dijous, 30 de març de 2000

Toqueu el DOSC!

Hi ha un mètode infal·lible per saber si algú és o no és del gremi lletraferit. Pregunteu-li quin diccionari de català té a casa. Si us diu que no en gasta, canvieu de tema. Si us obsequia amb un somriure autosuficient mentre sil·labeja el nom del mestre Fabra o faroneja tot pronunciant altres noms il·lustres del tipus Coromines o Alcover-Moll, tingueu la certesa que els té en un prestatge d'honor però no els toca gaire. Si, per contra, us anuncia que té el verd o el blanc o el groc o el roig o algun altre color encara, sabreu que esteu davant d'un usuari sincer sense vel·leïtats lexicogràfiques. Finalment, només si de la boca salaç del vostre interlocutor no brolla cap mot coherent sinó un grapat de sigles, com ara DCVB, DGLC, DECat, DLC, GDLC o DIEC (ai, mon diec!), és que us les haveu amb un veritable confrare de la lletraferidura.
Ara, aprofitant la triple rodonesa del dos mil, la principal proveïdora de diccionaris del país —Enciclopèdia Catalana— ens ofereix un nou acrònim que tot lletraferit i ferida hauria d'incorporar ràpidament a la biblioteca. I és que acaba de néixer el DOSC: Diccionari oficial de l'Scrabble en català. Sí sí, de l'Scrabble —perquè el més probable és que us costi menys dir-ne "l'escrable"—, que és el rei dels jocs de tauler de base lingüística. O, com diu la versió que comercialitza Mattel, "el gran joc de les paraules encreuades". Altres vegades n'he parlat des d'aquesta columna (el primer cop ja fa més de deu anys), perquè sempre és millor airejar les addiccions que no pas amagar-se'n, però si algú encara no sap de què va tot plegat només ha de passar unes quantes pàgines d'aquest diari i buscar el problema d'Scrabble que Miquel Sesé publica cada dia a la secció de passatemps. Just al costat de l'encreuat. I és que l'AVUI és un dels pocs diaris europeus amb secció diària d'Scrabble, tot i que el joc està traduït a més de trenta llengües i, per posar un exemple proper, a Corea la majoria de rotatius "escrablegen" cada dia.
Com no podria ser altrament els autors del DOSC són dos: Lluís de Yzaguirre i Oriol Comas. Els mateixos individus que fa dotze anys van adaptar el joc a la nostra llengua per a l'editora mataronina Borràs. D'aleshores ençà l'afició a col·locar mots catalans en un tauler verd de 225 quadrets (15x15) no ha parat de créixer. I, mentre l'Scrabble anava a més, els soferts addictes suportàvem estoicament les vacil·lacions lexicogràfiques de la nostra llengua. Primer vam acollir-nos al DLC, després al DIEC (ai, mon diec!) i últimament al GDLC. Ara, per fi, els focs d'artifici que provoquen les clàssiques picabaralles ludolingüístiques a l'hora d'establir la validesa d'un mot dubtós que algú ha posat al tauler es negaran en el vast oceà de mots perfectament ordenats pel tàndem del DOSC, on tot és clar i res no és fosc. Tant si sou valencianes com si sou balears, rossellonesos o principatines amb patins el DOSC us ofereix la possibilitat de jugar a l'Scrabble sense que la sang arribi al riu. Au, toqueu el DOSC!

