dijous, 24 de febrer de 2005

El mot i qui el desvetlla

El missatge no és nou. La llengua catalana està en perill d’extinció. Només cal que busqueu qualsevol extintor i mireu en quina llengua l’han retolat. Davant d’una situació com aquesta tenim tres alternatives: dimitir, mirar cap a una altra banda o comportar-nos amb l’elegància natural que mostren les espècies en perill d’extinció. Pau Vidal ha optat per la tercera, la més animal. Hi ajuda que és un verbívor nat. Crucigramista, narrador i traductor de l’italià, té l’oïda fina i el sismògraf dels mots sempre a punt. Per això era tota una garantia encarregar-li una versió catalana del Cent mots à sauver del televisiu Bernard Pivot, un llibre que ha fet salivar milers de francesos a partir del programa espriuà. En perill d’extinció (Empúries) és la versió pauvidaliana de l’inventari pivotesc, tal com el subtítol aclareix: 100 paraules per salvar (i que ningú no vulgui tocar la pera amb el per a, que no toca). ¿Salvem els mots?, sembla preguntar-se. Doncs salvem-los, però ben salivats. I s’hi posa sense manies, de la a a la xeix, és a dir, d’alto les seques a xampany. Cent paraules o expressions genuïnes que, segons el criteri pauvidalesc, cada cop circulen menys. El lector hi troba el mot, posem Fotimer, explicat pel gourmet Vidal com qui parla d’una menja exquisida, sense oblidar-ne l’origen —l’etimologia de fotimer és una joia: prové de l’expressió fot-n’hi més—, una cita docta que en contextualitzi l’ús —aquí el gran Blai Bonet a Míster Evasió— i, en alguns casos, una curiositat afegida que Vidal acosta a la cabriola verbal tot anomenant-la Iepa-la —en el cas del fotimer, un mot bessó, ja extint, que es deia fotral, però hi ha un fotimer de iepa-les més gloriosos, com el de Paperina, en el qual es constata que la nostra expressió fer el paperina pren volada a Itàlia, atès que un papero és un ànec, fare una papera vol dir espifiar-la, de l’ànec Donald en diuen Paperino i sa xicota Daisy és la Paperina.

En perill d’extinció és un llibre molt estimulant i reeixit perquè venç la por a la inevitable mort del mot amb un cant carnavalesc a la vida de la dida. L’extrema subjectivitat de la proposta ja queda palesa a la coberta. El dissenyador hi situa un salvavides vermell envoltat d’una blavor oceànica. Dalt del dònut flotant hi escriu cinc paraules per salvar: caràcter, cogombre, gronxador, identitat i vespertí. Són paraules ben triades, però cap d’elles no figura a la llista centenària que proposa l’autor. Vidal, tot i que hi apel·la, va més enllà del col·leccionisme. Per això aposta per expressions com festejar en comptes de sortir, i renyir en comptes de tallar. O treballar de valent en comptes de l’anglicisme treballar dur. O paio o tu en comptes de l’omnipresent tio. Els calcs del castellà i de l’anglès han arraconat moltes expressions genuïnes de gran rendibilitat. Només cal pensar en el llur, al cel sia, o en d’altres monosíl·labs ferits: ca!, cal, las, mec, rai, tec, ves. Vidal afina l’eina amb l’ajut dels exemples que contextualitzen cada mot. En surt una veritable crestomatia que invoca a autoritats indiscutibles com Carner, Sagarra, Foix, Fabra, Pla o Bertrana però que no oblida Salvat, Fages de Climent, Pujols, Vayreda, Folch i Torres, Pitarra, Vallmitjana, el Papitu o fins i tot les escenes barcelonines d’Emili Vilanova.

