasta les sensacions que se senten durant la pràctica del sexe s’anomenin agony. Si hem convingut que l’orgasme és una petita mort, una mica d’agonia prèvia bé paga la pena. Aquest estiu he augmentat la col•lecció amb dos nous falsos amics de gènere antonímic. Els he trobat en un llibre extraordinari de curiositats lingüístiques: The meaning of tingo, d’Adam Jacot de Boinod (Penguin, Nova York, 2006). Sabeu com anomenaríeu al pare si fóssiu georgians? Mama! Millor encara és la paraula d’una llengua andina per designar els acords: No. Sí, sí, quan volen dir entesos diuen no, és a dir, d’acord. Em temo que els catalans els imitem massa sovint. Molt de soroll per a no res.

dijous, 5 d’octubre de 2006

Nushu

Des de la irrupció d’Amy Tan en l’escena literària, la ficció anglosaxona ha produït moltes històries orientals escrites per autors occidentals amb avantpassats asiàtics. És el cas de la californiana Lisa See, néta del patriarca de Chinatown a Los Angeles. La seva novel·la Flor de Neu i el ventall secret (Edicions 62) narra una èpica història d’amistat (i desamor) entre dues dones xineses situada en una recòndita regió xinesa al segle XIX. Les dues ànimes bessones (laotong) són agermanades de nenes perquè els seus vuit caràcters de destí estan alineats: van néixer l’any del cavall, en el mateix mes, dia i hora, tenen el mateix nombre de germans, i totes dues són la tercera de la família. Als set anys són sotmeses al brutal mètode d’embenatge de peus per empetitir-los i aconseguir així un model de bellesa que redueix l’anorèxia actual a pura anècdota. Amb els ossos trencats per la pressió de les benes, els seus peus no ultrapassaran, d’adultes, els set centímetres de llarg. Destinades a un bon matrimoni, l’Assutzena i la Flor de Neu viuen en un món de dones, sotmeses a normes molt rigoroses. Els seus matrimonis concertats marcaran els seus dos destins radicalment distints. Una escriptura secreta que només les dones coneixen —nushu— les permetrà comunicar-se. Segons conta See, el descobriment del nushu la va empènyer a escriure la novel·la. “L’escriptura dels homes és vigorosa i cada caràcter s’encaixa dins un quadre, mentre que el nostre nushu s’assembla més a les potetes dels mosquits o a les empremtes dels ocells sobre la sorra. A diferència de l’escriptura masculina, els caràcters del nushu no representen una paraula en concret. Els nostres caràcters són més aviat fonètics. Tant és així que cadascun pot representar qualsevol paraula pronunciada amb el mateix so. Així, tot i que un caràcter pot reproduir un so que crea les paraules pare, para o pera, el context sol aclarir-ne el significat. Amb tot, s’ha d’anar amb molt de compte de no mal interpretar-ne el sentit”. L’origen del nushu és llegendari. La Yuxiu, una concubina reial separada de la família que es passa el temps practicant els traços de la cal·ligrafia en silenci. Les altres cortesanes i els eunucs se’n burlen perquè creuen que no aconsegueix copiar l’escriptura dels homes, però en realitat la Yuxiu es comunica amb la seva família a través de brodats en una espècie d’escriptura cursiva tan estilitzada que acaba creant caràcters nous. El govern xinès d’avui ja considera el nushu un element important de la cultura “revolucionària”. Fins i tot ha obert una escola de nushu a Puwei.

dijous, 28 de setembre de 2006

De porc i de senyor

Finalment un lector de l’Avui ha resolt l’enigma dels set vels que vaig plantejar fa dos santjordis des d’aquí. El descobridor del setè vel signa Ronals i és el masover de la recomanable bitàcola laferraduraverda.blocat.com. El criptograma partia del mot lectura i proposava set salts sinonímics. D’aquí els set vels que calia desvelar amb l’ajut de les set lletres clau STJORDI i de la definició “un mot de tantes lletres com apòstols que ens podria portar a la pàtria de l’enigmística si en bandejàvem set i en relacionàvem cinc amb el número onze”. Fins ara la ruta havia passat per Lectura-Sessió-Junta-Cambra-Saló-Galeria i Corredor. El blocaire Ronals ha estat el primer d’arribar al setè vel. La solució era Intermediari, un mot de tantes lletres com apòstols (12), de les quals si en bandegem les 7 darreres ens en queden 5 (Inter) relacionades amb el número onze i amb la pàtria de l’enigmística (Itàlia) a través del futbol, atès que l’Inter és un club de futbol milanès. El blocaire Ronals podria competir en astúcia amb el comissari Pujol de l’última novel·la de David Omedes/Pablo Tusset En el nombre del cerdo (Destino, 2006), traduïda al català per Alexandre Gombau (En el nom del porc, Columna, 2006) en una d’aquelles operacions comercials d’ambiguació lingüística cada cop més habituals (i discutibles). Sigui com sigui, la novel·la té un interès indiscutible. Parteix d’un crim atroç en un escorxador de porcs i es permet el luxe de prescindir d’una de les regles d’or de la novel·la policíaca: ni ens assabenta gaire de les investigacions sobre el crim ni, sobretot, el resol. En l’entremig, però, el comissari Pujol —que podria dir-se Espada i el lector no notaria cap canvi— fa un simulacre de desxiframent. El cadàver d’una dona de dimensions porcines té la nota que dóna títol a la novel·la i el comissari descobreix la relació d’aital dedicatòria amb un poema que oculta un missatge secret (HORLA, com en el poblet del conte fantàstic “Le Horlà” de Maupassant, i CERDO) en acròstic intermitent, és a dir, prenent les inicials dels versos senars de cada estrofa. Quan vaig llegir el poema de Tusset en la versió més recomanable —l’original— vaig pensar que al traductor se li girava feina. Però Gombau se’n surt amb molt bona nota i el CERDO esdevé un PORC amb H final adherida que recorda aquell mític topònim franquista de Vich. No és una mala aproximació. El San Juan de Horlà que descriu Tusset podria ser Cantonigrós perfectament, però en una Catalunya contemporània en la qual Vich encara s’escriuria amb hac.

dijous, 21 de setembre de 2006

El català adult

Conec un munt de mares (i algun pare) que conserven en una llibreta esgrogeïda una llista de paraules estranyes que els seus fills deien quan van aprendre a parlar. La meva neboda Núria, que ara té vint anys molt ben posats, en fa dinou deia mucana, ximaia o gaixaixo per referir-se al tomàquet, el pijama o els cigarrets. La lingüista Mireia Llinàs, professora titular a l’Autònoma i mare de tres fills, ha trobat en l’estudi d’aquestes llistes una via de conciliació entre la seva vida laboral i la familiar. Llinàs, experta en gramàtica generativa, ha dedicat l’última dècada a investigar els mecanismes que regeixen l’adquisició de la llengua. Ara n’acaba de publicar les conclusions en un llibre amè i d’interès general: Primeres paraules (com aprenen a parlar els nostres fills) (Empúries, 2006). Algunes de les afirmacions de Llinàs mereixen ser divulgades als mitjans de comunicació en un lloc destacat: “El fet que hi hagi una guia interna, una pauta que marqui el camí cap a la llengua adulta, vol dir que la llengua no és només comunicació”. L’estudi està estructurat en cercles concèntrics. Del so a la paraula i de la paraula a l’oració, tot plegat per anar a petar a les procel·loses aigües del sentit. Gràcies a la intensa convivència amb els seus informadors, l’autora disposa d’una casuística àmplia i variada per establir el català infantil i contraposar-lo al que ella anomena català adult. En l’àmbit fonètic la majoria de processos són d’harmonització —famàfor per semàfor— i de simplificació —namú per dóna’m-ho!, nanat per se n’ha anat, no capis! per no t’escapis— però també es dóna el procés invers —nous per ous, me’l finfles? per me l’infles, el tanina per el tenia—. Entre els mots destaca l’assumpció de l’analogia per crear neologismes. Així, un nen que reparteix xiclets diu que és el xicleter, un que aguanta coses és l’aguanter, un tovalló plegat en forma de rectangle està rectangladet, el participi de veure no és pas vist sinó veurat i les mandarines surten del mandarí. El gènere provoca parelles agramaticals com els peixos i les peixes o la persona i el persó, mentre que la persona genera conflictes d’identitat. El nen és abans el nen que no pas jo, de manera que sovint fa com aquells adults grandiloqüents que parlen d’ells en tercera persona. El més inquietant del recomanable estudi de Mireia Llinàs és que, sovint, el que ella apunta com a característica d’aquest català infantil forma part del català d’alguns parlants adults. Per exemple, l’omissió de pronoms febles. Allò del “que tens una moneda? sí, tinc”.

