dijous, 24 de juny de 1999

Al·lolàlia

L'al·lolàlia és una afàsia lleu consistent en la pronúncia d'uns mots per uns altres. Allò de deixar-se alguna cosa dins del cotxe i interpel·lar el conductor amb un convençut "passa'm les claus de la nevera!". O demanar el porró a taula tot esmentant les setrilleres. En un moment o altre de la vida tots som al·lolàlics. Només cal tenir el cap a tres quarts de quinze i la llengua una mica balba perquè ens assaltin aquesta mena de làpsus tan quotidians, capaços d'introduir elements sorprenents en les converses més insulses. L'al·lolàlia constitueix una mostra palpable, per bé que anecdòtica, dels curiosos filtres que s'interposen entre el pensament i la parla. El cert és que en la nostra civilització massa sovint no diem el que pensem o, dit d'una altra manera, no pensem el que diem. Per això, segons com, un d'aquests mots descol·locats pot arribar a ser un detonant que enderroqui la màscara polida rere la qual s'oculten les nostres altres màscares.
El proppassat 22 de juny una colla d'al·lolàlics militants vam tenir l'honor de presentar a la Llibreria del Raval l'últim llibre de Pau Riba —"Al·lolàlia" (Proa, 1999)— en el qual el polifacètic homemot ha reordenat els millors textos periodístics que va publicar al dominical de l'AVUI en la popular secció ludolingüística "Logia del Fil 1". "Al·lolàlia" és un llibre imprescindible per als lectors verbívors. Pau Riba no es limita a jugar amb significants i significats, sinó que transforma la dissecció verbal en una veritable màquina de pensar. Les constants de l'univers diguem-ne paulí —ja que l'epònim "ribià" roman segrestat pels marmessors de son avi— apareixen aquí reforçades per la manipulació lingüística. Els jocs etimològics del poeta són un pretext per trobar esquerdes lluminoses en l'opacitat del saber oficial. Les seves troballes refulgents són paral·leles a les que sempre han caracteritzat el quefer poètic —"Lletrarada" (Proa, 1997)— o narratiu —"Ena" (Quaderns Crema, 1987)— de l'autor de l'inoblidable "Dioptria".
Riba, infantil i transgressor alhora, practica la dissonància entesa com una de les belles arts des de totes les cordes fluixes que troba. Escriu com un funambulista, des de l'adàmica inestabilitat de qui cada matí és expulsat del paradís. En aquesta brillant "Al·lolàlia" resulta especialment saborosa la relectura ludolingüística dels tòpics catalanescos: el seny i la senyera, el porró, la pela, la sardana i el Barça, la llengua de drac, la botifarra o els botiflers. En un país com el nostre on tothom es mira molt sovint la llengua —ja sigui per llepar, per detectar-hi impureses o per escopir— la proposta al·lolàlica per força ha de trobar lectors. Una cultura tan abocada a l'obsessió lingüística que ha estat capaç de transformar en best-seller una obra erudita com el "Diccionari etimològic..." de Joan Coromines no pot negligir que un poeta dotat com Pau Riba es dediqui a amanyagar els mots per buscar-los les pessigolles. Gaudiu-ne sense reserves. No us en penedireu.