dijous, 23 de març de 2000

El senyor Qwerty

Després d'anys de lluita entre les diverses tradicions tipogràfiques el senyor Qwerty es va imposar a la part superior esquerra de tots els teclats de màquina d'escriure estàndard en alfabet llatí. No va ser una lluita fàcil, però el resultat dels esforços qwertyians han servit perquè, enyes i cetrencades al marge, tots tinguem les mateixes lletres sota els palpissos dels dits. La disposició del teclat també ha generat jocs de paraules. Tot és susceptible de generar-ne, si es participa de l'esperit ludolingüístic, però en el cas Qwertygramàtic la tradició ha estat notable en el món anglosaxó. Per exemple en l'àmbit del lipograma ("leípo" mancat de/ "grámma" lletra) un dels alfabets reduïts més curiosos és l'alfabet Qwerty.
La idea germinal seria escriure usant només la meitat de l'alfabet. Una manera immediata de fer-ho implica prendre'l en el seu ordre natural i partir-lo per la meitat: de la A a la M per una banda i de la N a la Z per l'altra. El ludolingüista nord-americà Dmitri Borgmann explora aquesta modalitat de lipograma medial i fins i tot estableix una taula de rècords en anglès. Les paraules més llargues que aconsegueix amb la primera meitat (A-M) són "diddle-daddled, fiddle-faddled, gibblegabbled, ill-effaceable, higglehaggled". Amb la segona meitat (N-Z) no aconsegueix longituds tan notables: "poppyworts, prosupport, puttyroots, zoosporous, nonsupports". En català els mots de partida podrien ser "acíclica" i "suports", a l'espera d'aportacions més saboroses.
Però Borgmann de seguida s'adona que aquesta no és la millor manera de dividir l'alfabet en dues parts. Prenent la mecanografia com a sistema, es poden definir les escriptures "levòquira" (executada amb la mà esquerra) i "dextròquira" (amb la mà dreta). El teclat estàndard del senyor Qwerty permet establir dues meitats diferents. La mà esquerra tecleja "q, w, e, r, t, z, a, s, d, f, g, z, x, c, v, b" i la dreta "p, o, i, u, y, ç, ñ, l, k, j, h, m, n". Això implica que hi ha paraules de dretes (dextròquires) com ara "monopoli" i paraules d'esquerres (levòquires) com ara "descarregar". Les connotacions polítiques de la lateralitat donen força joc, potser per les flagrants paradoxes que permet el mecanisme, com per exemple que el mot "dretes" sigui levòquir i s'escrigui només amb la mà esquerra.
Ja posats, Borgmann explora altres divisions que li permet el teclat del senyor Qwerty, com per exemple els mots que es poden escriure amb les tecles de les línies superior i central (la inferior no té cap vocal). La seva troballa més destacable és que amb les lletres de la línia superior pot escriure el nom de la màquina que li permet de fer-ho: "typewriter"! Òbviament, la traducció ens expulsa del paradís, tot i que en català ens podem fer els moderns i dir que la màquina d'escriure ja és un invent "pretèrit", un mot que també emana de la línia superior. Reteu un homenatge al senyor Qwerty i feu arribar les vostres troballes a la secció Enigmística de l'AVUI.

dijous, 16 de març de 2000

Ara dóna'm Maradona

El destí d'aquest jugador argentí, sens dubte un dels millors futbolistes de la història, sembla marcat per la seva coneguda addicció a la cocaïna. Des del seu esclat barcelonista el "pibe" ha passat per un llarg calvari de caigudes i recaigudes —anuncis de "Drogues; Digues No" inclosos— que omplen de sentit la popular facècia del "donde dije digo digo Diego". Maradona és un home debilitat per l'èxit que semble necessitar tothora de dues crosses femenines —mare & dona— per no caure en el pou insondable que anuncien, entre d'altres, els reveladors anagrames onomàstics "ai, donem droga a / Diego Maradona" i "Diego Armando Maradona: domina o demanarà droga". Però el motiu d'aquesta columna no és pas estudiar els molts onogrames que permeten les lletres del nom del crack argentí, sinó divulgar un antic joc enigmístic que va esdevenir molt popular a Itàlia en la feliç dècada dels anys 20 del segle XX.
Mentre al continent europeu l'ebullició de les avantguardes omplia les revistes de literatura d'innombrables "ismes", a la península italiana circulaven desenes de publicacions periòdiques dedicades a l'enigmística clàssica, algunes de les quals han arribat als nostres dies. Després d'una notable arrencada vuitcentista les revistes més importants van ser quatre. En primer lloc "La Corte di Salomone", nascuda el mateix 1900 i encara avui en actiu. Després la "Diana d'Alteno" (Florència, 1891-1944), il·lustrada a tot color. La tercera més destacada era "La Favilla Enimmistica", la favorita de James Joyce quan aquest vivia a Trieste, on es va editar de 1907-1914 fins que la redacció es traslladà a Florència (1915-1930). I finalment, "Penombra", un mensual nascut a Forlì l'any 1920 i que, encara avui surt cada mes, fins fa poc coordinada pel català Rafael Hidalgo.
L'enigma que m'ha portat a pensar en Maradona va sortir a "La Corte di Salomone" durant els anys vint signat per Longobardo (àlies enigmístic de Cesare Strazza). S'anomena "Frase doppia" i es basa en una frase homofònica que pren dos sentits diferents segons com es transcriu. El lector ha de descobrir les dues frases ocultes de l'enigma. El que Longobardo va dedicar a la cocaïna fa tres quarts de segle feia així:
"A Lulù che prondea la cocaina
dissi: non pensi al male
che ti potrebbe fare, o mia piccina?
Lo so, lo so che s'usa
che XX XXXX XXXXXXX
dappertutto, purtroppo, è ormai difusa...
Sorridendo rispose:
tu non potrai capire certe cose
se prima della droga celestiale
non proverai le ebbrezze:
io X' XXX X'XXXX XXXX
che preferisco quella a le carezze."
Les dues frases homòfones que completen el vers són: "La moda mortale" i "l'amo d'amor tale". El català és força productiu en homofonies. Per exemple "has suprimit els sobrers", en central, sona com "has oprimit els obrers" i "mengem les que veig" com "mengem l'escabetx". Algú s'anima a fer-se'n addicte?