Pau Vidal és lingüista professional. N’exerceix, per exemple, al programa concurs de BTV Joc de paraules, presentat per Elisenda Roca. Invoca l’autoritat i la tradició, naturalment, però la seva relació amb la llengua no és gens rígida ni autista. Para l’orella i és capaç de fer-nos salivar. El més important d’aquest En perill d’extinció no és la llista, ampliable a motsmorts@grup62.com, sinó el to. Amb el recent Ubert tot l’any del també filòleg Enric Gomà són dues lectures molt recomanables per adonar-nos del tresor que tenim abans d’escriure’n l’elegia.

dijous, 17 de febrer de 2005

Una decisió elemental

El referèndum convocat per a aquest diumenge té un insospitat component químic. La nostra acceptació o refús d’un determinat Tractat signat entre els Estats de la Unió Europea es pot representar en termes molt elementals. Votar SÍ és votar S (Sofre) i I (Iode), la qual cosa ateny un suggerent valor de nombre atòmic: 69 (S-16 + I-53). En canvi votar NO és molt més essencial, perquè porta oxigen, però només suma 15: 7 del Nitrogen (N) i 8 de l’Oxigen (O). ¿Té cap sentit relacionar aquests valors amb els resultats de les urnes? No es pot dir ni sofre amb iode ni nitrogen amb oxigen fins que tots siguin al sac de Mendelèjev, i ben lligats, però podem escudar-nos en quatre mots comuns: no se sap mai. Fa unes setmanes vaig donar notícia des d’aquesta mateixa secció del concurs Elements Puzzle convocat per la prestigiosa web de química www.elements-of-life.org. Es tractava de trobar la paraula anglesa de més valor construïda amb símbols químics presents a la taula de Mendelèjev, en el benentès que el valor de cada mot s’obtenia sumant els nombres atòmics dels elements que designen totes les lletres. Els guanyadors —tres europeus residents a Le Mans, Brussel·les i Londres— es van endur grans premis tecnològics gràcies a sumar 728 punts amb el nom plural (i prou obscur) UNOSTENTATIOUSNESSES, que podríem traduir com unes “manques absolutes d’ostentació”. Després d’analitzar els components elementals d’aital mot i de recomanar l’extraordinari llibre de narracions El sistema periòdic de Primo Levi, vaig convidar els lectors de l’AVUI que visitessin la pàgina i provessin d’escriure-hi paraules.

No havien passat ni dotze dies que ja vaig rebre un correu signat per Guifré Miquel i Gerard Muñoz, que s’autodefineixen com “un parell de verbívors de Sant Joan de les Abadesses”. En Guifré i en Gerard són clars: “si un dels motius ocults de l’article era obrir la veda per trobar el mot en català amb una puntuació més alta… ho has aconseguit; aquesta setmana ens hem posat la bata de laboratori i hem decidit experimentar”. Els experiments de G & G han obtingut resultats espectaculars. Tant, que han superat de 12 la que semblava insuperable marca europea de 728. El mot aportat és el plural de la forma femenina d’un adjectiu que el Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineix així: “Dit del símbol de la fe divulgat a partir del Concili de Calcedònia (any 451 dC), més extens i difós que el nicè, i de la doctrina que conté”. Concretament, la paraula guanyadora és NICENOCONSTANTINOPOLITANES, que atorga 740 punts. G & G diuen que “al final era qüestió de fe” i també assenyalen que la forma masculina plural en castellà d’aquest mateix adjectiu n’obtindria 752, atès que “si substituïm l’einsteini de la poció màgica catalana per un xic de nobeli i sofre obtenim NICENOCONSTANTINOPOLITANOS”. Llàstima que aquest suculent adjectiu castellà no figuri ni al Diccionario de la Real Academia ni al boníssim Diccionario del uso, més conegut com el María Moliner, com tampoc no figura ni al Zingarelli ni al Robert ni a cap dels diccionaris anglesos d’àmbit general que he pogut consultar. Pel que sembla també en qüestions patrístiques els catalans som diferents.

