dissabte, 25 de novembre del 1989

L'ecografia

Quan fa anys, després d'avatars incofessables, El Nom de la Rosa va sortir editada en català, els soferts jurats dels molts premis de novel.la del país van queixar-se d'una sobredosi abrumadora de novel.les històriques situades en monestirs medievals. Naixia l'Ecomania. Es va dir que tots els jubilats catalans que encara no tenien el Parkinson havien començat a escriure una novel.la de crims, manuscrits i monjos. Ara, amb el recent llançament de El Pèndol de Foucault, correm un perill similar. L'Ecomania ataca de nou. Les noves fornades de jubilats (les del boom dels feliços anys 20) ja tenen el seu objectiu literari. Aquesta vegada potser els jurats hauran de llegir (sic) críptiques novel.les farcides de rosacreus, templers i més manuscrits. Però ara ja estan preparats per afrontar el fenomen, perquè l'últim producte ecogràfic ve a ser la versió literària del famós Cub de Rubik i, tal com va passar amb el paral.lelepípede màgic de l'hongarès, ja ha generat un producte subsidiari -l'anomenat Diccionari del Pèndol de Foucault-, que té la virtut d'inventariar sota el gènere aristotèl.lic de l'ordre alfabètic les instruccions d'ús d'aquest llibre-regal. Com que aquesta vegada Umberto Berto Erto no ha anunciat cap postil.la aclaridora, tots els ajuts són pocs. Aquesta és la fidel transcripció enigmística de les entrades corresponents a la lletra èpsilon de les instruccions d'ús del fenomen paraliterari més sorprenent d'aquest segle. Una ecografia completa de l'autor i les seves circumstàncies.
Eco: Persona que repeteix paraules, idees o actes d'algú altre per devoció, obsequiositat o manca d'originalitat. (L'autor.)
Ecocinèsia: Imitació automàtica d'expressions fisionòmiques, gestos i accions. (Les adaptacions al cel.luloide.)
Ecoencefalografia: Mètode per a estudiar les estructures endocranials per mitjà del radar. (Les incipients biografies.)
Ecograma: Impressió obtinguda sobre una placa fotogràfica. (La multitud de fotografies publicades.)
Ecoic: Que imita l'Eco. (Els seguidors.)
Ecolàlia: Repetició automàtica que alguns malalts mentals fan de paraules o frases que acaben de sentir. (Les crítiques.)
Ecolocalització: Sistema d'orientació de certs animals. (Les entrevistes.)
Ecologisme: Conjunt de corrents ideològics, força heterogenis, que tenen en comú la voluntat d'assolir un nou ordre social basat en els principis de l'ecologia concebuda com a ciència totalitzadora. (La seva màxima ambició literària.)
Ecòmetre: Aparell electrònic emprat en navegació per a mesurar la profunditat. (La postil.la inexistent.)
Economat: Establiment d'articles de primera necessitat on els consumidors poden adquirir-los amb més economia que a les botigues. (Les futures edicions de butxaca.)
Econòmic: Que sap estalviar. (Els qui no en compren.)
Economista: Teoritzador en matèria econòmica. (L'editor.)
Ecosistema: Unitat funcional costituïda per un biòtop i els organismes que hi habiten. (La indústria que genera.)
Ecotip: Subdivisió d'una espècie ecològica, deguda a una adaptació a condicions ambientals determinades. (Les properes obres.)
Ecotò: Zona de transició entre dues comunitats diferents. (Les contradiccions entre el teòric i el novel.lista.)
Ecotoxicologia: Branca de l'ecologia que estudia les conseqüències ecològiques de la pol.lució dels medis naturals per substàncies tòxiques. (La sobredosi de tanta febre de l'Eco.) Aquesta és doncs l'ecografia enigmística d'un fenomen que, malgrat totes les despenalitzacions, no sembla fer-se ressó del dret a l'avortament.