dijous, 14 de setembre de 2006

Lletreig triomfal

El diumenge 3 de setembre, exactament a la mateixa hora que els germans Gasol i companyia acaparaven l’atenció televisiva en la final del Mundial de bàsquet, TV3 retransmetia la final del “Pica-lletres”, el primer concurs de lletreig en català que ha conduït amb encert Lluís Gavaldà. Les competicions de lletreig estan molt consolidades en l’àmbit anglosaxó, igual com els campionats de dictat ho estan en terres francòfones. Als Estats Units, per exemple, fa més de trenta anys que se celebra el “National Spelling Bee”, un campionat al qual cada temporada s’apunten 10 milions d’estudiants nord-americans amb la secreta esperança d’arribar a figurar entre els 250 escollits que es juguen els quartos en una gran final televisada que cada any congrega milions de persones. Ara, un periodista anomenat James Maguire acaba de publicar el primer llibre que explica aquesta experiència escolar. Es diu American Bee (The National Spelling Bee and the culture of word nerds) i, ara per ara, està fent el mateix camí a les llistes de no ficció que, fa un parell d’anys, va recórrer el Word Freak del periodista esportiu Stefan Fatsis sobre el fascinant món de l’Scrabble de competició. Queda clar que el llenguatge continua sent un tema d’interès general, malgrat l’ús catastròfic que en fa bona part de la població. La gràcia de l’American Bee de Maguire és que no només descriu a la perfecció l’ambient que envolta aquesta competició escolar —als antípodes del dels concursos de bellesa— sinó que té l’encert de transmetre les emocions dels participants i, sobretot, intenta reproduir els curiosos mecanismes mnemotècnics que fan servir els lletrejadors, capaços de visualitzar les paraules en somnis o de descompondre-les en monedes per aprendre-se’n les lletres. Barrie Trinkle, que va ser-ne campió ara fa 33 anys, afirma que Maguire captura l’essència de la contesa, però el que més inquieta del seu testimoni és que associa a cada paraula un percentatge semblant de joia i d’agonia. American Bee s’estructura a partir de l’aproximació de Maguire a cinc antics campions, i seria difícilment traduïble, atès que la riquesa i el caos de la llengua anglesa hi adquireixen un paper central. Naturalment, si el “Pica-lletres” persevera per aquests verals, d’aquí a poc temps algú (Enric Gomà?, Pau Vidal? Ramon Solsona? Matthew Tree? Abel Cutillas?) podrà escriure la primera crònica fefaent sobre la relació psicopatològica dels joves catalans amb el llenguatge que moltes vegades estudien a escola i esmicolen pel carrer.

dijous, 7 de setembre de 2006

El setè vel

Al suplement de Sant Jordi de 2005 vaig plantejar l’enigma dels set vels: un criptograma que partia del mot lectura i proposava set salts sinonímics. D’aquí els set vels pendents de desvelar. El primer pas implicava trobar un sinònim de lectura, el segon trobar-ne un d’aquest primer sinònim i així successivament fins arribar al setè i últim mot, amb l’ajut d’una definició. Com que ja intuïa que era un camí molt perdedor, vaig establir-ne un full de ruta de set lletres: ST JORDI. El funcionament d’aquest GPS lletrat implicava que per trobar el primer sinònim calia triar-ne un que tingués alguna relació amb la primera lletra del full de ruta (S); el segon vel tindria relació amb la T, el tercer amb la J i així. Alguns lectors aviat van escatir que, d’entre els sinònims que els diccionaris atorguen a lectura —lliçó, audició, sessió, recitació—, la S del full de ruta remetia a sessió, un mot de sis lletres la meitat de les quals són esses. Entre els sinònims de sessió —assemblea, conferència, funció, junta— la T del full de ruta remetia a la T de junta (i potser a les taules en forma de T de certes juntes). Entre els sinònims de junta —reunió, cambra, assemblea, consell, comissió, comitè, conclave, sínode, claustre, comunitat— la J del full de ruta apuntava a la cambra per motius musicals: hi ha música de cambra i de jota. El següent pas era encara més subjectiu: entre sinònims de cambra com habitació, peça, gabinet, dormitori, alcova, camerino, sala o saló, n’hi havia uns quants que tenien la O del full de ruta, però la solució correcta era saló, entre altres coses perquè O és també el símbol de l’oest i de SALOON n’hi ha a tots els westerns. Encara que sembli mentida, hi ha hagut lectors que no només han arribat fins aquí, sinó que també han endevinat que la R aplicada als sinònims de saló feia que el cinquè vel fos galeria. Però d’aquí ja fa mesos que no passa ningú. Per això en aquest primer article de la nova temporada he decidit divulgar el sisè vel, a l’espera d’algun criptògraf amatent que desveli el setè i acabi amb l’agonia enigmística. Entre els sinònims de galeria, els dos únics que contenen la lletra D del full de ruta són passadís i corredor; doncs bé, el sisè vel ocultava un corredor. Ara ja només queda l’últim pas del feixuc criptograma semàntic: un sinònim de corredor relacionat amb la I de ST JORDI que sigui també “un mot de tantes lletres com apòstols que ens podria portar a la pàtria de l’enigmística si en bandejàvem set i en relacionàvem cinc amb el número onze”. Algú s’anima?

dimecres, 12 de juliol de 2006

Caytran Dölphin

Leonardo Valencia és un autor equatorià que es va instal·lar a Barcelona l’any 1998. Potser perquè és de Guayaquil, ciutat en la qual senyoregen els colors blaugranes del Barcelona Sporting Club, fundat per catalans l’any 1925. O potser perquè estava destinat a llegir Miquel Bauçà. La qüestió és que Leonardo viu, tradueix, ensenya i escriu entre nosaltres. Descendent d’italians per línia materna, ha traduït Pirandello i Lampedusa, mentre basteix una sòlida obra narrativa. Després dels relats de La luna nómada i la primera novel·la El desterrado, publica El libro flotante de Caytran Dölphin (Funambulista, 2006), una obra excel·lent que explora els límits de la metaliteratura en un Guayaquil quasi del tot submergit per una sobtada inundació. El llibre flotant al qual al·ludeix el títol és l’últim exemplar de l’única obra de Caytran Dölphin —Estuario—. Un home el vol llançar al llac Albano, a Itàlia, però una nena fa que s’ho repensi i que decideixi rescatar-lo de les aigües. La crema de llibres ha tingut uns quants narradors, però la immersió sobta més (“nadie lanza nunca un libro al agua”), sobretot perquè després l’exemplar recuperat haurà de passar pel procés d’assecament. En el seu palimpsest de paper mullat Valencia escriu sobre la identitat, el desplaçament i l’ordre social. Ho fa amb un estil hipnòtic, gens eixut, formant cadenes de lectures superposades en les quals Caytran Dölphin plagia René Char o Edmond Jabès i tot Guayaquil s’emmiralla en l’Atlàntida. En un dels quaderns de Dölphin cada pàgina té la mateixa estructura: una columna de lletres a mà esquerra i disset paraules separades per comes a la dreta. Són tautogrames. A la dreta de la P hi ha disset paraules que comparteixen inicial: “Perra, Puerca, Pecado, Parir, Pocilga, Páncreas, Paliza, Pezuña, Picor, Pimienta, Pichula, Pinga, Pene, Puja, Pústula, Pútrido, Paja". Després ve la R i disset paraules més (“Raja, Rata, Robar...”); la O, la S, la T, unes quantes línies més avall hi ha la U amb les seves disset (“Urraca, Uñero, Uxoricida...”) i així fins a la A. Les inicials dels tautogrames formen en acròstic el mot prostituta. “Nadie sospechaba que allí, en el cuaderno de anotaciones cifradas de un mendigo loco, estaba el núcleo de Estuario”. Del llibre flotant només en resten fragments (sensacionals), però n’hi ha més a la web www.libroflotante.net. Gràcies a un programa fet pel poeta mexicà Eugeni Tisselli seguint les directrius de Valencia, el lector pot comentar els textos i també intervenir-hi. A última hora, ja ho diu Dölphin: “La pregunta siempre la propone