Això potser ens hauria de fer recapacitar una mica sobre aquest refotut referèndum del diumenge. Perquè si considerem que dir SÍ és dir S+I la profecia sulfuro-iòdica que aventurava al primer paràgraf dóna un 69-15 favorable al Sí. Però la cosa canvia radicalment si considerem que tant el Sí com el No són paraules significatives per elles mateixes. Perquè Si és el símbol del Silici i No el de Nobeli, dos elements de nombre atòmic inequívoc. No (102) i Si (14). Està clar que votaré No, ni que sigui per raons químiques.

dijous, 10 de febrer de 2005

La nissaga més sana

L’argentí Gerardo Masana (1937-1973) va ser el creador de I Musicisti, un grup irònico-musical del qual l’any 1967 naixeria l’agrupació de músics més verbívora del planeta: Les Luthiers. Els cinc luthiers que encara avui ens delecten amb el seu melòdic enginy —Marcos Mundstock, Daniel Rabinovich, Carlos Núñez Cortés, Jorge Maronna i Carlos López Puccio— eren els amics i seguidors de Masana que van sobreviure com van poder la seva mort prematura. La veritat és que sempre n’han servat la memòria. A tots els seus treballs figura el nom del fundador. Ara Sebastián Masana, escriptor de ciència-ficció i fill de Gerardo, recupera la memòria del seu pare en un esplèndid llibre biogràfic (amb cedé inèdit inclòs): Gerardo Masana y la fundación de Les Luthiers (Belacqva, 2004). Els amics i companys mai no han oblidat el seu líder, però Sebastián només en conservava el relat, perquè quan el seu pare va morir tot just tenia tres anys. Per això, la redacció d’aquesta documentadíssima biografia deu haver significat per a l’autor la recuperació catàrtica d’una figura paterna més present en la memòria dels altres que no pas en la pròpia. El llibre permet percebre com tot l’entorn sentimental del gran Masana s’ha bolcat en el projecte. Cap seguidor del grup argentí no hauria de desconèixer aquesta magnífica obra, sobretot en el cas dels moltíssims seguidors catalans de Les Luthiers.

Perquè el gran Masana, nascut a Banfield, era fill de pare i mare catalanoargentins, i nét de quatre avis catalans emigrats a l’Argentina. Sebastián dedica una bona part del llibre a ressaltar aquests orígens. Els Masana provenen de Vilanova i la Geltrú. L’avi Enric, sastre i actor amateur, es va casar amb la sabadellenca Adelaida Salas, van tenir dos fills i emigrà a l’Argentina l’any 1904. Després del reagrupament familiar, a casa dels Masana només es parlava català, de manera que el pare de Gerardo va haver d’aprendre el castellà a l’escola de Buenos Aires. Els avis materns, Gregori Silvestre i Paquita Biosca, també barcelonins, van començar a relacionar-se amb els Masana al Centro Catalán de Buenos Aires. Pel que sembla, tots estaven picats pel cuc del teatre. Sebastián explica que en aquest casal català hi ha una imatge de Sant Jordi lluitant amb el drac sota un immens retrat de l’actriu Margarida Xirgu. Hi diu: “L’humor et farà la vida amable, la llibertat te la farà sagrada”. Segons Sebastián Masana, aquest lema marcaria la vida del fundador de Les Luthiers. Més enllà dels jocs de paraules delirants que han caracteritzat sempre les obres del grup, Masana també va excel·lir en la invenció d’instruments exòtics. El primer era un instrument electrònic que va fabricar juntament amb Horacio López seguint els plànols d’uns enginyers nord-americans que havien sortit a la revista Mecánica Popular. El van batejar ragamuffin porá (“le pusimos porá porque en guaraní significa lindo”, recorda López), i era una mena d’orgue que feia quatre sons propers a la veu humana (soprà, contralt, tenor i baix). Posteriorment Masana estaria involucrat en la fabricació dels mítics instruments folls del grup, com el latín o violín de lata. El seu fill també destaca el contrachitarrone da gamba (entre guitarra i violoncel), el cello legüero (híbrid de violoncel i bombo), el yerbomatófono d’amore (carbasses vibrants), el bass-pipe a vara, el tubófono silicónico cromático, la máquina de tocar, el gom-horn o el glamocot.

dijous, 3 de febrer de 2005

SOS, SMS en CAT!