dissabte, 18 de novembre del 1989

La batmania a debat

Davant la creixent animadversió que aquest fenomen tardoral de la batmania genera en certs esperits sensibles, crec que seria oportú fer una aproximació enigmística a l'origen d'aquest batibull batològic que l'opinió pública associa, del tot erròniament, amb l'imperialisme cultural nordamericà. Val a dir que els ianquis es defenen solets i que moltes vegades sembla que no tinguin batàvia, però també cal assenyalar que una anàlisi enigmística del fenomen permet alliberar els inefables nebots d'en Sam de tota responsabilitat engendradora. De fet, estem en condicions d'obrir el nostre cor llatí de bat a bat i demostrar, sense caure en cap moment en els perillosos embats de la passió, que la batmania és un fenomen de sòlida tradició al nostre país.
Si aprofundim en l'estudi de la nostra història col.lectiva hi trobem dues tradicions filosòfiques enfrontades a l'entorn d'aquest singular combat. Dues tradicions ben fonamentades etimològicament que han fornit d'arguments els batallons protagonistes d'aquesta batussa històrica.
D'una banda tenim el corrent afí al fenomen: la batologia ("Repetició innecessària d'un mateix mot, d'una mateixa frase, d'una mateixa idea" DGEC), filosofia subjacent a la batmania que es debat xiroia entre els llampecs d'una estètica variable i els trons d'una ètica absolutament invariable. Els batòlegs són, per tant, individus actius que apliquen la llei de la batedora a les formes de consum cultural, però en canvi mai no obliden que la música dringadissa del ver metall només continua sonant si la batuta no canvia de mans. Els batòlegs acostumen a batre tota mena de rècords i viuen cofois de la seva pròpia grandesa.
En canvi, a l'altra banda del mirall, els anomenats batòfobs observen l'espectacle amb molt menys d'entusiasme. Senten astorats com ressonen reiteradament les campanes de la batmania i s'obsedeixen amb el moviment pendular dels seus batalls. La batofòbia ("Fòbia a les profunditats i al buit" DGEC) és la base teòrica dels qui, malgrat la seva feblesa, s'oposen aferrissadament a la batmania. Els batòfobs són éssers un pèl inestables, que viuen a batzacs i saben molt bé el que no volen. Normalment s'incorporen més tard que els batòlegs a l'activisme, perquè solen viure a les batzoles fins que un bon dia el seu batímetre particular els indica que són molt a prop de tocar fons. Aleshores obren els ulls exageradament, es revelen i exterioritzen la seva batofòbia de forma violenta, en un batec desesperat. És el seu bateig de foc. Saben que el corrent dominant els rebat, però s'arrapen obstinadament als seus drets de minoria selecta.
És clar que, ben mirat, aquest dilema no és altra cosa que una baterola del nostre destí vintcentista, perquè contradiccions més considerables inflen diàriament les venes dels nostres batcolls i el sol, malgrat la magnitud creixent de les puerilitats que es veu obligat a il.luminar, continua descarregant cada matí els seus quilovats naturals sobre l'escenari de les nostres batusses.

dissabte, 11 de novembre del 1989

El rostre ocult dels erudits.

Dèiem des d'aquestes ratlles, en un plagi explícit a l'Enric Moreu-Rey, que "la pàtria d'En Pitarra, d'En Francesc Pujols, d'En Josep Pla i d'En Dalí..." es mereix un bon tast d'aquesta deliciosa trapelleria enigmística que són els contrapets. I ho dèiem en fer-nos ressó d'un llibret quasi opuscular del conegut i primmirat Enric Moreu-Rey que edità Quaderns Crema l'any 1988. La dedicació d'un seriós erudit de l'onomàstica i la lingüística a l'elaboració d'un joc tan garneu com el contrapet és un motiu de joia per a tots els pirats de l'enigmística. I la joia esdevé expectació en entrellucar el rubor amb què l'autor escriu un "avís" previ al llistat dels seus contrapets: "Si algú que em llegeix no admet l'ús jocós de mots grollers i d'al.lusions brutes o pornogràfiques, el prego de plegar i de tancar el llibre; car aquí, com en molts jocs surrealistes, l'efecte prové precisament del contrast entre una declaració neutra i inofensiva, i la seva substitució pariona, portadora d'un sentit xocant. Així ho han admès tots els meus respectables predecessors".
Aquest advertiment candorós ens revela l'existència encara d'una sempiterna actitud prudent dels homes de lletres que portà al propi Pompeu Fabra a definir restrictivament alguns mots un pèl escabrosos. Però en aquest cas l'escabrositat del contrapet s'imposa per definició i les restriccions queden bandejades per la pròpia dinàmica del joc. Així, ja d'entrada llegim "que el més fiable la doti", i no ens cal barrinar gaire per deduir que el contrapet buscat és "que el més diable la foti". Tan festiu com aquest és "observava les cames de la moixa", on la moixa esdevé coixa i el parell d'òrgans observats s'arrodoneixen. Com que ja hem estat avisats al pròleg, no ens estranya el to ascendent que pren la jugada. Així, quan llegim que "era molt gros el bony de la Curra", instintivament sabem que de fet ens parla d'una burra. I si aprofundim en els "intercanvis de consonant inicial amb consonant inicial" que, potser conjuntament amb el sil.làbic, és el contrapet més usual, ens adonem astorats de la força poètica del joc per mostrar el tòpic del carpe diem. En un exemple magistral, "l'Armand goita enfilant la coma" (una frase arcaïtzant que presenta un clar equilibri entre significant i significat) esdevé "l'Armand coita enfilant la goma" (una frase igual d'arcaïtzant en la forma que tanmateix presenta un significat del tot contemporani). La indústria que més s'ha beneficiat de l'esclat de la sida fa fortuna a "la Nita venia cordons", i una altra amiga de la Rita fa palesa la clàssica ambigüitat femenina: "la Tita segueix essent molt pura".
Els contrapets tenen sortides tan inesperades i xocants que moltes vegades costa un munt treure'n l'entrellat, però val a dir que també n'hi ha de perfectament previsibles. No cal ser un Sherlock Holmes per llegir "amb una mà, li tallava els cupons" i no sentir una punxada a l'engonal. Potser hi hagi qui el titlli d'inversemblant, aquest, però és una mera qüestió de mides. Una altra antístrofa de El Joc del Contrapet dota d'un bon argument existencial a una de les col.leccions catalanes de narrativa eròtica: "Segons com, a la Josefa se li veu la piga". Evidentment aquesta Fefa prefereix que l'anomenin Josepa i mostra racons més compromesos de la seva anatomia.
Però no retríem justícia plena a l'autor d'aquest deliciós llibret si només mostràvem els seus contrapets de caire eròtic. Perquè els jocs d'en Moreu-Rey van més enllà d'aquest àmbit i arriben a assolir la categoria d'estilet punyent del món de la política. Així, d'una frase tan anodina com "les dues costelles són massa grasses" en surt una veritat peninsular tan rotunda com "les dues Castelles són massa grosses". I, last but not least, que dirien els monàrquics que més se'n fumen de la seva reialesa, "el bei ficava el nas a totes les raconades" traspua una bona dosi de mala llet republicana.