dimecres, 5 de juliol de 2006

Sabas Pretelt a Bogotà

Jesús Lladó escriu sobre un restaurant colombià extraordinari Al número 71 de la revista “Semagames” (butlletí del Club Palindròmic Internacional). S’anomena Anita lava la tina i n’és el xef, i gerent, el senyor Sabas Pretelt. Segons recull Lladó el seu nom de pila capicua va fer que, de ben petit, en Pretelt desenvolupés una flaca pels palíndroms, de manera que quan va muntar un restaurant a Bogotà el va fer d’anada i tornada. La carta de l’ Anita lava la tina ve presidida pel mateix palíndrom llatí que va fascinar el situacionista Guy Debord: In girum imus nocte et consumimur igni (Gallimard, 1999). El nostre Sabas Pretelt el tradueix —una noche, cuando caminábamos en círculos, fuimos consumidos por el fuego— i diu que el restaurant es fonamenta en aquest destí circular de les nostres vides, també representat en un palíndrom tan refotudament simple com “Yo soy”. La veritat és que la carta de cal Sabas fa goig, tot i que només obrir-la topis amb un aperitiu tan inquietant com A la mala (cafè amb porros; porros vegetals, s’entén, que sinó no seria pas un aperitiu però potser tampoc no ens inquietaria tant). Entre les amanides destaquen La ruta natural (d’endívies amb formatge blau, tomàquets secs, pomes caramel·litzades, vinagreta de mel, balsàmic i ajonjoli) i Ateo poeta (de pollastre, carn o llagostins a la graella amb vinagreta de macadàmia i xiles). Dues de les sopes són ben atractives: ¿La moral?, claro, mal (de cigrons) i Negra margen (de frijoles negres, agredolça). Els entrants poden ser Okonoko (un tempura de llagostins, mero i calamar), Se van sus naves (cranc), Alba habla (tomàquets amb provolone i alfàbrega) o A man, a plan, a canal: Panamà (una barreja). Els acompanyaments tenen el dubtós honor d’hostatjar el palíndrom més conegut en espanyol —Dábale arroz a la zorra el abad—, aplicat aquí a un simple arròs blanc amb ajonjoli. L’arròs de cilantre i nous pren un nom negatiu —No deseo ese don— i les patates a la lionesa dubten de la seva capacitat torrívola: Es raro dorarse. Pots demanar pollastre amb un Yo social y laico soy (farcit de formatges i julivert, amb una salsa de taronja pura i all rostit) o peix amb un Soy un mero, Remedios (mero fumat amb llorer, farigola, cilantre, cebetes i tomàquets). Finalment, les postres oscil·len entre gelats de cirera i xocolata blanca —Oiré misa si me río— a semifreds de Brownie —Adán nada—, passant per una Crème Brulée amb fruits vermells —A mí me mima— o un temptador peu de xocolata i plàtan acompanyat de croquetes dolces de coco que té el millor nom: Allí va la maravilla. Qui pogués anar a Bogotà, encara que fos passant per Togo.

dimecres, 28 de juny de 2006

Heretaràs els mots

Lluís Antoni Navarro i Cucarella (Xàtiva, 1959) va irrompre alegrement en l’escena literària sota un nom de ploma eufònic: Toni Cucarella. El seu primer llibre —Cool: fresc (Columna, 1987)— va triomfar en la mateixa col·lecció que l’Amorrada al piló de Maria Jaén. Abans dels noranta va treure encara una segona novel·la hilarant —El poeta (1988)— i més contes frescals —La lluna vista des de la terra a través de la tele (1990)—. Després d’un parèntesi, la seva reaparició l’ha situat en un registre força més greu. Els camps dels vençuts (Columna, 2002) i el premi Octubre de novel·la Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts (3i4, 2003) no són pas obres lleugeres, i la memòria hi juga un paper destacat. La seva novel·la més recent —Heretaràs la terra (3i4, 2006)— narra la història del xativí Vicent Morell, àlies Cento el Nàufrag, que fa les amèriques i, en tornar, funda el Casino Morell a la seva vila natal. La terra heretada del títol al·ludeix a la destrucció de la ciutat de Xàtiva en mans de l’especulació urbanística. Cucarella explora aquí una veu d’home emprenyat per la pèrdua d’un món, un fenomen molt sagnant al País Valencià però extrapolable arreu. A banda, l’herència malbaratada no només és una qüestió de terres i maons. També de mots. En un moment de la novel·la Vicent Morell escolta jocs de paraules inventats per un xiquet verbívor: anagrames (un truc turc curt) i paronomàsies (xiu fa el xeu quan cau de cul del cau) que semblen extrets d’un manual de pedagogia activa. Cucarella escriu “tot i que Vicent Morell no va saber trobar-li el què, va entendre que potser al xiquet li agradaven aquests jocs d’embarbussaments i endevinalles i li’n va recitar un fum a foc seguit, emocionat de compartir-los amb ell”. El següent paràgraf conté un niu d’embarbussaments (“pare, l’haca l’he treta, l’altra haca la trac”), endevinalles (“endevina, endevinalla, cent-cinquanta dalt d’una branca, tots del mateix color menys el governador”; solució: el taronger), trencacaps (“qui sopa sopa es pensa que sopa i no sopa”) o facècies (“el romanç d’una prolífica carabassera i un descomunal perol”). La vitalitat d’una llengua es mesura, entre d’altres variables molt més serioses, per la seva capacitat de produir xerrameca objectivament inútil per a la subsistència de l’espècie. En aquesta paradoxal inutilitat dels romanços lingüístics potser rau el secret de la pervivència d’un idioma. Per això resulta ben pertinent que, en la contesa per veure qui conta la millor facècia, el pare de Vicent Morell s’enfronti a un tal Celdoni Maicalles. Una llengua capaç de jugar és molt més difícil de fer callar.

dimecres, 21 de juny de 2006

Teoria de Bielsa

De rervm carmine, de Pau Bielsa Mialet (Documenta Universitària, 2006) és, sens dubte, el llibre més important des del punt de vista enigmístic que he ressenyat mai en disset anys d’escriure setmanalment aquesta secció. Conté una teoria plausible i ben exposada sobre les formes de composició poètica a la Roma del segle primer. La tesi és clara: “fent cabal de totes les tècniques de l’enigmística, un text és capaç de suportar dins seu un altre text més breu i personal, i això va ser llei comuna entre els clàssics”. Aquest jove professor de Clàssiques hi ha dedicat, com diu al prefaci, “molts anys i esforços no requerits per cap institució que no sigui la pròpia voluntat de coneixement”. Bielsa coneix l’obra d’Ovidi de cor. També les de Virgili o Manili, un autor clàssic (amb nom d’amant del play-back) de qui Bielsa aporta prou proves textuals per sostenir que és el pseudònim d’Ovidi a l’exili. Bielsa pensa en català, però podria fer-ho en llatí. La seva recerca és la mateixa que obsedí Saussure durant anys. El pare de la lingüística va acaronar la idea d’haver descobert un mètode compositiu llatí a partir dels anagrames recurrents que trobava a cada vers. Saussure hi treballà anys, però al final el ball de lletres el va menar a un batibull de mots clau i ho abandonà. Pau Bielsa ho reprén amb un canvi subtil: no pren la lletra sinó la síl·laba com a unitat mínima bàsica. La seva “teoria universal de composició cel·lular” funciona. Val a dir que s’acull a la proposta sil·làbica de Frederick Ahl a Metaformations, wordplay and soundplay in Ovid and other poets (1985), però les troballes que obté quan desxifra els “textos interns” i n’extreu “missatges acròstics” són admirables. Explica que resulta impossible introduir la identitat d’Ovidi en un vers dactílic “si no és fent-hi una violència, al nom, de tres síl·labes breus seguides”, però explora les paraules semblants que el poeta introdueix amb les síl·labes VI-DI. Troba inVIDus (envejós), formes verbals com VIDI o DIVIdere, un qVID de la qüestió o els mots que podrien haver provocat el fulminant i mai esclarit exili dictat pel Cèsar després que Ovidi es proclamés DIVInus i DIVus als seus poemes. La claredat expositiva de Bielsa fa que el lector no especialitzat comparteixi l’ànsia de l’analista. Els seus ulls de llatinista verbívor desxifren els enigmes de la manera més científica possible, però no obliden la pasta de la matèria analitzada: “Aquí tenim, en summa, el temple més robust que ha bastit mai la intel·ligència humana. I aquest temple, encara avui, s’anomena poesia”. Continuarà.

dimecres, 14 de juny de 2006

Aforismes i contraaforismes

L’aforisme és un gènere de condensació. La novel·la dita d’idees m’horroritza, perquè en el joc narratiu les idees sempre les hauria de posar el lector. En canvi, la condensació d’idees remet a l’aforisme. Els bons aforismes no sovintegen. Per això, cal celebrar la possibilitat de llegir, en foc encreuat, dos reculls tan diversos com Aforismes de Zürau de Franz Kafka (Arcàdia) i Viure mata d’Abel Cutillas (Editorial Fonoll). A Kafka no li cal presentació. Cutillas, nascut a Vinaixa fa trenta anys, és un llicenciat en Filosofia i en Història. En el seu notable Viure mata llegim: “L’aforisme és adialèctic: no tolera discussió, només contraaforismes”. Comprovem-ho amb sis parelles d’aforismes encreuats extrets dels dos llibres. N’assenyalo la procedència al final. La primera parella versa sobre la llibertat: a) “Una gàbia va anar a buscar un ocell”; b) “La cultura és un exili definitiu”. La segona sobre l’individu: a) “Cada mode de companyia et proporciona un tipus de solitud: la parella ens n’ofereix un, la família un altre, els amics un altre...”; b) “En la lluita entre tu i el món, secunda el món”. La tercera sobre l’alegria: a) “La frivolitat, ben administrada, salva vides”; b) “Què hi ha de més alegre que la fe en un déu domèstic!”. La quarta parla de fe: a) “Creure en el progrés no vol dir creure que ja hi ha hagut un progrés. Això no seria una fe”; b) “Difícilment un escèptic ajudarà a derruir una tirania. Més difícillment encara ajudarà a construir-la. Els crims, a favor o en contra, són patrimoni dels convençuts”. La cinquena versa sobre la veritat i la manera d’accedir-hi: a) “Primer sempre és l’aposta, després ve el raonament. Que hi hagi raonaments que toquin l’excel·lència no ens hauria d’enterbolir la vista: només són optimitzacions d’una aposta”; b) “En teoria hi ha una perfecta possibilitat de felicitat: creure en allò que és indestructible dins nostre i no aspirar a aconseguir-ho”. I l’última reprodueix l’oposició, quasi preescolar, dels adverbis dins i fora: a) “Dues tasques per iniciar la vida: reduir cada vegada més el teu cercle i comprovar cada vegada més si tu mateix no et mantens amagat en algun lloc fora del teu cercle”; b) “Són lectors els qui t’ajuden a construir una obra, tota la resta és només públic”. Els aforismes de Kafka són abbaba. Els de Cutillas baabab. Viure mata és un llibre recomanable, capaç de glaçar molts somriures. Per dir-ho amb l’autor, adialècticament: “apostava per dir veritats rient, els seus deixebles van malinterpretar-lo: creien que només rient ja es deien veritats”.

