dijous, 30 de novembre de 2006

Llengua estellada

Fa tres setmanes vaig divulgar diversos versos de Vicent Andrés Estellés protagonitzats per enigmes verbals. La casualitat ha volgut que un d’ells reveli un nou episodi que podrem afegir a la llarga llista de tensions provocades per la correcció lingüística en la nostra literatura del segle passat. En concret, els tres primers versos del poema “Papers inèdits d’X.X.X.” —“No em deixes mai, pensament de la Mort,/ car jo no vull que em sorprenga afaitant-me/ o bé intentant resoldre uns encreuats”— van remoure la memòria de l’Albert Ibañez Domènec. Ell recordava haver-los inclòs en un espectacle poètic que va fer a Badalona cap a l’any 1975 i, tres dècades després, encara se’ls sabia de cor. La seva memòria, però, li dictava un últim vers un pèl diferent: “o bé intentant resoldre un crucigrama”. En el seu primer correu em demanava si era jo, que havia canviat crucigrama per encreuats o si li fallava la memòria. Ja tindria gràcia, la cosa, perquè en aquests últims anys he publicat, amb el Pau Vidal, quatre llibres que porten la paraula crucigrama al títol. Bàsicament perquè reuneixen els seus mots enreixats i els meus mots encreuats, de manera que el genèric crucigrames els designa tots. Però crucigrama no figura al diccionari normatiu. Per això, i per deixar més tranquils els editors d’Empúries, abans de publicar el primer dels quatre llibres —el juliol de 2004— vaig enviar a l’IEC tot de documentació històrica sobre els noms que ha pres el rei dels jocs des que, en 1926, el vam adoptar. Naturalment, crucigrama és un mot vàlid en català, una llengua que disposa d’un adjectiu com cruciforme (en forma de creu) i diversos mots que usen el sufix –grama (sense anar més lluny, anagrama). El mateix Tísner, pare del gènere, va deixar escrit que dir-ne crucigrama és tan correcte com encreuat. Ell havia encunyat el terme mots creuats al diari “La Publicitat” per analogia del francès, i ràpidament ho va transformar en mots encreuats atenent les indicacions de Carles Riba. Els mots encreuats d’abans de la guerra van conviure amb els mots en creu i els crucigrames d’altres publicacions. Mai més no n’he sabut res, de l’IEC, ni passo gens de pena, però ara resulta que l’Albert Ibañez ha pogut comprovar que la memòria no el traïa: al seu exemplar de Recomane tenebres (1ª edició, de 1972) el text mostra un crucigrama com una casa de pagès. En canvi a la pàgina 50 del meu Recomane tenebres (3i4, 1999), que és el primer volum de l’Obra completa, l’últim vers de la primera estrofa fa “o bé intentant resoldre uns encreuats”. Què volem, la llengua d’Estellés o la dels seus correctors?