dijous, 9 de novembre de 2006

Estellés lletrat

Un lector anònim valencià m’envia un llibret amb tres peces teatrals breus de Vicent Andrés Estellés. Duu per títol Dos drames i una farsa (Denes; València, 2002), amb la paraula farsa subratllada. Veig que és una edició del bon amic Francesc Calafat. No coneixia pas la faceta teatral d’Estellés. La curiositat m’empeny a començar per la tercera peça, tot i que en realitat no duu per títol Farsa i prou, sinó Farsa dels joves amants. És un text esbojarrat i brevíssim en el qual un capità de 50 anys recomana un llibre a una vella minyona de 70, “gruixut i migtediós, però celestial, balsàmic, incitant: és el llibre dels llibres, el llibre per antonomàsia”, que resulta ser un diccionari. El capità espanta la minyona. Quan fuig apareixen dos joves enamorats: la filla del capità i un assistent. El capità busca un altre llibre i els el mostra: “¡Damunt aquest modestíssim llibret de pesseta bastiré el temple de la meua saviesa! És un llibre de mots encreuats. (...) Vaig anar omplint els seus buits i vaig anar experimentant una sensació notable de grandesa, fins i tot d’un cert pànic: ¡allò era únic! ¡Una experiència única! Amb fúria, vaig anar fent un darrere l’altre tots els mots encreuats que hi havia al llibre, fins que vaig pensar que coneixia tot el secret del joc, de l’assumpte”. El capità els confessa que es deleix per confegir uns mots encreuats, però no se’n surt. Diu que en vol fer uns que ningú no pugui desxifrar mai. És ben foll: “¡Tothom admirarà la meua saviesa i passaré a la posteritat!” El conflicte de la farsa esclata entre els dos amants quan estan a punt de practicar el sexe i acaba abruptament amb el capità consultant el diccionari per comprovar si els pot dir que no embrutin la catifa o n’ha de dir estora. ¿Catifa o estora? És un final que astora. El curtcircuit entre farsa i encreuats m’ha fet recordar alguns versos d’Estellés que tinc subratllats de fa una pila d’anys. Els tres primers del poema “Papers inèdits d’X.X.X.”, per exemple: “No em deixes mai, pensament de la Mort,/ car jo no vull que em sorprenga afaitant-me/ o bé intentant resoldre uns encreuats”. Però especialment aquell poema brutal del Primer llibre de les odes que duu per títol “Esborranys d’una oda al prefaci de la primera edició del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra”. Comença: “Sabíeu, al principi, el mot,/ brut encara de fang, de llot,/ de convivència terral./ Del mot vindria la central/ força oculta que tot ho pot!” I així fins al darrer vers celebratori, “oh bíblia del català!”, referit al diccionari.