dimecres, 7 de juny de 2006

Montagall i Maraguilla

En plena campanya del referèndum, un làpsus afortunat del periodista de Catalunya Ràdio Xavier Vilà ha posat en circulació una modalitat de joc de paraules amb molt de pedigrí. En plena al·locució d’un noticiari radiofònic, Vilà va fondre la locució “celebrar un referèndum” en un terme impactant i entenedor: celebrèndum. En ludolingüística aquest invent, premeditat o no, s’anomena mot maleta i és viu en moltes llengües. En anglès, un àpat a mig matí entre l’hora d’esmorzar i la de dinar s’anomena brunch (fusió de breakfast + lunch) i la boira contaminada que entela el cel de Los Angeles rep el nom de smog (de smoke + fog). En català, dir-ne mots maleta implica fer una adaptació literal del terme francès mots valise difós pel pensador Alain Finkielkraut en els seus llibres Ralentir: mots-valises! (1979) i Petit fictionnaire illustré (1981), però en realitat l'origen documentat d'aquesta tradició ludolingüística és més llunyà. Prové del gal·licisme anglès portmanteau (bagul amb doble compartiment que en francès s'escriu portemanteau) des que, a finals del segle XIX, Lewis Carroll el va posar en circulació per batejar alguns dels seus neologismes més celebrats. Al prefaci del poemari The Hunting of the Snark —en català La caça del merma (Pagès, 1999) en magnífica traducció d’Amadeu Viana— Carroll exposa les seves teories sobre la gènesi d’aquests termes: “Agafeu, per exemple, els mots «fuming» (empipat) i «furious» (furiós). Decidiu-vos a dir totes dues paraules, però no fixeu quina pronunciareu primer. Ara obriu la boca i parleu. Si els vostres pensaments s'inclinen, encara que sigui una mica, per «fuming», direu «fuming-furious»; si per contra s'inclinen lleument per «furious», llavors direu «furious-fuming». Però si teniu un dels dons menys comuns d'aquest món, que és una ment perfectament equilibrada, aleshores direu «frumious».” No sé pas si el nostre país, ara mateix, respon gaire a aquest equilibri mental al qual al·ludia Carroll. L’única certesa que tenim és que a les portes del celebrèndum del proper 18 de juny, els mots maleta reapareixen amb força per definir el signe des temps. ¿Què és la famosa sociovergència sinó un portmanteau nascut amb l’afany de garantir la governhabilitat (així, amb hac interpolada)? És clar que el mecanisme carrollià també és aplicable als noms propis. En aquest sentit, el pacte de la Moncloa per l’Estatut va generar un estrany Maspatero i els dubtes successoris del PSC remeten a una parella ben curiosa: Montagall i Maraguilla.

dimecres, 31 de maig de 2006

El Pitxot d’Avellaneda

Vet aquí un glossari interessant: Viatge a l’origen dels insults, del sabadellenc mallorquinitzat Joan Avellaneda (Ara Llibres). Dos-cents vint-i-sis mots susceptibles d’aquirir un ús ofensiu, d’aborigen a zombi, i un epíleg amb disset termes geogràfics que, per contra, són elogis, com ara florentí, franc, potosí o versallesc. El nombre de gentilicis (i etnònims) és tan elevat que el viatge a l’origen dels insults esdevé un viatge als insults d’origen: sudaca, polaco o moro, però també belga, català, espanyol, lepero, malai, mallorquí, pallarès, soviètic, valencià, vigatà, xinès, entre molts d’altres. Gentilicis a dojo que Avellaneda ha de contextualitzar per fer-nos entendre que poden ser despectius. El mot cerdà sembla ben neutre, però a Olot o al Vallès un cerdà és algú que enganya. Cerverina, via refrany, lliga amb puta fina (com mallorquina) i pallarès amb fals i cortès. Més enllà de la parèmia, té gràcia descobrir que els barroers remeten a la contrada francesa de Berry, els búlgars tenen fama de sodomites (bugres, bujarrons) o l’ara famosíssim gautxo ve del quítxua wáhtxa (pobre vagabund). Qualsevol paraula pot servir per insultar. Tot depén de qui l’usa, quan, on, com i per què. Alguns dels insults d’Avellaneda perden la te, i un insult insuls no fa la feina. ¿Us ofendreu gaire si una nit d’estiu un taxista us crida faranduler, tosc, filibuster o galifardeu? Les definicions, però, són clares i la feina de recopilació prou completa. Lògicament, les aportacions més personals són les de l’entorn balear, com que els palmesans són coneguts amb el fàl·lic renom de llonguets (o panesillos) fora Ciutat. Destaca també la informació etimològica. La mala premsa dels vàndals és molt més recent que les seves malifetes: en 1784 un bisbe francès adjudicà el nom d’aquests saquejadors de Roma als destructors de tresors religiosos. Un segle més tard uns treballadors de Manlleu van veure com els seus veïns de l’Esquirol els rebentaven la vaga. Avellaneda, però, recorda que en francès faire l’écureuil vol dir fer una feina inútil i que els esquirols que rebenten vagues reben noms d’animal tant a Anglaterra (rat) com a França (renard). També exonera Txèquia de les terribles sales d’interrogatoris conegudes com txeques. L’etimologia el porta al rus Txrezvitxàinaia Komíssia, la comissió extraordinària creada per Lenin en 1917. Llàstima que, potser empès per l’aposta toponímica, se li escapi que el suec de fer-se el suec no té res a veure amb els compatriotes de Larsson, sinó que ve del mot llatí soccus, el calçat dels comediants romans.

dimecres, 24 de maig de 2006

Refer & dum

Les cinc primeres lletres del mot referèndum formen un palíndrom bàsic en la composició literària. Escriure és fer i refer, tantes vegades com calgui. Llegir és també refer camins. Ara que ens veiem abocats a un referèndum desconcertant i enverinat, em sembla procedent recuperar un procés de lectura refeta que va protagonitzar Jordi Parramon mentre escrivia el Repertori mètric de la poesia catalana medieval (P. de l’Abadia, 1992). Parramon va llegir al Butlletí de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres (volum de 1985-86) un article del professor Peter Cocozzella en el qual aquest catalanòfil editava les set peces del poeta del segle XV Pere Torroella que es troben en un cançoner de la Hispanic Society de Nova York. Una de les set li va cridar l’atenció. Fa: “De moltes bondats io us veig abundosa/ tostemps apartada de vicis e mal/ de grans malvestats vivint freturosa/ vós sou heretada de tot bon cabal/ e no gens composta de seny variable/ de cor virtuós dotada sens par/ senyora disposta de gest amigable/ en fet viciós no us puc apel·lar/ben sola sou vós del món singular.” Aital lloança, d’un abrandament digne dels partidaris del sí al referèndum, duia a la rúbrica "Esparça de llaor i desllaor", i l'editor s'estranyava que no veia la desllaor ni la misogínia típica de l'autor per enlloc, i per això suposava que el text era incomplet. Però Parramon ja havia topat amb alguna cobla equívoca d’aquelles que, tallant-ne els versos segons les instruccions del poeta, canvia de sentit. Va rellegir-se-la amb detenció i descobrí que els primers hemistiquis rimaven igual que els finals de vers. Com que això també passava en sengles cobles equívoques de Bernat Fenollar i Joan Roís de Corella, partí el poema en dues columnes i el va refer. Prenent primer els primers mitjos versos i després els segons queda: “De moltes bondats/ tostemps apartada/ de grans malvestats/ vós sou heretada/ e no gens composta/ de cor virtuós/ senyora disposta/ en fet viciós/ [ben] sola sou vós / io us veig abundosa/ de vicis e mal/ vivint freturosa/ de tot bon cabal/ de seny variable/ dotada sens par/ de gest amigable/ no us puc apel·lar/ del món singular.” De sobte, la lloança esdevenia una invectiva digna dels partidaris del no al referèndum. Ja havia aparegut la “desllaor” (i la misogínia) de Torroella. Parramon ho va fer saber a Cocozzella i publicà la descoberta en un article al mateix butlletí de la RABLB (volum de 1993-94). El que potser el perspicaç Parramon no va valorar prou és que el nom del catanòfil Peter Cocozzella sembla inspirat en Pere Torroella i Roís de Corella.