dijous, 17 de juny de 1999

Saber-la llarga

Ara fa un mes vam sol·licitar des d'aquesta columna frases fetes amb paraules com més llargues millor, amb la sana intenció d'acostar-nos a la retòrica electoral que amenaçava d'envair-nos durant la llavors imminent campanya. Per situar mínimament una proposta tan farragosa, ens vam acollir a la tradició anglosaxona del "sesquipedalisme", un terme extravagant que en anglès designa les paraules de moltes síl·labes ("sesquipedalian words"). El diccionari Oxford de la llengua anglesa atribueix aital terme a Horaci i el deriva de la frase llatina "sesquipedalia verba", que vol dir literalment "paraules d'un peu i mig de llargada". En català perviu el prefix "sesqui-" (un i mig) gràcies a la terminologia química (sesquiterpè) o aeronàutica (sesquiplà), però els nostres diccionaris també recullen un terme més genèric: l'adjectiu "sesquiàlter: que és en valor, respecte a un altre, com un i mig a un o com tres a dos". Les regles que vam proposar per transformar el mecanisme en un joc impliquen l'elaboració d'una frase de més de 50 síl·labes que permeti calcular una mena de coeficient "sesqui" dividint el nombre de síl·labes pel de paraules. És una proposta feixuga, apta per a les caloroses nits d'insomni.
Durant els mesos de maig i de juny uns quants lectors de l'AVUI s'han escarrassat a escriure frases dignes dels mals polítics que confonen l'oratòria (l'art de transmetre missatges verbals) amb la moratòria (el dret a l'ajornament). La majoria superen el llindar trisíl·lab i desprenen aquell flaire dadà dels textos engendrats a partir d'una constricció. Gertrudis Canals (Barcelona) n'ha esdevingut la reina. En una primera frase sesquipedalista congrega 56 síl·labes en només 16 mots i aconsegueix un meritori sesqui 3.5 (mitjana de longitud sil·làbica que exhibeixen les 16 paraules usades): "Un busca-raons caragirat i pocavergonya intentava enterbolir la camaraderia que imperava en aquella concentració d'entusiastes coreligionaris". Adrià Garcia (Badalona) va una mica més enllà i supera d'una dècima el sesqui del busca-raons amb una frase menys narrativa que sembla extreta d'un programa electoral: "Eximis multimilionaris s'extralimitaren construint infraestructures presumptament preolímpiques que posteriorment només usaren, extraoficialment, els ciutadans benestants" (54/15: sesqui 3.6).
Però Gertrudis Canals remata la feina apropant la mitjana a l'univers tetrasíl·lab, en una frase sesqui de 59 síl·labes i 15 paraules de regust revolucionari: "Impressionada per les malastrugances continuades que suportava l'estimadíssima camarada, l'hostatjà misericordiosíssimament al seu domicili consuetudinari" (sesqui 3.93). Si algú té la temptació de cremar aquest full de diari tot invocant la inutilitat de l'enigmística que provi d'enviar un telegrama o posar un anunci per paraules. No ens bombardegen cada dia amb ridícules ofertes d'estalvi comprant això o allò amb aquesta o aquella targeta? Doncs l'enigmística també sap oferir prestacions absurdes.

dijous, 10 de juny de 1999

L'enginyer enginyós

L'amable mediació de Valentí Puig em va posar en contacte amb un autor perifèric —des de tots els punts de vista— que ha publicat a Alacant un dels rars exemples contemporanis de relat monovocàlic. L'enginyós homemot en qüestió es diu Vicente Hernández Gil i és enginyer. Concretament enginyer tècnic d'obres públiques a la Universitat d'Alacant. La seva tasca professional, doncs, l'ha dut a construir ponts, carreteres, polígons industrials i d'altres fineses per l'estil. Però a banda, enamorat tant dels mots com dels maons —per dir-ho amb paraules de Foix—, un bon dia va seure a escriure i va topar amb una d'aquelles primeres frases que engeguen un text i, de pas, permeten engegar la resta del món a rodar: "La Gran Maga, la mandamás..." A partir d'aquí va decidir permetre's només la primera vocal per completar un text de caire esotèric. Això Hernández Gil ho explica en un pòrtic un pèl retòric que justifica l'extravagant relat posterior, il·lustrat coherentment amb aiguaforts i gravats de Goya.
El text monovocàlic en A de l'enginyer enginyós es diu "Abraxas" i el va editar el desembre de 1997 el Colegio de Ingenieros Técnicos de Obras Públicas (París, 4. 03003 Alacant) amb la coordinació de l'editorial Aguaclara. "ABRAXAS" —o Abrasax— és un mot màgic que va crear Basílides amb 7 lletres i un valor numèric equivalent als dies de l'any —alfa (1), beta (2), ro (100), alfa (1), ksi (60), alfa (1) , sigma (200) = 365—. Val a dir que, a diferència d'altres textos monovocàlics, aquí l'autor es permet la llicència copulativa de fer servir is gregues. De manera que escriu, per exemple "Para matar la mandanga, asacaban palabras raras, anagramas y charadas" (p. 19). El llibret té una seixantena de pàgines —26 de text monovocàlic alternades amb les 26 il·lustracions goyesques i els paratextos— i desprén un aroma inquietant. El relat, molt llastat per la constricció lipogramàtica, va prenent un aire esotèric que l'acosta al paisatge arcà de "Macbeth" i al final esclata en un castell de focs escatològics més propi de Rabelais, tal vegada forçat pel monovocalisme dels dos mots finals: "cagaban caca". No debades l'únic text en què Perec parla obertament de "sexe" és a "Les revenentes", el seu relat monovocàlic en E.
La constricció permet degustar mots entendridors com "a rajatabla", "astracanada", "charlatanas", "tarambanas" o l'impagable "cantamañanas", alhora que permet una gran varietat de danses —cancán, lambada, sardana, chachachá, tarara, raspa, samba, pachanga...—. Però els arcaïsmes són tan freqüents que Hernández Gil es veu obligat a adjuntar un glossari per donar sentit als mots més obscurs del seu riquíssim castellà. És clar que a nosaltres potser no ens caldria cap explicació per entendre "arracadas", "faramalla" o la forma verbal "agafaban", que potser a hores d'ara per Elda resulten d'un esoterisme similar al del títol d'aquest admirable "tour de force" d'un enginyer enginyós amb vel·leïtats verbívores.

