El rostre ocult dels erudits.

Dèiem des d'aquestes ratlles, en un plagi explícit a l'Enric Moreu-Rey, que "la pàtria d'En Pitarra, d'En Francesc Pujols, d'En Josep Pla i d'En Dalí..." es mereix un bon tast d'aquesta deliciosa trapelleria enigmística que són els contrapets. I ho dèiem en fer-nos ressó d'un llibret quasi opuscular del conegut i primmirat Enric Moreu-Rey que edità Quaderns Crema l'any 1988. La dedicació d'un seriós erudit de l'onomàstica i la lingüística a l'elaboració d'un joc tan garneu com el contrapet és un motiu de joia per a tots els pirats de l'enigmística. I la joia esdevé expectació en entrellucar el rubor amb què l'autor escriu un "avís" previ al llistat dels seus contrapets: "Si algú que em llegeix no admet l'ús jocós de mots grollers i d'al.lusions brutes o pornogràfiques, el prego de plegar i de tancar el llibre; car aquí, com en molts jocs surrealistes, l'efecte prové precisament del contrast entre una declaració neutra i inofensiva, i la seva substitució pariona, portadora d'un sentit xocant. Així ho han admès tots els meus respectables predecessors".
Aquest advertiment candorós ens revela l'existència encara d'una sempiterna actitud prudent dels homes de lletres que portà al propi Pompeu Fabra a definir restrictivament alguns mots un pèl escabrosos. Però en aquest cas l'escabrositat del contrapet s'imposa per definició i les restriccions queden bandejades per la pròpia dinàmica del joc. Així, ja d'entrada llegim "que el més fiable la doti", i no ens cal barrinar gaire per deduir que el contrapet buscat és "que el més diable la foti". Tan festiu com aquest és "observava les cames de la moixa", on la moixa esdevé coixa i el parell d'òrgans observats s'arrodoneixen. Com que ja hem estat avisats al pròleg, no ens estranya el to ascendent que pren la jugada. Així, quan llegim que "era molt gros el bony de la Curra", instintivament sabem que de fet ens parla d'una burra. I si aprofundim en els "intercanvis de consonant inicial amb consonant inicial" que, potser conjuntament amb el sil.làbic, és el contrapet més usual, ens adonem astorats de la força poètica del joc per mostrar el tòpic del carpe diem. En un exemple magistral, "l'Armand goita enfilant la coma" (una frase arcaïtzant que presenta un clar equilibri entre significant i significat) esdevé "l'Armand coita enfilant la goma" (una frase igual d'arcaïtzant en la forma que tanmateix presenta un significat del tot contemporani). La indústria que més s'ha beneficiat de l'esclat de la sida fa fortuna a "la Nita venia cordons", i una altra amiga de la Rita fa palesa la clàssica ambigüitat femenina: "la Tita segueix essent molt pura".
Els contrapets tenen sortides tan inesperades i xocants que moltes vegades costa un munt treure'n l'entrellat, però val a dir que també n'hi ha de perfectament previsibles. No cal ser un Sherlock Holmes per llegir "amb una mà, li tallava els cupons" i no sentir una punxada a l'engonal. Potser hi hagi qui el titlli d'inversemblant, aquest, però és una mera qüestió de mides. Una altra antístrofa de El Joc del Contrapet dota d'un bon argument existencial a una de les col.leccions catalanes de narrativa eròtica: "Segons com, a la Josefa se li veu la piga". Evidentment aquesta Fefa prefereix que l'anomenin Josepa i mostra racons més compromesos de la seva anatomia.
Però no retríem justícia plena a l'autor d'aquest deliciós llibret si només mostràvem els seus contrapets de caire eròtic. Perquè els jocs d'en Moreu-Rey van més enllà d'aquest àmbit i arriben a assolir la categoria d'estilet punyent del món de la política. Així, d'una frase tan anodina com "les dues costelles són massa grasses" en surt una veritat peninsular tan rotunda com "les dues Castelles són massa grosses". I, last but not least, que dirien els monàrquics que més se'n fumen de la seva reialesa, "el bei ficava el nas a totes les raconades" traspua una bona dosi de mala llet republicana.