dimecres, 17 de maig de 2006

Centonari de Jep Ferret

Després de la remor santjordiesca 62 publica El crim perfecte de Jep Ferret, un llibre de poemes d’aquells que no fan soroll. Aital crim comença amb una declaració de l’esmunyedís Jep, a qui poc que veureu mai exercir de poeta en públic: “Tinc un grapat de versos indecisos,/ atemorits. Canvien de color/ i se’m desfan, i callen. Tenen por./ Por dels lectors, els crítics, els narcisos./ Volàtil, breu, fugaç com un somriure,/ tinc un recull de versos per escriure”. Els versos jepferretians seran volàtils, breus i fugaços com un somiure, però també són dels que et diuen torna-hi que no ha estat res. I hi tornes. “Jo i Jo, en la batalla,/ i l’acalorada fosca./ Somni revelat pels núvols/ diabòlics del capvespre./ Cos a cos, la lluita, sense/ treva, sé que està perduda”. Perduda? Perdre així no vol pas dir perdre-hi, sinó perdre-s’hi, i de grat. Entre tants poetes que viuen de fer-se el trobadís, plauen els camins secrets d’aquesta perdició que ens proposa Ferret. Altres lectors, els crítics i els narcisos ja diran el què, si els vaga, però a mi El crim perfecte jepferretià m’ha semblat un llibre suggerent i honest. “L’avi deia que l’aigua espatlla els camins./ Plou Rambles avall de les dues del matí/ i aquest collons d’humitat que em xopa els mitjons/ té gust de Barcelona”. El seu avi també n’era, de poeta, tot i que ningú no en celebri el centenari, i no diré res més ni de l’un ni de l’altre. “El meu cadàver/ rep l’ombra llaminera/ de l’altra vida./ Dins l’embolcall de plomes/ beuré la llum futura.” Ferret clou el seu crim perfecte amb cinc deliciosos delictes a la propietat que recuperen l’antiga tradició dels centons. En llatí el terme cento designava una capa feta amb pedaços. Per analogia, un centó és una composició poètica elaborada amb versos ja existents recombinats que pren un sentit allunyat dels poemes originals. La regla d'or és no manllevar mai ni menys d'un vers complet ni dos versos seguits. L’escriptura centonària és un acte d’amor lector. Manllevem versos als autors que han escrit com nosaltres pensem o sentim. Recombinem els seus versos igual com el poeta abans ha recombinat les paraules i expressions de la deu d’on beu. El suplantem. Simulem el seu vol poètic com el pilot en pràctiques. Fruïm com Ferret ha fruït recombinant versos de Josep Carner, Salvador Espriu, Gabriel Ferrater, Joan Salvat-Papasseit i Joan Vinyoli en cinc centons superbs que, naturalment, inclouen un apèndix amb la procedència exacta (poema i poemari) de cada vers manllevat. Qui farà ara un centó amb versos de Jep Ferret?

dimecres, 10 de maig de 2006

Recerques obsessives

Molts lectors m’han escrit arran de l’article d’enigmística del dia 19/IV (“Mots sota els mots”) on descrivia l’obsessiva recerca de mots clau escampats pels versos dels poetes llatins que menà Ferdinand de Saussure. Els que ja coneixien l’ús literari que en faig a la novel·la Farsa es pensaven que m’ho havia inventat. I no. El llibre de Jean Starobinsky Les mots sous les mots (Gallimard, 1971) —traduït en espanyol com Las palabras bajo las palabras (Gedisa, 1996)— ho explica a bastament. Ara el jutge anglès que ha redactat la sentència sobre la denúncia de plagi contra Dan Brown ha tornat a posar d’actualitat els criptogrames escampats per textos que presumptament no amaguen cap missatge secret. El divertimento del jutge és graciós, però tot plegat fa ferum de promoció editorial, sobretot perquè coincideix amb l’estrena de la pel·lícula. En realitat, la recerca de missatges ocults en tota mena de textos ha estat una activitat força practicada. És clar que cadascú té la motivació que té. Els uns, ben lícitament, ho fan amb l’esperit olímpic d’un esportista que vol assolir la victòria en una especialitat. D’altres, pero, hi apliquen un esperit més artístic i exploratori. Per exemple, als anys setanta John Cage va fer una recerca exhaustiva de relectura i reescriptura per les atapeïdes pàgines del Finnegan’s Wake de James Joyce. La recerca de Cage no buscava descobrir cap secret cabdal per a la història de la humanitat, sinó provar un procediment de reescriptura. Obrim el Finnegan’s per qualsevol pàgina. Primer busquem una paraula que contingui una lletra J i, a més, que no contingui cap A al darrere; després continuem llegint fins a trobar una paraula que contingui una A però cap M al darrere; tot seguit una amb M sense cap E al darrere; després una amb E sense cap S al darrere, i anem reproduint el procediment resseguint la matriu que ens marquen les deu lletres de JAMES JOYCE. Després de cada recerca tenim una llista de deu paraules. Les ajuntem i confegim un text. John Cage va publicar els seus textos finneganesos a Writing through Finnegan’s Wake (Tulsa University, Oklahoma, 1973). El lector català que no es desenvolupi bé amb l’anglès també els pot trobar traduïts a l’italià en l’antologia de poesia americana La rosa disabitata (Feltrinelli), a cura de Luigi Ballerini i Richard Milazzo. ¿Per què no ens animem a reproduir aquest procediment amb l’obra d’Ausiàs March, per exemple? La realitat és complexa. Només els qui creuen en l’existència d’una sola veritat poden tenir la temptació de buscar-la entre els signes d’un criptograma.

dimecres, 3 de maig de 2006

Cavil·la anagrames

La generositat radiofònica del nou Frègoli polonès —Queco Novell— i els seus companys del programa de RAC-1 Minoria Absoluta té un efecte insospitat sobre la difusió de l’enigmística. De tant en tant trobo algú que, només veure’m, pronuncia la paraula anagrama amb la inflexió de veu que utilitza Novell per imitar-me al programa. El dia de Sant Jordi molts dels lectors que s’acostaven a demanar-me una dedicatòria volien, també, que els fes un anagrama. Fins i tot els que no acaben d’entendre ben bé què és. Alguns, després de sentir parlar d’anagrames per la ràdio, simplement volien saber quin és el misteriós mecanisme combinatori que transforma Toni Soler en noi solter o Eugeni Sallent en el geni sua lent. I bé, no costa d’entendre: AMAGARAN ANAGRAMA. Una de les aplicacions més habituals de l’anagramàtica en l’àmbit literari és el de crear pseudònims. Voltaire, per exemple, en realitat es deia François-Marie Arouet. Segons sembla, trobava el seu cognom massa proper a à rouer (atonyinar, causar un suplici) i va decidir buscar un nom de ploma millor. L’anagrama VOLTAIRE parteix de les vuit lletres AROUET LJ (le jeune, el jove), tenint en compte que per influència llatina les parelles U-V i J-I eren indistintes. El nom de ploma de Marguerite Yourcenar surt també d’un anagrama del seu cognom real: Crayencour. Segurament, l’autora de les Memòries d’Adrià ho va fer per coqueteria, però de vegades els motius han estat una mica més perillosos. François Rabelais, clergue heterodox, va signar Gargantua i Pantagruel amb l’anagrama Alcofribas Nasier per mirar d’esquivar els seus perseguidors religiosos. També el reformador Calví va haver de signar amb pseudònim les dues primeres edicions del seu Institutio Christianae Religiones (1536 i 1539) per raons de seguretat. La primera la signà LVCIANUS i la segona ALCVINOS, dos anagrames perfectes de CALVINUS. Ara acabo d’assabentar-me que un altre calvinista conspicu —el gran autor italià Italo Calvino— també va ocultar-se rere un anagrama. En una carta del 1965 a Kitty Alenius —estudiosa sueca que havia fet la tesi doctoral sobre Ariosto i Calvino—, li escriu: “[...] forse può esserLe utile un’edizione annotata e commentata del Barone Rampante che ho preparato quest’anno per le scuole. Le note e i commenti figurano sotto falso nome, ma li ho scritti io.” Aquest nom fals que figura en l’edició anotada per a les escoles de El Baró Rampant és Tonio Cavilla, anagrama perfecte d’Italo Calvino, amb l’afegit que en italià el verb cavillare vol dir el mateix que en català.

diumenge, 23 d’abril de 2006

Coromines oracular?