dijous, 3 de juny de 1999

Saber fer la O

"Olguien Ostrov" (L'illa d'Olga) és una novel·la russa de 82 pàgines i 16000 paraules, 4000 de les quals diferents. La cosa no passaria d'aquí si no fos perquè totes comencen per la lletra més rodona de l'alfabet. L'autor és un subcoronel retirat de l'antiga KGB anomenat Nikolai Koultiapov que ha decidit alegrar-se les vellúries escrivint novel·les policiaques. Fins ara ja n'havia publicat un parell, però ha estat aquesta rodona Olga insular la que el pot llançar a la fama internacional. D'entrada els responsables de l'obsolet Llibre Guinness de Rècords s'han interessat per la proesa d'aquest domador d'os. A més, l'home ja ha amenaçat els seus soferts lectors amb una nova novel·la que es diu "Aventures del soldat d'infanteria Petrov" en la qual totes les paraules comencen per P. Les notícies d'agència que han escampat la història d'aquest homemot rus afegeixen que Koultiapov ha refusat l'encàrrec d'un mecenes que li pagava una novel·la en la qual totes les paraules comencessin per R, que és la inicial de l'espònsor. Es veu que l'extravagant exsubcoronel només accepta els encàrrecs que s'autoimposa!
La fal·lera del rus rebia el nom de "tautograma" en els antics manuals de retòrica. Un tautograma, encara avui, és un poema fet de mots que comencen tots amb la mateixa lletra. Un exemple clàssic és aquest sonet del verbívor Quevedo: "Antes alegre andaba; agora apenas/ alcanzo alivio, ardiendo aprisionado;/ armas a Antardra aumento acobardado;/ aire abrazo, agua aprieto, aplico arenas./ Al áspid adormido, a las amenas/ ascuas acerco atrevimiento alado;/ alabanzas acuerdo al aclamado/ aspecto, aquien admira antigua Atenas./ Agora, amenazándome atrevido,/ Amor aprieta aprisa arcos, aljaba;/ aguardo al arrogante agradecido./ Apunta airado; al fin, amando, acaba/ aqueste amante al árbol alto asido,/ adonde alegre, ardiendo, antes amaba". El pas endavant del rus és doble: d'una banda traslladar aquest artifici a la novel·la, amb les dificultats tècniques que això comporta, però sobretot triar una lletra inicial com la O, molt més dura que la A.
Perquè un tautograma sigui mínimament eficaç cal que la inicial triada sigui la d'un bon nombre d'articles, preposicions i altres partícules connectives. Altrament resulta molt difícil elaborar un text narratiu intel·ligible. En l'extrem oposat, hi hauria un possible negatiu del tautograma que consistiria en la prohibició d'escriure paraules amb una inicial determinada. Aquesta mena de lipograma descafeïnat, d'elaboració molt més senzilla, compta amb un precedent apassionant: la història d'un traductor i dramaturg austríac anomenat Franz Grillparzer (1791-1872) que va aconseguir aprendre espanyol a partir d'un vell diccionari desballestat del qual s'havien desprès totes les pàgines corresponents a la lletra A. Escriure sense mots començats amb A li hauria semblat un joc de nens, però en canvi, el sonet tautogramàtic de Quevedo li resultaria més obscur que un criptograma xinès.