dijous, 9 de març de 2000

La reina nimfòmana

Temps era temps Navarra tingué una reina nimfòmana. S'anomenava Margarida i va viure entre 1553 i 1615. Filla d'Enric II de França i de Caterina de Mèdici, va donar proves de nimfomania des de ben jove. El seu casament amb Enric III de Navarra en 1572 no va fer-la canviar gaire. En 1583 es van separar i en 1587 el rei la va fer tancar al castell d'Usson fins que, en 1605, el papa Climent VII va anul·lar formalment el matrimoni. La reina nimfòmana va escriure unes curioses Mémoires publicades pòstumament en 1628 que han ajudat a fixar la seva humida llegenda. Isaac Disraeli se'n fa ressò a les Curiosities of literature i hi introdueix una informació de caire ludolingüístic que és excepcional. Les lletres que componen el nom de la reina nimfòmana —MARGUERITE DE VALOIS— formen un anagrama que enclou aquest missatge beatífic: SALVE, VIRGO MATER DEI. Segons Disraeli mai no ha existit cap anagrama menys veritable que l'adjudicat a la reina de Navarra.
L'exemple de la reina nimfòmana revirginitzada per la força de les lletres pot presidir una variant d'anagrama amb una certa tradició en el món anglosaxó: l'anomenat "antigrama". Un antigrama és una transposició de lletres que revela un mot contrari al de partida. Per exemple, titllar els evangelistes d'agents del mal perquè en anglès "EVANGELISTS = EVIL'S AGENTS" o relacionar violència i amor perquè "VIOLENCE = NICE LOVE". Els antigrames no sempre són evidents igual com sovint resulta difícil establir l'abast de l'antonímia. Però es poden trobar contextos que els justifiquin. Sembla clar que MANDREJO al MENJADOR no pot representar cap antigrama perquè és una parella més aviat propera a la sinonímia; en canvi un ESCORPÍ PRECIÓS ja s'acosta una mica més al territori dels contraris; l'ATORDIMENT i la MODERNITAT tant poden ser considerats antònims com sinònims; també podria ser un xic antigramàtic titllar un JAPONÈS abstemi d'ESPONJA; però, en canvi, algú que ADORI ODIAR ja sembla un antigrama evident. També, en aquesta línia, podríem preguntar-nos com és que la POLÍTICA —d'altra banda anagrama perfecte del CAPITOLI nord-americà— té un antigrama tan flagrant com APOLÍTIC? O com un auster LUTERÀ és tan a prop de la RULETA? O com és que l'ofici d'ENIGMISTA, que en teoria es pot exercir a qualsevol hora, té un anagrama que a molts ens resulta tan antigramàtic com MATINEGIS?
Els antigrames són anagrames dominats pel sentit. O millor encara, pel contrasentit que expressen les lletres dansaires. Perquè, per exemple, la reina nimfòmana podia haver adduït que no estava satisfeta amb les prestacions del seu marit Enric III de Navarra perquè ella buscava un SEMENTAL i tot plegat havia resultat un MALENTÈS —d'aquells que sempre LAMENTES—. "Quan no és ADORMIT DORMITA i és per això que ens ATORDIM"... Una queixa comprensible que ens fa simpàtica na Margarida i el seu mètode d'aproximació en tres temps: ATREC, CERTA i CATRE. Envieu els vostres antigrames a la secció enigmística de l'AVUI i ja us en diré el què.