Probablement, el best-seller més inesperat en la història de la nostra llengua sigui el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana de Joan Coromines (Curial, 1981-91). Com que en l’àmbit etimològic la investigació conviu amb l’especulació, aquest magne monument al català és una font constant de sorpreses. L’última que he trobat és a l’entrada MARGALL. M’hi va adreçar el gran Narcís Garolera després de presentar el quinzè volum de l’obra completa de Sagarra que ell dirigeix i Eliseu Climent edita. Vaig agafar el volum LL-NY del Coromines sense grans expectatives, tot recordant els mítics germans Margall que jugaven a la Penya, però aviat vaig detectar què havia cridat l’atenció de Garolera. El terme margall designa una mala herba, una “gramínia dolenta que neix entre els cereals” i prové del verb amargar (del llatí vulgar amaricare). També havia tingut usos metafòrics que traspuaven una certa puresa moral. Coromines manlleva del cançoner del mallorquí Marian Aguiló un passatge d’un imprès valencià del segle XVI, Consells a un casat: “Vage al ball poquetes voltes/ ab gent neta de margall” i també explica que els valencians cultes i refinats del XVII i XVIII denominaven així la parla rústega dels principatins. La variant àrab de margall —zitzània— ha fet més fortuna. Qui no ha sentit a parlar de la seva sembra? La sorpresa, però, salta a mitja entrada. Primer llegim: “Hi ha alguna variant de més relleu: maragall a l’Alt Empordà”. Carai. Es fa difícil no pensar en el president a Rupià. Sobretot quan, poques línies després, llegim: “bargalló ‘palma nana’ i BARBALLÓ ‘espígol’ també són enterament remots des del punt de vista botànic, per més que bargallons s’hagi convertit modernament en margallons”. Recony, els cognoms dels dos màxims dirigents catalans de 2006 oracularment reunits a la pàgina 486 d’un volum editat en 1985! Què explica això de la relació del president socialista amb el conseller primer republicà? Encara més: Coromines posa exemples extrets de Sant Joan Despí, perquè Aguiló hi va residir. Per acabar-ho d’adobar, un dels derivats que esmenta el savi és margallada. Quan Michael Drosnin va publicar la relació de les lletres del text bíblic amb l’actualitat política israeliana —una farsa que es va dir The Bible Code (Simon & Schuster, 1997)— ningú podia imaginar que el diccionari de Coromines també tenia una dimensió oracular. M’he afanyat a llegir les entrades CLOS, mas, nadal, piqué, rovira i saure, però no hi he trobat cap oracle. De moment.

L’eutrapelista Pedrals

Josep Pedrals és un príncep en la república de les lletres independents. Un poeta que diu els seus versos de cor per terra, per mar i per ràdio (de 4 a 7 amb en Gra7). Ara publica El furgatori (labreu edicions, 2006), una meravellosa faula que alterna el vers i la prosa per descriure la vida a Bolló des de la mirada d’un visitant que ens hi porta, en Quim Porta. Pedrals sap entusiasmar el lector. Fa versos que són una festa i frases capaces d’esquivar totes les perífrasis. És directe. Recte. Va a l’atac. La seva vèrbola prodigiosa demostra que es pot ser veneri i venerable. Res en la seva obra sembla premeditat. Tot és molt meditat. Furgant al Furgatori topem amb un sermó a ca l’apotecari Joan, sovint confós a Bolló amb una tal Maria de la Caritat de vida alegre a qui tothom anomena la puta Cari. El sermó és sobre l’eutrapèlia, “la virtut de trobar l’estabilitat entre l’esperit de relaxació lúdica i l’excés de serietat”. A l’Ètica a Nicòmac Aristòtil fou el primer a definir aquesta virtut cabdal, que posteriorment perdria pistonada perquè els solemnes patològics la van confondre amb la dissipació. Sant Pau, a la Carta als efesis, ja li donà un sentit pejoratiu en exhortar-los a evitar les converses ximples i l’eutrapèlia, terme traduït a la Vulgata per scurrilitas i que a la Bíblia Catalana Interconfessional esdevé: “Res de paraules obscenes, estúpides o vulgars, que són del tot improcedents”. Per fortuna, Sant Tomàs d’Aquino recuperà l’eutrapèlia per reivindicar l’humor davant l’asfíxia de la seriositat i en una obra tan poc lleu com la Summa Theologica escriu: “l’ànim humà es trenca si no es relaxa mai dels seus compromisos”. Pedrals crea un espai plagat d’eutrapelistes que fabulen i copulen. L’ascètic Ni Hen Hao Kan defineix Bolló com “l’excés d’indulgència”. Els bollonesos exploren tots els límits. Un presumpte Víctor de la Victòria té dos versos esclaridors: “que cor al revés és roc/ i sexe al revés excés”. La poesia expressa totes les recerques. Quan, finalment, la Ginebra accedeix: “La galta enrojolada. No és vergonya/ ara que ja ens hem tret tota la roba./ És real i és veritat, tant somni i conya.../ Ara jo tinc la lluna dins l’alcova!” Pedrals és màgic. Capaç de complir aquell desig de Borges d’ajuntar paraules que mai abans no ho hagin estat —el polígam industrial— o d’omplir de significat les faltes d’ortografia —precabut, desgabell—. “Les aventures que explico no deixen de ser certes encara que no es basin en fets reals —escriu en Porta—. Tota semblança amb la coincidència és pura realitat!”

dimecres, 19 d’abril de 2006

Mots sota els mots

Jean Starobinski va triar aquest sintagma de nadala campanuda per encapçalar la transcripció i estudi d’uns quaderns inèdits de Ferdinand de Saussure. El pare de la lingüística va prendre moltes notes mentre investigava textos llatins a la recerca del codi secret que presumptament n’hauria generat l’escriptura. Starobinski ho divulgà a Les mots sous les mots (Gallimard, 1971), traduït en espanyol com Las palabras bajo las palabras. La teoría de los anagramas de Ferdinand de Saussure (Gedisa, 1996). La teoria era que els versos saturnis amaguen les seqüències de lletres que els van generar. Segons la tesi mai comprovada de Saussure, en tota l’escriptura antiga hi hauria una mena de llavor lletrada —un mot clau— de la qual després sorgeix el text, desplegat. De fet, el mateix mot clau, al qual tan aviat anomena anagrama com hipograma, paramorf o maniquí, apareix en molts versos del mateix poema. En un fragment del segon cant de L’Eneida Saussure troba deu vegades les lletres de PRIAMIDES. Els hipogrames apareixen, amb les lletres perfectament ordenades, entre els versos 268 i 297. Fascinat, anota al quadern que acaba de descobrir el secret de l’escriptura dels antics. Eureka! I li sembla que no es limita a la poesia, perquè també descobreix hipogrames a la prosa de Juli Cèsar. Conclou: “si Juli Cèsar va perdre un minut del seu temps fent jocs de paraules, llavors és que tots els prosistes llatins també ho van fer”. L’única recança és que cap autor no parli del codi. ¿Que potser hi ha un pacte de silenci? Només li sembla trobar-ne indicis en un enigmàtic epigrama de Marcial, el 75è del llibre XIII: Turbabis versus nec littera tota volabit,/ Unam perdideris si Palamedis avem (“Posaràs el desordre en les línies i ja no volarà més sencera la lletra, només que destrueixis un d’aquests ocells de Palamedes” en la versió de Miquel Dolç per a la Bernat Metge, amb l’afegitó d’una nota molt il·lustrativa: “Es conta que el vol d’aquests ocells, en forma triangular, havia inspirat a Palamedes la idea de la lletra grega Y, transcrita en llatí per la V”). Però l’eufòria és efímera. Quan Saussure rellegeix el mateix fragment de L’Eneida detecta un nou mot clau que li havia passat desapercebut. Entre els versos 268 i 290 del mateix cant descobreix vuit vegades l’hipograma d’HÈCTOR. Després en troba més. ¿I si tot fos producte de l’atzar? En plena borratxera de mots descodificats comença a malfiar de les seves troballes i, després de sis anys de brega, abandona la investigació i els quaderns. Un exemple més de pèrdua de fe.