dissabte, 4 de novembre del 1989

El joc del contrapet

Parlàvem en l'article anterior de l'ínclit reverend Spooner i posàvem uns quants exemples dels seus famosos lapsus linguae. Però l'interessant del cas és que aquests deliciosos malentesos gaudeixen d'una gran tradició en la cultura francesa. El cert és que el francès basa tota la seva riquesa poètica en la variació de finals de paraules i per tant resulta una llengua excepcionalment apta per a determinats tipus de contrapet (joc consistent en una transposició de lletres o síl.labes en l'interior d'una frase que canvia el seu significat anodí per un de xocant i proper a l'obscenitat).
Els contrapets o antístrofes més antics en francès són els de Rabelais. Tant a Pantagruel com a Gargantua trobem exemples força explícits d'aquest joc. En concret al capítol XVI de Pantagruel, en filosofar sobre les relacions humanes i les pràctiques religioses, explicita un contrapet: "il n'y avoit qu'un antistrophe entre femme folle à la messe et femme molle à la fesse" (només hi ha una antístrofa entre una "dona boja a missa" i una "dona de carns toves").
La tradició pren embranzida alhora a les planes dels almanacs populars i a les de revistes literàries especialitzades. Victor Hugo en fa ús, a desgrat de la seva croada contra els jocs de paraules, i la línia va fent via fins a tombants de segle. És amb les successives ruptures avantguardistes que el contrapet esdevé punt de mira de poetes, pensadors i psicòlegs. Freud, com de costum, parla d'una punta d'iceberg. Els surrealistes s'hi abraonen. L'humor que desprèn un bon contrapet, el seu automatisme, el seu esoterisme, la sensació de sorpresa i de desorientació que provoca no els podien deixar indiferents. Marcel Duchamp, sota el pseudònim de Sélavy Rrose en publica una bona col.lecció en plaquettes de l'època. ("L'acte des sexes est l'axe des sectes", o "Le pargum des déesses berce la paresse des défunts", entre molts d'altres). Michel Leiris, a la publicació Révolution surréaliste (núm. 3 i ss), treu un híbrid de contrapet i anagrama carregat de significats ocults ("Catholicisme - isthme de ta colique, calotissme"). També al número 1 de la revista "Messages" (1944) publica les anomenades "Bagatelles végétales" ("Blasphème, blesse-femme"; "Homère est mort"; "Valse slave"). A L'Escuma dels dies, recentment traduïda al català, l'inquietant Boris Vian contrapetitza un personatge a partir d'un conegut contemporani seu i el rebateja com Jean-Sol Partre. També Francis Picabia s'apunta al joc en titular una obra seva Unique-Ennuque. Mentrestant, Aldous Huxley esmenta en una novel.la un contrapet anglès que permet múltiples combinacions i se situa al llindar de la polisèmia cacofònica: "Black ladders lack bladders" (les escales negres no tenen bufeta). Tristan Derème, per la seva banda, juga amb el nom de Barcelona al seu Zodiaque: "Connaissez-vous dans Barcelouse/Une Andalone au sein brunt?" La referència és a Picasso, tot i que el joc pot incomodar a certs esperits sensibles.
Però els grans introductors del contrapet en la literatura són els components del grup potencial, l'OuLiPo. Tant Luc Étienne com Raymond Queneau juguen a fons la carta de l'antístrofa. Fins al punt que, en el seu lúdic Exercicis d'estil (que acaba de ser traduït al català), on Queneau explica de 99 maneres la mateixa història, la 85a variació es basa exclusivament en el contrapet, de manera que el lector ha d'esbrinar la dimensió desconeguda de tot un text contrapetat que, òbviament coincideix amb les 98 històries restants.
El país que ha vist néixer Pitarra, Francesc Pujols, Josep Pla o Salvador Dalí es mereix un bon tast de contrapets. De fet ja el té; precisament la frase que encapçala aquest paràgraf ha estat manllevada del pròleg amb què l'erudit Enric Moreu-Rey comença el seu magnífic llibret El joc del contrapet, editat ara fa gairebé dos anys. Però els deliciosos contrapets d'en Moreu-Rey seran matèria d'un proper pastís.