El meu amic Roc Parés, artista inclassificable, aprofita els trajectes de tren entre Barcelona i l’Empordà per escriure amb el seu telèfon mòbil llargs missatges que contradiuen la primera essa de l’acrònim SMS (Short Message System) fins al punt que tot sovint caldria anomenar-los LMS. A més, en els seus microrelats telefónics fa servir paraules espectacularment llargues i les escriu amb totes les lletres, accents inclosos. També sol incloure-hi citacions entre cometes, encapçalades pels preceptius dos punts, i qualsevol dia elevarà una protesta formal a la casa Nokia reclamant una tipografia que permeti la cursiva o la negreta. Ell no en traurà cap profit, del llibre SMS en català (Edicions 62) que les professores balears Caterina Canyelles i Margalida Cunill acaben de publicar. Per això el convido a deixar de llegir aquest article aquí mateix (a10 Roc). La resta de mortals, en canvi, són convidats a passar al paràgraf següent.

El llibret dels SMS en català és un manual de setanta-cinc pàgines amb tipografia optomètricament generosa i prové del curs que fa uns mesos van impartir les joves filòlogues Canyelles i Cunill a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent. Es tracta, com remarca el subtítol, d’unes “pautes fàcils i ràpides per escriure missatges de mòbil”, però va molt més enllà dels diccionariets d’emoticones que han sovintejat en espanyol. L’editor hi ha afegit un “passa-ho” que busca la complicitat quasi política dels lectors i ha auspiciat una presentació de línia clara amb quadres sinòptics que no defugen el format apaïsat quan convé. Tot plegat, tal com ja permet copsar el pròleg de Joan Melià, es tracta de penetrar al territori verge de l’abreviació SMS amb un cert criteri lingüístic, normativitzar-lo sense paranoies, demostrar que alguns calcs habituals de l’espanyol són millorables i constatar que hi ha vies expressives genuïnes del català que compleixen el principi d’economia radical que regeix aquesta selva. Escriu Melià: “¿El primitiu K7 pot fer costat a l’LP en altres llengües? ¿900 pot significar no ho sents en cap altra llengua? Si el català ofereix solucions que no es troben en altres llengües, segur que els catalanoparlants hi acudiran, de la mateixa manera que els immigrants usen la llengua de la societat que els acull si hi poden fer coses que sense usar-la no podrien”.

Doncs això és el que fan les professores Qnill i Knylls: demostrar que les solucions del català poden excel·lir en àmbits tan propis de l’univers SMS com la intimitat (lstimo), la prospectiva (com qdm?) i la franquesa (t 1 bon ql!). La seva proposta inclou nombrosos exemples d’abreviacions principals, secundàries, poc recomanades i no recomanades per al català. Entre aquestes últimes, encara que contravinguin el principi general d’economia, consideren que no es pot prescindir de cap manera de la doble l ni de la ny. També conserven les dobles ss o rr i la r a final de mot. Això sí, es renuncia als accents, guions i apòstrofs, cau la e (no mprenyis +), primen la k (stic knsat) i la q (la qlpa s tva), aposten pels dígits com 9se (no ho sé), a10, cur7, 6plau, +3) i dediquen especial atenció a la desaparició de la neutra, sobretot quan afecta als pronoms febles. Els qui, dia a dia, sentim la pulsió elegíaca vers aquestes partícules meravelloses de la nostra llengua no podem deixar d’emocionar-nos davant la segona ena de l’últim missatge que figura al quadre sinòptic de les pàgines 34 i 35 del llibre: no n vols kp? (no en vols cap?). Tant se val que la e caigui. Mentre hi hagi ena hi haurà esperança.