dimecres, 12 d’abril de 2006

L’Esfinx dessacralitzada

El sagrat senyoreja durant la Setmana Santa cristiana. Però l’enigmística també té els seus episodis sagrats, com ara la famosa Esfinx que guardava el laberint. Aquesta fera amb cos de gos, cap i cara de noia, ales d’ocell i veu humana, proposava un enigma als passavolants. Si no el resolien, els matava. Fins que Edip l’escatí i acabà amb la vida de la bèstia. Aquest enigma fundacional és el de l’animal de quatre, dues i tres potes (l’home). Sobre aquesta mítica pedra els enigmòfils han alçat l’església de l’enigmística. Però no tothom li ret vassallatge. L’autor peripatètic Palèfat l’impugna a les seves Històries increïbles (Bernat Metge, 1975, en edició i traducció acarada grec-català del doctor Enric Roquet): “No pot haver existit mai una ficció com aquesta, i això que s’empassava els qui no podien esclarir els enigmes és una bajanada, i una altra ximpleria pensar que els cadmeus no crivellessin la bèstia i es resignessin que se’ls mengés com si fossin enemics”. Palèfat és un d’aquells racionalistes un pèl estrafolaris que s’entestaren a desmentir les històries mitològiques gregues igual com un fiscal s’entesta a desmuntar l’àlibi de l’acusat. Els seus esforços de Sherlock Holmes el menen a relatar contramites, a voltes més inversemblants que l’original. Vet aquí el de l’Esfinx. “Cadmos tenia una dona amazònida que es deia Esfinx; va arribar a Tebes, matà Dracó, li usurpà els seus béns, el regne, i fins i tot la seva pròpia germana Harmonia. Quan Esfinx s’assabentà que s’havia casat amb una altra dona, instà molts ciutadans que la seguissin, va arrabassar una gran part del tresor i un gos lleuger de peus que Cadmos tenia, i se’n va anar a la muntanya anomenada Fíquia des d’on feia la guerra a Cadmos. Qualsevol època era bona per a ordir embosques i matar tots els qui arrapava. Els cadmeus, de l’embosca, en diuen enigma. Els ciutadans repetien contínuament: La cruel Esfinx planeja embosques i ens destrossa, apostada al cim de la muntanya. Ningú no pot descobrir l’embosca perquè és impossible lluitar contra allò que és desconegut. No és que corri, sinó que més aviat vola; dona i gos és, per això és tan veloç. Cadmos mana fer una crida: concedirà moltes riqueses a qui pugui matar Esfinx. Arribà Edip, el corinti, guerrer excel·lent, muntant un rabent corser i reuní un grup de cadmeus amb els qui, de nit, es dirigí a aquell lloc, es posà a l’aguait, va descobrir l’enigma, o sigui l’embosca, i va matar Esfinx. Aquests fets en són la base; l’afegitó és del tot mític”. Amén.

dimecres, 5 d’abril de 2006

Multiliteracitat

Daniel Cassany acaba de publicar Rere les línies (Empúries, 2006), un seguit de reflexions molt pertinents sobre què vol dir llegir avui. En l’era digital la lectura és un procés cada cop més complex capaç de barrejar suports i llengües, nivells i registres, privacitat i àmbit públic. Cassany n’escomet l’anàlisi a partir dels seus documentats estudis acadèmics, armat amb una prosa de línia clara i una amenitat colossal que n’accentua el rigor. Només així aconsegueix que el lector capti matisos altrament farragosos. Per definir l’alfabetització, és a dir la nostra capacitat per llegir i escriure, aposta pel terme literacitat, un manlleu de l’anglès literacy que comprèn “tot allò que s’ha relacionat amb l’ús de l’alfabet: el codi escrit; els gèneres discursius; els rols d’autor i lector; les formes de pensament; la identitat i l’estatus com a individu, col·lectiu i comunitat; els valors i les representacions culturals”. A diferència de l’anomenada lectura crítica, la literacitat crítica estableix que “la realitat ontològica no es pot capturar amb el llenguatge”. Llegir ja no és només un procés de transmissió de dades sinó una pràctica que reprodueix l’organització del poder. Tot es projecta en el discurs i aquest construeix les representacions establertes sobre la realitat que conformen les opinions i l’imaginari. Al diccionari, les paraules són abstractes recipients de significat, mentre que en el discurs esdevenen peces concretes d’un engranatge en funcionament. El lector d’ara navega per la xarxa saltant d’un document a un altre, d’una llengua a una altra, d’un to a un altre, d’uns pressupòsits a d’altres, tot participant activament en la destrucció de la noció d’unitat textual. Segons Cassany la multiliteracitat electrònica evidencia la naturalesa social del discurs, de manera que tots esdevenim mers coautors en la construcció de l’entramat discursiu d’una comunitat. Ell ho practica a fons. No es limita a elucubrar. Investiga, estudia, analitza, divulga, enquesta i reprodueix textos que ens acompanyen en el nostre periple lector pels àmbits de la ideologia, la criticitat, la lectura multilingüe o la divulgació científica. L’únic retret és el poc pes dels textos literaris en el seu discurs, tot i així superior encara al percentatge que representen entre tots els textos que produeix la humanitat. Per fomentar el dubte metòdic Cassany ens proposa un joc insòlit: ha introduït premeditadament tres falsedats flagrants en el seu assaig. El lector haurà de descobrir-les. Val la pena.

dimecres, 29 de març de 2006

Vintroceràmica

L’escriptura de Jordi Vintró és una ceràmica capaç d’’hipnotitzar-te tant si la llegeixes amb l’ajut d’un microscopi com si et proveeixes d’un telescopi per degustar-la. Vintró, amb Sunyol, va ser un dels primers escriptors catalans que van explorar les possibilitats de la constricció oulipista. Seu és un curiós sil·labari paronomàsic a la manera dels que van fer Perec en francès o Calvino en italià. A Ludwig (1992) sovintejaven els poemes escrits a partir d’una trava inicial. Tres exemples bastaran per copsar l’abast de l’operació: els catorze versos d’”Astres” es desplegaven en 33 línies d’onze lletres sense cap repetició que contenien les cinc vocals, les cinc consonants més freqüents i una consonant nova; “Clandestins” prescindia de les set lletres que tipogràficament s'alcen com fanals —b, d, f, h, k, l, t— i també de les cinc que s'enfonsen en la interlínia com pesats rems —g, j, p, q, y—, en un exercici d'homogeïnitat tipogràfica que començava així: “vés a mirar, anacrònic xerraire,/ si són camins o mars, o no són res”; finalment, “Epitalami” estava escrit amb les lletres dels noms dels seus destinataris: Òscar Günther i Marta Isbert. Un lustre més tard la Vintroceràmica tornà a excel·lir a Insuficiència mitral (1997), un llibre extraordinari escrit i traduït en estat de gràcia que caldria recuperar amb urgència. Ara el nou poemari de Vintró obre la col·lecció “Alabatre” de Labreu Edicions, flanquejat per dos llibres d’Andreu Subirats i Josep Pedrals que també mereixen atenció preferent. La nova mostra Vintroceràmica es diu Cartes de sotamà. El lector hi troba poemes que apel·len a les emocions per la via de la intel·ligència i viceversa. Impagable “La poesia és sentiment”, que comença “La poesia és sentiment,/ és la recança i el lament,”, passa per “la lluna plena, l’escrot ple,/ l’èdip i l’ego a coll-i-be,” i acaba amb “tot el que viu i vibra als llocs/ més remots, on, sota els manyocs de versos foscos, el poeta,/ encara riu, encara es peta”. Llegiu Vintró si esteu tips de pedanteries. Llegiu-lo si heu tingut algun desencontre amb la poesia i us hi voleu reconciliar. Si, per exemple, ja heu sentit a parlar massa vegades dels jocs de miralls que permet aquesta o aquella obra lírica hi ha un poema de Vintró ideal. Es diu “Joc amagat” i fa “Mira’m, hipòcrita, als ulls, i digues/ si els ulls que et miren veuen altra cosa/ que uns ulls on es reflecteix, impúdica,/ la més hipòcrita de les mirades”. El dilema ribià entre el joc i el foc s’enriqueix amb la Vintroceràmica i esdevé trilema.

dimecres, 22 de març de 2006

Avís de Brasil

Brasil és molt més que un sambòdrom. I que Lula, les faveles, Ronaldinho, la canarinha, les caipirinhas, Paulo Coelho i els especials brasileres de la revista “Man”. Brasil és una societat complexa i desconcertant. Per això cal saludar amb joia la publicació d’una interessant Antologia de poesia brasilera contemporània (Edicions de 1984) que abasta, en edició bilingüe, poemes de quinze autors vius nascuts entre 1935 i 1955. A diferència d’altres iniciatives similars que ens acosten a literatures poc conegudes, aquesta no fa tuf de despatx. Cap poeta amb contactes oficials no ha recorregut a la seva agenda per col·locar aquest o aquell a canvi de contraprestacions personals. Cap conveni no ha estat signat per embellir una acció política. Simplement dos poetes amics, el brasiler Ronald Polito i l’empordanès Josep Domènech Ponsatí, s’han llançat a l’arena per fer un TT (tria i traducció) que algun editor agosarat (com 1984) gosés publicar. Heus aquí, doncs, un llibre fresc que ens il·lumina sobre els versos que circulen pel país de Pelé. Polito, al pròleg, parla de tendències i arriba a definir la poesia verbivocovisual (per llengua, música i imatge). El flamant premi de poesia Màrius Torres, Domènech Ponsatí, demostra amb escreix la injustícia de l’ús despectiu que alguns culés van fer del terme traductor dedicat a Mourinho. La seva traducció, acarada i acurada, esquiva el camp de mines que representa una llengua d’arribada tan propera a la de sortida. Hi ha poemes de tota índole. Entre els millors, al meu entendre, els d’Armando Freitas Filho, autor d’un dels versos més afinats que recordo sobre l’escriptura: “Quando escrevo já morreu/ Quan ho escric ja s’ha mort”. Com que Domènech Ponsatí va per la vida amb versos tatuats al cos, n’extrauré uns quants de la seva traducció. Eudoro Augusto rebla: “Avui sóc un home cec/ sord i mut./ Un poeta sense bolígraf”. Cacaso fa: “La meva pàtria és la meva infantesa:/ Per això visc a l’exili”. Ana Cristina César l’encerta amb “Res no dissimula el tràngol de l’amor”, i Cacaso afegeix —a “Happy End”—: “el meu amor i jo/ hem nascut l’un per l’altre/ ara només falta qui ens presenti”. Àngela Melim estableix que “escriure difícil és fàcil”. Finalment, Paulo Leminski ens acomiada amb un metaliterari “Avís als nàufrags”: “Aquesta pàgina, per exemple,/ no ha nascut per ser llegida./ Ha nascut per ser pàl·lida,/ un mer plagi de la Ilíada,/ alguna cosa que calla, / fulla que torna a la branca/ molt després de caiguda”. Voleu anar al Brasil?

dimecres, 15 de març de 2006

Rousseau, Rousseau!!!