dijous, 2 de març de 2000

Truc curT

Fa unes setmanes, en un acte a la Casa de Cultura de Girona anomenat "Barra Lliure", la conversa amb el públic assistent va derivar cap a qüestions de mots. Una observació del crític Ponç Puigdevall, que hi oficiava de presentador, em va dur a formular una d'aquelles "cites citables" que llegia de petit a les impagables "Selecciones del Reader's Digest": "les generacions precedents —em vaig sentir dir, amb veu greu— duien a l'escut d'armes un vistós «Salvem els Mots»; els que vam començar a publicar als vuitanta ho vam voler canviar per un «Salvem les Frases»; un bon mot no serveix de res si no viatja en una frase que funciona". I em vaig quedar tan ample. Va així, això de les cites citables. La deixes anar com qui renega. Et desfogues una mica i patapam, la vida continua. Per això quan aquella mateixa nit, en una barra que ja no era lliure, dos escriptors assistents tan apreciats com Xavier Cercas i Matthew Tree encara recordaven la cita vaig començar a amoïnar-me. Hi he pensat i no n'acabo de treure l'aigua clara. No sé si el pas del paradigma al sintagma representa gaire la "transició" literària, però en canvi em temo que pretendre "salvar les frases" avui pot ser una activitat tan resistencial com voler "salvar els mots" durant el franquisme.
En tot cas, ¿què salvaran els que comencen a publicar ara mateix? ¿els mobles? Només el temps ho dirà. "El Temps" és justament el títol d'un poema del recentíssim "Truc curt" de Daniel Ruiz-Trillo (Ediciones El Carro de Sol, 2000). Un poema breu, d'un sol vers, que fa: "El temps està com un llum". Ruiz-Trillo (1973) és un dels "sèniors" de la generació de poetes escolaritzats en català que capitaneja el joveníssim Eduard Escoffet, amb lloctinents com Josep Pedrals o Gerard Altaió. Una lleva que escriu i diu, sovint davant un públic congregat pel punch heterodox dels Casassas, Hac Mor, Riba, Pope, Castillo, Jotaerra Roig, Quintana o Altaió. Una lleva que ha mamat lletanies laiques i que fa versos que són banda sonora. Que juga amb un foc que crema lluny de les torres d'ivori i s'escampa pels carrers. No sé si aquesta colla de barbamecs voldrà salvar res amb els seus poemes, però els fan. En fan. I això sol ja sorprèn.
El palindròmic "Truc curt" de Ruiz-Trillo va ple de jocs d'artifici que acoloreixen aquest nou firmament. Versos sobtats per un monosil·labisme nostrat que martellegen com un metrònom ("Ben bé no sé pas què fer,/ què dir, que vaig o vinc,/ que tort o dret,/i faig un vers molt tip/ de taps sens cap ni peus... (...) El mot sens gens de seny/ et diu el nom del porc/ i la gent fot el camp"). O mots deconstruïts per la pràctica anagramàtica ("Sal i vi,/ via Sil,/ via Lis,/ va i li s...,/ i li vas...,/ vi a Lis,/ vi a Sil,/ l'avi sí,/ si li va,/ asil: vi,/ si l'avi,/ i l'avís:/ si l'IVA.../ Sal i vi,/ Sílvia"). O viceverses que són cites citables, com a "Sentit", el més inquietant dels seus poemes: "El sentit de la pèrdua/ du a la pèrdua/ de sentit". Visca la pèrdua! Si no podem salvar el foc, salvem les brases.