Aquest dissabte es va celebrar a Súria una de les estrambòtiques trobades del Club Palindròmic Internacional, un invent català de Josep Maria Albaigès i el difunt Ramon Giné que ara coordina Jesús Lladó. Aquest cop actuà d’amfitrió el palindromista local Pere Ruiz, gran col·leccionista i expert en qüestions quixotesques. Lladó hi exposà els continguts del proper número de la revista palindròmica del CPI: Semagames (www.albaiges.com/cpi/cpi.htm). Sortirà a finals d’aquest mes i serà un número rodó: el 70. En vaig conèixer el primer fa més de vint anys a través d’un article de Jordi Viader aquí a l’Avui i des de llavors n’he anat seguint els avatars. Semagames és un butlletí modest però molt interessant que es distribueix per tot el món en català (amb treballs en castellà i anglès) per a un nombre variable de fidelíssims subscriptors. Ara mateix són 34, però ningú no ho diria atesa la gran quantitat i el bon nivell de les col·laboracions que produeixen. En aquest proper número 70 ressenyen el guardonat curtmetratge “La ruta natural” d’Àlex Pastor, Pere Ruiz hi publica una narració palindròmica sobre sis dones enamorades que podria complementar el Sis Homes de Fonalleras, Sáenz Ridruejo proposa un nou enigma palindròmic i es ret homenatge als palindromistes Ramon Giné (mort ara fa tres anys) i Luis Torrent. Naturalment, el setantè Semagames també inclou sèries de nous palíndroms, aquest cop d’Alfons Saumell, Sylvia Tichauer i F. Capdevila (aquests darrers, tots amb el dígraf ny incrustat). Però el que m’ha fet venir més salivera és la col·laboració de Jesús Lladó, musical com gairebé sempre. Aquest enigmista i professor de música anuncia la publicació d’un cànon reversible del filòsof i compositor ginebrí Jean Jacques Rousseau. De la faceta musical de Rousseau es coneixen exercicis instrumentals expressament creats per a les classes de música que impartia. Per exemple exercicis per a clavicordi, piano i violí sobre obres de Bach, Mozart, Pergolesi i altres autors europeus. Quasi mai francesos. De fet, va deixar escrites terribles invectives contra la música francesa, com ara que “el cant francès és com un lladruc continu” i altres fineses per l’estil que no van contribuir a fer-lo gaire popular entre els seus compatriotes. Doncs bé, Lladó ens promet ara una incursió de Rousseau en el fascinant món palindròmic. El gran defensor de les relacions entre home i natura, doncs, també va recórrer “la ruta natural” dels capicues. Que vingui Dyango i li retrem un homenatge coral.

dimecres, 8 de març de 2006

Manganelli en joc

Al pròleg del primer recull de textos potencials italians —Biblioteca Oplepiana (Zanichelli, 2005)— el poeta Paolo Albani busca predecessors transalpins a l’escriptura de peu forçat. Parla, per exemple, de Bruno Munari. Munari publica en 1944 ABC Dadà, un abecedari artístic en el qual cadascuna de les 21 lletres de l’alfabet italià genera un breu tautograma, en el qual tots els mots comparteixen inicial. També són fascinants els poemes que Nanni Balestrini compon amb l’ajut de la calculadora. Res a veure, però, amb el joc tipogràfic de la pantalla giratòria. La poesia combinatòria de Balestrini —recollida a Poesie Pratiche (1954-1969) (Einaudi, 1976)— es basa en grups de poques paraules amb lligam sintàctic que després el poeta combina segons complexos càlculs. El recorregut d’Albani passa també per l’Istituto di Protesi Letteraria (IPL), un curiós laboratori experimental que es va donar a conèixer a la revista “il Caffè”. Hi escrivien autors com Giampaolo Dossena o Luigi Malerba. El catàleg de precursors desemboca en dos notables prosistes: Umberto Eco i Giorgio Manganelli. La difusió dels quaderns mínims d’Eco fa que el seu humorisme verbívor sigui prou conegut, però en Manganelli sorprèn una mica la sintonia d’una obra com Centuria (1979) amb els plantejaments oulipians de Queneau i companyia. L’obra consta de cent narracions breus. Per què tan breus? Doncs perquè Manganelli tenia una partida de folis una mica més grans del normal. En una entrevista a “Liberátion” ho compara al sonet i diu que aquesta limitació autoimposada el va empènyer cap a l’essencial: “Una idea, una narració per full: la primera que he escrit és la primera que figura al llibre. Res no ha estat modificat, ni millorat ni transformat. Només podia escriure a l’anvers dels fulls, mai continuar al dors; l’altra regla era no relacionar històries ni permetre que els personatges es retrobessin”. Regles, doncs. Constriccions. Anys després Manganelli hi reflexiona. A l’assaig “Avanguardia letteraria” (dins Il rumore sottile della prosa, Adelphi, 1994) diu que “els escriptors d’avantguarda, la intel·ligència natural dels quals els aboca al gaudi de l’acròstic, el jeroglífic o la combinatòria, són una mica pedants, però també vers literats perquè fan literatura artificiosa”, al seu entendre “l’única que pot ser legítimament denominada literatura”. Al capdavall defensa “la literatura com a artifici; un fet no sentimental, no privat, no moral, no social, sinó sumament arbitrari i, per tant, rigorós”.

dimecres, 1 de març de 2006

Calembours rendibles

El terme francès calembour designa el joc de paraules per antonomàsia. El marquès de Bièvre, considerat el seu creador, en va fer una definició abstrusa a finals del segle XVIII: “alteració d’un o més mots mitjançant la qual s’estableixen relacions més o menys llunyanes amb d’altres paraules per formar un joc de mots caracteritzat pel canvi d’ortografia”. Un exemple esvairà l’espessa boirina del teòric: la prova del cotó per al nacionalista espanyol és confondre una bilbaïna amb una vil veïna. Admeto que no és molt brillant, però se m’ha acudit mentre rumiava aquest article sobre l’ús insòlit del calembour que feia un mag anglès del segle XIX. Ho explica el meu admirat Jean Eugène Robert Houdin a les seves memòries La vie d’un artiste. El pare de la màgia moderna reporta l’èxit d’un competidor anglès. Un tal Anderson, que es feia dir el Gran Bruixot del Nord. Quan ja fa dies que actua en una població i l’afluència de públic lògicament comença a decaure, es treu de la màniga un truc promocional que hauria de figurar a tots els màsters de marketing. Encarrega al millor argenter un vas de plata i lloga per a una sola sessió el teatre més gran de la ciutat. Llavors anuncia que farà una sessió de comiat i convoca per a l’entreacte un concurs de puns, el terme equivalent anglès de la vil veïna bilbaïna. Qui aporti la millor paraula de doble sentit s’endurà el vas de plata. El sagaç Anderson tria un jurat entre els notables de la vila i l’expectació creix per moments. El mètode sol funcionar i el teatre s’omple d’espectadors reincidents, que ja coneixen els trucs del mag, amb l’esquer del concurs. Tot britànic vol demostrar el seu enginy. La mitja part s’eternitza. Els participants llancen el seu pun, són valorats pel jurat i, al capdavall, el vas de plata és adjudicat al més enginyós. El que més fascina Houdin, però, no és aquest èxit. “Un altre que no fos Anderson —escriu— ja faria amb els enormes ingressos que li ha reportat la sessió, però el Gran Bruixot del Nord encara no ha dit l’última paraula”. En efecte, abans que el públic abandoni la sala, anuncia que un taquígraf ha transcrit tots els calembours i que aviat apareixeran publicats a les principals llibreries de la ciutat. Heus aquí un clar predecessor dels actuals instant books! Cada participant en comprarà més d’un exemplar. Houdin clou el seu comentari amb una dada economicista: “Tinc al davant un d’aquests volumets, imprès a Glasgow amb data 15 de març de 1850. Costa un xelí i hi figuren 1091 calembours”. Facin números.